LLIBRE. «Notícia de Catalunya» o «Nosaltres, els catalans» de Jaume Vicens Vives (1954)

Notícia de Catalunya és un assaig històric de Jaume Vicens Vives que continua reeditant-se. Publicat el 1954, d’alguna manera és una variant de la seua Aproximación a la historia de España de dos anys abans, que vaig comentar ací fa uns dies, però molt més interdisciplinari, més sociològic, antropològic i cultural, i també més polític.

Deia Joan Fuster a Literatura catalana contemporània que el que es debatia a Notícia de Catalunya «era la qualitat i el futur del seu país, de la seva societat, d’un nucli humà més o menys ben definit en l’extensió geogràfica —el centre a Barcelona, naturalment, i Lleida o Tortosa ja gairebé tan «perifèrica» com Alacant, Menorca o Perpinyà.»

Per això, aquesta obra encara és un referent, i perquè va marcar moltíssim l’estudi de la història al Principat i la manera d’entendre la seua identitat. Alguns elements d’anàlisi van esdevenir quasi dogmes, etiquetes, com per exemple: «El català, home de Marca», «El sentit social de la terra», «El pactisme», «Els catalans i el Minotaure» (el Minotaure és el poder) o «Les revolucions catalanes». Però sobretot va tenir fortuna l’afirmació de la «voluntat d’ésser» dels catalans, com a característica principal d’aquest poble.

Vicens Vives va pensar en un primer moment en titular Notícia de Catalunya com Nosaltres, els catalans. És evident la influència posterior sobre Fuster. De fet, el mateix Fuster ho reconeix en la introducció al seu Nosaltres, els valencians. Aquests llibres el que pretenen és «conèixer-nos» com va dir Vicens Vives. Publicats durant el franquisme, en 1954 el de Vicens i en 1962 el de Fuster, els dos són producte d’una època d’incertesa, de crisi d’identitat, i volien oferir una panoràmica en clau nacional del que érem, i del que podríem ser. Vicens, el mestre, es passeja per les pàgines sense rubor. Fuster demana indulgència pel seu Nosaltres. Potser m’equivoque però crec que estava un poc aclaparat per «refer» el Notícia de Catalunya en clau valenciana. El cas és que ambdós són magnífics, uns clàssics imperibles.

A la introducció de Nosaltres, els valencians, Joan Fuster diu: «El meu lector farà bé de llegir —si encara no l’ha llegida— Notícia de Catalunya, per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré.» Doncs això.

Tot seguit, compartisc uns fragments. L’últim, el 10, és el famós de la voluntat d’ésser:

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEOS. Els alumnes de 1r de BAT fan vídeos sobre les revolucions liberals i nacionals (1789-1871)

 

Enguany tinc 16 alumnes en Història del Món Contemporani de 1r de BAT. Per a donar-li vida a l’assignatura han preparat uns vídeos sobre els diversos apartats del tema de les revolucions liberals i nacionals, des de la Revolució Francesa (1789) fins a les unificacions d’Itàlia i Alemanya (1871). Estaven motivats perquè he qualificat aquest treball sobre 5 punts, i així l’examen només serà sobre altres 5 punts. Si el vídeo està bé, si es deixa veure i el contingut té un mínim de qualitat la nota és alta. 

He creat un canal de YouTube per a penjar-los, i l’he batejat VASB, és a dir “Vídeos d’Alumnes de Secundària i Batxillerat”. En aquest canal ells són els protagonistes. La veritat és que no sé si amb açò aprenen molt o poc, però em sembla que s’ho passen la mar de bé i els vídeos tenen la seua gràcia. Mireu-los:

Llista de reproducció: 1r BAT – Els moviments liberals i nacionals (1789-1871)

Vídeo a vídeo (si teniu poc temps vos recomane almenys el vídeo núm. 4)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. “El cant dels maulets”, per Al Tall i Obrint Pas

Proclamació del rei Carles III d’Àustria a Dénia el 17 d’agost de 1705, pel militar i maulet Joan Baptista Basset.

 

Ha sigut dit i fet. Hui he posat en classe de 2n de BAT la cançó “El cant dels maulets”, per a ampliar el contingut sobre la Guerra de Successió (1702-1714). És una cançó reivindicativa, que sona sovint en aplecs nacionalistes valencians, però el meu interés era il·lustrar el conflicte entre els botiflers (partidaris dels Borbó) i els maulets (dels Àustria), i veure quins elements de la seua lletra fan referència a aquesta guerra.

Com les coses estan com estan, per a evitar que algú m’acuse d’adoctrinament i que acabe en l’Audiència Nacional de Madrid, he promés que quan arribem al franquisme posaré també el “Cara el sol” i analitzarem la seua lletra. Em sembla que la majoria dels alumnes ho han entés perfectament.

Tot seguit el vídeo que he posat en classe i més avall la lletra. 

Lletra “El cant dels maulets”  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” de Josep Fontana (2014)

referències 57 def.indd

No és la primera volta que esmente a l’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) a Historiata. Sempre que trobe un escrit seu, o me l’envia el meu germà Amand, faig un parèntesi i me’l llig amb deler. És tot un mestre, una referència. Fa temps vaig compartir dos articles seus que m’agraden molt: Demasiados retrocesos, de 2012, com una mena de síntesi de la història d’Espanya, i Després de la crisi, de 2013, una anàlisi rotunda del que estem vivint durant els últims anys.

Ara mateix tinc pendent llegir-me la seua obra Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicada el 2011, un gruixut volum que em mira des de la prestatgeria i que reserve per a una temporada tranquil·la que malauradament es fa d’esperar.

Per això, quan el passat setembre em vaig trobar a la Llibreria Llorens d’Alcoi La formació d’una identitat. Una història de Catalunya no m’ho vaig pensar massa i la vaig comprar. Tinc estima a Catalunya, m’interessa moltíssim “el procés” que estan portant a terme cap a la independència, i volia llegir alguna cosa des del punt de vista històric, més enllà del soroll de les piulades i els exabruptes. Fontana ha estat providencial.

El llibre? Unes quatre-centes pàgines que es lligen amb fluïdesa. És un assaig històric que descriu les principals característiques de l’evolució de Catalunya, però no des d’un punt de vista nacionalista essencialista (no trobarem ni neandertals, ni ibers, ni races, ni determinisme geogràfic, ni apologia de símbols). Per a Fontana, Catalunya és una nació que s’ha anat fent i que es diferencia de les nacions veïnes, a més de la llengua i la cultura, principalment per un tret: el fet d’haver mantingut unes maneres pròpies de veure el món i de relacionar-se, i que es va plasmar en unes lleis que obligaven a fer polítiques de pactes. Tot açò va crear un sentiment de pertinença que s’ha mantingut al llarg del temps. Les tres grans guerres perdudes (1652, 1714 i 1939) i els posteriors intents d’assimilació no van poder aigualir aquest sentiment.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »