LLIBRE. Uns fragments de «L’eternitat enamorada», el dietari quasi pòstum de Josep Igual

Josep Igual va ser un escriptor i músic de Benicarló que va faltar l’any 2021. Vivia a Amposta, a les Terres de l’Ebre, un territori a cavall entre “lo Regne” i el Principat. Era un autor d’això que en diuen els màrgens, la perifèria, poc conegut. Va escriure poesia, narrativa i dietaris. L’any 2019 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig per L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017. Fa anys me’l vaig trobar a Twitter per una casualitat afortunada i vaig començar a seguir-lo. No era estrident i m’interessava el que compartia. Li agradava molt Joan Fuster, entre d’altres. Vaig lamentar la seua mort i tenia pendent llegir el seu últim dietari.

L’eternitat enamorada no defrauda, té apunts molt bonics: amb aforismes intercalats, alguns fragments plens de lirisme, excursions, la faena de músic itinerant, observacions quotidianes, també sobre la política i el país (recordem que els anys 2016 i 2017 el procés estava en el seu punt àlgid), comentaris sobre autors/es que admirava (sovint perquè havien faltat, com una necrològica), la companyia del seu gos… Sense data, només apunts, un assaig obert, lliure, personal, engrescador, com ha de ser.

No vull repetir el que ja està dit. Per a saber més d’aquest dietari i de Josep Igual recomane un article bellíssim de Xavier Aliaga que va publicar en El Temps en setembre del 2020 titulat “Declaració d’amor etern al dietarisme“.

Sí que vull compartir uns quants fragments per a que vegeu de què estic parlant:

* * *

Necessita poc adob, l’esperança, per a enfilar-se ufanosa. Així de fràgils i volubles som.

* * *

Escrivim contra el temps, sabent que és impossible cap mínim guany. Escriure és, tant si es vol com si es dissimula, ensenyar els plomalls, i que un o altre s’ofenga per qualsevol raó, desraó o insospitada interpretació conscientment o inconscientment esbiaixada. Necessitem escriure; i escriure és escriure, i avall, que fa baixada. Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc. Les paraules no aturen res, no regiren cap mecanisme fonamental del món, però ens permeten intentar l’articulació d’un cert ordre davant el corrent fugaç. Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries.

* * *

Vist un reportatge de nova factura sobre Miguel Torga, fet per la televisió portuguesa. La dignitat, la sobrietat essencialista del metge i escriptor. Vistes imatges seues, que no coneixia, passejant per Coïmbra, i pel paisatge conreat de Trás-os-Montes (calcigava sobre la terra com un pagès autèntic), davant del Douro o de l’oceà. S’autoqualificava de marginal i va viure i escriure des d’aqueix espai de llibertat màxima. La seua tenacitat de resistent lúcid davant els embats històrics portuguesos, europeus i mundials, fou admirable. El seu rigor a no fer concessions al que és accessori, en l’ofici de viure escrivint, és una canora columna de granit que paga la pena anar revisitant de tard en tard.

* * *

Passejada amb el gos a l’hora de l’Àngelus. [ … ] Defeca amb pectoral histrionisme de tenor, estirant el caparró amb farinosa dignitat aristocràtica. Deposició de color or vell, fins amb certa caragolada de dibuix gaudià —les lliçons orgàniques del modernisme. Compleixo la normativa. [ … ]

* * *

Sempre he pensat que la música popular ha de sonar una mica desafinada. [ … ] Hi ha llepafils que això no ho entendran mai. Ells s’ho perden.

* * *

Arreglant unes quartilles. Tot el desgavell decadent, el desprestigi general de la paraula com a eina de coneixement, conviden a deixar-ho córrer. Però encara ens hi posem, encaparrats en fer-nos el compte il·lús que un any o altre serem en paratges més normalitzats i que potser la nostra lenta artesania amb dret de volada pot acompanyar algú o altre.

* * *

Sota les llambordes hi ha… el cablatge que canalitza i tritura les nostres indignacions.

* * *

Hi ha una mínima dissidència tolerada, innòcua, decorativa, que no toca mai el cistell dels ous, i que ajuda el sistema en els seus fingiments democràtics.

* * *

El sociòleg alemany Wolfgang Streeck defineix, en un recull d’articles, ara editat per ací, l’era postcapitalista com un interregne inestable i ingovernable, en el qual els individus, abandonats a la seua sort, podran ser colpejats pel desastre en qualsevol moment. És evident que al sistema neoliberal, que agonitza amb cuejades crues, li és indiferent qui governe en un país o l’altre, perquè la democràcia com a sistema de proteccions, contrapesos de compensació, d’igualtat de drets, està sent derrotada pels pocs que tenen el mànec de la paella global. Per tal que aquest estat de coses puga sostenir-se, el sistema incentiva quatre tipus de comportaments, que Streeck denomina copying (enfrontar la diversitat amb inacabable paciència); hoping (fer creure que a un l’espera un futur millor, a pesar de les circumstàncies en què es troba); doping (acudir a ajudes externes com, per exemple, les drogues); i shopping (ser un obedient membre de la societat consumista).

* * *

Trist destí el dels nostres filòlegs coetanis. Si no hi ha poc menys que un prodigiós miracle enviat per Ramon Llull, no faran altre que posar balises d’alarma i, al final, a contracor, certificar el coma profund o la defunció. La seua sort, no cal ni dir-ho, va aparellada a la nostra.

* * *

Ho escrigué Pessoa, ho escrigué Torga, i uns quants més que somniaven confederacions ibèriques: el problema és Castella, la mentalitat orgànica de Castella, incapaç de reconéixer cap dret a la diferència. I en això continuem.

* * *

[ … ] mentre riuades de gent de tota condició acudeix a la concentració davant de l’ajuntament, un parell d’helicòpters de la Guàrdia Civil sobrevolen, molt baixos, el cel ampostí. Ciutadans pacífics tractats com a delinqüents? Continua l’estratègia de la intimidació. Espanya és un gravat de Goya, una superstició elevada a dogma ranci, una masmorra on tot sovint agafa l’asma la intel·ligència.

* * *

El destí final de la majoria d’aforismes és ser mal citats i amb l’autoria canviada o extraviada.

* * *

Josep Igual (1966-2021)