LLIBRE. «Aproximación a la historia de España», de Vicens Vives (1960), un clàssic antiquat?

Aquest estiu m’he llegit Aproximación a la historia de España de Jaume Vicens Vives (1910-1960), el famós historiador català, mestre de mestres. Hui en dia el seu nom és conegut sobretot per ser una editorial. També sol citar-se de quan en quan en algun article sobre Catalunya i poc més.

Aproximación a la historia de España és una obra divulgativa, molt accessible, amb capítols breus i consideracions interessants. També té moments de gran humor i ironia. Es llig en un bufit.

La primera edició va ser de l’any 1952, però la definitiva és la segona, del 1960, ja que Vicens Vives va faltar aquell any. La pregunta seria: llegir un clàssic d’història és perdre el temps? Per una banda, com diuen alguns, la història no canvia. Bé, no canvien potser les dades principals, però sí que canvien les interpretacions i no pocs aspectes i matisos.

Així doncs, la pregunta continua en peu: llegir un llibre d’història de 1960 és útil? Si ni tan sols es reedita i només es troba en alguna biblioteca o de segona mà. La resposta per a mi és rotunda: si és un clàssic com aquest, sí.

Sí, perquè en primer lloc lliges a un autor de referència directament, sense refregits. En segon lloc perquè veus la visió d’aquella època, la seua percepció històrica. I en tercer lloc perquè pots fer una mena de lectura comparada, estàs tota l’estona comparant-ho amb el que has llegit i has estudiat. Passes de la sorpresa a la contrarietat. El que no es perdona d’un clàssic és l’avorriment, i Vicens Vives no avorreix.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

RELAT. L’any 1937 segons Günter Grass, amb Toledo i Guernica

El meu segle de Günter Grass (1927-2015) és una obra amb 100 relats molt breus, un per cada any del segle XX. La majoria són sobre fets històrics d’Alemanya, evident per altra banda, però hi ha un, el de l’any 1937, que m’ha cridat l’atenció. L’acció transcorre a un pati d’escola, on els xiquets alemanys juguen al setge i l’alliberament de l’alcàsser de Toledo, una fet que va esdevindre en els primers dos mesos de la Guerra Civil, entre juliol i setembre de 1936. Segons el relat, a l’Alemanya de Hitler els xiquets s’identificaven amb el bàndol sublevat del general Franco i ho vivien amb passió.

La força del relat de Grass és la seua senzillesa i emotivitat. Rememora de manera efectiva la propaganda que arribava a Alemanya sobre la Guerra Civil. Era ineludible sentir empatia amb la resistència èpica dels sublevats a Toledo, tancats dins d’una antiga fortalesa, atacats per totes bandes pels sanguinaris “rojos”. Però la cosa no acaba ací i al final del relat tenim un altre fet d’aquesta guerra difós per la propaganda: el bombardeig de Guernica del 26 d’abril de 1937. Grass acaba el seu relat amb una sentència colpidora i tota l’èpica de Toledo que hem anat carregant es desfà en un moment: “D’aquí no en podia sortir cap proesa que servís per jugar al pati de l’escola”. 

Compartisc el relat:

Günter Grass (1927-2015)

1937

Els nostres jocs del pati de l’escola no s’acabaven en sonar el timbre, sinó que continuaven d’una pausa a l’altra sota els castanyers d’Índies i davant l’edifici de lavabos d’una sola planta, anomenat pixador. Lluitàvem els uns contra els altres. El pixador enganxat al gimnàs feia d’Alcázar de Toledo. Per més que l’esdeveniment tenia ja un any d’antiguitat, en els nostres somnis escolars la Falange seguia defensant les seves murades amb el mateix heroisme. Els rojos atacaven una vegada i una altra debades. Però el seu fracàs era també atribuïble a la nostra desgana: ni jo ni ningú volia ser dels rojos. Tots els nois es veien lluitant temeràriament al costat del General Franco. A la fi alguns alumnes d’Untersekunda, de quinze o setze anys, ens van repartir per sorteig: amb altres companys de Sexta, de deu i onze anys, vaig treure el color vermell, sense estar en condicions d’intuir el significat posterior d’aquella casualitat; pel que es veu el futur ja s’anuncia als patis de les escoles.

Per tant, assetjàvem el pixador. Eren inevitables els pactes, ja que els mestres encarregats de la vigilància tenien cura que els grups d’alumnes neutrals, així com també els grups de combatents, poguessin almenys buidar l’aigua de les olives [pixar] durant les treves imposades. Un dels punts àlgids dels combats consistia en la conversa telefònica entre el comandant de l’Alcázar, el coronel Moscardó, i el seu fill Luis, que els rojos havien capturat i amenaçaven d’afusellar-lo si la fortalesa no estava disposada a capitular. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Fills del silenci», sobre la repressió franquista i la memòria històrica

Fills del silenci és un documental de l’any 2017, dirigit per Rosa Brines, i realitzat per a la delegació de memòria històrica de la Diputació de València.

És magnífic, i perfecte per a l’aula: dura 40 minuts i està estructurat en diversos apartats molt clars. Els alumnes no tenen excusa per a poder seguir-lo fàcilment. Va camí de convertir-se en un recurs que utilitzaré, si tot va bé, durant un bon grapat d’anys, tant en 4t d’ESO com en 2n de BAT.

A més d’aquest documental, al web de la delegació de memòria històrica trobem altres recursos molt interessants i es mereix una visita detallada (enllaç al web de memoriahistorica.dival). Pel treball tan important que estan fent, està cantat que quan torne la dreta al govern es carregaran aquesta delegació. Aprofitem-la mentrestant, i defenguem-la.

Si no teniu massa temps podeu veure el tràiler de 3 minuts en aquest enllaç.

Tot seguit compartisc el documental i un breu qüestionari per als alumnes. 

Qüestionari Fills del silenci  (versió en pdf per a imprimir):  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA. El Primer de Maig, els fets de Vitòria i «Campanades a mort»

Exemple de cartell del Primer de Maig

 

El Primer de Maig o Dia Internacional del Treballadors se celebra una jornada reivindicativa del moviment obrer. Es va instituir l’any 1889 a París, durant un congrés socialista de la Segona Internacional, amb motiu dels fets de Chicago de tres anys abans (es reprimí de manera violenta una vaga obrera). La principal reivindicació d’aquella època era la jornada laboral de 8 hores. No vaig a explicar-ho en detall, d’aquests fets hi ha molta informació a la xarxa, com per exemple a enciclopedia.cat, la viquipèdia o el diari Ara.

Sí que vull compartir alguns vídeos, sobre aquesta celebració i també sobre la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo. El 3 de març de 1976 la policia nacional va dissoldre amb una violència extrema una vaga a Vitòria (Euskadi). Va assassinar a 5 obrers i en va ferir molts més. Amb motiu d’aquesta massacre Lluís Llach va publicar el disc Campanades a mort l’any següent, amb una cançó sobre aquesta matança. Els responsables, alguns encara viuen, mai van ser processats (article “Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat“, diari Ara, 03/03/2016).

Tot seguit compartisc diversos recursos:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA HISTÒRICA. Xarrada de Francisco Martínez, guerriller antifranquista

El Sr. Quico i professors de l’IES Pare Arques de Cocentaina.
D’esquerra a dreta: Roderic Ortiz, Alejandro Barber, Sergio (en pràctiques), el Sr. Quico, Candela Peña, Toni Barceló, Josep Bas i Rafa Enguix (de l’IES de Muro).

 

Francisco Martínez, conegut com “Quico”, té 94 anys i durant la postguerra va ser un guerriller antifranquista de la zona de Lleó i Galícia. Actualment continua fent xarrades allà on li ho demanen i el passat dijous 7 de març va vindre a l’IES Pare Arques de Cocentaina.

La sala d’audiovisuals de l’institut estava plena d’alumnes (alguns van anar per la nota extra que donàvem en Història, d’altres vull creure que estaven allí amb un interés sincer). Durant més d’una hora el Sr. Quico va estar explicant la seua experiència i les seues reflexions, amb una vitalitat i loquacitat gens previsible per a una persona amb la seua edat.

Va començar explicant la seua infantesa, marcada per la clandestinitat. Quico va nàixer a un poblet de Lleó, a les comarques mineres del nord. Entre els seus primers records està l’acollida de refugiats de la revolució d’Astúries del 1934, que passaven les muntanyes fugint de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit d’Àfrica. Poc després, el 1936, amb 11 anys, recorda que el dia 20 de juliol la seua regió estava controlada pel sublevats i que a partir del dia 21 quasi ningú podia dormir en la seua casa perquè va començar la repressió, i que a les carreteres hi havia morts, assassinats per pistolers feixistes. Entre ells el seu mestre. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »