LLIBRE. «Dues línies terriblement paral·leles» de Francesc Grau Viader (1978)

dues-linies-terriblement-paral·leles-francesc-grau-viader

Dues línies terriblement paral·leles és una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Està basada en les experiències d’un soldat molt jove del bàndol republicà, de l’anomenada lleva del biberó. Aquesta lleva va entrar en combat l’últim any de la guerra, sense quasi instrucció, i van participar en alguns combats molt aferrissats, com al front de Lleida i a la batalla de l’Ebre.

És un llibre de ficció, escrit amb ambició literària, i a l’estar basat en records de l’autor, Francesc Grau Viader (Calella, 1920-1997), resulta un relat ple de moments i escenes memorables. Recorda un poc a Res nou al front de l’oest, la coneguda novel·la sobre la Primera Guerra Mundial d’Erich Maria Remarque, que estranyament he trobat descatalogada en català (?).

En quatre mots, és un relat molt humà sobre la vida militar, els combats, les trinxeres i els patiments dels soldats, i acaba sent un llibre contra totes les guerres. A l’igual que el llibre de Remarque, Dues línies terriblement paral·leles és un llibre que es llig fàcilment i que em sembla molt adient per a joves, per a recomanar-lo en els instituts, per a citar-lo en les classes i parlar d’ell (però mai com a lectura obligatòria).

Un altre valor afegit és que està editat per Club Editor, una petita editorial que treballa amb molta cura, i que complementa aquest llibre amb un postfaci explicatiu d’Agustí Alcoberro de molta qualitat (fantàstic, els prefacis haurien de prohibir-los), una breu biografia de l’autor, amb dos fotografies, i fins i tot uns recursos educatius a Internet (si bé els he visitat i jo no els faria servir).

Pose uns fragments com a tast i que parle el “noi”:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

POEMA. «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, i les guerres perdudes

cartell escola pública de tots i per a tots

Porte un dia infame. En primer lloc visc a Alcoi, la capital absoluta del País Valencià de l’Escola Privada Catòlica Concertada, i això es nota, i això és intocable.

En segon lloc treballe a l’Ajuntament i m’he assabentat hui que a partir d’ara hem de fer en castellà els convenis administratius, perquè estem a Espanya, i s’han d’enviar a Madrid, i que “si volem” podem fer-los també en valencià, però que la còpia de veritat és la de castellà, i estem al 2016, i la dictadura va acabar fa quaranta anys, i tanta lluita i tant d’esforç per dignificar el valencià sembla que no serveix de res, que una cosa és el s’ensenya a les escoles (públiques) i una altra és la vida real, la de veritat, i que tot això és, com a mínim, infame.

Parlant amb una companya de la faena, de la “resistència”, de les poques que manté la coherència, m’ha recomanat llegir «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, del seu Llibre de Meravelles (1971), i és impressionant, i és que són tantes les guerres perdudes, tanta ràbia, que per això el compartisc, perquè no estem sols.

 

CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Gernika, el bombardeo» (26 d’abril de 1937)

Bombardeig de Gernika

Gernika, efectes del bombardeig del 26 d’abril de 1937

 

Hui és 26 d’abril, i les xarxes socials recorden amb puntualitat l’efemèride ignominiosa del bombardeig de la vila basca de Gernika (Biscaia) l’any 1937, per part de l’aviació del bàndol sublevat, durant la Guerra Civil espanyola.

D’entre els materials que s’han compartit m’ha agradat molt un documental que no coneixia i que ha compartit el gran José Manuel Guardia, bon amic, futboler empedreït i professor d’Història a Cabdet (en castellà Caudete).  

El documental es titula «Gernika, el bombardeo», es va presentar l’any 2007, i el guió i direcció és d’Alberto Rojo. Dura 56 minuts, encara que a YouTube hi ha una síntesi molt bona de 7 minuts i mig. Aquest últim vídeo és un recurs molt recomanable per a l’aula, ja siga un 26 d’abril o qualsevol altre dia.

Més informació: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. «La tierra está sorda», de Barricada (2009), sobre la repressió franquista

barricada-2009-la-tierra-esta-sorda

No m’ha fet mai gràcia la música heavy, ni punk, ni res semblant. Massa soroll. Per això ha sigut una sorpresa trobar que el grup Barricada té un treball musical sobre la memòria històrica, sobre la duríssima repressió franquista. Es titula La tierra está sorda, és del 2009, i està molt bé.

Tal com diu la wikipedia:

«A finales de 2009 sacaron su álbum La tierra está sorda, basado en la Guerra Civil Española. Villarreal [el cantant del grup], conmocionado tras la lectura de La voz dormida de Dulce Chacón y movido por su ignorancia sobre la guerra, comenzó a investigar, leyendo mucho, viendo documentales y, sobre todo, entrevistándose con supervivientes del bando perdedor y familiares de las víctimas. El resultado fue un álbum compuesto por un CD con 18 canciones y un libro donde se explica la historia real que hay detrás de cada una de ellas, y en el que colaboran historiadores como Julián Casanova, entre otros.»

Total, que és un treball musical amb moltíssimes possibilitats didàctiques. Per desgràcia no tinc l’àlbum original, amb el llibre annex de 184 pàgines, però a Internet podem trobar totes les cançons, les seues lletres i el documental de 41 minuts “En la memoria”, en el qual es conta l’emotiu viatge dels membres de Barricada a Zafra (Badajoz), el poble de Dulce Chacón, l’autora de La voz dormida. Tinc pendent aquesta lectura.

A més a més també he trobat un exemple d’aplicació didàctica molt digne al bloc Una història.

De tota manera, he de reconéixer que ja fa un temps que coneixia aquest treball: farà cosa d’un any vaig compartir a Historiata la cançó “Los maestros”, en una entrada sobre un text de Luis García Montero, titulat “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”. Si faig aquesta entrada és perquè des d’aleshores tenia l’espineta de compartir l’àlbum complet. A més de “Los maestros” hi ha altres cançons molt colpidores. A mi m’ha agradat molt “Matilde Landa”, i també “Suela de alpargata”, i “Sotanas”…

Ací deixe els diferents recursos:


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Retrats de l’exili” de Domènec Guansé, la pervivència de la cultura catalana a l’exili

portada_retrats-exili_guanse_domenec

Retrats de l’exili és un llibre amb trenta-quatre articles escrits per Domènec Guansé sobre diverses personalitats catalanes del món de la cultura de la primera meitat del segle XX.

Domènec Guansé (1894-1978) va ser un periodista cultural que va participar en la retirada i va haver d’exiliar-se, primer a França i després a Xile, al final de la Guerra Civil. També va escriure novel·les, obres de teatre, assaigs i biografies, però sobretot va destacar pels seus articles.

Per pura casualitat vaig trobar aquest llibre a la Llibreria Llorens d’Alcoi. Fa unes setmanes vaig passar i Jose, el seu propietari, gran negociant, em va dir “mira allí, han arribat uns llibres nous que igual t’interessen”, i ja està, me’n vaig portar dos, aquest de Guansé i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya de Josep Fontana.

Els motius per a llegir el llibre de Guansé per a mi són molt clars: afecta a la Història Contemporània de Catalunya i d’Espanya; sobrevola el tema de la retirada republicana i de l’exili, del que va ser i del que podria haver sigut; ajuda a satisfer un poc la curiositat per la literatura i la cultura catalana; i, per últim, un motiu estètic, aquest llibre està publicat per Adesiara, una editorial que també va editar Devocionari domèstic, un llibre de poemes de Bertolt Brecht que vaig llegir no fa molt i que em va agradar. Per motius no serà.

Abans de llegir-me’l no tenia ni idea de qui era Domènec Guansé, ni tampoc mai havia sigut realment capaç d’entendre el que va suposar per a Catalunya l’exili de tantes i tantes personalitats del món de la cultura al final de la Guerra Civil. Escriptors, periodistes, lingüistes, historiadors, dramaturgs, etc. van haver d’escapar per a evitar la repressió del règim feixista, ultracatòlic, conservador i centralista, del general Franco. Per a la majoria els esperava un exili ple de dificultats, desconnectats i repartits per diferents països d’Europa i d’Amèrica.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MESTRES. “La Guerra Civil fue la falta de ortografía más grave de la Historia de España”, per Luis García Montero

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l'inici de la Guerra Civil

Bernardo Pérez, mestre afusellat a l’inici de la Guerra Civil, a Fuentesaúco (Zamora), poc abans de 1936.

 

Vull compartir un text del poeta Luis García Montero, que es troba al llibre Maestros de la República. Los otros santos, los otros mártires de la periodista María Antonia Iglesias (1945-2014).

Aquest llibre és el relat de la vida i la mort d’onze mestres (11) que van ser afusellats pels sublevats contra la República (ja sabeu, per Franco i companyia), per ser mestres i per ser republicans, i sobretot per intentar millorar la vida dels habitants dels pobles on vivien i treballaven. Cada capítol té un pròleg d’un personatge més o menys conegut, del món de la política o de la cultura, com Xosé Manuel Beiras, Santiago Carrillo, Josep Lluís Carod-Rovira, Manuel Vicent, Joaquín Leguina, Javier Cercas o Almudena Grandes. L’últim capítol, dedicat a don José Rodríguez Aniceto, assassinat a El Arahal (Sevilla), on era mestre, està prologat per Luis García Montero. És bellíssim.

De tota manera, en general aquest llibre no m’ha agradat: per a mi és excessivament repetitiu i cau en un efectisme lacrimogen massa evident. Però aquest pròleg de l’últim capítol m’ha encantat i, com he de tornar el llibre al meu germà Amand, he volgut conservar aquest fragment.

Cal tenir en compte que la Segona República va tenir claríssim que l’educació era una ferramenta de canvi social, de modernització d’un país, i que, tal com diu Luis García Montero, “la cultura és el principi de la llibertat”. Per això els defensors dels privilegis i de les desigualtats menyspreen tant l’educació pública, perquè qüestiona el seu poder i les inèrcies socials que els beneficien. Manuel Azaña, gran creador de proclames, el 1935 va dir en un discurs «[…] la escuela es el escudo de la República y el campo de siembra de los republicanos y demócratas de mañana». Quasi res, l’escut de la República. Per això, no busqueu més raons, tants mestres van ser represaliats i van morir a mans dels reaccionaris. Era una qüestió de poder, amb una pàtina d’odi rabiós. Assassinats els mestres, el poble calla i obeeix més fàcilment, perquè es queda sense paraules per a denunciar les injustícies, sense paraules per a somiar i construir un món millor.

He buscat el text de Luis García Montero per Internet i no l’he trobat. Li he enviat un correu demanant-li permís (així, con un par, “Hola Luis…” i tot això). No m’ha contestat encara. Segur que està ocupadíssim. He picat a l’ordinador tot el text perquè vull tenir-lo a mà sempre. Mentre ningú em diga res, ací el tenim. Segur que algun dia podré utilitzar-lo en una classe, per a explicar que “la Guerra Civil va ser la falta d’ortografia més greu de la Història d’Espanya”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “España partida en dos. Breve historia de la guerra civil española” de Julián Casanova (2013), una selecció de textos

portada_julian_casanova_españa_partida_en_dos

No vaig a fer la típica ressenya d’aquest llibre, ni a posar-me a explicar la Guerra Civil, ni a perorar sobre uns i altres. En aquest apunt d’Historiata només vull compartir una selecció personal de textos d’aquesta obra del professor Julián Casanova. Vull compartir-los perquè són útils i clarificadors, i per a tenir-los sempre a mà.

Per a més informació sobre aquest llibre a la xarxa trobareu moltes ressenyes i articles. Jo us propose, per exemple, l’article publicat al diari El País titulat “Breve historia de 839 inacabables días”.

Selecció de textos en pdf (per a imprimir)

 

Índex de textos (en castellà en l’original; la traducció és meua)

CAPÍTOL 1. ESPANYA PARTIDA EN DOS

  1. Per què va haver una Guerra Civil a Espanya?
  2. Per què es va passar de l’eufòria del 1931 a l’odi del 1936?
  3. Què és el “paseo”?
  4. Morts per la repressió

CAPÍTOL 2. GUERRA SANTA I ODI ANTICLERICAL

  1. Vincle tradicional entre l’Església i les classes conservadores
  2. Recolzament de l’Església catòlica al bàndol colpista: la Cruzada
  3. L’Església i els afusellaments
  4. L’anticlericalisme i el “terror roig”

CAPÍTOL 3. UNA GUERRA INTERNACIONAL EN TERRITORI ESPANYOL

  1. La Guerra Civil, protagonista internacional
  2. Per què tanta gent es va sentir compromesa amb la Guerra d’Espanya?
  3. Quants brigadistes internacionals hi van haver?

CAPÍTOL 5. EL NOU ORDRE

  1. Base ideològica del bàndol nacionalista

CAPÍTOL 6. LA GUERRA LLARGA

  1. Una guerra llarga i moderna
  2. Desunió republicana i unió franquista
  3. El final de la guerra i el context internacional

EPÍLEG: PAU INCIVIL

  1. Pau incivil

BIBLIOGRAFIA

Textos

CAPÍTOL 1. ESPANYA PARTIDA EN DOS

  1. Per què va haver una Guerra Civil a Espanya?

“La Guerra Civil es va produir perquè el cop d’Estat militar no va aconseguir en principi el seu objectiu fonamental, apoderar-se del poder i enderrocar al règim republicà, i perquè, al contrari del que va passar amb altres Repúbliques del període, va haver una resistència important i àmplia, militar i civil, enfront a l’intent d’imposar un sistema autoritari. Sense aquesta combinació de colp d’Estat, divisió de forces armades i resistència, mai hagués esdevingut una guerra civil.” (p. 13)

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA HISTÒRICA. La història de “la Nueve”, els republicans espanyols que van alliberar París

Diari "Libération" el 25 d'agost de 1944. El tinent Amado Granell, de "La Nueve", és el primer per la dreta.

“Han arribat!”, titular del diari “Libération” del 25 d’agost de 1944.
El tinent Amado Granell, de “la Nueve”, és el primer per la dreta.

(Actualitzat 04/06/2015)

Cada 24 d’agost se celebra l’alliberament de París pels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Enguany s’han complit 70 anys. Darrere d’aquest fet hi ha una història oblidada, que per sort és a poc a poc més coneguda: els republicans espanyols de “la Nueve” van ser els primers en entrar a París.

“La Nueve” era el nom que rebia per tothom la 9a companyia de la 2a Divisió Blindada de l’exèrcit francés lliure. Aquesta companyia estava formada quasi exclusivament per republicans espanyols que havien fugit d’Espanya al final de Guerra Civil, amb diferents tendències polítiques (republicans, socialistes i anarquistes) i amb fama d’indisciplinats però també de coratjosos en el combat, i que s’havien enrolat en l’exèrcit francés lliure per a continuar lluitant contra el feixisme. La divisió estava comandada pel general Leclec, i la 9a companyia pel capità Dronne. També estava el tinent Amado Granell, de Borriana, un republicà moderat i un líder nat per als seus homes, i que va tenir la fortuna d’aparéixer en la fotografia del diari “Libération”. Molts van lluitar al nord d’Àfrica, van arribar a França un mes després del desembarcament de Normandia, van ser els primers en entrar a París, i els pocs que van sobreviure a tantes batalles van finalitzar la guerra ocupant la zona de Berchtesgaden, a les muntanyes de Baviera, on Hitler tenia la seua residència d’esplai coneguda com el “Niu de l’àguila”. Un final ben simbòlic, però incomplet: faltava alliberar Espanya. Però acabada la Segona Guerra Mundial els aliats van deixar de banda acabar amb la dictadura del general Franco. Així, junt amb Portugal, va sobreviure l’últim règim feixista de l’Europa d’entreguerres fins la mort del dictador. Una anomalia històrica que vam haver de patir més de trenta-cinc anys i que ha marcat fins el present l’Espanya actual.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta història va ser farà quasi vint anys, quan vaig llegir el llibre La Guerra de España de l’historiador francés Pierre Vilar, una síntesi brillant de la Guerra Civil adreçada al públic francés, publicada en castellà per l’editorial Crítica, on deia en l’última pàgina:

“El francés en España no es más que un turista. No sería malo, pues, recordarle que entre las primeras avanzadillas armadas que alcanzaron el Hôtel de Ville de París, el 24 de agosto de 1944, aparecieron tanquetas denominadas “Madrid”, “Teruel”, “Guadalajara”, “Ebro”, “Gernika” (y una de ellas, también, ¡”Don Quijote”!)”
 

D’on havien eixit aquestes tanquetes amb noms de batalles de la Guerra Civil? De la Segona Guerra Mundial és conegut que alguns espanyols havien anat a lluitar al costat dels alemanys al front rus en la “División Azul”, però aquests de París… per què no es parlava públicament d’ells?

los surcos del azar-paco roca-la nueveMés recentment la seua memòria s’ha recuperat un poc gràcies a novel·les com Soldados de Salamina de Javier Cercas o El corazón helado d’Almudena Grandes, i sobretot gràcies a estudis històrics, documentals i algun homenatge tardà, molt tardà, quan ja només quedaven vius uns pocs veterans, això sí, molt lúcids, com Manuel Fernández o Luis Royo. Per últim, el 2013 el dibuixant Paco Roca va publicar el còmic Los surcos del azar, sobre la història de “la Nueve”. És un llibre magnífic, molt ben editat, i amb uns dibuixos molt bons. Me l’he llegit amb un nuc a la gola durant les vacances d’aquest estiu. El recomane totalment.

“La Nueve” és una història èpica, d’uns homes desarrelats, sense pàtria, menyspreats, que van lluitar amb valentia i compromís contra el feixisme i a favor per la llibertat. I és una història que acaba malament. Pràcticament oblidats. Si foren ianquis ja tindríem una pel·lícula amb una banda sonora brutal i plena de banderes tricolors, però com estem a Espanya tot açò resulta una història molt incòmoda per segons quins poders que basen el seu predomini en l’herència franquista i en l’oblit democràtic. Un altre exemple de desmemòria històrica.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EDUCACIÓ. Documental: “La escuela olvidada” (2010)

Interior aula Escola ModernaEDUCACIÓ. Documental

“La escuela olvidada” (2010)

Sobre l’Institut-Escola

Un intent d’educació laica i progressista a l’Espanya del segle XX

  • Guió i direcció: Sonia Tercero
  • Durada: 56 minuts
  • Any: 2010

 –

Aplicació didàctica

Història contemporània d’Espanya i Educació. Per a tractar la qüestió educativa a l’Espanya del segle XX: l’Institut-Escola, un exemple dels moviments de renovació pedagògica; el progressisme educatiu; la laïcitat en l’educació; i la persecució i l’exili que van patir, provocat per la victòria dels conservadors i els feixistes a la Guerra Civil (1936-1939).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA i POESIA. Quin fred al cor, camarada!

MÚSICA i POESIA. Quin fred al cor, camarada!

Aplicació didàctica

  • Guerra Civil (1936-1939), homenatge als soldats que estan al front lluitant per la República i passant molt de fred (“Doncs encara fa més fred al parapet d’avançada!”).
  • També es pot analitzar la propaganda política, la solidaritat, l’esperit de sacrifici, el paper dels intel·lectuals, etc.
  • Poesia, música, bellesa.

Dades del poema i la cançó

  • Poema de Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver (1899-1986). Aquest poema va ser llegit per l’autor en Ràdio Associació de Catalunya el 6 de desembre de 1937, i poc després va ser publicat en el setmanari L’Esquella de la Torratxa.
  • Musicat per Gabriel Sopeña.
  • Interpretat per Loquillo i Maria del Mar Bonet.

Lletra

Quin fred, reïra de bet!*,
quan bufa l’airet de la matinada,
tallant com un ganivet de fulla
esmolada.
 
Doncs encara fa més fred
al parapet d’avançada!
 
Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net, quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret ni té prou
flassada.
 
Quin fred al sòl, la paret
d’oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada,
fins a la vesprada.
 
Camarada,
si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet d’avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada!

* Explicació de “reïra de bet!”: explicació que manifesta impaciència i ràbia, equivalent a “ira de déu!”.

Reïra = intensiu d’ira; bet = eufemisme de déu. (Font reagno)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »