LLIBRE. «Una biblioteca en el desert» de Joan Francesc Mira (2009)

Joan Francesc Mira és un home sabut valencià que no hauria de necessitar presentació. Això de sabut no és cap ironia, és un intel·lectual amb multitud d’escrits i una carrera impressionant dedicada al coneixement i al nostre país. Podeu consultar el seu perfil al web de l’AELC o al seu web joanfmira.

D’ell m’he llegit les novel·les Borja Papa i Viatge al final del fred, la primera sobre la figura de Roderic de Borja, més conegut com el papa Alexandre VI, i la segona sobre un viatge hivernal a l’interior de les muntanyes de Castelló, durant la postguerra, amb un paisatge que t’esclafa. Ambdues magnífiques.

Hui vull destacar Una biblioteca en el desert, un recopilatori d’articles i textos breus, publicats en periòdics, revistes i llibres. Tenen l’encant dels escrits fragmentaris, que van al moll de l’os d’una qüestió, com “petits assajos” en paraules del propi Mira, i que si et sorprenen i estan ben escrits poden ser molt captivadors. L’encarregat de la selecció i de la introducció ha sigut Joan Josep Isern i ha estructurat els escrits en 7 blocs temàtics que agrupen les principals passions de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el país i la nació (llegiu “Salamanca, cavalls”), la gent i el món (una cita: “La ignorància vol dir quedar-se amb el cul històric a l’aire. No entendre res.”), la memòria vital i també (com no!) València i els valencians.

Aquest llibre em va arribar a les mans de casualitat: anaven a tirar-lo al fem no diré on. Els articles m’han encantat, i no em canse de rellegir-los. Alguns són perfectes per a comentar en classe, i que ens acusen d’adoctrinar si volen els que tenen poques llums. Perquè si alguna cosa fa aquest llibre és això, donar-nos més llum, ampliar la nostra visió sobre diversos aspectes que ens afecten com a humans, i també com a valencians. Amb Mira resulta molt fàcil passar d’allò universal a allò particular, i a l’inrevés.

No m’enrotlle més. Recomane aquest petit llibre, i amb permís o sense vull compartir almenys el text que li dona nom. És una petita joia. Comproveu-ho:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. 12 d’octubre: «Soy igual de español que tu», de Monóxido

manten-la-calma-y-habla-espanol

Per a celebrar el Dia de la Hispanitat (abans de “la Raza”).

“¡Habla español!”, “¡Estamos en España!”, “Sí, sí, si yo soy supertolerante, pero es que estamos en España, ¿entiendes?”, “[Una reunió amb 50 persones] Oye, que yo sí te entiendo, ¿sabes?, pero es que hay una persona que no te entiende muy bien, ¿podrías hablar en castellano y así te entendemos todos?”, “Que intolerante, venga a hablar en valenciano ¡hay que ver!”, “Y tu, ¿no te cansas de hablar todo el día así?”, “¿Para qué lo quieres en valenciano si en castellano lo entiendes?”, “Es un radical, yo le he preguntado en castellano y él me ha contestado en valenciano”, “No, si a mi me gustaría hablar valenciano, pero es que me da vergüenza”, “Que ganas tengo de quitarme de encima el ‘michá’ de los cojones”, “Que poca educación tienes, si te lo digo por tu bien ¿no ves que lo mejor es ser bilingüe?”… i podríem continuar i fer la llista més i més i més llarga.

Són coses que qualsevol catalanoparlant ha hagut de suportar, i que continuem suportant. Coses de “la Raza”, del franquisme sociològic, o del Concili de Trento sociològic, i ells continuen sense entendre res, i creuen que dient que són “supertolerants” ja han complit, i fent acudits infames (“¿Quién inventó el alambre? Dos catalanes tirando de una peseta… hahaha, no te ofendas, que no lo digo por ti”), i gaudint del seu nacionalisme hegemònic, que al ser tan aclaparadorament hegemònic volen fer-nos creure que no hi és, i que ells són supercosmopolites, no com nosaltres, una colla de poble, uns “paletos” encara que fem un tesi doctoral sobre el bosó de Higgs o Thomas Mann en valencià, i burlant-se del que és diferent, i així celebrem el goig de ser españoles, i d’estar a España, i que “¡Muera la inteligencia!”, coño!

Bé, els que seguiu Historiata ja sabeu que no tinc costum de posar-me així, però de vegades toca, i és el que passa per aguantar a tant de moniato/a, i per algun lloc havia d’eixir. De tota manera, Historiata és un blog amb l’ambició de no ser simplista, i qualsevol persona pot reconéixer que sí que hi ha justos a Sodoma i Gomorra, que els que més pateixen el nacionalisme ranci, sòrdid i reduccionista dels españols són els propis espanyols, i que ens encanta la bona gent espanyola, la que no és “unidireccional”, la que sap riure’s de sí mateix i que desmunta discursos tòxics, repetitius i tremendament avorrits.

Per exemple, mireu quina troballa més bonica, una cançó del grup Monóxido, ojú!

Lletra de la cançó: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Historia del mundo contada para escépticos» de Juan Eslava Galán (2012)

historia-del-mundo-contada-para-escepticos-juan-eslava-galan

M’interessen molt els llibres de divulgació històrica. Quan en veig un tinc el costum de fullejar-lo, per si trobe un tresor que poguera recomanar de manera general. Però quasi sempre acabe decebut: solen ser llibres tremendament simples i maniqueus, escrits per locutors radiofònics o autors que tenen la ploma molt solta. 

Historia del mundo contada para escépticos de Juan Eslava Galán no és una excepció. En un principi té bona pinta: capítols curts, una visió general de la història, amb una selecció de dades bàsiques, imatges i alguns mapes. Però no, en la meua opinió no és gens recomanable com a llibre de divulgació d’història general. Per què? Perquè no deixa de ser una història personal, plena d’estereotips i prejudicis, que a tota hora ens està alliçonant sobre el que està bé i mal, amb un humor sarcàstic, molt suat, que almenys a mi no em fa gràcia, de la típica persona cremada i farta de tot que es dedica a perorar davant d’un públic fidel que li riu les gràcies.

Supose que per això aquest llibre es titula “para escépticos”, però crec que és incorrecte, perquè un escèptic no és exactament un ressentit o un amargat (com molta gent equivocadament creu), sinó una persona que dubta, que li costa trobar veritats absolutes, i justament aquest llibre està pleníssim d’afirmacions dogmàtiques.

Per què, doncs, faig aquesta entrada? Perquè d’alguna manera tenia ganes de mostrar que al mercat editorial trobem de tot, i que als que ens agrada llegir de vegades ens empassem alguna pífia, que no només llegim llibres exquisits, i que no tot val, perquè és una llàstima perdre uns dies llegint pamflets infumables. L’única cosa positiva que trobe d’aquestes lectures és que aprens a valorar més els llibres honestos, a saber què t’agrada i que no, a comparar i a triar.  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, i les guerres perdudes

cartell escola pública de tots i per a tots

Porte un dia infame. En primer lloc visc a Alcoi, la capital absoluta del País Valencià de l’Escola Privada Catòlica Concertada, i això es nota, i això és intocable.

En segon lloc treballe a l’Ajuntament i m’he assabentat hui que a partir d’ara hem de fer en castellà els convenis administratius, perquè estem a Espanya, i s’han d’enviar a Madrid, i que “si volem” podem fer-los també en valencià, però que la còpia de veritat és la de castellà, i estem al 2016, i la dictadura va acabar fa quaranta anys, i tanta lluita i tant d’esforç per dignificar el valencià sembla que no serveix de res, que una cosa és el s’ensenya a les escoles (públiques) i una altra és la vida real, la de veritat, i que tot això és, com a mínim, infame.

Parlant amb una companya de la faena, de la “resistència”, de les poques que manté la coherència, m’ha recomanat llegir «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, del seu Llibre de Meravelles (1971), i és impressionant, i és que són tantes les guerres perdudes, tanta ràbia, que per això el compartisc, perquè no estem sols.

 

CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »