RELAT. L’any 1937 segons Günter Grass, amb Toledo i Guernica

El meu segle de Günter Grass (1927-2015) és una obra amb 100 relats molt breus, un per cada any del segle XX. La majoria són sobre fets històrics d’Alemanya, evident per altra banda, però hi ha un, el de l’any 1937, que m’ha cridat l’atenció. L’acció transcorre a un pati d’escola, on els xiquets alemanys juguen al setge i l’alliberament de l’alcàsser de Toledo, una fet que va esdevindre en els primers dos mesos de la Guerra Civil, entre juliol i setembre de 1936. Segons el relat, a l’Alemanya de Hitler els xiquets s’identificaven amb el bàndol sublevat del general Franco i ho vivien amb passió.

La força del relat de Grass és la seua senzillesa i emotivitat. Rememora de manera efectiva la propaganda que arribava a Alemanya sobre la Guerra Civil. Era ineludible sentir empatia amb la resistència èpica dels sublevats a Toledo, tancats dins d’una antiga fortalesa, atacats per totes bandes pels sanguinaris “rojos”. Però la cosa no acaba ací i al final del relat tenim un altre fet d’aquesta guerra difós per la propaganda: el bombardeig de Guernica del 26 d’abril de 1937. Grass acaba el seu relat amb una sentència colpidora i tota l’èpica de Toledo que hem anat carregant es desfà en un moment: “D’aquí no en podia sortir cap proesa que servís per jugar al pati de l’escola”. 

Compartisc el relat:

Günter Grass (1927-2015)

1937

Els nostres jocs del pati de l’escola no s’acabaven en sonar el timbre, sinó que continuaven d’una pausa a l’altra sota els castanyers d’Índies i davant l’edifici de lavabos d’una sola planta, anomenat pixador. Lluitàvem els uns contra els altres. El pixador enganxat al gimnàs feia d’Alcázar de Toledo. Per més que l’esdeveniment tenia ja un any d’antiguitat, en els nostres somnis escolars la Falange seguia defensant les seves murades amb el mateix heroisme. Els rojos atacaven una vegada i una altra debades. Però el seu fracàs era també atribuïble a la nostra desgana: ni jo ni ningú volia ser dels rojos. Tots els nois es veien lluitant temeràriament al costat del General Franco. A la fi alguns alumnes d’Untersekunda, de quinze o setze anys, ens van repartir per sorteig: amb altres companys de Sexta, de deu i onze anys, vaig treure el color vermell, sense estar en condicions d’intuir el significat posterior d’aquella casualitat; pel que es veu el futur ja s’anuncia als patis de les escoles.

Per tant, assetjàvem el pixador. Eren inevitables els pactes, ja que els mestres encarregats de la vigilància tenien cura que els grups d’alumnes neutrals, així com també els grups de combatents, poguessin almenys buidar l’aigua de les olives [pixar] durant les treves imposades. Un dels punts àlgids dels combats consistia en la conversa telefònica entre el comandant de l’Alcázar, el coronel Moscardó, i el seu fill Luis, que els rojos havien capturat i amenaçaven d’afusellar-lo si la fortalesa no estava disposada a capitular. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

DOCUMENTAL. «Fills del silenci», sobre la repressió franquista i la memòria històrica

Fills del silenci és un documental de l’any 2017, dirigit per Rosa Brines, i realitzat per a la delegació de memòria històrica de la Diputació de València.

És magnífic, i perfecte per a l’aula: dura 40 minuts i està estructurat en diversos apartats molt clars. Els alumnes no tenen excusa per a poder seguir-lo fàcilment. Va camí de convertir-se en un recurs que utilitzaré, si tot va bé, durant un bon grapat d’anys, tant en 4t d’ESO com en 2n de BAT.

A més d’aquest documental, al web de la delegació de memòria històrica trobem altres recursos molt interessants i es mereix una visita detallada (enllaç al web de memoriahistorica.dival). Pel treball tan important que estan fent, està cantat que quan torne la dreta al govern es carregaran aquesta delegació. Aprofitem-la mentrestant, i defenguem-la.

Si no teniu massa temps podeu veure el tràiler de 3 minuts en aquest enllaç.

Tot seguit compartisc el documental i un breu qüestionari per als alumnes. 

Qüestionari Fills del silenci  (versió en pdf per a imprimir):  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «El diario de Anne Frank», molt més que dibuixets

Esgotat pel final del curs i les pròximes oposicions (maleïdes siguen!), he trobat una estona per llegir-me l’adaptació en còmic del diari d’Anna Frank feta per Ari Folman i David Polonsky. D’entrada fa mandra llegir sobre històries que ja coneixem, de tan populars resulten previsibles. Però aquesta versió m’ha semblat molt entretinguda i la posaré en la recomanació de lectures per als alumnes a partir de 4t d’ESO.

La història d’Anna Frank, com deia, és ben coneguda: una xiqueta jueva de 13 anys que durant la Segona Guerra Mundial ha d’amagar-se amb la seua família i uns coneguts en les golfes d’una casa d’Amsterdam. Tots junts hauran de conviure en aquest espai claustrofòbic. Anna escriurà un diari per a passar el temps i deixar constància del que viu. Tenia 13 anys quan va entrar en l’amagatall. Dos anys després els van descobrir i els van enviar als camps de concentració. Només va sobreviure el pare. Quan va tornar va trobar el diari de la seua filla, el va publicar i va esdevenir molt popular.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Ryszard Kapuściński, «Cristo con un fusil al hombro» i la mort televisada de Victoriano Gómez

No he pogut resistir-me i m’he llegit un altre Kapuściński. En aquesta ocasió ha caigut en dos vesprades Cristo con un fusil al hombro. Es tracta d’un recull de textos sobre algunes lluites revolucionàries i dictadures de la segona meitat del segle XX. En concret, la lluita dels fedaïns de Palestina contra l’ocupació israeliana, el cas de Bolívia, també els de Santo Domingo i Haití, un text més ampli sobre l’evolució de Guatemala i el segrest i assassinat de l’ambaixador de la RFA l’any 1970, un text que compara a Guevara i Allende, i per acabar un text sobre Moçambic.

El text de Guatemala es titula Por qué mataron a Karl von Spreti i es llig com una novel·la, millor que moltes novel·les. Aprens moltíssimes coses sobre la immundícia de la Guerra Freda, l’enorme desigualtat en aquests països, la misèria moral de tants patriotes, i també sobre els interessos de la United Fruit Company i el sanguinari intervencionisme dels Estats Units. M’agradaria alguna volta llegir-lo en classe. Cada volta em costa més seguir els llibres de text, cada nova edició més simples, esquemàtics i aparentment asèptics. La solució seria fer els meus materials, però això ara per ara em desborda. Com a professor interí cada any és una aventura.

Per acabar vull compartir un text molt més breu. Es titula Victoriano Gómez ante las cámaras de televisión i és una crònica sobre l’afusellament televisat d’aquest guerriller d’El Salvador l’any 1971.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA. El Primer de Maig, els fets de Vitòria i «Campanades a mort»

Exemple de cartell del Primer de Maig

 

El Primer de Maig o Dia Internacional del Treballadors se celebra una jornada reivindicativa del moviment obrer. Es va instituir l’any 1889 a París, durant un congrés socialista de la Segona Internacional, amb motiu dels fets de Chicago de tres anys abans (es reprimí de manera violenta una vaga obrera). La principal reivindicació d’aquella època era la jornada laboral de 8 hores. No vaig a explicar-ho en detall, d’aquests fets hi ha molta informació a la xarxa, com per exemple a enciclopedia.cat, la viquipèdia o el diari Ara.

Sí que vull compartir alguns vídeos, sobre aquesta celebració i també sobre la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo. El 3 de març de 1976 la policia nacional va dissoldre amb una violència extrema una vaga a Vitòria (Euskadi). Va assassinar a 5 obrers i en va ferir molts més. Amb motiu d’aquesta massacre Lluís Llach va publicar el disc Campanades a mort l’any següent, amb una cançó sobre aquesta matança. Els responsables, alguns encara viuen, mai van ser processats (article “Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat“, diari Ara, 03/03/2016).

Tot seguit compartisc diversos recursos:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »