DENIP 2017. Dia Escolar de la No-violència i la Pau

Cada 30 de gener és el DENIP. He trobat tres recursos molt bonics per a commemorar aquest dia: una foto, una cançó i una proposta didàctica de FundiPau amb 5 fitxes.

Si no passa res, tinc la intenció de treballar amb els alumnes de 1r i 3r d’ESO i de 1r de BAT la fitxa número 1 del dossier, i si em deixen els posaré la cançó. Per la meua part tinc ganes: anem a fer-ho.

1. Foto:

tess_asplund_sueciaTess Asplund, amb el puny en alt contra l’extrema dreta a Suècia (Fotografia: David Lagerlöf)

Cal ser molt valenta per a mostrar disconformitat i posar-se davant d’una manifestació així. Lliçó: la No-violència no és per a covards.

Més informació: “Tess Asplund, la mujer negra que se ha enfrentado a 300 neonazis suecos“, El Confidencial, 05/05/2016. Fragment:

“Con el puño en alto y sosteniendo la mirada. Así se ha enfrentado a un grupo neonazi en Suecia la que muchos consideran el nuevo icono contra la lucha racista. Tess Asplund, una mujer de raza negra de 42 años, ha plantado cara al Movimiento Nórdico de Resistencia durante una marcha en Börlange, a tan solo 30 kilómetros de Estocolmo. Varios vídeos y fotografías del momento han dado la vuelta al mundo, convirtiendo a Asplund en una auténtica heroína.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Records de la darrera carlinada» de Marian Vayreda (1898)

Records-darrera-carlinada-Vayreda-Avenç

Un dels capítols potser menys coneguts de la història d’Espanya del segle XIX és el carlisme i les tres guerres (civils) que hi van haver. El llibre de Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (1898) és un testimoni d’un participant en l’última guerra carlista, a terres de Catalunya. Resulta un llibre atractiu perquè en tenim pocs de testimonis, i perquè és un relat sincer del patetisme i la sordidesa d’aquesta guerra, un continu de marxes i contramarxes i fets sagnants poc gloriosos.

Marian Vayreda (1853-1903), l’autor, va participar en aquesta guerra quan era molt jove i va arribar a ser oficial de cavalleria, a les ordres del famós general Savalls. Anys després va voler deixar el seu testimoni i ho va fer amb una gran qualitat literària. És més conegut per la seua obra pòstuma La punyalada (1904).

Al llibre trobem històries i anècdotes de primera mà que ens ajuden a entendre un poc l’ambient del bàndol carlista i els seus arguments. El mateix Vayreda ens explica per què era carlista: per una banda per tradició familiar, però també per por a “l’onada revolucionària”, per defensa de la tradició catòlica, també per inquietuds i lectures personals, i en destaca un aspecte molt interessant vist des d’ara: la defensa de la terra. Per això, quan Carles VII va signar el decret de restauració dels Furs, segons Vayreda:

“portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.”

De tota manera gran part del llibre són descripcions de batalletes, persones i accions de guerra amb poca fortuna i encara menys honor. A l’estar escrit vint-i-cinc anys després dels fets l’autor ja és un home madur, desenganyat, i que recorda aquells anys amb un poc melangia i molt d’escepticisme. Per exemple, quan descriu una càrrega de cavalleria crida l’atenció la diferència entre la realitat i la percepció que en tenim, producte de tantes pel·lícules:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Dues línies terriblement paral·leles» de Francesc Grau Viader (1978)

dues-linies-terriblement-paral·leles-francesc-grau-viader

Dues línies terriblement paral·leles és una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Està basada en les experiències d’un soldat molt jove del bàndol republicà, de l’anomenada lleva del biberó. Aquesta lleva va entrar en combat l’últim any de la guerra, sense quasi instrucció, i van participar en alguns combats molt aferrissats, com al front de Lleida i a la batalla de l’Ebre.

És un llibre de ficció, escrit amb ambició literària, i a l’estar basat en records de l’autor, Francesc Grau Viader (Calella, 1920-1997), resulta un relat ple de moments i escenes memorables. Recorda un poc a Res nou al front de l’oest, la coneguda novel·la sobre la Primera Guerra Mundial d’Erich Maria Remarque, que estranyament he trobat descatalogada en català (?).

En quatre mots, és un relat molt humà sobre la vida militar, els combats, les trinxeres i els patiments dels soldats, i acaba sent un llibre contra totes les guerres. A l’igual que el llibre de Remarque, Dues línies terriblement paral·leles és un llibre que es llig fàcilment i que em sembla molt adient per a joves, per a recomanar-lo en els instituts, per a citar-lo en les classes i parlar d’ell (però mai com a lectura obligatòria).

Un altre valor afegit és que està editat per Club Editor, una petita editorial que treballa amb molta cura, i que complementa aquest llibre amb un postfaci explicatiu d’Agustí Alcoberro de molta qualitat (fantàstic, els prefacis haurien de prohibir-los), una breu biografia de l’autor, amb dos fotografies, i fins i tot uns recursos educatius a Internet (si bé els he visitat i jo no els faria servir).

Pose uns fragments com a tast i que parle el “noi”:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

REFUGIATS. «El viaje de su vida»

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l'illa grega de Lesbos (24-09-2015)

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l’illa grega de Lesbos (24-09-2015)

 

UNICEF ha llançat la campanya #elviajedesuvida per a sensibilitzar i informar sobre la situació de xiquets i xiquetes immigrants i refugiats en tot el món, i especialment d’Orient Pròxim.

Per a aquesta campanya han fet un vídeo molt emotiu i el web elviajedesuvida.es amb nombrosos recursos per a mostrar les condicions que trobem milers de xiquets per a trobar asil a Europa. Mitjançant un mapa es poden seguir les històries d’alguns d’ells.

Aquestes situacions són realitats per als menors que migren cap a la Unió Europea. Són un de cada tres refugiats: més de 300.000 xiquets menors van creuar el Mediterrani el 2015. Per a alguns, arribar a Europa va ser el seu últim objectiu: segons UNICEF han mort dos xiquets al dia a l’Egeu en el que portem de 2016.

Mireu el vídeo i la resta de recursos, no té desperdici:

Més recursos sobre migracions i refugiats:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Alguns materials sobre Síria

Mapa religiós i ètnic de Síria

Portem anys amb notícies de Síria, i és tan gran el soroll mediàtic que resulta difícil analitzar amb deteniment el que està passant. Només ens hi fixem quan ens aborden algunes situacions límits, com els horrors dels membres de l’Estat Islàmic (ISIS), o la tragèdia i mort dels refugiats a les portes d’Europa.

Per casualitat he trobat un vídeo que m’ha agradat molt, de només 10 minuts, on s’explica la crisi d’aquest país i el seu context. Fa un repàs atractiu dels antecedents històrics. Es titula #WhySyria: la crisis de Siria contada en 10 minutos y 15 mapas. Vull compartir-lo.

També compartisc altres recursos que m’han resultat interessants. Per a tenir-los a mà. Segur que hi ha altres recursos. Si vaig trobant-ne més o si algú me’ls indica els hi aniré afegint. Com a introducció recomane veure el vídeo de #WhySyria.

1. Vídeo #WhySiria

NOTA: per cert, aquest vídeo també ens dóna idees per a treballar amb mapes temes de la Història i la Geografia a l’aula, com per exemple una explicació de la Guerra de Successió (1700-1714) feta per un alumne, i que podem trobar al bloc Una Història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Ébano” de Ryszard Kapuscinski (1998), una bona descripció d’Àfrica

Ebano-Ryszard-Kapuscinski

M’agrada llegir a Kapuscinski. M’agrada perquè em sembla un periodista que sabia descriure molt bé, i això no és gens fàcil. La majoria de periodistes (i d’escriptors) cauen en tòpics i en sensibleries molt suades, i es dediquen a jutjar. Ébano és una descripció magnífica de l’Àfrica que ell va viure com a corresponsal d’un periòdic polonés, durant bona part de la segona meitat del segle XX, quan es van anar independitzant les colònies dels antics imperis europeus. No trobem quasi opinions de Kapuscinski, ell descriu, perquè sembla que té molt clar que Àfrica és un món propi, un gran continent molt divers i desconegut, i es nota que li fascinava.

Ébano (que en català es diu eben o banús) es llig molt bé, té vora trenta capítols i poc més de tres-centes pàgines. Per a mi serveix per a complementar l’àrida lletra dels manuals de Geografia, tant la part física com sobretot la humana. Està format per relats on apareixen moltes persones que l’autor es va trobant en els seus viatges, i on el canviant paisatge i la tòrrida calor africana estan ben presents.

En aquesta obra trobem diverses pinzellades de l’Àfrica post-colonial: grans líders del Tercer Món com Nkrumah de Ghana, la brutalitat de dictadures com la d’Idi Amín a Uganda, la guerra d’independència d’Eritrea contra el règim prosoviètic de Mengistu a Etiòpia, la història del colp d’Estat a Libèria el 1990 i l’assassinat detallat del dictador Samuel Doe, o matances com les de Rwanda entre hutus i tutsis el 1994. Ens queda el regust d’un continent ple d’estats fracassats, corrupció i guerres civils, amb el domini dels senyors de la guerra, la fam i la misèria anònima, el neocolonialisme, però també trobem magnífiques descripcions de l’inclement sol i l’omnipresent calor, de la sofrida vegetació que sobreviu malgrat tot, de la importància de l’aigua i dels pous, dels insectes i les malalties tropicals, del dia i de la nit africana, i especialment de la gent, gent pertot arreu, de les masses que fugen del camp i congestionen les ciutats, persones que tenaçment sobreviuen enmig d’un clima tan hostil. És la descripció d’una Àfrica quotidiana i riquíssima en la seua varietat.

Respecte a Ryszard Kapuscinski (Polònia, 1932-2007): va ser un escriptor i periodista polonès que va treballar de corresponsal per tot el món, però sobretot a Àfrica. Va escriure un bon grapat de llibres sobre les seues cròniques i els seus viatges. A Historiata podeu trobar la ressenya del relat impagable que va fer de la caiguda de la Unió Soviètica a L’Imperi (1993), o un llibre autobiogràfic de viatges a Viatges amb Heròdot (2004). Respecte a Ébano jo he llegit una edició en castellà publicada per Ediciones Folio el 2004, però he vist que hi ha una edició en català a l’editorial Empúries titulada Eben.

eben_ryszard_kapuscinski_empúriesPer acabar, reproduisc una selecció de fragments del llibre que m’han agradat molt i que es poden utilitzar per il·lustrar algunes qüestions en l’aula.

ÍNDEX:

  1. El concepte del temps a Europa i a Àfrica
  2. El provincianisme
  3. Liberia, un exemple d’hegemonia cultural (esclavista)
  4. Els warlords, els senyors de la guerra
  5. Què és la Història a Àfrica?


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La culpa es de los libros” de Pascual Serrano, un llibre de llibres

La_culpa_es_de_los_libros

La culpa es de los libros és un llibre del periodista Pascual Serrano, publicat el 2014 per l’editorial Icaria, amb el subtítol “Escritos tras mis lecturas”. Està format per dèsset capítols on l’autor comenta breument l’impacte que li han produït les idees d’alguns llibres, recents o antics, i que ell relaciona amb la situació de crisi que estem vivint, de crisi sistèmica.

Aquest llibre és important perquè tal com deia George Orwell, a la seua novel·la 1984, “els millors llibres són els que ens diuen el que ja sabem”. Perquè ens donen les paraules necessàries per a expressar el que sentim o el que intuïm, com en aquest cas.

És un llibre de poc més de cent pàgines que es llig molt fàcilment –jo me l’he llegit en dos sessions (nocturnes)–, té la lletra gran, els capítols són breus, i al ser un llibre sobre llibres ens permet acostar-nos a unes quantes lectures que d’altra manera no arribaríem, sobretot per falta de temps. Evidentment, com a tot refregit de textos, aquest llibre no substitueix l’experiència de llegir les obres que comenta, però sí que ens serveix d’introducció i d’aproximació molt suggeridora, i honesta.

En aquest apunt del bloc només vull reproduir alguns fragments que m’han agradat molt. Per a quan necessite refrescar idees i arguments. Per a qui vulga més informació li recomane la ressenya d’Enric Llopis titulada Los libros… a pesar de todo.

Per cert, Pascual Serrano (València, 1964) és tota una bèstia periodística: és cofundador del web Rebelión.org, col·labora habitualment en Le Monde Diplomatique i altres publicacions, és un reconegut crític sobre la manipulació als mitjans de comunicació, i també és autor d’alguns llibres sobre el tema com Desinformación, Traficantes de información i Contra la neutralidad.

Fragments interessants, ordenats segons el meu interés:

Cap. XVII. Derecho, permiso
Cap. XIV. Clases sociales
Cap. XVI. Cuando gobierna la costumbre
Cap. V. El intelectual y la omertá mediática
Cap. VI. El crimen impune
Cap. XI. El intervencionismo humanitario
Cap. VII. ¿Y si las elecciones no fueran la democracia?
Cap. XIII. En defensa del voto

Cap. XVII. Derecho, permiso. El millor capítol per a mi, el que necessite per a la meua faena actual. (Em recorda un poc la qüestió dels drets positius i els drets negatius de Norberto Bobbio que Alberto Garzón explica al seu llibre La Tercera República)

El polémico y brillante Slavoj Zizek razona en su libro Primero como tragedia, después como farsa (Akal, 2011) en torno a los conceptos derecho y permiso. Para ello recoge la tesis de Jean-Claude Milner (La arrogancia del presente, Manantial, 2010). Dice Zizek que en nuestras sociedades el poder nos presenta como “derechos” algo que no lo son, puesto que se trata solo de “permisos”. Se remonta al mayo del 68 francés:

“Las reclamaciones de nuevos derechos (que hubieran podido significar una verdadera redistribución del poder) fueron concedidas, pero solamente a modo de “permisos”; siendo la “sociedad permisiva” precisamente una sociedad que amplía el ámbito de los que los sujetos están autorizados a hacer, sin darles realmente ningún poder adicional.”

Por su parte, Milner lo expresa de la siguiente forma:

“Aquellos que tienen el poder saben muy bien la diferencia entre un derecho y un permiso. […] Un derecho, en el estricto sentido del término, da acceso al ejercicio de un poder, a expensas de otro poder. Un permiso no disminuye el poder de quien lo otorga; tampoco aumenta el poder de quien lo recibe: hace su vida más fácil, lo que no es nada.”

Zizek presenta como ejemplos el derecho al divorcio, al aborto, al matrimonio homosexual, etc. En su opinión, “todos estos son permisos enmascarados como derechos; de ninguna manera cambian la distribución de los poderes”.

En realidad, el capitalismo no concede derecho alguno, solo permisos. […]

La gran farsa tras la caída del muro de Berlín es que nos han vendido como democracia un sistema que solo nos da permisos, pero no nos garantiza nada ni nos proporciona derechos. Como señalan Zizek y Milner, no nos han dado a los ciudadanos ningún poder, ni los poderosos han disminuido el suyo. De ahí la necesidad de que, cuando oigamos que argumentan algún derecho, pensemos siempre si todos los ciudadanos lo tienen garantizado sin necesitar ninguna condición previa –dinero, por ejemplo–. Si no fuese así, y casi nunca lo es, no estaremos ante un derecho, solo ante un permiso que no nos empodera.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Historiadors xonivistes: el francés Ferro, l’anglés Howard i la Primera Guerra Mundial

Fa uns dies vaig llegir el llibret La Primera Guerra Mundial de Michael Howard, “el millor dels historiadors militars vius” segons Max Hastings, un altre historiador, amic seu supose. Es va publicar el 2002. L’editorial Crítica es desfà en elogis cap a aquesta obra. Però a mi no m’ha agradat gens, i per això faig aquest apunt al blog.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) és la germana pobra comparada amb la Segona (1939-1945). No té per cap lloc l’àuria simbòlica d’aquesta, sense esvàstiques, ni nazis, ni Stalingrads, ni “soldats Ryan”. No apareix als còmics d’Hazañas bélicas, ni quasi trobem grans pel·lícules èpiques a Hollywood, llevat d’honroses excepcions. Els bons i els roïns no estan tan definits: el kàiser Guillem II està molts escalons per baix respecte a Adolf Hitler, el paradigma de la gran maldat. És una guerra avorrida, amb trinxeres plenes de fang, i amb la terra de ningú plena de cadàvers. Si poguérem olorar-la segur que tindríem nàusees degut a la pudor a pixum i a putrefacció de la carn. No, no va ser la típica guerra gloriosa. De fet, n’hi ha prou unanimitat en que els vertaders roïns de la pel·lícula van ser els Estats Majors de cada bàndol, que enviaven conscientment a la mort a milers i milers de soldats en nom d’uns valors nacionals i d’honor que ningú ja recorda. Recordeu: “els senders de glòria no condueixen més que a la tomba” (Thomas Gray).

marc_ferro_la_gran_guerraPel que fa als historiadors tenim molts llibres que intenten explicar el que va ser aquesta guerra, el seu per què i les seues conseqüències. A mi m’agrada molt La Gran Guerra (1914-1918) del francés Marc Ferro, publicat originalment el 1969. Me l’he llegit dos voltes, i l’he rellegit moltes més. És un clàssic que crec que està envellint bé. Però també cal anar amb compte perquè és un text un poc xovinista, és a dir que pateix “admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països”, tal com defineix el xovinisme el diccionari de l’IEC. M’agrada perquè es llig com una novel·la, perquè a més dels generals, mariscals i polítics té en compte a la gran massa gris de soldats que van patir les seues decisions. Incorpora cartes personals, testimonis, fragments de la vida quotidiana tant del front com de la rereguarda. Dóna color a una guerra que sempre hem vist en blanc i negre. Crec que ubica molt bé aquesta guerra en el moment de desenvolupament industrial i de societat de masses que es vivia a principis del segle XX, amb uns pobles joves que havien oblidat les penalitats de les guerres, després d’un segle llarg sense cap conflicte de consideració, en concret des de les guerres napoleòniques. La vitalitat intacta dels pobles i les tensions socials fins aleshores tenien dos eixides possibles: cap enfora, l’emigració; cap endins, la revolució. La guerra en va ser una altra, encara que ningú esperava que fóra tan poc gloriosa. Per això aquesta guerra va ser també una escapatòria dels conflictes socials provocats per les desigualtats: els notables/rics de cada país veien la guerra com una manera d’unir les seues societats en un gran projecte patriòtic comú; els treballadors la veien com un temps d’oci, de fugida de la monotonia de les seues vides, de temps d’aventures. Però no perdem la perspectiva: Marc Ferro és francés i va escriure un llibre sobretot per als francesos. El millor exemple el podem trobar a l’explicació de la resistència francesa durant la batalla de Verdún (1916), on arriba a dir que “Verdun puede interpretarse en cierto modo como una victoria de la raza”. Quasi res. Per a mi és un gran llibre al que torne reiteradament, però no oblide que conté cants de sirena xovinistes.

michael_howard_la_primera_guerra_mundialRespecte al llibre de Michael Howard no vull enrotllar-me massa. És un llibre escrit per als anglesos, que exalta el paper del Regne Unit durant la Primera Guerra Mundial i arriba a burlar-se grosserament dels imperis centrals que conformaven la Triple Aliança, en especial d’Alemanya. Almenys no dissimula i declara que per a ell la guerra es va produir pel bel·licisme alemany. Altres qüestions com l’escalada armamentística general, les tensions del colonialisme o la competència en l’economia capitalista industrial quasi no apareixen. A mi em sembla un relat desfasat, refregit i massa simplista, pel que té de militarisme. Més que un llibre d’història sembla l’explicació d’una partida del Risk o del Age of Empires. Em vaig comprar aquest llibret perquè pensava que podia ser una lectura recomanada per als alumnes per la seua brevetat, però el partidisme tan descarat que pren, el xovinisme tan, diguem-ne, caspós i les explicacions basades només en les batalletes fa que siga un llibre per a oblidar.

Almenys Marc Ferro es llig amb plaer i intenta abordar la totalitat del conflicte. És un clàssic, un tant xovinista, però de lectura molt entretinguda.

NOTA: per a més informació sobre la Primera Guerra Mundial recomane llegir la introducció de la ressenya al llibre “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway (amb una síntesi històrica feta pel professor Julián Casanova, una llista de novel·les, una altra de pel·lícules, i els recursos del blog).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway, la Primera Guerra Mundial d’un jove escriptor

Ernest Hemingway a l'hospital, ferit durant la Primera Guerra Mundial

Ernest Hemingway a l’hospital, ferit durant la Primera Guerra Mundial

Enguany es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Encara que no m’entusiasmen les efemèrides sí que reconec que són interessants per a repassar i aprofundir un poc en alguns fets històrics, gràcies sobretot a alguns articles en periòdics i revistes.

A tall d’exemple recomane llegir l’article d’introducció històrica “La guerra que cambió el destino de Europa”, del professor Julián Casanova (El País, 02/01/2014); o sobre la literatura tenim “16 libros imprescindibles para entender la I Guerra Mundial” (El País, 22/05/2014); o veure la videogaleria “Diez películas maestras sobre la Gran Guerra” (El País, 29/05/2014).

Segur que n’hi ha molts més, però aquests són la tria que més m’ha agradat dels que he llegit.

També podeu veure, com no, els recursos sobre aquest tema ací, a Historiata: La Primera Guerra Mundial i els tractats de pau de París.

ernest-hemingway-adios-las-armas-portadaSobre la novel·la “Adéu a les armes”

Edició que jo he llegit:

  • Ernest Hemingway: “Adiós a las armas“, original de 1929.
  • Madrid, Unidad Editorial, 1999
  • Pròleg de Javier Reverte, 318 pàgines
  • Títol original: “A farewell to arms

Adéu a les armes” és una novel·la de l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway (1899-1961), publicada per primera vegada el 1929, i que està ambientada en la Primera Guerra Mundial. La majoria de comentaristes diuen que és una història sobre la guerra, l’amor i la mort. Malgrat ser un tòpic tenen raó, encara que per a mi és molt més que això.

L’argument es basa en les experiències de l’autor i és ben senzill: el tinent Henry és un voluntari nord-americà que serveix en el cos d’ambulàncies de l’exèrcit italià durant la Primera Guerra Mundial. En concret es troba al nord, al front de les muntanyes, on es lluita contra els austríacs. El feriran en les cames i durant la seua convalescència viu una història d’amor amb una infermera anglesa. A poc a poc es recupera i torna al front en el moment que Alemanya i Àustria desencadenen l’ofensiva de Caporettto (tardor de 1917), que va ser una estrepitosa derrota per als italians. El tinent viu la desbandada italiana i fart de l’absurditat de la guerra deserta de l’exèrcit per a buscar la seua estimada, que es troba embarassada d’uns quants mesos. Junts fugiran a Suïssa, però la tragèdia no els abandonarà.

Crec que el fet que aquesta novel·la siga magnífica no és tant l’argument com la manera de narrar que Hemingway va posar en pràctica. Segons sembla Hemingway va seguir les indicacions de l’escriptora Gertrude Stein, a qui va conéixer a París, i que defensava un estil de relatar molt concís i auster (és famosa la seua cita “una rosa és una rosa”). Això es nota sobretot en l’absència quasi absoluta d’adjectius. És un miracle trobar-ne algun, tot són substantius i verbs. També els diàlegs són molt ràpids, i un tant estranys, perquè no són previsibles. Estem davant de tota una obra d’enginyeria literària.

No he llegit molt de Hemingway. Només “El vell i el mar”, que em va deixar indiferent, potser per esperar-me tant, i “París era una festa”, que em va agradar molt. “Adéu a les armes” apareix en totes les llistes de llibres sobre la Primera Guerra Mundial. Amb l’efemèride centenària tenim una bona excusa per a llegir-la. És diferent. A mi m’ha encantat.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »