TASQUES. «El Cinquecento. 2º ESO. Semana 11-15 mayo»

Bon dia!

Para esta semana hay dos sesiones de tareas, y también un trabajo voluntario que sube nota.

Pero antes, mirad el resultado del trabajo voluntario sobre obras del Renacimiento que han hecho algunos compañeros vuestros:

Aquí tenéis las tareas para la semana 11-15 mayo:

SESIÓN 1. «El Cinquecento»

  • Libro de texto: punto 3 del tema 6, página 158.
  • 1. Leer el capítulo entero: El Cinquecento
  • 2. Hacer las claves para estudiar de la página 158 (el «Piensa» también).

SESIÓN 2. «Descubre Miguel Ángel Buonarroti»

«El juicio final», Michelangelo Buonarroti, 1541 (Clica para verlo más grande)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TASQUES. «El Quattrocento. 2º ESO. Semana 4-8 mayo»


Bon dia!
Para esta semana hay dos sesiones de tareas, y también un trabajo voluntario que sube nota y creo que os puede resultar divertido.
Aquí tenéis las tareas para la semana 4-8 mayo:

SESIÓN 1. «El Quattrocento»

  • Libro de texto: punto 2 del tema 6, páginas 156-157.
  • 1. Leer el capítulo entero: El Quattrocento
  • 2. Hacer las Claves para estudiar de la página 157.

SESIÓN 2. «La Primavera» de Sandro Botticelli

  • 1. Observa atentamente la reproducción del cuadro La Primavera, página 157.
  • 2. Contesta las preguntas de «4. Interpreta la imagen» de la página 157.
  • 3. Antes de contestar mira el siguiente video. Aquí hay muchas respuestas:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Els remordiments per llegir «Historia de la Edad Media» d’Indro Montanelli

Indro Montanelli va ser un periodista italià molt popular i reconegut que va viure durant bona part del segle XX. Va escriure diversos llibres de divulgació històrica que van arribar a ser èxits de venda, com per exemple la seua Història de Roma i la Història dels grecs. La seua Historia de la Edad Media no és tan coneguda, és va publicar l’any 1965, escrita amb el periodista Roberto Gervaso, però manté el to divulgatiu dels altres llibres.

Cal dir, en primer lloc, que el títol en castellà és incorrecte perquè el llibre se centra només en el final de l’Imperi Romà i en l’alta edat mitjana (476-1000 dC). Li falta tot el contingut de la plena i baixa edat mitjana (1000-1492 dC), és a dir la meitat de l’edat mitjana o més, perquè en aquest segon i tercer període és quan esdevé la major part de la “molla” d’aquesta edat històrica. Ningú en l’editorial se n’havia adonat? El cas és que el títol en italià és L’Italia dei Secoli Bui, que va a ser més o menys “Itàlia en els segles foscos”, perquè en les quasi quatre-centes pàgines sobretot parla del que passa a Itàlia, encara que també hi ha diversos capítols dedicats a Bizanci, l’Imperi Carolingi o l’Islam.

Montanelli va triomfar amb els seus llibres pel seu estil periodístic tan atractiu, per captar l’atenció del lector des del començ, amb nombroses anècdotes i entretinguts retrats de personatges. També hi ha explicacions dels fets històrics més àrids, però no arriben a ofegar el relat. No obstant això, els seus llibres tenen un inconvenient ben gros, i encara que m’agraden molt tinc remordiments per llegir-los. En concret això em passa quan Montanelli clava cullerada i fa valoracions personals, afegint comentaris que volen ser un contrapunt o un aclariment divertit però que generalment solen ser molt conservadors, fins i tot això que es diu “políticament incorrectes”. Amb eixos comentaris el llibre s’enfonsa, i el que era un relat amè provoca malestar i l’arrufament involuntari del nas, com dient “Montanelli, això no feia falta”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Sicília, any 1667, «La revolució de la lluna» d’Andrea Camilleri

En un dia, només en un dia d’estiu em vaig llegir La revolución de la luna d’Andrea Camilleri. Amb quasi tres-centes pàgines és addictiva. Està ambientada en la Sicília de finals del segle XVII, quan pertanyia a la corona hispànica, sota el regnat de Carles II, l’últim Habsburg.

La novel·la conta la història de la dona del virrei, qui a la mort d’aquest pren el poder. El seu virregnat durarà només un mes, menys d’un mes, en realitat un cicle lunar (per això el títol), i en aquest breu període de temps farà molts canvis: assistirà a les dones desvalgudes, atacarà l’oligarquia corrupta i hipòcrita (en especial el malparit del bisbe), i deixarà impressionades a totes les persones que tracten amb ella.

Em va recomanar aquesta novel·la Alejandro Barber, company de l’institut de Cocentaina. Segons ell és una novel·la recomanable per als alumnes. A més a més en maig va eixir en edició de butxaca. La llàstima és que no està en valencià (editorials, esteu tardant). Després de llegir-la jo no acabe de veure-la com a lectura per als alumnes. Per una banda és una novel·la amb un aire a obra de teatre: hi ha molts diàlegs, pocs espais diferents, la majoria tancats, i encara que no hi ha molts personatges és fàcil confondre’ls. També hi ha alguna escena manifestament sexual, cosa que alegra la lectura, però també amb explotació de les dones i això no és gens «políticament correcte». Encara que siga en el segle XVII.

De tota manera hi ha una acció trepidant, tocs d’humor boníssims, i Eleonora de Mora, la «virreina», és un personatge captivador, molt bella i un tant misteriosa, intel·ligentíssima, una heroïna en tota regla.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

Tres novel·les m’he llegit fins ara sobre els Borja. La primera, fa anys, va ser Borja Papa de Joan Francesc Mira, i enguany han caigut La sang del príncep de Silvestre Vilaplana i Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino. Les tres estan centrades en l’època del papat d’Alexandre VI (1492-1503), de nom Roderic de Borja, i en les intrigues i afers amb els seus fills Cèsar, Joan, Jofré i Lucrècia.

De les tres novel·les la pitjor és la de Mario Puzo i companyia. Es nota moltíssim que és un producte editorial pòstum. És horrorosa, no hi ha per on agafar-la. Té errades a punta pala, amb gossos que tenen noms en anglès (Heather i Hemp), amb menjars amb salsa de tomaca (en 1495!), amb fets i hipòtesis sense fonament ni trellat, i amb uns personatges que voldrien ser com El Padrino però que no arriben ni a ser una caricatura. Fins i tot hi ha un moment que Vanozza, la mare dels fills de Roderic, parlant amb ell l’anomena “Deric” i ell li diu “Vee”, molt adorable tot. El cas és que del llibre el millor potser són les tres primeres pàgines, una introducció bonica. La compartisc més avall. La resta del llibre, per a encendre foc, literalment.

La de Borja Papa me la vaig llegir fa molts anys, potser més de vint, acabada de publicar. Recorde que em va agradar però no em va entusiasmar. Sobretot em molestava que l’autor estava sempre present i feia digressions personals que mataven un poc el relat. Així i tot la vaig llegir amb plaer i després, en les visites que feia a Roma en aquells anys, durant la carrera, buscava en les sales vaticanes l’escut amb el bou dels Borja i les pintures de Pinturicchio, fàcils de reconéixer per l’ús que feia del color groc daurat.

Per últim, la de La sang del príncep de Silvestre Vilaplana potser és la més adient per als joves. Se centra en la figura de Cèsar Borja, el fill de Roderic. Va ser nomenat cardenal però va acabar de guerrer i general dels exèrcits papals, com un condottiero més d’aquella època. La mort de son pare, el Papa Alexandre VI, va trasbalsar tot el poder que els Borja hi havien acumulat i en poc temps van quedar relegats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »