PEL·LÍCULA. «Lluny dels homes» (2014)

Lejos-de-los-hombres

Anit vaig veure Lluny dels homes, una pel·lícula ambientada en Algèria, en 1954. Està basada en un relat d’Albert Camus que es titula L’hoste.

Explica la història d’un professor rural d’origen espanyol, veterà de la Segona Guerra Mundial, que ha de portar a un presoner algerià a un poble per a que el jutgen, i així evitar una escalada de violència familiar. Però el recorregut no serà gens fàcil. És un western en tota regla.

Potser no és una pel·lícula per a alumnes, almenys no per a l’aula, però sí que la recomane per als que gaudim amb les bones històries, contades sense frenesí, i amb una fotografia bellíssima.

Tinc ganes de llegir-me el conte de Camus. Es troba dins d’un llibre de relats que es titula L’exili i el regne, publicat el 1957, el mateix any que li van concedir el premi Nobel. No he trobat cap edició actual en català, però sí dos edicions antigues: una de 1991 de la Magrana i l’altra de 1967 de l’editorial Vergara, traduïda per Joan Fuster i Josep Palacios. Es pot trobar algun exemplar de segona mà a Uniliber (jo ja he encomanat el meu).

D’alguna manera, el desert enganxa.

Més informació:

Anuncis

14 DE JULIOL. “Ça ira”

Prise_de_la_Bastille

Per a qualsevol persona interessada en la Història és impossible sostraure’s al magnetisme del 14 de juliol, la data en què oficialment el poble, la massa, entra en la Història Contemporània, no només com a actor passiu sinó com a protagonista. Aquest dia, de l’any 1789, el poble de París va prendre la Bastilla, una fortalesa medieval que es trobava al centre de la ciutat, pràcticament en desús però que era el símbol del poder absolutista de la monarquia francesa i va accelerar la Revolució Francesa.

Aquesta revolució és una referència contínua i tema imprescindible en qualsevol relat de la Història, tan i tan repetit que resulta un poc cansat: que si la guillotina, que si el Comité de Salut Pública, que si la “Grande Peur”, que si no sé quantes constitucions (1791, 1793 i 1795), etc. En resum, un esdeveniment molt “gastat”. Però, però, però, si ens acostem amb tranquil·litat veure’m que és un fet interessantíssim, amb molts matisos i personatges tremendament captivadors, de tot tipus, com Condorcet, Mirabeau, Robespierre, Sièyes, Danton, Babeuf, Olympe de Gouges, Talleyrand, Fouché, etc.

Fa anys vaig llegir Los ecos de la Marsellesa del meu estimat Eric John Hobsbawm, un llibre publicat amb motiu del segon centenari de la revolució (el 1989), amb un repàs al mite i a les dos principals interpretacions: la revolució com a projecte acabat (versió burgesa/neoliberal) o la revolució inacabada (versió social/d’esquerres). Un altre llibre, molt ben escrit, que almenys per a mi es llig com una novel·la d’aventures, és La Revolución Francesa. Una nueva historia, de Peter McPhee. Per últim voldria recomanar Los sueños de la razón. Ensayo sobre la experiencia política, de José Antonio Marina, un escriptor actualment molt criticat perquè ha acceptat l’encàrrec del govern conservador del Partit Popular de redactar un document base per a un “pacte educatiu”. Malgrat açò, Los sueños de la razón és un repàs molt suggeridor de diversos elements i protagonistes de la Revolució Francesa (els motius del Terror, el temps històric, la cultura democràtica, l’experiència humana, l’idealisme, etc.).

Acabe ja aquest homenatge al 14 de juliol, i acabe amb una cançó revolucionària, la més famosa abans de La Marsellesa, i que es diu Ça Ira!, amb la versió magnífica d’Edith Piaf a la pel·lícula Si Versailles m’était conté (“Si Versalles poguera parlar”), del 1954.

Recordeu: les coses poden canviar. Feliç 14 de juliol!

Lletra de “Ça ira”: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Fouché. Retrat d’un home polític” d’Stefan Zweig (1929)

stefan_zweig_fouche

M’encanta llegir i rellegir a Stefan Zweig (1881-1942). Hi ha autors que arriben a ser com un vell amic, a qui coneixem bé i perdonem les seues manies. He agafat el costum de regalar-me cada any un llibre seu, només un, i llegir-me’l sense pressa, i l’any següent més. Per sort Quaderns Crema ha editat unes quantes obres seues, i les que falten les podem trobar en castellà a Acantilado.

Enguany li ha tocat el torn a Fouché. Retrat d’un home polític. És una obra un tant estranya, perquè és la biografia d’un buròcrata i polític francés que va viure a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX i que ens resulta antipàtic a més no poder. El perquè és ben senzill: explica la vida d’un cínic i un hipòcrita, “un singularíssim home polític” segons Zweig, una persona sense escrúpols que va saber navegar i traure profit personal durant els convulsos anys de la Revolució Francesa, el Directori, l’Imperi de Napoleó Bonaparte i la Restauració absolutista. En una era d’herois i de grans caràcters Joseph Fouché és l’home gris que mou els fils des del seu despatx. Dos vegades van intentar acabar clarament amb ell, i les dos vegades se’n va sortir, i no va ser contra qualsevol intrigant: els seus oponents van ser Robespierre i després Napoleó Bonaparte, als qui primer va servir i després va trair.

Pel context històric que tracta és un llibre molt interessant perquè ens acostem al “tema” de la Revolució Francesa i l’Imperi Napoleònic des de dins, mirant de tu a tu als grans protagonistes, i sobretot veient-los en els seus orígens, com van anar pujant i com finalment van caure.

Voldria dir alguna cosa de l’estil de Zweig: crec que és pompós, emfàtic, excessivament exquisit i ben educat, amb un permanent to heroic en cada circumstància per trivial que siga, i amb unes descripcions psicològiques que arriben a exasperar. Però a mi m’encanta i sóc capaç de llegir-lo i rellegir-lo i continuar encantat. Quan tinc ganes d’un llibre que espere que m’agrade, Stefan Zweig és una de les meues opcions més clares. No obstant això, no m’agrada recomanar les seues obres, sé que no ha envellit massa bé i que a molta gent els pot semblar un autor un poc pesat. Si de cas cite les obres més populars, com Moments estelars de la Humanitat o les seues memòries El món d’ahir. Memòries d’un europeu, o també la interessantíssima i no massa coneguda Castellio contra Calvino. Consciència contra violència. Al final estic recomanant-lo. Ja he dit que per a mi és un vell amic.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. “Albert Camus, la tragèdia de la felicitat” (1999)

Albert Camus (1913-1960)

Albert Camus (1913-1960)

 

Mirant altres coses he trobat per casualitat aquest documental sobre la vida i l’obra de l’escriptor francés Albert Camus. No el coneixia, l’he vist i m’ha agradat tant que he volgut compartir-lo.

Per què Camus? Només he llegit tres obres de Camus, però fa temps, gràcies a la lectura del seu drama Els justos, vaig comprendre la importància i les conseqüències d’eixa coneguda frase que diu que “el fi mai justifica els mitjans”. És a dir, que el dolor no serveix per a crear cap societat nova i feliç. Amb obres com aquestes Camus va qüestionar directament els mètodes del comunisme de l’antiga Unió Soviètica, i açò li va valdre el rebuig d’una bona part dels intel·lectuals del seu temps. Tal com es diu al documental: “rebutjava la legitimació del crim en nom d’una felicitat hipotètica”. Cal dir que Camus es trobava en l’esfera dels intel·lectuals comunistes francesos, en concret en el grup dels existencialistes, un estil literari que va crear una moda d’amargura vital entre els intel·lectuals francesos i afrancesats de la segona meitat del segle XX. Per aquesta honradesa intel·lectual i valentia personal Camus m’ha acompanyat cada vegada que m’he topat amb la intransigència a qualsevol discussió de barra de bar sobre teoria històrica o política. És útil.

Sobre el documental: aquest documental és de l’any 1999, està dirigit per Jean Daniel i Joël Calmettes i està coproduït per la televisió francesa. Té una durada meravellosa (menys d’una hora), i encara que està subtitulat es veu, se sent i es llig magníficament. És un documental que tracta de trencar el tòpic de la infelicitat, l’amargura i la desesperació d’Albert Camus com a un dels màxims escriptors existencialistes que era. Més que un escriptor sobre l’absurditat i l’amargura de la vida és un intel·lectual de la lucidesa, i que al llarg de la seua vida tracta de ser feliç. El documental explica molt bé els seus orígens de “pied noir”, a l’Algèria francesa i el seu compromís polític contra la injustícia i la misèria. Apareixen fragments d’algunes de les seues obres, com L’estrany (1942), La pesta (1947) o La caiguda (1956). Mostra parts de la seua difícil vida privada, detalla molt bé la discussió amb Sartre sobre el comunisme real, i acaba amb el seu fatal accident de cotxe. Per cert, va rebre el premi Nobel de literatura el 1957, amb només 44 anys, però això al capdavall tampoc és tan important per a la memòria d’un escriptor com Albert Camus.

Ací teniu el documental:

Algunes cites d’Albert Camus

“Va ser a Espanya on la meua generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, colpejat, que la força pot destruir l’ànima, i que de vegades el coratge no obté recompensa”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MEMÒRIA HISTÒRICA. La història de “la Nueve”, els republicans espanyols que van alliberar París

Diari "Libération" el 25 d'agost de 1944. El tinent Amado Granell, de "La Nueve", és el primer per la dreta.

“Han arribat!”, titular del diari “Libération” del 25 d’agost de 1944.
El tinent Amado Granell, de “la Nueve”, és el primer per la dreta.

(Actualitzat 04/06/2015)

Cada 24 d’agost se celebra l’alliberament de París pels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Enguany s’han complit 70 anys. Darrere d’aquest fet hi ha una història oblidada, que per sort és a poc a poc més coneguda: els republicans espanyols de “la Nueve” van ser els primers en entrar a París.

“La Nueve” era el nom que rebia per tothom la 9a companyia de la 2a Divisió Blindada de l’exèrcit francés lliure. Aquesta companyia estava formada quasi exclusivament per republicans espanyols que havien fugit d’Espanya al final de Guerra Civil, amb diferents tendències polítiques (republicans, socialistes i anarquistes) i amb fama d’indisciplinats però també de coratjosos en el combat, i que s’havien enrolat en l’exèrcit francés lliure per a continuar lluitant contra el feixisme. La divisió estava comandada pel general Leclec, i la 9a companyia pel capità Dronne. També estava el tinent Amado Granell, de Borriana, un republicà moderat i un líder nat per als seus homes, i que va tenir la fortuna d’aparéixer en la fotografia del diari “Libération”. Molts van lluitar al nord d’Àfrica, van arribar a França un mes després del desembarcament de Normandia, van ser els primers en entrar a París, i els pocs que van sobreviure a tantes batalles van finalitzar la guerra ocupant la zona de Berchtesgaden, a les muntanyes de Baviera, on Hitler tenia la seua residència d’esplai coneguda com el “Niu de l’àguila”. Un final ben simbòlic, però incomplet: faltava alliberar Espanya. Però acabada la Segona Guerra Mundial els aliats van deixar de banda acabar amb la dictadura del general Franco. Així, junt amb Portugal, va sobreviure l’últim règim feixista de l’Europa d’entreguerres fins la mort del dictador. Una anomalia històrica que vam haver de patir més de trenta-cinc anys i que ha marcat fins el present l’Espanya actual.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta història va ser farà quasi vint anys, quan vaig llegir el llibre La Guerra de España de l’historiador francés Pierre Vilar, una síntesi brillant de la Guerra Civil adreçada al públic francés, publicada en castellà per l’editorial Crítica, on deia en l’última pàgina:

“El francés en España no es más que un turista. No sería malo, pues, recordarle que entre las primeras avanzadillas armadas que alcanzaron el Hôtel de Ville de París, el 24 de agosto de 1944, aparecieron tanquetas denominadas “Madrid”, “Teruel”, “Guadalajara”, “Ebro”, “Gernika” (y una de ellas, también, ¡”Don Quijote”!)”
 

D’on havien eixit aquestes tanquetes amb noms de batalles de la Guerra Civil? De la Segona Guerra Mundial és conegut que alguns espanyols havien anat a lluitar al costat dels alemanys al front rus en la “División Azul”, però aquests de París… per què no es parlava públicament d’ells?

los surcos del azar-paco roca-la nueveMés recentment la seua memòria s’ha recuperat un poc gràcies a novel·les com Soldados de Salamina de Javier Cercas o El corazón helado d’Almudena Grandes, i sobretot gràcies a estudis històrics, documentals i algun homenatge tardà, molt tardà, quan ja només quedaven vius uns pocs veterans, això sí, molt lúcids, com Manuel Fernández o Luis Royo. Per últim, el 2013 el dibuixant Paco Roca va publicar el còmic Los surcos del azar, sobre la història de “la Nueve”. És un llibre magnífic, molt ben editat, i amb uns dibuixos molt bons. Me l’he llegit amb un nuc a la gola durant les vacances d’aquest estiu. El recomane totalment.

“La Nueve” és una història èpica, d’uns homes desarrelats, sense pàtria, menyspreats, que van lluitar amb valentia i compromís contra el feixisme i a favor per la llibertat. I és una història que acaba malament. Pràcticament oblidats. Si foren ianquis ja tindríem una pel·lícula amb una banda sonora brutal i plena de banderes tricolors, però com estem a Espanya tot açò resulta una història molt incòmoda per segons quins poders que basen el seu predomini en l’herència franquista i en l’oblit democràtic. Un altre exemple de desmemòria històrica.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »