MÚSICA. La mascletà final d’«Els Jóvens»

Anit vaig ser un dels afortunats que vaig anar a l’últim concert del grup Els Jóvens que curiosament es va fer al meu poble, a Alcoi, al Teatre Calderón. Com va dir un amic, semblava que tot el País Valencià estava allí.

Aquest concert va ser una festa en tota regla, amb molta emoció, i amb la sorpresa final d’Al Tall en l’escenari. La cosa és que Els Jóvens són un grup valencià, del sud, amb una música diferent que en poc temps ens ha enamorat, i ara van i es desfan, els cabrons.

Tenen 1 disc, 11 cançons, cada una amb el seu to sentimental, humorístic i irònic tot barrejat. Amb bandúrria, molta bandúrria i percussió, i guitarra, són una rondalla eclèctica. El coret del grup el formen Pep Mirambell i René Macone, dos xicots de Sant Vicent del Raspeig, que estan acompanyats d’altres músics de llocs com Alcoi, Bocairent, Picassent o Manises.

Els Jóvens són una bellíssima excepció del sud valencià, el d’Alacant i més enllà, un testimoni preciós del valencià en una zona en la que pràcticament s’ha perdut la llengua. La substitució lingüística ha estat brutal en apenes dos generacions. Els meus alumnes de Sant Vicent del Raspeig, tots de 2n d’ESO, castellanoparlants i hostils al valencià, no coneixen ni han sentit cap cançó d’Els Jóvens. No obstant això, com el propi Pep Mirambell va dir en el concert, són un grup per a minories, però unes minories “tan, tan, tan boniques”.

El concert va acabar amb molta pena perquè era l’últim, però també amb molta emoció i alegria. Esperant que tornen algun dia, quan vulguen, que ací estarem esperant-los, al sud. 

Algunes fotografies del concert del 2 de novembre de 2019, a Alcoi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

9 D’OCTUBRE. «València, eres una puta»

Tot just ahir, el Departament de valencià de l’Escola Oficial d’Idiomes de València va compartir un enllaç a una llista en Spotify titulada Cançons d’amor per al 9 d’octubre. La llista és molt completa i variada, amb cantants i grups de tota l’àrea lingüística. El motiu era que el 9 d’octubre també és el dia dels enamorats al País Valencià, o almenys a la ciutat de València, la festa de Sant Dionís.

Però a mi em faltava una cançó, la cançó més bonica que conec dedicada a la ciutat de València, que és «València, eres una puta» de Senior. Des de fa anys la taral·lege de vegades sense adornar-me’n, i la recomane, i quan ho dic generalment la gent em mira estranyada.

Que ningú s’ofenga, per favor. El títol (i la lletra) és molt bèstia, però no conec cap altra cançó que de manera tan clara mostre com és la ciutat de València realment, tan hostil, tan lletja i alhora tan estimada.

Bona diada del 9 d’octubre!

DIADA. «Venim del nord, venim del sud»

Manifestació de l’11 de setembre de 2019 a Barcelona. Fotografia de @Josep_Barbera

 

Tornant a casa aquest migdia, atalbat pels alumnes, anava sentint en el cotxe un programa gravat d’iCatfolk de Catalunya Ràdio.

En el comiat han posat la cançó “Venim del nord, venim del sud” de Lluís Llach, en una adaptació de Pau Barbet. Es tracta d’una versió coral, i la primera veu que ha sonat ha estat la veu inconfusible de Miquel Gil, ara més popular gràcies al programa de televisió “Bambant per casa” d’Àpunt. 

M’ha costat un poc de trobar al YouTube, perquè resulta que aquesta versió apareix a un documental que es va fer l’any 2012, titulat “Quatre d’onze”, dirigit per Anna Mollet, sobre l’actual embranzida de l’independentisme a Catalunya.

Quan he arribat a casa me n’he adonat que hui és l’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Com si fos un mecanisme exacte, on tot encaixa a la perfecció: he de compartir aquesta cançó.

Bona Diada!

Lletra de la cançó: “Venim del nord, venim del sud”.
Lluís Llach, 1978.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

SETEMBRE. «Sequet però sanet»

Sant Vicent del Raspeig, des del Castell de Santa Bàrbara (Foto: Viquipèdia)

 

Curs nou, institut nou: enguany estaré a l’IES Maria Blasco de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí).

La primera impressió és molt bona: les instal·lacions són prou noves i estan cuidades; els companys i companyes del departament de Geografia i Història són encantadors; tenim tres aules matèria de departament; m’han dit que l’alumnat en general és bo; la cantina és magnífica, molt neta, la porta un home que es va presentar amb molta amabilitat (no recorde el seu nom) i que també és músic i posa jazz, sí, jazz; m’han dit que la directiva no dona problemes i et recolza de seguida quan hi ha algun conflicte; les guàrdies funcionen de diferent manera: només fas guàrdies a companys del teu propi departament, i això allibera i simplifica la faena. També ajuda que està només a uns 40 minuts d’Alcoi per carretera bona.

El més curiós d’enguany, per a mi, és que només donaré classe en el nivell de 2n d’ESO. Tinc 6 grups, tots amb el mateix contingut curricular. Per una banda sembla massa repetitiu, potser acabaré fart de repetir 6 vegades el mateix, però la part bona, boníssima, és que la faena és molt més fàcil, perquè només hauré de preparar-me una matèria, amb les inevitables adaptacions. Enguany reglotaré la història medieval i la història moderna, i els dos temes de geografia humana que hi ha, però tindré més temps per a preparar-me l’oposició i fer altres coses. Els anys anteriors he anat estressadíssim. Per cert, aquest horari no l’he triat jo, és el que quedava.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA. El Primer de Maig, els fets de Vitòria i «Campanades a mort»

Exemple de cartell del Primer de Maig

 

El Primer de Maig o Dia Internacional del Treballadors se celebra una jornada reivindicativa del moviment obrer. Es va instituir l’any 1889 a París, durant un congrés socialista de la Segona Internacional, amb motiu dels fets de Chicago de tres anys abans (es reprimí de manera violenta una vaga obrera). La principal reivindicació d’aquella època era la jornada laboral de 8 hores. No vaig a explicar-ho en detall, d’aquests fets hi ha molta informació a la xarxa, com per exemple a enciclopedia.cat, la viquipèdia o el diari Ara.

Sí que vull compartir alguns vídeos, sobre aquesta celebració i també sobre la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo. El 3 de març de 1976 la policia nacional va dissoldre amb una violència extrema una vaga a Vitòria (Euskadi). Va assassinar a 5 obrers i en va ferir molts més. Amb motiu d’aquesta massacre Lluís Llach va publicar el disc Campanades a mort l’any següent, amb una cançó sobre aquesta matança. Els responsables, alguns encara viuen, mai van ser processats (article “Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat“, diari Ara, 03/03/2016).

Tot seguit compartisc diversos recursos:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »