LITERATURA. Sueca i el curs de literatura universal d’Enric Iborra

Entre gener i març he assistit a un curs de literatura universal que ha impartit Enric Iborra. Enric és professor de valencià a l’IES Lluís Vives de València i autor de llibres sobre literatura com Un son profund o La literatura recordada, i també escriu regularment al seu blog La serp blanca.

El curs es feia dimecres per la vesprada, a l’antiga casa de Joan Fuster, a Sueca, actualment un museu i un espai dedicat a la seua figura i a tota una època. Han sigut 7 sessions. Tenia l’inconvenient de la distància, uns 100 km, però no se m’ha fet massa pesat. Anar a aquest curs ha sigut com unes petites vacances entre setmana.

Em vaig apuntar perquè soc seguidor del blog d’Enric Iborra, fa temps que m’agrada molt el que escriu i especialment el seu to didàctic, ben dissimulat, gens embafador. No el coneixia personalment, però fa uns anys que estem en contacte per correu (des que vaig fer una breu ressenya sobre Un son profund) i tenia ganes de «desvirtualitzar-lo». No defrauda. És pur nervi parlant, relacionant conceptes, ampliant idees, contant anècdotes, destacant aspectes que no són evidents, dessacralitzant la literatura. El primer dia ens van donar un dossier de textos literaris, molt ben triats, i en cada sessió llegíem uns quants per a il·lustrar alguna explicació. També vam veure alguns vídeos. Em fa l’efecte que amb ell la literatura esdevé un joc, una excusa per a pensar-nos, i alhora divertir-nos, fins i tot quan el que llegim incomoda un poc.

A més a més, com el curs estava dirigit a professors de secundària de vegades feia algunes referències a les classes i als alumnes, i això a tots els professors ens agrada moltíssim. És una mena de «vendetta».

El curs estava plantejat com un tot. Tal com diu Enric en un apunt del seu blog sobre aquest curs: «M’he basat en una concepció de la literatura universal com un ordre simultani: tan contemporanis són Homer i Tolstoi, com Pla i Flaubert, des del moment que tots els podem llegir en el moment actual. Més que una panoràmica cronològica, he volgut presentar una xarxa de motius fonamentals que relliguen la literatura universal.»

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LECTURES. Llibres que vull llegir amb els alumnes (curs 2018-2019)

Cada professor té les seues manies. Una de les meues és que els alumnes lligen algun llibre. Sé que probablement és una batalla perduda, però és la meua mania i tinc ganes d’intentar-ho. Tots sabem que l’edat és complicada, hi ha poc de temps, els temaris són llargs i els joves se senten atrets per altres estímuls on la recompensa és molt més ràpida i directa, però per provar-ho tampoc passa res. A més a més el foment de la lectura és un contingut curricular i tot això tan bonic que sol dir-se. 

Per tant, aquest curs he triat dos llibres per nivell (per a 3r només un). Un dia a la setmana llegirem en classe alguns capítols o fragments, ampliaré un poc la informació i els comentarem entre tots. No vaig a encomanar el típic treball d’una fitxa de lectura que es pot traure de qualsevol “rincón del vago”. Serà llegir i comentar. Són llibres que he llegit i conec bé, i crec que entre tots podrem traure molta punta. Sé que alguns alumnes s’avorriran, però confie que d’altres ho aprofiten. Ho avaluaré amb l’actitud, la participació i segurament una redacció final a partir d’un fragment o dos del llibre.

Els llibres que he triat són els següents: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Contra les aules», de Tomàs Llopis (2016), les memòries d’un professor valencià

contra_les_aules_tomas_llopis

El dia del meu sant, fa unes setmanes, em vaig autoregalar Contra les aules de Tomàs Llopis, un llibre de memòries.

Llegir un llibre de memòries és una de les maneres més educades que conec de dotorejar la vida d’una altra persona, i si aquestes memòries fan referència a alguna cosa que t’apassiona i estan ben escrites, poden esdevenir una lectura molt entretinguda. Per sort, la literatura no només és ficció.

Tomàs Llopis és el seu autor, i encara que no el conec personalment som “amics” al Facebook i compartim algunes dèries i il·lusions. Tomàs va nàixer a Beniarbeig (la Marina Alta), va ser alumne durant el franquisme, i professor durant la transició a la democràcia, durant els anys de les incerteses i dubtes del progressisme valencià, i finalment durant els dos decennis de poder omnímode del Partit Popular, uns anys plens de corrupció i d’atacs a qualsevol senya d’identitat valenciana que no fóra “Para ofrendar nuevas glorias…”. Tomàs es va jubilar el 2014, poc abans del canvi polític que ara estem vivint, i va aprofitar l’ocasió per a ordenar les seues experiències i escriure aquest testimoni.

Un llibre així tampoc és res nou, llibres de professors i sobre professors n’hi ha una pila. Farà temps vaig llegir i ressenyar El professor de Frank McCourt i Mal d’escola de Daniel Pennac, dos llibres que em van encantar. La diferència, la gran diferència, és que estem davant d’un professor nostre, que ens explica l’èpica quotidiana del fet d’haver sigut professor de llengua i literatura catalana al País Valencià, quan no es podia dir ni “catalana” ni “País”, o te la jugaves.

El que més m’ha agradat de Contra les aules és la seua honestedat i el to col·loquial de qui vol contar-te una història, la seua, sense grans escarafalls. Malgrat que m’ha semblat un relat molt lineal i que de vegades cau en detalls “administratius”, que als lectors en general no ens importen massa, considere que és un llibre important perquè és el testimoni d’una persona que té molt a dir sobre una època difícil per a la cultura valenciana, amb un compromís clar per mantenir la “flama” del valencià. A més a més destil·la passió per la seua faena, per la literatura (la catalana i la universal, amb traduccions de la màxima qualitat), pels seus alumnes, i també, disculpeu el to emfàtic, pel seu poble i el seu país.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Retrats de l’exili” de Domènec Guansé, la pervivència de la cultura catalana a l’exili

portada_retrats-exili_guanse_domenec

Retrats de l’exili és un llibre amb trenta-quatre articles escrits per Domènec Guansé sobre diverses personalitats catalanes del món de la cultura de la primera meitat del segle XX.

Domènec Guansé (1894-1978) va ser un periodista cultural que va participar en la retirada i va haver d’exiliar-se, primer a França i després a Xile, al final de la Guerra Civil. També va escriure novel·les, obres de teatre, assaigs i biografies, però sobretot va destacar pels seus articles.

Per pura casualitat vaig trobar aquest llibre a la Llibreria Llorens d’Alcoi. Fa unes setmanes vaig passar i Jose, el seu propietari, gran negociant, em va dir “mira allí, han arribat uns llibres nous que igual t’interessen”, i ja està, me’n vaig portar dos, aquest de Guansé i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya de Josep Fontana.

Els motius per a llegir el llibre de Guansé per a mi són molt clars: afecta a la Història Contemporània de Catalunya i d’Espanya; sobrevola el tema de la retirada republicana i de l’exili, del que va ser i del que podria haver sigut; ajuda a satisfer un poc la curiositat per la literatura i la cultura catalana; i, per últim, un motiu estètic, aquest llibre està publicat per Adesiara, una editorial que també va editar Devocionari domèstic, un llibre de poemes de Bertolt Brecht que vaig llegir no fa molt i que em va agradar. Per motius no serà.

Abans de llegir-me’l no tenia ni idea de qui era Domènec Guansé, ni tampoc mai havia sigut realment capaç d’entendre el que va suposar per a Catalunya l’exili de tantes i tantes personalitats del món de la cultura al final de la Guerra Civil. Escriptors, periodistes, lingüistes, historiadors, dramaturgs, etc. van haver d’escapar per a evitar la repressió del règim feixista, ultracatòlic, conservador i centralista, del general Franco. Per a la majoria els esperava un exili ple de dificultats, desconnectats i repartits per diferents països d’Europa i d’Amèrica.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »