LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Contra les aules», de Tomàs Llopis (2016), les memòries d’un professor valencià

contra_les_aules_tomas_llopis

El dia del meu sant, fa unes setmanes, em vaig autoregalar Contra les aules de Tomàs Llopis, un llibre de memòries.

Llegir un llibre de memòries és una de les maneres més educades que conec de dotorejar la vida d’una altra persona, i si aquestes memòries fan referència a alguna cosa que t’apassiona i estan ben escrites, poden esdevenir una lectura molt entretinguda. Per sort, la literatura no només és ficció.

Tomàs Llopis és el seu autor, i encara que no el conec personalment som “amics” al Facebook i compartim algunes dèries i il·lusions. Tomàs va nàixer a Beniarbeig (la Marina Alta), va ser alumne durant el franquisme, i professor durant la transició a la democràcia, durant els anys de les incerteses i dubtes del progressisme valencià, i finalment durant els dos decennis de poder omnímode del Partit Popular, uns anys plens de corrupció i d’atacs a qualsevol senya d’identitat valenciana que no fóra “Para ofrendar nuevas glorias…”. Tomàs es va jubilar el 2014, poc abans del canvi polític que ara estem vivint, i va aprofitar l’ocasió per a ordenar les seues experiències i escriure aquest testimoni.

Un llibre així tampoc és res nou, llibres de professors i sobre professors n’hi ha una pila. Farà temps vaig llegir i ressenyar El professor de Frank McCourt i Mal d’escola de Daniel Pennac, dos llibres que em van encantar. La diferència, la gran diferència, és que estem davant d’un professor nostre, que ens explica l’èpica quotidiana del fet d’haver sigut professor de llengua i literatura catalana al País Valencià, quan no es podia dir ni “catalana” ni “País”, o te la jugaves.

El que més m’ha agradat de Contra les aules és la seua honestedat i el to col·loquial de qui vol contar-te una història, la seua, sense grans escarafalls. Malgrat que m’ha semblat un relat molt lineal i que de vegades cau en detalls “administratius”, que als lectors en general no ens importen massa, considere que és un llibre important perquè és el testimoni d’una persona que té molt a dir sobre una època difícil per a la cultura valenciana, amb un compromís clar per mantenir la “flama” del valencià. A més a més destil·la passió per la seua faena, per la literatura (la catalana i la universal, amb traduccions de la màxima qualitat), pels seus alumnes, i també, disculpeu el to emfàtic, pel seu poble i el seu país.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Retrats de l’exili” de Domènec Guansé, la pervivència de la cultura catalana a l’exili

portada_retrats-exili_guanse_domenec

Retrats de l’exili és un llibre amb trenta-quatre articles escrits per Domènec Guansé sobre diverses personalitats catalanes del món de la cultura de la primera meitat del segle XX.

Domènec Guansé (1894-1978) va ser un periodista cultural que va participar en la retirada i va haver d’exiliar-se, primer a França i després a Xile, al final de la Guerra Civil. També va escriure novel·les, obres de teatre, assaigs i biografies, però sobretot va destacar pels seus articles.

Per pura casualitat vaig trobar aquest llibre a la Llibreria Llorens d’Alcoi. Fa unes setmanes vaig passar i Jose, el seu propietari, gran negociant, em va dir “mira allí, han arribat uns llibres nous que igual t’interessen”, i ja està, me’n vaig portar dos, aquest de Guansé i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya de Josep Fontana.

Els motius per a llegir el llibre de Guansé per a mi són molt clars: afecta a la Història Contemporània de Catalunya i d’Espanya; sobrevola el tema de la retirada republicana i de l’exili, del que va ser i del que podria haver sigut; ajuda a satisfer un poc la curiositat per la literatura i la cultura catalana; i, per últim, un motiu estètic, aquest llibre està publicat per Adesiara, una editorial que també va editar Devocionari domèstic, un llibre de poemes de Bertolt Brecht que vaig llegir no fa molt i que em va agradar. Per motius no serà.

Abans de llegir-me’l no tenia ni idea de qui era Domènec Guansé, ni tampoc mai havia sigut realment capaç d’entendre el que va suposar per a Catalunya l’exili de tantes i tantes personalitats del món de la cultura al final de la Guerra Civil. Escriptors, periodistes, lingüistes, historiadors, dramaturgs, etc. van haver d’escapar per a evitar la repressió del règim feixista, ultracatòlic, conservador i centralista, del general Franco. Per a la majoria els esperava un exili ple de dificultats, desconnectats i repartits per diferents països d’Europa i d’Amèrica.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Historia menor de Grecia” de Pedro Olalla, un munt d’històries bellíssimes

portada-pedro-olalla-historia-menor-de-grecia

Fa dos setmanes em vaig comprar aquest llibre perquè parlava sobre Grècia, perquè estava editat per Acantilado i perquè l’autor és Pedro Olalla. Ningú m’havia parlat d’ell, senzillament el vaig trobar al catàleg de l’editorial mentre buscava altres coses i em va cridar l’atenció. Pedro Olalla, l’autor, va agafar una mica de notorietat gràcies a eixir en la tele, al Salvados del Jordi Évole, en un programa del 2012 titulat “Al filo del rescate” (minut 17 i següents). Després em va agradar molt un article seu que vaig compartir a Historiata i que es titula “La violència de guant blanc“. Recordava el seu nom i quan vaig veure aquest llibre les ganes de comprar-me’l van ser instantànies. He sigut molt feliç llegint-lo.

Historia menor de Grecia és un recull de relats breus, brevíssims, sobre diversos moments de la història de Grècia i de la seua influència. El seu subtítol és Una mirada humanista sobre la agitada historia de los griegos. Cada capítol és de dos o tres pàgines i els títols són un lloc i una data. Semblen moments estel·lars a l’estil d’Stefan Zweig, però més breus encara, més condensats. No els he contat, però n’hi hauran al voltant d’un centenar. Apareixen multitud de personatges de tot tipus i en uns moments concrets i assenyalats: alguns els coneixem més o menys, d’altres només d’haver sentit o llegit el seu nom, d’altres no els coneixem de res i són tot un descobriment. Per exemple tenim a Homer, Hesíode, Pèricles, Aristòtil, Alexandre Magne, Marc l’evangelista, Plutarc, Julià l’Apostat, Justinià, Metodi i Ciril, Ibn Batutta, Roger de Flor i els almogàvers, Bocaccio, Montaigne, la Guerra d’independència de Grècia i la matança de Quios, Venizelos, etc. Molts d’aquests capítols poden utilitzar-se per a il·lustrar una explicació en classe d’Història o de Cultura clàssica. Històricament és rigorós i, en la meua opinió, és un llibre que està molt ben escrit i que es pot llegir i rellegir molt bé.

Per últim dir que cada capítol té una breu indicació de les fonts primàries i secundàries, tot un luxe per als curiosos. També trobarem uns mapes i un índex d’antropònims i un altre de topònims. És un llibre molt bonic.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Fouché. Retrat d’un home polític” d’Stefan Zweig (1929)

stefan_zweig_fouche

M’encanta llegir i rellegir a Stefan Zweig (1881-1942). Hi ha autors que arriben a ser com un vell amic, a qui coneixem bé i perdonem les seues manies. He agafat el costum de regalar-me cada any un llibre seu, només un, i llegir-me’l sense pressa, i l’any següent més. Per sort Quaderns Crema ha editat unes quantes obres seues, i les que falten les podem trobar en castellà a Acantilado.

Enguany li ha tocat el torn a Fouché. Retrat d’un home polític. És una obra un tant estranya, perquè és la biografia d’un buròcrata i polític francés que va viure a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX i que ens resulta antipàtic a més no poder. El perquè és ben senzill: explica la vida d’un cínic i un hipòcrita, “un singularíssim home polític” segons Zweig, una persona sense escrúpols que va saber navegar i traure profit personal durant els convulsos anys de la Revolució Francesa, el Directori, l’Imperi de Napoleó Bonaparte i la Restauració absolutista. En una era d’herois i de grans caràcters Joseph Fouché és l’home gris que mou els fils des del seu despatx. Dos vegades van intentar acabar clarament amb ell, i les dos vegades se’n va sortir, i no va ser contra qualsevol intrigant: els seus oponents van ser Robespierre i després Napoleó Bonaparte, als qui primer va servir i després va trair.

Pel context històric que tracta és un llibre molt interessant perquè ens acostem al “tema” de la Revolució Francesa i l’Imperi Napoleònic des de dins, mirant de tu a tu als grans protagonistes, i sobretot veient-los en els seus orígens, com van anar pujant i com finalment van caure.

Voldria dir alguna cosa de l’estil de Zweig: crec que és pompós, emfàtic, excessivament exquisit i ben educat, amb un permanent to heroic en cada circumstància per trivial que siga, i amb unes descripcions psicològiques que arriben a exasperar. Però a mi m’encanta i sóc capaç de llegir-lo i rellegir-lo i continuar encantat. Quan tinc ganes d’un llibre que espere que m’agrade, Stefan Zweig és una de les meues opcions més clares. No obstant això, no m’agrada recomanar les seues obres, sé que no ha envellit massa bé i que a molta gent els pot semblar un autor un poc pesat. Si de cas cite les obres més populars, com Moments estelars de la Humanitat o les seues memòries El món d’ahir. Memòries d’un europeu, o també la interessantíssima i no massa coneguda Castellio contra Calvino. Consciència contra violència. Al final estic recomanant-lo. Ja he dit que per a mi és un vell amic.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »