LLIBRE. «F de falcó» de Helen Macdonald, potser un llibre horrorós

M’ha passat amb F de falcó. És que a voltes passa, que llegim un llibre perquè ens sembla que ens pot agradar però la seua lectura esdevé un infern o, pitjor encara, ens avorreix. Encara que pertot arreu diguen que aquest llibre és una obra mestra, i que té no sé quants premis i tot això. No hi ha manera, se’ns cau de les mans. Aleshores és quan pense que potser siga jo que no l’he entés, o que no era el moment, o que tenia altres expectatives.

També aleshores pense en els meus alumnes, quan em diuen que no els ha agradat el llibre que els he fet llegir (si se l’han llegit), i això que només encomane llibres que m’agraden molt i que crec que poden gaudir-ne. Per exemple: enguany m’ha passat amb Moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig, un llibre amb relats històrics que he fet llegir en 1r de BAT, que per a mi és magnífic i molt recomanable per a la seua edat. Com els alumnes són tan expressius estava clar què pensaven sobre aquest llibre. Les seues cares i bufits m’ho deien tot. Els treballs que em van lliurar van ser d’allò més normalet i insípid.

Per tant, una pregunta: el que senten els meus alumnes per Stefan Zweig és el que jo sent per Helen Macdonald? Espere que la resposta siga sí i no, perquè la sensació de perdre el temps la compartim, però l’experiència de llegir un llibre o un altre és diferent, així com l’edat i el bagatge de cadascú. Als alumnes tampoc els podem demanar tant, però i nosaltres? No tinc cap intenció de pontificar, que cadascú tinga la seua opinió, però sí que puc dir que F de falcó m’ha semblat del tot prescindible i que he malbaratat unes hores precioses. Però també puc dir que de vegades he estat entretingut amb la ràbia que tenia per haver-me comprat i per llegir un llibre tan horrorós. A més a més els llibres que no ens agraden ens ajuden a ampliar la nostra experiència. No tot ha de ser dolçor, no? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El buen soldado” de Ford Madox Ford, les turmentoses vides de les classes ocioses

ford madox ford el buen soldadoEdició que jo he llegit:

  • Ford Madox Ford: El buen soldado
  • Barcelona, Editorial Planeta, 1973, 2a edició, 279 pàgines
  • Títol original: “The Good Soldier” (1915)

Aquesta novel·la ha sigut un descobriment casual. No la coneixia fins fa pocs mesos, quan l’historiador Julián Casanova la va esmentar en un comentari sobre el centenari de la Primera Guerra Mundial. En concret va citar, en un parell d’ocasions, la primera frase de la novel·la: “Esta es la historia más triste que conozco”. Una cita que dóna molt de joc.

El buen soldado està considerada la millor novel·la de Ford Madox Ford (1873-1939), i vull que quede clar que no és una novel·la bèl·lica, ni històrica. De fet el seu títol és enganyós; l’autor la volia titular “La història més trista”, però el seu editor no el va deixar perquè Europa es trobava en plena Gran Guerra i prou en tenien ja de tristeses.

Relata la història sentimental de dos parelles de classe alta durant els anys anteriors a aquesta guerra. En concret se centra en la història d’Edward Ashburnham, un ric terratinent anglés, militar (d’ací ve això de “el bon soldat”), el qual viu dos vides que afecten a totes les persones que l’envolten: la pública i honorable, i la privada i turmentosa. No és una novel·la lineal, i encara que és fàcil de llegir té una estructura tan calculada i complexa (“quasi matemàtica” diu la contraportada) que fa que de vegades vages perdut. El millor d’aquestes novel·les és quan tot comença a encaixar, i sobretot quan veus que no és una novel·la de bons i roïns, de revelacions morals, sinó d’incerteses, amb l’acurada exposició de les accions dels protagonistes i, al final, pocs judicis taxatius i categòrics. A mi m’ha agradat.

Alguns fragments:

“Todos tenemos miedo, estamos solos, necesitamos recibir del exterior nuestro derecho a existir.” (pàgina 130)

“Consideraba la vida [Leonora, l’esposa d’Edward Ashburnham] como una perpetua batalla sexual entre maridos que deseaban ser infieles a sus esposas, y esposas que deseaban recapturar finalmente a sus maridos. Ésa era su triste y modesta visión del matrimonio. El hombre, para ella, era una especie de bruto que debía tener sus divagaciones, sus excesos, sus noches fuera de casa, sus períodos de brama. […]
El destino de la mujer era la paciencia, la paciencia y una vez más la paciencia –ad majorem Dei gloriam– hasta el día señalado, si Dios lo creía pertinente, en que pudiera tener su recompensa. […]
Le habían enseñado que los excesos en los hombres son naturales, excusables… como los de los niños.
Y lo que importaba era que no hubiera escándalos ante la congregación.” (pàgines 205-206)

“Los convencionalismos, la tradición, supongo, trabajan ciega pero inexorablemente para preservar al tipo normal, para extinguir a los individuos orgullosos, resueltos, fuera de lo común.” (pàgina 259)

“No vaya a creer nadie que estoy abogando por nada contrario a la moral convencional. No estoy abogando por el amor libre ni en éste ni en ningún otro caso. La sociedad debe continuar, me imagino, y la sociedad sólo puede existir si los seres normales, virtuosos y ligeramente falsos, florecen, y si los apasionados, los empecinados, los demasiado veraces son condenados al suicidio y a la locura. […]
Sí, la sociedad debe mantenerse; tenemos que reproducirnos, como los conejos. Para eso estamos aquí. Pero entonces sucede que me disgusta la sociedad… y mucho.” (pàgines 274-275)

LLIBRE. “Utopia. El Estado perfecto” de Tomàs Moro (1516), la utopia de la disciplina social

Portada - MORO - UtopiaRESSENYA. Tomàs Moro:

“Utopia. El Estado perfecto” (1516)

Barcelona, Ediciones Abraxas, 2004

268 pàgines, castellà, diversos estudis

Títol original: “Libellus uere aureus, nec minus salutaris quam festiuus, de optimo reipublicae statu deque noua insula Utopia

RESSENYA

Segons la contraportada del llibre: “Utopia va ser escrita en llatí a Lovaina (1516) per gran humanista anglès Tomàs Moro (Thomas More), aleshores Lord Canceller d’Anglaterra. L’obra dibuixa la idea d’un Estat perfecte, ideal: Utopia, i per a això tria una forma d’estil humanista: el diàleg. Però l’Estat perfecte només pot existir a “Enlloc”, que és el que significa utopia en grec.”

L’obra està dividida en dos llibres a manera de diàleg entre l’autor, el seu amic Peter Giler (Petrus Aedigius) i un imaginari viatjant portuguès anomenat Rafael Hytlodeo, qui explicarà el seu viatge al país d’Utopia, i les característiques d’aquell país i de les seues gents.

El primer llibre és introductori, de diàleg pur, on Moro plasmarà algunes de les qüestions que el preocupen del seu país com la facilitat d’aplicació de la pena de mort i la seua poca utilitat, l’extensió de la ramaderia ovina i la pobresa que provoca als llauradors alienats de les seues terres, i la dificultat i els problemes que podria patir una persona amb sentit comú per posar-se al servei de la Corona, com és el cas de Tomàs Moro.

El segon llibre és el relat de l’illa d’Utopia. Hytlodeo narra l’organització política de l’illa, les seues característiques geogràfiques, l’estructura urbana i de població, l’economia, la guerra, les relacions amb altres pobles, etc. De vegades amb burla, però la major part del temps amb una admiració que contagia als seus interlocutors, per la honestedat dels seus governants, la moral dels seus ciutadans, el menyspreu de l’or, la sublim elevació de l’esperit, la tolerància religiosa, la dedicació al treball i a l’oci productiu.

Utopia és una illa que no existeix, i tots els noms i conceptes són jocs de paraules d’origen grec. És l’obra per excel·lència dels viatges fantasiosos, dels somnis especulatius dels filòsofs, amb un gran deute als pensadors antics.

Respecte a l’autor: Thomas More, o Tomàs Moro, 1478-1535. Va ser un dels humanistes anglesos més destacats. Va estudiar lleis i va exercir l’advocacia, i va ser membre de la Cort del rei Enric VIII, com a conseller i com a canceller del regne. Va realitzar alguns viatges diplomàtics al continent. Per no aprovar el matrimoni del rei amb Anna Bolena, i el cisma religiós amb l’església catòlica que va provocar, va ser condemnat a mort el 1535.

Retrat de Thomas More, realitzat per Hans Holbein el Jove

Retrat de Thomas More, realitzat per Hans Holbein el Jove

Observacions personals: és tracta d’un clàssic senzill. És una obra fàcil de llegir tenint en compte que va ser escrita fa quasi cinc-cents anys, però resulta un poc decebedora per la simplicitat dels arguments i la uniformitat quasi robòtica de la societat que propugna. Aquest llibre és un exemple de defensa d’una societat medieval mitificada que desapareix, enfront als nous canvis socials de l’època moderna. Per això té una lectura més conservadora que no progressista, encara que fa algunes crítiques molt directes de la societat de la seua època, i en especial de la manera d’actuar dels rics i dels poderosos. No obstant això, el tema principal del llibre no és la llibertat, sinó la disciplina, tal com explica R.W. Chambers al seu estudi “El significat d’Utopia”. Aquest llibre servirà com a base de ideologies i de models socials uniformitzadors i totalitaris, més que de les ideologies alliberadores, on trobarem al capdavant de la societat a una nova “aristocràcia” basada en la saviesa i la intel·ligència, un tipus de tecnocràcia que basa el seu poder en una moralitat molt rígida, com al model de Plató. Per tant, cal tenir cura amb possibles males interpretacions, especialment de gent que cita aquest llibre sense haver-lo llegit.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »