RÀDIO. Kilòmetres de ràdio gravada

foto-banal-carretera-600

Kilòmetres, amb el sol enlluernant, i sentint un programa de ràdio boníssim sobre Ramon Llull.

 

Parlem de ràdio i de cotxes. De vegades tinc la sensació que la meitat dels cotxes que circulem cada dia per les carreteres i autovies som els professors interins que anem a la faena. Què fem tants cotxes d’ací cap allà si no?

En el meu cas vaig d’Alcoi a Xàtiva, uns 50 minuts anar i altres 50 tornar, rapidet però sense pressa. Per a passar l’estona pose música, generalment la ràdio, faig un poc de zàping encara que al final acabe quedant-me en Ràdio 2, de música clàssica, o en Ràdio 3, de música més moderna i no massa comercial. Les dos cadenes tenen programes boníssims i amb locutors ben agradables.

Com no sempre puc sentir els programes que més m’agraden, des de fa unes setmanes em dedique a baixar-me’ls d’Internet. És laboriós, però després val la pena, i quasi sempre el viatge se’m fa curtíssim. Per a un professor és un plaer doble: descanses de parlar i escoltes tranquil·lament mentre passa el paisatge conegut. És un gran moment.

No m’enrotlle més. Els tres programes que més m’agraden són:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

BONDAT. Carles Capdevila i l’ús de la llibertat de premsa

carles_capdevila

Vull compartir (i guardar-me) el discurs que Carles Capdevila ha fet a l’arreplegar el Premi Nacional de Comunicació (2016). Parla de diverses coses i destaca el tema de la llibertat de premsa, de l’ús que els periodistes en fan i de les pressions del poder, i també parla de la bondat, de les persones que ajuden a persones.

El motiu de compartir-lo és perquè en 1r de BAT estem veient la Revolució Francesa i tot això dels Drets de l’Home i el Ciutadà, el rotllo de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i també la importància del quart poder, el de la premsa i la informació. La veritat és que m’agradaria que llegirem aquest text en classe, mentre veiem el vídeo. Si no passa res, ho farem el pròxim dilluns (de vegades mola manar i ser el profe).

Unes notes de la persona: Carles Capdevila i Plandiura és llicenciat en filosofia i periodista. Ha treballat a diversos mitjans de comunicació. Últimament ha sigut director-fundador del diari ARA i professor de Comunicació a la Universitat de Barcelona. També és conegut per les seues conferències sobre l’educació dels fills (és pare de quatre, sí, quatre). Enllaç al seu web: http://www.carlescapdevila.com/

Els recursos:

Discurs per a imprimir (en pdf)

– Font original: Discurs a l’ara.cat

– Vídeo del discurs:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. El tancament de Canal 9 és apassionant (en 10 punts)

El tancament de Canal 9 és apassionant (en 10 punts)

Introducció: l‘últim minut de Canal 9

Divendres, 29 de novembre de 2013, a les 12.19 h:

Article d’opinió

canal 9 no és una mort és un assassinatRoderic Ortiz, professor interí de Geografia i Història retallat.

Deu apunts sobre el tancament de Canal 9, o Nou, o RTVV, o com es diga ara:

 

1. Sí, el tancament de Canal 9 és apassionant. Va començar les seues emissions allà pel 1989. Jo tenia tretze anys i puc dir que he crescut amb ella. Mai hi ha hagut en Canal 9 una època tan apassionant, tan vital, com aquesta del tancament.

2. Des del principi de les emissions Canal 9 va ser la gran esperança blanca de la democràcia i dels mitjans de comunicació valencians. Tots els valencians volíem que fóra “la nostra”, però no ho va ser mai.

3. Primer teníem un PSOE valencià acomplexat, sucursalista i mediocre, que prompte va claudicar per a fer una televisió casposa, amb llistes de paraules prohibides i programes que insultaven la intel·ligència dels espectadors. Malgrat açò hi havia alguns bons periodistes i la manipulació de les notícies no era tan escandalosa i vergonyosa. I teníem alguns programes entranyables, com “El Show de Joan Monleón”, una obra d’art comparat amb el que vindria després. Era “la nostra”, i casposeta.

4. Després, des de l’any 1995, ha sigut una televisió al servei de la propaganda del Partit Popular i de les “Glòries d’Españñña”, i un lloc on ficar i beneficiar a llepaculs i “amiguitos del alma”, i així el dèficit es va disparar, la plantilla es va triplicar i bona part de l’audiència es saltava Canal 9 quan feia zàping (jo mateix). És “la d’ells”, i ben casposota.

5. Les alegries. De quan en quan trobaves algun programa que se salvava, que resistia inexplicablement, que no ens insultava, relegat a alguna hora intempestiva i generalment en Punt 2, la segona cadena de Canal 9, on anaven a parar els desterrats i els represaliats. Recorde ara algun documental de “Dossiers”, el programa de “Medi Ambient” (ai, Xelo Miralles i Joan Pellicer), fins i tot algun “Babalà”. Supose que cadascú tindrà els seus. Sí que hi havia algun just a Sodoma.

6. No obstant això, els valencians no podem estar orgullosos de Canal 9. Hi ha hagut molts moments vergonyosos en la seua història, massa moments vergonyosos. Molta gent que ha treballat allí està penedida, per la manipulació i les mentides, cosa que ha provocat en alguns un cert sentiment agredolç davant el tancament. Com superar-ho? Difícil, si bé ha tingut certa repercussió la petició de perdó per les informacions que es van donar sobre l’accident del metro de València el 2006. També va ser tristíssima la prohibició de veure TV3, Televisió de Catalunya, al País Valencià, un fet que ens empobria com a democràcia i que ens deixava entre la ràbia i l’estupor més absolut. Canal 9 no deia res o es dedicava a atacar els “radicals” que volíem i volem la llibertat d’informació, i també la llibertat de pensament com deia el gran José Luis Sampedro.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. “De gran vull ser soldat” (2010)

PEL·LÍCULA. “De gran vull ser soldat” (2010)

“Si els seus pares no ho impedeixen, un adolescent, quan arribe als 18 anys, haurà vist més de 40.000 assassinats i 200.000 actes de violència a la televisió, cinema i videojocs”.

Cartell en anglés - I want to be a soldierFITXA

Títol: De gran vull ser soldat

Títol original: I want to be a soldier

Director: Christian Molina

Repartiment: Fergus Riordan, Ben Temple, Andrew Tarbet, Jo Kelly, Valeria Marini, Cassandra Gava, Robert Englund i Danny Glover.

Any: 2010

Durada: 1 hora 25 minuts

Recomanació d’edat: a partir de 12 anys

TRÀILER

PEL·LÍCULA COMPLETA

“De mayor quiero ser soldado”. En castellà, so de baixa qualitat, enllaç aquí

SINOPSI

“De gran vull ser soldat” és la història de l’Àlex, un nen de deu anys fascinat per la violència en la televisió i en els videojocs. L’Àlex comença a desenvolupar problemes de comunicació amb els seus pares i altres companys del col·legi per la qual cosa es tanca en si mateix i inventa dos amics imaginaris, l’Astronauta Capità Harry i el seu alter ego, el Sergent John Cluster.

Quan la seva mare dóna a llum bessons, l’Àlex comença a sentir-se sol i desatès, eclipsat per l’arribada dels seus nous germans. Traït i ferit aconsegueix que el seu pare li recompense amb una cosa que sempre havia desitjat: una televisió a la seva habitació.

A través de la televisió, l’Àlex descobrirà un nou món i se sentirà totalment fascinat per tot el que veu. L’element catalitzador de la història serà aquesta creixent obsessió per les imatges de guerra i destrucció.

protagonista - De mayor quiero ser soldado

APLICACIÓ DIDÀCTICA

Les activitats (extret del bloc Educació Dos Punt Zero)

“La pel·lícula compta amb una guia didàctica per a pares, mares i professors que poden utilitzar per fer un treball previ, durant i posterior al seu visionat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE d’opinió: “¿Quiénes son extremistas?”

¿Quiénes son extremistas?

Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital PÚBLICO, 09 de maig de 2012.

– – –

Font: http://blogs.publico.es/vicenc-navarro/2012/05/09/%c2%bfquienes-son-extremistas/

– – –

 Resum: Aquest article critica el costum generalitzat en els grans mitjans d’informació d’Espanya de definir com extremistes aquelles postures que qüestionen els pilars de la saviesa convencional que ells reprodueixen. Un exemple d’això és com han cobert mediàticament els fets esdevinguts a França definint al partit Front d’Esquerres com extremista per negar la necessitat de realitzar polítiques d’austeritat que aquests mitjans han estat promovent durant aquests anys de crisi. Un fet semblant ocorre en la cobertura de les eleccions a Grècia, en la qual aquests mitjans defineixen com extremistes a aquelles forces polítiques que qüestionen aquestes polítiques d’austeritat.

– – –

Article:

En más de una ocasión he indicado que uno de los mayores problemas de la democracia española son los mayores medios de información del país, cuyo sesgo conservador y liberal (en realidad neoliberal) es abrumador. Con la desaparición de Público como rotativo, no hay hoy en España ni un medio de izquierdas en el país. Las consecuencias de este hecho son abrumadoras. Veamos ejemplos de este sesgo.

1. Desde que la crisis empezó, no ha habido ningún medio que a través de sus editoriales haya indicado que las políticas de austeridad que los sucesivos gobiernos han estado llevando a cabo eran innecesarias y erróneas. Sólo ahora, cuando el desastre de tales políticas es evidente, aparecen tímidas voces que, aún subrayando que son necesarias, alertan que son insuficientes. Por primera vez aparecen estos discursos en tales medios que acentúan que además de austeridad se requiere estímulo económico. Pero todavía no ha aparecido ninguna editorial entre los mayores rotativos del país que indique que las políticas de austeridad han sido un enorme error. Algunos de nosotros lo hemos estado subrayando desde el inicio de la crisis sin que tuviéramos la oportunidad de poner nuestros puntos de vista en tales medios.

Continua llegint… Llegeix la resta d’aquesta entrada »