ITÀLIA. Perugia segons Josep Pla

Llegint Cartes d’Itàlia de Josep Pla he trobat un capítol que m’interessa molt sobre la ciutat de Perugia. Aquest llibre és una selecció d’observacions molt personals sobre diferents ciutats, regions i aspectes d’Itàlia. Pla va viure a Itàlia uns quants anys i la coneixia bé.

Perugia és una ciutat que no es troba en els típics circuits turístics, ni falta que li fa. És una ciutat bellíssima, la capital de la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, ubicada entre Roma i Florència més o menys. Allí vaig viure uns brevíssims tres mesos l’any 1998, durant l’Erasmus, quan m’especialitzava en arqueologia i història antiga. Coses de joventut.

Respecte a açò, al llibre apareix una anècdota que ve al cas: una vegada una persona li preguntà a l’escriptor Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria, i contestà: “Tenir vint anys i fer el primer viatge a Itàlia”. Als alumnes sempre els dic que han de viatjar, necessàriament. Si a més lligen, millor.

Cartes d’Itàlia és un llibre molt bonic, ple d’evocacions sensorials: colors, sabors, flaires i pudors, calors i freds, músiques i estridències. Si alguna cosa sabia Pla era posar adjectius.

Compartisc el fragment de Perugia, vull tenir-lo més a mà. Al final he posat unes imatges:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. Quinze contes del «Decameró» de Giovanni Boccaccio, i la bestialitat de Nastagio degli Onesti

El Decameró és una obra molt coneguda de la literatura italiana medieval. Està formada per cent contes, explicats en deu dies per deu joves de Florència, per a passar l’estona mentre es refugien en una finca de camp, per a evitar la Pesta Negra que està assolant la ciutat. El seu autor és Giovanni Boccaccio i participa com a narrador omniscient i afegeix una conclusió encantadora, una mena de captatio benevolentiae. No cal explicar massa aquest llibre: és famós per les seues històries eròtiques, però també trobem d’amor cortesà, d’enganys i fins i tot moralistes.

L’editorial 3i4 va publicar fa un temps un llibret amb una selecció de quinze contes del Decameró, que es llig molt bé. D’entre les històries seleccionades estan algunes populars com la de Masetto i el convent de monges, o la de Peronella i la gerra, ambdues molt sensuals. Havia llegides unes quantes en castellà quan era jovenet, en un llibre de mon pare, i recorde que vam parlar d’ell i me’l va recomanar, i que a ma mare no li va fer massa gràcia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEOS. Els alumnes de 1r de BAT fan vídeos sobre les revolucions liberals i nacionals (1789-1871)

 

Enguany tinc 16 alumnes en Història del Món Contemporani de 1r de BAT. Per a donar-li vida a l’assignatura han preparat uns vídeos sobre els diversos apartats del tema de les revolucions liberals i nacionals, des de la Revolució Francesa (1789) fins a les unificacions d’Itàlia i Alemanya (1871). Estaven motivats perquè he qualificat aquest treball sobre 5 punts, i així l’examen només serà sobre altres 5 punts. Si el vídeo està bé, si es deixa veure i el contingut té un mínim de qualitat la nota és alta. 

He creat un canal de YouTube per a penjar-los, i l’he batejat VASB, és a dir “Vídeos d’Alumnes de Secundària i Batxillerat”. En aquest canal ells són els protagonistes. La veritat és que no sé si amb açò aprenen molt o poc, però em sembla que s’ho passen la mar de bé i els vídeos tenen la seua gràcia. Mireu-los:

Llista de reproducció: 1r BAT – Els moviments liberals i nacionals (1789-1871)

Vídeo a vídeo (si teniu poc temps vos recomane almenys el vídeo núm. 4)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. “Modena City Ramblers”, una banda partisana entranyable

logo_tour_2014_modena_city_ramblers

Vull compartir la música d’un grup que m’agrada molt. Són italians i toquen música folk celta, o més bé irlandesa, amb alguns tocs de rock, de punk i també amb arrels mediterrànies. Són antifeixistes i han recuperat algunes cançons populars dels partisans italians. La barreja és sensacional. Són els Modena City Ramblers.

Encara que fa més de vint anys que van encenent escenaris, jo els vaig trobar farà cosa d’un parell d’anys. Tinc la sort que al meu fill Martí, de cinc anys, també els agrada, sobretot la seua versió de Bella Ciao, que cantem i repetim, i així els puc sentir al cotxe, moderadament fort, i som l’alegria dels semàfors en roig.

M’agraden també perquè els entenc un poc. Tinc una relació especial amb Itàlia: vaig anar d’Erasmus allí l’últim any de la carrera, només uns mesos, a estudiar Arqueologia i Història Antiga, i recorde encara un poc l’idioma. Sobretot recorde l’experiència d’estar a un lloc on el feixisme i l’antifeixisme eren totalment visibles, i on la joventut universitària italiana havia de prendre postura. Donava la impressió que no hi havia indiferència. Que allí els joves eren joves. Potser altres zones d’Itàlia no serien així, però on jo vaig estar, a la bellíssima ciutat de Perugia, a la regió de l’Úmbria, il cuore verde d’Italia, era un fet quotidià d’aquell any de 1998. Tan prompte et trobaves una colla de bandarres que et deien que eren feixistes i que admiraven a Mussolini (i a Hitler), com a l’altre cantó de l’aula hi havia un grupet que es consideraven comunistes, i tant uns com altres pensaven que les seues ideologies polítiques estaven vives i ben vives. Venint d’un País Valencià sucursalista i acomplexat, on les grans paraules es diuen en veu baixeta o senzillament no es diuen, el contrast reconec que m’encantava. Això sí, allí tots eren unitaris i no entenien això del meu “país petit” valencià; els italians amb qui vaig tractar defenien a mort la unitat d’Itàlia, uns perquè consideraven que la fragmentació seria tornar als cacics i als aristòcrates decadents de cada territori, els altres perquè la unitat els portaria cap a la recuperació de l’imperi romà. Va ser un any divertit.

MCR_1998_RaccoltiRespecte als Modena City Ramblers, són un grup que posen música als moviments antifeixistes italians. No tenen por d’embrutar-se i de criticar els problemes socials que els envolten: ataquen el flagello de la màfia, les desigualtats, l’oblit històric, la corrupció política, les misèries de la realitat. Les seues lletres parlen de solidaritat i de resistència, d’esperances i de somnis trencats, i sobretot de l’orgull i de la dignitat d’un poble treballador, alegre i combatiu. Sí, ja ho sé, estic reproduint al nostre…

Tot seguit compartisc algunes de les cançons que més m’agraden d’aquest grup. Tenen uns quinze discos, però vull destacar-ne dos: Raccolti de l’any 1998, una gravació en viu que van fer a un pub irlandés, i Appunti partigiani del 2005, un disc amb cançons relacionades amb els partisans italians.

Per a més informació dels Modena City Ramblers podeu consultar la viquipèdia, en castellà i més complet en italià, així com la seua pàgina oficial.

Llista de cançons personal dels Modena City Ramblers

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway, la Primera Guerra Mundial d’un jove escriptor

Ernest Hemingway a l'hospital, ferit durant la Primera Guerra Mundial

Ernest Hemingway a l’hospital, ferit durant la Primera Guerra Mundial

Enguany es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Encara que no m’entusiasmen les efemèrides sí que reconec que són interessants per a repassar i aprofundir un poc en alguns fets històrics, gràcies sobretot a alguns articles en periòdics i revistes.

A tall d’exemple recomane llegir l’article d’introducció històrica “La guerra que cambió el destino de Europa”, del professor Julián Casanova (El País, 02/01/2014); o sobre la literatura tenim “16 libros imprescindibles para entender la I Guerra Mundial” (El País, 22/05/2014); o veure la videogaleria “Diez películas maestras sobre la Gran Guerra” (El País, 29/05/2014).

Segur que n’hi ha molts més, però aquests són la tria que més m’ha agradat dels que he llegit.

També podeu veure, com no, els recursos sobre aquest tema ací, a Historiata: La Primera Guerra Mundial i els tractats de pau de París.

ernest-hemingway-adios-las-armas-portadaSobre la novel·la “Adéu a les armes”

Edició que jo he llegit:

  • Ernest Hemingway: “Adiós a las armas“, original de 1929.
  • Madrid, Unidad Editorial, 1999
  • Pròleg de Javier Reverte, 318 pàgines
  • Títol original: “A farewell to arms

Adéu a les armes” és una novel·la de l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway (1899-1961), publicada per primera vegada el 1929, i que està ambientada en la Primera Guerra Mundial. La majoria de comentaristes diuen que és una història sobre la guerra, l’amor i la mort. Malgrat ser un tòpic tenen raó, encara que per a mi és molt més que això.

L’argument es basa en les experiències de l’autor i és ben senzill: el tinent Henry és un voluntari nord-americà que serveix en el cos d’ambulàncies de l’exèrcit italià durant la Primera Guerra Mundial. En concret es troba al nord, al front de les muntanyes, on es lluita contra els austríacs. El feriran en les cames i durant la seua convalescència viu una història d’amor amb una infermera anglesa. A poc a poc es recupera i torna al front en el moment que Alemanya i Àustria desencadenen l’ofensiva de Caporettto (tardor de 1917), que va ser una estrepitosa derrota per als italians. El tinent viu la desbandada italiana i fart de l’absurditat de la guerra deserta de l’exèrcit per a buscar la seua estimada, que es troba embarassada d’uns quants mesos. Junts fugiran a Suïssa, però la tragèdia no els abandonarà.

Crec que el fet que aquesta novel·la siga magnífica no és tant l’argument com la manera de narrar que Hemingway va posar en pràctica. Segons sembla Hemingway va seguir les indicacions de l’escriptora Gertrude Stein, a qui va conéixer a París, i que defensava un estil de relatar molt concís i auster (és famosa la seua cita “una rosa és una rosa”). Això es nota sobretot en l’absència quasi absoluta d’adjectius. És un miracle trobar-ne algun, tot són substantius i verbs. També els diàlegs són molt ràpids, i un tant estranys, perquè no són previsibles. Estem davant de tota una obra d’enginyeria literària.

No he llegit molt de Hemingway. Només “El vell i el mar”, que em va deixar indiferent, potser per esperar-me tant, i “París era una festa”, que em va agradar molt. “Adéu a les armes” apareix en totes les llistes de llibres sobre la Primera Guerra Mundial. Amb l’efemèride centenària tenim una bona excusa per a llegir-la. És diferent. A mi m’ha encantat.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »