LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

LLIBRE. «Contra les aules», de Tomàs Llopis (2016), les memòries d’un professor valencià

contra_les_aules_tomas_llopis

El dia del meu sant, fa unes setmanes, em vaig autoregalar Contra les aules de Tomàs Llopis, un llibre de memòries.

Llegir un llibre de memòries és una de les maneres més educades que conec de dotorejar la vida d’una altra persona, i si aquestes memòries fan referència a alguna cosa que t’apassiona i estan ben escrites, poden esdevenir una lectura molt entretinguda. Per sort, la literatura no només és ficció.

Tomàs Llopis és el seu autor, i encara que no el conec personalment som “amics” al Facebook i compartim algunes dèries i il·lusions. Tomàs va nàixer a Beniarbeig (la Marina Alta), va ser alumne durant el franquisme, i professor durant la transició a la democràcia, durant els anys de les incerteses i dubtes del progressisme valencià, i finalment durant els dos decennis de poder omnímode del Partit Popular, uns anys plens de corrupció i d’atacs a qualsevol senya d’identitat valenciana que no fóra “Para ofrendar nuevas glorias…”. Tomàs es va jubilar el 2014, poc abans del canvi polític que ara estem vivint, i va aprofitar l’ocasió per a ordenar les seues experiències i escriure aquest testimoni.

Un llibre així tampoc és res nou, llibres de professors i sobre professors n’hi ha una pila. Farà temps vaig llegir i ressenyar El professor de Frank McCourt i Mal d’escola de Daniel Pennac, dos llibres que em van encantar. La diferència, la gran diferència, és que estem davant d’un professor nostre, que ens explica l’èpica quotidiana del fet d’haver sigut professor de llengua i literatura catalana al País Valencià, quan no es podia dir ni “catalana” ni “País”, o te la jugaves.

El que més m’ha agradat de Contra les aules és la seua honestedat i el to col·loquial de qui vol contar-te una història, la seua, sense grans escarafalls. Malgrat que m’ha semblat un relat molt lineal i que de vegades cau en detalls “administratius”, que als lectors en general no ens importen massa, considere que és un llibre important perquè és el testimoni d’una persona que té molt a dir sobre una època difícil per a la cultura valenciana, amb un compromís clar per mantenir la “flama” del valencià. A més a més destil·la passió per la seua faena, per la literatura (la catalana i la universal, amb traduccions de la màxima qualitat), pels seus alumnes, i també, disculpeu el to emfàtic, pel seu poble i el seu país.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Retrats de l’exili” de Domènec Guansé, la pervivència de la cultura catalana a l’exili

portada_retrats-exili_guanse_domenec

Retrats de l’exili és un llibre amb trenta-quatre articles escrits per Domènec Guansé sobre diverses personalitats catalanes del món de la cultura de la primera meitat del segle XX.

Domènec Guansé (1894-1978) va ser un periodista cultural que va participar en la retirada i va haver d’exiliar-se, primer a França i després a Xile, al final de la Guerra Civil. També va escriure novel·les, obres de teatre, assaigs i biografies, però sobretot va destacar pels seus articles.

Per pura casualitat vaig trobar aquest llibre a la Llibreria Llorens d’Alcoi. Fa unes setmanes vaig passar i Jose, el seu propietari, gran negociant, em va dir “mira allí, han arribat uns llibres nous que igual t’interessen”, i ja està, me’n vaig portar dos, aquest de Guansé i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya de Josep Fontana.

Els motius per a llegir el llibre de Guansé per a mi són molt clars: afecta a la Història Contemporània de Catalunya i d’Espanya; sobrevola el tema de la retirada republicana i de l’exili, del que va ser i del que podria haver sigut; ajuda a satisfer un poc la curiositat per la literatura i la cultura catalana; i, per últim, un motiu estètic, aquest llibre està publicat per Adesiara, una editorial que també va editar Devocionari domèstic, un llibre de poemes de Bertolt Brecht que vaig llegir no fa molt i que em va agradar. Per motius no serà.

Abans de llegir-me’l no tenia ni idea de qui era Domènec Guansé, ni tampoc mai havia sigut realment capaç d’entendre el que va suposar per a Catalunya l’exili de tantes i tantes personalitats del món de la cultura al final de la Guerra Civil. Escriptors, periodistes, lingüistes, historiadors, dramaturgs, etc. van haver d’escapar per a evitar la repressió del règim feixista, ultracatòlic, conservador i centralista, del general Franco. Per a la majoria els esperava un exili ple de dificultats, desconnectats i repartits per diferents països d’Europa i d’Amèrica.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Historia menor de Grecia” de Pedro Olalla, un munt d’històries bellíssimes

portada-pedro-olalla-historia-menor-de-grecia

Fa dos setmanes em vaig comprar aquest llibre perquè parlava sobre Grècia, perquè estava editat per Acantilado i perquè l’autor és Pedro Olalla. Ningú m’havia parlat d’ell, senzillament el vaig trobar al catàleg de l’editorial mentre buscava altres coses i em va cridar l’atenció. Pedro Olalla, l’autor, va agafar una mica de notorietat gràcies a eixir en la tele, al Salvados del Jordi Évole, en un programa del 2012 titulat “Al filo del rescate” (minut 17 i següents). Després em va agradar molt un article seu que vaig compartir a Historiata i que es titula “La violència de guant blanc“. Recordava el seu nom i quan vaig veure aquest llibre les ganes de comprar-me’l van ser instantànies. He sigut molt feliç llegint-lo.

Historia menor de Grecia és un recull de relats breus, brevíssims, sobre diversos moments de la història de Grècia i de la seua influència. El seu subtítol és Una mirada humanista sobre la agitada historia de los griegos. Cada capítol és de dos o tres pàgines i els títols són un lloc i una data. Semblen moments estel·lars a l’estil d’Stefan Zweig, però més breus encara, més condensats. No els he contat, però n’hi hauran al voltant d’un centenar. Apareixen multitud de personatges de tot tipus i en uns moments concrets i assenyalats: alguns els coneixem més o menys, d’altres només d’haver sentit o llegit el seu nom, d’altres no els coneixem de res i són tot un descobriment. Per exemple tenim a Homer, Hesíode, Pèricles, Aristòtil, Alexandre Magne, Marc l’evangelista, Plutarc, Julià l’Apostat, Justinià, Metodi i Ciril, Ibn Batutta, Roger de Flor i els almogàvers, Bocaccio, Montaigne, la Guerra d’independència de Grècia i la matança de Quios, Venizelos, etc. Molts d’aquests capítols poden utilitzar-se per a il·lustrar una explicació en classe d’Història o de Cultura clàssica. Històricament és rigorós i, en la meua opinió, és un llibre que està molt ben escrit i que es pot llegir i rellegir molt bé.

Per últim dir que cada capítol té una breu indicació de les fonts primàries i secundàries, tot un luxe per als curiosos. També trobarem uns mapes i un índex d’antropònims i un altre de topònims. És un llibre molt bonic.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Fouché. Retrat d’un home polític” d’Stefan Zweig (1929)

stefan_zweig_fouche

M’encanta llegir i rellegir a Stefan Zweig (1881-1942). Hi ha autors que arriben a ser com un vell amic, a qui coneixem bé i perdonem les seues manies. He agafat el costum de regalar-me cada any un llibre seu, només un, i llegir-me’l sense pressa, i l’any següent més. Per sort Quaderns Crema ha editat unes quantes obres seues, i les que falten les podem trobar en castellà a Acantilado.

Enguany li ha tocat el torn a Fouché. Retrat d’un home polític. És una obra un tant estranya, perquè és la biografia d’un buròcrata i polític francés que va viure a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX i que ens resulta antipàtic a més no poder. El perquè és ben senzill: explica la vida d’un cínic i un hipòcrita, “un singularíssim home polític” segons Zweig, una persona sense escrúpols que va saber navegar i traure profit personal durant els convulsos anys de la Revolució Francesa, el Directori, l’Imperi de Napoleó Bonaparte i la Restauració absolutista. En una era d’herois i de grans caràcters Joseph Fouché és l’home gris que mou els fils des del seu despatx. Dos vegades van intentar acabar clarament amb ell, i les dos vegades se’n va sortir, i no va ser contra qualsevol intrigant: els seus oponents van ser Robespierre i després Napoleó Bonaparte, als qui primer va servir i després va trair.

Pel context històric que tracta és un llibre molt interessant perquè ens acostem al “tema” de la Revolució Francesa i l’Imperi Napoleònic des de dins, mirant de tu a tu als grans protagonistes, i sobretot veient-los en els seus orígens, com van anar pujant i com finalment van caure.

Voldria dir alguna cosa de l’estil de Zweig: crec que és pompós, emfàtic, excessivament exquisit i ben educat, amb un permanent to heroic en cada circumstància per trivial que siga, i amb unes descripcions psicològiques que arriben a exasperar. Però a mi m’encanta i sóc capaç de llegir-lo i rellegir-lo i continuar encantat. Quan tinc ganes d’un llibre que espere que m’agrade, Stefan Zweig és una de les meues opcions més clares. No obstant això, no m’agrada recomanar les seues obres, sé que no ha envellit massa bé i que a molta gent els pot semblar un autor un poc pesat. Si de cas cite les obres més populars, com Moments estelars de la Humanitat o les seues memòries El món d’ahir. Memòries d’un europeu, o també la interessantíssima i no massa coneguda Castellio contra Calvino. Consciència contra violència. Al final estic recomanant-lo. Ja he dit que per a mi és un vell amic.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Nadie es neutral en un tren en marcha” de Howard Zinn (1994), les memòries d’un historiador combatiu

Howard Zinn (1922-2010)

Howard Zinn (1922-2010)

“Nunca en mis clases he ocultado mis ideas políticas, el odio que me inspira la guerra y el militarismo, la indignación que me produce la desigualdad por cuestiones de raza, mi fe en el socialismo democrático, en la distribución racional y justa de las riquezas del mundo”.

M’encanta la claredat. Aquesta afirmació, tan políticament i pedagògicament “incorrecta”, és una de les moltes semblants que es poden trobar en aquest llibre de memòries. Howard Zinn, l’autor, (1922-2010) va ser un historiador i politòleg nord-americà que va destacar pel seu compromís social. Va nàixer dins d’una família humil a Nova York, de jove va treballar en nombroses faenes manuals i va servir en un bombarder durant la II Guerra Mundial. Va arribar a professor de Ciències Socials passats els trenta anys i el primer lloc on va treballar va ser a una escola universitària per a negres a Atlanta, on va topar amb la segregació racial i l’educació tradicional. Posteriorment va ser professor a la Universitat de Boston. Va lluitar sempre a favor dels drets civils dels negres, de les dones i de les minories, contra les injustícies i les desigualtats, i es va oposar públicament a la guerra de Vietnam. Va defendre un activisme optimista, amb sentit de l’humor i fugint de dogmatismes. La seua obra més popular és A People’s History of the United States (1980), publicada també en castellà amb el títol La otra historia de los Estados Unidos (enllaç a l’editorial Hiru), on qüestionava la tradicional història del seu país, basada en un relat d’èxits cap a la llibertat, i denunciava les matances als indígenes, l’explotació social, les desigualtats i la cultura de la violència. La veritat és que va ser una persona fascinant.

 

portada_howard_zinn_nadie_neutral_tren_machaAquest llibre me’l va recomanar fa un temps Marc Ferri, un professor d’història amb qui vaig coincidir a Alzira. Em va dir que “Howard Zinn és el Noam Chomsky dels historiadors”. Vaja que sí, de fet Zinn i Chomsky van ser durant molts anys amics i companys de lluites.

Potser la frase més colpidora del llibre és el mateix títol: “Ningú és neutral en un tren en marxa”. M’agradaria recordar-la sempre. És una frase que l’autor deia als seus alumnes i que explica una idea molt senzilla: ningú, absolutament ningú, pot dir que és neutral (o objectiu), perquè proclamar-se neutral significa deixar-se portar pel corrent, acceptar les injustícies, ser un covard, o com a mínim un pusil·lànime. Aquesta frase sintetitza centenars de pàgines sobre el debat entre l’objectivitat i la subjectivitat en les ciències socials, i en la vida.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El descubrimiento de la lentitud” d’Sten Nadolny, sobre l’explorador John Franklin

sten_nadolny_el_descubrimiento_de_la_lentitudExemplar que jo he llegit:

  • Sten Nadolny: El descubrimiento de la lentitud
  • Sobre el mariner i explorador John Franklin (1786-1847)
  • Madrid, Círculo de Lectores, 1992, 393 pàgines.
  • Original en alemany, publicat el 1983.

El descubrimiento de la lentitud d’Sten Nadolny va arribar a les meues mans per casualitat. Es trobava en un lot de llibres molt heterogeni que vaig arreplegar en una casa particular. M’ho passe molt bé “rescatant” llibres. Vaig fer com sempre: el vaig revisar per damunt i el vaig penjar a la pàgina personal que tinc a todocolección. Però no sé si serà per l’argument o per la imatge de la coberta el cas és que el tenia en compte com a lectura pendent. Ara me l’he pogut llegir, a la nit, quan tots dormien, a la fresca.

La novel·la se centra en la figura de John Franklin (1786-1847), mariner i explorador britànic que va morir a l’Àrtic, buscant el pas del nord-oest, entre l’Atlàntic i el Pacífic, quan comandava els llegendaris vaixells Erebus i Terror. Una expedició en la qual van morir tots els seus membres, pel fred, la fam i les malalties.

És un relat biogràfic que m’ha resultat estrany. Les primeres dos-centes pàgines m’han costat de llegir; la resta han anat cap avall. Presenta un John Franklin lent, és a dir afectat per algun tipus de lentitud mental, que fa que destaque entre la resta de persones, ja que les seues decisions i accions estan excessivament meditades, són massa lentes, encara que al final sol encertar la solució als problemes. Amb aquest estigma, sempre present, la novel·la explica linealment la seua vida des de la infantesa fins a un final no massa èpic: una infart quan comandava l’expedició àrtica. Ens descriu els seus inicis com a mariner, les batalles de Copenhague i Trafalgar durant les guerres napoleòniques, les seues primeres expedicions a l’àrtic (fam i fred), o la seua governació a la colònia de Tasmània. Per a mi és una novel·la que té moments bonics i està ben escrita, sense caure en sensibleries ni en detallismes exagerats. Alguns exemples:

Sobre la història (pàgina 191):

“Dedicándose a la historia, la lentitud constituye una ventaja. El investigador dilata los acontecimientos del pasado, por mucha que fuera la rapidez con que se produjeran, hasta que su razón logra captarlos bien. Entonces está en condiciones de demostrarle a cualquier rey, por rápido que sea, cómo hubiera debido actual en tal o cual batalla.”

 

Sobre el mar (pàgina 261):

“El mar era indestructible. Lo surcaban millares de flotas sin dejar el menor rastro en él. El mar tenía un aspecto distinto cada día, y seguiría igual hasta la eternidad. Mientras existiera el mar, el mundo no sería una desgracia.”

 

Sobre la glòria (pàgina 301):

“La gloria y el ridículo son primos hermanos. Nada tienen que ver con el honor.”

 

Sobre l’educació, un diàleg entre John Franklin i la seua esposa (pàgines 359-360):

“– En la nueva escuela se tiene que enseñar qué es lo duradero, sin aburrir al alumno. Eso es justamente lo que no saben hacer en las escuelas. […]
– Las malas escuelas –siguió diciendo– impiden a todo el mundo ver más allá de lo que ve el profesor…
– Bueno, pero por otro lado no se puede obligar a los profesores a ver más de lo que ven…
– Respeto es lo que tienen que tener –replicó John–, y no meter prisas a la gente. Y también tienen que aprender a observar.
– ¿Pretendes conseguirlo por decreto?
– Pretendo demostrarlo. El respeto lo da la vista. Los profesores no sólo deben ser maestros. También tienen que ser descubridores.”

És un bon exemplar per a la biblioteca de biografies d’exploradors i d’aventures èpiques polars.

LLIBRE. “Marx” de Werner Blumenberg, una biografia humana

marx-werner-blumenberg-biografias-salvatEdició que jo he llegit:

  • Werner Blumenberg: “Marx” (original de 1962)
  • Barcelona, Salvat Editores, 1984
  • Il·lustrat, 205 pàgines
  • Col·lecció “Grandes biografías”
  • Pròleg de Santos Juliá Díaz

Breument la biografia: Karl Marx va ser un filòsof, historiador, economista i polític alemany. Va nàixer a Trèveris l’any 1818. Va estudiar lleis a la Universitat de Berlín, i es va formar filosòficament en l’anomenada esquerra hegeliana. De Hegel va conservar el mètode dialèctic, però va rebutjar l’idealisme i l’actitud contemplativa de limitar-se a interpretar el món; ell el volia transformar. El 1848 va escriure el Manifest Comunista amb la col·laboració d’Engels. La seua crítica de l’economia clàssica es troba a la seua obra El Capital, publicat el 1867 el primer volum, on analitza les formes de producció capitalista, que segons Marx és l’última forma antagònica del procés de producció social després de l’esclavitud i el feudalisme. El segon i el tercer volum els va publicar el seu col·laborador Engels el 1885 i el 1894 respectivament, sobre la base dels seus manuscrits. Gran part de la seua vida va estar dedicada a l’activitat política pràctica i a l’organització del moviment obrer. El 1864 va participar en la fundació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), més coneguda com la I Internacional. Marx va morir a Londres, on vivia desterrat, l’any 1883. Les seues idees van servir de fonament teòric i pràctic de nombrosos moviments i partits polítics de defensa dels treballadors d’arreu del món.

Sobre l’autor: Werner Blumenberg (1900-1965) va ser membre del Partit Socialdemòcrata Alemany. Va participar en l’oposició clandestina a Hitler. Després de la guerra va treballar per a l’Institut d’Història Social d’Amsterdam. Va publicar aquesta biografia el 1962, poc abans de morir, amb un plantejament cap a Marx més personal i humà que polític o intel·lectual. Aquesta obra es pot englobar dins dels intents d’alguns socialistes de rescatar el marxisme del cos teòric profundament dogmàtic que fonamentava el totalitarisme soviètic (el marxisme-leninisme). La seua intenció és mostrar un “humanisme marxista”, més d’acord amb el socialisme de rostre humà que alguns socialistes marxistes volien presentar durant els anys fortament bipolars de la Guerra Freda (1945-1989).

Llegir aquesta biografia permet adonar-nos-en que Karl Marx és un gran desconegut. Tots hem sentit parlar del marxisme, fins i tot hem estudiat per damunt les seues teories, però al capdavall només repetim coses repetides, conceptes mastegats. És sobretot una biografia que ens mostra el vessant humà i més personal de Marx, i ens permet aproximar-nos a la seua figura i al moment en què va viure evitant un poc la forta càrrega interpretativa posterior. M’ha agradat especialment l’anàlisi de l’evolució del seu pensament, ja que els conceptes teòrics que va desenvolupar i que formen part dels “dogmes marxistes” tenen el seu origen i el seu per què. Alguns d’aquests conceptes, relativament coneguts, són per exemple: materialisme històric, lluita de classes, relacions de producció, plusvàlua, revolució permanent, dictadura del proletariat, infraestructura-superestructura, acumulació i concentració del capital, etc. Cal dir que Marx no era marxista, era un pensador, i encara que tenia el seu geni, i el seu ego, era molt escrupulós amb la informació que utilitzava i les teories que presentava. El seu edifici teòric era producte de les seues investigacions, no d’uns dogmes aplicats a priori com posteriorment van fer tants marxistes. Aquesta biografia, per tant, serveix per a ubicar-nos un poc en el moment que va viure Marx, per a conéixer la seua vida personal, la seua actuació política i l’origen de les seues idees. Es llig molt fàcilment. A mi m’ha agradat molt.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Años interesantes. Una vida en el siglo XX” d’Eric John Hobsbawm (2002), l’autobiografia d’un gran historiador

portada - hobsbawm - años interesantesRESSENYA. Eric John Hobsbawm:

“Años interesantes. Una vida en el siglo XX” (2002)

  • Barcelona, Editorial Crítica, 2003
  • 411 pàgines, en castellà, notes al peu de pàgina i finals, fotografies i índex.
  • Col·lecció 30 anys de Crítica. Preu d’oferta: 12 euros.
  • Títol original: “Interesting Times. A Twentieth-Century Life

Ressenya

“Però no abandonem les armes, ni tan sols en els moments més difícils. La injustícia social ha de continuar sent denunciada i combatuda. El món no millorarà per si soles.”

Vaig saber de Hobsbawm per primera volta gràcies a la lectura i el treball que vaig haver de fer en segon de la carrera d’Història sobre el seu llibre Nacions i nacionalismes des de 1780. Des d’aleshores he llegit uns quants llibres més i sempre ha sigut un plaer de lectura i d’aprenentatge. Per a mi Hobsbawm és una referència constant en el que vol dir ser historiador: el rigor, la honestedat, el compromís crític amb la societat en la qual vius i la bona escriptura. És a dir, un mestre. O si voleu un intel·lectual de veritat.

Aquest llibre són les memòries d’Eric John Hobsbawm (1917-2012), un historiador conegut per tres tòpics: 1. és un dels millors historiadors del segle XX; 2. apassionat per jazz; i 3. comunista heterodox que mai ha renegat de les seues conviccions. No obstant això, la realitat és molt més rica.

L’obra està dividida en tres parts:

  1. La primera part (capítols 1-16) és el seu relat vital des dels seus orígens familiars fins a la maduresa, passant per la seua infantesa a Viena i Berlín, la joventut a Anglaterra, la vivència d’una Segona Guerra Mundial sense pena ni glòria, el seu comunisme matiner, la passió pel jazz, les activitats polítiques i algunes frustracions acadèmiques, degudes a la seua ideologia comunista, i les seues relacions personals i intel·lectuals.
  2. La segona part tracta sobre l’ofici d’historiador (capítols 17-18). En aquests capítols explica la seua relació amb la resta d’historiadors que va conèixer, i el procés de la seua producció historiogràfica, quan va escriure cada obra i per què, i finalment el per què del seu compromís amb el marxisme.
  3. La tercera part és el relat dels seus viatges, les seues relacions i vincles amb els països, terres i persones que li van marcat professionalment i personalment. Especialment la seua relació amb França, Espanya, Itàlia, Llatinoamèrica i els Estats Units d’Amèrica. Bona part del món occidental.

Més que una autobiografia és un llibre de memòries, escrit des de la maduresa, sobre els records d’una vida fructífera i compromesa amb l’explicació del per què de les coses. La primera part, la del recorregut vital, és la més personal i a mi m’ha resultat un poc menys interessant, si bé n’hi ha moments molt atractius, com l’explicació de l’ambient del Berlín dels anys 30. La segona i tercera part m’han entusiasmat. Això era el que buscava en aquest llibre: les seues relacions amb altres historiadors, el procés de la seua producció historiogràfica (un autèntic referent per a la Història Contemporània), els seus viatges per mig món, les visites a altres països (per exemple l’Espanya de la Guerra Civil i després la franquista), el seu marxisme i el seu compromís social, i també altres qüestions com la passió pel jazz i les persones tan interessants que va conèixer.

Es tracta, per tant, d’un llibre de memòries que complementa a la perfecció els seus llibres d’Història Contemporània. De lectura molt recomanable per a persones curioses i enamorades de la Història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El profesor” de Frank McCourt, un relat encantador

portada - El Professor - McCourt catalàRESSENYA. Frank McCourt:

“El professor” (2005)

  • Madrid, Maeva Ediciones, 2006
  • 293 pàgines, en castellà
  • En català, Edicions Bromera, enllaç
  • En castellà, Maeva Ediciones, enllaç

Ressenya

Aquest llibre és un relat de les peripècies d’un professor de secundària a diversos instituts de Nova York (EUA). Frank McCourt va aplegar als Estats Units a finals dels anys 40, des d’Irlanda, va ingressar a l’exèrcit i després va estudiar a la Universitat. A finals dels anys 50 va començar la seua carrera –grisa, trista i esforçada– de professor de llengua anglesa i de creació literària. El llibre narra la seua posició davant l’ensenyament i els altres professors. Ell és un professor heterodox com es mostra a través de multitud de petites anècdotes que il·lustren l’obra, com quan es menja un entrepà que llança un alumne el primer dia de classe, o quan comenta el gènere d’excuses d’absentisme creades pel propi alumnat. Són 30 anys de professió, sense un futur brillant però amb una dedicació total i esgotadora, fins que de la nit al matí es va fer famós per la seua obra autobiogràfica “Les cendres d’Àngela”.

Opinió personal: és un llibre divertit que es llig en poc temps perquè enganxa. De vegades sembla un poc insubstancial, com un recull d’anècdotes sense més. Però no és així. A la primera meitat del llibre explica el principi de la seua professió i la seua manera de veure-la. La segona meitat resulta igual d’entretinguda però a poc a poc decau en un tipus d’anecdotari com hem dit adés. No obstant això, és un llibre molt interessant i totalment recomanable, que analitza el món de l’ensenyament d’una manera molt divertida i que ens dóna idees per a enfrontar-nos al “terror” d’estar davant d’una colla d’adolescents desganats. Sense cap vanitat ni petulància: educació pura.

–  Llegeix la resta d’aquesta entrada »