CONTINUARÀ. “El temps de marxar ja ha arribat”

No sé com dir-ho: vaig a parar una temporada de penjar coses en Historiata. Han estat 5 anys bonics, he aprés moltes coses i he pogut descobrir i conéixer gent interessantíssima, però ja està, crec que he fet prou i massa.

El blog quedarà congelat, no vaig a esborrar-lo, amb l’estructura i els recursos que ja té. Potser algun dia, més avant, tornaré a agafar-lo.

El temps és escassíssim i tinc ganes de fer altres coses. Això és tot.

Moltes gràcies i fins prompte.

Roderic

I acabe amb una cançó, faltaria més! Del fantàstic grup Atzembla.

“Els nostres camins ens separen,
el temps de marxar ja ha arribat,
tan sols vull donar-te les gràcies
i dir-te que ens veurem aviat.”

Anuncis

PAÍS VALENCIÀ. «Els valencians, des de quan són valencians?» per Vicent Baydal

pais-valencia-testime

Açò s’ha de veure. Compartisc un vídeo que no té desperdici, amb una intervenció de l’historiador medievalista Vicent Baydal al TEDx de València. Dura només un quart d’hora i explica l’origen de la identitat valenciana, allà pel segle XIV, d’una manera ben clarificadora.

És un vídeo necessari perquè per a moltes persones els valencians venim de l’època musulmana, o l’època romana, o fins i tot abans, i ho defenen sense cap prova, i tan feliços. El cas és que fa temps que els historiadors estan d’acord que la identitat valenciana es va anar construint a partir de la conquesta de Jaume I, amb catalans i aragonesos.

Per cert, tot açò també està en paper ben detallat, al llibre Els valencians, des de quan són valencians?, però comencem pel vídeo: 

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, i les guerres perdudes

cartell escola pública de tots i per a tots

Porte un dia infame. En primer lloc visc a Alcoi, la capital absoluta del País Valencià de l’Escola Privada Catòlica Concertada, i això es nota, i això és intocable.

En segon lloc treballe a l’Ajuntament i m’he assabentat hui que a partir d’ara hem de fer en castellà els convenis administratius, perquè estem a Espanya, i s’han d’enviar a Madrid, i que “si volem” podem fer-los també en valencià, però que la còpia de veritat és la de castellà, i estem al 2016, i la dictadura va acabar fa quaranta anys, i tanta lluita i tant d’esforç per dignificar el valencià sembla que no serveix de res, que una cosa és el s’ensenya a les escoles (públiques) i una altra és la vida real, la de veritat, i que tot això és, com a mínim, infame.

Parlant amb una companya de la faena, de la “resistència”, de les poques que manté la coherència, m’ha recomanat llegir «Crit i nit» de Vicent Andrés Estellés, del seu Llibre de Meravelles (1971), i és impressionant, i és que són tantes les guerres perdudes, tanta ràbia, que per això el compartisc, perquè no estem sols.

 

CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor.
GUILLEM DE BERGUEDÀ

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
I no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra !
Qui va a saber això ! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Contra les aules», de Tomàs Llopis (2016), les memòries d’un professor valencià

contra_les_aules_tomas_llopis

El dia del meu sant, fa unes setmanes, em vaig autoregalar Contra les aules de Tomàs Llopis, un llibre de memòries.

Llegir un llibre de memòries és una de les maneres més educades que conec de dotorejar la vida d’una altra persona, i si aquestes memòries fan referència a alguna cosa que t’apassiona i estan ben escrites, poden esdevenir una lectura molt entretinguda. Per sort, la literatura no només és ficció.

Tomàs Llopis és el seu autor, i encara que no el conec personalment som “amics” al Facebook i compartim algunes dèries i il·lusions. Tomàs va nàixer a Beniarbeig (la Marina Alta), va ser alumne durant el franquisme, i professor durant la transició a la democràcia, durant els anys de les incerteses i dubtes del progressisme valencià, i finalment durant els dos decennis de poder omnímode del Partit Popular, uns anys plens de corrupció i d’atacs a qualsevol senya d’identitat valenciana que no fóra “Para ofrendar nuevas glorias…”. Tomàs es va jubilar el 2014, poc abans del canvi polític que ara estem vivint, i va aprofitar l’ocasió per a ordenar les seues experiències i escriure aquest testimoni.

Un llibre així tampoc és res nou, llibres de professors i sobre professors n’hi ha una pila. Farà temps vaig llegir i ressenyar El professor de Frank McCourt i Mal d’escola de Daniel Pennac, dos llibres que em van encantar. La diferència, la gran diferència, és que estem davant d’un professor nostre, que ens explica l’èpica quotidiana del fet d’haver sigut professor de llengua i literatura catalana al País Valencià, quan no es podia dir ni “catalana” ni “País”, o te la jugaves.

El que més m’ha agradat de Contra les aules és la seua honestedat i el to col·loquial de qui vol contar-te una història, la seua, sense grans escarafalls. Malgrat que m’ha semblat un relat molt lineal i que de vegades cau en detalls “administratius”, que als lectors en general no ens importen massa, considere que és un llibre important perquè és el testimoni d’una persona que té molt a dir sobre una època difícil per a la cultura valenciana, amb un compromís clar per mantenir la “flama” del valencià. A més a més destil·la passió per la seua faena, per la literatura (la catalana i la universal, amb traduccions de la màxima qualitat), pels seus alumnes, i també, disculpeu el to emfàtic, pel seu poble i el seu país.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PAÍS VALENCIÀ. «Qui som els valencians?» (2016)

Bandera del Consell Preautonòmic del País Valencià (1978-1980)

Bandera del Consell Preautonòmic del País Valencià (1978-1980). A que crida l’atenció? 😉

 

Açò s’ha de veure. Compartisc un vídeo de només vuit minuts que m’ha encantat i que es titula Qui som els valencians? Fa un repàs a la qüestió de la identitat valenciana des dels orígens fins al present, sense defugir el “conflicte”, i d’una manera molt entenedora i divertida.

Està produït per Granissat Productora Audiovisual (el nom de la productora és total), i compta amb l’assessorament de Vicent Baydal, historiador, autor del llibre Els valencians, des de quan som valencians i del bloc Vent de Cabylia. La veu del vídeo la posa la periodista Amàlia Garrigós.

Cal dir que està acabat d’eixir del forn, i té tota la pinta que pot esdevenir un recurs clàssic (entre la bona gent).

Més recursos sobre el País Valencià (a Historiata):

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE i WEB. “Clapir. El crit de la Història” (2015)

clapir.el_crit_de_la_història

Primer que res, què és clapir? Clapir és “fer clapits”, i un clapit és un “lladruc sec”, o també un “crit sec, agut i penetrant del gos”.

També, Clapir, és el nom que ha agafat un grup de joves investigadors d’Història, formats a la Universitat de València. Aquest grup es va crear l’any 2013 i al seu web Clapir podem trobar articles divulgatius sobre diversos aspectes de la història valenciana. A finals de 2015, gràcies a una campanya de mecenatge exitosa, han aconseguit publicar el llibre Clapir. El crit de la Història, en paper, editat per Llibres de la Drassana, amb una selecció de 21 articles.

Aquest llibre és un treball que vol ser rigorós, i que ha de servir per a fomentar l’interés i difondre la història del País Valencià. Està fet per joves que se’ls nota les ganes, escrit en valencià (que no és poca cosa), i amb temes que resulten atractius per a qualsevol persona mínimament curiosa, com per exemple la descripció de la Valentia romana, la convivència amb els jueus a l’Edat Mitjana, la revolta de les Germanies, o altres episodis més anecdòtics o puntuals però també interessants, com l’arribada del cinema a València, l’emigració valenciana a Nova York o l’agònic final de la Segona República al port d’Alacant. També, com que jo sóc alcoià, i els alcoians tenim fama de ser molt “patriotes”, vull destacar els capítols que fan referència al meu poble, el primer sobre la revolució alcoiana del Petroli (“Acabaràs com Pelletes”), un fet que esdevingué durant la Primera República (1873), i el segon sobre la història de solidaritat de l’Hospital Sueco-Noruego, durant la Guerra Civil.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

9 D’OCTUBRE. La festa dels “valenxians”

Cartell del 9 d'octubre a Alcoi, de l'any 2011. Autor: Raül Botella

Cartell del 9 d’octubre a Alcoi, de l’any 2011.
Autor: Raül Botella

 

Com si fóra un secret, el meu fill Martí, que té cinc anys, m’ha dit que la festa de Jaume I es diu la festa dels “valenxians”.

És tota una tradició a les nostres escoles: cap a principis d’octubre les aules d’Educació Infantil s’omplin de jaumes primers, oronetes i quatribarrades. En definitiva, fitxes i més fitxes. Però els nanos, almenys el meu, ben contents.

Malgrat que estic que reglote un poc de tanta valenciania institucionalitzada, reconec que és una festa que m’agrada. Potser és l’única festa cívica integradora que tenim al meu poble, Alcoi, on qualsevol entitat i associació pot participar en la Fira del llibre en valencià i de productes artesanals, i realitzar activitats de tot tipus, com per exemple tallers infantils, jocs tradicionals, escacs, ciclisme, balls, música o teatre. És com si tot el món poguera mostrar el que més li agrada i compartir-ho amb la resta de veïns. L’ambient que es crea a la Glorieta, el parc on es fan la majoria dels actes, és molt sanot. M’encanta.

Per això, només vull desitjar-vos una feliç festa dels valenxians!

I de regal un poc de música, la Cançó del cansat d’Ovidi Montllor, en una interpretació bellíssima del grup El Diluvi. Una cançó que diu…

“Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
     [ … ]
I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
i ho faig a la manera de València.”
 

DOCUMENTAL. “#Nosaltres els valencians” (2013)

#NosaltresElsValencians

  • Director: Andreu Signes
  • Durada: 29 minuts i 47 segons
  • Emissió: TV3, Televisió de Catalunya, 29 d’octubre de 2013
  • Comentari: “És un documental que presenta un País Valencià amb futur i on la societat civil ha superat les mancances de la classe política”.

Aplicació didàctica:

  1. Geografia Humana: relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals entre dos territoris veïns amb alguns lligams comuns.
  2. Història del Món Actual: algunes característiques de la situació actual del País Valencià, i l’estranya i difícil relació entre aquest país i Catalunya.

Consideracions sobre “#Nosaltres els valencians”

Aquest documental de mitja hora és un repàs d’alguns aspectes de la realitat actual valenciana no massa coneguts ni per la resta de catalans ni sovint pels propis valencians.

No trobarem el típic reportatge sobre la “confrontació valenciana”, és a dir la dels “blavers” envers els “catalanistes”, ni la tan coneguda i repetida corrupció i ineptitud de la classe política valenciana. Els estereotips ja cansen.

Sí que trobarem algunes aportacions molt assenyades sobre això que es podria anomenar el “fet valencià”. 

És un documental molt recomanable perquè és molt dinàmic i amb arguments molt inspiradors, dels que fan pensar. Té dos parts molt clares: una primera on es fa un diagnòstic ràpid de diverses realitats valencianes, i una segona on analitza el present i el futur de les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Tot això a partir de les reflexions i els comentaris d’algunes personalitats que pertanyen a diferents sectors socials, com ara: periodistes i professors d’universitats (el món dels mitjans de comunicació i el món acadèmic), grans empresaris (el sector financer i empresarial), agricultors (els treballadors de la terra), representants de l’hoteleria (el sector del turisme), les festes (la part de les identitats tradicionals) i els moviments socials de base (les reivindicacions populars).

Al voler mostrar sectors que no són generalment tan visibles als mitjans de comunicació el documental deixa de banda la realitat política. De fet, pràcticament fuig d’ella. Només apareix un polític, Joan Baldoví, diputat en el Congrés dels Diputats de Madrid per Compromís. Sí que apareixen referències a la “mala sort” que s’ha tingut amb els polítics valencians, que miren més cap a Madrid que cap a València, així com la gran pèrdua de temps que ha suposat la “batalla de València”, la de l’època de la transició i més enllà, la dels símbols, com el nom del país i de la llengua o els colors de la bandera. Massa poc i massa dispers, però per a mitja hora ja està bé.

Sí que destaca al documental la importància de les futures i ineludibles relacions econòmiques entre el País Valencià i Catalunya, i com a paradigma d’açò està l’anomenat “corredor mediterrani”, una infraestructura molt necessària, diuen, que aplegarà amb vint anys de retard degut a la intencionalitat política valenciana de viure d’esquenes als catalans, i al radialisme centralista madrileny. També destaca la crida a la “normalitat”, és a dir, a viure valencians i catalans les nostres identitats amb tranquil·litat, com a veïns que som i serem, sense subordinacions, i cada país amb les seues peculiaritats pròpies, i també amb els nostres lligams, que els tenim i ben grans, tant culturals com econòmics.

Sobre aquests lligams entre catalans i valencians al documental trobem la frase més emotiva, i la diu Vicent Sanchis, periodista i professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona: “No s’entén la Catalunya actual sense l’aportació valenciana, i només això ja és una victòria.” Per acabar-ho de rematar els crèdits finals són tota una delícia, amb la cançó “L’herència” del grup valencià Aspencat (de Xaló, a la Marina Alta), i imatges d’alguns valencians imprescindibles, dels que han fet cultura, i han fet país.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ALEGRIA. “Bandera clara” – Lip dub d’Alacant

bandera-clara-el-diluvi

Alacant, bandera clara de la llibertat.
Matí de mar i més mar (vent i més vent enramat)
Alacant, bandera clara foradada d’una alegre i viva sal.
Alacant de peix, horitzó de punys invictes. De fermesa.
(Vicent Andrés i Estellés)

 

No m’he pogut resistir. Compartisc un vídeo molt bonic i divertit. Es tracta d’un lip dub (“doblatge labial”) realitzat al barri de Santa Creu d’Alacant, organitzat pel Casal Popular Tio Cuc, amb la participació de nombrosos col·lectius i associacions, i amb la preciosa cançó “Bandera clara” del grup castellut El Diluvi.

El vídeo dura deu minuts i mig, però el lip dub es troba entre 1′ 25” i 5′ 45”. Podeu anar directes si voleu. El principi és una introducció i el final és el “com es va fer” o making-of (divertidíssim també).

Alegria!

Més coses

– Cançó “Bandera clara” del grup El Diluvi, l’original.

– Cançó “Bandera clara” del grup El Diluvi, versió del 2015. Explicació del propi grup: “volíem refer-la, re-idear-la, i donar-li un nou aire, i així ho hem fet, aportant-li la la força de dos referents com Francesc Ribera “Titot” cantant de BRAMS 2010, i de Xavi Sarrià cantant d’Obrint Pas. Però també vam decidir donar-li el germanor i frescor de Ses Illes i la seua gent amb la veu de Marcel Pich de Taverners. Encara que com a final era necessari donar-li la saviesa i la tendresa de dos mestres com Cesk Freixas i Feliu Ventura. Tot açò conduït i elaborat per David Rosell. Els Països Catalans li havien cantat a moltes ciutats, i mai ningú li havia cantat a Alacant, bandera clara.”

– Definició i explicació de lip dub a la viquipèdia.

– Altres lip dub emblemàtics:

  1. Lip dub de la Universitat de Vic, genial, el tercer més vist del món.
  2. Lip dub de la Independència, també a Vic, 2010, rècord de participació, impressionant.
  3. Per acabar amb aquest empatx aquest és el lip dub més vist a YouTube, realitzat pels estudiants de comunicació de la Universitat de Quebec a Montreal (UQAM), a Canadà.

LLIBRE i PEL·LÍCULA. “Gràcies per la propina” de Ferran Torrent, entre l’amargor i l’alegria valenciana

portada-gràcies-per-la-propina-ferran-torrent

  • Títol: “Gràcies per la propina”
  • Autor: Ferran Torrent (Sedaví, 1951)
  • Alzira, Editorial Bromera, 2006, 16a edició, 198 pàgines.
  • Premi Sant Jordi de Novel·la 1994

Unes observacions:

M’ha agradat tant aquesta novel·la que mai obligaré a cap alumne a llegir-la. Per a mi ha sigut un plaer, i com diu Daniel Pennac hi ha verbs que no toleren l’imperatiu, com llegir, o estimar.

Parlant amb el meu germà Amand em deia que “Gràcies per la propina” no és una novel·la de Ferran Torrent, sinó la novel·la de Ferran Torrent. En té d’altres molt ben elaborades i divertides (a mi també em va agradar molt “L’illa de l’holandés”), però aquesta crec que la va escriure en estat de gràcia. Per acabar-ho d’arredonir hi ha una versió en cine meravellosa, dirigida per Francesc Bellmunt l’any 1997, un dels pocs casos de novel·les portades al cinema de manera digna i que no destorba a la versiò literària, ja que si veus la pel·lícula no és estrany que vulgues llegir la novel·la, i a l’inrevés.

Aquesta entrada només vol ser un senzill homenatge a aquesta obra i un recull de recursos, més o menys didàctics, per a tractar temes com la vida quotidiana a un poble de la rodalia de València durant la dictadura franquista, la repressió política i sobretot moral, el poder de l’església catòlica, l’educació nacional-catòlica o la divisió i la desigualtat de les classes socials. Però també trobarem sexe, o millor dit desig sexual, i també bonhomia, companyerisme, lleialtat entre persones, ganes de viure i de ser feliços.

No vull explicar l’argument per a que no servisca per a copiar-lo en treballets obligatoris, a més a més el podeu trobar en qualsevol altre web. Tampoc vull enrotllar-me explicant el llenguatge tan ben treballat, ni en la passió vital dels personatges que apareixen, ni en les situacions còmiques i tràgiques que els toca viure, ni vull copiar fragments típics, ni vull caure en una emotivitat cursi que no controle i que tantes vegades em domina.

Sí que vull dir que “Gràcies per la propina” val la pena llegir-la, i que per a mi és una de les poques (poquíssimes) novel·les dignes valencianes. És en definitiva una novel·la contra l’imperatiu, contra l’imperatiu de tota mena, i que et fa somriure molt, i de vegades plorar. Com a mi m’agrada.

Cita emblemàtica: “sigues lo que sigues en la vida, lo important és tindre cor

Recursos educatius

1. Primer un vídeo que he trobat, estrany i divertit, per a animar a llegir “Gràcies per la propina” (2’ 30’’)

2. Biografia de Ferran Torrent, web oficial viquipèdia

3. Fitxa del llibre a l’Editorial Bromera, enllaç

4. Propostes de lectura i de treball en línia, per educat365, enllaç

5. Fitxa de la pel·lícula, a filmaffinity, enllaç

6. Enllaç a la pel·lícula en youtube, en valencià, part 1part 2part 3part 4