LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Legado de Europa», una selecció pòstuma de textos d’Stefan Zweig (1960)


Stefan Zweig és un dels meus autors favorits. Amb els alumnes a voltes hem llegit Moments estel·lars de la humanitat, sense massa èxit, la veritat, però jo continue intentant-ho. Aquest estiu m’he llegit Legado de Europa, un llibre pòstum format per articles, pròlegs, discursos i textos diversos, reunits pel seu editor i amic Richard Friedenthal.
Legado de Europa es va publicar per primera volta el 1960, divuit anys després de la mort d’Zweig. Conté vint-i-sis textos, la majoria sobre personalitats de la seua època que el van marcar. Són breus apunts biogràfics, fets des del punt de vista d’un amic o un admirador, però sense caure en el panegíric coent. Molts d’ells són personatges quasi desconeguts en l’actualitat, o almenys per a mi, la majoria escriptors, com Léon Bazalgette, Edmond Jaloux, Jakob Wassermann, Otto Weininger, Lafcadio Hearn o l’escriptor ruralista suís Ramuz, entre d’altres. Potser encara són un poc coneguts Rainer M. Rilke i Romain Rolland.

El capítol més extens, el més significatiu, és el dedicat a Michel de Montaigne, escrit a Brasil en els dos últims anys de vida d’Zweig, entre 1941 i 1942. Això em fa recordar que tinc pendent els Assaigs.

També hi ha dos capítols sobre polítics: un sobre el socialista francés Jaurès i l’altre sobre Walter Rathenau, ministre de la República de Weimar. Tots dos van morir assassinats.
Els tres últims capítols són uns articles amb reflexions sobre la història, els conflictes humans i el pas del temps. Un d’ells, titulat «És justa la Història?», el vaig compartir fa temps al blog. Parla sobretot de la injustícia de la història per recordar només els grans homes, sovint sense moral, aixecats sobre les vides i el treball de tanta gent anònima. El més curiós és que la resposta directe a aquesta pregunta no la trobem en aquest article, sinó en la seua obra Castellio contra Calvino, on hi ha una cita que diu: «La història no té temps per a ser justa. Com a cronista freda només té en compte els resultats». No m’acaba d’agradar, em sembla massa lapidària.
Però de tots els capítols voldria destacar el que dedica al seu amic Joseph Roth, escriptor i d’origen jueu com ell, autor de la novel·la La marxa Radetzky, ambientada en el final de l’Imperi Austrohongarés. El text publicat a Legado de Europa sobre Joseph Roth és el discurs fúnebre que Zweig li va dedicar, de l’any 1939, quan tot apuntava que Europa se n’anava a fer punyetes. És un text bellíssim. Copie al final d’aquesta entrada un fragment, del final del discurs, molt èpic.
He de llegir alguna cosa de Joseph Roth. Respecte a Stefan Zweig, amb un sentiment de soledat i desesperació enorme, es va suïcidar amb la seua dona el 1942 a Petrópolis (Brasil).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LITERATURA. Sueca i el curs de literatura universal d’Enric Iborra

Entre gener i març he assistit a un curs de literatura universal que ha impartit Enric Iborra. Enric és professor de valencià a l’IES Lluís Vives de València i autor de llibres sobre literatura com Un son profund o La literatura recordada, i també escriu regularment al seu blog La serp blanca.

El curs es feia dimecres per la vesprada, a l’antiga casa de Joan Fuster, a Sueca, actualment un museu i un espai dedicat a la seua figura i a tota una època. Han sigut 7 sessions. Tenia l’inconvenient de la distància, uns 100 km, però no se m’ha fet massa pesat. Anar a aquest curs ha sigut com unes petites vacances entre setmana.

Em vaig apuntar perquè soc seguidor del blog d’Enric Iborra, fa temps que m’agrada molt el que escriu i especialment el seu to didàctic, ben dissimulat, gens embafador. No el coneixia personalment, però fa uns anys que estem en contacte per correu (des que vaig fer una breu ressenya sobre Un son profund) i tenia ganes de «desvirtualitzar-lo». No defrauda. És pur nervi parlant, relacionant conceptes, ampliant idees, contant anècdotes, destacant aspectes que no són evidents, dessacralitzant la literatura. El primer dia ens van donar un dossier de textos literaris, molt ben triats, i en cada sessió llegíem uns quants per a il·lustrar alguna explicació. També vam veure alguns vídeos. Em fa l’efecte que amb ell la literatura esdevé un joc, una excusa per a pensar-nos, i alhora divertir-nos, fins i tot quan el que llegim incomoda un poc.

A més a més, com el curs estava dirigit a professors de secundària de vegades feia algunes referències a les classes i als alumnes, i això a tots els professors ens agrada moltíssim. És una mena de «vendetta».

El curs estava plantejat com un tot. Tal com diu Enric en un apunt del seu blog sobre aquest curs: «M’he basat en una concepció de la literatura universal com un ordre simultani: tan contemporanis són Homer i Tolstoi, com Pla i Flaubert, des del moment que tots els podem llegir en el moment actual. Més que una panoràmica cronològica, he volgut presentar una xarxa de motius fonamentals que relliguen la literatura universal.»

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LECTURES. Llibres que vull llegir amb els alumnes (curs 2018-2019)

Cada professor té les seues manies. Una de les meues és que els alumnes lligen algun llibre. Sé que probablement és una batalla perduda, però és la meua mania i tinc ganes d’intentar-ho. Tots sabem que l’edat és complicada, hi ha poc de temps, els temaris són llargs i els joves se senten atrets per altres estímuls on la recompensa és molt més ràpida i directa, però per provar-ho tampoc passa res. A més a més el foment de la lectura és un contingut curricular i tot això tan bonic que sol dir-se. 

Per tant, aquest curs he triat dos llibres per nivell (per a 3r només un). Un dia a la setmana llegirem en classe alguns capítols o fragments, ampliaré un poc la informació i els comentarem entre tots. No vaig a encomanar el típic treball d’una fitxa de lectura que es pot traure de qualsevol “rincón del vago”. Serà llegir i comentar. Són llibres que he llegit i conec bé, i crec que entre tots podrem traure molta punta. Sé que alguns alumnes s’avorriran, però confie que d’altres ho aprofiten. Ho avaluaré amb l’actitud, la participació i segurament una redacció final a partir d’un fragment o dos del llibre.

Els llibres que he triat són els següents: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »