LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

DOCUMENTAL. «Gernika, el bombardeo» (26 d’abril de 1937)

Bombardeig de Gernika

Gernika, efectes del bombardeig del 26 d’abril de 1937

 

Hui és 26 d’abril, i les xarxes socials recorden amb puntualitat l’efemèride ignominiosa del bombardeig de la vila basca de Gernika (Biscaia) l’any 1937, per part de l’aviació del bàndol sublevat, durant la Guerra Civil espanyola.

D’entre els materials que s’han compartit m’ha agradat molt un documental que no coneixia i que ha compartit el gran José Manuel Guardia, bon amic, futboler empedreït i professor d’Història a Cabdet (en castellà Caudete).  

El documental es titula «Gernika, el bombardeo», es va presentar l’any 2007, i el guió i direcció és d’Alberto Rojo. Dura 56 minuts, encara que a YouTube hi ha una síntesi molt bona de 7 minuts i mig. Aquest últim vídeo és un recurs molt recomanable per a l’aula, ja siga un 26 d’abril o qualsevol altre dia.

Més informació: Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. «La professora d’Història» (2014)

cartell_la_profesora_de_historia

La professora d’Història és una pel·lícula sobre el món de l’educació. La vaig veure fa uns dies. Me la va deixar Pepa Alabort, professora de Geografia i Història de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi, i que també és veïna del meu barri.

Aquests tipus de pel·lícules formen part d’un gènere cinematogràfic propi que ha donat a la història del cinema algunes obres molt belles. La professora d’Història està basada en fets de reals i explica la història de la professora Anne Gueguen i d’un grup d’alumnes, de l’institut Léon Blum de Créteil (França). Ella, la professora, guia a un grup d’alumnes considerats “problemàtics” per a realitzar un projecte educatiu per a presentar-lo a un concurs nacional. El projecte és sobre els xiquets i els joves que van morir a la Xoà, és a dir, l’holocaust, el conegut genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

A la pel·lícula trobem diversos aspectes i temes recurrents en aquest tipus de pel·lícules com la perseverança d’una professora que creu en la importància de la seua faena, la convivència “exagerada” dels joves o la feixuga burocràcia educativa. També apareix la memòria històrica, la desigualtat social, el racisme, la falta d’autoestima i de confiança, el sentiment de pertinença a grups, etc.

És un relat de descobriment típic, on acompanyem als joves en la seua trobada amb el nazisme, la violència i els genocidis.

M’ha agradat molt la interpretació de l’actriu Ariane Ascaride en el paper de la professora, amb una austeritat molt d’agrair. També que la pel·lícula evita el to èpic i caldós d’altres pel·lícules educatives. Però sobretot val la pena per l’aparició de Léon Zyguel, un supervivent real del camp de concentració de Buchenwald, que explica la seua experiència i provoca una inflexió radical en la pel·lícula. No només és ficció, el que va passar és real i és història. En un determinat moment Léon Zyguel llig un text molt emotiu, el “Jurament de Buchenwald“, una declaració que els presoners supervivents van redactar i llegir quan el lager va ser alliberat l’abril de 1945. M’haguera agradat compartir aquest jurament declaració però no l’he trobat. [Nota afegida: el professor Marc Ferri sí que l’ha trobat, en anglés, i l’afegisc al final d’aquesta ressenya].

Un últim apunt: el títol de la pel·lícula en francés és Les Héritiers, és a dir “Els hereus”, i és un recurs molt recomanable per a ajudar a desemmascarar entre els joves (i els no tan joves) el nou feixisme d’arrel social, ètnic i religiós que ens envolta d’una manera cada vegada més quotidiana.

Tràiler de la pel·lícula:

Més recursos

  1. Algunes pel·lícules sobre educació
  2. Algunes pel·lícules sobre el genocidi jueu
  3. Altres recursos
  4. Text: “El jurament de Buchenwald” (1945)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEXT HISTÒRIC. “Els 25 Punts del Programa del Partit Nazi” (1920)

Primer que res un aclariment: aquest bloc no pretén fer apologia de les idees nazis, feixistes o qualssevol altres que atempten a la dignitat humana. És un blog de ciències socials i especialment d’història. (Per si de cas hi ha algun despistat…)

1 Das programm NSDAP - programa naziEn aquesta entrada vull compartir un text, els 25-Punkte-Programm (1920), molt important per a analitzar la ideologia política d’extrema dreta del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més conegut com el Partit Nazi. El d’Adolf Hitler, sí.

Quan estudiem les característiques del feixisme i el nazisme sempre trobem que el feixisme i nazisme són moviments polítics i socials que defenen l’irracionalisme, la força dels sentiments irracionals. És a dir són moviments i ideologies que combaten la tradició il·lustrada de pensament polític, la qual es fonamenta en l’ús de la raó i defensa un sistema polític que permeta la recerca de la felicitat humana i el bé comú, almenys en la teoria.

A partir d’aquest irracionalisme doctrinal del feixisme i del nazisme propose un treball sobre aquest text, per a que puguem analitzar els sentiments, les emocions, els valors i els “danys col·laterals” que es poden deduir en cada punt del programa nazi, i per a passar després a analitzar-ho de manera racional.

També he afegit al final una sèrie d’imatges sobre els efectes de les polítiques nazis. Parlen per si mateixes, però poden utilitzar-se per a il·lustrar qualsevol debat sobre el nazisme i els valors (irracionals) de l’extrema dreta.

TREBALL EN PDF, versió per a imprimir

Índex

1. Text: Els 25 Punts del Programa del Partit Nazi (1920)
2. Explicació del text: Els 25 Punts.
3. Exercici: Sentiments, emocions i suggestions al Programa Nazi
ANNEX 1. Llista de sentiments i emocions
ANNEX 2. Imatges: sobre els nazis i les conseqüències de les seues accions

1. Text: Els 25 punts del Programa Nazi (1920)

(Extret de redul, recursos educatius lliures)

Context: el 24 de febrer de 1920, es va celebrar a petició d’Hitler el primer míting multitudinari del partit en Munic, on Hitler va llegir els 25 punts del Programa del Partit, escrits per Hitler i Anton Drexler. Aquests punts van constituir el programa dogmàtic del nazisme i mai van ser canviats. En aquesta mateixa assemblea es va decidir el canvi de nom del moviment, passant a denominar-se “Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors”, les sigles del qual en alemany són NSDAP. Tot seguit el text:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. “Sophie Scholl: los últimos días” (2005)

Cartell Sophie Scholl Los ultimos dias 2005

La resistència contra les dictadures

 

  • Títol original: Sophie Scholl: Die letzten Tage
  • Director: Marc Rothemund
  • Durada: 117 min
  • País: Alemanya
  • Premis: Os de plata al millor director i a la millor actriu (Julia Jentsch) al Festival de Cine de Berlín 2005; i nominada a l’Óscar 2005 com a millor pel·lícula de parla no anglesa.
  • Tràiler: 1 minut i 48 segons, en alemany, subtitulat en anglés, enllaç

Sinopsi:

– INTERROGADOR: Tan jove com és vosté, com és que corre tants perills?
– SOPHIE SCHOLL: Per la meua consciència.

Munic, febrer de 1943. Ens troben de ple en l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial. Els exèrcits de Hitler ocupen quasi tota Europa i s’acaba de produir la batalla d’Stalingrad, la qual ha resultat ser una derrota alemanya absoluta davant l’exèrcit soviètic i on s’han produït més de mig milió de baixes alemanyes. Mentrestant a Munic un grup d’estudiants universitaris alemanys volen combatre els nazis i la seua dictadura, perque està portant al desastre a Alemanya. Crearan “La rosa blanca”, un moviment polític amb l’objectiu de conscienciar a la població alemanya per a llevar del poder als nazis, amb l’ús de la propaganda i la resistència passiva. Sophie Scholl té 21 anys i és l’única dona del grup. El 18 de febrer de 1943 Sophie i el seu germà Hans seran arrestats quan estaven distribuint pamflets contra Hitler a la Universitat de Munic. Junt a un altre company, se’ls interrogarà i se’ls farà una caricatura de judici, i finalment seran executats el 22 de febrer. La pel·lícula mostra aquests últims quatre dies de les seues vides.

Aplicació didàctica

Sophie Scholl és una de les millors pel·lícules per a tractar els temes del totalitarisme d’entreguerres, la dictadura nazi a Alemanya i la Segona Guerra Mundial i les grans matances que es van produir.

És una pel·lícula alemanya que ens ensenya que no podem generalitzar ni simplificar el relat històric, que no tot són bons i roïns, i que en cada dictadura el primer perjudicat és el propi poble que la pateix. Davant una dictadura només queda la submissió (“sí, senyor”), la inhibició (“passar de tot”) o la resistència (“dir no i actuar”). Aquest últim va ser el camí que van triar Sophie, el seu germà i altres companys.

Aquesta pel·lícula resulta molt útil per als alumnes, perquè gràcies a un personatge jove i aparentment fràgil com Sophie, amb la qual els alumnes es poden sentir identificats, trobem una història èpica i tràgica, de defensa dels valors i els drets humans, i descobrim la lògica inhumana del règim nazi i de qualsevol dictadura.

Temes principals: 1. Consciència contra violència; 2. Coratge.

Fragment de la pel·lícula

Llegeix la resta d’aquesta entrada »