EXCURSIÓ. Un matí a València amb 1r de BAT

El passat divendres 10 de febrer vaig fer una excursió a València amb el grup de 1r de BAT C, de l’assignatura d’Història del Món Contemporani. Va ser una sorpresa perquè van venir tots, els 17 alumnes. Vam anar a visitar dos llocs: l’exposició permanent “La ciutat viscuda” del Museu Valencià d’Etnologia, i l’exposició “Perduts en la ciutat” de l’IVAM. També, amb un grupet més reduït, vam poder veure un instant l’exposició temporal de la biblioteca de l’IVAM, que es titula “Testimonis de la ciutat“.

 

foto-grup-1r-bat-c-valencia-10-febrer-2017-red

    Excursió a VALÈNCIA, 10 de febrer de 2017, alumnes de l’IES Josep de Ribera, Xàtiva, 1r BAT C. DE PEU: Susana, Víctor, Laura, Sara, Jéssica, Ignacio, Marc, Anna, Penélope i Ruth. AGENOLLATS: Neus, Anna, Roderic (professor), Ana, Mar, Alexa, Saúl i Fran.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

HISTÒRIA DE L’ART. Pieter Brueghel el Vell i la pel·lícula “El molí i la creu”

camí del calvari pieter brueghel el vell 1564

El camí del calvari”, de Pieter Brueghel, al Museu Kunsthistorisches de Viena. (Clica per a fer-lo més gran)

 

Fa dos dies vaig poder veure la pel·lícula El molí i la creu (The mill and the cross), i vaig gaudir moltíssim. El seu director és el polonés Lech Majewski, i se centra en la figura del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell (1525-1569). En concret la pel·lícula explica el sentit i l’elaboració de El camí del calvari, un oli sobre taula de 124 x 170 cm, datat en el 1564. En aquesta obra es recrea la passió de Crist i també la vida quotidiana i la situació de violència que es vivia als Països Baixos del segle XVI, quan formaven part de la corona espanyola. El tema religiós és el motiu central, però també una excusa per a mostrar aquest conflicte.

La pel·lícula és ambiciosa: retrata les accions de bona part dels 500 personatges que apareixen a la pintura, visualment és molt atractiva, tant en color com en llum, els detalls estan treballadíssims, i per contra és austera en els diàlegs i en l’acompanyament musical, però això no és cap inconvenient.

Trobem un personatge certament inquietant, el moliner, que és explícitament Déu, el qual controla el temps mitjançant els engranatges del seu molí i tot ho veu des de les altures. Per altra banda, Pieter Brueghel apareix com el pintor que organitza l’acció, que la detén al seu gust per a detallar-la, que intentar copsar el sentit de la seua realitat més immediata. L’artista està interpretat pel veterà Rutger Hauer, que broda el paper, i està acompanyat pel també veterà Michael York, que fa d’un burgés molt ric que és el seu mecenes.

Hi ha una frase a la pel·lícula que em captiva, que diu Pieter Brueghel, i que, per a mi, ajuda a entendre el sentit d’aquest quadre i de bona part de la l’obra pictòrica d’aquest artista: “tots els esdeveniments que van canviar el món van passar desapercebuts per la multitud”. És a dir, l’èpica, les grans paraules i els grans fets, la transcendència és només una construcció i és més irreal que la quotidianitat i la banalitat de la vida, i per això el patiment d’uns conviu tan bé amb la monotonia lineal dels altres. Per això les obres de Brueghel ens resulten com a mínim estranyes: no trobem lirisme o afectació sensual, sinó més bé la plasmació d’un instant real, tan real i crític que resulta torbador.

La pel·lícula és lenta, i és magnífica. Mireu-la sense son.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CINE. Les típiques pel·lícules de Setmana Santa

la-vida-de-brian

Disculpeu-me, no vull semblar irreverent però és que tenia moltes ganes de posar La vida de Brian a Historiata i m’he inventat aquest article (gens original) sobre pel·lis de Setmana Santa. En totes aquestes pel·lícules apareixen d’alguna o altra manera els últims dies de Jesucrist. Per tant no estan pel·lícules tan interessants com Espartaco, Les sandàlies del pescador, Els deu manaments o Àgora. Senzillament, ara no toquen.

Per als que ja tenim una edat és una llista evocadora; per als més joves pot servir per a animar-los a veure’n alguna. Com a mínim recomane la de Brian, encara que per a poder gaudir-la plenament abans conéixer un poc la història i la cultura cristiana, i sobretot saber de què va açò de la Setmana Santa.

Ací teniu a Brian (una horeta i mitja de no-res):

Ara, la llista de les pel·lícules, ordenades per any:

  • Ben-Hur, 1959, dirigida per William Wyler, per a una gran vesprada de felicitat
  • Rei de Reis, 1961, de Nicholas Ray, correcta
  • Barrabàs, 1962, de Richard Fleischer, grandíssim Anthony Quinn
  • L’Evangeli segons Sant Mateu, 1964, de Pier Paolo Pasolini, realisme italià
  • Jesucrist Superstar, 1973, de Norman Jewison, un musical que no et deixa indiferent
  • Jesús de Nazaret, 1977, de Franco Zeffirelli, una fotografia preciosa
  • La vida de Brian, 1979, de Terry Jones, Frente Popular de Judea o…
  • L’última temptació de Crist, 1988, Martin Scorsese, no apta per a ximples ni dogmàtics
  • La passió de Crist, 2004, de Mel Gibson, poalades de sang, un tant sadomasoquista

LLIBRE. “El somni de Lucreci” de Martí Domínguez (2013), una història de la llibertat del pensament

el-somni-de-lucreci_marti_dominguez

Si no volem que se’ns eixugue el cervell amb tòpics hem de llegir llibres i, a més a més, llibres diferents dels que llegim normalment. Per això m’he llegit amb molt de gust aquesta “història de la llibertat del pensament” de Martí Domínguez titulada El somni de Lucreci, un assaig sobre l’evolució del pensament científic, i contra el dogmatisme i el fanatisme religiós.

Aquesta obra és un homenatge a l’escriptor romà Titus Lucretius Caro, que va viure el segle I aC i que és conegut per la seua obra De rerum natura (“Sobre la naturalesa”), un llarg poema que difon idees materialistes, científiques, precursores de l’evolucionisme i que ataca directament l’existència dels deus, i que ho fa mantenint la bellesa poètica. Sobretot és un assaig sobre la història del lliurepensament i els atacs que va haver de patir fins al present. Destaquen els capítols sobre la redescoberta de Lucreci durant el Renaixement (magnífic Botticelli), així com els atacs a Galileu, la influència lucreciana en els pensadors de la Il·lustració (atractiu Diderot) i la seua petjada en l’evolucionisme (imprescindibles els dos Darwin, Erasmus i Charles, l’avi i el seu famós nét).

Tal com diu Domínguez: “Lucreci, tot i transcorregut més de vint segles, se’ns mostra com una veu sorprenentment actual, tocada d’una visió melancòlica, profunda i desenganyada. (…) Fou el gran enemic a combatre pels Pares de l’Església, perquè la seua filosofia representava una visió lúcida de l’univers, amb l’objectiu últim d’instruir els homes i alliberar-los del jou de la religió. (…) El llibre De la natura va substituir les velles cosmogonies, poblades de mites i de supersticions, per una història racional del món que tan sols atenia a les dades positives de la naturalesa.” (p. 29)

Martí Domínguez és un intel·lectual valencià dels que en tenim poquets, que combina la seua faceta científica (és doctor en Biologia i professor) amb la seua faceta divulgativa, com a director de la revista científica Mètode, escriptor a diversos mitjans de comunicació i autor d’un grapat de novel·les que cal tenir en compte, com El secret de Goethe, El retorn de Voltaire o El fracassat. També, de Martí Domínguez vaig llegir fa anys la seua novel·la Les confidències del comte de Buffon, sobre el famós botànic francés del segle XVIII, autor d’una monumental Història natural, molt ben escrita, i que va rivalitzar amb el suec Carl von Linné per classificar el món natural, i que, com ja sabem tots, va perdre, ja que el sistema binari de Linné, amb el nom del génere i l’espècie en llatí per a cada èsser viu és el que es va imposar al món científic. Uns anys més tard vaig fer un viatge a París amb la meua dona, i més que la torre Eiffel o el Louvre volia visitar els Jardins des Plantes, i vaig ser molt feliç quan, després d’insistir molt, ho vaig aconseguir. Això és el que passa si barreges la literatura i la vida, que els viatges són més interessants.

Per acabar vull remarcar que El somni de Lucreci està ple de reflexions i cites molt interessants. No vull afusellar-lo però sí que vull apuntar-ne algunes, a tall d’exemple:

  1. Ignacio de Loyola i els dogmàtics:
  2. Immanuel Kant i “Què és la Il·lustració?”
  3. Buffon i l’art d’escriure
  4. Voltaire, Rousseau, Diderot
  5. La concepció lucreciana, Darwin i la genètica


Llegeix la resta d’aquesta entrada »