VÍDEOS. Els alumnes de 1r de BAT fan vídeos sobre les revolucions liberals i nacionals (1789-1871)

 

Enguany tinc 16 alumnes en Història del Món Contemporani de 1r de BAT. Per a donar-li vida a l’assignatura han preparat uns vídeos sobre els diversos apartats del tema de les revolucions liberals i nacionals, des de la Revolució Francesa (1789) fins a les unificacions d’Itàlia i Alemanya (1871). Estaven motivats perquè he qualificat aquest treball sobre 5 punts, i així l’examen només serà sobre altres 5 punts. Si el vídeo està bé, si es deixa veure i el contingut té un mínim de qualitat la nota és alta. 

He creat un canal de YouTube per a penjar-los, i l’he batejat VASB, és a dir “Vídeos d’Alumnes de Secundària i Batxillerat”. En aquest canal ells són els protagonistes. La veritat és que no sé si amb açò aprenen molt o poc, però em sembla que s’ho passen la mar de bé i els vídeos tenen la seua gràcia. Mireu-los:

Llista de reproducció: 1r BAT – Els moviments liberals i nacionals (1789-1871)

Vídeo a vídeo (si teniu poc temps vos recomane almenys el vídeo núm. 4)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. “Modena City Ramblers”, una banda partisana entranyable

logo_tour_2014_modena_city_ramblers

Vull compartir la música d’un grup que m’agrada molt. Són italians i toquen música folk celta, o més bé irlandesa, amb alguns tocs de rock, de punk i també amb arrels mediterrànies. Són antifeixistes i han recuperat algunes cançons populars dels partisans italians. La barreja és sensacional. Són els Modena City Ramblers.

Encara que fa més de vint anys que van encenent escenaris, jo els vaig trobar farà cosa d’un parell d’anys. Tinc la sort que al meu fill Martí, de cinc anys, també els agrada, sobretot la seua versió de Bella Ciao, que cantem i repetim, i així els puc sentir al cotxe, moderadament fort, i som l’alegria dels semàfors en roig.

M’agraden també perquè els entenc un poc. Tinc una relació especial amb Itàlia: vaig anar d’Erasmus allí l’últim any de la carrera, només uns mesos, a estudiar Arqueologia i Història Antiga, i recorde encara un poc l’idioma. Sobretot recorde l’experiència d’estar a un lloc on el feixisme i l’antifeixisme eren totalment visibles, i on la joventut universitària italiana havia de prendre postura. Donava la impressió que no hi havia indiferència. Que allí els joves eren joves. Potser altres zones d’Itàlia no serien així, però on jo vaig estar, a la bellíssima ciutat de Perugia, a la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, era un fet quotidià d’aquell any de 1998. Tan prompte et trobaves una colla de bandarres que et deien que eren feixistes i que admiraven a Mussolini (i a Hitler), com a l’altre cantó de l’aula hi havia un grupet que es consideraven comunistes, i tant uns com altres pensaven que les seues ideologies polítiques estaven vives i ben vives. Venint d’un País Valencià sucursalista i acomplexat, on les grans paraules es diuen en veu baixeta o senzillament no es diuen, el contrast reconec que m’encantava. Això sí, allí tots eren unitaris i no entenien això del meu “país petit” valencià; els italians amb qui vaig tractar defenien a mort la unitat d’Itàlia, uns perquè consideraven que la fragmentació seria tornar als cacics i als aristòcrates decadents de cada territori, els altres perquè la unitat els portaria cap a la recuperació de l’imperi romà. Va ser un any divertit.

MCR_1998_RaccoltiRespecte als Modena City Ramblers, són un grup que posen música als moviments antifeixistes italians. No tenen por d’embrutar-se i de criticar els problemes socials que els envolten: ataquen el flagello de la màfia, les desigualtats, l’oblit històric, la corrupció política, les misèries de la realitat. Les seues lletres parlen de solidaritat i de resistència, d’esperances i de somnis trencats, i sobretot de l’orgull i de la dignitat d’un poble treballador, alegre i combatiu. Sí, ja ho sé, estic reproduint al nostre…

Tot seguit compartisc algunes de les cançons que més m’agraden d’aquest grup. Tenen uns quinze discos, però vull destacar-ne dos: Raccolti de l’any 1998, una gravació en viu que van fer a un pub irlandés, i Appunti partigiani del 2005, un disc amb cançons relacionades amb els partisans italians.

Per a més informació dels Modena City Ramblers podeu consultar la viquipèdia, en castellà i més complet en italià, així com la seua pàgina oficial.

Llista de cançons personal dels Modena City Ramblers

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway, la Primera Guerra Mundial d’un jove escriptor

Ernest Hemingway a l'hospital, ferit durant la Primera Guerra Mundial

Ernest Hemingway a l’hospital, ferit durant la Primera Guerra Mundial

Enguany es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Encara que no m’entusiasmen les efemèrides sí que reconec que són interessants per a repassar i aprofundir un poc en alguns fets històrics, gràcies sobretot a alguns articles en periòdics i revistes.

A tall d’exemple recomane llegir l’article d’introducció històrica “La guerra que cambió el destino de Europa”, del professor Julián Casanova (El País, 02/01/2014); o sobre la literatura tenim “16 libros imprescindibles para entender la I Guerra Mundial” (El País, 22/05/2014); o veure la videogaleria “Diez películas maestras sobre la Gran Guerra” (El País, 29/05/2014).

Segur que n’hi ha molts més, però aquests són la tria que més m’ha agradat dels que he llegit.

També podeu veure, com no, els recursos sobre aquest tema ací, a Historiata: La Primera Guerra Mundial i els tractats de pau de París.

ernest-hemingway-adios-las-armas-portadaSobre la novel·la “Adéu a les armes”

Edició que jo he llegit:

  • Ernest Hemingway: “Adiós a las armas“, original de 1929.
  • Madrid, Unidad Editorial, 1999
  • Pròleg de Javier Reverte, 318 pàgines
  • Títol original: “A farewell to arms

Adéu a les armes” és una novel·la de l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway (1899-1961), publicada per primera vegada el 1929, i que està ambientada en la Primera Guerra Mundial. La majoria de comentaristes diuen que és una història sobre la guerra, l’amor i la mort. Malgrat ser un tòpic tenen raó, encara que per a mi és molt més que això.

L’argument es basa en les experiències de l’autor i és ben senzill: el tinent Henry és un voluntari nord-americà que serveix en el cos d’ambulàncies de l’exèrcit italià durant la Primera Guerra Mundial. En concret es troba al nord, al front de les muntanyes, on es lluita contra els austríacs. El feriran en les cames i durant la seua convalescència viu una història d’amor amb una infermera anglesa. A poc a poc es recupera i torna al front en el moment que Alemanya i Àustria desencadenen l’ofensiva de Caporettto (tardor de 1917), que va ser una estrepitosa derrota per als italians. El tinent viu la desbandada italiana i fart de l’absurditat de la guerra deserta de l’exèrcit per a buscar la seua estimada, que es troba embarassada d’uns quants mesos. Junts fugiran a Suïssa, però la tragèdia no els abandonarà.

Crec que el fet que aquesta novel·la siga magnífica no és tant l’argument com la manera de narrar que Hemingway va posar en pràctica. Segons sembla Hemingway va seguir les indicacions de l’escriptora Gertrude Stein, a qui va conéixer a París, i que defensava un estil de relatar molt concís i auster (és famosa la seua cita “una rosa és una rosa”). Això es nota sobretot en l’absència quasi absoluta d’adjectius. És un miracle trobar-ne algun, tot són substantius i verbs. També els diàlegs són molt ràpids, i un tant estranys, perquè no són previsibles. Estem davant de tota una obra d’enginyeria literària.

No he llegit molt de Hemingway. Només “El vell i el mar”, que em va deixar indiferent, potser per esperar-me tant, i “París era una festa”, que em va agradar molt. “Adéu a les armes” apareix en totes les llistes de llibres sobre la Primera Guerra Mundial. Amb l’efemèride centenària tenim una bona excusa per a llegir-la. És diferent. A mi m’ha encantat.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El formatge i els cucs” de Carlo Ginzburg (1976), sobre la cultura popular i la microhistòria

carlo ginzburg - el formatge i els cucsLLIBRE. Carlo Ginzburg:

“El formatge i els cucs” (1976)

Sobre la cultura popular i la microhistòria

  • Títol original: Il formaggio e i vermi. Il cosmo di un mugnaio del ‘500
  • Edició en català: El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI, Servei de Publicacions de la Universitat de València, 2006, 178 pàgines, traduït per Justo Serna i Anaclet Pons, enllaç
  • Edició en castellà: El queso y los gusanos: el cosmos de un molinero del siglo XVI, (1) Edició que jo he llegit: Muchnik Editores, Barcelona, 1996, 254 pàgines; (2) Edició més recent: Editorial Península, 2012, 304 pàgines, enllaç
  • Sobre l’autor: Carlo Ginzburg (Torí, Itàlia, 1939)
  • Llibre en pdf, en castellà

Argument

(A partir de l’argument del Servei de Publicacions de la Universitat de València)

Un llibre bellament escrit que narra la història del moliner friulià Domenico Scandella, conegut com a Menocchio, que va morir en la foguera per ordre del Sant Ofici a la fi del segle XVI (segurament el 1599).

És un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix una peça del trencaclosques que constitueix l’anomenada cultura popular o de les classes subalternes. Una reconstrucció feta a partir dels expedients del procés inquisitorial que li va ser incoat a Menocchio, així com d’altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques i d’altres aspectes de la seua vida. D’aquesta manera, a partir d’un cas paradigmàtic, el passat dels sense veu pren forma, ix a la llum i es deixa sentir amb una claredat desconeguda fins l’edició del llibre.

Aquesta obra està considerada un dels millor exemples de la tendència historiogràfica coneguda com microhistòria, un tipus d’història cultural que es va donar en els anys 70 i 80 del segle XX i que se centra en estudiar petits fets històrics per a extraure conclusions generals.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “El Guepard” de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1958), l’exemple clàssic per a parlar de liberalisme i nacionalisme

Portada - El gatopardo

Edició que jo he llegit:

  • Madrid, Diario El País, S.L., 2003
  • 300 pàgines, en castellà, col·lecció “Clásicos del siglo XX”

El Guepard és una novel·la que narra la història de la decadència d’una família aristocràtica siciliana, en el context històric del procés de la unificació política d’Itàlia, durant la segona meitat del segle XIX.

El món aristocràtic del príncep Fabrizio Salina –personatge inspirat en el besavi de l’autor de la novel·la– s’ensorra. El regne de Nàpols o de les Dos Sicílies desapareix amb l’arribada de Garibaldi i els seus soldats, els quals annexionaran aquest territori al nou Regne d’Itàlia. També trobem la por a la revolució social, als grans canvis. Per això, per a que tot continue igual, i els rics continuen manant i els pobres obeint, ha de canviar tot, per a evitar transformacions més radicals i populars.

D’aquesta manera els canvis seran limitats: la vella aristocràcia cedeix protagonisme a la nova classe especulativa i terratinent de classes mitges adinerades, i s’alia amb ella, amb les pretensioses apologies de la unitat d’Itàlia de fons. Enmig de tot açò està un món en crisi on els més llestos sabran jugar les seues cartes, com el jove Tancredi, príncep de Falconeri, que es casarà amb Angelica, la filla de don Calogero Sedára, l’alcalde enriquit de Donnafugata, en compte de triar la seua cosina Concetta Salina. També destaca la figura del capellà Pirrone, nexe entre la gent adinerada i el poble baix.

En suma, El Guepard és una novel·la de sentiments i passions –l’amor, el patriotisme, la fidelitat, l’honor–, però també del cinisme i la hipocresia d’un nou món que es perfila, amb les mentides i la corrupció d’un sistema liberal incomplet i fals, al sud de la nova Itàlia unificada.

Sobre l’autor: Giuseppe Tomasi de Lampedusa (1896-1957) va viure solitàriament als palaus paterns en companyia dels llibres i la lectura. Bon coneixedor i admirador d’Stendhal, Proust i Joyce, a finals de 1954 inicia El Guepard, la seua obra mestra, portada al cine per Luchino Visconti, amb Burt Lancaster, Allain Delon i Claudia Cardinale. Va morir sense saber que la seua obra va arribar a ser un èxit de vendes.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »