MÚSICA. Una «banda sonora» del confinament, per Jesús Martínez Vargas

Vull compartir les recomanacions musicals que Jesús Martínez Vargas està penjant al seu mur de facebook des que estem confinats per la COVID-19. Jesús és professor de música, ara també director de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi, i li he demanat permís. Des del dia 17 de març penja una proposta musical diària, i la veritat és que estic gaudint-les moltíssim, per la qualitat, la varietat i la novetat. A més de compartir la peça musical també pose els seus textos introductoris, ben interessants.

La cosa és que el facebook és una xarxa social molt útil i immediata, però evanescent (o «líquida» que en diria Zygmunt Bauman), és a dir que veus una cosa i en una estona desapareix de la teua vida. Per això, faig aquesta entrada, per a fixar o «solidificar» aquestes recomanacions i que no desapareguen en el no-res. En passar aquest confinament, passats mesos i anys, serà una mena de record amable d’aquests dies tan estranys que estem vivint. Com una mena de «banda sonora» del confinament.

NOTA: he tancat aquesta entrada el 30 d’abril de 2020, perquè la part dura del confinament d’alguna manera s’ha acabat. A partir del dissabte 2 de maig comença una “desescalada” i per exemple ja podrem eixir a fer esport unes hores. La sensació general és que ja hem passat el pitjor, encara que la normalitat tardarà en aplegar, i serà una normalitat diferent. Com recordarem aquests dies?

Tot seguit teniu la llista de reproducció amb els vídeos que Jesús Martínez va anar posant durant els dies que estàvem tancats en casa. En són trenta-quatre, amb música molt diversa. Després, més avall, trobareu l’explicació de cada vídeo (estan ordenats de més recent a més antic).

Espere que gaudiu d’aquesta extraordinària «banda sonora del confinament».


Dia a dia, música del confinament

(34) 30 d’abril de 2020, dijous

“La Simfonia núm. 3 en mi bemoll major op. 20 de Dmitri Shostakòvitx es coneix amb el nom de “Primer de Maig” i va ser escrita l’any 1929.

Curiosament va ser interpretada per primera vegada per l’Orquestra Philharmònica de Leningrad i el Cor de l’Acadèmia Capella dirigits per Aleksandr Gauk el 21 de gener de 1930, data de l’aniversari de la mort de Lenin.

L’obra és una simfonia coral amb quatre moviments que al Moderato final utilitza un text de Semyon Isaakovich Kirsanov alabant el Primer de Maig i la Revolució.

Celebrem el 1r de Maig
La classe treballadora primer
Protegim els serveis públics”

(33) 29 d’abril de 2020, dimecres

“Dia internacional de la Dansa amb Sergei Polunin interpretant Take Me to Church. Gaudiu!”

(32) 28 d’abril de 2020, dimarts

“Tan Dun va nàixer en 1957 en un petit llogaret de la prefectura de Changsha a la província de Hunan. Conta en un vídeo que, durant la seua infància en Si Mao, estava fascinat pel so de l’aigua del riu, per la nitidesa i puresa del corrent així com per tots efectes sonors que produïa. L’aigua, explicava Tan Dun, sempre ha sigut element de vida que ha possibilitat la vida (ho diu qui va ser plantador d’arròs en una comuna del govern xinés), un símbol de la renovació i la resurrecció encara que per a ell represente les llàgrimes de la naturalesa. L’aigua és una metàfora.

Water Music (Música aquàtica) és un extracte d’una obra més extensa, el Concert per a percussió aquàtica i orquestra, obra dedicada a la memòria del seu mestre Toru Takemitsu que va tenir una gran influència en el seu plantejament estètic.

L’ús d’instruments aquàtics persegueix recrear sons de la natura que, desgraciadament, a penes si podem escoltar. És una peça oberta, viva, en la qual el solista improvisa sense repetir mai el mateix fragment, cosa que enllaça amb les experiències musicals del jove salvatge i descalç de muntanya a la província de Hunan.”

(31) 27 d’abril de 2020, dilluns

“El divendres passat tancava la setmana de recomanacions musicals amb la versió que Jorge Pardo va fer de «Sólo quiero caminar» de Paco de Lucía. Així que he pensat que podria completar la referència al flamenc jazz a Espanya amb un disc majúscul d’un músic excepcional: Perico Sambeat.

Amb més de 20 discos ja a la seua esquena i més d’un centenar de col·laboracions amb diferents artistes, Perico és un dels músics de jazz més prestigiosos amb una contundent carrera professional al llarg de la qual ha treballat amb figures com Pat Metheny, Brad Mehldau, Dave Douglas, Michael Brecker o Tete Montoliu entre molts d’altres.

El seu disc Flamenco BIg Band, millor disc de l’any Enderrock 2008 és resultat d’un encàrrec del Festival Xàbia Jazz en la seua setena edició.

Us deixe amb el segon tema del disc, «Nido del aire» amb solo de piano de Bernardo Sassetti i Perico al saxo soprano.

Per cert, sabeu qui canta esta nana?”

(30) 24 d’abril de 2020, divendres

“Sketches of Spain” de Miles Davis inaugura en 1959 la primera experiència discogràfica de flamenc. Una anys després vindrà “Ole for the gypsies” de Dizzy Gillespie, “Olé” de John Coltrane, Buenas noches de España de Charlie Mingus i “Light as a feather” de Chick Corea que inclou el famosíssim estàndar “Spain”.

A Espanya serà Pedro Iturralde amb Paco de Lucía qui prova de fusionar el jazz amb el flamenc al disc “Flamenco jazz” (1963). La col·laboració d’Iturralde amb Paco de Lucía continuarà amb un segon volum en 1968 i tancaria la relació en 1976 amb “Flamenco studio”.

Si bé Paco de Lucía va continuar amb diferents experiències amb músics com Al Di Meola i John McLaughlin, no serà fins la creació del seu Sextet quan enregistre en 1981 el disc Sólo quiero caminar iniciant amb aquest treball una nova etapa del flamenc contemporani.

Amb la publicació en 1995 del disc “10 de Paco”, el saxofonista i flautista Jorge Pardo i el pianista Chano Domínguez van fer un nou salt qualitatiu en la historiografia flamenca animant a altres músics a reinterpretar el flamenc clàssic des d’altres perspectives expressives. Així que hui us propose escoltar com vam recrear aquests dos gran músics la peça per tangos “Sólo quiere caminar” de Paco de Lucía (Tino di Gerlado, bateria; Javier Colina, contrabaix i Chonchi Heredia, cante).

“Cositas buenas” per el divendres per la vesprada!

(29) 23 d’abril de 2020, dijous

“Vaig comprar la partitura de La mer de Claude Debussy (Editio Musica Budapest) a la tenda del Real Musical del Carrer de la Pau de València. Va ser la meua primera partitura d’estudi i em va costar 805 pessetes. Estava tan fascinat per eixa obra que volia esbrinar els misteris de l’orquestració i de les harmonies impressionistes. Hui encara em meravella.

L’obra té el subtítol de Tres esbossos simfònics i alguns estudiosos han considerat que es tracta d’una mena de simfonia amb dos moviments extrems (I. De l’alba al migdia al mar i III. Diàleg del vent i la mar) que emmarquen un moviment central més lleuger (II. Joc d’ones).

He triat la versió de la New York Philharmonic Orchestra dirigida per Pierre Boulez, el compositor i director d’orquestra francès que va estar al front de l’orquestra de 1971 a 1977, per la seua fina anàlisi, molt desapassionada, i la seua claredat i detall.

Tanqueu els ulls i gaudiu d’aquests meravellosos 25 minuts al sofà i, a ser possible, amb auriculars.”

(28 bis) EXTRA. 22 d’abril de 2020, dimecres

(El Nimrod d’Edward Elgar. Aquest apunt és meu, no de Jesús Martínez Vargas, per això és un “extra”.)

(28) 22 d’abril de 2020, dimecres

“Hui us recomane Le tombeau de Couperin de Maurice Ravel, una suite originàriament escrita per a piano sol entre 1914 i 1917. Més que fer un homenatge al compositor francès François Couperin (1668-1733), Ravel pretenia imitar l’estructura d’una suite barroca francesa. Per això, l’obra està dividida en sis moviments (preludi, fuga, forlane, rigaudon, menuet i toccata) i cada moviment està dedicat a un amic del compositor que va morir lluitant en la Primera Guerra Mundial. En 1919, el compositor va orquestrar quatre moviments de la suite (preludi, forlane, rigaudon i menuet).

La versió que compartisc és una gravació del preludi a càrrec de The Lockdown Wind Quintet, un conjunt instrumental format per músics de l’Orquestre Philharmonique de Radio France. Com molts altres, aquests músics francesos continuen fent música des de sa casa, obres i peces diverses que nosaltres durant el període de confinament hem estat veient i escoltant.

Us anime a enviar una resposta i adjuntar alguna d’eixes gravacions que han fet els músics des de sa casa i que més us haja agradat.”

(27) 21 d’abril de 2020, dimarts

“Després de les vacances de Pasqua més estranyes de la nostra vida, tornem oficialment a la feina tot i que, realment, no hem parat de treballar durant aquest període. Així que continuem amb les videoconferències, les telefonades i un allau de missatges, correus i comunicacions diverses amb els companys, les famílies i l’alumnat.

Com tot el matí ha estat impossible poder dedicar uns minuts a la recomanació musical del dia aprofite ara un moment per compartir la cançó que més agrada d’Amy Winehouse.

Amb noves dos discs d’estudi, Frank (2003, el nom del disc és un homenatge a Sinatra) i Back to Black (2006), Amy va aconseguir un lloc en el destacat Olimp de les estreles musicals de principis del segle XX, en part també pel seu estil de vida i per la seua tràgica mort en 2011. I és que morir als 27 anys, i les circumstàncies en les quals va morir, va fer que ingressara en el Club dels 27 junt amb altres artistes que també van morir a eixa mateixa edat com Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin o Kurt Cobain.

Amb el seu estil peculiar, amb els tatuatges i el seu pentinat “beehive”, així com una barreja d’estils musicals entre els quals destaca el soul i el R&B, Amy va obrir un nou camí en la música que després van transitar artistes com Duffy i Adele.”

(26) 20 d’abril de 2020, dilluns

“La recomanació musical de hui és del meu fill, Pol Alabort

Dmitri Xostakóvitx (1906-1975) va viure de jove la il·lusió de la revolució, encoratjat per la influència del seu oncle, un vell bolxevic. Tant és així que gran nombre les primeres composicions del jove Dmitri estan destinades a rendir homenatge als herois de la revolució, cosa que entronca amb els forts ideals i la forta convicció política que, malgrat els forts problemes que la seva música li va ocasionar amb el poder, sempre va mantindre.

Als seus primers anys com a compositor, Xostakóvitx no deixa d’adherir-se a un llenguatge tonal, però sí que és conscient de les innovacions que succeeixen a Europa i que afecten el seu treball, com podem veure al Quartet de corda núm. 12 op. 133 (1968). Però la situació personal de pura supervivència física va fer que es dedicara a composar la música de 34 pel·lícules que a l’exploració de les tendències a la avantguarda. De fet, com afirmava a les seves memòries, “inclús ara em pregunte sovint: Com vaig aconseguir sobreviure? I crec que va ser gràcies a les pel·lícules”.

El punt de inflexió va ser l’estrena de la seua òpera Lady Macbeth de Mtsensk, basada en la novel·la amb el mateix nom de Nicolai Leskov. Aquesta és una obra que podria ser considerada com una denúncia de la dramàtica situació de la dona a Rússia, amb una atrevida posada en escena musical. L’obra va ser un èxit rotund des de la seua estrena a Leningrad (1934), amb més de cent representacions fins gener de 1936 quan el propi Stalin va assistir a la representació acompanyat del seu seguici.

La representació va impactar Stalin i tant és així que al dia següent una crítica incendiària al diari Pravda calificava l’obra de “caos enlloc de música”, repudiant l’estil de Xostakóvixt, per haver sucumbit a les inclinacions del formalisme burgés, abandonant la necessitat de seguir els mandats de Lenin (l’art ha de ser per al poble) i negant-se a crear una obra comprensible per al obrer de la producció.

La publicació d’aquesta crítica va suposar, no sols una caiguda de la carrera en alça del jove Dmitri (del que es deia que realitzaria la seua millor tasca al món de l’òpera, i que mai més en va escriure un altra) que en certs moments va arribar a posar en perill la seua pròpia supervivència física.

Els crítics que li havien donat suport des de la seua aparició en el panorama musical el van repudiar. Havia passat de ser la punta de llança de l’art de la revolució a un enemic del poble, al que fins i tot se li va intentar imputar la participació en una conspiració per intentar assassinar Stalin, per la seua relació amb el militar Mijaíl Tujachevski, assassinat al 1937.

La resposta del compositor fou la seua Cinquena simfonia en Re menor (la tonalitat de la tragèdia), estrenada al novembre del 37 que, certament, donava als dirigents soviètics allò que volien escoltar: una música que entenien, amb motius fàcilment identificables i, el més important, un apoteòsic final en mode major.

L’anàlisi de l’obra ens acosta a un dels trets fonamentals de la producció de Xostakóvixt (la dissidència amagada en la ironia, la caricatura d’eixa revolució carnívora, que devorava tot allò que qüestionava el seu complet poder) i queda reflectida als passatges estridents del darrer moviment: “la caricatura de la triomfant victòria”.

La Cinquena va tenir bona rebuda i va provocar la cèlebre resposta per part de la premsa (“resposta creativa d’un artista soviètic a una crítica justa”) que sovint se li ha atribuït al propi compositor encara que mai la va pronunciar.

(25) 17 d’abril de 2020, divendres

“Estic d’acord amb Stravinski quan afirma que el Beethoven que estimem és aquell de l’optimisme indestructible, la tristesa viril, la inspirada passió de la seua lluita i la voluntat de ferro que li va permetre agafar el destí pel coll.

Com Goya, Beethoven primer va ser clàssic, després romàntic i finalment va superar els límits artístics. També com Goya va patir sordesa, va ser afrancesat, es va decebre amb les revolucions i contrarevolucions, va ser geni i artista influent com ningú més fins l’extrem de canviar la manera de composar música i apreciar-la.

La seua música no deixa indiferent, no és un calmant, sinó que ens fa pensar i sentir. La seua producció va ser extensa, amb nou simfonies, cinc concerts de piano, un per a violí, el triple (un altre dia parlarem d’ell), quartets, sonates i una òpera (Fidelio, en la qual apareix una referència revolucionària en la tornada dels presoners que canten “quina alegria respirar l’aire lliure”).

La música incidental d’Egmont, op. 84 per a soprano, narrador i orquestra, obra basada en la tragèdia que va escriure Goethe en 1788 i que narra la rebel·lió dels Països Baixos contra el domini espanyol també conté un missatge revolucionari.

Hui en dia és coneguda l’obertura d’Egmont però la resta de material és una meravella. El discurs final de l’heroi denunciant la tirania i cridant a la rebel·lió mentre veu arribar tranquil·lament la seua mort és una crida a donar la vida per la llibertat. Destaque les dues últimes estrofes:

«¡Amics, sigueu valents! Darrere de vosaltres
estan els vostres pares, les vostres esposes, els vostres fills.
Però aquesta gent es deixa portar per les paraules
buides dels seus opressors, no per la seua pròpia inclinació.
¡Amics, defengueu el que és vostre!
I caigueu alegrement per a salvar els que més ameu,
i seguiu els meus passos.»

Beethoven ens diu que sense importar les derrotes que patim ni les vegades que caiguem sempre ens hem d’alçar ja que mai ens podran derrotar.

#Beethoven250″

NOTA: si voleu escoltar l’obra completa en aquest enllaç teniu la versió de Pilar Lorengar, soprano; Klaus-Jürgen Wussow, narrador; i la Wiener Philharmoniker sota la direcció de George Szell.

(24) 16 d’abril de 2020, dijous

“El meu fill em va mostrar ahir un vídeo de la cadenza del Concert de violí de György Ligeti (1923-2006) així que vaig decidir compartir-lo hui. Sé que la música clàssica contemporània no entusiasma però, com en tots els estils i àmbits, hi ha de coses molt bones i també de molt dolentes. I Ligeti, feu-me cas, és un dels imprescindibles.

Segurament coneixereu la seua obra per les pel·lícules de Kubrik que va utilitzar la seua música en 2001: una odissea de l’espai, El resplandor o Eyes Vide Shut (de fet, en 2001: una odissea de l’espai, Kubrick va utilitzar quatre partitures de Ligeti sense demanar-li permís ni pagar-li drets d’autor fins després d’una llarga disputa legal).

Front al dilema del compositor d’avantguarda de continuar la recerca de la modernitat o tornar al passat, Ligeti va optar per processar tot allò que l’interessava de la música contemporània (Xenakis, Stockhausen, Maderna o Boulez) i absorbir com una esponja la música medieval i renaixentista a més d’incorporar la polifonia rítmica dels pigmeus africans o el jazz.

El resultat és una música única i absolutament original que ens deixa perplexos però que ens transporta a universos sonors inaudits.

El Concert de violí que Ligeti va escriure per a Saschko Gawriloff i que el violinista va enregistrar amb l’Ensemble InterContemporain i Pierre Boulez, és el resum de la seua trajectòria musical. Ací només us deixe la cadenza que, com sabeu, és un fragment que pot estar escrit o també pot improvisar-se normalment amb una exhibició virtuosística i en estil rítmic lliure.”

(23) 15 d’abril de 2020, dimecres

“Amb motiu del Dia Internacional de l’Art, la meua recomanació de hui és una coreografia de Jirí Kylián.

El coreògraf txec va ser nomenat director artístic del Nederlands Dans Theater l’any 1975 i després d’un rècord de temps al servei a la companyia va lliurar el lideratge artístic en 1999, tot i que va continuar treballant al NDT fins al 2009.

Kylián va crear la coreografia Petite mort en 1991 per al Festival de Salzburg amb motiu del segon centenari de la mort de Wolfgang Amadeus Mozart. Per aquest treball va triar dos fragments de concerts de piano de Mozart: el segon moviment, Adagio, del Concert en La major KV 488 i el segon moviment, Andante del Concert en Do major KV 467. Parafrasejant al Salieri d’Amadeus, si els primers moviments dels seus concerts van ser escrits per Mozart, està clar que aquests segons moviments li’ls va dictar Déu.

La coreografia presenta 6 homes, 6 dones i 6 florets i parla de torsos antics amb els seus caps i membres decapitats que, tot i la mutilació, conserven la seua bellesa i reflecteixen el poder espiritual del seu creador. També estan presents altres elements com la vulnerabilitat, l’agressió entre éssers humans, el silenci i la sexualitat (“petite mort” és una paràfrasi d’orgasme).”

(22) 14 d’abril de 2020, dimarts

“En un dia tan assenyalat com el 14 d’abril vull recomanar la música que fa un altre artista inclassificable.

Miguel Poveda, cantaor nascut a Badalona en 1973 de pare murcià i mare castell(anomanxega, va traslladar al seua residència a Sevilla en 2003 tot i que, com testimonia la seua discografia, sempre ha mantingut el vincle amb Catalunya (el seu preciós disc de 2005, Desglaç cantant en català poemes de Verdaguer, Margarit o Brossa entre d’altres; la seua col·laboració amb Maria del Mar Bonet o la fecunda col·laboració amb Joan Albert Amargós materialitzada en Cante i orquestra, el disc enregistrat al Festival de Peralada de 2007).

M’agrada també moltíssim el doble CD Coplas del querer, un homenatge a les coples de Quintero, León y Quiroga i altres clàssics amb el toc bellíssim dels arranjaments d’Amargós i la guitarra del seu inseparable Chicuelo.

Peró hui he triat “No me encontraron”, un tema del seu penúltim disc EnLorquecido publicat en 2018 , que utilitza un fragment de la “Fábula y rueda de los tres amigos” inclosa en Poeta en Nueva York de Federico García Lorca.

No me encontraron”

(21) 13 d’abril de 2020, Dilluns de Pasqua

“Només cal pegar una ullada a les seues gravacions i col·laboracions per comprovar que Jan Garbarek és un músic inclassificable, interessat sempre per l’aventura musical i per cercar noves formes d’expressió: anar més enllà dels límits que imposen les etiquetes.

Garbarek reconeix que quan arribar a un aeroport amb el seu saxo i li pregunten si és músic mai sap explicar quin tipus de música fa i dir que fa jazz és, si més no, clarament insuficient que necessita de moltes explicacions addicionals.

Garbarek, noruec de 73 anys encara en actiu, ha col·laborat amb músics de jazz com Keith Jarret i Charlie Haden però també amb músics paquistanesos (Ragas i sagas, 1992); amb Anouar Brahem, intèrpret tunisenc de llaüt (Madar, 1994); amb el brasiler Egberto Gismonti (Magico, 1981), s’ha interessat per la música africana, per la música clàssica contemporània o per la música medieval i renaixentista (els seus discos amb The Hilliard Ensemble improvisant a partir de les interpretacions de cants gregorians i peces de Dufay, De la Rue o Cristóbal de Morales és un prodigi).

Malauradament no he trobat gravació a YouTube de Pace mihi domine de Morales amb The Hilliard Ensemble (sí, pel contrari, una gran quantitat de gravacions posteriors de la mateixa peça per altres intèrprets que segurament van quedar impressionant per l’atreviment de Garbarek).

Us deixe amb Brother Wind March amb Rainer Bruninhaus al piano, Eberhard Weber al baix, Marilyn Mazur a la percussió (Festival Nancy Jazz Pulsations, 2004).

Bona setmana!”

(20) EXTRA. 11 d’abril de 2020, Dissabte Sant

El Cor de Cambra Discantus, de Cocentaina (el Comtat), la nit de Dissabte Sant va compartir un vídeo amb l’Ave Verum de Karl Jenkins. M’ha agradat tant que el vull posar ací. (Aquest apunt és meu, no de Jesús Martínez Vargas, per això és un “extra”). Tot seguit la informació que va posar Discantus:

“Bona nit! És un plaer presentar-vos el vídeo que hem creat durant aquest temps de confinament, cantant des de les nostres llars.

Volem acompanyar-vos en aquesta Setmana Santa tant diferent amb l’Ave Verum de Karl Jenkins, una peça sacra composta a l’any 2008 dins del seu Stabat Mater.

No oblideu que la música i la cultura sempre ens fan bona companyia i han de formar part de la nostra vida diària. Vos desitgem a tots salut i esperança!”

(19) 10 d’abril de 2020, Divendres Sant

J. S. Bach va escriure cinc passions: La Passió segons Sant Joan (1724), La Passió segons Sant Mateu (1729), La Passió segons Sant Marcos que s’ha perdut però es coneix part de la música (existeixen diferents reconstruccions, una d’elles de Jordi Savall), La Passió segons Sant Lluc que és apòcrifa, transcrita del manuscrit d’un altre autor (1712) i una cinquena de la qual no es coneix res.

Les dues que ens han arribat són autèntiques obres mestres. La Passio D.N.J.C secundum Matthaeum BWV 244 és l’obra més extensa de Bach amb una duració aproximada de dues hores i mitja i segurament l’obra religiosa més impressionant de la història de la nostra música tant per la seua fidelitat al relat evangèlic, la seua elevada creació poètica així com per l’excel·lent relació entre text i música.

La Passió segons Sant Mateu va ser interpretada el 15 d’abril de 1729 (Divendres Sant) a l’església de Sant Tomàs a Leipzig sota la direcció del compositor, el qual no va poder disposar per a l’ocasió dels recursos humans necessaris perquè l’obra requereix veus solistes, doble cor (més una veu extra de soprano in ripieno en determinats números) i doble orquestra.

L’obra no va ser ben acollida per la burgesia de Leipzig a causa del seu caràcter “operístic” si bé Bach la va revisar diverses vegades, i va incloure en 1736 un grup de continu amb òrgan per a cadascun dels dos cors.

Com és ben conegut, després de la mort de Bach en 1750 la seua obra va caure en l’oblit fins que en 1829 Mendelssohn va tornar a interpretar-la amb la Sing-Akademie de Berlín i va contribuir a generar un gran interés per les obres del mestre de Eisenach.

Us recomane l’enregistrament del projecte All of Bach realitzat en 2014 en la Grote Kerk de Naarden a càrrec de la Netherlands Bach Society.”

(18) 9 d’abril de 2020, Dijous Sant

“L’Oratori de Pasqua BWV 249 va ser compost per J. S. Bach a Leipzig i estrenat l’1 d’abril de 1725, quan portava només dos anys essent mestre de capella de Sant Tomàs i director musical a Leipzig.

Entre les seues obligacions, Bach havia d’ensenyar quatre hores diàries de llatí i música, preparar obres per als serveis litúrgics, comprometre’s a portar una vida cristiana exemplar i no abandonar la ciutat sense permís de l’alcalde.

Els ciutadans de Leipzig tenien moltes oportunitat d’assistir al culte ja que hi havia serveis diaris a totes les esglésies i celebracions especials en èpoques festives.

La primera versió de l’Oratori va ser completada com una cantata per al diumenge de Pasqua tot i que, posteriorment, l’obra va ser revisada i ampliada . A diferència de l’Oratori de Nadal , aquest altre de Pasqua no té narrador sinó quatre personatges: Simon Pere, tenor, Joan l’apòstol, baix; Maria Magdalena, alt i Maria de Cleofàs, soprano.

Us convide a escoltar el número 7 de l’Oratori de Pasqua, l’ària per a tenor Sanfte soll mein Todeskummer [Suau serà ma meu mort] a càrrec de Mark Padmore (tenor) i el Collegium Vocale de Gent sota la direcció de Philippe Herreweghe. El text és de poeta desconegut, potser Picander: “Suau serà la meua mort, / només un somni, / Jesús, pel teu sudari. / Sí, ell em confortarà, / i les llàgrimes del meu dolor / eixugarà, consolador, de les meues galtes” (trad. al castellà: Saúl Botero-Restrepo).”

(17) 8 d’abril de 2020, dimecres

“El 8 d’abril es commemora el Dia Internacional del Poble Gitano en record del Primer Congrés Mundial romaní/gitano que es va celebrar a Londres el 8 d’abril de 1971.

En aquest congrés mundial es va instituir la bandera verda i blava que simbolitza el cel i el camp amb una roda de carro roja al centre simbolitzant el viatge des de l’Índia i la llibertat i l’himne gitano Gelem, gelem (Vaig caminar, vaig caminar) compost per Jarko Jovanovic en record dels gitanos i gitanes víctimes del nazisme.

La data és una oportunitat per afavorir el coneixement de la comunitat gitana i pe combatre els estereotips, els prejudicis i la discriminació.

Per això, hui us propose Yerbagüena (Nuevos Medios, 2001), el tercer disc que Pepe Habichuela va gravar a camí entre Madrid i Bangalore en col·laboració amb The Bollywood Strings i que fusiona música índia i flamenc.

En Nadal de l’any 2000, el violinista, compositor i director d’orquestra Chandrú escolta a Pepe Habichuela durant una gira per Holanda i Bèlgica i li proposa tocar junts en un concert a Londres. Com recordava fa anys, Pepe Habichuela només sabia dir en anglés “any way” però accepta el repte i després d’un temps intens de treball toquen junts i acorden fer un disc que tardarà un any i mig en veure la llum. Durant el període d’elaboració continuen tocant, s’envien temes per correu definint-los conjuntament i afegeixen col·laboradors com Enrique Morente, Ketama, Tino di Geraldo, Javier Colina i la família Carmona al complet.

El resultat és un disc únic, fresc, sorprenent.”

(16) 7 d’abril de 2020, dimarts

“Alex Ross, en el seu llibre El soroll etern (Seix Barral, 2009), conta que la música d’avantguarda va començar en una freda nit d’hivern de 1941 quan es va estrenar el Quatour pour la fi du temps d’Olivier Messiaen en el camp de presoners de guerra Stalag VIII A.

Messiaen era portalliteres mèdic quan els alemanys van envair França en 1940 i va ser capturat prop de Nancy juntament amb el violoncel·lista Étienne Pasquier i el clarinetista Henri Akoka. Juntament amb els seus amics músics, Messiaen va ser enviat a Stalag VIII A, prop de Görlitz (actualment Zgorzelec, a Polònia). Durant el trasllat al camp, Messiaen va mostrar a Akoka els esbossos de Abîme dones oiseaux (Abisme dels ocells) i, ja dins del camp, es va posar a compondre altres set moviments per a una inusual combinació de càmera de clarinet, violí, violoncel i piano, els instruments que tocaven ell i els seus companys reclusos (si bé és cert que Walter Rabi en 1896 i Paul Hindemith en 1938 ja havien escrit peces per a aquesta formació).

L’oficial alemany Karl-Albert Brüll va aconsellar als presoners franc-jueus que no escaparen del camp perquè estarien més segurs allí que no a la França de Vichy i Brüll també va facilitar a Messiaen llapis, goma i paper pautat a més d’alliberar-lo de les seues obligacions i facilitar-li un barracó buit i custodiat per a poder compondre.

L’estrena del Quartet es va produir el dia 15 de gener de 1941 davant 400 reclusos de diferents països amb els oficials alemanys asseguts en primera fila. El públic va quedar perplex per la música però com va comentar Messiaen «mai he sigut escoltat amb una atenció i comprensió tan profunda com llavors».

Messiaen va tornar a França poc després gràcies a la col·laboració de Brüll, el qual va falsificar els documents per a accelerar el seu alliberament. Després de la guerra, Brüll va fer un viatge a França per a visitar a Messiaen però el van despatxar de la seua casa dient-li que el compositor no el rebria.

En el principi de la partitura, Messiaen va anotar que «ja no hi haurà més temps», frase que pot interpretar-se com una visió apocalíptica en plena Segona Guerra Mundial així com una declaració d’intencions que desafiava el toc uniforme i la mètrica estàndard de la música clàssica. Messiaen es deslligava de la tradició i proposava una nova manera de compondre inspirada en els cants dels ocells, els ritmes irregulars de La consagració de la primavera de Stravinski i els «talas» de la música hindustànica.

Com assenyala Ross, «amb les seues línies grandiosament cantables i els seus acords suaument ressonants (el Quatour), aconsegueix que el temps s’ature cada vegada que s’interpreta».”

(15) 6 d’abril de 2020, dilluns

“Conta Ashley Kahn en el seu llibre A Love Supreme y John Coltrane. La historia de un álbum emblemático (Alba Editorial, 2004) que després d’un període de treball imparable amb el seu quartet durant 1964, John Coltrane va decidir tancar-se durant cinc dies en la cambra de la nova casa que acabava de comprar en Dix Hills (Long Island).

Malgrat que era la fi d’agost, feia bon temps a Nova York i el músic va aprofitar aquell confinament voluntari per a transcriure la música que sentia en el seu interior.

Alice Coltrane conta que, passat aqueix període, quan John va tornar a baixar «era com Moisés baixant de la muntanya».

Tres mesos després John Coltrane entrava en l’estudi per a gravar, en una sola nit, el disc que va canviar la història del jazz: A Love Supreme, una suite en quatre parts sobre l’amor universal i la consciència espiritual. Li acompanyaven McCoy Tyner al piano, Jimmy Garrison al contrabaix i Elvin Jones a la bateria.

El disc no ha passat de moda i, com reconeixia Alice Coltrane, té «un esperit de renovació propi que el fa intemporal i etern».”

(14) 3 d’abril de 2020, divendres

“En una altra vida m’agradaria reencarnar-me en Pat Metheny. La seua música m’acompanya des de fa anys i em proporciona moments d’enorme felicitat.

Metheny va nàixer an agost de 1954 a Missouri, estat al que va dedicar un preciós àlbum, Beyond the Missouri Sky (1997) en col·laboració amb el llegendari contrabaixista Charlie Haden.

Artista superdotat, al 18 anys va ser el professor més jove de la Universitat de Miami i als 19 el més jove de la Berklee College of Music.

Des del seu disc amb Jaco Pastorius en 1974 fins a l’ultim d’enguany (From this place: quin descobriment la contrabaixista Linda May Han Oh i el pianista Gwilym Simcock), Metheny s’ha prodigat en actuacions (entre 100 i 200 cada any) i en discos en diverses formacions, des del mític Pat Metheny Group amb el seu inseparable Lyle Mays que va faltar recentment fins a la Pat Metheny Unit Band, un prodigi de banda amb Antonio Sánchez a la bateria (també compositor de la banda sonora de Birdman), Chris Potter al saxo i clarinet i Ben Williams al contrabaix (encara recorde la seua actuació al Festival de Jazz de Vitòria de 2012).

Músic inquiet també s’ha interessat per la música electrònica i ha enregistrat alguns discos amb l’Orchestrion, una orquestra robòtica MIDI, i també ha inventat algunes guitarres (la Pikasso de 42 cordes o la Ibañéz PM-100).

I ara jo què us recomane? Secret story, el disc que enregistra en solitari en 1992? La banda sonora amb la qual va guanyar el Goya en 2013 per Vivir es fácil con los ojos cerrados? el prodigiós primer disc amb la Unity Band? el dics amb la cantant Ana Maria Jopek? També podria recomanar qualsevol del Pat Metheny Group: adore Letter From Home que hauré escoltar 1000 vegades però m’entusiasma We live here i em continua deixant bocadadat Imaginary day.

Are you going with me…?”

(13) 2 d’abril de 2020, dijous

“Hui us anime a veure Petruixka d’Igor Stravinski. Es tracta d’un ballet en un acte que es va estrenar en juny de 1911 al Théâtre du Châtelet de Paris pels Ballets Russos de Serguéi Diáguilev. No és aquest el lloc per parlar de les innovacions rítmiques ni l’ús de la juxtaposició de dos tonalitats en el famós acord de Petruixka a l’inici de la segona escena (habitació de Petruixka) que actua com leitmotiv ni de l’ús de la música tradicional.

Gaudiu de la titella que cobra vida i experimenta la capacitat de sentir, que crida perquè es ferida en el seu sentiment més profund, l’amor.”

(12) 1 d’abril de 2020, dimecres

“Ahir va morir a Nova York el trompetista Wallace Roney a l’edat de 59 anys víctima del coronavirus. Deixeble de Miles Davis, a partir de 1986 es va incorporar als Jazz Messengers d’Art Blackey i al quintent de Tony Williams. Ens deixa més de 20 discos i col·laboracions memorables amb Ravi Coltrane, Michael Brecker i Chick Corea.

Us convide a escoltar Elegy del seu penúltim disc, A Place In time de l’any 2016.”

(11) 31 de març de 2020, dimarts

Symphonie confinée, La tendresse

(10) 31 de març de 2020, dimarts

“Kamel Amrani, conegut amb el nom artístic de Kamel El Harrachi, interpreta el mític tema Ya rayah que va composar son pare, Aderahmane Amrani, i que va incloure com bonus track en el disc d’homenatge que li va dedicar en 2009 amb el títol de Ghana Fenou (Turn Again Music).

La cançó parla de l’emigrant, d’aquell que ix del seu país i intenta instal·lar-se en un altre, de tot allò que deixa arrere i de les coses que va experimentant en eixa, de vegades, angoixosa aventura.

El tema també ha estat interpretat per altres artistes argelilans com Khaled al seu disc Kenza o Rachid Taha a Tékitoi.”

(9) 29 de març de 2020, diumenge

«Muere el compositor polaco Krzysztof Penderecki a los 86 años»
“Us deixe el seu segon concert per a violí en versió de Juyoung Baek (violí), l’Orquestra de Cambra de Corea sota la direcció del mateix compositor:”

(8) 27 de març de 2020, divendres

“El tema de hui és un homenatge a Crusaders, una banda mítica de jazz que va publicar més de 40 discos des dels seus inicis en 1961.

Street life és el tema estrela del disc del mateix nom publicat en 1979. La veritat és que no sabria què destacar perquè tothom està en estat de gràcia començant per la cantant, Randy Crawford, senzillament espectacular. Els arranjaments i la gravació són una meravella. Però atenció al solo del teclista Joe Sample i, de manera destacada, al solo que es marca Wilton Felder, el saxo tenor.”

(7) 26 de març de 2020, dijous

“Era qüestió de temps que en la selecció musical diària que envie des de fa uns dies apareguera Pep Gimeno. Així que, quin millor moment que el dia del meu aniversari joiós?

Ahí va, L’U d’Aielo.

Salut i alegria que ja estem en primavera i ha eixit el sol!”

(6) 24 de març de 2020, dimarts

“M’acabe d’assabentar de la mort de Manu Dibango, una de les llegendes del jazz africà, a causa del COVID-19.

Descanse en pau.”

(5) 23 de març de 2020, dilluns

“Hui us convide a escoltar Ektos programmatos de la meua estimada Elefthería Arvanitáki.

Es tracta d’un doble CD enregistrat en 1998 que recull clàssics grecs que la banda que acompanyava habitualment a la cantant d’El Pireu interpretava quan escalfaven als camerinos, al final dels concerts o durant els descansos de la gira. D’ací el títol de Fora de programa.

Segur que us encanta. Pugeu la música i deixeu-vos anar ballant per la casa.”

(4) 20 de març de 2020, divendres

“Molt es parla a Espanya de Veneçuela però poques vegades es fa referència al seu programa d’educació conegut com El Sistema.

En 1975, l’economista i músic veneçolà José Antonio Abreu va fundar Acción Social para la Música amb l’objectiu de sistematitzar l’ensenyament i la pràctica individual i col·lectiva de la música mitjançant orquestres simfòniques i cors, com a instruments de transformació social i desenvolupament humà. Hui dia el programa es coneix amb el nom de Sistema Nacional de Orquesta y Coros Juveniles e Infantiles de Venezuela (Fundación Musical Simón Bolivar) i involucra a més d’un milió de joves músics en una àmplia xarxa d’orquestres i cors en tot el territori veneçolà.

Abreu i la seua obra han rebut nombrosos reconeixements, però m’agradaria destacar que en 1998 la UNESCO va atorgar al mestre Abreu el títol d’Ambaixador de Bona Voluntat per a la Música i la Pau i que, fins a la data de la seua mort en 2018, va treballar per a promocionar i difondre el model veneçolà per tot el món.

La joia de la corona del Sistema és l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar. Un dels artistes més destacats sorgits del model veneçolà és Gustavo Dudamel, director des de 2009 de l’Orquestra Filharmònica de Los Angeles. En la xarxa hi ha vídeos, entrevistes i documentals així que us convide a navegar.

Mireu quina energia i passió transmeten en la interpretació de Fuga con pajarillo del veneçolà Aldemaro Romero.”

(3) 19 de març de 2020, dijous

“Ací va la meua recomanació de hui. Us convide a escoltar el concert Icônes du Seicento a càrrec de dos dels intèrprets que més admire: Christina Pluhar, que toca la tiorba i dirigeix el conjunt L’Arpeggiata, i el contratenor Philippe Jaroussky.

A veure qui diu, després d’escoltar el concert, que la música del segle XVII no és una meravella?”

(2) 18 de març de 2020, dimecres

“Hui us convide a escoltar a Kamasi Washington, un dels fenòmens del jazz recent i un autèntic renovador que ha sabut condensar les arrels clàssiques amb altres estils.

Molt admirat inicialment pels músics, i ara ja per un gran número de fidels, Kamasi té un talent desbordant que es manifesta en discs de llarg recorregut (Epic consta de tres CD’s i 170′ de música i el més recent Heaven and Earth de dos CD’s de 145′).

És un artista positiu que trasmet pau i calma. El seu directe és, diuen les cròniques, reparador.

Joie de vivre!”

(1) 17 de març de 2020, dimarts

“Una companya m’acaba de donar la idea d’enviar-vos cada dia un suggeriment musical.

Així que comence pels Duets de Frank Sinatra (el primer volum és fantàstic).

Joie de vivre!”

Jesús Martínez Vargas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: