LLIBRE. La ràbia que fa llegir «Guillem» de Núria Cadenes (2020)

Sense misericòrdia, Guillem de Núria Cadenes és una puntada a la panxa, un llibre que indigna, que provoca ràbia i tristesa per igual. Per als que tenim més de quaranta anys és un llibre que ens recorda la nostra joventut, quan a València hi havien (hi havien?) feixistes violents que actuaven amb impunitat,  i que anaven (anaven?) del bracet de la policia, de la justícia i d’un sector del periodisme valencià, molt caspós i bel·ligerant tot plegat. De la dreta, vaja.

Van matar a Guillem Agulló, amb divuit anys que tenia, i el judici va ser una estafa, una funció macabra on van presentar la víctima com si fóra l’agressor, i al final només va estar 4 anys a la presó un dels assassins, sense penedir-se. Actualment continua sent un feixista, i no passa res.

Reconec que he llegit aquest llibre amb suspicàcies, perquè tinc un record molt emotiu de La mort de Guillem de Jaume Fuster, i no podia evitar comparar-los. Del llibre de Fuster ja en vaig fer el meu harakiri emocional i vaig fer una ressenya fa temps (ací la meua ressenya); del de Cadenes puc dir que és una aportació molt interessant, una actualització d’aquest episodi tan trist de la història valenciana contemporània, fet amb la perspectiva que donen els quasi trenta anys que han passat (trenta anys!). En alguns moments m’ha semblat que està adreçat als que ja coneixem el cas «Guillem Agulló», però això seria massa simplista.

Guillem és un llibre que se sosté per si mateix, amb moments magnífics, i ens conta la història del jove Guillem Agulló des de diferents punts de vista, en breus apunts: la seua família, la vida de Guillem, l’excursió a Montanejos, el seu assassinat en la matinada de l’11 d’abril de 1993, els feixistes del barri de Marxalenes, les repercussions del cas, la ràpida llavada de cara dels assassins, el trist paper de la premsa, la justícia tendenciosa, la policia barroera que no sap ni escriure bé el nom de la víctima, les persones que ho van viure, que ho van patir, la impunitat dels violents, el sentiment d’injustícia, “para ofrendar nuevas glorias a España”…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TASQUES. «La expulsión de los moriscos y el arte del barroco. 2º ESO. Semana 8-12 junio»

«Apol·lo i Dafne», de Gian Lorenzo Bernini, 1622-1625

 

Bon dia!

Esta semana es la última del curso. Tenéis hasta el viernes para entregarme las tareas (las de esta semana y si tenéis alguna pendiente).

En esta semana vamos a ver por encima el episodio histórico de la expulsión de los moriscos, que tanto afectó al antiguo Reino de Valencia (perdió la tercera parte de su población).

Acabaremos el tema y el curso viendo brevemente algunos aspectos del arte barroco, un estilo artístico recargado y que pretendía provocar emociones en el espectador.

Para estudiar este tema hay dos sesiones de tareas y un trabajo voluntario.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

«Apol·lo i Dafne», de Gian Lorenzo Bernini, 1622-1625

 

Bon dia!

Esta semana es la última del curso. Tenéis hasta el viernes para entregarme las tareas (las de esta semana y si tenéis alguna pendiente).

En esta semana vamos a ver por encima el episodio histórico de la expulsión de los moriscos, que tanto afectó al antiguo Reino de Valencia (perdió la tercera parte de su población).

Acabaremos el tema y el curso viendo brevemente algunos aspectos del arte barroco, un estilo artístico recargado y que pretendía provocar emociones en el espectador.

Para estudiar este tema hay dos sesiones de tareas y un trabajo voluntario.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TASQUES. «La crisis del siglo XVII. 2º ESO. Semana 25-29 mayo»

Retrato del conde-duque de Olivares a caballo, valido del rey Felipe IV, pintado en 1636 por Diego Velázquez.

 

Bon dia!

Vamos a empezar el tema 8, que se titula «La Europa del Barroco». Es el último que vamos a ver este curso y es un tema muy interesante porque vamos a estudiar la crisis de la monarquía hispánica, con el final de la casa de Austria, y la consolidación de las monarquías absolutas (excepto en Inglaterra y en los Países Bajos). También veremos la expulsión de los moriscos y la decadencia del País Valenciano, y por último el arte barroco, un estilo artístico recargado y lleno de contrastes y sentimientos.

Esta semana vamos a ver los dos primeros puntos: el de «Una época de crisis» y el de «El declive de la monarquía hispánica».

Para estudiarlo hay dos sesiones de tareas y un trabajo voluntario.

SESIÓN 1. «Una época de crisis»

  • Libro de texto: punto 1 del tema 8, páginas 204-205.
  • 1. Antes que nada, haz una portada del nuevo tema, y un índice con los puntos 1, 2, 4, 6, 7, 8, 9 y 10.
  • 2. Lee atentamente el capítulo entero: «Una época de crisis»
  • 3. Contesta las claves para estudiar de la página 205 (el «Piensa» no hace falta).

SESIÓN 2. «El declive de la monarquía hispánica»

  • Libro de texto: punto 2 del tema 8, páginas 206-207.
  • 1. Lee atentamente el capítulo entero: «El declive de la monarquía hispánica»
  • 2. Contesta las claves para estudiar de la página 207 (el «Piensa» también).
  • 3. Copia la línea del tiempo que se encuentra en la parte de abajo de las páginas 206 y 207, con los hechos y los tres reinados del siglo XVII (Felipe III, Felipe IV y Carlos II).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

FOTOGRAFIES. «El País Valenciano» de Joan Fuster

L’any 1962 va ser un bon any per a Joan Fuster: va publicar l’assaig Nosaltres, els valencians, l’estudi Qüestió de noms, i El País Valenciano. Aquesta última, en castellà, era un encàrrec de l’Editorial Destino. Es tracta d’una voluminosa guia de viatge, amb nombroses fotografies, i on Fuster va afegir algunes consideracions sobre la manera de ser i la identitat valenciana.

El més curiós és que El País Valenciano va ser més conflictiu que Nosaltres, els valencians en el seu moment. El motiu és perquè formava part d’una col·lecció on escrivien personalitats de cada territori, com Josep Pla a Catalunya o Pío Baroja al País Basc, i per tant, ser-ne l’autor d’un volum donava prestància. A València que Fuster fora l’autor triat va provocar suspicàcies i enveges per part del sector “cultural” del moment, sobretot per part del periodista José Ombuena, un nom oblidat hui en dia, però que en aquell moment volia ser el referent cultural del país. Després de la publicació va començar una campanya contra Fuster, cosa que no va ser gens agradable però que li va donar més difusió i rellevància.

Siga com siga, El País Valenciano és una obra estranya dins del conjunt fusterià. Per començar és un recorregut per les diverses comarques i pobles del País Valencià, amb anotacions paisatgístiques, etnogràfiques, culturals i fins i tot econòmiques, com un cicerone amable, i un poquet pedant. Malgrat això Fuster és Fuster i no pot evitar soltar alguna de les seues, com quan parla dels Borja o del provincialisme de la ciutat d’Alacant (més avall he posat una selecció de textos).

Sobretot el que crida l’atenció d’aquest llibre és el seu estil en castellà, que és tremendament embafador. No sembla que ho haja escrit Fuster. Però açò és un recurs deliberat que ell mateix reconeixia: 

El meu castellà és més «espectacular» que el meu català (…) perquè és més «postís» (…) Escric un castellà fals (…) Algunes pàgines meves, redactades directament en castellà, es caracteritzen per un preciosisme banal —i deliberat (CE 1965, 48-49).

(Extret de Josep Iborra, Llengua i estil en l’obra de Joan Fuster)

Aquest estil sembla copiat de Gabriel Miró i Azorín, però a mi em recorda en concret els llibres que escrivien en castellà els “erudits locals” de cada poble. Per exemple, al meu poble, Alcoi, hi havia durant el franquisme tota una indústria de “personalitats” que reforçaven el localisme amb llibres molt florits, com Rafael Coloma, don Julio Berenguer, Antonio Revert, Adrián Espí, Antonio Calero, Adrián Miró, Rogelio Sanchís, etc. En el seu moment van ser referents indiscutibles; hui en dia són una curiositat de bibliòfil, quan no directament cendra. Cada poble en tindrà els seus.

Però el que acaba d’arredonir aquest llibre són les fotografies de Ramón Dimas, d’una qualitat extraordinària, tot un testimoni del passat, bellíssimes, que fan que aquesta obra siga una preciositat i que la seua lectura siga més lleu. Una activitat que se m’ocorre amb els alumnes seria reproduir algunes fotografies del llibre en l’actualitat, per a veure els canvis, i fer una petita exposició. Fins i tot es podria fer entre diversos instituts. Qui sap?, potser algun dia.

Volia compartir quatre o cinc fotografies, però m’he entusiasmat i al final en posaré quasi cinquanta. Més avall de les fotos hi ha una selecció de textos.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. La mascletà final d’«Els Jóvens»

Anit vaig ser un dels afortunats que vaig anar a l’últim concert del grup Els Jóvens que curiosament es va fer al meu poble, a Alcoi, al Teatre Calderón. Com va dir un amic, semblava que tot el País Valencià estava allí.

Aquest concert va ser una festa en tota regla, amb molta emoció, i amb la sorpresa final d’Al Tall en l’escenari. La cosa és que Els Jóvens són un grup valencià, del sud, amb una música diferent que en poc temps ens ha enamorat, i ara van i es desfan, els cabrons.

Tenen 1 disc, 11 cançons, cada una amb el seu to sentimental, humorístic i irònic tot barrejat. Amb bandúrria, molta bandúrria i percussió, i guitarra, són una rondalla eclèctica. El coret del grup el formen Pep Mirambell i René Macone, dos xicots de Sant Vicent del Raspeig, que estan acompanyats d’altres músics de llocs com Alcoi, Bocairent, Picassent o Manises.

Els Jóvens són una bellíssima excepció del sud valencià, el d’Alacant i més enllà, un testimoni preciós del valencià en una zona en la que pràcticament s’ha perdut la llengua. La substitució lingüística ha estat brutal en apenes dos generacions. Els meus alumnes de Sant Vicent del Raspeig, tots de 2n d’ESO, castellanoparlants i hostils al valencià, no coneixen ni han sentit cap cançó d’Els Jóvens. No obstant això, com el propi Pep Mirambell va dir en el concert, són un grup per a minories, però unes minories “tan, tan, tan boniques”.

El concert va acabar amb molta pena perquè era l’últim, però també amb molta emoció i alegria. Esperant que tornen algun dia, quan vulguen, que ací estarem esperant-los, al sud. 

Algunes fotografies del concert del 2 de novembre de 2019, a Alcoi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »