LLIBRES. Els 5 llibres que em van fer historiador (més o menys)

Vaig a fer una llista de 5 llibres que m’agradaven moltíssim quan era jovenet, i que em van influir tant que vaig acabar estudiant Història. Els llegia i rellegia contínuament, mentre que odiava les lectures obligatòries de l’institut. 

Les llistes de llibres, o del que siga, sempre són incompletes i depenen del moment en què es fan. No obstant això, per a mi tenen la seua gràcia, supose que pel fet d’oferir una informació numerada, és a dir precisa i concreta. En el cas dels llibres (per als que som lectors) sempre trobem en aquestes llistes algun llibre que hem llegit, i això ens provoca una satisfacció íntima, o algun llibre que voldríem llegir, i la llista de pendents creix i creix. Sabem que no donarà temps per a tanta lletra, però la il·lusió és agradable.

Ací està la meua petita llista:

1. Moments estel·lars de la humanitat, d’Stefan Zweig. El teníem a la caseta on passàvem els estius, a la partida de Barxell, prop d’Alcoi. És una edició barata de l’Editorial Juventud, de l’any 1958. Conté dotze relats històrics breus, molt èpics i explicats amb la passió pròpia que tenia Zweig. Els meus favorits quan era jove eren “La conquesta de Bizanci”, “El geni d’una nit” (sobre la composició de la Marsellesa), “El minut universal en Waterloo” o “La lluita pel Pol Sud”. Amb els anys em van anar agradant tots. Ara també es pot trobar en català, en una edició molt bona de Quaderns Crema. Stefan Zweig des d’aleshores és un dels meus autors favorits i sempre torne a ell.

Altres obres seues que he llegit i ressenyat d’Zweig són: El legado de Europa, Petita crònica (amb el magnífic relat “El llibreter Mendel”), Fouché, retrat d’un home polític, Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia (impactant) o la seua recomanadíssima autobiografia El món d’ahir. Memòries d’un europeu

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Els remordiments per llegir «Historia de la Edad Media» d’Indro Montanelli

Indro Montanelli va ser un periodista italià molt popular i reconegut que va viure durant bona part del segle XX. Va escriure diversos llibres de divulgació històrica que van arribar a ser èxits de venda, com per exemple la seua Història de Roma i la Història dels grecs. La seua Historia de la Edad Media no és tan coneguda, és va publicar l’any 1965, escrita amb el periodista Roberto Gervaso, però manté el to divulgatiu dels altres llibres.

Cal dir, en primer lloc, que el títol en castellà és incorrecte perquè el llibre se centra només en el final de l’Imperi Romà i en l’alta edat mitjana (476-1000 dC). Li falta tot el contingut de la plena i baixa edat mitjana (1000-1492 dC), és a dir la meitat de l’edat mitjana o més, perquè en aquest segon i tercer període és quan esdevé la major part de la “molla” d’aquesta edat històrica. Ningú en l’editorial se n’havia adonat? El cas és que el títol en italià és L’Italia dei Secoli Bui, que va a ser més o menys “Itàlia en els segles foscos”, perquè en les quasi quatre-centes pàgines sobretot parla del que passa a Itàlia, encara que també hi ha diversos capítols dedicats a Bizanci, l’Imperi Carolingi o l’Islam.

Montanelli va triomfar amb els seus llibres pel seu estil periodístic tan atractiu, per captar l’atenció del lector des del començ, amb nombroses anècdotes i entretinguts retrats de personatges. També hi ha explicacions dels fets històrics més àrids, però no arriben a ofegar el relat. No obstant això, els seus llibres tenen un inconvenient ben gros, i encara que m’agraden molt tinc remordiments per llegir-los. En concret això em passa quan Montanelli clava cullerada i fa valoracions personals, afegint comentaris que volen ser un contrapunt o un aclariment divertit però que generalment solen ser molt conservadors, fins i tot això que es diu “políticament incorrectes”. Amb eixos comentaris el llibre s’enfonsa, i el que era un relat amè provoca malestar i l’arrufament involuntari del nas, com dient “Montanelli, això no feia falta”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Els Borja en tres novel·les

Tres novel·les m’he llegit fins ara sobre els Borja. La primera, fa anys, va ser Borja Papa de Joan Francesc Mira, i enguany han caigut La sang del príncep de Silvestre Vilaplana i Els Borja de Mario Puzo i Carol Gino. Les tres estan centrades en l’època del papat d’Alexandre VI (1492-1503), de nom Roderic de Borja, i en les intrigues i afers amb els seus fills Cèsar, Joan, Jofré i Lucrècia.

De les tres novel·les la pitjor és la de Mario Puzo i companyia. Es nota moltíssim que és un producte editorial pòstum. És horrorosa, no hi ha per on agafar-la. Té errades a punta pala, amb gossos que tenen noms en anglès (Heather i Hemp), amb menjars amb salsa de tomaca (en 1495!), amb fets i hipòtesis sense fonament ni trellat, i amb uns personatges que voldrien ser com El Padrino però que no arriben ni a ser una caricatura. Fins i tot hi ha un moment que Vanozza, la mare dels fills de Roderic, parlant amb ell l’anomena “Deric” i ell li diu “Vee”, molt adorable tot. El cas és que del llibre el millor potser són les tres primeres pàgines, una introducció bonica. La compartisc més avall. La resta del llibre, per a encendre foc, literalment.

La de Borja Papa me la vaig llegir fa molts anys, potser més de vint, acabada de publicar. Recorde que em va agradar però no em va entusiasmar. Sobretot em molestava que l’autor estava sempre present i feia digressions personals que mataven un poc el relat. Així i tot la vaig llegir amb plaer i després, en les visites que feia a Roma en aquells anys, durant la carrera, buscava en les sales vaticanes l’escut amb el bou dels Borja i les pintures de Pinturicchio, fàcils de reconéixer per l’ús que feia del color groc daurat.

Per últim, la de La sang del príncep de Silvestre Vilaplana potser és la més adient per als joves. Se centra en la figura de Cèsar Borja, el fill de Roderic. Va ser nomenat cardenal però va acabar de guerrer i general dels exèrcits papals, com un condottiero més d’aquella època. La mort de son pare, el Papa Alexandre VI, va trasbalsar tot el poder que els Borja hi havien acumulat i en poc temps van quedar relegats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Resum de literatura llatina» de Carles Riba (1928)

Literatura llatina sobrecoberta.indd

Resum de literatura llatina és una obra breu que ens serveix d’introducció i d’esquema general de la literatura llatina, des dels seus orígens fins la fi de l’Imperi el 476 dC. En ella trobarem una breu presentació dels principals autors llatins, amb algunes notes sobre cada període i les principals obres. A l’igual que passava amb el Resum de literatura grega, que vaig comentar fa uns dies, aquesta obra és la publicació d’uns apunts de Carles Riba (1893-1959), el gran poeta i hel·lenista català del segle XX, de quan donava classes en l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya. En aquesta reedició, a càrrec d’Edicions Cal·lígraf, quasi un segle després de la primera, trobarem també una segona part amb una antologia de textos, molt ben triats, a cura d’Eusebi Ayensa.

No tinc problema en dir-ho: he gaudit molt de llegir, amb el llapis en la mà, aquest resum. Al final, entre unes coses i d’altres, he començat un estiu d’allò més clàssic gràcies a la lectura no planificada de llibres sobre grecs i romans, llevat de les urgències laborals, els compromisos familiars i la previsible tòrrida calor, també molt clàssic tot això. Compartisc unes notes de la meua experiència:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Història de Roma” d’Indro Montanelli, quan la crítica dels costums esdevé un art

historia de roma OK def.indd

Conec molt bé la Història de Roma d’Indro Montanelli. A casa dels meus pares hi havia una edició en castellà dels anys seixanta, amb tapa dura, de l’editorial Plaza & Janés, plena d’errades i amb algunes làmines en blanc i negre. Quan era jovenet no parava de rellegir-la i, junt a altres lectures, em va animar a estudiar la carrera d’història. L’editorial labutxaca l’ha publicada en català i, és clar, l’he tornada a llegir.

Indro Montanelli (1909-2001), el seu autor, és tota una figura de la Itàlia del segle XX. Va ser un periodista molt reconegut i va escriure exitoses obres de divulgació històrica com aquesta Història de Roma (1957), una Història dels grecs (1959), l’obra Dante i el seu segle (1964) i una sèrie de llibres sobre la història d’Itàlia. Va aconseguir que els seus llibres foren llegits per tot tipus de persones gràcies a un estil molt pla, col·loquial però gens vulgar, amb referències contínues al present, i també amb un seguit de reflexions sobre els costums de cada època que solen derivar en crítiques corrosives. Va ser un intel·lectual incòmode per al poder, i se l’ha arribat a etiquetar com a “anarquista de dretes” o “anarco-conservador”. Com a periodista va treballar de corresponsal durant l’època del feixisme mussolinià, després va ser una referència al Corriere della Sera, del qual va eixir malament per a crear el seu propi periòdic, Il Giornale, i quan aquest va fer fallida, amb més vuitanta anys, va fundar La Voce, la seua última aventura periodística des de la qual era molt crític amb el polític populista italià Silvio Berlusconi. Montanelli defensava per damunt de tot la independència del periodista, i sembla que la va practicar amb fets.

A Història de Roma trobem una explicació, molt fàcil de llegir, dels més de mil anys de la història d’aquesta ciutat, amb els seus orígens mítics, i que va crear un imperi mediterrani després d’haver passat per un règim monàrquic i un altre de republicà. Parla molt del poble romà, però especialment destaquen les seues descripcions dels grans protagonistes. Els reviscola amb anècdotes i historietes, i aconsegueix dotar de color una història clàssica que ens ha arribat de vegades massa distant, plena d’estàtues blanques i fredes. És una història plenament humanitzada. També cal dir que en aquesta edició trobem mapes, una cronologia i un índex onomàstic, tot molt útil. Sobre la importància de la història de Roma no cal insistir amb obvietats: bona part de la nostra cultura és hereva directa de Roma.

El que fa diferent aquesta obra de divulgació històrica és el seu to crític contra la depravació dels costums de responsabilitat pública que sembla ser que tenien els antics, una depravació que pot enfonsar un poble, com li va passar a l’Imperi romà i li pot passar a qualsevol altre poble actual. Montanelli era escriptor però també un home d’acció, i defensava una ètica i sobretot unes actituds basades en la responsabilitat, el treball, la sobrietat i el sentit del deure, tant a nivell individual com col·lectiu. Es veu de lluny que li agradava la disciplina, però no una disciplina imposada des de fora, sinó la que prové de l’esforç propi i que es reflexa en les accions i en la història d’una societat.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »