CÒMIC. «Atado y bien atado. La Transición golpe a golpe (1969-1981)» de Rubén Uceda, posar color sobre gris

El 23 de juliol de 1969 el príncep Joan Carles de Borbó va jurar les Lleis Fonamentals i els principis del Movimiento Nacional i es va convertir en el successor de Franco. En el discurs de Nadal d’eixe any Franco va dir que “todo ha quedado atado, y bien atado”.

La Transició és un tema de la història d’Espanya que em supera. Em fa una mandra terrible perquè és un capítol difícil: ple de noms, sigles, maniobres polítiques fosques i sobretot desil·lusions.

També tinc avorrida la Transició per motius personals: era un xiquet però recorde l’ambient del principi dels vuitanta en ma casa. Per a mi va ser una època grisa, en un Alcoi en perpètua crisi industrial, amb mon pare en l’atur (el paro) i ma mare pintant quadres en casa per a guanyar un poc de diners, amb molta creïlla i tomaca de conserva, amb solars plens de brossa, el riu contaminadíssim pels tints, l’olor a borra humida, el soroll de telers en qualsevol localet de camí a l’escola, el treball en negre, la paraula crisi, la brutícia. Els hiverns eren freds i foscos, però per sort els estius eren lluminosos i polsosos, amb aire calent i sec i aigua fresca, un petit paradís enmig de tanta lletjor. En aquella època es mantenia ben viu entre els majors allò que anys després vaig saber que es deia franquisme sociològic (silenci, por, submissió, menyspreu, grosseria, violència, hipocresia, corrupció, classisme, catolicisme, manipulació del passat, etc). I això es transmet.

El còmic Atado y bien atado de Rubén Uceda amplia i aprofundeix en la complexitat de la Transició. Sobretot trenca la visió oficial idíl·lica, quasi impecable, que trobem a molts llibres i manuals d’història. Potser en la Transició es va fer el que es va poder, però s’ha de contar sencer el conte, perquè si no la història és incompleta, és a dir una història falsa i interessada.

Atado y bien atado és un còmic dens, amb capítols breus que tracten nombrosos aspectes d’aquella època. Resulta un poc aclaparador perquè la quantitat d’informació i d’estímuls és considerable. Així i tot està organitzat en diversos fils que expliquen l’evolució de la Transició, com per exemple el dels “pretorians” quan parla dels militars o el d'”atado y bien atado” quan parla del rei i els polítics.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CANÇÓ. «No s’apaguen les estreles»

Cartell de la pel·lícula

 

Després de sentir-la diverses voltes necessite posar en el blog la cançó «No s’apaguen les estreles» de Xavi Sarrià. Forma part de la banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem, sobre els fets que envoltaren l’assassinat del jove Guillem Agulló en la matinada de l’11 d’abril de 1993.

Va ser un assassinat polític, que va ser ràpidament manipulat per la premsa i en l’infame judici als seus assassins, per a que semblara una simple baralla entre joves i on van presentar la víctima com el violent. Va ser tot un exercici de cinisme per part del poder establert després de la “modèlica” Transició, eixa que ens va portar un rei corrupte, una autonomia aigualida, una impunitat per al feixisme més que evident i tantes misèries més. Però la memòria és tossuda, i la generació que vam quedar marcada per aquests fets tornem una vegada i una altra per a reivindicar la figura de Guillem, per a nosaltres un record de joventut i una ràbia encara present. No sé com ho veuran els que han vingut després: potser un símbol mític?

Fet i fet, sobre Guillem Agulló ja vaig ressenyar dos llibres coneguts: La mort de Guillem de Jaume Fuster, que em va colpir profundament, i el més recent Guillem de Núria Cadenes. La pel·lícula la tinc pendent, per poc temps.

Sí que tenim ja la cançó «No s’apaguen les estreles», una cançó que m’ha sorprès i m’ha encantat perquè més enllà dels himnes de joventut («No tingues por») la lletra d’aquesta cançó fa un repàs de nombroses lluites socials del nostre petit país. És com un índex d’il·lusions i té una utilitat històrica claríssima.

Pose la cançó i la lletra i una llista d’aspectes que valdria la pena tenir en compte. De fet, treballar a classe totes les referències que hi apareixen seria un magnífic exercici sobre memòria històrica valenciana. Potser…

Algunes referències en «No s’apaguen les estreles»:

  1. Qui és Vicent Martí? Busca informació sobre ell i algun vídeo on intervinga.
  2. A què fa referència quan diu «t’estime, t’estimo, t’estim amb La Gossa»?
  3. Què és això de «Malaguenyes»? I l’u d’Aielo? Qui és el Botifarra?
  4. En quin poema de Vicent Andrés Estellés apareix «l’ama del carrer, la flor de la parra, i del taronger»? Sobre què tracta eixe poema?
  5. Qui era Al-Azraq?
  6. Qui eren els maulets?
  7. Què era la «Nova Planta» (decrets de Nova Planta)?
  8. A què creus que fa referència quan parla de «la mort, l’exili i la pena, els camps d’extermini»?
  9. Busca informació sobre les «fosses de Paterna» de la repressió franquista.
  10. Qui eren «les mestres d’escola que mai claudicaren»? Busca informació sobre la mestra Marifé Arroyo.
  11. Què era el maquis? Busca informació sobre el maqui «La Pastora».
  12. Busca informació sobre Alejandra Soler. Per què es refereix a ella amb el «puny alçat»?
  13. Qui era Carme Miquel? Per què diu que tenia un «etern somriure»?
  14. Busca informació sobre Vicent Torrent i les seues cançons.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El patriotisme de «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» de Cristòfol Despuig (1557)

Llibres ens porten a llibres i així va ser com vaig arribar a l’obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Despuig. Escrit el 1557, però sense imprimir fins el 1877, és un llibre singular perquè és molt patriòtic. En ell trobem una defensa aferrissada de Catalunya i de la Corona d’Aragó, i una crítica a l’hegemonia i l’uniformisme dels castellans, que ja es feia de sentir.

L’obra s’estructura en sis col·loquis o converses que fan tres personatges, mentre passegen per la ciutat de Tortosa i vora l’Ebre. Només un dels col·loquis el faran en una cambra interior, perquè parlaran d’assumptes polítics delicats i s’estimen més ser prudents. Els protagonistes es diuen Lívio, Fabio i don Pedro. El primer és un cavaller tortosí, culte, vehement i crític. El segon, Fabio, és un ciutadà de Tortosa, més conformista. Don Pedro, el tercer, és un cavaller valencià de camí a Barcelona, tranquil i conciliador.

Vaig saber d’aquesta obra perquè apareixia citada en la introducció d’Enric Iborra a la primera part de la Crònica de Beuter (ací la meua ressenya). Em va picar la curiositat perquè deia el següent: «Durant el segle XVI, però, les lletres catalanes van produir almenys una obra que va tractar de contrarestar vigorosament la ideologia castellanista segregada pels historiadors al servei de la monarquia: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig.» Això havia de llegir-ho.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Notícia de Catalunya» o «Nosaltres, els catalans» de Jaume Vicens Vives (1954)

Notícia de Catalunya és un assaig històric de Jaume Vicens Vives que continua reeditant-se. Publicat el 1954, d’alguna manera és una variant de la seua Aproximación a la historia de España de dos anys abans, que vaig comentar ací fa uns dies, però molt més interdisciplinari, més sociològic, antropològic i cultural, i també més polític.

Deia Joan Fuster a Literatura catalana contemporània que el que es debatia a Notícia de Catalunya «era la qualitat i el futur del seu país, de la seva societat, d’un nucli humà més o menys ben definit en l’extensió geogràfica —el centre a Barcelona, naturalment, i Lleida o Tortosa ja gairebé tan «perifèrica» com Alacant, Menorca o Perpinyà.»

Per això, aquesta obra encara és un referent, i perquè va marcar moltíssim l’estudi de la història al Principat i la manera d’entendre la seua identitat. Alguns elements d’anàlisi van esdevenir quasi dogmes, etiquetes, com per exemple: «El català, home de Marca», «El sentit social de la terra», «El pactisme», «Els catalans i el Minotaure» (el Minotaure és el poder) o «Les revolucions catalanes». Però sobretot va tenir fortuna l’afirmació de la «voluntat d’ésser» dels catalans, com a característica principal d’aquest poble.

Vicens Vives va pensar en un primer moment en titular Notícia de Catalunya com Nosaltres, els catalans. És evident la influència posterior sobre Fuster. De fet, el mateix Fuster ho reconeix en la introducció al seu Nosaltres, els valencians. Aquests llibres el que pretenen és «conèixer-nos» com va dir Vicens Vives. Publicats durant el franquisme, en 1954 el de Vicens i en 1962 el de Fuster, els dos són producte d’una època d’incertesa, de crisi d’identitat, i volien oferir una panoràmica en clau nacional del que érem, i del que podríem ser. Vicens, el mestre, es passeja per les pàgines sense rubor. Fuster demana indulgència pel seu Nosaltres. Potser m’equivoque però crec que estava un poc aclaparat per «refer» el Notícia de Catalunya en clau valenciana. El cas és que ambdós són magnífics, uns clàssics imperibles.

A la introducció de Nosaltres, els valencians, Joan Fuster diu: «El meu lector farà bé de llegir —si encara no l’ha llegida— Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.» Doncs això.

Tot seguit, compartisc uns fragments. L’últim, el 10, és el famós de la voluntat d’ésser:

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. “El cant dels maulets”, per Al Tall i Obrint Pas

Proclamació del rei Carles III d’Àustria a Dénia el 17 d’agost de 1705, pel militar i maulet Joan Baptista Basset.

 

Ha sigut dit i fet. Hui he posat en classe de 2n de BAT la cançó “El cant dels maulets”, per a ampliar el contingut sobre la Guerra de Successió (1702-1714). És una cançó reivindicativa, que sona sovint en aplecs nacionalistes valencians, però el meu interés era il·lustrar el conflicte entre els botiflers (partidaris dels Borbó) i els maulets (dels Àustria), i veure quins elements de la seua lletra fan referència a aquesta guerra.

Com les coses estan com estan, per a evitar que algú m’acuse d’adoctrinament i que acabe en l’Audiència Nacional de Madrid, he promés que quan arribem al franquisme posaré també el “Cara el sol” i analitzarem la seua lletra. Em sembla que la majoria dels alumnes ho han entés perfectament.

Tot seguit el vídeo que he posat en classe i més avall la lletra. 

Lletra “El cant dels maulets”  Llegeix la resta d’aquesta entrada »