LLIBRE. «Els vençuts» de Xavier Benguerel (1969)

Els vençuts és una novel·la basada en fets reals, sobre la retirada republicana cap a França al final de la Guerra Civil, i sobre la vida a l’interior dels camps de concentració on les autoritats franceses van tancar a bona part dels refugiats republicans. Més de 200.000, que es diu prompte. Els camps més famosos i més grans van ser els de les platges d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i El Bacarès, tots a la Catalunya Nord.

El motiu de parlar d’aquest llibre és perquè dissabte passat, 26 de gener, va fer 80 anys de l’entrada de l’exèrcit sublevat a Barcelona durant la Guerra Civil (26-1-1939). La part bona de les efemèrides (que en definitiva només són casualitats numèriques) és que s’aprofiten per a recordar episodis del passat. En aquest cas, a Catalunya Ràdio, al programa El suplement, van fer un reportatge de mitja hora des d’un refugi antiaeri de Barcelona, amb un historiador i amb Maria Bohigas, editora del Club Editor.

Maria va posar la nota literària, i va recomanar tres llibres: Rua de captius de Francesc Grau Viader, El vent i la nit de Joan Sales (el seu avi i cofundador de Club Editor) i especialment Els vençuts de Xavier Benguerel (l’altre cofundador). Dels tres només he llegit Els vençuts, fa dos estius.

L’origen del llibre són les pròpies vivències de l’autor i de la seua novel·la Els fugitius, publicada el 1956, on explica la retirada des del punt de vista d’un grapat d’intel·lectuals que fugen de Barcelona a la frontera francesa amb un bibliobús de la Generalitat. El 1969 Benguerel refarà aquesta novel·la i li afegirà una segona part titulada La fam i les fúries, centrada en l’episodi dels camps de concentració francesos adés esmentats, en concret el de Sant Cebrià (Saint Cyprien per als francesos).

És un relat duríssim, amb un temps pausat que resulta inquietant. L’angoixa és contínua i compartida amb els protagonistes, un no saber què passarà. Apareixen alguns personatges històrics reals com Pompeu Fabra o el president Lluís Companys. Ambdós, serens i animosos, però amb la processó per dins. La presència de Companys és corprenedora, d’una manera quasi banal, repartint tabac, i parlant amb uns i altres abans de passar la ratlla. Sabent el que li va passar fa ganes de cridar-li que no es quede a França. Respecte a Pompeu Fabra, amb una vida dedicada a la llengua i a la cultura, veure’l exiliar-se al final de la seua vida produeix una pena enorme. 

Potser aquest llibre es pot recomanar en classe, posar-lo en les llistes de lectures voluntàries, parlar d’ell en el moment adient, i potser algun alumne o alumna amb un interés especial pel tema ho agafe al vol. Però no el veig per a fer-lo llegir obligatòriament. És una mania que tinc, hi ha llibres que no vull que acaben com una lectura d’institut més. Sí que em veig comentant algun fragment en classe, per a il·lustrar i ampliar aquesta història. Els més majorets, no teniu excusa. 

Tot seguit, per a fer-se una idea, vaig a compartir un fragments i després trobareu una galeria de fotografies. Al final del tot, per als insaciables, he posat uns enllaços a recursos relacionats.

Fragments triats:

1. LA CARRETERA

“Tot d’una, pels voltants de Girona, vam ser arrossegats per l’enorme confusió de cotxes i les allaus de fugitius que avançaven lentament però inexorablement com un torrent de lava. N’hi havia que s’aturaven de sobte, miraven desolats al seu entorn i vacil·laven igual que una flama a punt d’extingir-se. Algú els donava un cop amb el colze o els empenyia suaument i, aleshores, potser sense adonar-se’n, gairebé per inèrcia, acabaven per moure les cames i tirar endavant. D’altres, malalts, extenuats, es desplomaven de sobte. Es produïa un brevíssim moviment de suspensió, d’expectació, i una remor somorta. Perquè no entorpissin el pas, com que no els quedava força per dur-los a pes de braços, els arrossegaven fins a la cuneta. Devien dir alguna cosa, perquè movien els llavis; poca cosa: només adéu. Res més. I aquella multitud desfeta, tornava a reprendre la marxa, ni que fos a batzegades. Alguns obstinats fins a l’embrutiment, encara suportaven farcells, sacs, maletes; d’altres, com posseïts o folls, seguien empenyent uns carretons de mà on s’apilaven atuells i màrfegues, si no malalts i criatures.”

2. POMPEU FABRA I EL BIBLIOBÚS

“Aquella mateixa tarda, dones, vells i criatures, van sortir cap a La Jonquera amb el bibliobús i un cotxe de línia. [ … ] Els comiats van ser sobris. Les circumstàncies ho exigien. El grup s’organitzà sota la tutela del mestre Fabra. Sempre pulcre, amb aires de natural distinció; bru, fimbrat, de cabell blanc molt arrapat al crani, un cercle d’ombra entorn els ulls, anava neguitós i paternal d’un grup a l’altre. Infonia coratge a les mullers, recomanava fermesa als marits que es quedaven.

—Us esperem a Perpinyà, quan sigui l’hora. El President [Lluís Companys] m’ha dit que ja hi funciona un comitè encarregat dels subsidis. Només ho dic perquè no patiu per les vostres mullers… —Ens va dir adéu amb un somriure trist i animós alhora. Ens va estrényer la mà. Aleshores t’adonaves que estava profundament emocionat, que feia esforços per contenir les llàgrimes. Els seus ulls miraven enllà, molt més enllà del que li permetien les branques despullades dels arbres.

—Me’n vaig a morir a França —va dir quasi sense veu. Només se’m va ocórrer contestar-li: “Gràcies per tot”. Va ser l’últim de pujar al bibliobús. Anava amb la seva dona i les filles.

—Sembla que li pessin les espatlles —va dir en Carulla.

—D’aquí a pocs dies farà setanta-un anys.

—No és qüestió d’anys. És ara que s’ha fet vell. Ara, en aquest mateix instant, comprens?”

3. LA PLATJA DE SAINT CYPRIEN

“La platja de Saint Cyprien s’havia convertit en un immens formiguer de refugiats que seien o jeien acampats damunt la sorra. Llevat de sorra, no hi havia res més. Ni tan sols aigua per beure, ni la figura d’un arbre, d’una planta, d’uns joncs, ni un sol pal de telèfon. Cel, mar, sorra, una sorra granelluda com el sauló, i la platja de refugiats que progressava tot al llarg de la platja, i que deien que aviat s’estendria des del camp de Biarra fins a Argelers. Feia fred i es començava a girar vent del nord. De moment, ens vam ajeure.

[ … ]

“Imposava tanta la nit abocada sobre el mar, i el petit gemec de les onades, i les estrelles. Encara més, en tombar-me, veure la munió de taques negres, escampades per la sorra, igual que petits munts de cagaferro, de residus inútils, de deixalles. Era gent, com jo mateix. Gent que dormia. Que potser somiava, que patia; alguns segurament morien. No tenien res, cap lloc on anar, probablement cap conegut a qui acudir. Gent que no tan sols havia perdut la seva guerra, sinó el país, la família, la casa, i que després de caminar, derrotats, desfets, tot el que trobaven per rescabalar-se, tot el que se’ls oferia, era una platja solitària, freda, hostil. Qui els havia adreçat una mínima paraula de consol, d’esperança? Només aquella ordre glacial, inhumana: Allez, allez…!”

[ … ]

“La platja de Saint Cyprien era tot el refugi que el món ens oferia. Benvinguts, companys! Però que no se us acudeixi de demanar un tros de pa, ni un vas d’aigua. D’espai, encara sí, però no gaire, cada vegada es va enxiquint. De sorra, en canvi, us en sobrarà; d’aigua de mar, també. Res més.”

4. ELS MORIBUNDS

“Indignava i feia mal al cor veure tants malalts ajaguts a la sorra. Veure’ls la cara entenebrida, pelada, xuclada, observar-los abandonats a la seva decadència, convençuts, n’estic segur, del desenllaç que els esperava, i acceptar-lo amb una resignació que et sublevava. “Crida, home, protesta!” T’agafaven unes ganes tremendes de dir-los que es rebelessin a crits contra un món tan injust. Tots plegats ens hauríem hagut de posar a cridar, i sortir del camp com un ramat enfurit que ho atropella tot al seu pas, i plantar-nos davant de qui fos, i dir que també érem homes, nosaltres. Callàvem. Ignoro si és perquè ens tornàvem mesells o massa conscients de la nostra impotència. Però callàvem.

—Què tens?

—Què teniu?

No contestaven. Ells també callaven. Jeien reduïts a una mínima expressió humana. Alguns mig badaven uns ulls de mirada immensament cansada, extraviada, vaga, i intentaven d’obrir la boca, de moure els llavis secs, amb crostissers de bava seca, qui sap si per dir alguna cosa: la darrera que els furgava amb dolor el pensament, la definitiva. Havia de ser per força una cosa terrible, que ni els diaris que obrien subscripcions a favor nostre s’haurien vist amb cor de publicar. Morien lentament, s’apagaven, reduïen els seus gestos al mínim.

—Valdria la pena de deixar entrar la gent per veure com moren —va dir en Vilalta—. A tant l’entrada: passin, passin…

Potser sí que hauria valgut la pena d’obligar-los a entrar i que observessin els pobres moribunds mentre s’anaven concentrant en ells mateixos, sense obrir per a res els ulls, enfosquint-se de cara perquè allò era el crepuscle de la seva existència, rigorosament sols, jo no existint per a nosaltres, ni per a ningú, endinsant-se calladament en la seva mort última…”

Galeria de fotografies

Més informació, més recursos

  • DOCUMENTAL. Camp d’Argelers, any 2009, 90 minuts, TVC (per si de cas enllaç Youtube)
  • MÚSICA. Cançó “Mare, me’n vaig a França“, de Rusó Sala (una cançó preciosa).
  • POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart, el text i diverses versions musicals (Sílvia Pérez Cruz, Lluís Llach i Ovidi Montllor)
  • LLIBRE. “El exilio español (1808-1975)” de Consuelo Soldevilla Oria (2001), una monografia històrica, per a qui vulga dades concretes (un espòiler: l’èxode republicà des de Catalunya està quantificat en 465.000 persones…)

Anuncis

One Response to LLIBRE. «Els vençuts» de Xavier Benguerel (1969)

  1. Retroenllaç: TEMA Espanya. La Guerra Civil (1936-1939) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: