EXCURSIÓ. Un matí a València amb 1r de BAT

El passat divendres 10 de febrer vaig fer una excursió a València amb el grup de 1r de BAT C, de l’assignatura d’Història del Món Contemporani. Va ser una sorpresa perquè van venir tots, els 17 alumnes. Vam anar a visitar dos llocs: l’exposició permanent “La ciutat viscuda” del Museu Valencià d’Etnologia, i l’exposició “Perduts en la ciutat” de l’IVAM. També, amb un grupet més reduït, vam poder veure un instant l’exposició temporal de la biblioteca de l’IVAM, que es titula “Testimonis de la ciutat“.

 

foto-grup-1r-bat-c-valencia-10-febrer-2017-red

    Excursió a VALÈNCIA, 10 de febrer de 2017, alumnes de l’IES Josep de Ribera, Xàtiva, 1r BAT C. DE PEU: Susana, Víctor, Laura, Sara, Jéssica, Ignacio, Marc, Anna, Penélope i Ruth. AGENOLLATS: Neus, Anna, Roderic (professor), Ana, Mar, Alexa, Saúl i Fran.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

HISTÒRIA DE L’ART. Pieter Brueghel el Vell i la pel·lícula “El molí i la creu”

camí del calvari pieter brueghel el vell 1564

El camí del calvari”, de Pieter Brueghel, al Museu Kunsthistorisches de Viena. (Clica per a fer-lo més gran)

 

Fa dos dies vaig poder veure la pel·lícula El molí i la creu (The mill and the cross), i vaig gaudir moltíssim. El seu director és el polonés Lech Majewski, i se centra en la figura del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell (1525-1569). En concret la pel·lícula explica el sentit i l’elaboració de El camí del calvari, un oli sobre taula de 124 x 170 cm, datat en el 1564. En aquesta obra es recrea la passió de Crist i també la vida quotidiana i la situació de violència que es vivia als Països Baixos del segle XVI, quan formaven part de la corona espanyola. El tema religiós és el motiu central, però també una excusa per a mostrar aquest conflicte.

La pel·lícula és ambiciosa: retrata les accions de bona part dels 500 personatges que apareixen a la pintura, visualment és molt atractiva, tant en color com en llum, els detalls estan treballadíssims, i per contra és austera en els diàlegs i en l’acompanyament musical, però això no és cap inconvenient.

Trobem un personatge certament inquietant, el moliner, que és explícitament Déu, el qual controla el temps mitjançant els engranatges del seu molí i tot ho veu des de les altures. Per altra banda, Pieter Brueghel apareix com el pintor que organitza l’acció, que la detén al seu gust per a detallar-la, que intentar copsar el sentit de la seua realitat més immediata. L’artista està interpretat pel veterà Rutger Hauer, que broda el paper, i està acompanyat pel també veterà Michael York, que fa d’un burgés molt ric que és el seu mecenes.

Hi ha una frase a la pel·lícula que em captiva, que diu Pieter Brueghel, i que, per a mi, ajuda a entendre el sentit d’aquest quadre i de bona part de la l’obra pictòrica d’aquest artista: “tots els esdeveniments que van canviar el món van passar desapercebuts per la multitud”. És a dir, l’èpica, les grans paraules i els grans fets, la transcendència és només una construcció i és més irreal que la quotidianitat i la banalitat de la vida, i per això el patiment d’uns conviu tan bé amb la monotonia lineal dels altres. Per això les obres de Brueghel ens resulten com a mínim estranyes: no trobem lirisme o afectació sensual, sinó més bé la plasmació d’un instant real, tan real i crític que resulta torbador.

La pel·lícula és lenta, i és magnífica. Mireu-la sense son.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CINE. Les típiques pel·lícules de Setmana Santa

la-vida-de-brian

Disculpeu-me, no vull semblar irreverent però és que tenia moltes ganes de posar La vida de Brian a Historiata i m’he inventat aquest article (gens original) sobre pel·lis de Setmana Santa. En totes aquestes pel·lícules apareixen d’alguna o altra manera els últims dies de Jesucrist. Per tant no estan pel·lícules tan interessants com Espartaco, Les sandàlies del pescador, Els deu manaments o Àgora. Senzillament, ara no toquen.

Per als que ja tenim una edat és una llista evocadora; per als més joves pot servir per a animar-los a veure’n alguna. Com a mínim recomane la de Brian, encara que per a poder gaudir-la plenament abans conéixer un poc la història i la cultura cristiana, i sobretot saber de què va açò de la Setmana Santa.

Ací teniu a Brian (una horeta i mitja de no-res):

Ara, la llista de les pel·lícules, ordenades per any:

  • Ben-Hur, 1959, dirigida per William Wyler, per a una gran vesprada de felicitat
  • Rei de Reis, 1961, de Nicholas Ray, correcta
  • Barrabàs, 1962, de Richard Fleischer, grandíssim Anthony Quinn
  • L’Evangeli segons Sant Mateu, 1964, de Pier Paolo Pasolini, realisme italià
  • Jesucrist Superstar, 1973, de Norman Jewison, un musical que no et deixa indiferent
  • Jesús de Nazaret, 1977, de Franco Zeffirelli, una fotografia preciosa
  • La vida de Brian, 1979, de Terry Jones, Frente Popular de Judea o…
  • L’última temptació de Crist, 1988, Martin Scorsese, no apta per a ximples ni dogmàtics
  • La passió de Crist, 2004, de Mel Gibson, poalades de sang, un tant sadomasoquista

LLIBRE. “El somni de Lucreci” de Martí Domínguez (2013), una història de la llibertat del pensament

el-somni-de-lucreci_marti_dominguez

Si no volem que se’ns eixugue el cervell amb tòpics hem de llegir llibres i, a més a més, llibres diferents dels que llegim normalment. Per això m’he llegit amb molt de gust aquesta “història de la llibertat del pensament” de Martí Domínguez titulada El somni de Lucreci, un assaig sobre l’evolució del pensament científic, i contra el dogmatisme i el fanatisme religiós.

Aquesta obra és un homenatge a l’escriptor romà Titus Lucretius Caro, que va viure el segle I aC i que és conegut per la seua obra De rerum natura (“Sobre la naturalesa”), un llarg poema que difon idees materialistes, científiques, precursores de l’evolucionisme i que ataca directament l’existència dels deus, i que ho fa mantenint la bellesa poètica. Sobretot és un assaig sobre la història del lliurepensament i els atacs que va haver de patir fins al present. Destaquen els capítols sobre la redescoberta de Lucreci durant el Renaixement (magnífic Botticelli), així com els atacs a Galileu, la influència lucreciana en els pensadors de la Il·lustració (atractiu Diderot) i la seua petjada en l’evolucionisme (imprescindibles els dos Darwin, Erasmus i Charles, l’avi i el seu famós nét).

Tal com diu Domínguez: “Lucreci, tot i transcorregut més de vint segles, se’ns mostra com una veu sorprenentment actual, tocada d’una visió melancòlica, profunda i desenganyada. (…) Fou el gran enemic a combatre pels Pares de l’Església, perquè la seua filosofia representava una visió lúcida de l’univers, amb l’objectiu últim d’instruir els homes i alliberar-los del jou de la religió. (…) El llibre De la natura va substituir les velles cosmogonies, poblades de mites i de supersticions, per una història racional del món que tan sols atenia a les dades positives de la naturalesa.” (p. 29)

Martí Domínguez és un intel·lectual valencià dels que en tenim poquets, que combina la seua faceta científica (és doctor en Biologia i professor) amb la seua faceta divulgativa, com a director de la revista científica Mètode, escriptor a diversos mitjans de comunicació i autor d’un grapat de novel·les que cal tenir en compte, com El secret de Goethe, El retorn de Voltaire o El fracassat. També, de Martí Domínguez vaig llegir fa anys la seua novel·la Les confidències del comte de Buffon, sobre el famós botànic francés del segle XVIII, autor d’una monumental Història natural, molt ben escrita, i que va rivalitzar amb el suec Carl von Linné per classificar el món natural, i que, com ja sabem tots, va perdre, ja que el sistema binari de Linné, amb el nom del génere i l’espècie en llatí per a cada èsser viu és el que es va imposar al món científic. Uns anys més tard vaig fer un viatge a París amb la meua dona, i més que la torre Eiffel o el Louvre volia visitar els Jardins des Plantes, i vaig ser molt feliç quan, després d’insistir molt, ho vaig aconseguir. Això és el que passa si barreges la literatura i la vida, que els viatges són més interessants.

Per acabar vull remarcar que El somni de Lucreci està ple de reflexions i cites molt interessants. No vull afusellar-lo però sí que vull apuntar-ne algunes, a tall d’exemple:

  1. Ignacio de Loyola i els dogmàtics:
  2. Immanuel Kant i “Què és la Il·lustració?”
  3. Buffon i l’art d’escriure
  4. Voltaire, Rousseau, Diderot
  5. La concepció lucreciana, Darwin i la genètica


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ROMÀNIC. Recursos sobre l’art romànic i la societat medieval

piràmide social edat mitjanaA eduCaixa, un projecte de l’obra social de La Caixa i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, podem trobar diversos recursos educatius.

Navegant, navegant he trobat una sèrie de vídeos curts i diversos interactius sobre l’art romànic i la societat medieval. Estan molt ben fets i sobretot són molt atractius per als alumnes (i per als professors també). Cada vídeo dura d’un minut i mig a dos. Estan en català i en castellà. També trobareu l’enllaç a la transcripció del text del vídeo. Els recomane.

Vídeos:

1. Decora la teva església

  • Comentari

Com si es tractara d’un programa de decoració, el vídeo mostra quins elements són comuns a l’interior de les esglésies romàniques i la seva disposició. 

  • Objectius didàctics

– Identificar els elements propis de l’interior de les esglésies romàniques.

– Extreure la funció simbòlica d’aquests elements.

2. Virtual romànic: el videojoc

  • Comentari

Utilitzant el format de videojoc, el vídeo explica l’organització social a l’Edat Mitjana. Presenta un simulador medieval que permet a l’usuari escollir entre quatre jugadors: un noble, un monjo, un camperol i una dona noble. Cada un dels perfils té una funció, uns objectius i, alguns, unes penalitzacions.

  • Objectius didàctics

– Identificar la composició social de l’Edat Mitjana.

– Establir vincles de poder entre els estaments socials.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POESIA. “Oda a los niños de Madrid muertos por la metralla” de Vicente Aleixandre (1937)

madrid-the-military-practice-of-the-rebels-if-youPOESIA. Vicente Aleixandre:

“Oda a los niños de Madrid muertos por la metralla” (1937)

 

  • Autor: Vicente Aleixandre (1898-1984)
  • Publicat: “Ahora, diario de la juventud”, periòdic de les JSU, núm. 17, dilluns 18 de gener de 1937, pàgina 11.
  • Aplicació didàctica: guerra civil espanyola; art contra la guerra, contra la violencia.

Poema

Oda a los niños de Madrid muertos por la metralla

Se ven pobres mujeres que corren en las calles
como bultos o espanto entre la niebla.
Las casas contraídas,
las casas rotas, salpicadas de sangre:
las habitaciones donde un grito quedó temblando,
donde la nada estalló de repente,
polvo lívido de paredes flotantes,
asoman su fantasma pasado por la muerte.
Son las oscuras casas donde murieron niños.
Miradlas. Como gajos
se abrieron en la noche bajo la luz terrible.
Niños dormían, blancos en su oscuro.
Niños nacidos con rumor a vida.
Niños o blandos cuerpos ofrecidos
que, callados los vientos, descansaban.
Las mujeres corrieron.
Por las ventanas salpicó la sangre.
¿Quién vio, quién vio un bracito
salir roto en la noche
con la luz de sangre o estrella apuñalada?
¿Quién vio la sangre niña
en mil gotas gritando:
¡crimen, crimen!,
alzada hasta los cielos
como un puñito inmenso, clamoroso?
Rostros pequeños, las mejillas, los pechos,
El inocente vientre que respira:
La metralla los busca,
la metralla, la súbita serpiente,
muerte estrellada para su martirio.
Ríos de niños muertos van buscando
un destino final, un mundo alto.
Bajo la luz de la luna se vieron
las hediondas aves de la muerte:
aviones, motores, buitres oscuros cuyo plumaje encierra
la destrucción de la carne que late,
la horrible muerte a pedazos que palpitan
y esta voz de las víctimas,
rota por las gargantas, que irrumpe en la ciudad como un gemido.
Todos la oímos.
Los niños han gritado.
Su voz está sonando.
¿No oís? Suena en lo oscuro.
Suena en la luz. Suena en las calles.
Todas las casas gritan.
Pasáis, y de esa ventana rota sale un grito de muerte.
Seguís. De ese hueco sin puerta
sale una sangre y grita.
Las ventanas, las puertas, las torres, los tejados
gritan, gritan. Son niños que murieron.
Por la ciudad gritando,
un río pasa: un río clamoroso de dolor que no acaba.
No lo miréis: sentidlo.
Pequeños corazones, pechos difuntos, caritas destrozadas.
No los miréis: oídlos.
Por la ciudad un río de dolor grita y convoca.
Sube y sube y nos llama.
La ciudad anegada se alza por los tejados y alza un brazo terrible.
Un solo brazo. Mutilación heroica de la ciudad o su pecho.
Un puño clamoroso, rojo de sangre libre,
que la ciudad esgrime, iracunda y dispara.

Vicente Aleixandre (1937)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

VÍDEO. Història de la música

 

Una animació de Pablo Morales de los Ríos. Són només 7 minuts. Això sí, molt atarantats.

Més informació sobre la Història de la Música:

RESSENYA. Fernando Argenta: “Los clásicos también pecan” (2010)

LLIBRE. “Civilización” de Kenneth Clark (1969), una història cultural

portada - kenneth clark - civilizaciónRESSENYA

Kenneth Clark: “Civilización” (1969)

Madrid, Alianza Editorial, 2013
521 pàgines, en castellà
Títol original: “Civilisation: A Personal View
Enllaç a l’editorial

Ressenya

Civilización” de Kenneth Clark és un llibre realitzat a partir dels guions de la sèrie documental televisiva que va realitzar aquest autor per a la BBC. A l’igual que la sèrie té tretze capítols, i explica la història cultural d’Europa occidental, des de la caiguda de l’Imperi Romà al segle V dC fins als inicis del segle XX.

Com diu el professor de literatura Enric Iborra al seu blog La serp blanca:

“Quan acabem de llegir aquest llibre, tenim la sensació de ser més intel·ligents i de saber més. La sensació de ser més intel·ligents és probable que només siga una il·lusió agradable; la de saber més, reflecteix un fet ben real.”

Cal deixar clar que no és únicament una història de l’art, si bé el cos central del llibre són les pintures, escultures i l’arquitectura més significatives de cada època, i els artistes i la societat on s’emmarquen. És un llibre que reflexiona sobre la civilització, entesa per l’autor com “capacitat creadora i extensió de les facultats humanes”. Per això també trobarem un poc de música, literatura, filosofia, religió, ciència, societats, política i fins i tot economia. Tot això amb un estil amable, pedagògic i de vegades irònic, però sempre entretingut i divertit.

A més a més el llibre conté quasi tres-centes fotografies en blanc i negre que il·lustren a la perfecció el text.

Kenneth Clark (1903-1983)

Kenneth Clark (1903-1983)

Segons l’autor el títol de “Civilització” va ser accidental. Al segle XVIII hauria sigut més fàcil: “Especulacions sobre la naturalesa de la civilització il·lustrada per les fases canviants de la vida civilitzada en Europa occidental des de les Edats Fosques fins al present”. Títols així avui en dia són impensables. La paraula “civilització” va ser un estímul per a l’autor, i ens evoca una cosa que no acabem de saber definir però que tots entenem d’alguna manera.

A mi m’han encantat en especial els capítols que tracten sobre algunes èpoques que conec poc o que estan molt estereotipades, com ara l’època més fosca de l’Alta Edat Mitjana (segles VII-VIII), quan semblava que Europa tornava a un món sense escriptura ni civilització. També l’explicació que fa del Barroc i de la contrarreforma catòlica, així com el caràcter sensible i original del Rococó; o el segle XIX, amb el desenvolupament de l’enginyeria gràcies als nous materials de la Revolució Industrial, amb les seues dramàtiques conseqüències socials. Però en general tots els capítols són dissertacions magistrals que van d’allò particular a allò general, i que permeten entendre les èpoques que tracta, o almenys donen una aproximació molt bona. No és un manual d’art, repetisc, sinó un viatge bellíssim sobre el que significa la cultura occidental, de la mà d’un gran historiador de l’art.

En definitiva, un gran llibre de divulgació humanística.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El Paraíso en la otra esquina” de Mario Vargas Llosa (2003), una evocació de Paul Gauguin i Flora Tristán

Portada - Vargas Llosa - El Paraíso en la otra esquinaRESSENYA. Mario Vargas Llosa

“El Paraíso en la otra esquina” (2003)

Madrid, Alfaguara, 2003

488 pàgines, castellà

RESSENYA

Aquesta és una novel·la sobre la vida de dos persones del segle XIX i la seua recerca de la felicitat: la feminista i revolucionària Flora Tristán (1803-1844) i el seu nét, el famós pintor postimpressionista Paul Gauguin (1848-1903), que malgrat no coincidir cronològicament, sí que van compartir la vocació de viure plenament.

Flora Tristán és filla d’un ric burgès del Perú independent, que viu en la misèria al París de principis del segle XIX i es explotada pel seu marit, de qui acabarà separant-se. Va viatjar infructuosament al Perú per fer valer els seus drets com a descendent de la rica família Tristán, i a Anglaterra, per estudiar la situació dels obrers i de les dones, sobretot de les prostitutes. Arran la seua conscienciació social es dedicarà a estudiar les idees dels socialistes utòpics i es llançarà a defensar els drets dels obrers i de les dones. Voldrà crear la “Unió Obrera”, una mena d’Internacional Socialista avant la lettre, però cansada i malalta morirà abans de veure acomplits els seus somnis.

Paul Gauguin és un pintor francés postimpressionista, turmentat pel desig de tornar al món primigeni, bàsic, sexual i salvatge de les cultures primitives. Deixarà la seua faena de corredor de Borsa, abandonarà la seua dona i els seus cinc fills, i es dedicarà plenament a pintar. Fart de la civilització s’embarcarà cap a Tahití, al bell mig de l’oceà Pacífic, i després recalarà a les Illes Marqueses. Allí morirà, lluny, molt lluny d’Europa i del món civilitzat, però prop del primitivisme que tant cercava. Ens deixarà les seues colpidores pintures com a testimoni del seu periple vital a la recerca de la felicitat.

Aquesta novel·la és un relat sobre el món de les utopies que fou el segle XIX. Una protagonista, ella, vol avançar cap a una societat millor; mentre que l’altre, ell, vol tornar a un hipotètic salvatgisme primitiu. El dilema està entre avançar, cap a una cosa que no existeix encara, o tornar enrere, cap a una cosa que no sabem si ha existit mai fora del món dels somnis. Endavant i enrere. El nexe d’unió és clar: el desig d’aplegar a un Paradís on siga possible la felicitat per als éssers humans. Flora intentarà aplegar al paradís quedant-se a França i entregant-se en cos i ànima a la causa de la revolució. Una revolució obrera, social i també dels costums, i que allibere a les dones, i en el pla personal rebutjant el sexe. Gauguin intentarà aplegar al paradís anant-se’n. Serà una revolució personal feta en el camí, en la distància, rebutjant la hipocresia del seu món, llançant-se a la sexualitat sense tabús, i sobretot serà una revolució plasmada en la seua manera de pintar, els seus colors i els seus temes. Llegeix la resta d’aquesta entrada »