DOCUMENTAL. «Fills del silenci», sobre la repressió franquista i la memòria històrica

Fills del silenci és un documental de l’any 2017, dirigit per Rosa Brines, i realitzat per a la delegació de memòria històrica de la Diputació de València.

És magnífic, i perfecte per a l’aula: dura 40 minuts i està estructurat en diversos apartats molt clars. Els alumnes no tenen excusa per a poder seguir-lo fàcilment. Va camí de convertir-se en un recurs que utilitzaré, si tot va bé, durant un bon grapat d’anys, tant en 4t d’ESO com en 2n de BAT.

A més d’aquest documental, al web de la delegació de memòria històrica trobem altres recursos molt interessants i es mereix una visita detallada (enllaç al web de memoriahistorica.dival). Pel treball tan important que estan fent, està cantat que quan torne la dreta al govern es carregaran aquesta delegació. Aprofitem-la mentrestant, i defenguem-la.

Si no teniu massa temps podeu veure el tràiler de 3 minuts en aquest enllaç.

Tot seguit compartisc el documental i un breu qüestionari per als alumnes. 

Qüestionari Fills del silenci  (versió en pdf per a imprimir):  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA. El Primer de Maig, els fets de Vitòria i «Campanades a mort»

Exemple de cartell del Primer de Maig

 

El Primer de Maig o Dia Internacional del Treballadors se celebra una jornada reivindicativa del moviment obrer. Es va instituir l’any 1889 a París, durant un congrés socialista de la Segona Internacional, amb motiu dels fets de Chicago de tres anys abans (es reprimí de manera violenta una vaga obrera). La principal reivindicació d’aquella època era la jornada laboral de 8 hores. No vaig a explicar-ho en detall, d’aquests fets hi ha molta informació a la xarxa, com per exemple a enciclopedia.cat, la viquipèdia o el diari Ara.

Sí que vull compartir alguns vídeos, sobre aquesta celebració i també sobre la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo. El 3 de març de 1976 la policia nacional va dissoldre amb una violència extrema una vaga a Vitòria (Euskadi). Va assassinar a 5 obrers i en va ferir molts més. Amb motiu d’aquesta massacre Lluís Llach va publicar el disc Campanades a mort l’any següent, amb una cançó sobre aquesta matança. Els responsables, alguns encara viuen, mai van ser processats (article “Vitòria, 3 de març; 40 anys lluitant contra l’oblit i la impunitat“, diari Ara, 03/03/2016).

Tot seguit compartisc diversos recursos:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA HISTÒRICA. Xarrada de Francisco Martínez, guerriller antifranquista

El Sr. Quico i professors de l’IES Pare Arques de Cocentaina.
D’esquerra a dreta: Roderic Ortiz, Alejandro Barber, Sergio (en pràctiques), el Sr. Quico, Candela Peña, Toni Barceló, Josep Bas i Rafa Enguix (de l’IES de Muro).

 

Francisco Martínez, conegut com “Quico”, té 94 anys i durant la postguerra va ser un guerriller antifranquista de la zona de Lleó i Galícia. Actualment continua fent xarrades allà on li ho demanen i el passat dijous 7 de març va vindre a l’IES Pare Arques de Cocentaina.

La sala d’audiovisuals de l’institut estava plena d’alumnes (alguns van anar per la nota extra que donàvem en Història, d’altres vull creure que estaven allí amb un interés sincer). Durant més d’una hora el Sr. Quico va estar explicant la seua experiència i les seues reflexions, amb una vitalitat i loquacitat gens previsible per a una persona amb la seua edat.

Va començar explicant la seua infantesa, marcada per la clandestinitat. Quico va nàixer a un poblet de Lleó, a les comarques mineres del nord. Entre els seus primers records està l’acollida de refugiats de la revolució d’Astúries del 1934, que passaven les muntanyes fugint de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit d’Àfrica. Poc després, el 1936, amb 11 anys, recorda que el dia 20 de juliol la seua regió estava controlada pel sublevats i que a partir del dia 21 quasi ningú podia dormir en la seua casa perquè va començar la repressió, i que a les carreteres hi havia morts, assassinats per pistolers feixistes. Entre ells el seu mestre. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Els vençuts» de Xavier Benguerel (1969)

Els vençuts és una novel·la basada en fets reals, sobre la retirada republicana cap a França al final de la Guerra Civil, i sobre la vida a l’interior dels camps de concentració on les autoritats franceses van tancar a bona part dels refugiats republicans. Més de 200.000, que es diu prompte. Els camps més famosos i més grans van ser els de les platges d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i El Bacarès, tots a la Catalunya Nord.

El motiu de parlar d’aquest llibre és perquè dissabte passat, 26 de gener, va fer 80 anys de l’entrada de l’exèrcit sublevat a Barcelona durant la Guerra Civil (26-1-1939). La part bona de les efemèrides (que en definitiva només són casualitats numèriques) és que s’aprofiten per a recordar episodis del passat. En aquest cas, a Catalunya Ràdio, al programa El suplement, van fer un reportatge de mitja hora des d’un refugi antiaeri de Barcelona, amb un historiador i amb Maria Bohigas, editora del Club Editor.

Maria va posar la nota literària, i va recomanar tres llibres: Rua de captius de Francesc Grau Viader, El vent i la nit de Joan Sales (el seu avi i cofundador de Club Editor) i especialment Els vençuts de Xavier Benguerel (l’altre cofundador). Dels tres només he llegit Els vençuts, fa dos estius.

L’origen del llibre són les pròpies vivències de l’autor i de la seua novel·la Els fugitius, publicada el 1956, on explica la retirada des del punt de vista d’un grapat d’intel·lectuals que fugen de Barcelona a la frontera francesa amb un bibliobús de la Generalitat. El 1969 Benguerel refarà aquesta novel·la i li afegirà una segona part titulada La fam i les fúries, centrada en l’episodi dels camps de concentració francesos adés esmentats, en concret el de Sant Cebrià (Saint Cyprien per als francesos).

És un relat duríssim, amb un temps pausat que resulta inquietant. L’angoixa és contínua i compartida amb els protagonistes, un no saber què passarà. Apareixen alguns personatges històrics reals com Pompeu Fabra o el president Lluís Companys. Ambdós, serens i animosos, però amb la processó per dins. La presència de Companys és corprenedora, d’una manera quasi banal, repartint tabac, i parlant amb uns i altres abans de passar la ratlla. Sabent el que li va passar fa ganes de cridar-li que no es quede a França. Respecte a Pompeu Fabra, amb una vida dedicada a la llengua i a la cultura, veure’l exiliar-se al final de la seua vida produeix una pena enorme. 

Potser aquest llibre es pot recomanar en classe, posar-lo en les llistes de lectures voluntàries, parlar d’ell en el moment adient, i potser algun alumne o alumna amb un interés especial pel tema ho agafe al vol. Però no el veig per a fer-lo llegir obligatòriament. És una mania que tinc, hi ha llibres que no vull que acaben com una lectura d’institut més. Sí que em veig comentant algun fragment en classe, per a il·lustrar i ampliar aquesta història. Els més majorets, no teniu excusa. 

Tot seguit, per a fer-se una idea, vaig a compartir un fragments i després trobareu una galeria de fotografies. Al final del tot, per als insaciables, he posat uns enllaços a recursos relacionats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Una biblioteca en el desert» de Joan Francesc Mira (2009)

Joan Francesc Mira és un home sabut valencià que no hauria de necessitar presentació. Això de sabut no és cap ironia, és un intel·lectual amb multitud d’escrits i una carrera impressionant dedicada al coneixement i al nostre país. Podeu consultar el seu perfil al web de l’AELC o al seu web joanfmira.

D’ell m’he llegit les novel·les Borja Papa i Viatge al final del fred, la primera sobre la figura de Roderic de Borja, més conegut com el papa Alexandre VI, i la segona sobre un viatge hivernal a l’interior de les muntanyes de Castelló, durant la postguerra, amb un paisatge que t’esclafa. Ambdues magnífiques.

Hui vull destacar Una biblioteca en el desert, un recopilatori d’articles i textos breus, publicats en periòdics, revistes i llibres. Tenen l’encant dels escrits fragmentaris, que van al moll de l’os d’una qüestió, com “petits assajos” en paraules del propi Mira, i que si et sorprenen i estan ben escrits poden ser molt captivadors. L’encarregat de la selecció i de la introducció ha sigut Joan Josep Isern i ha estructurat els escrits en 7 blocs temàtics que agrupen les principals passions de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el país i la nació (llegiu “Salamanca, cavalls”), la gent i el món, la memòria vital i també (com no!) València i els valencians.

Aquest llibre em va arribar a les mans de casualitat: anaven a tirar-lo al fem no diré on. Els articles m’han encantat, i no em canse de rellegir-los. Alguns són perfectes per a comentar en classe, i que ens acusen d’adoctrinar si volen els que tenen poques llums. Perquè si alguna cosa fa aquest llibre és això, donar-nos més llum, ampliar la nostra visió sobre diversos aspectes que ens afecten com a humans, i també com a valencians. Amb Mira resulta molt fàcil passar d’allò universal a allò particular, i a l’inrevés.

No m’enrotlle més. Recomane aquest petit llibre, i amb permís o sense vull compartir almenys el text que li dona nom. És una petita joia. Comproveu-ho:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »