LLIBRE. «Crònica. Primera part de la història de València» de Pere Antoni Beuter (1538)

La Crònica de Beuter és com un vell conegut per a qualsevol valencià interessat en la història: te la trobes de quan en quan, en alguna cita, en bibliografies, generalment en introduccions d’altres escrits. Aquesta mena de llibres són prou coneguts, acostumen a aparèixer citats per erudits locals, en revistes de festes, fins i tot en coses més serioses i científiques, però la meua impressió és que no són gaire llegits. És graciós perquè, per exemple, quan en una reunió de gent sabuda algú cita un llibre com aquest tothom fa cara de serafí. Com a excusa típica, hi ha tanta cosa per llegir.

Per això, per a mi llegir la Primera part de la Crònica de Beuter ha estat una experiència curiosa. L’he llegida amb atenció, amb el llapis a la mà, com sempre. He gaudit de comprovar el que diu realment, i com ho diu, amb el seu valencià prou modern, no gaire complicat per al lector actual. També he gaudit de trobar algunes cites que coneixia de tant haver-les llegit en altres llocs, i divertint-me molt en alguns passatges, i avorrint-me en els més feixucs. Ha estat una activitat estimulant, perquè tot em sonava i és molt entretingut fer comparacions amb la visió que tenim actualment del passat, tan primmirada. L’ha publicada la Institució Alfons el Magnànim, amb una introducció i edició magnífica a cura d’Enric Iborra.

Pere Antoni Beuter va ser un capellà valencià que va viure durant la primera meitat del segle XVI, quan regnava l’emperador Carles V i només faltava Portugal per assolir una unió peninsular que semblava inevitable. Va publicar la Primera part de la seua Crònica el 1538 en valencià, i traduïda al castellà el 1546. La Segunda parte la va publicar només en castellà el 1551. Com a fet sociolingüístic és tot un exemple de la progressiva uniformitat cultural dels regnes peninsulars sota el predomini castellà. També que, amb la impremta, hi havia més mercat en castellà. Veient aquestes coses no sé com és possible que existim encara els valencians.

Tornem a Beuter, com a historiador va ser un erudit i va utilitzar diverses obres d’història com a referència d’autoritat, segons el seu parer. El problema és que sovint reproduïa relats sense fonament que no eren sinó llegendes. El més conegut és el relat del falsejador Joan Annio da Viterbo, que es basava en un llibre atribuït a un tal “lo Beroso”. En aquest llibre inventat es dotava d’uns orígens grandiosos a la península Ibèrica, amb l’arribada de Túbal, el nét de Noè, com a primer rei. Recorde aquest cas típic de falsedat quan estudiava la carrera d’Història, però mai havia llegit cap llibre que el desenvolupara tant. De tota manera Beuter no ho fa conscientment, ell pensava que estava basant-se en llibres ben fonamentats, el seu pecat era la credulitat i no comprovar les fonts, però en el segle XVI no era tan fàcil. La seua intenció era bona, com podem veure en el començ de la Crònica: “Consisteix la perfecció de les escriptures historials en contenir veritat de totes les coses que tracten i en notar lo temps en què es seguí cada cosa de les que escriuen.”

Siga com siga, aquest llibre de fa quasi cinc-cents anys es llig prou bé, i ens dona una visió molt curiosa del que se sabia de la història valenciana durant l’època renaixentista. Cal tenir en compte que aquesta Primera part es queda a les portes de la creació del Regne de València, perquè arriba fins als moments previs de la conquesta de Jaume I (la Segunda parte ja tractarà aquests episodis).

És un relat del poc que se sabia aleshores: evidentment no trobem cap anàlisi de la prehistòria; els pobles ibers només es veuen segons la seua relació amb els grecs, fenicis o cartaginesos; els romans són conqueridors i explotadors del territori; dels visigots, poc més que baralles dinàstiques; dels musulmans, un desordre d’anades i vingudes per acabar amb “lo Cid” i els últims reis abans de Jaume I; tot això amb capítols d’història eclesiàstica amb sants, miracles i martiris (com el de Sant Vicent, al capítol XIII, molt bèstia aquest relat).

Són pinzellades d’ací i d’allà, i toca tantes coses que per això qualsevol erudit local pot agafar la seua cita. Per exemple, quan parla de muntanyes cita la serra de Mariola de la següent manera: “Mariola, a la falda de la qual està la ciutat de Cocentaina, cap del comtat dels Corelles. A esta volgué posar lo seu nom Màrio, capità romà, que fon enviat per a que assossegàs algunes bollícies que en Espanya s’eren alçades contra Roma. […] Aquest Màrio, doncs, detenint-se per esta terra nostra, regonegué la noblea de la montanya de Cocentaina, que encara que sia xica en vogi és de la virtut de les herbes molt avantatjada, i per ço li posà lo seu nom, dient-li Mariola; […]. De llavons se divulgà la fama d’esta montanya en tant, que fins en nostres temps vénen molts herbolaris expertíssims de terres molt lluny a cullir herbes que en les altres parts del món no es troben.” Cita més típica, impossible. 

Una troballa que m’ha sorprès és que Beuter havia llegit l’Infern de la Divina Comèdia de Dante Alighieri. En les etimologies fantàstiques que s’inventa explica que “Ulixes” (Ulisses) “en la boca del riu Tago, on entra en la mar, edificà la ciutat Ulisipona, que hui diem Lisboa”. I continua: “I aprés de feta la ciutat, prengué lo viatge de la sua navegació, com diu lo Dant Aligèrio, i mai se sabé d’ell, sinó que es creu que allí es perdé en aquell golf per on los nostres ara naveguen a les terres trobades”. Qui anava a dir-ho? Ulisses fundà Lisboa i acabà els seus dies a Amèrica!

Vaig acabant. Si voleu llegir una ressenya en condicions us recomane la que fa l’editor Enric Iborra al seu blog La serp blanca: “Es reedita la «Primera part de la història de València» de Pere Antoni Beuter“.

–

“Roderico lo malaventurat”… mira, m’ha fet gràcia.

–