POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

llibre-xarq-al-andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

POEMA. «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, i les guerres perdudes

cartell escola pública de tots i per a tots

Porte un dia infame. En primer lloc visc a Alcoi, la capital absoluta del País Valencià de l’Escola Privada Catòlica Concertada, i això es nota, i això és intocable.

En segon lloc treballe a l’Ajuntament i m’he assabentat hui que a partir d’ara hem de fer en castellà els convenis administratius, perquè estem a Espanya, i s’han d’enviar a Madrid, i que “si volem” podem fer-los també en valencià, però que la còpia de veritat és la de castellà, i estem al 2016, i la dictadura va acabar fa quaranta anys, i tanta lluita i tant d’esforç per dignificar el valencià sembla que no serveix de res, que una cosa és el s’ensenya a les escoles (públiques) i una altra és la vida real, la de veritat, i que tot això és, com a mínim, infame.

Parlant amb una companya de la faena, de la “resistència”, de les poques que manté la coherència, m’ha recomanat llegir «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, del seu Llibre de Meravelles (1971), i és impressionant, i és que són tantes les guerres perdudes, tanta ràbia, que per això el compartisc, perquè no estem sols.

 

CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POESIA. “Devocionari domèstic” de Bertolt Brecht, una passió estranya

bertolt_brecht_devocionari_domèstic

Bertolt Brecht (1898-1956), va ser un autor del corrent literari expressionista alemany, de la complicada època d’entreguerres. També és conegut com el pare del Verfremdung, l’efecte dramàtic de l’estranyament o distanciament, que mostra les contradiccions de la vida quotidiana, per a que el públic del teatre jutge el que passa a l’escenari sense l’ajuda de l’autor, almenys en teoria.

A més de teatre va escriure relats breus i poesia. Dels relats breus li tinc una estima especial a Històries del senyor Keuner, un llibre d’aforismes i situacions exemplars que em va regalar el meu germà Amand quan vaig complir els divuit anys, i que m’agrada molt rellegir.

Respecte a la seua poesia, no havia llegit res d’ell fins que fa uns dies va arribar a les meues mans Devocionari domèstic, recomanat per Enric Iborra al seu bloc la serp blanca. És el primer llibre de poemes que va publicar, al 1927, amb el títol original de Hauspostille. L’experiència de la seua lectura ha sigut “estranya”, que és una manera de dir que no sé si m’ha agradat o no. Com sol passar en un llibre de poemes: alguns m’han agradat molt, d’altres menys, i n’hi ha molts que encara no he entés, però, això sí, en aquest cas cap m’ha deixat indiferent. L’editorial Adesiara ha publicat aquesta primera edició bilingüe, en català i en alemany, traduïda per Feliu Formosa, i amb la “Guia per a l’ús de les diverses lliçons” del mateix autor i que comença d’una manera ben directa:

“Aquest Devocionari domèstic és destinat a l’ús dels lectors. No ha de ser devorat sense discerniment.”

El llibre s’estructura en aquestes lliçons que porten títols tan suggeridors com “Rogatives”, “Exercicis espirituals”, “Cròniques” o “Els petits precs quotidians dels difunts”. Respecte a la forma reproduisc un text ben il·lustratiu de Walter Benjamin, que Enric Iborra ha compartit a la serp blanca:

“Com va assenyalar Walter Benjamin, Brecht recorre a les formes poètiques més del gust de la classe burgesa per desemmascarar els mecanismes amb què exerceix el poder: «el coral, amb què es pretén edificar la comunitat de creients; la cançó popular, amb què es vol fer callar el poble; la balada patriòtica, que acompanya el soldat a l’escorxador; la cançó amorosa, que promet el consol més barat».”

Així, els seus poemes són un joc entre una forma que reprodueix la solemnitat lírica de gust burgés i un contingut amb forta crítica social, concisa i descarnada.

Bertolt Brecht (1898-1956)

Bertolt Brecht (1898-1956)

El que més m’ha agradat del Brecht poeta és que els seus poemes no són artificiosos, sinó que amb paraules d’ús corrent construeix poemes gens previsibles. L’efectisme barat o la retòrica buida m’avorreix molt. Bertolt Brecht pot resultar aspre, diferent, mordaç, i per això mateix ens captiva, almenys a mi. La lectura d’aquest llibre ha sigut una experiència intensa, agradable, i que m’ha servit per alliberar-me durant unes estones de la quotidianitat, sempre tan aclaparadora. El posaré al costat del de Històries del Senyor Keuner, i aniré rellegint-lo.

Per acabar, compartisc tres poemes que m’han agradat molt:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El somni de Lucreci” de Martí Domínguez (2013), una història de la llibertat del pensament

el-somni-de-lucreci_marti_dominguez

Si no volem que se’ns eixugue el cervell amb tòpics hem de llegir llibres i, a més a més, llibres diferents dels que llegim normalment. Per això m’he llegit amb molt de gust aquesta “història de la llibertat del pensament” de Martí Domínguez titulada El somni de Lucreci, un assaig sobre l’evolució del pensament científic, i contra el dogmatisme i el fanatisme religiós.

Aquesta obra és un homenatge a l’escriptor romà Titus Lucretius Caro, que va viure el segle I aC i que és conegut per la seua obra De rerum natura (“Sobre la naturalesa”), un llarg poema que difon idees materialistes, científiques, precursores de l’evolucionisme i que ataca directament l’existència dels deus, i que ho fa mantenint la bellesa poètica. Sobretot és un assaig sobre la història del lliurepensament i els atacs que va haver de patir fins al present. Destaquen els capítols sobre la redescoberta de Lucreci durant el Renaixement (magnífic Botticelli), així com els atacs a Galileu, la influència lucreciana en els pensadors de la Il·lustració (atractiu Diderot) i la seua petjada en l’evolucionisme (imprescindibles els dos Darwin, Erasmus i Charles, l’avi i el seu famós nét).

Tal com diu Domínguez: “Lucreci, tot i transcorregut més de vint segles, se’ns mostra com una veu sorprenentment actual, tocada d’una visió melancòlica, profunda i desenganyada. (…) Fou el gran enemic a combatre pels Pares de l’Església, perquè la seua filosofia representava una visió lúcida de l’univers, amb l’objectiu últim d’instruir els homes i alliberar-los del jou de la religió. (…) El llibre De la natura va substituir les velles cosmogonies, poblades de mites i de supersticions, per una història racional del món que tan sols atenia a les dades positives de la naturalesa.” (p. 29)

Martí Domínguez és un intel·lectual valencià dels que en tenim poquets, que combina la seua faceta científica (és doctor en Biologia i professor) amb la seua faceta divulgativa, com a director de la revista científica Mètode, escriptor a diversos mitjans de comunicació i autor d’un grapat de novel·les que cal tenir en compte, com El secret de Goethe, El retorn de Voltaire o El fracassat. També, de Martí Domínguez vaig llegir fa anys la seua novel·la Les confidències del comte de Buffon, sobre el famós botànic francés del segle XVIII, autor d’una monumental Història natural, molt ben escrita, i que va rivalitzar amb el suec Carl von Linné per classificar el món natural, i que, com ja sabem tots, va perdre, ja que el sistema binari de Linné, amb el nom del génere i l’espècie en llatí per a cada èsser viu és el que es va imposar al món científic. Uns anys més tard vaig fer un viatge a París amb la meua dona, i més que la torre Eiffel o el Louvre volia visitar els Jardins des Plantes, i vaig ser molt feliç quan, després d’insistir molt, ho vaig aconseguir. Això és el que passa si barreges la literatura i la vida, que els viatges són més interessants.

Per acabar vull remarcar que El somni de Lucreci està ple de reflexions i cites molt interessants. No vull afusellar-lo però sí que vull apuntar-ne algunes, a tall d’exemple:

  1. Ignacio de Loyola i els dogmàtics:
  2. Immanuel Kant i “Què és la Il·lustració?”
  3. Buffon i l’art d’escriure
  4. Voltaire, Rousseau, Diderot
  5. La concepció lucreciana, Darwin i la genètica


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA i POESIA. Quin fred al cor, camarada!

Una cançó sobre la Guerra Civil

Aplicació didàctica

  • Guerra Civil (1936-1939), homenatge als soldats que estan al front lluitant per la República i passant molt de fred (“Doncs encara fa més fred al parapet d’avançada!”).
  • També es pot analitzar la propaganda política, la solidaritat, l’esperit de sacrifici, el paper dels intel·lectuals, etc.
  • Poesia, música, bellesa.

Dades del poema i la cançó

  • Poema de Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver (1899-1986). Aquest poema va ser llegit per l’autor en Ràdio Associació de Catalunya el 6 de desembre de 1937, i poc després va ser publicat en el setmanari L’Esquella de la Torratxa.
  • Musicat per Gabriel Sopeña.
  • Interpretat per Loquillo i Maria del Mar Bonet.

Lletra

Quin fred, reïra de bet!*,
quan bufa l’airet de la matinada,
tallant com un ganivet de fulla
esmolada.
 
Doncs encara fa més fred
al parapet d’avançada!
 
Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net, quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret ni té prou
flassada.
 
Quin fred al sòl, la paret
d’oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada,
fins a la vesprada.
 
Camarada,
si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet d’avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada!

* Explicació de “reïra de bet!”: explicació que manifesta impaciència i ràbia, equivalent a “ira de déu!”.

Reïra = intensiu d’ira; bet = eufemisme de déu. (Font reagno)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POESIA i MÚSICA. “Benditos malditos” de Joaquín Sabina

joaquín sabina guitarraPOESIA i MÚSICA

Joaquín Sabina

Benditos malditos

 

No calen explicacions sobre qui és Joaquín Sabina.

Si compartisc aquesta entrada és perquè vull tenir sempre a mà dos sonets seus que m’agraden moltíssim, i que sempre estic llegint i rellegint. Necessite aquests versos.

Del llibre de poemes Ciento volando de catorce (Madrid, Visor Libros, 6a edició, 2002, pàgines 98 i 99):

MALDITOS BENDITOS I

Malditos sean los bobos con medalla,
los probos ciudadanos, los chivatos,
los candidatos (cierra la muralla),
los ascetas a dieta de tres platos,
 
los ungidos, los líderes en serie,
los que tiran penaltis de cabeza,
los que ignoran la voz de la intemperie,
los que adoran al dios de la certeza.
 
Malditas sean las muertes naturales,
los que besan a plazos mensuales
y se confiesan en cuatrinomía,
 
las mariposas macho con corbata,
los pétalos de rosa de hojalata,
la vil y escandalosa mayoría.

BENDITOS MALDITOS II

Benditos sean los ceros a la izquierda,
los vuelos regular tirando a mal,
los de viva el Atleti maque pierda,
los que esperan que amaine el temporal,
 
los quistes de los bronquios del minero,
los tristes que se ríen de la tristeza,
los calvos que se quitan el sombrero
ante la dignidad y la belleza,
 
los donjuanes sin tierra ni partido,
los castos casanovas descastados,
los que pudieron ser y no han querido,
 
los benditos malditos desarmados,
los parados sin paro ni despido,
los don nadie, los santos humillados.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POESIA. “Oda a los niños de Madrid muertos por la metralla” de Vicente Aleixandre (1937)

madrid-the-military-practice-of-the-rebels-if-youPOESIA. Vicente Aleixandre:

“Oda a los niños de Madrid muertos por la metralla” (1937)

 

  • Autor: Vicente Aleixandre (1898-1984)
  • Publicat: “Ahora, diario de la juventud”, periòdic de les JSU, núm. 17, dilluns 18 de gener de 1937, pàgina 11.
  • Aplicació didàctica: guerra civil espanyola; art contra la guerra, contra la violencia.

Poema

Oda a los niños de Madrid muertos por la metralla

Se ven pobres mujeres que corren en las calles
como bultos o espanto entre la niebla.
Las casas contraídas,
las casas rotas, salpicadas de sangre:
las habitaciones donde un grito quedó temblando,
donde la nada estalló de repente,
polvo lívido de paredes flotantes,
asoman su fantasma pasado por la muerte.
Son las oscuras casas donde murieron niños.
Miradlas. Como gajos
se abrieron en la noche bajo la luz terrible.
Niños dormían, blancos en su oscuro.
Niños nacidos con rumor a vida.
Niños o blandos cuerpos ofrecidos
que, callados los vientos, descansaban.
Las mujeres corrieron.
Por las ventanas salpicó la sangre.
¿Quién vio, quién vio un bracito
salir roto en la noche
con la luz de sangre o estrella apuñalada?
¿Quién vio la sangre niña
en mil gotas gritando:
¡crimen, crimen!,
alzada hasta los cielos
como un puñito inmenso, clamoroso?
Rostros pequeños, las mejillas, los pechos,
El inocente vientre que respira:
La metralla los busca,
la metralla, la súbita serpiente,
muerte estrellada para su martirio.
Ríos de niños muertos van buscando
un destino final, un mundo alto.
Bajo la luz de la luna se vieron
las hediondas aves de la muerte:
aviones, motores, buitres oscuros cuyo plumaje encierra
la destrucción de la carne que late,
la horrible muerte a pedazos que palpitan
y esta voz de las víctimas,
rota por las gargantas, que irrumpe en la ciudad como un gemido.
Todos la oímos.
Los niños han gritado.
Su voz está sonando.
¿No oís? Suena en lo oscuro.
Suena en la luz. Suena en las calles.
Todas las casas gritan.
Pasáis, y de esa ventana rota sale un grito de muerte.
Seguís. De ese hueco sin puerta
sale una sangre y grita.
Las ventanas, las puertas, las torres, los tejados
gritan, gritan. Son niños que murieron.
Por la ciudad gritando,
un río pasa: un río clamoroso de dolor que no acaba.
No lo miréis: sentidlo.
Pequeños corazones, pechos difuntos, caritas destrozadas.
No los miréis: oídlos.
Por la ciudad un río de dolor grita y convoca.
Sube y sube y nos llama.
La ciudad anegada se alza por los tejados y alza un brazo terrible.
Un solo brazo. Mutilación heroica de la ciudad o su pecho.
Un puño clamoroso, rojo de sangre libre,
que la ciudad esgrime, iracunda y dispara.

Vicente Aleixandre (1937)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

BELLESA. Eduardo Galeano: “Es tiempo de vivir sin miedo”

Eduardo Galeano - UtopiaBELLESA. Eduardo Galeano:

“Es tiempo de vivir sin miedo”

Perquè m’ha agradat moltíssim, perquè és bellíssim, vull compartir aquest vídeo de 9 minuts -només 9 minuts- amb explicacions i textos de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano.

Conceptes que es tracten al vídeo: la por, la consciència moral, la solidaritat, la imaginació, la poesia, la utopia, els somnis d’un món millor, les històries…

Aplicació didàctica? Què tal pensar, reflexionar, sentir? o sobre la dignitat, o la bellesa, o la que considereu…

Més informació: POEMA. Eduardo Galeano: “Los nadies”

POEMA. “Los nadies” d’Eduardo Galeano (1989)

imatge los-nadiesPOEMA. Eduardo Galeano: “Los nadies”

Eduardo Galeano és un escriptor uruguaià, nascut a Montevideo el 1940, conegut per la seua faceta de denúncia contra les opressions i les injustícies. Degut a açò va ser perseguit per les dictadures llatinoamericanes dels anys 70 i 80 del segle XX.

D’entre la seua obra destaquen, entre d’altres, “Las venas abierta de América Latina” (1971) i el llibre de poemes i relats breus “El libro de los abrazos” (1989).

D’aquest últim llibre pertany el conegut poema de “Los nadies”. Es tracta d’un poema senzill, que tothom pot entendre i sentir, i que és una denúncia perfecta contra la situació d’explotació de bona part de la humanitat. També reproduisc el seu relat breu “El origen del mundo“.

Molt recomanables.

LOS NADIES

“Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.”

VÍDEO amb la lectura de “Los nadies” per Eduardo Galeano

Enllaç a “El libro de los abrazos” d’Eduardo Galeano (1989)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA i POESIA. “Viatge a Ítaca”

Viatge a Itaca - Lluís Llach

Viatge a Ítaca” és un poema de Konstantinos Kavafis (1863-1933), escrit el 1911, basat en l’Odissea d’Homer. Anys després Carles Riba el va traduir al català, i més tard Lluís Llach el va musicar i popularitzar amb una cançó al seu disc titulat també “Viatge a Itaca” (1975).

Quin és el seu significat? En poques paraules: el viatge marítim a Ítaca és una al·legoria clàssica de la vida, en el qual el camí, difícil i ple d’aventures, és la vida i el port on s’arribarà finalment és la mort.

També es pot entendre com el llarg camí cap a un destí desitjat i llunyà, com per exemple un món millor, i per això és un poema (i una cançó) amb clares connotacions utòpiques. Siga com siga, el que ens ensenya és que en una situació o aventura és més important el camí que cal recórrer que el propi final.

Per a mi és un poema molt clar, potser massa pedagògic, però amb molta força, gràcies a alguns versos molts senzills i directes, i sobretot em resulta una font d’il·lusions vitals.

Per la seua bellesa i importància vull compartir-ho (cançó, lletra i poema).

  1. Cançó “Viatge a Ítaca”, versió 2007
  2. Cançó “Viatge a Ítaca” completa, versió 1975
  3. Explicació de la cançó
  4. Lletra de la cançó
  5. Poema original “Viatge a Ítaca” (traduït)
  6. Més informació
  7. Nota personal

1. “Viatge a Ítaca”, versió 2007

“Viatge a Itaca”, cantada per Lluís Llach al concert “Verges 2007“. Potser és la versió més exagerada d’aquesta cançó, la més histriònica també, però és l’última interpretació de Lluís Llach, realitzada al concert del seu comiat dels escenaris.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »