CÒMIC. «Atado y bien atado. La Transición golpe a golpe (1969-1981)» de Rubén Uceda, posar color sobre gris

El 23 de juliol de 1969 el príncep Joan Carles de Borbó va jurar les Lleis Fonamentals i els principis del Movimiento Nacional i es va convertir en el successor de Franco. En el discurs de Nadal d’eixe any Franco va dir que “todo ha quedado atado, y bien atado”.

La Transició és un tema de la història d’Espanya que em supera. Em fa una mandra terrible perquè és un capítol difícil: ple de noms, sigles, maniobres polítiques fosques i sobretot desil·lusions.

També tinc avorrida la Transició per motius personals: era un xiquet però recorde l’ambient del principi dels vuitanta en ma casa. Per a mi va ser una època grisa, en un Alcoi en perpètua crisi industrial, amb mon pare en l’atur (el paro) i ma mare pintant quadres en casa per a guanyar un poc de diners, amb molta creïlla i tomaca de conserva, amb solars plens de brossa, el riu contaminadíssim pels tints, l’olor a borra humida, el soroll de telers en qualsevol localet de camí a l’escola, el treball en negre, la paraula crisi, la brutícia. Els hiverns eren freds i foscos, però per sort els estius eren lluminosos i polsosos, amb aire calent i sec i aigua fresca, un petit paradís enmig de tanta lletjor. En aquella època es mantenia ben viu entre els majors allò que anys després vaig saber que es deia franquisme sociològic (silenci, por, submissió, menyspreu, grosseria, violència, hipocresia, corrupció, classisme, catolicisme, manipulació del passat, etc). I això es transmet.

El còmic Atado y bien atado de Rubén Uceda amplia i aprofundeix en la complexitat de la Transició. Sobretot trenca la visió oficial idíl·lica, quasi impecable, que trobem a molts llibres i manuals d’història. Potser en la Transició es va fer el que es va poder, però s’ha de contar sencer el conte, perquè si no la història és incompleta, és a dir una història falsa i interessada.

Atado y bien atado és un còmic dens, amb capítols breus que tracten nombrosos aspectes d’aquella època. Resulta un poc aclaparador perquè la quantitat d’informació i d’estímuls és considerable. Així i tot està organitzat en diversos fils que expliquen l’evolució de la Transició, com per exemple el dels “pretorians” quan parla dels militars o el d'”atado y bien atado” quan parla del rei i els polítics.

MEMÒRIA. El Primer de Maig, els fets de Vitòria i «Campanades a mort»

Exemple de cartell del Primer de Maig

 

El Primer de Maig o Dia Internacional del Treballadors se celebra una jornada reivindicativa del moviment obrer. Es va instituir l’any 1889 a París, durant un congrés socialista de la Segona Internacional, amb motiu dels fets de Chicago de tres anys abans (es reprimí de manera violenta una vaga obrera). La principal reivindicació d’aquella època era la jornada laboral de 8 hores. No vaig a explicar-ho en detall, d’aquests fets hi ha molta informació a la xarxa, com per exemple a enciclopedia.cat, la viquipèdia o el diari Ara.

Sí que vull compartir alguns vídeos, sobre aquesta celebració i també sobre la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo. El 3 de març de 1976 la policia nacional va dissoldre amb una violència extrema una vaga a Vitòria (Euskadi). Va assassinar a 5 obrers i en va ferir molts més. Amb motiu d’aquesta massacre Lluís Llach va publicar el disc Campanades a mort l’any següent, amb una cançó sobre aquesta matança. Els responsables, alguns encara viuen, mai van ser processats (article “Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat“, diari Ara, 03/03/2016).

Tot seguit compartisc diversos recursos: 

CURTMETRATGE. “Historia reciente de España for dummies” (2012)

El blog Los Moñacos té una irreverent “Historia reciente de España for dummies“, molt crítica i divertida que vull reproduir ací pel seu interés. “For dummies” és un barbarisme d’origen anglés que es podria traduir com “per a principiants”.

Aquest vídeo de quasi vint-i-cinc minuts fa un repàs ràpid de la recent Història d’Espanya. Comença el relat en els principis del segle XX, durant l’època del regnat d’Alfons XIII, l’avi de l’actual rei Joan Carles I. Sobretot és molt interessant l’evolució des de la transició fins a l’actualitat, i l’anàlisi inconformista de l’actual crisi econòmica, els seus responsables i les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que estem patint.

(Moltes gràcies per la vostra faena, Moñacos)

Com diuen els autors d’aquest blog:

“La información se realiza en un minuto de telediario a golpe de imagen impactante y de verdades consensuadas de los tertulianos. La explicación de la política que las élites dan al vulgo es rápida, simple, chusca y a través del espectáculo; lo contrario significa pérdida de atención, bostezo y zapping inmisericorde.

Vale. Aceptamos el reto de jugar con las mismas armas.”

Aplicació didàctica: val la pena. Junt amb l’article de Josep Fontana “Demasiados retrocesos” aquest vídeo és molt útil per al debat final d’Història d’Espanya, a 4t d’ESO i a 2n de BAT.

–

ENDEVINALLA. Quin personatge històric és?

Uns dels plaers més senzills i reconfortants és escoltar un CD antic de música, sobretot si fa anys que no te’l posaves. Això m’ha passat hui i he trobat aquesta cançó: “Adivina, adivinanza“. És una cançó de 1981 escrita per Joaquín Sabina que es troba al disc La Mandrágora.

Aquesta cançó al·ludeix en clau d’humor a un personatge de la història d’Espanya. És molt fàcil d’encertar. Per això més que encertar el personatge la cançó és útil per a fer un repàs a tots els símbols, dogmes i bases ideològiques del règim polític que aquest personatge va liderar. Per ajudar a ubicar cada dada o fet he trobat un vídeo amb imatges que acompanyen molt bé la lletra.

Espere que us agrade. Ja en parlem.

–

Lletra de la cançó

LLIBRE. “Nosaltres, exvalencians. Catalunya vista des de baix” de Toni Mollà i altres (2005), una crítica molt lúcida des del cansament de la batalla

RESSENYA. Toni Mollà i altres:

“Nosaltres, exvalencians” (2005)

• Barcelona, La Esfera de los Libros, S.L., 2005
• 196 pàgines, en català
• Subtítol: “Catalunya vista des de baix“

–

Ressenya

Aquesta obra és un conjunt d’assaigs que reflexionen sobre els esdeveniments i el fet polític i cultural valencià dels últims cinquanta anys. És una declaració argumentada que no segueix la versió oficial, escrita contra el maniqueisme reduccionista de les visions “blaveres” i “catalanistes” que tan de mal han fet al País Valencià. De fet, l’obra està dirigida als valencians farts de confrontacions inútils i repetitives, alimentades tant per blavers com per una indústria catalanista de la confrontació (Eliseu Climent, com a paradigma del receptor de prebendes nòrdiques). També està dirigida als catalans que només veuen als valencians amb prejudicis i estereotips estúpids i distorsionadors de la realitat (com el meninfotisme i una jovialitat meridional mai no demostrada).

El títol és una evocació al llibre “Nosaltres, els valencians” de Joan Fuster, publicat el 1962, i que encetà i de fet creà el nacionalisme modern valencià d’arrel catalana. Segons els autors aquesta visió ha produït més inconvenients que avantatges en el desenvolupament cultural i polític valencià, ja que va produir una confrontació ideològica i sobretot sentimental entre els valencians, una llosa de la qual és molt difícil deslliurar-se, i que només ha perjudicat als mateixos valencians.

Principals idees de cada assaig: