CANÇÓ. «No s’apaguen les estreles»

Cartell de la pel·lícula

 

Després de sentir-la diverses voltes necessite posar en el blog la cançó «No s’apaguen les estreles» de Xavi Sarrià. Forma part de la banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem, sobre els fets que envoltaren l’assassinat del jove Guillem Agulló en la matinada de l’11 d’abril de 1993.

Va ser un assassinat polític, que va ser ràpidament manipulat per la premsa i en l’infame judici als seus assassins, per a que semblara una simple baralla entre joves i on van presentar la víctima com el violent. Va ser tot un exercici de cinisme per part del poder establert després de la “modèlica” Transició, eixa que ens va portar un rei corrupte, una autonomia aigualida, una impunitat per al feixisme més que evident i tantes misèries més. Però la memòria és tossuda, i la generació que vam quedar marcada per aquests fets tornem una vegada i una altra per a reivindicar la figura de Guillem, per a nosaltres un record de joventut i una ràbia encara present. No sé com ho veuran els que han vingut després: potser un símbol mític?

Fet i fet, sobre Guillem Agulló ja vaig ressenyar dos llibres coneguts: La mort de Guillem de Jaume Fuster, que em va colpir profundament, i el més recent Guillem de Núria Cadenes. La pel·lícula la tinc pendent, per poc temps.

Sí que tenim ja la cançó «No s’apaguen les estreles», una cançó que m’ha sorprès i m’ha encantat perquè més enllà dels himnes de joventut («No tingues por») la lletra d’aquesta cançó fa un repàs de nombroses lluites socials del nostre petit país. És com un índex d’il·lusions i té una utilitat històrica claríssima.

Pose la cançó i la lletra i una llista d’aspectes que valdria la pena tenir en compte. De fet, treballar a classe totes les referències que hi apareixen seria un magnífic exercici sobre memòria històrica valenciana. Potser…

Algunes referències en «No s’apaguen les estreles»:

  1. Qui és Vicent Martí? Busca informació sobre ell i algun vídeo on intervinga.
  2. A què fa referència quan diu «t’estime, t’estimo, t’estim amb La Gossa»?
  3. Què és això de «Malaguenyes»? I l’u d’Aielo? Qui és el Botifarra?
  4. En quin poema de Vicent Andrés Estellés apareix «l’ama del carrer, la flor de la parra, i del taronger»? Sobre què tracta eixe poema?
  5. Qui era Al-Azraq?
  6. Qui eren els maulets?
  7. Què era la «Nova Planta» (decrets de Nova Planta)?
  8. A què creus que fa referència quan parla de «la mort, l’exili i la pena, els camps d’extermini»?
  9. Busca informació sobre les «fosses de Paterna» de la repressió franquista.
  10. Qui eren «les mestres d’escola que mai claudicaren»? Busca informació sobre la mestra Marifé Arroyo.
  11. Què era el maquis? Busca informació sobre el maqui «La Pastora».
  12. Busca informació sobre Alejandra Soler. Per què es refereix a ella amb el «puny alçat»?
  13. Qui era Carme Miquel? Per què diu que tenia un «etern somriure»?
  14. Busca informació sobre Vicent Torrent i les seues cançons.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. La ràbia que fa llegir «Guillem» de Núria Cadenes (2020)

Sense misericòrdia, Guillem de Núria Cadenes és una puntada a la panxa, un llibre que indigna, que provoca ràbia i tristesa per igual. Per als que tenim més de quaranta anys és un llibre que ens recorda la nostra joventut, quan a València hi havien (hi havien?) feixistes violents que actuaven amb impunitat,  i que anaven (anaven?) del bracet de la policia, de la justícia i d’un sector del periodisme valencià, molt caspós i bel·ligerant tot plegat. De la dreta, vaja.

Van matar a Guillem Agulló, amb divuit anys que tenia, i el judici va ser una estafa, una funció macabra on van presentar la víctima com si fóra l’agressor, i al final només va estar 4 anys a la presó un dels assassins, sense penedir-se. Actualment continua sent un feixista, i no passa res.

Reconec que he llegit aquest llibre amb suspicàcies, perquè tinc un record molt emotiu de La mort de Guillem de Jaume Fuster, i no podia evitar comparar-los. Del llibre de Fuster ja en vaig fer el meu harakiri emocional i vaig fer una ressenya fa temps (ací la meua ressenya); del de Cadenes puc dir que és una aportació molt interessant, una actualització d’aquest episodi tan trist de la història valenciana contemporània, fet amb la perspectiva que donen els quasi trenta anys que han passat (trenta anys!). En alguns moments m’ha semblat que està adreçat als que ja coneixem el cas «Guillem Agulló», però això seria massa simplista.

Guillem és un llibre que se sosté per si mateix, amb moments magnífics, i ens conta la història del jove Guillem Agulló des de diferents punts de vista, en breus apunts: la seua família, la vida de Guillem, l’excursió a Montanejos, el seu assassinat en la matinada de l’11 d’abril de 1993, els feixistes del barri de Marxalenes, les repercussions del cas, la ràpida llavada de cara dels assassins, el trist paper de la premsa, la justícia tendenciosa, la policia barroera que no sap ni escriure bé el nom de la víctima, les persones que ho van viure, que ho van patir, la impunitat dels violents, el sentiment d’injustícia, “para ofrendar nuevas glorias a España”…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PAÍS VALENCIÀ. L’assassinat de GUILLEM AGULLÓ (11-04-1993)

Guillem Agulló 20 anys - abril 2013Va ser un onze d’abril

Repetit, repetit, repetit i necessari.

Aquesta entrada és per a recordar la maleïda efemèride de l’assassinat del jove Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1975 – Montanejos, 1993).

Índex

1. Ressenya: “La mort de Guillem” de Jaume Fuster

2. Música: “No tingues por” del grup Obrint Pas

3. Més informació: enllaços a altres materials

4. Cites de l’obra “La mort de Guillem”

1. Ressenya

Jaume Fuster: “La mort de Guillem” (1996)

02 portada - fuster - la mort de guillem

Edicions 3i4, València, 1996, 192 pàgines

“La mort de Guillem” és una obra a mitjan camí entre la novel·la i el reportatge periodístic. Està basada en els fets que envolten la mort de Guillem Agulló i Salvador, un jove de divuit anys de Burjassot, que va morir assassinat d’una ganivetada al cor la matinada de l’11 d’abril de 1993. El van matar quan estava passant les festes de Setmana Santa amb uns amics al poble de Montanejos (l’Alt Millars). Els autors eren un grup de neonazis de València, “els de Marxalenes”, reconeguts violents, els quals anaven buscant-lo amb premeditació per a donar-li una pallissa. La baralla es va escalfar, com totes, i la mà que empenyia el ganivet va fer la resta.

Guillem Agulló era un jove d’esquerres, pacifista i nacionalista valencià. Així de clar. Formava part dels Maulets i d’un grup antiracista anomenat SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice), i encara que el mòbil del crim va ser clarament polític al final, en el judici, es va considerar que només va ser una baralla entre joves amb un desenllaç fatal.

Aquest cas va patir una forta campanya d’intoxicació informativa per part de la premsa conservadora, especialment la valenciana, amb el periòdic Las Provincias al capdavant. Guillem destorbava. Era (és) una víctima del nacionalisme espanyolista radical, centralitzador i uniformista, o siga el de sempre. Per als partits polítics majoritaris aquesta mort era una molèstia, una prova que la modèlica transició a la democràcia tenia unes escletxes ben grans i definides, i que hi havia grups radicals feixistes que no dubtaven en utilitzar la violència, que els llops estaven a l’aguait.

Aquest llibre es va publicar abans de la sentència del judici per l’assassinat de Guillem. Va ser ridícula: només sentenciava a Pedro Cuevas (“Pablo” a la novel·la), l’autor de la ganivetada, a catorze anys de presó al valorar el tribunal el seu “penediment espontani”, i deixava lliures a la resta del grup. Al final l’assassí només va estar quatre anys a la presó, i anys després es presentava a les eleccions municipals de Xiva amb un partit neonazi (i el penediment espontani?).

Per part dels poders públics va interessar deixar aquesta mort en una simple baralla entre borratxos. Però no se’n van eixir amb la seua: Guillem és recordat i homenatjat. Han passat vint anys, i continua sent recordat. Perquè encara que siga repetit, repetit i repetit, és necessari recordar-lo. Per a això està la Història, per a que no ens lleven les paraules del que va passar.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »