LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen i a qui se li prohibeix pintar, per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga pintar. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. L’obediència i el deure els tenim en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen, està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), expressionista, amb simpaties nazis però a qui se li va prohibir pintar, i que realment es deia Emil Nansen (mira que estava fàcil). No ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor. Crec que val la pena donar-li una ullada a les pintures d’aquest artista abans de llegir la novel·la, perquè les descripcions que fa de pintures m’han resultat un poc pesades, i si haguera tingut al cap alguns exemples tal volta hagueren fluït més, però tampoc estic segur. Al final d’aquesta entrada he penjat algunes pintures de Nolde.

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més informació de l’argument i de l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar la pàgina web del llibre, a l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, em matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, perquè sí, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Gernika, el bombardeo» (26 d’abril de 1937)

Bombardeig de Gernika

Gernika, efectes del bombardeig del 26 d’abril de 1937

 

Hui és 26 d’abril, i les xarxes socials recorden amb puntualitat l’efemèride ignominiosa del bombardeig de la vila basca de Gernika (Biscaia) l’any 1937, per part de l’aviació del bàndol sublevat, durant la Guerra Civil espanyola.

D’entre els materials que s’han compartit m’ha agradat molt un documental que no coneixia i que ha compartit el gran José Manuel Guardia, bon amic, futboler empedreït i professor d’Història a Cabdet (en castellà Caudete).  

El documental es titula «Gernika, el bombardeo», es va presentar l’any 2007, i el guió i direcció és d’Alberto Rojo. Dura 56 minuts, encara que a YouTube hi ha una síntesi molt bona de 7 minuts i mig. Aquest últim vídeo és un recurs molt recomanable per a l’aula, ja siga un 26 d’abril o qualsevol altre dia.

Més informació: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. «La tierra está sorda», de Barricada (2009), sobre la repressió franquista

barricada-2009-la-tierra-esta-sorda

No m’ha fet mai gràcia la música heavy, ni punk, ni res semblant. Massa soroll. Per això ha sigut una sorpresa trobar que el grup Barricada té un treball musical sobre la memòria històrica, sobre la duríssima repressió franquista. Es titula La tierra está sorda, és del 2009, i està molt bé.

Tal com diu la wikipedia:

«A finales de 2009 sacaron su álbum La tierra está sorda, basado en la Guerra Civil Española. Villarreal [el cantant del grup], conmocionado tras la lectura de La voz dormida de Dulce Chacón y movido por su ignorancia sobre la guerra, comenzó a investigar, leyendo mucho, viendo documentales y, sobre todo, entrevistándose con supervivientes del bando perdedor y familiares de las víctimas. El resultado fue un álbum compuesto por un CD con 18 canciones y un libro donde se explica la historia real que hay detrás de cada una de ellas, y en el que colaboran historiadores como Julián Casanova, entre otros.»

Total, que és un treball musical amb moltíssimes possibilitats didàctiques. Per desgràcia no tinc l’àlbum original, amb el llibre annex de 184 pàgines, però a Internet podem trobar totes les cançons, les seues lletres i el documental de 41 minuts “En la memoria”, en el qual es conta l’emotiu viatge dels membres de Barricada a Zafra (Badajoz), el poble de Dulce Chacón, l’autora de La voz dormida. Tinc pendent aquesta lectura.

A més a més també he trobat un exemple d’aplicació didàctica molt digne al bloc Una història.

De tota manera, he de reconéixer que ja fa un temps que coneixia aquest treball: farà cosa d’un any vaig compartir a Historiata la cançó “Los maestros”, en una entrada sobre un text de Luis García Montero, titulat “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”. Si faig aquesta entrada és perquè des d’aleshores tenia l’espineta de compartir l’àlbum complet. A més de “Los maestros” hi ha altres cançons molt colpidores. A mi m’ha agradat molt “Matilde Landa”, i també “Suela de alpargata”, i “Sotanas”…

Ací deixe els diferents recursos:


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Pedra de tartera” de Maria Barbal (1985)

pedra-de-tartera_maria_barbal

Resulta que Pedra de tartera, escrita per Maria Barbal (Tremp, 1949), és una novel·la que ha esdevingut un clàssic modern de la literatura catalana, i jo fins fa uns mesos ni idea. Me l’he llegida en dos nits, és una novel·la breu, de no massa pàgines (159 només) i lletra gran, i els capítols són curts.

Narra en primera persona la vida de la Conxa, una dona nascuda a principis del segle XX a un poble de les muntanyes del Pallars. Amb ella repassarem diversos temes i moments històrics, com la vida quotidiana d’aquests pobles, les tasques agrícoles i ramaderes, les relacions humanes, l’amor i el festeig, les dificultats per portar endavant una família, i també l’arribada de la República el 1931, la Guerra Civil, la repressió durant el franquisme i l’abandó final d’aquests pobles i d’aquest tipus de vida. 

Açò va per gustos: a mi m’agrada molt la literatura de temàtica rural, i si és muntanyenca millor, com per exemple Solitud de Caterina Albert (coneguda pel pseudònim Víctor Català), La lluvia amarilla de Julio Llamazares, o més recentment Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll.

Pedra de tartera s’afig a aquest grup de novel·les que retraten la duresa de la vida del camp, sense bucolisme, en un entorn aspre, on les persones són els principals enemics de les persones. Si bé a mi em sembla que peca d’un cert lirisme i intimisme exagerat, per altra banda és un bon repàs de la vida rural, de la vida de les dones, i de la vida durant bona part del segle XX a Espanya. A més a més el llenguatge és molt ric. Això ha fet que Pedra de tartera haja sigut una lectura típica d’institut, cosa que ha disparat les seues edicions i vendes. Per últim, cal assenyalar que va guanyar el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil de 1984 i el premi Joan Crexells 1985. 

Enguany, 2015, s’ha celebrat el 30 aniversari i a Catalunya es veu que s’han fet multitud d’homenatges i la resta de parafernàlia. És una excusa tan bona com qualsevol altra per llegir una novel·la que potser no és per a tant, però que està bé, especialment per a iniciar als joves en aquestes històries.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »