PAÍS VALENCIÀ. L’assassinat de GUILLEM AGULLÓ (11-04-1993)

Guillem Agulló 20 anys - abril 2013Va ser un onze d’abril

Repetit, repetit, repetit i necessari.

Aquesta entrada és per a recordar la maleïda efemèride de l’assassinat del jove Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1975 – Montanejos, 1993).

Índex

1. Ressenya: “La mort de Guillem” de Jaume Fuster

2. Música: “No tingues por” del grup Obrint Pas

3. Més informació: enllaços a altres materials

4. Cites de l’obra “La mort de Guillem”

1. Ressenya

Jaume Fuster: “La mort de Guillem” (1996)

02 portada - fuster - la mort de guillem

Edicions 3i4, València, 1996, 192 pàgines

“La mort de Guillem” és una obra a mitjan camí entre la novel·la i el reportatge periodístic. Està basada en els fets que envolten la mort de Guillem Agulló i Salvador, un jove de divuit anys de Burjassot, que va morir assassinat d’una ganivetada al cor la matinada de l’11 d’abril de 1993. El van matar quan estava passant les festes de Setmana Santa amb uns amics al poble de Montanejos (l’Alt Millars). Els autors eren un grup de neonazis de València, “els de Marxalenes”, reconeguts violents, els quals anaven buscant-lo amb premeditació per a donar-li una pallissa. La baralla es va escalfar, com totes, i la mà que empenyia el ganivet va fer la resta.

Guillem Agulló era un jove d’esquerres, pacifista i nacionalista valencià. Així de clar. Formava part dels Maulets i d’un grup antiracista anomenat SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice), i encara que el mòbil del crim va ser clarament polític al final, en el judici, es va considerar que només va ser una baralla entre joves amb un desenllaç fatal.

Aquest cas va patir una forta campanya d’intoxicació informativa per part de la premsa conservadora, especialment la valenciana, amb el periòdic Las Provincias al capdavant. Guillem destorbava. Era (és) una víctima del nacionalisme espanyolista radical, centralitzador i uniformista, o siga el de sempre. Per als partits polítics majoritaris aquesta mort era una molèstia, una prova que la modèlica transició a la democràcia tenia unes escletxes ben grans i definides, i que hi havia grups radicals feixistes que no dubtaven en utilitzar la violència, que els llops estaven a l’aguait.

Aquest llibre es va publicar abans de la sentència del judici per l’assassinat de Guillem. Va ser ridícula: només sentenciava a Pedro Cuevas (“Pablo” a la novel·la), l’autor de la ganivetada, a catorze anys de presó al valorar el tribunal el seu “penediment espontani”, i deixava lliures a la resta del grup. Al final l’assassí només va estar quatre anys a la presó, i anys després es presentava a les eleccions municipals de Xiva amb un partit neonazi (i el penediment espontani?).

Per part dels poders públics va interessar deixar aquesta mort en una simple baralla entre borratxos. Però no se’n van eixir amb la seua: Guillem és recordat i homenatjat. Han passat vint anys, i continua sent recordat. Perquè encara que siga repetit, repetit i repetit, és necessari recordar-lo. Per a això està la Història, per a que no ens lleven les paraules.


04 jaume fuster

Jaume Fuster (1945-1998)

Estructura: l’obra està estructurada en un pròleg i quatre parts.

0. El pròleg es titula “De la novel·la com a document”, està realitzat pel periodista Jordi Sebastià, i és un document molt complet i aclaridor del cas Guillem Agulló. Només el pròleg ja val la pena. Realitza una presentació magnífica de la novel·la de Jaume Fuster i també analitza les mancances de l’actual democràcia i la important presència feixista a València. Molt recomanable.

1. En la primera part l’autor explica “els fets”, és a dir l’assassinat, amb una gran capacitat de comunicació i amb una gran bellesa en les descripcions de les sensacions i dels diferents ambients (València, l’autobús, Montanejos en Setmana Santa i la nit del crim).

2. La segona part tracta sobre un grup de joves feixistes i neonazis de València, “els de Marxalenes”, que van ser els autors del crim.

3. La tercera part és la més asèptica, la més burocràtica i gelada, amb els detalls de la investigació i les reproduccions de les declaracions dels assassins i dels amics de Guillem.

4. Per últim, la quarta part, titulada “La solidaritat”, se centra en les manifestacions i accions que es van emprendre per a denunciar a l’extrema dreta i per a dignificar la memòria de Guillem.

Opinió personal: en la meua opinió el llibre és un poc irregular, però el resultat final és molt afinat i equilibrat. És irregular perquè es passa del relat novel·lat de l’assassinat, colpidor i tremendament emotiu, a uns altres capítols grisos i burocràtics a més no poder. Però, malgrat açò, és un llibre que val la pena, que es llig molt fàcilment i que enganxa ràpidament. Els primers capítols estan plens de vida, de desig de viure, del vitalisme d’una joventut feliç, la qual serà esgarrada la matinada d’un onze d’abril per una colla de violents infeliços i amargats. El final del llibre, la seua cloenda, està a l’altura de l’inici, amb la participació dels pares del Guillem, els quals des del pou de la tristesa més profunda animen a continuar lluitant pel món just, solidari, lliure i bell que somiava el seu fill.

On adquirir aquest llibre? A la base de dades de llibres publicats a Espanya només apareix l’edició de 1996, però no passa res: recomane la visita a les biblioteques públiques del nostre País. No sé per què, però aquest llibre està ben repartit per la Xarxa de Biblioteques Valencianes. Ací teniu el catàleg d’aquesta Xarxa. Llegiu-lo abans que el cremen!

2. Música. “No tingues por” d’Obrint Pas

Cançó d’Obrint Pas “No tingues por”, amb homenatge de Guillem Agulló per la seua germana.

Fragment de la lletra de la cançó:

“No estàs sol, no tingues por,
Ja ningú embrutarà el teu cos.
No estàs sol, no tingues por,
ja ningú destruirà el teu cor.”

Enllaç a la lletra de la cançó, enllaç aquí

3. Més informació: enllaços a altres materials

01 cartell - 2008 - 15 aniversari assassinat Guillem AgullóCas Guillem Agulló, al web Antifeixistes, un web amb informació sobre l’extrema dreta al País Valencià, amb un recull d’informació fins el 2009, enllaç

HOMENATGE ANTIFEIXISTA. 15 anys sense Guillem Agulló, al web Antifeixistes, 11-12-2008, amb nombrosos documents, enllaç

Reportatge titulat “En mans de la justícia”, emés per Canal 9-RTVV al programa Dossiers, sobre el cas Guillem Agulló (1995), amb entrevistes a la mare de l’assassí, als advocats i als amics de Guillem. Durada 10 minuts, enllaç al reportatge

– “Un any més sense Guillem”, article molt emotiu de Xavi Sarrià, membre del grup musical Obrint Pas, sobre la seua relació amb Guillem i sobre l’ambient reivindicatiu que hi havia a València a principis dels anys noranta, enllaç

– Guillem Agulló i Salvador, a la viquipèdia, enllaç

– Article “La lacra ultra sobre los Agulló“, a El País, 07/04/2013, enllaç

– Vint anys després, un exemple recent de l’odi i la intolerància feixista: article “Un concejal de extrema derecha se congratula por el asesinato del antifascista Guillem Agulló“, a lamarea.com, 06/06/2013, enllaç

4. Cites de l’obra “La mort de Guillem”

Índex de cites

Placa Guillem Agulló1. Els fets – L’assassinat

2. El IV Reich de Marxalenes – El discurs feixista

3. La intoxicació informativa

4. Les manifestacions – Carta de la mare de Guillem

5. Els pares

Cites

1. Els fets – L’assassinat, pàgines 65-70

“El temps es congela. Dies després, els teus amics es fan creus que tot passés en uns segons. És com si les busques dels rellotges de Montanejos s’haguessin aturat a mig camí entre dos quarts i dos quarts de cinc de dues de la matinada, en un ralentí que repetiran i repetiran en cerca de tots els detalls, esventats per la sang que ha de brollar i malmetre’s pel carrer de Sant Vicent.

I tu, Guillem A., fill de Guillem i de Carme, t’alzines amb la ira dels justs. La provocació ha ferit el nervi mateix de la teva essència. La igualtat, la pau, el país. És com si una descàrrega elèctrica et tesés els músculs i et drecés els pèls. Saps que tens raó i vols cridar-ho per fer callar el verí provocador.

—Feixistes! —els crides.

No tens por. Ets jove, ets fort, t’amara la claror d’una vida intensa, et protegeix la profunda saviesa de la gent del teu poble, t’empenyen l’amor, la veritat i la justícia. […]

De sobte t’has adonat de tot això. I encara no tens por. Ja no en tindràs mai, Guillem, perquè és tan enorme la injustícia del colp de puny, de la puntada de peu, del ganivet automàtic que no la pots entendre, que no ets capaç de comprendre-la perquè no té cabuda a la cambra orejada, la senyera estelada, la silueta del país —països— que estimes, les fotos de Wembley, el llibre de la Roig, la cinta dels Pets, els cartells dels actes reivindicatius, l’escalfor de la mare, la fermesa del pare, l’alegria enjogassada de les germanes, i també dels amics, els amics…

El mirall es trenca en la nit de Montanejos. I una realitat bruta s’ascla en bocins, repta per terra, se t’arrela als peus i et petrifica per sempre més, Guillem. […]

—Pren, fill de puta!

Els onze centímetres i dos mil·límetres d’acer t’encaren, Guillem. Et protegeixes de forma instintiva, com pots. Sents els talls als braços, a les mans. No, encara no tens por, només sorpresa, només ràbia, només dolor. Un de la banda t’agafa el braç esquerra. Riu. Gerónimo t’agafa el braç dret. Riu. […]

La mà esquerra de Pablo t’agafa per la nuca i t’obliga a acostar-te cap a ell. Et resisteixes. Sents el seu alè a la cara, amb l’escalfor de l’odi, de la bestialitat.

La ganivetada penetra pel pit, buscant el bessó de la vida. Quatre centímetres d’acer en ple cor. I la nit de Montanejos es congela, Guillem, i s’escapa amb el doll de la teva sang, esclata en una blancor fosca i definitiva que desbloca els rellotges, arriba España i enceta el ritme dels braços alts, …con la camisa nueva que tú bordaste rojo ayer, que s’allunya, s’allunya, es fon, …volverán banderas victoriosas, i tornes a l’habitació orejada i lluminosa, amb la senyera estelada, la silueta del país —països— que estimes, les fotos de Wembley, el llibre de la Roig, la cinta dels Pets, els cartells dels actes reivindicatius, l’escalfor de la mare, la fermesa del pare, l’alegria enjogassada de les germanes …impasible el ademán.”

2. El IV Reich de Marxalenes – El discurs feixista, pàgines 79-80

05 neonazis - ultra dreta espanyola“N’eren una trentena, asseguts damunt el parquet, enmig dels aparells de gimnàstica. Estudiants de la dialèctica dels punys i les pistoles, encorbatats, amb clenxa i gomina, desocupats dels guetos amb l’odi rosegant-los la melsa, caps rapats de birra i cop de puny, exaltats dels futbol que diumenge rere diumenge apallissaven els de les penyes rivals, editors de fanzines que, en nom de l’orgull i de la superioritat ètnica, predicaven l’odi i la violència.

Algú havia penjat una gran bandera espanyola i retrats del Caudillo, del Führer i de José Antonio. Quan va sonar el Cara al Sol es van posar drets i van saludar a la romana, tibats, orgullosos, segurs d’ells mateixos. I l’home més gran, el nostàlgic d’altres temps, va començar el discurs, en un castellà engolat, amb accent de montañas nevadas i banderas al viento.

—Camarades, ha arribat l’hora de dir prou! Els rojos que governen Espanya només miren per les seves butxaques i defensen els interessos de les multinacionals jueves que han espoliat Europa i ara vénen a robar la pàtria als espanyols honrats, esquarterada pel provincianisme abjecte de bascos i catalans que no volen dir-se espanyols, però que s’engreixen amb els diners de la gent que no s’avergonyeix de dir-se i de ser espanyola de soca-rel… Hem de tornar a les essències mateixes del nostre passat i refer la sagrada unitat de la pàtria, hem de rearmar les falanges de joves exaltats que estiguen disposats a vessar la pròpia sang i la sang dels enemics d’Espanya, hem d’expulsar els estrangers que sollen el solar patri, hem d’eliminar els corruptors dels ideals i tornar a mare les multituds abjectes que han abandonat els deures sagrats, hem de tornar a ser una nova albada que tenyisca de vermell i de groc el cel de l’Espanya eterna, una, gran i lliure!

3. La intoxicació informativa, pàgines 140-141

“Segons va dir un dels advocats defensors [dels assassins] a la premsa:

“Pel que sembla, segons els interrogatoris, el mòbil del crim va ser l’alcohol, perquè sembla que no existeix cap enfrontament de tipus ideològic o polític, ni cap dels acusats pertany a cap banda o organització política determinada. És cert que, fa uns anys, a Pablo C. S. [Pedro Cuevas en la realitat] li agradava la simbologia franquista i nazi, tot i que darrerament havia abandonat aquestes aficions.”

Aquell mateix dia, i per indicació de la defensa, alguns amics del Pablo i dels altres acusats van declarar a la premsa:

“No som feixistes. Som fills d’obrers, i ens agrada reunir-nos per prendre algunes cerveses i, de vegades, anem d’acampada com el Pablo i els seus amics. Els diuen els que Marxalenes perquè molts d’ells viuen en aquest barri i s’hi solen reunir els caps de setmana. És cert que alguna vegada havien tingut problemes amb la gent del Kasal Popular del barri de Benicalap i amb persones del grup de Guillem. Ells són antiracistes i com que hi ha tants nazis, solen acusar-nos de ser-ho. Però nosaltres som apolítics, no tenim cap ideologia, ni pertanyem a cap grup organitzat.”

06 premsa - cas Agulló - Condemna de 14 anys per penedimentTambé la ultradreta valenciana va fer un comunicat de premsa, manifestant que no tenien constància que el Pablo, el Gero i els altres implicats fossin militants dels seus grups, si bé no descartaven la possibilitat que, com tants i tants joves, cansats de les mentides de l’esquerra i de la democràcia, fossin simpatitzants del seu moviment.

D’aquesta manera, l’operació que s’havia planificat l’endemà de la mort de Guillem es tancava. La defensa havia començat una campanya d’intoxicació informativa: els agressors eren Guillem i els seus companys; les víctimes, el Pablo, el Gero i el grup dels de Marxalenes; els fets, una brega entre joves i el motiu principal, l’alcohol.”

4. Les manifestacions – Carta de la mare de Guillem, pàgines 164-165

“El 25 d’abril [de 1993], la manifestació tradicional que cada any recorda la batalla d’Almansa va aplegar més de cinc mil persones a la plaça de Sant Agustí, encapçalades per mitja dotzena de dolçainers i tabalers i per una pancarta que deia: “Per la llengua, el treball i la terra”.

03 Pintada Guillem AgullóEls manifestants més joves, van recordar Guillem en les consignes que cridaven i en les pancartes que duien: “La lluita continua”, “Guillem no t’oblidem”, “Ni racisme, ni nazis, fora la llei d’estrangeria”, “No al feixisme”, “Defensem el país, aturem el feixisme” […]

Al cap de tres dies, la major part dels instituts de batxillerat del país, i també algunes facultats universitàries, van fer assemblees i aturs parcials per debatre o condemnar la mort de Guillem i, a les dotze del migdia, van guardar un minut de silenci en record del jove mort a Montanejos. […]

L’actitud d’alguns pares que no van permetre que els joves estudiants participessin en les manifestacions o bé que van protestar de les assemblees als instituts, va fer que la mare de Guillem escrivís una carta que publicava la premsa, amb el títol: “Contra la por”:

“Aquests dies, per desgràcia, els vostres fills han fet abundants manifestacions contra el feixisme i el racisme, i molts d’ells ho han fet d’amagat perquè vosaltres no els hi heu donat permís.

Us comprenc, teniu por. I feu bé de tenir-ne perquè els llops són ací, a l’aguait; si no, vegeu el que li han fet al meu fill.

Si teniu por, que no hi vagen, però aneu-hi vosaltres. Demostreu-los com de solidaris sou, que val la pena lluitar per una societat lliure i democràtica. Feu que se senten orgullosos de vosaltres, dels seus pares. Hi ha res de més bonic?

Si callem, els llops creixen. No deixem que es facen tan grans que no puguem aturar-los. Denunciem totes les agressions que puguem patir, sense por. Quan alguna cosa d’aquesta us passe, ja veureu que no esteu sols. Cal parar-los, que vegen que som molts els qui defensem el futur dels nostres fills. Que sàpiguen que mai més no baixarem la guàrdia.”

5. Els pares, pàgines 185-188

els pares de Guillem Agulló

Carme i Guillem, el pares

“Es fa el silenci. Les cançons, les consignes, els crits i les rialles joves que omplen la plaça de bous sota l’advocació de l’Alt Rei en Jaume i no contra ningú, sinó a favor del país, de la llengua, de la convivència, s’han convertit en respecte i en el dolor pel record de Guillem. I la vostra veu, Carme, Guillem, veu adolorida de pares, però veu clara i contundent denuncia sense odi, amb un gest d’amor cap al fill, cap al país, cap a la convivència, cap als joves que ara callen i escolten, alguns ploren, altres premen les dents, tots, tots recorden Guillem, el conegut que potser no van conèixer, l’amic que potser no van arribar a estimar, el companya amb qui haurien volgut compartir les consignes, les cançons, les rialles i els crits a la plaça de bous, sota l’advocació de l’Alt Rei en Jaume, Guillem, mort ara fa dos anys a Montanejos, a mans de la barbàrie neonazi. I la veu feble de la mare esdevé oracle, esdevé clam, esdevé un riu d’amor que omple la plaça de bous, la ciutat, el país:

“Si el que volen aconseguir assassinant Guillem era aturar un moviment creixent de solidaritat, antifeixista, antiracista i amb consciència nacional d’aquest país, no ho han aconseguit i per molts Guillem que assassinen no ho aconseguiran mai. Perquè nosaltres venim d’una consciència molt antiga i per molts rebrots feixistes que ens retrotraguen al passat immediat de l’època franquista, ací estarem nosaltres per plantar-los cara. […]

Ells es mouen per l’odi i la venjança, nosaltres perquè estimem la vida i estimem la terra, per això el futur és nostre i està en mans de la gent progressista, en mans de la joventut, que és el millor que ens ha pogut passar de fa molts anys. […]

Per a nosaltres ser valencià significa lluitar per la sobirania del nostre poble, defensar els interessos dels treballadors i treballadores, rebre els immigrants i integrar-los en la societat, perquè són valencians tots aquells que viuen i treballen al País Valencià. Perquè som solidaris, amants de la llibertat i de la tolerància, i tot això no té res a veure amb els discursos paranoics de los “defensores de la patria” perquè si patriotes són ells, també ho som nosaltres, perquè estimem la nostra terra i som solidaris no sols amb la resta de pobles de l’estat plurinacional que desitgem, sinó també amb la resta de pobles del món…”

2 Responses to PAÍS VALENCIÀ. L’assassinat de GUILLEM AGULLÓ (11-04-1993)

  1. Retroenllaç: HISTÒRIA D’UN NOM: País Valencià | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: PAÍS VALENCIÀ. «Qui som els valencians?» (2016) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: