EXPOSICIÓ. L’art romànic i gòtic segons el #visualthinking

Cartell de l’exposició

 

La tècnica del #visualthinking consisteix en explicar un tema o assumpte amb dibuixets (si ho he entés bé). Algunes indicacions:

  • S’han de simplificar els conceptes, i mostrar-los amb dibuixos esquemàtics. Les emoticones i els gràfics del whatssap en són un bon exemple.
  • És recomanable fer-ho utilitzant només la cara d’un full, generalment un DIN A-3.
  • El que importa no és tant la qualitat artística (encara que s’agraeix), com la gràcia i el missatge que es vol transmetre.
  • Han d’haver-hi poques paraules, i si pot ser cap frase. Només dibuixos i conceptes clau.
  • El resultat ha de ser una mena d’esquema visual agradable i vistós (com una auca, però sense quasi text).

Segons la meua experiència, açò del #visualthinking sol agradar als alumnes i fins ara quasi tots em presenten treballs molt decents. He comprovat que solen fer-ho millor els alumnes de 1r i 2n d’ESO que els més majors, i sovint em porte sorpreses, perquè alguns alumnes que no destaquen en classe ni en els exàmens tenen molta creativitat i porten murals destacables.

Enguany, que tinc una caterva d’alumnes de 2n d’ESO, no m’he calfat el cap i hem fet un clàssic: murals sobre l’art romànic i sobre el gòtic, aquest últim de manera voluntària, per als insaciables. 

Al final tenia més de 100 murals damunt la taula (ho podien fer individualment o per parelles). He qualificat sobre 10 tenint en compte els següents aspectes:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FOTOGRAFIES. «El País Valenciano» de Joan Fuster

L’any 1962 va ser un bon any per a Joan Fuster: va publicar l’assaig Nosaltres, els valencians, l’estudi Qüestió de noms, i El País Valenciano. Aquesta última, en castellà, era un encàrrec de l’Editorial Destino. Es tracta d’una voluminosa guia de viatge, amb nombroses fotografies, i on Fuster va afegir algunes consideracions sobre la manera de ser i la identitat valenciana.

El més curiós és que El País Valenciano va ser més conflictiu que Nosaltres, els valencians en el seu moment. El motiu és perquè formava part d’una col·lecció on escrivien personalitats de cada territori, com Josep Pla a Catalunya o Pío Baroja al País Basc, i per tant, ser-ne l’autor d’un volum donava prestància. A València que Fuster fora l’autor triat va provocar suspicàcies i enveges per part del sector “cultural” del moment, sobretot per part del periodista José Ombuena, un nom oblidat hui en dia, però que en aquell moment volia ser el referent cultural del país. Després de la publicació va començar una campanya contra Fuster, cosa que no va ser gens agradable però que li va donar més difusió i rellevància.

Siga com siga, El País Valenciano és una obra estranya dins del conjunt fusterià. Per començar és un recorregut per les diverses comarques i pobles del País Valencià, amb anotacions paisatgístiques, etnogràfiques, culturals i fins i tot econòmiques, com un cicerone amable, i un poquet pedant. Malgrat això Fuster és Fuster i no pot evitar soltar alguna de les seues, com quan parla dels Borja o del provincialisme de la ciutat d’Alacant (més avall he posat una selecció de textos).

Sobretot el que crida l’atenció d’aquest llibre és el seu estil en castellà, que és tremendament embafador. No sembla que ho haja escrit Fuster. Però açò és un recurs deliberat que ell mateix reconeixia: 

El meu castellà és més «espectacular» que el meu català (…) perquè és més «postís» (…) Escric un castellà fals (…) Algunes pàgines meves, redactades directament en castellà, es caracteritzen per un preciosisme banal —i deliberat (CE 1965, 48-49).

(Extret de Josep Iborra, Llengua i estil en l’obra de Joan Fuster)

Aquest estil sembla copiat de Gabriel Miró i Azorín, però a mi em recorda en concret els llibres que escrivien en castellà els “erudits locals” de cada poble. Per exemple, al meu poble, Alcoi, hi havia durant el franquisme tota una indústria de “personalitats” que reforçaven el localisme amb llibres molt florits, com Rafael Coloma, don Julio Berenguer, Antonio Revert, Adrián Espí, Antonio Calero, Adrián Miró, Rogelio Sanchís, etc. En el seu moment van ser referents indiscutibles; hui en dia són una curiositat de bibliòfil, quan no directament cendra. Cada poble en tindrà els seus.

Però el que acaba d’arredonir aquest llibre són les fotografies de Ramón Dimas, d’una qualitat extraordinària, tot un testimoni del passat, bellíssimes, que fan que aquesta obra siga una preciositat i que la seua lectura siga més lleu. Una activitat que se m’ocorre amb els alumnes seria reproduir algunes fotografies del llibre en l’actualitat, per a veure els canvis, i fer una petita exposició. Fins i tot es podria fer entre diversos instituts. Qui sap?, potser algun dia.

Volia compartir quatre o cinc fotografies, però m’he entusiasmat i al final en posaré quasi cinquanta. Més avall de les fotos hi ha una selecció de textos.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FOTOGRAFIES. Exposició sobre la Guerra Freda (1947-1991)

Més fotografies, en aquesta ocasió sobre la Guerra Freda. En l’assignatura d’Història del Món Contemporani de 1r de BAT hem preparat una senzilla exposició que hem penjat en un corredor de l’institut. És sobre quinze esdeveniments de la Guerra Freda (1947-1991). Els ho he plantejat als alumnes com si fos una exposició del World Press Photo.

Cada alumne havia de buscar una fotografia impactant sobre un fet històric que jo li he assignat. L’havia de posar en un full DIN A-3 amb un títol, una breu explicació i un enllaç QR que portara a un web amb més informació.

Els alumnes han utilitzat el Word, el LibreOffice i altres processadors de textos com el del Drive, però havien d’enviar-m’ho en pdf. Després les he impreses jo, a l’institut, i han hagut de subratllar 5 paraules o conceptes de l’explicació per a que destacaren més, com si foren etiquetes (#hastag). Ha costat un poc, sobretot la qüestió de l’edició, però al final ha eixit una cosa decent. 

Ací està l’exposició (cliqueu damunt per a veure millor la galeria):

MURAL. Fotografies del feixisme, nazisme, estalinisme, crac de 1929 i camps de concentració

Una activitat educativa molt senzilla és fer que els alumnes porten imatges d’algun esdeveniment o aspecte que volem tractar. Per una banda és una activitat de recerca, molt fàcil, tranquil·la i personal, i per una altra banda el resultat es pot compatir i és molt atractiu visualment.

Enguany, en els dos grups de 4t d’ESO que tinc els he encomanat que busquen imatges sobre Mussolini, Hitler i Stalin, i també sobre el crac de 1929 i les seues conseqüències socials, i sobre els camps de concentració. Tot ben alegre. He repartit els temes i cada alumne havia de buscar dos o tres imatges, imprimir-les i portar-les a classe. He fet uns cartellets i les he penjades en el fons de la classe. Són un complement perfecte per a tractar l’època d’entreguerres, o altres.

Estic content del resultat. Aquesta bovada la faré més voltes.

Ací estan les fotos: