REFUGIATS. «El viaje de su vida»

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l'illa grega de Lesbos (24-09-2015)

Foto: Yannis Behrakis / Reuters. Un refugiat sirià amb dos xiquets a l’illa grega de Lesbos (24-09-2015)

 

UNICEF ha llançat la campanya #elviajedesuvida per a sensibilitzar i informar sobre la situació de xiquets i xiquetes immigrants i refugiats en tot el món, i especialment d’Orient Pròxim.

Per a aquesta campanya han fet un vídeo molt emotiu i el web elviajedesuvida.es amb nombrosos recursos per a mostrar les condicions que trobem milers de xiquets per a trobar asil a Europa. Mitjançant un mapa es poden seguir les històries d’alguns d’ells.

Aquestes situacions són realitats per als menors que migren cap a la Unió Europea. Són un de cada tres refugiats: més de 300.000 xiquets menors van creuar el Mediterrani el 2015. Per a alguns, arribar a Europa va ser el seu últim objectiu: segons UNICEF han mort dos xiquets al dia a l’Egeu en el que portem de 2016.

Mireu el vídeo i la resta de recursos, no té desperdici:

Més recursos sobre migracions i refugiats:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

DOSSIER. Alguns materials sobre Síria

Mapa religiós i ètnic de Síria

Portem anys amb notícies de Síria, i és tan gran el soroll mediàtic que resulta difícil analitzar amb deteniment el que està passant. Només ens hi fixem quan ens aborden algunes situacions límits, com els horrors dels membres de l’Estat Islàmic (ISIS), o la tragèdia i mort dels refugiats a les portes d’Europa.

Per casualitat he trobat un vídeo que m’ha agradat molt, de només 10 minuts, on s’explica la crisi d’aquest país i el seu context. Fa un repàs atractiu dels antecedents històrics. Es titula #WhySyria: la crisis de Siria contada en 10 minutos y 15 mapas. Vull compartir-lo.

També compartisc altres recursos que m’han resultat interessants. Per a tenir-los a mà. Segur que hi ha altres recursos. Si vaig trobant-ne més o si algú me’ls indica els hi aniré afegint. Com a introducció recomane veure el vídeo de #WhySyria.

1. Vídeo #WhySiria

NOTA: per cert, aquest vídeo també ens dóna idees per a treballar amb mapes temes de la Història i la Geografia a l’aula, com per exemple una explicació de la Guerra de Successió (1700-1714) feta per un alumne, i que podem trobar al bloc Una Història.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Ébano” de Ryszard Kapuscinski (1998), una bona descripció d’Àfrica

Ebano-Ryszard-Kapuscinski

M’agrada llegir a Kapuscinski. M’agrada perquè em sembla un periodista que sabia descriure molt bé, i això no és gens fàcil. La majoria de periodistes (i d’escriptors) cauen en tòpics i en sensibleries molt suades, i es dediquen a jutjar. Ébano és una descripció magnífica de l’Àfrica que ell va viure com a corresponsal d’un periòdic polonés, durant bona part de la segona meitat del segle XX, quan es van anar independitzant les colònies dels antics imperis europeus. No trobem quasi opinions de Kapuscinski, ell descriu, perquè sembla que té molt clar que Àfrica és un món propi, un gran continent molt divers i desconegut, i es nota que li fascinava.

Ébano (que en català es diu eben o banús) es llig molt bé, té vora trenta capítols i poc més de tres-centes pàgines. Per a mi serveix per a complementar l’àrida lletra dels manuals de Geografia, tant la part física com sobretot la humana. Està format per relats on apareixen moltes persones que l’autor es va trobant en els seus viatges, i on el canviant paisatge i la tòrrida calor africana estan ben presents.

En aquesta obra trobem diverses pinzellades de l’Àfrica post-colonial: grans líders del Tercer Món com Nkrumah de Ghana, la brutalitat de dictadures com la d’Idi Amín a Uganda, la guerra d’independència d’Eritrea contra el règim prosoviètic de Mengistu a Etiòpia, la història del colp d’Estat a Libèria el 1990 i l’assassinat detallat del dictador Samuel Doe, o matances com les de Rwanda entre hutus i tutsis el 1994. Ens queda el regust d’un continent ple d’estats fracassats, corrupció i guerres civils, amb el domini dels senyors de la guerra, la fam i la misèria anònima, el neocolonialisme, però també trobem magnífiques descripcions de l’inclement sol i l’omnipresent calor, de la sofrida vegetació que sobreviu malgrat tot, de la importància de l’aigua i dels pous, dels insectes i les malalties tropicals, del dia i de la nit africana, i especialment de la gent, gent pertot arreu, de les masses que fugen del camp i congestionen les ciutats, persones que tenaçment sobreviuen enmig d’un clima tan hostil. És la descripció d’una Àfrica quotidiana i riquíssima en la seua varietat.

Respecte a Ryszard Kapuscinski (Polònia, 1932-2007): va ser un escriptor i periodista polonès que va treballar de corresponsal per tot el món, però sobretot a Àfrica. Va escriure un bon grapat de llibres sobre les seues cròniques i els seus viatges. A Historiata podeu trobar la ressenya del relat impagable que va fer de la caiguda de la Unió Soviètica a L’Imperi (1993), o un llibre autobiogràfic de viatges a Viatges amb Heròdot (2004). Respecte a Ébano jo he llegit una edició en castellà publicada per Ediciones Folio el 2004, però he vist que hi ha una edició en català a l’editorial Empúries titulada Eben.

eben_ryszard_kapuscinski_empúriesPer acabar, reproduisc una selecció de fragments del llibre que m’han agradat molt i que es poden utilitzar per il·lustrar algunes qüestions en l’aula.

ÍNDEX:

  1. El concepte del temps a Europa i a Àfrica
  2. El provincianisme
  3. Liberia, un exemple d’hegemonia cultural (esclavista)
  4. Els warlords, els senyors de la guerra
  5. Què és la Història a Àfrica?


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La culpa es de los libros” de Pascual Serrano, un llibre de llibres

La_culpa_es_de_los_libros

La culpa es de los libros és un llibre del periodista Pascual Serrano, publicat el 2014 per l’editorial Icaria, amb el subtítol “Escritos tras mis lecturas”. Està format per dèsset capítols on l’autor comenta breument l’impacte que li han produït les idees d’alguns llibres, recents o antics, i que ell relaciona amb la situació de crisi que estem vivint, de crisi sistèmica.

Aquest llibre és important perquè tal com deia George Orwell, a la seua novel·la 1984, “els millors llibres són els que ens diuen el que ja sabem”. Perquè ens donen les paraules necessàries per a expressar el que sentim o el que intuïm, com en aquest cas.

És un llibre de poc més de cent pàgines que es llig molt fàcilment –jo me l’he llegit en dos sessions (nocturnes)–, té la lletra gran, els capítols són breus, i al ser un llibre sobre llibres ens permet acostar-nos a unes quantes lectures que d’altra manera no arribaríem, sobretot per falta de temps. Evidentment, com a tot refregit de textos, aquest llibre no substitueix l’experiència de llegir les obres que comenta, però sí que ens serveix d’introducció i d’aproximació molt suggeridora, i honesta.

En aquest apunt del bloc només vull reproduir alguns fragments que m’han agradat molt. Per a quan necessite refrescar idees i arguments. Per a qui vulga més informació li recomane la ressenya d’Enric Llopis titulada Los libros… a pesar de todo.

Per cert, Pascual Serrano (València, 1964) és tota una bèstia periodística: és cofundador del web Rebelión.org, col·labora habitualment en Le Monde Diplomatique i altres publicacions, és un reconegut crític sobre la manipulació als mitjans de comunicació, i també és autor d’alguns llibres sobre el tema com Desinformación, Traficantes de información i Contra la neutralidad.

Fragments interessants, ordenats segons el meu interés:

Cap. XVII. Derecho, permiso
Cap. XIV. Clases sociales
Cap. XVI. Cuando gobierna la costumbre
Cap. V. El intelectual y la omertá mediática
Cap. VI. El crimen impune
Cap. XI. El intervencionismo humanitario
Cap. VII. ¿Y si las elecciones no fueran la democracia?
Cap. XIII. En defensa del voto

Cap. XVII. Derecho, permiso. El millor capítol per a mi, el que necessite per a la meua faena actual. (Em recorda un poc la qüestió dels drets positius i els drets negatius de Norberto Bobbio que Alberto Garzón explica al seu llibre La Tercera República)

El polémico y brillante Slavoj Zizek razona en su libro Primero como tragedia, después como farsa (Akal, 2011) en torno a los conceptos derecho y permiso. Para ello recoge la tesis de Jean-Claude Milner (La arrogancia del presente, Manantial, 2010). Dice Zizek que en nuestras sociedades el poder nos presenta como “derechos” algo que no lo son, puesto que se trata solo de “permisos”. Se remonta al mayo del 68 francés:

“Las reclamaciones de nuevos derechos (que hubieran podido significar una verdadera redistribución del poder) fueron concedidas, pero solamente a modo de “permisos”; siendo la “sociedad permisiva” precisamente una sociedad que amplía el ámbito de los que los sujetos están autorizados a hacer, sin darles realmente ningún poder adicional.”

Por su parte, Milner lo expresa de la siguiente forma:

“Aquellos que tienen el poder saben muy bien la diferencia entre un derecho y un permiso. […] Un derecho, en el estricto sentido del término, da acceso al ejercicio de un poder, a expensas de otro poder. Un permiso no disminuye el poder de quien lo otorga; tampoco aumenta el poder de quien lo recibe: hace su vida más fácil, lo que no es nada.”

Zizek presenta como ejemplos el derecho al divorcio, al aborto, al matrimonio homosexual, etc. En su opinión, “todos estos son permisos enmascarados como derechos; de ninguna manera cambian la distribución de los poderes”.

En realidad, el capitalismo no concede derecho alguno, solo permisos. […]

La gran farsa tras la caída del muro de Berlín es que nos han vendido como democracia un sistema que solo nos da permisos, pero no nos garantiza nada ni nos proporciona derechos. Como señalan Zizek y Milner, no nos han dado a los ciudadanos ningún poder, ni los poderosos han disminuido el suyo. De ahí la necesidad de que, cuando oigamos que argumentan algún derecho, pensemos siempre si todos los ciudadanos lo tienen garantizado sin necesitar ninguna condición previa –dinero, por ejemplo–. Si no fuese así, y casi nunca lo es, no estaremos ante un derecho, solo ante un permiso que no nos empodera.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRES. Historiadors xonivistes: el francés Ferro, l’anglés Howard i la Primera Guerra Mundial

Fa uns dies vaig llegir el llibret La Primera Guerra Mundial de Michael Howard, “el millor dels historiadors militars vius” segons Max Hastings, un altre historiador, amic seu supose. Es va publicar el 2002. L’editorial Crítica es desfà en elogis cap a aquesta obra. Però a mi no m’ha agradat gens, i per això faig aquest apunt al blog.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) és la germana pobra comparada amb la Segona (1939-1945). No té per cap lloc l’àuria simbòlica d’aquesta, sense esvàstiques, ni nazis, ni Stalingrads, ni “soldats Ryan”. No apareix als còmics d’Hazañas bélicas, ni quasi trobem grans pel·lícules èpiques a Hollywood, llevat d’honroses excepcions. Els bons i els roïns no estan tan definits: el kàiser Guillem II està molts escalons per baix respecte a Adolf Hitler, el paradigma de la gran maldat. És una guerra avorrida, amb trinxeres plenes de fang, i amb la terra de ningú plena de cadàvers. Si poguérem olorar-la segur que tindríem nàusees degut a la pudor a pixum i a putrefacció de la carn. No, no va ser la típica guerra gloriosa. De fet, n’hi ha prou unanimitat en que els vertaders roïns de la pel·lícula van ser els Estats Majors de cada bàndol, que enviaven conscientment a la mort a milers i milers de soldats en nom d’uns valors nacionals i d’honor que ningú ja recorda. Recordeu: “els senders de glòria no condueixen més que a la tomba” (Thomas Gray).

marc_ferro_la_gran_guerraPel que fa als historiadors tenim molts llibres que intenten explicar el que va ser aquesta guerra, el seu per què i les seues conseqüències. A mi m’agrada molt La Gran Guerra (1914-1918) del francés Marc Ferro, publicat originalment el 1969. Me l’he llegit dos voltes, i l’he rellegit moltes més. És un clàssic que crec que està envellint bé. Però també cal anar amb compte perquè és un text un poc xovinista, és a dir que pateix “admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països”, tal com defineix el xovinisme el diccionari de l’IEC. M’agrada perquè es llig com una novel·la, perquè a més dels generals, mariscals i polítics té en compte a la gran massa gris de soldats que van patir les seues decisions. Incorpora cartes personals, testimonis, fragments de la vida quotidiana tant del front com de la rereguarda. Dóna color a una guerra que sempre hem vist en blanc i negre. Crec que ubica molt bé aquesta guerra en el moment de desenvolupament industrial i de societat de masses que es vivia a principis del segle XX, amb uns pobles joves que havien oblidat les penalitats de les guerres, després d’un segle llarg sense cap conflicte de consideració, en concret des de les guerres napoleòniques. La vitalitat intacta dels pobles i les tensions socials fins aleshores tenien dos eixides possibles: cap enfora, l’emigració; cap endins, la revolució. La guerra en va ser una altra, encara que ningú esperava que fóra tan poc gloriosa. Per això aquesta guerra va ser també una escapatòria dels conflictes socials provocats per les desigualtats: els notables/rics de cada país veien la guerra com una manera d’unir les seues societats en un gran projecte patriòtic comú; els treballadors la veien com un temps d’oci, de fugida de la monotonia de les seues vides, de temps d’aventures. Però no perdem la perspectiva: Marc Ferro és francés i va escriure un llibre sobretot per als francesos. El millor exemple el podem trobar a l’explicació de la resistència francesa durant la batalla de Verdún (1916), on arriba a dir que “Verdun puede interpretarse en cierto modo como una victoria de la raza”. Quasi res. Per a mi és un gran llibre al que torne reiteradament, però no oblide que conté cants de sirena xovinistes.

michael_howard_la_primera_guerra_mundialRespecte al llibre de Michael Howard no vull enrotllar-me massa. És un llibre escrit per als anglesos, que exalta el paper del Regne Unit durant la Primera Guerra Mundial i arriba a burlar-se grosserament dels imperis centrals que conformaven la Triple Aliança, en especial d’Alemanya. Almenys no dissimula i declara que per a ell la guerra es va produir pel bel·licisme alemany. Altres qüestions com l’escalada armamentística general, les tensions del colonialisme o la competència en l’economia capitalista industrial quasi no apareixen. A mi em sembla un relat desfasat, refregit i massa simplista, pel que té de militarisme. Més que un llibre d’història sembla l’explicació d’una partida del Risk o del Age of Empires. Em vaig comprar aquest llibret perquè pensava que podia ser una lectura recomanada per als alumnes per la seua brevetat, però el partidisme tan descarat que pren, el xovinisme tan, diguem-ne, caspós i les explicacions basades només en les batalletes fa que siga un llibre per a oblidar.

Almenys Marc Ferro es llig amb plaer i intenta abordar la totalitat del conflicte. És un clàssic, un tant xovinista, però de lectura molt entretinguda.

NOTA: per a més informació sobre la Primera Guerra Mundial recomane llegir la introducció de la ressenya al llibre “Adéu a les armes” d’Ernest Hemingway (amb una síntesi històrica feta pel professor Julián Casanova, una llista de novel·les, una altra de pel·lícules, i els recursos del blog).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »