LLIBRE. Un imprescindible: «Els darrers dies de la Catalunya republicana» d’Antoni Rovira i Virgili

rovira i virgili darrers dies catalunya republicana contravent

Els darrers dies de la Catalunya republicana és un document extraordinari que explica la retirada dels republicans a França, al final de la Guerra Civil, en l’hivern de 1939, fugint de la violència del bàndol feixista per a evitar les represàlies. L’autor és el periodista, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), un representant destacat de la cultura catalana del primer terç del segle XX, polític durant la Segona República i president del Parlament de Catalunya a l’exili.

Aquest llibre, amb la forma de dietari, combina magistralment el diari personal, la crònica periodística i l’assaig històric. El seu subtítol és Memòries de l’èxode català. Hi ha fragments molt emotius i em sembla que complementa molt bé la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel (ací la meua ressenya). 

Me l’he llegit en l’edició de butxaca que va publicar el diari Avui el 1989, en dos volums petits amb la lletra encara més petita. El vaig comprar de segona mà perquè per desgràcia està descatalogat. Ha tingut cinc edicions: la de Buenos Aires el 1940, la de l’editorial Curial el 1976, la de l’Avui el 1989, la de Proa de 1999 i la de l’editorial A contravent el 2013 —l’editorial del president de la Generalitat Quim Torra—, reeditat a partir d’un verkami. Estan tardant en tornar-lo a editar.

Vull compartir uns fragments que m’han colpit i que potser podré utilitzar en classe. Per cert, acabe de recordar que encara no he anat al Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera. S’acumula la faena.

Textos de Les darreres hores de la Catalunya republicana

1. Paraules preliminars

«L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.»

2. Carretera de la costa

«Quan passem per les viles del Maresme comprovem que la vida s’hi descabdella normalment; la gent conversa amb aire tranquil, com si la guerra i els seus dolors, l’enemic i les seves amenaces fossin molt lluny en el temps i en l’espai. L’únic detall anormal que notem és el dels carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d’aviram. Cada carro és una família que se’n va; cada renglera de carros és una vila que es buida. (…) La nit passada vam veure, entre les ombres, la retirada d’un exèrcit. Ara veiem, en la claror del dia radiant, l’èxode d’un poble.» 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Gustau Muñoz i la novel·la històrica valenciana

espill_temps_gustau_muñoz

M’ho he passat molt bé llegint Espill d’un temps de Gustau Muñoz, un conjunt textos sobre País, política, cultura, memòria, tal com diu el subtítol. Me’l vaig comprar per casualitat, quasi compulsivament, després de fullejar-lo en la llibreria Detroit mentre buscava un altre llibre. Gustau Muñoz ha publicat cinc llibres en els últims tres anys i tanta insistència ha pogut amb mi. 

El llibre s’estructura en quatre parts: una primera titulada Notes personals, amb articles breus sobre diversos temes, com l’art, la religió, el pas dels temps o la política nacional. La segona part és Ciutats vistes, un repàs emotiu de països i ciutats. En especial m’ha encisat la part que parla de Lisboa i Portugal, un país en el qual no hi he estat i que em provoca una enorme curiositat. Al capdavall Portugal és una mena de Corona d’Aragó que no ha estat succionada per Castella (sí, quina enveja).

La tercera part és Abecedari de contemporanis, breus retrats biogràfics sobre personatges destacats, per a mi imponents, de la cultura i la política valenciana de les últimes dècades. Són més de vuitanta pàgines i a l’índex no apareixen els noms, cosa que té el seu encant perquè els vas descobrint a poc a poc, com un dotor, jugant al qui és qui. Alguns “homenots” (la majoria són hòmens) retratats són: Manuel Alcaraz, Doro Balaguer, Adolf Beltran, Emèrit Bono, Eliseu Climent («un personatge mefistofèlic i astut»), Martí Domínguez («treballador constant i metòdic»), Antoni Furió (el de Història del País Valencià, «modèlica, una síntesi històrica atapeïda i sense precedents … que no ha estat superada»), Ferran Garcia-Oliver («De dia és un seriós professor universitari … De nit és un narrador apassionat, un dietarista, un novel·lista»), Joan F. Mira, Vicent Olmos o Pau Viciano, entre d’altres.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Lectures del 2020 que he gaudit


Amb confinament i sense, l’any 2020 he llegit en total 50 llibres, dels quals 5 eren novel·les gràfiques, tot siga dit. En aquest post vull parlar-ne dels que més m’han agradat.

Tinc la llista feta perquè com a professor tinc l’horrorós hàbit de posar notes, de fer llistes i classificacions, d’avaluar elements sobre la marxa, i això també em passa amb els llibres que llig. Des de fa anys els apunte en una llibreta senzilla que posa “Lectures”; tot seguit escric algunes consideracions breus per a recordar el que més m’ha cridat l’atenció; finalment pose una senzilla valoració: MM, M, R, B, MB i MB subratllat. Els de MB (molt bé) subratllat, són els que més m’han agradat, els que voldria tornar a llegir algun dia. Intente ser rigorós i sincer.

Comence amb les novel·les gràfiques: he gaudit molt amb Esperaré siempre tu regreso de Jordi Peidro, sobre la vida de l’alcoià Paco Aura en el camp de concentració nazi de Mauthausen, Dr. Uriel de Sento Llobell, un totxo meravellós sobre la Guerra Civil i El ala rota d’Antonio Altarriba i Kim, sobre la vida de la mare d’Altarriba, molt emotiva.

Com soc un poc friqui del ruralisme de principis del segle XX l’any 2020 vaig llegir Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, en l’edició original de l’any 1911. És un llibre de relats que són una meravella. Em va agradar tant que vaig compartir al blog el relat «Les masies tràgiques». Del mateix Bertrana em vaig regalar a mi mateix L’hereu, el primer volum de la seua autobiografia literària, formada per una trilogia titulada Entre la terra i els núvols. Està publicat per Edicions de la Ela Geminada, en una edició magnífica. Vull llegir-me’ls tots, a poc a poc, cada any un volum. Aquest 2021 em toca El vagabund.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «El peón» de Paco Cerdà

El peón de Paco Cerdà és un llibre que segueix el fil d’una partida d’escacs, i està ple d’històries del franquisme i de la Guerra Freda, sovint presentades com a contrapunts, com una mena de moments estel·lars. Els peons són les víctimes i, evidentment, la història els passa per damunt. La partida que és l’eix del llibre és la que els escaquistes Arturo Pomar i Bobby Fischer van jugar l’any 1962, en un campionat a Estocolm.

Cada capítol del llibre és un dels 77 moviments d’aquesta partida i podem reproduir-la en un tauler mentre el llegim; així el llibre interactua amb el lector, passa a ser un joc. Les figures de Pomar i Fischer són molt atractives: ambdós van ser xiquets prodigis; ambdós van esdevenir símbols dels seus països i dels seus règims (Pomar a l’Espanya de la dictadura de Franco / Fischer als Estats Units, líder del bloc capitalista); ambdós tenen partides mítiques: la de Pomar quan tenia 12 anys contra el campió Alekhine, i Fischer amb la seua “immortal” i sobretot la partida contra el campió rus Spassky l’any 1972; per últim, ambdós van acabar relegats.

Llegint aquest llibre te n’adones de la barbaritat de coses que van passar l’any 1962. D’alguna manera això ens fa suposar que cada any, estudiat amb deteniment, pot ser una mina d’arguments. Però és que realment aquest any va estar sembrat: la detenció de Julián Grimau, el famós intercanvi de presoners a un pont de Berlín, el “Contuberni” de Munich, la figura heterodoxa de Dionisio Ridruejo, la crisi dels míssils a Cuba, una conferència de Marcos Ana a Londres, la mort de Diego Martínez Barrio (president de la Segona República a l’exili), l’inici del Concili del Vaticà II, el “happy birthday” de Marilyn Monroe a Kennedy, i més i més coses. Pel que fa als valencians, en aquest any de 1962 va esdevindre la publicació de El País Valenciano i, especialment, de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, però això no apareix al llibre.

Tots aquests fets al voltant de l’any 1962 acompanyen els escacs, amb apunts sobre el paper dels peons en aquest joc: la seua utilitat, els seus moviments, tan humils, sense possibilitat de retrocedir o rectificar, i també la il·lusió quasi impossible d’arribar a coronar i esdevenir dama. En contrapunt amb les altres peces més importants, els peons ens semblen peces sacrificables, quasi prescindibles, víctimes dels interessos d’altres. Són tota una al·legoria vital. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »