LLIBRE. «Els vençuts» de Xavier Benguerel (1969)

Els vençuts és una novel·la basada en fets reals, sobre la retirada republicana cap a França al final de la Guerra Civil, i sobre la vida a l’interior dels camps de concentració on les autoritats franceses van tancar a bona part dels refugiats republicans. Més de 200.000, que es diu prompte. Els camps més famosos i més grans van ser els de les platges d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i El Bacarès, tots a la Catalunya Nord.

El motiu de parlar d’aquest llibre és perquè dissabte passat, 26 de gener, va fer 80 anys de l’entrada de l’exèrcit sublevat a Barcelona durant la Guerra Civil (26-1-1939). La part bona de les efemèrides (que en definitiva només són casualitats numèriques) és que s’aprofiten per a recordar episodis del passat. En aquest cas, a Catalunya Ràdio, al programa El suplement, van fer un reportatge de mitja hora des d’un refugi antiaeri de Barcelona, amb un historiador i amb Maria Bohigas, editora del Club Editor.

Maria va posar la nota literària, i va recomanar tres llibres: Rua de captius de Francesc Grau Viader, El vent i la nit de Joan Sales (el seu avi i cofundador de Club Editor) i especialment Els vençuts de Xavier Benguerel (l’altre cofundador). Dels tres només he llegit Els vençuts, fa dos estius.

L’origen del llibre són les pròpies vivències de l’autor i de la seua novel·la Els fugitius, publicada el 1956, on explica la retirada des del punt de vista d’un grapat d’intel·lectuals que fugen de Barcelona a la frontera francesa amb un bibliobús de la Generalitat. El 1969 Benguerel refarà aquesta novel·la i li afegirà una segona part titulada La fam i les fúries, centrada en l’episodi dels camps de concentració francesos adés esmentats, en concret el de Sant Cebrià (Saint Cyprien per als francesos).

És un relat duríssim, amb un temps pausat que resulta inquietant. L’angoixa és contínua i compartida amb els protagonistes, un no saber què passarà. Apareixen alguns personatges històrics reals com Pompeu Fabra o el president Lluís Companys. Ambdós, serens i animosos, però amb la processó per dins. La presència de Companys és corprenedora, d’una manera quasi banal, repartint tabac, i parlant amb uns i altres abans de passar la ratlla. Sabent el que li va passar fa ganes de cridar-li que no es quede a França. Respecte a Pompeu Fabra, amb una vida dedicada a la llengua i a la cultura, veure’l exiliar-se al final de la seua vida produeix una pena enorme. 

Potser aquest llibre es pot recomanar en classe, posar-lo en les llistes de lectures voluntàries, parlar d’ell en el moment adient, i potser algun alumne o alumna amb un interés especial pel tema ho agafe al vol. Però no el veig per a fer-lo llegir obligatòriament. És una mania que tinc, hi ha llibres que no vull que acaben com una lectura d’institut més. Sí que em veig comentant algun fragment en classe, per a il·lustrar i ampliar aquesta història. Els més majorets, no teniu excusa. 

Tot seguit, per a fer-se una idea, vaig a compartir un fragments i després trobareu una galeria de fotografies. Al final del tot, per als insaciables, he posat uns enllaços a recursos relacionats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «El Pati Maleït» d’Ivo Andric (1954), subratllat a Cocentaina

Era un misteri però ja sé per què en l’aparador de novetats de la biblioteca de Cocentaina hi ha llibres subratllats. Solen ser llibres que m’atrauen molt i que de vegades agafe en préstec. Llibres en català, publicats recentment, d’autors i editorials no massa conegudes. El misteri és que estan subratllats, encara que ningú els haja agafat abans que jo. Millor dit estan corregits, plens de símbols de corrector, amb la proposta de millora al marge, sempre en llapis.

El fet és que el divendres passat vaig baixar a aquesta biblioteca amb els xiquets. El meu Joan necessitava un llibre sobre el cos humà (en vam trobar un de magnífic). En l’aparador de novetats estava El Pati Maleït d’Ivo Andric i Els dies maleïts d’un tal Ivan Aleksèievitx Bunin, aquest últim sobre la Revolució Soviètica. Els vaig agafar i sí, estaven plens de correccions i jo era el primer que els agafava en préstec. Qui ho havia fet? Li vaig preguntar a la bibliotecària i em va contar divertida que hi havia un xicon que els donava a la biblioteca regularment. Puc constatar que fa anys que ho fa. No em vaig atrevir a preguntar-li res més sobre ell. Com la bibliotecària i jo ja tenim una edat un “xicon” igual pot tenir vint que cinquanta anys. El cas és que és una persona que viu a Cocentaina o prop, que compra llibres no massa comercials, els llig, s’entreté corregint-los i temps després els dona a la biblioteca, i té un gust meravellós. 

De llibres així, corregits, que recorde ara mateix m’he llegit Tsili, història d’una vida d’Aharon Appelfeld o Les nits blanques de Dostoievski. Ara acabe de llegir-me el de El Pati Maleït d’Ivo Drina. Segons la contraportada del llibre “els escriptors serbis van escollir El Pati Maleït com la seva millor novel·la del segle XX”, i encara que sé que això és un reclam publicitari no em vaig poder resistir. És una novel·la breu, poc més de cent pàgines, sobre un monjo de Bòsnia, fra Petar, que passa un any per error en una presó d’Istanbul que la gent anomena El Pati Maleït. Està ambientada en l’època final de l’Imperi turc. Apareixeran diversos personatges, cadascun amb el seu caràcter i el seu relat. 

A més de fra Petar, destaquen sobretot tres personatges: Karadjoz, el director de la presó, un ésser repulsiu i amable per igual; Haim, un xarraire i fussador molt pesat però gràcies al qual coneixem alguns detalls importants; per últim, Camil, un jove tancat en el seu món d’estudis històrics, inútil per a la vida real a causa de la seua innocència. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. «Mare, me’n vaig a França» de Rusó Sala (2015)

Rusó Sala és una jove cantautora de Roses, a l’Alt Empordà, que fa unes cançons precioses.

Ha publicat de moment tres discos i a l’últim, titulat Fil de coure, del 2015, té una cançó molt bonica, en forma de carta a una mare, sobre la retirada i els deportats als camps de concentració nazis, al final de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial. De l’episodi històric de la retirada també tenim el poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart, que van musicar Ovidi Montllor i Lluís Llach, i que vaig compartir fa temps en la versió cantada de Sílvia Pérez Cruz (vegeu “POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart, 1939“).

Respecte a Rusó Sala, fa una música tranquil·la, aparentment senzilla, una guitarra o dues i una veu, a partir de diverses influències i amb lletres poètiques. Potser no és una música recomanable per a posar en classe (els adolescents són complicats), però sí per a moments puntuals, per a recomanar-la, o enviar l’enllaç… qui sap?

A més d’aquesta cançó titulada “Mare, me’n vaig a França“, Rusó Sala en té moltes altres, però us recomane que les trobeu vosaltres, al seu canal de YouTube o podeu consultar el seu web: http://rusosala.com/. Encara que voldria assenyalar-ne dos: “La meva terra” i “Mar oberta“, les dos molt boniques, i la segona a més a més forma part del projecte #Planters, per a donar suport a l’organització Proactiva Open Arms, amb la participació de més de 200 xiquets i joves de Figueres i Sant Feliu de Guíxols. 

Tot seguit, el vídeo de “Mare, me’n vaig a França“, amb imatges de la retirada i els camps de concentració francesos i alemanys, i textos de Montserrat Roig, Joaquim Amat-Piniella i Neus Català. Més avall teniu la lletra de la cançó.

 

Lletra de la cançó “Mare, me’n vaig a França”  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »