LLIBRE. «Poemes» de K. P. Kavafis, traduïts per Carles Riba

Sens dubte: Poemes de Kavafis publicat per l’editorial Cal·lígraf és el millor llibre que llegit durant l’estiu passat. Dels 154 poemes canònics d’aquest autor grec, el llibre recull els 66 poemes que Carles Riba va traduir. També hi ha un pròleg i unes notes complementàries finals d’Eusebi Ayensa, que són com un segon llibre, i permeten traure el màxim de suc a cada poema. S’ha de llegir amb dos marcapàgines.

Bona part dels poemes de Kavafis estan ambientats en la història de Grècia, sobretot en l’època hel·lenística (els regnes hel·lènics posteriors a Alexandre Magne), i en menor mesura en el baix Imperi romà i en l’època bizantina. M’han cridat l’atenció els poemes dedicats a l’emperador Julià l’Apòstata (361-363 dC), molt crítics i negatius. Es veu que Kavafis era creient i no suportava la idea d’un emperador que volia tornar al paganisme. Siga com siga, els seus poemes històrics són un goig per a qualsevol historiador.

Kavafis sobretot és conegut gràcies al seu poema «Ítaca», que Lluís Llach va adaptar i va musicar. Quan jo era jovenet m’encantava i me’l sabia de memòria. De tant popular que n’és ha esdevingut un poema fossilitzat, típic en lectures d’institut o d’autoajuda. De fet, l’any passat me’l vaig trobar en una activitat de recuperació de l’assignatura de Valors de 2n d’ESO a Valls (l’Alt Camp), juntament amb «Palabras para Julia» de José Agustín Goytisolo i «Si» («If») de Rudyard Kipling. Aquest llibre permet superar aquesta visió tan reduïda.

Els poemes de Kavafis es poden agrupar temàticament en tres conjunts: els eròtics, els existencials i els històrics. Carles Riba en va seleccionar aquells que més li van agradar, va descartar-ne alguns per massa eròtics i d’altres que tenien una visió massa pessimista de la vida. Per això no va traduir el magnífic poema «Troians», ni «Un vell» (d’aquest últim Lluís Llach en va fer la cançó «A la taverna del mar»).

Hi ha més aspectes interessants (Ulisses, Egipte, sexe, homosexualitat, vellesa, decadència, hel·lenisme, els poemes inèdits, la traducció de Carles Riba, etc.), però ho deixe estar perquè qualsevol explicació al capdavall és un mal resum. És un llibre que val la pena.

–

DIADA. «Venim del nord, venim del sud»

Manifestació de l’11 de setembre de 2019 a Barcelona. Fotografia de @Josep_Barbera

 

Tornant a casa aquest migdia, atalbat pels alumnes, anava sentint en el cotxe un programa gravat d’iCatfolk de Catalunya Ràdio.

En el comiat han posat la cançó “Venim del nord, venim del sud” de Lluís Llach, en una adaptació de Pau Barbet. Es tracta d’una versió coral, i la primera veu que ha sonat ha estat la veu inconfusible de Miquel Gil, ara més popular gràcies al programa de televisió “Bambant per casa” d’Àpunt. 

M’ha costat un poc de trobar al YouTube, perquè resulta que aquesta versió apareix a un documental que es va fer l’any 2012, titulat “Quatre d’onze”, dirigit per Anna Mollet, sobre l’actual embranzida de l’independentisme a Catalunya.

Quan he arribat a casa me n’he adonat que hui és l’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Com si fos un mecanisme exacte, on tot encaixa a la perfecció: he de compartir aquesta cançó.

Bona Diada!

–

Lletra de la cançó: “Venim del nord, venim del sud”.

Lluís Llach, 1978.

MEMÒRIA. El Primer de Maig, els fets de Vitòria i «Campanades a mort»

Exemple de cartell del Primer de Maig

 

El Primer de Maig o Dia Internacional del Treballadors se celebra una jornada reivindicativa del moviment obrer. Es va instituir l’any 1889 a París, durant un congrés socialista de la Segona Internacional, amb motiu dels fets de Chicago de tres anys abans (es reprimí de manera violenta una vaga obrera). La principal reivindicació d’aquella època era la jornada laboral de 8 hores. No vaig a explicar-ho en detall, d’aquests fets hi ha molta informació a la xarxa, com per exemple a enciclopedia.cat, la viquipèdia o el diari Ara.

Sí que vull compartir alguns vídeos, sobre aquesta celebració i també sobre la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo. El 3 de març de 1976 la policia nacional va dissoldre amb una violència extrema una vaga a Vitòria (Euskadi). Va assassinar a 5 obrers i en va ferir molts més. Amb motiu d’aquesta massacre Lluís Llach va publicar el disc Campanades a mort l’any següent, amb una cançó sobre aquesta matança. Els responsables, alguns encara viuen, mai van ser processats (article “Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat“, diari Ara, 03/03/2016).

Tot seguit compartisc diversos recursos: 

LLIBRE. “Historia menor de Grecia” de Pedro Olalla, un munt d’històries bellíssimes

Fa dos setmanes em vaig comprar aquest llibre perquè parlava sobre Grècia, perquè estava editat per Acantilado i perquè l’autor és Pedro Olalla. Ningú m’havia parlat d’ell, senzillament el vaig trobar al catàleg de l’editorial mentre buscava altres coses i em va cridar l’atenció. Pedro Olalla, l’autor, va agafar una mica de notorietat gràcies a eixir en la tele, al Salvados del Jordi Évole, en un programa del 2012 titulat “Al filo del rescate” (minut 17 i següents). Després em va agradar molt un article seu que vaig compartir a Historiata i que es titula “La violència de guant blanc“. Recordava el seu nom i quan vaig veure aquest llibre les ganes de comprar-me’l van ser instantànies. He sigut molt feliç llegint-lo.

Historia menor de Grecia és un recull de relats breus, brevíssims, sobre diversos moments de la història de Grècia i de la seua influència. El seu subtítol és Una mirada humanista sobre la agitada historia de los griegos. Cada capítol és de dos o tres pàgines i els títols són un lloc i una data. Semblen moments estel·lars a l’estil d’Stefan Zweig, però més breus encara, més condensats. No els he contat, però n’hi hauran al voltant d’un centenar. Apareixen multitud de personatges de tot tipus i en uns moments concrets i assenyalats: alguns els coneixem més o menys, d’altres només d’haver sentit o llegit el seu nom, d’altres no els coneixem de res i són tot un descobriment. Per exemple tenim a Homer, Hesíode, Pèricles, Aristòtil, Alexandre Magne, Marc l’evangelista, Plutarc, Julià l’Apostat, Justinià, Metodi i Ciril, Ibn Batutta, Roger de Flor i els almogàvers, Bocaccio, Montaigne, la Guerra d’independència de Grècia i la matança de Quios, Venizelos, etc. Molts d’aquests capítols poden utilitzar-se per a il·lustrar una explicació en classe d’Història o de Cultura clàssica. Històricament és rigorós i, en la meua opinió, és un llibre que està molt ben escrit i que es pot llegir i rellegir molt bé.

Per últim dir que cada capítol té una breu indicació de les fonts primàries i secundàries, tot un luxe per als curiosos. També trobarem uns mapes i un índex d’antropònims i un altre de topònims. És un llibre molt bonic.

–

MÚSICA i POESIA. “Viatge a Ítaca”

“Viatge a Ítaca” és un poema de Konstantinos Kavafis (1863-1933), escrit el 1911, basat en l’Odissea d’Homer. Anys després Carles Riba el va traduir al català, i més tard Lluís Llach el va musicar i popularitzar amb una cançó al seu disc titulat també “Viatge a Itaca” (1975).

Quin és el seu significat? En poques paraules: el viatge marítim a Ítaca és una al·legoria clàssica de la vida, en el qual el camí, difícil i ple d’aventures, és la vida i el port on s’arribarà finalment és la mort.

També es pot entendre com el llarg camí cap a un destí desitjat i llunyà, com per exemple un món millor, i per això és un poema (i una cançó) amb clares connotacions utòpiques. Siga com siga, el que ens ensenya és que en una situació o aventura és més important el camí que cal recórrer que el propi final.

Per a mi és un poema molt clar, potser massa pedagògic, però amb molta força, gràcies a alguns versos molts senzills i directes, i sobretot em resulta una font d’il·lusions vitals.

Per la seua bellesa i importància vull compartir-ho (cançó, lletra i poema).

1. Cançó “Viatge a Ítaca”, versió 2007
2. Cançó “Viatge a Ítaca” completa, versió 1975
3. Explicació de la cançó
4. Lletra de la cançó
5. Poema original “Viatge a Ítaca” (traduït)
6. Més informació

–

1. “Viatge a Ítaca”, versió 2007

“Viatge a Itaca”, cantada per Lluís Llach al concert “Verges 2007“. Potser és la versió més exagerada d’aquesta cançó, la més histriònica també, però és l’última interpretació de Lluís Llach, realitzada al concert del seu comiat dels escenaris.

–