TREBALL VOLUNTARI. Llibres, documentals i pel·lícules per a Història d’Espanya de 2n de BAT

Explicació:

a) El treball voluntari consisteix en llegir un llibre o veure un documental o una pel·lícula, tot relacionat amb el temari de l’assignatura, i després fer una fitxa i una valoració personal en màxim 2 pàgines i també explicar-ho en classe als companys.

b) Abans de fer-lo cal parlar amb el professor, per a concretar els aspectes més importants que cal destacar del recurs triat i fixar una data aproximada de presentació.

c) Si es fa bé puja nota directament en l’avaluació que es presente, segons la valoració que tinga el treball. És voluntari, per tant no es valoraran treballs insuficients.

d) Amb un asterisc he marcat els recursos que considere més interessants.

LLISTA DE RECURSOS

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CANÇÓ. «No s’apaguen les estreles»

Cartell de la pel·lícula

 

Després de sentir-la diverses voltes necessite posar en el blog la cançó «No s’apaguen les estreles» de Xavi Sarrià. Forma part de la banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem, sobre els fets que envoltaren l’assassinat del jove Guillem Agulló en la matinada de l’11 d’abril de 1993.

Va ser un assassinat polític, que va ser ràpidament manipulat per la premsa i en l’infame judici als seus assassins, per a que semblara una simple baralla entre joves i on van presentar la víctima com el violent. Va ser tot un exercici de cinisme per part del poder establert després de la “modèlica” Transició, eixa que ens va portar un rei corrupte, una autonomia aigualida, una impunitat per al feixisme més que evident i tantes misèries més. Però la memòria és tossuda, i la generació que vam quedar marcada per aquests fets tornem una vegada i una altra per a reivindicar la figura de Guillem, per a nosaltres un record de joventut i una ràbia encara present. No sé com ho veuran els que han vingut després: potser un símbol mític?

Fet i fet, sobre Guillem Agulló ja vaig ressenyar dos llibres coneguts: La mort de Guillem de Jaume Fuster, que em va colpir profundament, i el més recent Guillem de Núria Cadenes. La pel·lícula la tinc pendent, per poc temps.

Sí que tenim ja la cançó «No s’apaguen les estreles», una cançó que m’ha sorprès i m’ha encantat perquè més enllà dels himnes de joventut («No tingues por») la lletra d’aquesta cançó fa un repàs de nombroses lluites socials del nostre petit país. És com un índex d’il·lusions i té una utilitat històrica claríssima.

Pose la cançó i la lletra i una llista d’aspectes que valdria la pena tenir en compte. De fet, treballar a classe totes les referències que hi apareixen seria un magnífic exercici sobre memòria històrica valenciana. Potser…

Algunes referències en «No s’apaguen les estreles»:

  1. Qui és Vicent Martí? Busca informació sobre ell i algun vídeo on intervinga.
  2. A què fa referència quan diu «t’estime, t’estimo, t’estim amb La Gossa»?
  3. Què és això de «Malaguenyes»? I l’u d’Aielo? Qui és el Botifarra?
  4. En quin poema de Vicent Andrés Estellés apareix «l’ama del carrer, la flor de la parra, i del taronger»? Sobre què tracta eixe poema?
  5. Qui era Al-Azraq?
  6. Qui eren els maulets?
  7. Què era la «Nova Planta» (decrets de Nova Planta)?
  8. A què creus que fa referència quan parla de «la mort, l’exili i la pena, els camps d’extermini»?
  9. Busca informació sobre les «fosses de Paterna» de la repressió franquista.
  10. Qui eren «les mestres d’escola que mai claudicaren»? Busca informació sobre la mestra Marifé Arroyo.
  11. Què era el maquis? Busca informació sobre el maqui «La Pastora».
  12. Busca informació sobre Alejandra Soler. Per què es refereix a ella amb el «puny alçat»?
  13. Qui era Carme Miquel? Per què diu que tenia un «etern somriure»?
  14. Busca informació sobre Vicent Torrent i les seues cançons.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Per a geografia humana, «Los últimos. Voces de la Laponia española» de Paco Cerdà (2017)

Explicar en classe les desigualtats no sempre és fàcil. Sembla la típica mania dels mestres. D’alguna manera els alumnes, sovint tan reivindicatius, solen acceptar el món que els ha tocat viure amb una certa tranquil·litat. Per això el llibre de Los últimos de Paco Cerdà és una visió impactant d’un món diferent però molt pròxim, el dels pobles que desapareixen. En l’actual món postindustrial enormes espais queden fora de les dinàmiques del mercat. La globalització real és la dels mercats, i allò que no és rentable o no dóna beneficis pecuniaris clars no té cap interés (no és competitiu, diuen). Així, grans espais de la península Ibèrica no té futur ni joventut, és un desert humà, i té menys densitat d’habitants que Lapònia. Solen referir-se a aquests territoris com l’Espanya buida o més adient com l’Espanya buidada. Des de les ciutats es veu amb una mena de romanticisme, de nostàlgia bucòlica, de paradís perdut, i justament això és el que no és.

Los últimos del periodista Paco Cerdà és un recorregut personal per aquest territori, com un llarg reportatge, amb dades interessants, però on destaquen les històries personals i els tocs emotius. Aquest territori comença a ser conegut com la Serrania Celtibèrica, gràcies a la dedicació del professor Francisco Burillo, i afecta a 5 comunitats autònomes i 10 províncies.

Una digressió personal: Burillo, a més, és un prehistoriador que ha organitzat durant anys un curs d’estiu d’Arqueologia espacial a Terol. Farà uns vint anys vaig tenir la sort d’assistir i va ser un dels millors cursos que he fet mai, excel·lent. Burillo és una persona entranyable, gens afectat per a ser un professor universitari. Tinc un bon record d’aquella setmana a Terol.

Segurament Los últimos no és el típic llibre de lectura per als alumnes (ni falta que li’n fa), però sí que es podria fer un treball per capítols (n’hi ha 10, un per cada província afectada). De fet, és un recurs interessant per a estudiar les desigualtats en el territori: serveix per a geografia humana de 3r d’ESO i de 2n de BAT, i també per a tractar aquest episodi de la història actual, especialment en 4t d’ESO (migracions, ruralisme, franquisme, pols de desenvolupament, desigualtats, etc.).

Compartisc uns fragments:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «El peón» de Paco Cerdà

El peón de Paco Cerdà és un llibre que segueix el fil d’una partida d’escacs, i està ple d’històries del franquisme i de la Guerra Freda, sovint presentades com a contrapunts, com una mena de moments estel·lars. Els peons són les víctimes i, evidentment, la història els passa per damunt. La partida que és l’eix del llibre és la que els escaquistes Arturo Pomar i Bobby Fischer van jugar l’any 1962, en un campionat a Estocolm.

Cada capítol del llibre és un dels 77 moviments d’aquesta partida i podem reproduir-la en un tauler mentre el llegim; així el llibre interactua amb el lector, passa a ser un joc. Les figures de Pomar i Fischer són molt atractives: ambdós van ser xiquets prodigis; ambdós van esdevenir símbols dels seus països i dels seus règims (Pomar a l’Espanya de la dictadura de Franco / Fischer als Estats Units, líder del bloc capitalista); ambdós tenen partides mítiques: la de Pomar quan tenia 12 anys contra el campió Alekhine, i Fischer amb la seua “immortal” i sobretot la partida contra el campió rus Spassky l’any 1972; per últim, ambdós van acabar relegats.

Llegint aquest llibre te n’adones de la barbaritat de coses que van passar l’any 1962. D’alguna manera això ens fa suposar que cada any, estudiat amb deteniment, pot ser una mina d’arguments. Però és que realment aquest any va estar sembrat: la detenció de Julián Grimau, el famós intercanvi de presoners a un pont de Berlín, el “Contuberni” de Munich, la figura heterodoxa de Dionisio Ridruejo, la crisi dels míssils a Cuba, una conferència de Marcos Ana a Londres, la mort de Diego Martínez Barrio (president de la Segona República a l’exili), l’inici del Concili del Vaticà II, el “happy birthday” de Marilyn Monroe a Kennedy, i més i més coses. Pel que fa als valencians, en aquest any de 1962 va esdevindre la publicació de El País Valenciano i, especialment, de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, però això no apareix al llibre.

Tots aquests fets al voltant de l’any 1962 acompanyen els escacs, amb apunts sobre el paper dels peons en aquest joc: la seua utilitat, els seus moviments, tan humils, sense possibilitat de retrocedir o rectificar, i també la il·lusió quasi impossible d’arribar a coronar i esdevenir dama. En contrapunt amb les altres peces més importants, els peons ens semblen peces sacrificables, quasi prescindibles, víctimes dels interessos d’altres. Són tota una al·legoria vital. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. La ràbia que fa llegir «Guillem» de Núria Cadenes (2020)

Sense misericòrdia, Guillem de Núria Cadenes és una puntada a la panxa, un llibre que indigna, que provoca ràbia i tristesa per igual. Per als que tenim més de quaranta anys és un llibre que ens recorda la nostra joventut, quan a València hi havien (hi havien?) feixistes violents que actuaven amb impunitat,  i que anaven (anaven?) del bracet de la policia, de la justícia i d’un sector del periodisme valencià, molt caspós i bel·ligerant tot plegat. De la dreta, vaja.

Van matar a Guillem Agulló, amb divuit anys que tenia, i el judici va ser una estafa, una funció macabra on van presentar la víctima com si fóra l’agressor, i al final només va estar 4 anys a la presó un dels assassins, sense penedir-se. Actualment continua sent un feixista, i no passa res.

Reconec que he llegit aquest llibre amb suspicàcies, perquè tinc un record molt emotiu de La mort de Guillem de Jaume Fuster, i no podia evitar comparar-los. Del llibre de Fuster ja en vaig fer el meu harakiri emocional i vaig fer una ressenya fa temps (ací la meua ressenya); del de Cadenes puc dir que és una aportació molt interessant, una actualització d’aquest episodi tan trist de la història valenciana contemporània, fet amb la perspectiva que donen els quasi trenta anys que han passat (trenta anys!). En alguns moments m’ha semblat que està adreçat als que ja coneixem el cas «Guillem Agulló», però això seria massa simplista.

Guillem és un llibre que se sosté per si mateix, amb moments magnífics, i ens conta la història del jove Guillem Agulló des de diferents punts de vista, en breus apunts: la seua família, la vida de Guillem, l’excursió a Montanejos, el seu assassinat en la matinada de l’11 d’abril de 1993, els feixistes del barri de Marxalenes, les repercussions del cas, la ràpida llavada de cara dels assassins, el trist paper de la premsa, la justícia tendenciosa, la policia barroera que no sap ni escriure bé el nom de la víctima, les persones que ho van viure, que ho van patir, la impunitat dels violents, el sentiment d’injustícia, “para ofrendar nuevas glorias a España”…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »