Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.
Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.
Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.
Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).
Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.
El passat diumenge pel matí vaig fullejar El árbol de la ciencia de Pío Baroja, una novel·la publicada el 1911, de la que guardava un bon record i que vaig llegir fa… vint anys. El temps passa. Vaig trobar un fragment molt il·lustratiu, amb reflexions del protagonista/autor, sobre la vida a un poble espanyol típic durant l’època de la Restauració, a principis del segle XX.
Els paral·lelismes d’aquella època amb l’actual resulten esfereïdors. Ho parlava fa uns dies amb un conegut, professor d’història. La Restauració és va iniciar cap a finals de 1874, i amb una constitució el 1876; l’actual democràcia va començar amb la transició, després de la mort de Franco el 1975, i la constitució és de 1978; els dos règims van ordenar un cert desordre constitucional, la Restauració va acabar amb el Sexenni Democràtic o Revolucionari, i l’actual democràcia va posar fi a la dictadura franquista (amb un regne sense rei durant més trenta anys); la Restauració tenia dos partits que s’alternaven en el poder, el Liberal de Sagasta i Canalejas, i el Conservador de Cánovas i Maura; actualment tenim (o teníem) el PSOE de Felipe González i Zapatero, i el PP de Fraga, Aznar i Rajoy; els dos règims es van caracteritzar per actituds de caciquisme (sí, actualment tenim els “barons territorials”), i també per l’hegemonia de les elits polítiques i econòmiques; els dos règims van començar a ser fortament criticats cap als trenta-quaranta anys de la seua instauració, per les noves generacions que no havien viscut la seua instauració però que vivien/vivim els seus efectes. Per això, de vegades, és fàcil trobar alguna referència a aquest paral·lelisme i que alguns, amb una certa fonamentació, anomenen el règim polític actual d’Espanya com “la Segona Restauració”.
De primeres La Tercera República m’ha semblat un pamflet, és a dir un escrit no massa llarg, que pren clarament partit davant una qüestió i que ataca els arguments del contrari. En si mateix un pamflet no és negatiu,pot defendre causes nobles i denunciar injustícies, i això és el que fa Alberto Garzón.
L’autor no necessita presentació: apareix sovint a la televisió, té moltíssims seguidors a facebook i twitter, és economista, jove, i és diputat d’Esquerra Unida al Congrés dels Diputats per la província de Màlaga. Té un bloc anomenat Pijus economicus i és coautor junt amb Vicenç Navarro i Juan Torres, de l’exitós llibre Hay alternativas. De vegades parlen d’ell com l’esperança d’aquest partit polític per al futur, gràcies al seu carisma i la seua projecció mediàtica. És una referència per a molta gent, gràcies al seu discurs crític i amb propostes alternatives raonades.
La Tercera República va eixir al mercat el passat mes de juny amb una campanya de publicitat immillorable: el rei Joan Carles va anunciar que abdicava i tot el món va començar a parlar de la república, de la Tercera República. Ni fet a posta.
En aquest llibre Alberto Garzón reivindica una renovació política a Espanya, i li posa la marca de “La Tercera República”, supose que per a fer-la més atractiva i identificable. Segons ell, cal començar canviant l’hegemonia cultural amb la qual les classes dominants dominen a la majoria de la població, tal com explicava l’ideòleg italià Antonio Gramsci (1891-1937). Es tracta de crear un tipus de contracultura sòlida per a desmuntar la lògica política i econòmica neoliberal que només beneficia als més rics i que està desmantellant els precaris Estats de Benestar que històricament tant van costar d’aconseguir. En aquest sentit trobem que els partits polítics que arriben als governs en tota Europa fan quasi les mateixes polítiques, que no hi ha alternança real, és a dir que en el cas espanyol PP i PSOE són iguals en matèria econòmica i política, i que llevat d’algunes cosetes han esdevingut un únic partit que alguns ja anomenen el PPSOE. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
El blog Los Moñacos té una irreverent “Historia reciente de España for dummies“, molt crítica i divertida que vull reproduir ací pel seu interés. “For dummies” és un barbarisme d’origen anglés que es podria traduir com “per a principiants”.
Aquest vídeo de quasi vint-i-cinc minuts fa un repàs ràpid de la recent Història d’Espanya. Comença el relat en els principis del segle XX, durant l’època del regnat d’Alfons XIII, l’avi de l’actual rei Joan Carles I. Sobretot és molt interessant l’evolució des de la transició fins a l’actualitat, i l’anàlisi inconformista de l’actual crisi econòmica, els seus responsables i les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que estem patint.
(Moltes gràcies per la vostra faena, Moñacos)
Com diuen els autors d’aquest blog:
“La información se realiza en un minuto de telediario a golpe de imagen impactante y de verdades consensuadas de los tertulianos. La explicación de la política que las élites dan al vulgo es rápida, simple, chusca y a través del espectáculo; lo contrario significa pérdida de atención, bostezo y zapping inmisericorde.
Vale. Aceptamos el reto de jugar con las mismas armas.”
Aplicació didàctica: val la pena. Junt amb l’article de Josep Fontana “Demasiados retrocesos” aquest vídeo és molt útil per al debat final d’Història d’Espanya, a 4t d’ESO i a 2n de BAT.
Fa temps que no refrescava aspectes de l’actual crisi social, i també econòmica. Per això presente un vídeo de 8 minuts (2010) i un article (2013), els dos de Vicenç Navarro, un dels científics socials d’aquest país més reconeguts internacionalment.
L’article és un repàs històric magnífic de com hem arribat a la situació actual i per què està passant el que passa (crisi, austeritat, desocupació laboral, pobresa, etc.). Val la pena.
–
1. Vídeo. “La crisis: origen, consecuencias y soluciones”
“Vicenç Navarro ha sido Catedrático de Economía Aplicada en la Universidad de Barcelona. Actualmente es Catedrático de Ciencias Políticas y Sociales, en la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona. Es también profesor de Políticas Públicas en The Johns Hopkins University (Baltimore, EEUU) donde ha impartido docencia durante 35 años.
En esta entrevista realizada por Attac TV, Navarro analiza la crisis desde diferentes perspectivas y ofrece soluciones como el aumento del gasto público a nivel europeo o una mayor regulación del capital financiero. Habla del origen de la crisis y del coste que está teniendo en España, y aboga por “romper el determinismo económico buscando otras alternativas al margen de la voluntad política”. También explica que la lucha de clases continúa siendo esencial, y afirma que “el capital utiliza el Nacionalismo para dividir a la clase obrera” y, por tanto, en su opinión “hoy más que nunca es necesaria la solidaridad de las clases populares frente al enemigo común”. “Los medios de comunicación en nuestro país son instrumentos del capital” y “hay que constituir una Banca Pública que garantice el crédito”, son otras de las afirmaciones que Vicenç Navarro realiza en esta entrevista.”
–
2. Article: “Capital-Trabajo: el origen de la crisis actual”
Aquest article analitza com la confrontació d’interessos entre el món del capital i el món del treball ha configurat la crisi actual, tant econòmica com financera. (Llegiu almenys el que està en negreta).
Presidents espanyols des de 1982: Felipe González (1982-1996, PSOE), Mariano Rajoy (PP, 2011-…), el Rey Juan Carlos I, José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011, PSOE) i José María Aznar (PP, 1996-2004)
TEMA 14
L’Espanya democràtica i la integració a Europa
(Des de 1982)
Curs: 2n de BAT
(Actualitzat 11/09/2014)
–
Presentacions de diapositives
L’Espanya actual (per jorgelagim), 29 diapos, en català, enllaç
La España actual (per Manolo Ibáñez), 57 diapos, en castellà, enllaç
–
Apunts – Esquemes
Esquema LA DEMOCRÀCIA (1982-…), per Historiata, 1 pàgina, enllaç
Apunts de 2n de BAT-Història, del blog “notes d’història”, enllaç
VÍDEO. Història d’un nom: País Valencià, a Historiata, 4 minuts, enllaç
DOCUMENTAL. “Las fosas del olvido”, Documentos TV, sobre la memòria històrica, enllaç 1 – enllaç 2
DOCUMENTAL. “El viaje de Ibrahima”, 4 octubre 2000, Documentos TV, sobre la immigració, enllaç 1 – enllaç 2
–
Pel·lícules
La pelota vasca (Julio Medem, 2003), sobre la situació del País Basc abans del fi de la violència
Los lunes al sol (Fernando León de Aranoa, 2002), sobre la reconversió industrial i les seues conseqüències socials, recursos didàctics 1 – recursos didàctics 2
Yoyes (Helena Taberna, 2000), sobre ETA
–
Per al debat – Síntesi final
IMPRESCINDIBLE. Article sobre la Història d’Espanya: “Demasiados retrocesos”, anàlisi fet pel Catedràtic d’Història Contemporània Josep Fontana, 24/02/2012.
DOCUMENTAL. “Monarquia o República“, TV3-Televisió de Catalunya, 15/02/2012, 1h 16 min.
Cerimònia de la firma d’adhesió d’Espanya i Portugal a la CEE (12 de juny de 1985)
ARTICLE. “Los 25 momentos clave en un cuarto de siglo de España en la Unión Europea“, elmundo.es, 12/06/2010, enllaç
ARTICLE: “Las siete grandes protestas sindicales”, subtítol: “Desde 1978 las organizaciones sindicales han recurrido a las huelgas generales para expresar su descontento por las reformas laborales del Gobierno”, diari El País, 10/02/2012. Vagues de 1978, 1985, 1988, 1992, 1994, 2002 i 2010, enllaç
ARTICLE d’opinió d’Arturo González: “La crisis explicada para niños”, enllaç
ARTICLE. Vicenç Navarro: “La transformación de la Europa Social a la Europa neoliberal”, enllaç
GRÀFIC. La gran mentida: “Tots som culpables de la crisi”, enllaç
ARTICLE. Vicenç Navarro: “¿Quiénes son los patriotas?”, enllaç
CRISI. Vicenç Navarro: “L’origen de la crisi”, vídeo i article, juliol 2013, enllaç
–
Lectures – Llibres
LECTURA. Alberto Garzon: “La Tercera República” (2014), amb textos interessants, enllaç a la ressenya
LECTURA. Enric Senabre: “Política per a joves inquiets” (2011), enllaç a la ressenya
LECTURA. Toni Mollà i altres: “Nosaltres, exvalencians. Catalunya vista des de baix” (2005), enllaç a la ressenya
–
Altres recursos
MITJANS DE COMUNICACIÓ a Espanya segons la seua ideologia (per profesorfrancisco), 1 imatge, enllaç
CRISI – EUROPA. Vídeo: “Die Spanien rettung – El rescate a España”, enllaç
DOSSIER. El Pacte d’Estabilitat Europeu – La famosa “austeritat”, enllaç
CONFERÈNCIA. Fernando Vallespín: “El futuro de la política”, 20/11/2012, enllaç
“Lo que la película “Lincoln” no dice sobre Abraham Lincoln”
Autor: Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, a la Universitat Pompeu Fabra, i Professor de Policy Studies and Public Policy a la The Johns Hopkins University
Aplicació didàctica: memòria històrica, drets humans, emancipació dels esclaus i de la classe treballadora, democràcia “per al poble, del poble i pel poble”.
ARTICLE
“La película Lincoln, producida y dirigida por uno de los directores más conocidos de EEUU, Steven Spielberg, ha reavivado un gran interés por la figura del presidenteLincoln, uno de los presidentes que, como el presidente Franklin D. Roosevelt, ha intervenido siempre en el ideario estadounidense con gran recuerdo popular. Se destaca tal figura política como la garante de la unidad de EEUU, tras derrotar a los confederados que aspiraban a la secesión de los Estados del Sur de aquel Estado federal. Es también una figura que resalta en la historia de EEUU por haber abolido la esclavitud, y haber dado la libertad y la ciudadanía a los descendientes de las poblaciones inmigrantes de origen africano, es decir, a la población negra, que en EEUU se conoce como la población afroamericana.
Lincoln fue también uno de los fundadores del Partido Republicano que en sus orígenes fue directamente opuesto al Partido Republicano actual, que está hoy altamente influenciado por un movimiento –el Tea Party- chauvinista, racista y sumamente reaccionario detrás del cual hay intereses económicos y financieros que quieren eliminar la influencia del gobierno federal en las vidas económicas, sociales y políticas del país. El Partido Republicano fundado por el presidente Lincoln era, por el contrario, un partido federalista, que consideró al gobierno federal como garante de los Derechos Humanos. Y entre ellos, la emancipación de los esclavos, tema central de la película Lincoln, fue al que Lincoln dio mayor hincapié. Terminar con la esclavitud significaba que el esclavo pasaba a ser trabajador, dueño de su propio trabajo.
Ahora bien, Lincoln, incluso antes de ser presidente, consideró otras conquistas sociales como parte también de los Derechos Humanos, y entre ellas, el derecho del mundo del trabajo a controlar, no sólo su trabajo, sino también el producto de su trabajo. El derecho de emancipación de los esclavos transformaba al esclavo en una persona libre asalariada, unida –según él- en lazos fraternales con los otros miembros de la clase trabajadora, independientemente del color de su piel. Sus demandas de que el esclavo dejara de serlo y de que el trabajador –tanto blanco como negro- fuera el dueño, no sólo de su trabajo, sino también del producto de su trabajo, eran igualmente revolucionarias. La emancipación de la esclavitud requería que la persona fuera la dueña de su trabajo. La emancipación de la clase trabajadora significaba que la clase trabajadora fuera la dueña del producto de su trabajo. Y Lincoln demandó los dos tipos de emancipación. El segundo tipo de emancipación, sin embargo, ni siquiera se cita en la película Lincoln. En realidad, la ignora. Y utilizo la expresión “ignora” en lugar de “oculta”, porque es del todo posible que los autores de la película o del libro sobre el que se basa ni siquiera conozcan la historia real de Lincoln. La Guerra Fría en el mundo cultural e incluso académico de EEUU (que continúa existiendo) y el enorme dominio de lo que en allí se llama la Corporate Class (la clase de los propietarios y gestores del gran capital) sobre la vida, no sólo económica, sino también cívica y cultural, explica que la historia formal de EEUU que se enseña en las escuelas y en las universidades sea muy sesgada, purificada de cualquier contaminación ideológica procedente del movimiento obrero, sea socialismo, comunismo o anarquismo. La gran mayoría de estudiantes estadounidenses, incluso de las universidades más prestigiosas y conocidas, no saben que la fiesta del 1º de Mayo, celebrada mundialmente como el Día Internacional del Trabajo, es una fiesta en homenaje a los sindicalistas estadounidenses que murieron en defensa de trabajar ocho horas al día (en lugar de doce), victoria que inició tal reivindicación exitosa en la mayoría de países del mundo. En EEUU, tal día, el 1º de Mayo, además de no ser festivo, es el día de la Ley y el Orden -Law and Order Day- (ver el libro People’s History of the U.S., de Howard Zinn [en castellano: Howard Zinn “La otra historia de los Estados Unidos”, Editorial Hiru. Hondarrribia, 1999]). La historia real de EEUU es muy distinta a la historia formal promovida por las estructuras de poder estadounidenses.
217 pàgines, introducció, guia d’autors, guia de webs, índex
–
RESSENYA
“Política per a joves inquiets” vol ser una introducció al món del conceptes polítics per a joves, i també un manifest de la importància de la participació ciutadana responsable i conscient per a tenir una democràcia saludable.
Aquest llibre s’estructura en onze capítols, que analitzen temes com per exemple: la necessitat d’ensenyar i de practicar la política; les tendències polítiques (esquerra, centre i dreta); el nacionalisme; els diferents moviments socials com el feminisme o l’ecologisme; els atacs a la democràcia, el feixisme, l’esquerra radical; el llarg camí del reconeixement dels drets humans; el problema de la ciutadania i dels drets humans; les injustícies al món; les qüestions globals, com els problemes mediambientals; el poder de les elits que controlen l’economia i els mitjans de comunicació; i els límits entre l’esfera privada i l’esfera pública.
El llibre acaba amb una senzilla guia de pensadors i activistes polítics, i amb una guia de webs d’institucions i organitzacions politiques, com diversos parlaments i partits polítics, i també d’actors socials com sindicats, patronal i organitzacions no governamentals (ONG).
Sobre l’autor: Enric Senabre (Alcoi, 1964) és professor d’Ètica i Filosofia a l’educació secundària.
Aquest és un llibre prou recomanat als instituts d’ensenyament secundari d’arreu del nostre país petit, i per curiositat me l’he llegit. No vull enrotllar-me massa per a evitar que servisca de “copia i pega”.
Sí que vull exposar algunes consideracions personals: no sé si serà un llibre que agrade a la majoria de joves als quals està adreçat.
– A favor té que no és massa llarg i que l’edició és atractiva, amb lletres grans, i que el contingut té elements que poden “enganxar” al lector jove. També té a favor que la política és una activitat que els joves estan descobrint, que comencen a posicionar-se i que els pot atraure, especialment si els ajuda a entendre la realitat que els envolta i crec que també si permet confrontar les seues idees preconcebudes amb el que el llibre explica.
– En contra té, en la meua opinió, que les qüestions polítiques no són només construccions d’idees, sinó també d’experiències vitals, i que una explicació sobre temes polítics sempre utilitza conceptes abstractes, oberts, sense plasmació clara en la realitat, i per tant difícils de definir, perquè no tenen una única definició. També el fet de voler quedar bé, d’intentar ser “objectiu” en qüestions polítiques provoca una certa indefinició en les intencionalitats i utilitza explicacions llargues i amb un llenguatge de vegades tan exquisidament correcte que desenganxa un poc.
A mi, com a llicenciat en Història, m’haguera agradat que hi hagueren més dades històriques, per a ubicar cada concepte en el seu moment i per a tenir més exemples il·lustratius del que s’explica, encara que potser açò haguera fet el llibre un poc més dens.
De tota manera sí que és un llibre de lectura recomanable, “per a joves inquiets” o per a fer-los inquiets.
–
ENLLAÇOS
1. Enllaç ales PROPOSTESDIDÀCTIQUES,elaborada per l’autor, que són tot un encert i resulten molt útils (enllaç aquí). Moltes gràcies Sr. Senabre.
2. Enllaç a la fitxa del llibre en Edicions Bromera (enllaç aquí).
–
MÚSICA
“Viure” del grup de rock valencià Obrint Pas:
“Lluitar, crear,construir poder popular!Lluitar, crear,construir!”
1. Els tres nivells d’activitat política. Pàgines 50-51
2. Els partits polítics. Pàgines 86-88
3. Què és l’esquerra? Què és la dreta? Pàgines 88-90
4. El cosmopolitisme – la unitat de l’espècie humana. Pàgina 134.
5. Cap a on anem? Pàgines 158-159
–
CITES
1. Els tres nivells d’activitat política. Pàgines 50-51.
“Hem distingit tres nivells d’activitat política i, de segur que en algun us podeu situar vosaltres. [1] Està l’activitat política professional, la dels polítics que veiem a la televisió, parlamentaris, ministres o regidors de grans ciutats. Anomenem professional aquesta activitat perquè implica una dedicació exclusiva i una remuneració elevada que converteix les persones que s’hi dediquen en expertes. Aquest sentit, el més comú del terme, és el que us produeix un rebuig que ja heu manifestat, i un menyspreu que no sempre està justificat, perquè, portat amb dignitat i honrades, és absolutament necessari i beneficiós per a tota la societat. [2] Després hi ha la política activa i participativa a través d’organitzacions, partits, associacions i ONG. La dels regidors, cooperants o voluntaris que treballen debades i que desenvolupen una activitat imprescindible per a enfortir la societat en què vivim, que aporta beneficis immediats per a la població. [3] I finalment, hi ha la política quotidiana, la que fem d’una manera inconscient i habitual, la que implica les normes d’educació i urbanitat, i que constitueix la base que uneix una societat. Aquesta última també la podem anomenar civisme, perquè és la goma d’enganxar que manté unida la societat. Sense tota aquesta política, la vida en comú seria impossible. Ara penseu quin voleu que siga el vostre grau d’implicació social. I feu política!”
Publicat també en paper a El País Semanal, el diumenge 14 d’octubre de 2012, titulat “Partitocracia contra democracia”.
–
Comentaris – Aplicació didàctica
Es tracta d’un article molt interessant que critica el poder desmesurat que han agafat els partits polítics a l’actual democràcia espanyola. Aquest poder fa que es desvirtue el funcionament de la democràcia, ja que els partits polítics han esdevingut unes institucions molt tancades, omnipresents i amb un funcionament intern clarament antidemocràtic que promou el servilisme i el nepotisme, i que premien la mediocritat.
Útil per a reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, les seues disfuncions i les seues possibles millores.
–
Article
(Traducció pròpia)
“La meua impressió és que cada volta hi ha més gent d’acord en una proposició essencial: el problema número ú d’aquest país no són els polítics ni la política, sinó els partits polítics; millor dit: el domini quasi absolut que exerceixen els partits polítics sobre la vida pública. Espanya és menys una democràcia que una partitocràcia; millor dit: Espanya és en part una democràcia insuficient i feble perquè és un partitocràcia.
La cosa ve de lluny. A l’iniciar-se la Transició a penes existien els partits, o només existien partits fràgils i empobrits per quasi mig segle de clandestinitat, i una de les principals preocupacions dels nostres “founding fathers”, va consistir en crear uns partits forts; açò no només era sensat, sinó indispensable: els partits són l’única via creïble de les preocupacions i aspiracions de la gent, així que no hi ha democràcia sense partits.
El problema va ser que, sobretot des de mitjans els anys vuitanta [del segle XX], quan la democràcia s’assentava i iniciàvem un cicle de prosperitat que durant més de dos dècades va semblar interminable, els partits es van desbordar i van començar a inundar-ho tot: van controlar la justícia, les caixes d’estalvi, les comissions reguladores dels mercats i el Tribunal de Comptes, el finançament dels propis partits i dels sindicats, van controlar infinitat d’organismes públics i semipúblics, van teixir una xarxa de relacions personals encaminada a aconseguir un domini social absolut i van dictar lleis que van ajudar a implantar eixa teranyina asfixiant. Aquest és el problema: que, incapaços de posar límits a la voracitat congènita del poder, els partits polítics han acabat colonitzant-ho tot.
Aquest és el problema o part del problema. Perquè resulta que, a més a més, en aquests 35 anys de democràcia els partits han esdevingut no només focus permanents de corrupció, sinó també en clubs pràcticament hermètics i de funcionament antidemocràtic, dominats per direccions de ferro que fomenten el servilisme, desterren la competència entre els seus membres i castiguen la dissidència.
Com dimonis van a exercir així els partits la funció per a la qual van ser creats? Com van a convertir-se així en transmissors dels problemes dels ciutadans i no en instruments de les ambicions dels arribistes? Com van a atraure així els millors i els més generosos i no els roïns i els aprofitats? Com no van a convertir-se així en organitzacions remotes i alienes i no van a tenir un pèssima consideració entre la ciutadania?
Part de l’èxit indubtable, relatiu i potser efímer d’UPyD radica probablement en això: en que, al ser un partit nou i sense les inèrcies de paquiderm dels vells partits, ha pogut acollir a persones que, d’altra manera, només amb grans esforços i molt de temps hi hagueren entrat en política, i que amb elles ha donat veu a inquietuds fresques –algunes d’elles, raonables- que en altres partits no és no existiren, sinó que estaven tapades; part de l’èxit del 15-M o del que resta del 15-M també radica sens dubte en això: que va voler trencar les costures de la partitocràcia, no per a trencar la democràcia –com diuen els que no es van molestar en esbrinar el que era el 15-M i es van limitar a convertir-lo en un espantall-, sinó per a fer-la menys insuficient, menys feble i més real, i es va convertir així en la gran esperança blanca, a aquestes altures no sé si ja del tot frustrada, de la nostra democràcia.
Ací és on estem. I el problema –el pitjor problema de tots- és que, com ha escrit José María Ruiz Soroa, els partits són alhora el problema i la solució: només els partits poden convertir aquesta partitocràcia en una democràcia real, limitant el seu propi poder, finançant-se raonablement i netament, democratitzant la seua manera de governar-se, castigant la corrupció, el sectarisme, el corporativisme i el servilisme, obrint-se de bat a bat a la ciutadania i donant via lliure als millors i no als pitjors. Tot açò, ja se sap, és molt difícil, però els partits polítics han de saber que el que està en joc aquí és, simplement, la fe de la gent en la democràcia. I també han de saber que, si se’m permet refer el dictum de Chesterton sobre Déu, quan es deixa de creure en la democràcia es pot acabar creient en qualsevol cosa.
