DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” de Josep Fontana (2014)

referències 57 def.indd

No és la primera volta que esmente a l’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) a Historiata. Sempre que trobe un escrit seu, o me l’envia el meu germà Amand, faig un parèntesi i me’l llig amb deler. És tot un mestre, una referència. Fa temps vaig compartir dos articles seus que m’agraden molt: Demasiados retrocesos, de 2012, com una mena de síntesi de la història d’Espanya, i Després de la crisi, de 2013, una anàlisi rotunda del que estem vivint durant els últims anys.

Ara mateix tinc pendent llegir-me la seua obra Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicada el 2011, un gruixut volum que em mira des de la prestatgeria i que reserve per a una temporada tranquil·la que malauradament es fa d’esperar.

Per això, quan el passat setembre em vaig trobar a la Llibreria Llorens d’Alcoi La formació d’una identitat. Una història de Catalunya no m’ho vaig pensar massa i la vaig comprar. Tinc estima a Catalunya, m’interessa moltíssim “el procés” que estan portant a terme cap a la independència, i volia llegir alguna cosa des del punt de vista històric, més enllà del soroll de les piulades i els exabruptes. Fontana ha estat providencial.

El llibre? Unes quatre-centes pàgines que es lligen amb fluïdesa. És un assaig històric que descriu les principals característiques de l’evolució de Catalunya, però no des d’un punt de vista nacionalista essencialista (no trobarem ni neandertals, ni ibers, ni races, ni determinisme geogràfic, ni apologia de símbols). Per a Fontana, Catalunya és una nació que s’ha anat fent i que es diferencia de les nacions veïnes, a més de la llengua i la cultura, principalment per un tret: el fet d’haver mantingut unes maneres pròpies de veure el món i de relacionar-se, i que es va plasmar en unes lleis que obligaven a fer polítiques de pactes. Tot açò va crear un sentiment de pertinença que s’ha mantingut al llarg del temps. Les tres grans guerres perdudes (1652, 1714 i 1939) i els posteriors intents d’assimilació no van poder aigualir aquest sentiment.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CATALUNYA. Els documentals “300”

Programa_300_TV3_03.1

No tenia ni idea fins fa uns dies de l’existència d’aquesta boníssima sèrie documental titulada 300 i feta per la Televisió de Catalunya.

Els motius de la meua ignorància? Per una banda al País Valencià no rebem la senyal de TV3 des de fa anys (ja sabeu, no siga cas que ens adoctrinen i deixem d’odiar als valencians del nord, i sobretot de votar a partits espanyolistes), i per una altra banda el temps és escàs, la vida és frenètica i senzillament ningú m’havia parlat d’ella.

He vist el capítol de la llengua i m’ha semblat magnífic. He començat a veure el de la violència, i també. Aquesta sèrie té 6 capítols, de poc menys d’una hora. Antoni Tortajada és el presentador, que mira que ho fa bé, i a qui vam veure presentant la també sèrie documental Històries de Catalunya, del 2003. De tota manera el que més m’agrada de 300 és que en compte de tractar la història com una successió lineal de fets, el que fan és presentar uns monogràfics molt ben triats, i amb una presentació visual molt atractiva. Per altra banda, el rigor històric ve avalat pels historiadors que han participat en la seua realització, com Jordi Maluquer de Motes, Borja de Riquer o el meu admiradíssim Josep Fontana.

Estic segur que es criticarà que és una sèrie nacionalista, per a fomentar el “separatisme”. Segur que aquestes crítiques vindran de sectors nacionalistes, nacionalistes espanyols, és a dir recolzats per un estat propi que no veu amb bons ulls l’autoafirmació nacional de cap “regió”. La veritat és que 300 mostra una anomalia històrica es mire per on es mire: que hi ha un país que es diu Catalunya que ha sobreviscut 300 anys sense un estat propi. Aquests documentals el que fan és que molta gent es retrobe amb la història del seu propi país. No cal manipular la història per a parlar de la relació de Catalunya amb Espanya, amb mostrar-la ja en tenim prou. El que passa és que a algunes persones això no els farà cap gràcia, perquè poden sentir qüestionats els seus prejudicis. Però hem de relaxar-nos, això és no és res nou, són coses de l’estudi i la divulgació del coneixement, en aquest cas de la història. Per tant, recomane a totes les bones persones que gaudim de la sèrie.

Per començar, mireu que espectacular és la careta de la sèrie. A què us recorda?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)”

conde-duque de olivares velázquez

Boníssima. Vull compartir una cançó que m’ha divertit moltíssim, titulada “Història d’Espanya (explicada pels espanyols)” del grup Brams, que es troba al seu àlbum Anem tancant les portes a la por, de l’any 2014. El títol de l’àlbum és preciós, veritat?

He conegut aquesta cançó gràcies a un antic alumne d’Alzira, de l’últim any que vaig treballar de professor i on vaig ser tan feliç. Es diu Francesc Llopis Luis, un homenot molt salao i intel·ligentíssim, ara es troba en 2n de BAT, jo li vaig donar classe de Geografia en 3r d’ESO, i en la distància l’estime molt i m’alegre de saber d’ell de quan en quan gràcies a les xarxes socials.

La veritat és que mantenir el contacte amb antics alumnes és una de les millors coses que m’ha passat en la vida. M’encanta veure’ls créixer i convertir-se en bones persones. També aprenc moltes coses d’ells: sobretot música, grups de música i cançons que d’altra manera no m’arribarien. Mantenir aquests contactes són una vacuna contra la típica reducció localista i umbilical. El món és molt gran, i es poden fer moltes coses i de maneres diferents, i gràcies als més joves no ho arribe a oblidar del tot.

Respecte a la cançó: és un repàs boníssim a l’essencialisme històric espanyolista. La seua lletra és una antologia divertidíssima del despropòsit patriòtic. És una traca.

Com a 2n de BAT es dóna Història d’Espanya (segles XIX i XX bàsicament), aquesta cançó pot servir per a il·lustrar aquest tipus de visió tradicionalista, conservadora, uniforme i rància de la Història d’Espanya, plena de prejudicis i de consignes dogmàtiques, i també de violència, de molta violència i sang.

Recordem el que deia el poeta Àngel González (Glosas a Heráclito):

“Nada es lo mismo, nada
permanece.
Menos
la Historia y la morcilla de mi tierra:
se hacen las dos con sangre, se repiten.”

No m’enrotlle més. Sobre la Història d’Espanya, de manera sintètica i reflexiva, recomane SEMPRE llegir el meravellós article de Josep Fontana titulat Demasiados retrocesos; veure el curtmetratge animat Historia reciente de España for dummies; reflexionar sobre l’article de Vicenç Navarro ¿Quiénes son los patriotas?; veure el dossier sobre El dolor de l’emigració jove (amb un vídeo i un article molt emotiu de Concha Caballero); i si teniu ganes de llegir una novel·lota, per a mi bellíssima, us recomane El corazón helado d’Almudena Grandes.

Ara la cançó. Si voleu, podeu anar llegint la lletra que trobareu tot seguit.

Lletra de la cançó
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Historiadors xonivistes: el francés Ferro, l’anglés Howard i la Primera Guerra Mundial

Fa uns dies vaig llegir el llibret La Primera Guerra Mundial de Michael Howard, “el millor dels historiadors militars vius” segons Max Hastings, un altre historiador, amic seu supose. Es va publicar el 2002. L’editorial Crítica es desfà en elogis cap a aquesta obra. Però a mi no m’ha agradat gens, i per això faig aquest apunt al blog.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) és la germana pobra comparada amb la Segona (1939-1945). No té per cap lloc l’àuria simbòlica d’aquesta, sense esvàstiques, ni nazis, ni Stalingrads, ni “soldats Ryan”. No apareix als còmics d’Hazañas bélicas, ni quasi trobem grans pel·lícules èpiques a Hollywood, llevat d’honroses excepcions. Els bons i els roïns no estan tan definits: el kàiser Guillem II està molts escalons per baix respecte a Adolf Hitler, el paradigma de la gran maldat. És una guerra avorrida, amb trinxeres plenes de fang, i amb la terra de ningú plena de cadàvers. Si poguérem olorar-la segur que tindríem nàusees degut a la pudor a pixum i a putrefacció de la carn. No, no va ser la típica guerra gloriosa. De fet, n’hi ha prou unanimitat en que els vertaders roïns de la pel·lícula van ser els Estats Majors de cada bàndol, que enviaven conscientment a la mort a milers i milers de soldats en nom d’uns valors nacionals i d’honor que ningú ja recorda. Recordeu: “els senders de glòria no condueixen més que a la tomba” (Thomas Gray).

marc_ferro_la_gran_guerraPel que fa als historiadors tenim molts llibres que intenten explicar el que va ser aquesta guerra, el seu per què i les seues conseqüències. A mi m’agrada molt La Gran Guerra (1914-1918) del francés Marc Ferro, publicat originalment el 1969. Me l’he llegit dos voltes, i l’he rellegit moltes més. És un clàssic que crec que està envellint bé. Però també cal anar amb compte perquè és un text un poc xovinista, és a dir que pateix “admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països”, tal com defineix el xovinisme el diccionari de l’IEC. M’agrada perquè es llig com una novel·la, perquè a més dels generals, mariscals i polítics té en compte a la gran massa gris de soldats que van patir les seues decisions. Incorpora cartes personals, testimonis, fragments de la vida quotidiana tant del front com de la rereguarda. Dóna color a una guerra que sempre hem vist en blanc i negre. Crec que ubica molt bé aquesta guerra en el moment de desenvolupament industrial i de societat de masses que es vivia a principis del segle XX, amb uns pobles joves que havien oblidat les penalitats de les guerres, després d’un segle llarg sense cap conflicte de consideració, en concret des de les guerres napoleòniques. La vitalitat intacta dels pobles i les tensions socials fins aleshores tenien dos eixides possibles: cap enfora, l’emigració; cap endins, la revolució. La guerra en va ser una altra, encara que ningú esperava que fóra tan poc gloriosa. Per això aquesta guerra va ser també una escapatòria dels conflictes socials provocats per les desigualtats: els notables/rics de cada país veien la guerra com una manera d’unir les seues societats en un gran projecte patriòtic comú; els treballadors la veien com un temps d’oci, de fugida de la monotonia de les seues vides, de temps d’aventures. Però no perdem la perspectiva: Marc Ferro és francés i va escriure un llibre sobretot per als francesos. El millor exemple el podem trobar a l’explicació de la resistència francesa durant la batalla de Verdún (1916), on arriba a dir que “Verdun puede interpretarse en cierto modo como una victoria de la raza”. Quasi res. Per a mi és un gran llibre al que torne reiteradament, però no oblide que conté cants de sirena xovinistes.

michael_howard_la_primera_guerra_mundialRespecte al llibre de Michael Howard no vull enrotllar-me massa. És un llibre escrit per als anglesos, que exalta el paper del Regne Unit durant la Primera Guerra Mundial i arriba a burlar-se grosserament dels imperis centrals que conformaven la Triple Aliança, en especial d’Alemanya. Almenys no dissimula i declara que per a ell la guerra es va produir pel bel·licisme alemany. Altres qüestions com l’escalada armamentística general, les tensions del colonialisme o la competència en l’economia capitalista industrial quasi no apareixen. A mi em sembla un relat desfasat, refregit i massa simplista, pel que té de militarisme. Més que un llibre d’història sembla l’explicació d’una partida del Risk o del Age of Empires. Em vaig comprar aquest llibret perquè pensava que podia ser una lectura recomanada per als alumnes per la seua brevetat, però el partidisme tan descarat que pren, el xovinisme tan, diguem-ne, caspós i les explicacions basades només en les batalletes fa que siga un llibre per a oblidar.

Almenys Marc Ferro es llig amb plaer i intenta abordar la totalitat del conflicte. És un clàssic, un tant xovinista, però de lectura molt entretinguda.

NOTA: per a més informació sobre la Primera Guerra Mundial recomane llegir la introducció de la ressenya al llibre “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway (amb una síntesi històrica feta pel professor Julián Casanova, una llista de novel·les, una altra de pel·lícules, i els recursos del blog).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »