GUILLEM. La presentació d’Inés

Inés Juan Miró, una alumna d’Història d’Espanya de 2n de BAT de l’IES Pare Vitòria d’Alcoi, va fer una presentació oral en classe el passat 22 de març sobre el cas de Guillem Agulló a partir de la pel·lícula La mort de Guillem.

La seua presentació era un dels possibles treballs voluntaris que havia proposat als meus alumnes a principi de curs per a pujar nota. Per a il·lustrar el que deia, Inés va utilitzar una presentació de diapositives molt atractiva i ben estructurada. Va parlar amb veu serena, amb una maduresa impressionant. Al llarg de més de 20 minuts va explicar els precedents, l’assassinat de Guillem l’11 d’abril de 1993, el judici i la manipulació que va patir aquest cas. A més va fer un repàs molt bo dels principals llibres, cançons i la recent pel·lícula que tracten aquesta història. Per acabar d’arredonir-ho, va explicar la situació actual i, de manera hàbil i molt gràfica, va mostrar la pervivència de l’extrema dreta a València i el paper de Guillem com a referent democràtic, valencià i antifeixista.

Acabada la seua presentació em vaig quedar quasi sense paraules, de tan emocionat com estava. Com a professor de Socials estic acostumat a alumnes que reprodueixen consignes feixistes i d’extrema dreta, que els fa molta gràcia això de “bombardejar Barcelona cada 50 anys”, d’afusellar 26 milions d’espanyols, la paraula “feminazi” o el “háblame en español”. És una degradació que estem patint pertot arreu. A Alcoi, antiga ciutat industrial i símbol del moviment obrer, del progrés i la modernitat del País Valencià, també. Així estan les coses i els professors d’història, com a «recordadors professionals» que som, ens toca la tasca d’intentar explicar la història, només això. Una història tremendament incòmoda i hostil per als que volen apropiar-se-la per a justificar els seus relats simplificadors.

Per això, que una discreta alumna (al llarg del curs per a mi Inés era dos ulls vius sobre una mascareta silenciosa), que una alumna —estava dient— haja fet una presentació tan valenta i compromesa és una de les coses més boniques que m’han passat en la faena en els últims anys. Sobretot és símptoma que hi ha esperança, que com diu la cançó no estem sols, que sempre hi ha algú o alguna que escolta la història i la continua, com Inés.

Com diu l’escriptor asturià Xuan Bello:

I, malgrat tot, encara hi ha joves que senten als llavis l’estremiment de les velles paraules. I, malgrat tot, encara la idea s’alça perenne, dient que els esforços no poden ser inútils.

Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials

Amb el consentiment d’Inés Juan Miró, l’autora, compartisc la presentació que va utilitzar. De fet, en són dos, una presentació bàsica, que serveix per a explicar la història de Guillem si la coneixes, i una altra d’ampliada, amb la informació necessària afegida. 

Professors, alumnes: són presentacions molt útils per a explicar i conéixer el cas de Guillem Agulló. Són de difusió i ús lliure (amb citació de l’autoria).

a) PRESENTACIÓ BÀSICA

b) PRESENTACIÓ AMPLIADA

RÀDIO. Kilòmetres de ràdio gravada

foto-banal-carretera-600

Kilòmetres, amb el sol enlluernant, i sentint un programa de ràdio boníssim sobre Ramon Llull.

 

Parlem de ràdio i de cotxes. De vegades tinc la sensació que la meitat dels cotxes que circulem cada dia per les carreteres i autovies som els professors interins que anem a la faena. Què fem tants cotxes d’ací cap allà si no?

En el meu cas vaig d’Alcoi a Xàtiva, uns 50 minuts anar i altres 50 tornar, rapidet però sense pressa. Per a passar l’estona pose música, generalment la ràdio, faig un poc de zàping encara que al final acabe quedant-me en Ràdio 2, de música clàssica, o en Ràdio 3, de música més moderna i no massa comercial. Les dos cadenes tenen programes boníssims i amb locutors ben agradables.

Com no sempre puc sentir els programes que més m’agraden, des de fa unes setmanes em dedique a baixar-me’ls d’Internet. És laboriós, però després val la pena, i quasi sempre el viatge se’m fa curtíssim. Per a un professor és un plaer doble: descanses de parlar i escoltes tranquil·lament mentre passa el paisatge conegut. És un gran moment.

No m’enrotlle més. Els tres programes que més m’agraden són:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

BONDAT. Carles Capdevila i l’ús de la llibertat de premsa

carles_capdevila

Vull compartir (i guardar-me) el discurs que Carles Capdevila ha fet a l’arreplegar el Premi Nacional de Comunicació (2016). Parla de diverses coses i destaca el tema de la llibertat de premsa, de l’ús que els periodistes en fan i de les pressions del poder, i també parla de la bondat, de les persones que ajuden a persones.

El motiu de compartir-lo és perquè en 1r de BAT estem veient la Revolució Francesa i tot això dels Drets de l’Home i el Ciutadà, el rotllo de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i també la importància del quart poder, el de la premsa i la informació. La veritat és que m’agradaria que llegirem aquest text en classe, mentre veiem el vídeo. Si no passa res, ho farem el pròxim dilluns (de vegades mola manar i ser el profe).

Unes notes de la persona: Carles Capdevila i Plandiura és llicenciat en filosofia i periodista. Ha treballat a diversos mitjans de comunicació. Últimament ha sigut director-fundador del diari ARA i professor de Comunicació a la Universitat de Barcelona. També és conegut per les seues conferències sobre l’educació dels fills (és pare de quatre, sí, quatre). Enllaç al seu web: http://www.carlescapdevila.com/

Els recursos:

Discurs per a imprimir (en pdf)

– Font original: Discurs a l’ara.cat

– Vídeo del discurs:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. El tancament de Canal 9 és apassionant (en 10 punts)

El tancament de Canal 9 és apassionant (en 10 punts)

Introducció: l‘últim minut de Canal 9

Divendres, 29 de novembre de 2013, a les 12.19 h:

Article d’opinió

canal 9 no és una mort és un assassinatRoderic Ortiz, professor interí de Geografia i Història retallat.

Deu apunts sobre el tancament de Canal 9, o Nou, o RTVV, o com es diga ara:

 

1. Sí, el tancament de Canal 9 és apassionant. Va començar les seues emissions allà pel 1989. Jo tenia tretze anys i puc dir que he crescut amb ella. Mai hi ha hagut en Canal 9 una època tan apassionant, tan vital, com aquesta del tancament.

2. Des del principi de les emissions Canal 9 va ser la gran esperança blanca de la democràcia i dels mitjans de comunicació valencians. Tots els valencians volíem que fóra “la nostra”, però no ho va ser mai.

3. Primer teníem un PSOE valencià acomplexat, sucursalista i mediocre, que prompte va claudicar per a fer una televisió casposa, amb llistes de paraules prohibides i programes que insultaven la intel·ligència dels espectadors. Malgrat açò hi havia alguns bons periodistes i la manipulació de les notícies no era tan escandalosa i vergonyosa. I teníem alguns programes entranyables, com “El Show de Joan Monleón”, una obra d’art comparat amb el que vindria després. Era “la nostra”, i casposeta.

4. Després, des de l’any 1995, ha sigut una televisió al servei de la propaganda del Partit Popular i de les “Glòries d’Españñña”, i un lloc on ficar i beneficiar a llepaculs i “amiguitos del alma”, i així el dèficit es va disparar, la plantilla es va triplicar i bona part de l’audiència es saltava Canal 9 quan feia zàping (jo mateix). És “la d’ells”, i ben casposota.

5. Les alegries. De quan en quan trobaves algun programa que se salvava, que resistia inexplicablement, que no ens insultava, relegat a alguna hora intempestiva i generalment en Punt 2, la segona cadena de Canal 9, on anaven a parar els desterrats i els represaliats. Recorde ara algun documental de “Dossiers”, el programa de “Medi Ambient” (ai, Xelo Miralles i Joan Pellicer), fins i tot algun “Babalà”. Supose que cadascú tindrà els seus. Sí que hi havia algun just a Sodoma.

6. No obstant això, els valencians no podem estar orgullosos de Canal 9. Hi ha hagut molts moments vergonyosos en la seua història, massa moments vergonyosos. Molta gent que ha treballat allí està penedida, per la manipulació i les mentides, cosa que ha provocat en alguns un cert sentiment agredolç davant el tancament. Com superar-ho? Difícil, si bé ha tingut certa repercussió la petició de perdó per les informacions que es van donar sobre l’accident del metro de València el 2006. També va ser tristíssima la prohibició de veure TV3, Televisió de Catalunya, al País Valencià, un fet que ens empobria com a democràcia i que ens deixava entre la ràbia i l’estupor més absolut. Canal 9 no deia res o es dedicava a atacar els “radicals” que volíem i volem la llibertat d’informació, i també la llibertat de pensament com deia el gran José Luis Sampedro.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. “De gran vull ser soldat” (2010)

PEL·LÍCULA. “De gran vull ser soldat” (2010)

“Si els seus pares no ho impedeixen, un adolescent, quan arribe als 18 anys, haurà vist més de 40.000 assassinats i 200.000 actes de violència a la televisió, cinema i videojocs”.

Cartell en anglés - I want to be a soldierFITXA

Títol: De gran vull ser soldat

Títol original: I want to be a soldier

Director: Christian Molina

Repartiment: Fergus Riordan, Ben Temple, Andrew Tarbet, Jo Kelly, Valeria Marini, Cassandra Gava, Robert Englund i Danny Glover.

Any: 2010

Durada: 1 hora 25 minuts

Recomanació d’edat: a partir de 12 anys

TRÀILER

PEL·LÍCULA COMPLETA

“De mayor quiero ser soldado”. En castellà, so de baixa qualitat, enllaç aquí

SINOPSI

“De gran vull ser soldat” és la història de l’Àlex, un nen de deu anys fascinat per la violència en la televisió i en els videojocs. L’Àlex comença a desenvolupar problemes de comunicació amb els seus pares i altres companys del col·legi per la qual cosa es tanca en si mateix i inventa dos amics imaginaris, l’Astronauta Capità Harry i el seu alter ego, el Sergent John Cluster.

Quan la seva mare dóna a llum bessons, l’Àlex comença a sentir-se sol i desatès, eclipsat per l’arribada dels seus nous germans. Traït i ferit aconsegueix que el seu pare li recompense amb una cosa que sempre havia desitjat: una televisió a la seva habitació.

A través de la televisió, l’Àlex descobrirà un nou món i se sentirà totalment fascinat per tot el que veu. L’element catalitzador de la història serà aquesta creixent obsessió per les imatges de guerra i destrucció.

protagonista - De mayor quiero ser soldado

APLICACIÓ DIDÀCTICA

Les activitats (extret del bloc Educació Dos Punt Zero)

“La pel·lícula compta amb una guia didàctica per a pares, mares i professors que poden utilitzar per fer un treball previ, durant i posterior al seu visionat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »