POEMA. «In memoriam» de Gabriel Ferrater, records de la guerra i més

Gabriel Ferrater (1922-1972)

 

Com si fos un record de joventut, «In memoriam» de Gabriel Ferrater, publicat el 1960 a Da nuces pueris, és un poema extraordinari. A més de les seues qualitats literàries, es pot llegir per a repassar alguns aspectes de la Guerra Civil: la violència, la repressió, la divisió política a la zona republicana, la vida quotidiana a la rereguarda i especialment la por, que és potser el motiu central d’aquest poema.

He d’admetre que no coneixia aquest poema fins fa pocs dies, quan un company, Enric Iborra, professor de llengua i literatura i autor del blog La serp blanca, me’l va recomanar. Mai és tard.

El poema és llarg, amb 352 versos, decasíl·labs regulars, i té diverses parts. Enric Blanes, autor d’Un fres de móres negres, un blog dedicat en exclusiva a Gabriel Ferrater, en veu cinc:

«Arriscant en l’esquema, “In memoriam” es deixa dividir en cinc parts, com cinc actes, de dos paràgrafs cadascun:

    1. Versos 1-33 i 34-72: l’inici de la guerra i la por de la tardor de 1936
    2. Versos 73-107 i 108-156: les putes i el robar (la bicicleta mig presa mig llogada i l’incident amb el comitè) – El primer bombardeig de Reus és de l’estiu de 1937
    3. Versos 157-185 i 186-218: pispar eslips a can Subietes i l’assassinat del senyor Subietes
    4. Versos 219-253 i 254-314: l’Oliva i l’incident del concert
    5. Versos 315-341 i 341-350: el vespre de Bordeus i la reflexió final sobre la por.»

Una cosa que crida l’atenció d’aquest poema és que sembla un relat en prosa. Segons Salvador Oliva: «la novetat més visible de la poesia narrativa de Ferrater, en relació a la tradició catalana, consisteix a presentar un discurs aparentment despullat de figures retòriques, que [ … ], semblen donar a aquesta poesia narrativa la falsa aparença del discurs en prosa.» (Veure «La mètrica d’In memoriam, de Gabriel Ferrater», en pdf)

Sense més, ací el poema:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «Fuga de mort» de Paul Celan, sobre Auschwitz

El 27 de gener és el dia dedicat al record a les víctimes de l’Holocaust. D’entre tots els materials que hi ha per a veure-ho en classe, un recurs que a mi m’agrada molt és el poema «Fuga de mort» de Paul Celan (1920-1970).

Aquest poema conté moltes referències sobre la vida (i la mort) en un camp de concentració: la sopa aigualida (“negra llet”), el cabell daurat i el cabell cendrós, els xiulets, els mastins, les tombes a l’aire…

FUGA DE MORT

Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret

crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres

i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Poemes» de K. P. Kavafis, traduïts per Carles Riba

Sens dubte: Poemes de Kavafis publicat per l’editorial Cal·lígraf és el millor llibre que llegit durant l’estiu passat. Dels 154 poemes canònics d’aquest autor grec, el llibre recull els 66 poemes que Carles Riba va traduir. També hi ha un pròleg i unes notes complementàries finals d’Eusebi Ayensa, que són com un segon llibre, i permeten traure el màxim de suc a cada poema. S’ha de llegir amb dos marcapàgines.

Bona part dels poemes de Kavafis estan ambientats en la història de Grècia, sobretot en l’època hel·lenística (els regnes hel·lènics posteriors a Alexandre Magne), i en menor mesura en el baix Imperi romà i en l’època bizantina. M’han cridat l’atenció els poemes dedicats a l’emperador Julià l’Apòstata (361-363 dC), molt crítics i negatius. Es veu que Kavafis era creient i no suportava la idea d’un emperador que volia tornar al paganisme. Siga com siga, els seus poemes històrics són un goig per a qualsevol historiador.

Kavafis sobretot és conegut gràcies al seu poema «Ítaca», que Lluís Llach va adaptar i va musicar. Quan jo era jovenet m’encantava i me’l sabia de memòria. De tant popular que n’és ha esdevingut un poema fossilitzat, típic en lectures d’institut o d’autoajuda. De fet, l’any passat me’l vaig trobar en una activitat de recuperació de l’assignatura de Valors de 2n d’ESO a Valls (l’Alt Camp), juntament amb «Palabras para Julia» de José Agustín Goytisolo i «Si» («If») de Rudyard Kipling. Aquest llibre permet superar aquesta visió tan reduïda.

Els poemes de Kavafis es poden agrupar temàticament en tres conjunts: els eròtics, els existencials i els històrics. Carles Riba en va seleccionar aquells que més li van agradar, va descartar-ne alguns per massa eròtics i d’altres que tenien una visió massa pessimista de la vida. Per això no va traduir el magnífic poema «Troians», ni «Un vell» (d’aquest últim Lluís Llach en va fer la cançó «A la taverna del mar»).

Hi ha més aspectes interessants (Ulisses, Egipte, sexe, homosexualitat, vellesa, decadència, hel·lenisme, els poemes inèdits, la traducció de Carles Riba, etc.), però ho deixe estar perquè qualsevol explicació al capdavall és un mal resum. És un llibre que val la pena.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POESIA. Descobrint la poesia aràbigo-valenciana de Xarq al-Andalus

llibre-xarq-al-andalus

(Portada del llibre)

 

Mireu quin poema:

Aixecà l’esguard vers les estrelles
i elles, encisades de tanta boniquesa
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

     («Les pigues» d’Ibn al-Labbana de Dènia)

L’he trobat a un llibret sobre poesies aràbigo-valencianes que m’ha encantat, publicat l’any 1987, evidentment descatalogat, i que es titula Guia Didàctica Xarq Al-Andalus. Aquest llibret serveix per a entendre i poder treballar a l’aula uns poemes que el grup Al Tall va musicar dos anys abans, amb la col·laboració del grup Muluk el Hwa. Els autors del llibret són els professors i escriptors valencians Carme Miquel i Josep Piera. Però no ens equivoquem, no és només una proposta pedagògica ja que, tal com diuen els autors, els cants d’aquest disc «són retalls de sensibilitat i elements per al sentiment. Lletres bellíssimes i músiques colpidores s’hi uneixen per provocar emocions, per fer vibrar i sentir». La guia doncs està pensada com a una eina formativa, però complementària del que és l’autèntic objectiu: «primer sentir, gaudir, copsar la bellesa. Després, les altres qüestions.»

Té dos parts molt clares, una primera amb un breu repàs a la història d’Al-Andalus i el món islàmic valencià, amb els diferents períodes: la conquesta islàmica (711), l’emirat dependent, l’emirat independent a partir d’Abd-ar-Rahman I (756), el califat de Còrdova a partir d’Abd-ar-Rahman III (929), la crisi califal i l’inici dels regnes de taifes (entre el 1008 i el 1031), les invasions dels almoràvits (finals del segle XI) i dels almohades (mitjans del segle XII), i la desfeta final (segle XIII), de la qual només sobreviuria el regne de Granada. També trobem una notes sobre l’economia, societat i cultura d’Al-Andalus. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, i les guerres perdudes

cartell escola pública de tots i per a tots

Porte un dia infame. En primer lloc visc a Alcoi, la capital absoluta del País Valencià de l’Escola Privada Catòlica Concertada, i això es nota, i això és intocable.

En segon lloc treballe a l’Ajuntament i m’he assabentat hui que a partir d’ara hem de fer en castellà els convenis administratius, perquè estem a Espanya, i s’han d’enviar a Madrid, i que “si volem” podem fer-los també en valencià, però que la còpia de veritat és la de castellà, i estem al 2016, i la dictadura va acabar fa quaranta anys, i tanta lluita i tant d’esforç per dignificar el valencià sembla que no serveix de res, que una cosa és el s’ensenya a les escoles (públiques) i una altra és la vida real, la de veritat, i que tot això és, com a mínim, infame.

Parlant amb una companya de la faena, de la “resistència”, de les poques que manté la coherència, m’ha recomanat llegir «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, del seu Llibre de Meravelles (1971), i és impressionant, i és que són tantes les guerres perdudes, tanta ràbia, que per això el compartisc, perquè no estem sols.

 

CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »