LLIBRE. «Costras», ossos i més ossos de la repressió a Espanya

Si teniu ocasió llegiu el llibre Costras. España hurga en sus heridas de la periodista polonesa Katarzyna Kobylarczyk, tant si sou professors o alumnes o només addictes a les bones històries. És un reportatge farcit de memòries sobre la repressió que hi va haver a Espanya durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Fa feredat, i mira que ja és una història coneguda i tenim a l’abast nombrosos recursos. No és un llibre d’història, sí d’històries, a partir d’entrevistes fetes per l’autora i de testimonis publicats en altres llibres. Més que una investigació és una síntesi divulgativa molt ben feta, amb el toc emotiu sota control. És un llibre de no ficció molt recomanable. Va guanyar el premi Ryszard Kapuscinski de Reportatge Literari 2020.

Costras està estructurat en quatre parts, com quatre reportatges llargs. En la primera part visitem una caterva de fosses, a partir de les vivències de familiars i associacions que busquen els seus desapareguts. La segona part és el relat de com es va fer el “Valle de los Caídos” i tot el que va implicar. La tercera part és la més breu però és tremendament colpidora, sobre els republicans internats en els camps de concentració nazis, especialment en Mauthausen i Gusen. D’aquells morts només queda el seu nom i els records. L’última part és ben curiosa perquè explica els homenatges als morts del bàndol sublevat, centrat sobretot a Paracuellos del Jarama i a Pamplona, un recordatori que servia per a legitimar el règim franquista i que té un difícil encaix en l’actual democràcia. 

GUILLEM. La presentació d’Inés

Inés Juan Miró, una alumna d’Història d’Espanya de 2n de BAT de l’IES Pare Vitòria d’Alcoi, va fer una presentació oral en classe el passat 22 de març sobre el cas de Guillem Agulló a partir de la pel·lícula La mort de Guillem.

La seua presentació era un dels possibles treballs voluntaris que havia proposat als meus alumnes a principi de curs per a pujar nota. Per a il·lustrar el que deia, Inés va utilitzar una presentació de diapositives molt atractiva i ben estructurada. Va parlar amb veu serena, amb una maduresa impressionant. Al llarg de més de 20 minuts va explicar els precedents, l’assassinat de Guillem l’11 d’abril de 1993, el judici i la manipulació que va patir aquest cas. A més va fer un repàs molt bo dels principals llibres, cançons i la recent pel·lícula que tracten aquesta història. Per acabar d’arredonir-ho, va explicar la situació actual i, de manera hàbil i molt gràfica, va mostrar la pervivència de l’extrema dreta a València i el paper de Guillem com a referent democràtic, valencià i antifeixista.

Acabada la seua presentació em vaig quedar quasi sense paraules, de tan emocionat com estava. Com a professor de Socials estic acostumat a alumnes que reprodueixen consignes feixistes i d’extrema dreta, que els fa molta gràcia això de “bombardejar Barcelona cada 50 anys”, d’afusellar 26 milions d’espanyols, la paraula “feminazi” o el “háblame en español”. És una degradació que estem patint pertot arreu. A Alcoi, antiga ciutat industrial i símbol del moviment obrer, del progrés i la modernitat del País Valencià, també. Així estan les coses i els professors d’història, com a «recordadors professionals» que som, ens toca la tasca d’intentar explicar la història, només això. Una història tremendament incòmoda i hostil per als que volen apropiar-se-la per a justificar els seus relats simplificadors.

Per això, que una discreta alumna (al llarg del curs per a mi Inés era dos ulls vius sobre una mascareta silenciosa), que una alumna —estava dient— haja fet una presentació tan valenta i compromesa és una de les coses més boniques que m’han passat en la faena en els últims anys. Sobretot és símptoma que hi ha esperança, que com diu la cançó no estem sols, que sempre hi ha algú o alguna que escolta la història i la continua, com Inés.

Com diu l’escriptor asturià Xuan Bello:

I, malgrat tot, encara hi ha joves que senten als llavis l’estremiment de les velles paraules. I, malgrat tot, encara la idea s’alça perenne, dient que els esforços no poden ser inútils.

Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials

Amb el consentiment d’Inés Juan Miró, l’autora, compartisc la presentació que va utilitzar. De fet, en són dos, una presentació bàsica, que serveix per a explicar la història de Guillem si la coneixes, i una altra d’ampliada, amb la informació necessària afegida. 

Professors, alumnes: són presentacions molt útils per a explicar i conéixer el cas de Guillem Agulló. Són de difusió i ús lliure (amb citació de l’autoria).

a) PRESENTACIÓ BÀSICA

Guillem Agulló i Salvador (bàsic) from InsJuan

–

b) PRESENTACIÓ AMPLIADA

Guillem Agulló i Salvador from InsJuan

–

DOSSIER. Cartells del bàndol sublevat durant la Guerra Civil (i 2)

Bandera del bàndol sublevat, de 1938 a 1945.

 

En aquest post compartisc una selecció de cartells i il·lustracions del bàndol sublevat durant la Guerra Civil. Igual que he fet amb els cartells republicans estan ordenats per temes o àmbits.

Per a veure els cartells del bàndol republicà podeu clicar en el següent enllaç: cartells del bàndol republicà.

Ordenació dels cartells:

1. Arriba España
2. Sobre Espanya i la Croada
3. Antirepublicans, antiliberals, antisocialistes, antianarquistes, etc.
4. Falange Española
5. Carlisme i requetés
6. Franco
7. Aliats: Alemanya, Itàlia i Portugal
8. Rereguarda: moral, costums, adoctrinament, dona, joventut, etc.
9. València

–

1. Arriba España

IV-37

–

CÒMIC. «Atado y bien atado. La Transición golpe a golpe (1969-1981)» de Rubén Uceda, posar color sobre gris

El 23 de juliol de 1969 el príncep Joan Carles de Borbó va jurar les Lleis Fonamentals i els principis del Movimiento Nacional i es va convertir en el successor de Franco. En el discurs de Nadal d’eixe any Franco va dir que “todo ha quedado atado, y bien atado”.

La Transició és un tema de la història d’Espanya que em supera. Em fa una mandra terrible perquè és un capítol difícil: ple de noms, sigles, maniobres polítiques fosques i sobretot desil·lusions.

També tinc avorrida la Transició per motius personals: era un xiquet però recorde l’ambient del principi dels vuitanta en ma casa. Per a mi va ser una època grisa, en un Alcoi en perpètua crisi industrial, amb mon pare en l’atur (el paro) i ma mare pintant quadres en casa per a guanyar un poc de diners, amb molta creïlla i tomaca de conserva, amb solars plens de brossa, el riu contaminadíssim pels tints, l’olor a borra humida, el soroll de telers en qualsevol localet de camí a l’escola, el treball en negre, la paraula crisi, la brutícia. Els hiverns eren freds i foscos, però per sort els estius eren lluminosos i polsosos, amb aire calent i sec i aigua fresca, un petit paradís enmig de tanta lletjor. En aquella època es mantenia ben viu entre els majors allò que anys després vaig saber que es deia franquisme sociològic (silenci, por, submissió, menyspreu, grosseria, violència, hipocresia, corrupció, classisme, catolicisme, manipulació del passat, etc). I això es transmet.

El còmic Atado y bien atado de Rubén Uceda amplia i aprofundeix en la complexitat de la Transició. Sobretot trenca la visió oficial idíl·lica, quasi impecable, que trobem a molts llibres i manuals d’història. Potser en la Transició es va fer el que es va poder, però s’ha de contar sencer el conte, perquè si no la història és incompleta, és a dir una història falsa i interessada.

Atado y bien atado és un còmic dens, amb capítols breus que tracten nombrosos aspectes d’aquella època. Resulta un poc aclaparador perquè la quantitat d’informació i d’estímuls és considerable. Així i tot està organitzat en diversos fils que expliquen l’evolució de la Transició, com per exemple el dels “pretorians” quan parla dels militars o el d'”atado y bien atado” quan parla del rei i els polítics.

POEMA. «Auschwitz» de León Felipe, el poema del violí

Alliberament d’Auschwitz, 27 de gener de 1945.

 

Cap al final de la Segona Guerra Mundial, el 27 de gener de 1945 l’Exèrcit Roig va alliberar el camp de concentració d’Auschwitz. Des de l’any 2005 aquest dia és el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

Referent a aquest fet històric l’any passat vaig compartir el poema «Fuga de mort» de Paul Celan. Enguany, de manera casual, he trobat a Twitter un vídeo de l’actor Víctor Clavijo declamant el poema de León Felipe titulat «Auschwitz», el poema del violí.

Potser m’equivoque però em sembla que qui ha sentit o llegit aquest poema alguna volta se li queda dins. Amb ell aprens que per a parlar d’Auschwitz sobra el soroll, l’estridència.

No puc resistir-me de compartir-lo. Pose també una gravació del propi León Felipe llegint aquest poema (a mi m’agrada més aquesta versió, més sòbria) i més avall el text. Compareu-les, llegiu-lo, si voleu.

«Auschwitz», versió de Víctor Clavijo, 2021

Se cumplen 76 años de la liberación de #Auschwitz . El descubrimiento de tal horror x parte del mundo cambió para siempre la idea de INFIERNO. Así se lo explicaba el poeta LEON FELIPE a Dante en este poema.
En memoria de los millones de asesinados por el nazismo. pic.twitter.com/XGstNpDVRp

— Víctor Clavijo (@VctorClavijo) January 27, 2021

–