LLIBRE. «Àtila», de Mario Bussagli, un nom ple d’evocacions

Per pura casualitat he llegit Àtila de Mario Bussagli. Ha passat per davant de la pila de llibres que tinc pendents, però és que em va captivar només fullejar-lo. El vaig comprar per 3 € aquest Nadal a una papereria, mentre buscava cromos de Pokémon per als meus fills. L’autor, Mario Bussagli (1917-1988), va ser un historiador orientalista italià.

Àtila és una monografia històrica a mitjan camí entre l’estudi erudit i la divulgació, i conté nombroses interpretacions de l’autor, algunes molt divertides. Explica l’origen i evolució del poble hun, i també la crisi baiximperial romana. No és només una biografia, però el nom d’Àtila és un reclam, perquè aquesta paraula ens ompli el cap de ressonàncies bàrbares: Àtila va ser el rei dels huns, va atacar Roma a mitjan segle V dC, quan l’Imperi romà s’ensorrava, va parlamentar amb el papa Lleó I el Gran, en l’últim moment es va retirar, poc després va morir i curiosament amb la seua mort es va esborrar el seu poble.

A més a més tenim la “romàntica” història amb Honòria (interpretada per Sophia Loren en una pel·lícula de 1954), que era la germana de l’emperador Valentinià III, amb qui Àtila es volia casar segons Mario Bussagli, i per la qual com a dot va demanar les Gàl·lies. Siga com siga, els huns van encarnar el terror, però van desaparéixer de la història tan ràpid com van sorgir. D’Àtila hi ha cites i expressions conegudes com «per on passava Àtila no tornava a créixer l’herba», o «Àtila, el flagell de déu» (flagellum Dei). Evoca com pocs el paper de supermalvat en la història.

LLIBRE. Una petita joia: «Un rei, un déu, una acadèmia» de Carles Fenollosa

L’editorial Alfons el Magnànim va publicar l’any passat Un rei, un déu, una acadèmia de Carles Fenollosa, un breu assaig històric i lingüístic a partir del dietari íntim del noble valencià Bernat Català de Valleriola (1568-1607).

Em va interessar de seguida perquè un dietari tan antic, escrit majoritàriament en valencià i d’un noble valencià és un document excepcional. No soc especialista però em sembla que de l’època moderna i sobre el País Valencià tenim poques monografies divulgatives d’aquesta mena, i no compten les novel·les històriques, adreçades sobretot a lectors juvenils captius. Un rei, un déu, una acadèmia és un llibre basat en la tesi doctoral de l’autor, i que té qualitat literària per si mateixa.

El llibre segueix la vida del noble Bernat Català de Valleriola, el qual va viure en un període que no és un dels típics ni més simbòlics de la història valenciana: ni la fundació del Regne, ni el Segle d’Or, ni la Guerra de Successió. Cronològicament s’ubica en la Decadència, un període llarg, durant l’època moderna, que sembla subsidiari de la història castellana d’Espanya, amb els Àustries i els primers Borbons. En principi no és una època atractativa, perquè no és simbòlica, i com diu Carles Fenollosa: «el símbol és una manera barata de fer que la majoria el públic se situe sense massa dificultats en el venerat passat».

LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.» 

LLIBRE. Gustau Muñoz i la novel·la històrica valenciana

M’ho he passat molt bé llegint Espill d’un temps de Gustau Muñoz, un conjunt textos sobre País, política, cultura, memòria, tal com diu el subtítol. Me’l vaig comprar per casualitat, quasi compulsivament, després de fullejar-lo en la llibreria Detroit mentre buscava un altre llibre. Gustau Muñoz ha publicat cinc llibres en els últims tres anys i tanta insistència ha pogut amb mi. 

El llibre s’estructura en quatre parts: una primera titulada Notes personals, amb articles breus sobre diversos temes, com l’art, la religió, el pas dels temps o la política nacional. La segona part és Ciutats vistes, un repàs emotiu de països i ciutats. En especial m’ha encisat la part que parla de Lisboa i Portugal, un país en el qual no hi he estat i que em provoca una enorme curiositat. Al capdavall Portugal és una mena de Corona d’Aragó que no ha estat succionada per Castella (sí, quina enveja).

La tercera part és Abecedari de contemporanis, breus retrats biogràfics sobre personatges destacats, per a mi imponents, de la cultura i la política valenciana de les últimes dècades. Són més de vuitanta pàgines i a l’índex no apareixen els noms, cosa que té el seu encant perquè els vas descobrint a poc a poc, com un dotor, jugant al qui és qui. Alguns “homenots” (la majoria són hòmens) retratats són: Manuel Alcaraz, Doro Balaguer, Adolf Beltran, Emèrit Bono, Eliseu Climent («un personatge mefistofèlic i astut»), Martí Domínguez («treballador constant i metòdic»), Antoni Furió (el de Història del País Valencià, «modèlica, una síntesi històrica atapeïda i sense precedents … que no ha estat superada»), Ferran Garcia-Oliver («De dia és un seriós professor universitari … De nit és un narrador apassionat, un dietarista, un novel·lista»), Joan F. Mira, Vicent Olmos o Pau Viciano, entre d’altres.

LLIBRES. Lectures del 2020 que he gaudit

Amb confinament i sense, l’any 2020 he llegit en total 50 llibres, dels quals 5 eren novel·les gràfiques, tot siga dit. En aquest post vull parlar-ne dels que més m’han agradat.

Tinc la llista feta perquè com a professor tinc l’horrorós hàbit de posar notes, de fer llistes i classificacions, d’avaluar elements sobre la marxa, i això també em passa amb els llibres que llig. Des de fa anys els apunte en una llibreta senzilla que posa “Lectures”; tot seguit escric algunes consideracions breus per a recordar el que més m’ha cridat l’atenció; finalment pose una senzilla valoració: MM, M, R, B, MB i MB subratllat. Els de MB (molt bé) subratllat, són els que més m’han agradat, els que voldria tornar a llegir algun dia. Intente ser rigorós i sincer.

Comence amb les novel·les gràfiques: he gaudit molt amb Esperaré siempre tu regreso de Jordi Peidro, sobre la vida de l’alcoià Paco Aura en el camp de concentració nazi de Mauthausen, Dr. Uriel de Sento Llobell, un totxo meravellós sobre la Guerra Civil i El ala rota d’Antonio Altarriba i Kim, sobre la vida de la mare d’Altarriba, molt emotiva.

Com soc un poc friqui del ruralisme de principis del segle XX l’any 2020 vaig llegir Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, en l’edició original de l’any 1911. És un llibre de relats que són una meravella. Em va agradar tant que vaig compartir al blog el relat «Les masies tràgiques». Del mateix Bertrana em vaig regalar a mi mateix L’hereu, el primer volum de la seua autobiografia literària, formada per una trilogia titulada Entre la terra i els núvols. Està publicat per Edicions de la Ela Geminada, en una edició magnífica. Vull llegir-me’ls tots, a poc a poc, cada any un volum. Aquest 2021 em toca El vagabund.