MÚSICA. «Mare, me’n vaig a França» de Rusó Sala (2015)

Rusó Sala és una jove cantautora de Roses, a l’Alt Empordà, que fa unes cançons precioses.

Ha publicat de moment tres discos i a l’últim, titulat Fil de coure, del 2015, té una cançó molt bonica, en forma de carta a una mare, sobre la retirada i els deportats als camps de concentració nazis, al final de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial. De l’episodi històric de la retirada també tenim el poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart, que van musicar Ovidi Montllor i Lluís Llach, i que vaig compartir fa temps en la versió cantada de Sílvia Pérez Cruz (vegeu “POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart, 1939“).

Respecte a Rusó Sala, fa una música tranquil·la, aparentment senzilla, una guitarra o dues i una veu, a partir de diverses influències i amb lletres poètiques. Potser no és una música recomanable per a posar en classe (els adolescents són complicats), però sí per a moments puntuals, per a recomanar-la, o enviar l’enllaç… qui sap?

A més d’aquesta cançó titulada “Mare, me’n vaig a França“, Rusó Sala en té moltes altres, però us recomane que les trobeu vosaltres, al seu canal de YouTube o podeu consultar el seu web: http://rusosala.com/. Encara que voldria assenyalar-ne dos: “La meva terra” i “Mar oberta“, les dos molt boniques, i la segona a més a més forma part del projecte #Planters, per a donar suport a l’organització Proactiva Open Arms, amb la participació de més de 200 xiquets i joves de Figueres i Sant Feliu de Guíxols. 

Tot seguit, el vídeo de “Mare, me’n vaig a França“, amb imatges de la retirada i els camps de concentració francesos i alemanys, i textos de Montserrat Roig, Joaquim Amat-Piniella i Neus Català. Més avall teniu la lletra de la cançó.

 

–

Lletra de la cançó “Mare, me’n vaig a França” 

Deixo la mar enrere i al davant els camins de la muntanya,
m’espera un llit fet d’esbarzers.
La guerra m’ha robat un fill i a canvi tot un poble m’acompanya,
s’eleva el nostre crit al cel.

Sigues forta Mare, cuida de tots,
jo me’n vaig a França.
No m’esperis, Mare, s’està fent fosc,
jo me’n vaig a França.

S’obre la porta dels veïns,
“aquí teniu: per tot jaç el fang i per tota manta l’esperança,
si és que encara us en queda quan escolteu:
qui són aquests salvatges!”
Però roja és la sang que a tots per igual ens recorre les venes
i baixa a riuades fins la mar, s’enfonsaran totes les preses.

I jo em pregunto, Mare, què ens espera
a la següent parada?
El tren desfila, Mare, i llença al vent
el que la mort li mana.

Aquest castell no té porta ni finestres, no puc sortir!
la mort és arreu, treballa dalt la pedrera
i a la tarda quan cau el sol…
l’ombra m’empeny als peus de la xemeneia,
m’empaita l’esperit del camp.

Mare, dóna’m vida, que aquí no en queda,
dóna’m vida, Mare!
Crida el meu nom, Mare, no vull morir!
dóna’m vida, Mare!

Seca’t les llàgrimes, germana,
tanca els ulls i enlaira’t per damunt dels teus records.
Pensa que els nostres fills s’abracen en un llit de flors i marbre.
Prepara’t per parir un nou món.

Mare, dóna’m riure, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!
Dóna’m riure, Mare, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!

Amb el pes del món carregat sobre l’esquena
s’enfonsa el castell.
Tants i tants morts han tenyit el cel de negre,
cantem per no oblidar.

–