MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TASQUES. «El absolutismo y el parlamentarismo. 2º ESO. Semana 1-5 junio»

Carles I d’Anglaterra, pintat per Anton van Dyck, 1635.

 

Bon dia!

Esta semana vamos a ver dos aspectos muy interesantes del siglo XVII: el absolutismo francés y el camino hacia el parlamentarismo que tomaron los ingleses.

  • En Francia, Luis XIV fue el modelo de monarca absoluto, que tenía todo el poder, y el resto de reyes intentaron imitarle.
  • En Inglaterra, el rey Carlos I tuvo que hacer frente a una revolución del parlamento inglés, que no quería someterse al absolutismo del rey. Este conflicto llevó a una guerra civil, que ganó el parlamento dirigido por Oliver Cromwell. Después juzgaron, condenaron y le cortaron la cabeza al rey inglés. Esta limitación del poder del rey permitió en Inglaterra el desarrollo de la burguesía (los ricos comerciantes) y de la pequeña nobleza rural (gentry), y también permitió la expansión colonial inglesa, sobre todo en las colonias de América del Norte.

Para estudiar este tema hay dos sesiones de tareas, y también podéis elegir entre dos trabajos voluntarios (un texto o una película).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Veure, sentir i llegir a Albert Camus, més enllà de «La Pesta»

Albert Camus (1913-1960) va ser un escriptor francès vinculat al corrent de l’existencialisme de postguerra.

A les seues obres trobem personatges que tracten d’esbrinar el sentit de la vida, i també que intenten donar resposta als reptes que de l’època que li va tocar viure.

M’agrada tant aquest autor que vull compartir uns recursos i unes anotacions:

1. Per a veure: el documental Albert Camus, la tragèdia de la felicitat, de l’any 1999, 55 minuts.

2. Per a sentir: el programa de ràdio Albert Camus: un hombre solo, del programa Documentos RNE, de l’any 2013, 56 minuts.

3. Per a llegir: diverses obres.

D’entre les obres de teatre, he llegit Calígula (molt exagerada i bèstia) i Els justos. Aquesta última va ser una recomanació d’Emilio Laparra, un dels millors professors que vaig tenir a la Universitat d’Alacant, el qual recomanava sovint obres literàries per a entendre la història contemporània. Els justos tracta el dilema entre els objectius i els mitjans, en concret el de si val la pena matar per a assolir un objectiu noble.

També està la novel·la L’estrany, potser la més coneguda, la que sempre s’esmenta per a parlar de l’absurd i de l’existencialisme. O La caiguda, pràcticament un monòleg breu (que a mi se’m va fer llarg) en el qual continua incidint en l’absurditat de la vida. Un altra obra no tan coneguda és L’exili i el regne, un llibre amb sis relats que vaig ressenyar fa temps (ací la ressenya). Un d’aquests relats, titulat «L’hoste», va inspirar la interessant pel·lícula Lluny dels homes.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Els vençuts» de Xavier Benguerel (1969)

Els vençuts és una novel·la basada en fets reals, sobre la retirada republicana cap a França al final de la Guerra Civil, i sobre la vida a l’interior dels camps de concentració on les autoritats franceses van tancar a bona part dels refugiats republicans. Més de 200.000, que es diu prompte. Els camps més famosos i més grans van ser els de les platges d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i El Bacarès, tots a la Catalunya Nord.

El motiu de parlar d’aquest llibre és perquè dissabte passat, 26 de gener, va fer 80 anys de l’entrada de l’exèrcit sublevat a Barcelona durant la Guerra Civil (26-1-1939). La part bona de les efemèrides (que en definitiva només són casualitats numèriques) és que s’aprofiten per a recordar episodis del passat. En aquest cas, a Catalunya Ràdio, al programa El suplement, van fer un reportatge de mitja hora des d’un refugi antiaeri de Barcelona, amb un historiador i amb Maria Bohigas, editora del Club Editor.

Maria va posar la nota literària, i va recomanar tres llibres: Rua de captius de Francesc Grau Viader, El vent i la nit de Joan Sales (el seu avi i cofundador de Club Editor) i especialment Els vençuts de Xavier Benguerel (l’altre cofundador). Dels tres només he llegit Els vençuts, fa dos estius.

L’origen del llibre són les pròpies vivències de l’autor i de la seua novel·la Els fugitius, publicada el 1956, on explica la retirada des del punt de vista d’un grapat d’intel·lectuals que fugen de Barcelona a la frontera francesa amb un bibliobús de la Generalitat. El 1969 Benguerel refarà aquesta novel·la i li afegirà una segona part titulada La fam i les fúries, centrada en l’episodi dels camps de concentració francesos adés esmentats, en concret el de Sant Cebrià (Saint Cyprien per als francesos).

És un relat duríssim, amb un temps pausat que resulta inquietant. L’angoixa és contínua i compartida amb els protagonistes, un no saber què passarà. Apareixen alguns personatges històrics reals com Pompeu Fabra o el president Lluís Companys. Ambdós, serens i animosos, però amb la processó per dins. La presència de Companys és corprenedora, d’una manera quasi banal, repartint tabac, i parlant amb uns i altres abans de passar la ratlla. Sabent el que li va passar fa ganes de cridar-li que no es quede a França. Respecte a Pompeu Fabra, amb una vida dedicada a la llengua i a la cultura, veure’l exiliar-se al final de la seua vida produeix una pena enorme. 

Potser aquest llibre es pot recomanar en classe, posar-lo en les llistes de lectures voluntàries, parlar d’ell en el moment adient, i potser algun alumne o alumna amb un interés especial pel tema ho agafe al vol. Però no el veig per a fer-lo llegir obligatòriament. És una mania que tinc, hi ha llibres que no vull que acaben com una lectura d’institut més. Sí que em veig comentant algun fragment en classe, per a il·lustrar i ampliar aquesta història. Els més majorets, no teniu excusa. 

Tot seguit, per a fer-se una idea, vaig a compartir un fragments i després trobareu una galeria de fotografies. Al final del tot, per als insaciables, he posat uns enllaços a recursos relacionats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »