LLIBRE. «Soldats de lleva» de Josep Colomer, l’horror de la Guerra de Cuba

M’ha agradat molt Soldats de lleva de Josep Colomer. És una novel·la que explica la història d’uns joves valencians que van a parar a la Guerra de Cuba, allà per l’any 1895. La vaig veure de passada fa uns dies, en la biblioteca municipal del meu poble, i la vaig agafar per a veure si podia ser una lectura per als alumnes de 4t d’ESO o de 2n de BAT. Per a enriquir els continguts del tema de la Restauració i la seua crisi (1875-1931). El cabet en la faena, sempre. 

El que passa és que Soldats de lleva no és la típica novel·la històrica. Aquestes novel·les solen ser uns relats de ficció més o menys atractius enmig de grans fets històrics. Ací no trobem això: ni batalles, ni “moments estel·lars” de la història, ni tan sols personatges reals (que en aquest cas podrien ser els generals Martínez Campos o Valeriano Weyler o la regent Maria Cristina, o alguns polítics com Cánovas del Castillo o Sagasta, etc). Més bé és un relat sobre l’horror, en la línia d’El cor de les tenebres de Joseph Conrad o d’altres escrits sobre barbaritats de l’època de l’expansió imperialista europea. Per l’ambientació cubana es podria relacionar amb Azucre de Bibiana Candia, que vaig llegir i ressenyar l’any passat (ressenya ací), però la història de Soldats de lleva és més nostra, no tan poètica ni falta que li’n fa. 

Els protagonistes de la novel·la són uns joves valencians que tenen la mala sort de tocar-los per sorteig anar a Cuba, on acaba de començar la seua guerra d’independència. Bona part de la novel·la és el trànsit des de la península fins a Cuba: el tren que els porta a Cadis i la infame travessia pel mar (un relat consistent dins de la novel·la). Després apleguen a l’illa de Cuba, amb un ambient castrense irrespirable, ple de corrupció i brutalitat. També apareix el sexe als bordells, de manera generosa, i per a desembafar un poc d’amor romàntic, poquíssim però molt emotiu i dosificat.

HISTÒRIA. Republicans espanyols a la batalla de Creta

Llegint La batalla de Creta de l’historiador Antony Beevor he trobat referències a una tropa de republicans espanyols que van lluitar al costat dels britànics i dels grecs. Ha estat tota una sorpresa. Què feien a Creta? Com van arribar? Què els va passar?

En la primavera de 1941, durant la Segona Guerra Mundial, el Tercer Reich alemany va conquerir Iugoslàvia i Grècia. Encara que sembla un territori perifèric tenia la seua importància estratègica: per una banda ajudaven al seu aliat italià, i sobretot protegien el flanc sud i culminaven la conquesta de la Mediterrània oriental. En aquells moments els alemanys ja feia un any que havien ocupat França, lluitaven al nord d’Àfrica (amb el conegudíssim Afrika Korps del general Rommel) i es preparaven per a l’atac a la Unió Soviètica.

La batalla de Creta va ser el final de la campanya de Grècia i va consistir en una agosarada acció aerotransportada alemanya. Va acabar en victòria per als alemanys encara que amb moltes baixes, tantes que Hitler va decidir no tornar a utilitzar els paracaigudistes en el que restava de guerra. Creta va ser una altra humiliant retirada dels britànics (com Dunkerque) però també l’inici d’un punt de resistència molt molest per als alemanys. Durant la batalla de Creta, a finals de maig de 1941, els britànics van enviar tropes per a ajudar en l’evacuació i una d’aquestes va ser la d’un grup d’uns 70 republicans espanyols. Al llibre de Beevor trobem referències al capítol 18 i al 19. Al primer, al 18, diu:

«Al norte de donde se encontraban, en Megala Jorión, por encima del desvío de la carretera Canea-Rézimno, una tropa de republicanos españoles del batallón de George Young entró en combate, en lo que fue la primera acción de retaguardia de la Layforce.» [ … ]

«La mayoría de los republicanos españoles, considerando su misión innecesariamente suicida cuando todo el mundo estaba en plena retirada, se replegó hacia Babali Hani, donde se había enviado al batallón de George Young para preparar una nueva línea de defensa.»

La segona referència, al capítol 19 titulat “Rendición”, diu:

«Para los republicanos españoles, la perspectiva de la captura era especialmente triste. Era casi seguro que los alemanes los devolverían a la España de Franco, donde los fusilarían como a los demás republicanos que habían sido entregados, desde milicianos hasta ex ministros del gobierno del Frente Popular. Afortunadamente, el oficial médico del batallón, capitán Cochrane, que había luchado en España con las Brigadas Internacionales, tuvo la luminosa idea de que, cuando los interrogaran, se declararan gibraltareños.»

Buscant, buscant, he trobat un article de l’escriptora María Belmonte titulat “Creta, entre héroes i tumbas“, al web La simiente negra, on explica un viatge a Creta i qui eren aquests republicans espanyols. A Creta no va trobar cap informació. Va ser quan va tornar que ho va descobrir, gràcies als estudis del professor Daniel Arasa, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en concret en els seus llibres Los españoles de Churchill i Los catalanes de Churchill.

Diu María Belmonte:

LLIBRE. «Àtila», de Mario Bussagli, un nom ple d’evocacions

Per pura casualitat he llegit Àtila de Mario Bussagli. Ha passat per davant de la pila de llibres que tinc pendents, però és que em va captivar només fullejar-lo. El vaig comprar per 3 € aquest Nadal a una papereria, mentre buscava cromos de Pokémon per als meus fills. L’autor, Mario Bussagli (1917-1988), va ser un historiador orientalista italià.

Àtila és una monografia històrica a mitjan camí entre l’estudi erudit i la divulgació, i conté nombroses interpretacions de l’autor, algunes molt divertides. Explica l’origen i evolució del poble hun, i també la crisi baiximperial romana. No és només una biografia, però el nom d’Àtila és un reclam, perquè aquesta paraula ens ompli el cap de ressonàncies bàrbares: Àtila va ser el rei dels huns, va atacar Roma a mitjan segle V dC, quan l’Imperi romà s’ensorrava, va parlamentar amb el papa Lleó I el Gran, en l’últim moment es va retirar, poc després va morir i curiosament amb la seua mort es va esborrar el seu poble.

A més a més tenim la “romàntica” història amb Honòria (interpretada per Sophia Loren en una pel·lícula de 1954), que era la germana de l’emperador Valentinià III, amb qui Àtila es volia casar segons Mario Bussagli, i per la qual com a dot va demanar les Gàl·lies. Siga com siga, els huns van encarnar el terror, però van desaparéixer de la història tan ràpid com van sorgir. D’Àtila hi ha cites i expressions conegudes com «per on passava Àtila no tornava a créixer l’herba», o «Àtila, el flagell de déu» (flagellum Dei). Evoca com pocs el paper de supermalvat en la història.

LLIBRE. «El diari de la Renia» de Renia Spiegel, una adolescent assassinada pels nazis

El diari de la Renia és un testimoni de la jove Renia Spiegel que va morir assassinada pels nazis als 18 anys. La van trobar amagada amb els pares del seu nóvio, quan els alemanys estaven buidant el gueto de Przemyśl, a Polònia, i els van baixar al carrer i els van pegar un tir. La història és impactant. A més, el subtítol que ha posat l’editorial Quaderns Crema és un ganxo perfecte: L’Holocaust a través dels ulls d’una adolescent. Per si fora poc en alguns mitjans de comunicació parlen d’ella com l'”Anna Frank polonesa”.

Tot apunta a ser una lectura recomanable: nazis i una adolescent contant la seua vida, i amb un final dramàtic. És el còctel perfecte per a tractar la violència de l’extrema dreta i l’empatia amb els alumnes. Però alguna cosa no funciona, i evidentment no és culpa de l’autora, una jove d’entre 15 i 18 anys. Per a començar el llibre té unes 350 pàgines (amb els alumnes més de 100 o 150 és complicat). Però sobretot el que passa és que el testimoni és una adolescent, i no li podem exigir qualitat literària a una jove que comença la vida. És una xica com qualsevol de les nostres alumnes: nerviosa, feliç, o no, exagerada.

Així, la lectura d’aquest diari es fa repetitiva, amb anotacions banals sobre les seues companyes, amb suspicàcies i baralles a tothora. Sovint Renia escriu poemes, però això tampoc ajuda gaire. També apareix contínuament el tema dels xics (que si em vol, que si no em vol…), i l’enamorament amb Zygmunt, el qual serà el seu nóvio i sortosament sobreviurà a l’Holocaust i salvarà el diari. De la guerra hi ha poques dades i superficials. Sí que mostra l’angoixa pel que passarà i la pena per no estar amb sa mare, però el diari sobretot destaca la seua vida social i els seus sentiments íntims, com qualsevol diari d’una adolescent. Però…

TASQUES. «El absolutismo y el parlamentarismo. 2º ESO. Semana 1-5 junio»

Carles I d’Anglaterra, pintat per Anton van Dyck, 1635.

 

Bon dia!

Esta semana vamos a ver dos aspectos muy interesantes del siglo XVII: el absolutismo francés y el camino hacia el parlamentarismo que tomaron los ingleses.

• En Francia, Luis XIV fue el modelo de monarca absoluto, que tenía todo el poder, y el resto de reyes intentaron imitarle.
• En Inglaterra, el rey Carlos I tuvo que hacer frente a una revolución del parlamento inglés, que no quería someterse al absolutismo del rey. Este conflicto llevó a una guerra civil, que ganó el parlamento dirigido por Oliver Cromwell. Después juzgaron, condenaron y le cortaron la cabeza al rey inglés. Esta limitación del poder del rey permitió en Inglaterra el desarrollo de la burguesía (los ricos comerciantes) y de la pequeña nobleza rural (gentry), y también permitió la expansión colonial inglesa, sobre todo en las colonias de América del Norte.

Para estudiar este tema hay dos sesiones de tareas, y también podéis elegir entre dos trabajos voluntarios (un texto o una película).

–