LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Curso-urgente-de-política-para-gente-decente-monedero

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

TEXT. La vida a un poble espanyol durant la Restauració, per Pío Baroja

portada-arbol-ciencia-pio-baroja

El passat diumenge pel matí vaig fullejar El árbol de la ciencia de Pío Baroja, una novel·la publicada el 1911, de la que guardava un bon record i que vaig llegir fa… vint anys. El temps passa. Vaig trobar un fragment molt il·lustratiu, amb reflexions del protagonista/autor, sobre la vida a un poble espanyol típic durant l’època de la Restauració, a principis del segle XX.

Els paral·lelismes d’aquella època amb l’actual resulten esfereïdors. Ho parlava fa uns dies amb un conegut, professor d’història. La Restauració és va iniciar cap a finals de 1874, i amb una constitució el 1876; l’actual democràcia va començar amb la transició, després de la mort de Franco el 1975, i la constitució és de 1978; els dos règims van ordenar un cert desordre constitucional, la Restauració va acabar amb el Sexenni Democràtic o Revolucionari, i l’actual democràcia va posar fi a la dictadura franquista (amb un regne sense rei durant més trenta anys); la Restauració tenia dos partits que s’alternaven en el poder, el Liberal de Sagasta i Canalejas, i el Conservador de Cánovas i Maura; actualment tenim (o teníem) el PSOE de Felipe González i Zapatero, i el PP de Fraga, Aznar i Rajoy; els dos règims es van caracteritzar per actituds de caciquisme (sí, actualment tenim els “barons territorials”),  i també per l’hegemonia de les elits polítiques i econòmiques; els dos règims van començar a ser fortament criticats cap als trenta-quaranta anys de la seua instauració, per les noves generacions que no havien viscut la seua instauració però que vivien/vivim els seus efectes. Per això, de vegades, és fàcil trobar alguna referència a aquest paral·lelisme i que alguns, amb una certa fonamentació, anomenen el règim polític actual d’Espanya com “la Segona Restauració”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La Tercera República” d’Alberto Garzón, un pamflet virtuós

Portada-Alberto-Garzon-Tercera-Republica

De primeres La Tercera República m’ha semblat un pamflet, és a dir un escrit no massa llarg, que pren clarament partit davant una qüestió i que ataca els arguments del contrari. En si mateix un pamflet no és negatiu, pot defendre causes nobles i denunciar injustícies, i això és el que fa Alberto Garzón.

L’autor no necessita presentació: apareix sovint a la televisió, té moltíssims seguidors a facebook i twitter, és economista, jove, i és diputat d’Esquerra Unida al Congrés dels Diputats per la província de Màlaga. Té un bloc anomenat Pijus economicus i és coautor junt amb Vicenç Navarro i Juan Torres, de l’exitós llibre Hay alternativas. De vegades parlen d’ell com l’esperança d’aquest partit polític per al futur, gràcies al seu carisma i la seua projecció mediàtica. És una referència per a molta gent, gràcies al seu discurs crític i amb propostes alternatives raonades.

La Tercera República va eixir al mercat el passat mes de juny amb una campanya de publicitat immillorable: el rei Joan Carles va anunciar que abdicava i tot el món va començar a parlar de la república, de la Tercera República. Ni fet a posta.

En aquest llibre Alberto Garzón reivindica una renovació política a Espanya, i li posa la marca de “La Tercera República”, supose que per a fer-la més atractiva i identificable. Segons ell, cal començar canviant l’hegemonia cultural amb la qual les classes dominants dominen a la majoria de la població, tal com explicava l’ideòleg italià Antonio Gramsci (1891-1937). Es tracta de crear un tipus de contracultura sòlida per a desmuntar la lògica política i econòmica neoliberal que només beneficia als més rics i que està desmantellant els precaris Estats de Benestar que històricament tant van costar d’aconseguir. En aquest sentit trobem que els partits polítics que arriben als governs en tota Europa fan quasi les mateixes polítiques, que no hi ha alternança real, és a dir que en el cas espanyol PP i PSOE són iguals en matèria econòmica i política, i que llevat d’algunes cosetes han esdevingut un únic partit que alguns ja anomenen el PPSOE.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CURTMETRATGE. “Historia reciente de España for dummies” (2012)

Historia_de_España_Espanya_retroEl blog Los Moñacos té una irreverent “Historia reciente de España for dummies“, molt crítica i divertida que vull reproduir ací pel seu interés. “For dummies” és un barbarisme d’origen anglés que es podria traduir com “per a principiants”.

Aquest vídeo de quasi vint-i-cinc minuts fa un repàs ràpid de la recent Història d’Espanya. Comença el relat en els principis del segle XX, durant l’època del regnat d’Alfons XIII, l’avi de l’actual rei Joan Carles I. Sobretot és molt interessant l’evolució des de la transició fins a l’actualitat, i l’anàlisi inconformista de l’actual crisi econòmica, els seus responsables i les conseqüències socials, polítiques i econòmiques que estem patint.

(Moltes gràcies per la vostra faena, Moñacos)

Com diuen els autors d’aquest blog:

“La información se realiza en un minuto de telediario a golpe de imagen impactante y de verdades consensuadas de los tertulianos. La explicación de la política que las élites dan al vulgo es rápida, simple, chusca y a través del espectáculo; lo contrario significa pérdida de atención, bostezo y zapping inmisericorde.

Vale. Aceptamos el reto de jugar con las mismas armas.”

Aplicació didàctica: val la pena. Junt amb l’article de Josep Fontana “Demasiados retrocesos” aquest vídeo és molt útil per al debat final d’Història d’Espanya, a 4t d’ESO i a 2n de BAT.

CRISI. Vicenç Navarro: “L’origen de la crisi”

roto - hemos conseguido que parezca una crisis lo que fue un saqueoCRISI. Vicenç Navarro:

“L’origen de la crisi”

Fa temps que no refrescava aspectes de l’actual crisi social, i també econòmica. Per això presente un vídeo de 8 minuts (2010) i un article (2013), els dos de Vicenç Navarro, un dels científics socials d’aquest país més reconeguts internacionalment.

L’article és un repàs històric magnífic de com hem arribat a la situació actual i per què està passant el que passa (crisi, austeritat, desocupació laboral, pobresa, etc.). Val la pena.

1. Vídeo. “La crisis: origen, consecuencias y soluciones”

Per Attac TV, entrevista a Vicenç Navarro:

Per si de cas pose dos enllaços al vídeo: enllaç 1enllaç 2

Introducció al vídeo

“La lucha de clases continúa siendo esencial”

Vicenç Navarro ha sido Catedrático de Economía Aplicada en la Universidad de Barcelona. Actualmente es Catedrático de Ciencias Políticas y Sociales, en la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona. Es también profesor de Políticas Públicas en The Johns Hopkins University (Baltimore, EEUU) donde ha impartido docencia durante 35 años.

En esta entrevista realizada por Attac TV, Navarro analiza la crisis desde diferentes perspectivas y ofrece soluciones como el aumento del gasto público a nivel europeo o una mayor regulación del capital financiero. Habla del origen de la crisis y del coste que está teniendo en España, y aboga por “romper el determinismo económico buscando otras alternativas al margen de la voluntad política”. También explica que la lucha de clases continúa siendo esencial, y afirma que “el capital utiliza el Nacionalismo para dividir a la clase obrera” y, por tanto, en su opinión “hoy más que nunca es necesaria la solidaridad de las clases populares frente al enemigo común”. “Los medios de comunicación en nuestro país son instrumentos del capital” y “hay que constituir una Banca Pública que garantice el crédito”, son otras de las afirmaciones que Vicenç Navarro realiza en esta entrevista.”

2. Article: “Capital-Trabajo: el origen de la crisis actual”

Article publicat per Vicenç Navarro a la revista Le Monde Diplomatique, juliol de 2013 i al seu blog personal.

Aquest article analitza com la confrontació d’interessos entre el món del capital i el món del treball ha configurat la crisi actual, tant econòmica com financera. (Llegiu almenys el que està en negreta).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »