DOSSIER. Sobre la història de Martin Guerre

Sud de França, regió d’Occitània, terres d’Arieja, poble d’Artigat, mitjan del segle XVI. Un jove camperol anomenant Martin Guerre, hereu d’una casa benestant, fuig de sa casa i abandona la seua dona i el seu fill petit. Torna al cap de vuit anys i es reincorpora al seu lloc. Durant un temps sembla que l’equilibri s’ha restablert en aquesta comunitat camperola. Però prompte comencen els dubtes sobre si el retornat és realment Martin Guerre. Es fa un judici a Tolosa: els jutges estan perplexos i no tenen clar si l’home que tenen al davant és qui diu que és o un farsant. En l’últim moment apareix el vertader Martin Guerre, sense una cama, a resultes d’una ferida a la batalla de Sant Quintí, i la suplantació arriba a la seua fi. El fals Martin Guerre és condemnat a morir penjat; la sentència es compleix a Artigat, davant de la casa del vertader Martin. És una història real apassionant. 

Basat en aquests fets podem trobar una novel·la breu, un llibre d’història i una pel·lícula. Són tres recursos accessibles i de gran qualitat. La història de Martin Guerra per la riquesa de l’ambientació i de la trama m’ha recordat la història del moliner Menocchio (Domenico Scandella), que va narrar Carlo Ginzburg en el mític llibre El formatge i els cucs. Aquesta obra va popularitzar la tendència historiogràfica de la microhistòria (que consisteix en traure conclusions generals a partir de fets molt concrets de la història). Els casos de Menocchio i de Martin Guerre van ser reals i singulars, i ajuden a entendre els processos històrics més generals. En el cas de Martin Guerre també tracta altres qüestions com la identitat, l’engany o la percepció de la realitat, el retorn del que se’n va anar (el “nostos” grec), el precari equilibri social, i la justícia i el castic. Aquest fets que trenquen la normalitat de manera tan radical posen emoció i “vida” a les explicacions (sovint massa àrides) que trobem en manuals i llibres de text. El contrast i la tensió narrativa ens provoca simpatia pels protagonistes i ens manté clavats la seua lectura. És un tòpic però val la pena repetir-ho: aquestes històries ens fan la història més humana, més pròxima, i per tant més intel·ligible.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «El diari de la Renia» de Renia Spiegel, una adolescent assassinada pels nazis

El diari de la Renia és un testimoni de la jove Renia Spiegel que va morir assassinada pels nazis als 18 anys. La van trobar amagada amb els pares del seu nóvio, quan els alemanys estaven buidant el gueto de Przemyśl, a Polònia, i els van baixar al carrer i els van pegar un tir. La història és impactant. A més, el subtítol que ha posat l’editorial Quaderns Crema és un ganxo perfecte: L’Holocaust a través dels ulls d’una adolescent. Per si fora poc en alguns mitjans de comunicació parlen d’ella com l'”Anna Frank polonesa”.

Tot apunta a ser una lectura recomanable: nazis i una adolescent contant la seua vida, i amb un final dramàtic. És el còctel perfecte per a tractar la violència de l’extrema dreta i l’empatia amb els alumnes. Però alguna cosa no funciona, i evidentment no és culpa de l’autora, una jove d’entre 15 i 18 anys. Per a començar el llibre té unes 350 pàgines (amb els alumnes més de 100 o 150 és complicat). Però sobretot el que passa és que el testimoni és una adolescent, i no li podem exigir qualitat literària a una jove que comença la vida. És una xica com qualsevol de les nostres alumnes: nerviosa, feliç, o no, exagerada.

Així, la lectura d’aquest diari es fa repetitiva, amb anotacions banals sobre les seues companyes, amb suspicàcies i baralles a tothora. Sovint Renia escriu poemes, però això tampoc ajuda gaire. També apareix contínuament el tema dels xics (que si em vol, que si no em vol…), i l’enamorament amb Zygmunt, el qual serà el seu nóvio i sortosament sobreviurà a l’Holocaust i salvarà el diari. De la guerra hi ha poques dades i superficials. Sí que mostra l’angoixa pel que passarà i la pena per no estar amb sa mare, però el diari sobretot destaca la seua vida social i els seus sentiments íntims, com qualsevol diari d’una adolescent. Però…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La belleza y el dolor de la batalla», un conjunt d’històries sobre la Primera Guerra Mundial

Per fi m’he llegit La belleza y el dolor de la batalla. És un totxo de més de 700 pàgines sobre la Primera Guerra Mundial, contada en 227 fragments a partir de les experiències de 20 participants. És, per tant, un relat coral i molt fragmentari, però resulta atractiu perquè et dóna la perspectiva dels que ho van viure. A més del front occidental, el típic de les trinxeres del nord de França, trobem altres escenaris no tan populars, com Àfrica de l’Est, Mesopotàmia (l’actual Iraq), Palestina, el mar Bàltic, el nord d’Itàlia, l’Europa balcànica o Turquia. Els protagonistes són majoritàriament joves, soldats dels dos bàndols i de diferents nacionalitats, però també hi ha infermeres, una jove estudiant, un aviador, un funcionari francés o un metge nord-americà.

L’autor del llibre, l’historiador suec Peter Englund, el que ha fet ha sigut agafar uns relats personals i seleccionar i ordenar fragments destacables per ordre cronològic. No trobarem una visió de conjunt o una síntesi. Tants fragments breus provoca a voltes cansament i fins i tot mareig, però al poc, quan et familiaritzes amb els personatges, la lectura és més fàcil perquè vas seguint els diferents fils.

He llegit aquest llibre pensant quin suc puc traure-li per a classe. Alguns fragments són magnífics, tremendament il·lustratius del que va significar aquella guerra, com per exemple el genocidi armeni, l’ambient de rereguarda o el paper de l’artilleria. Potser faça alguna activitat en grup, amb alguns fragments seleccionats, amb un dossier de textos, o una història de la vida quotidiana (la “antihistoria” que diu Peter Englund en la presentació), o potser no faça res i m’ho guarde per a mi. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LECTURA. Tres alumnes publiquen una ressenya de «La plaça del Diamant»

Estic devanit perquè tres alumnes meues de 2n de BAT s’han animat a publicar una breu ressenya en la revista comarcal El Comtat, de Cocentaina. És sobre La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, la novel·la que vam llegir en classe d’Història d’Espanya durant el primer trimestre del curs.

Aquesta activitat m’abellia molt, i em sembla que algunes alumnes l’han aprofitada. Tots van haver de presentar una ressenya, i farà un mes vaig demanar en classe voluntaris per publicar-la. Van eixir aquestes tres alumnes: Cinthia Alvado, Carla Palací i Elena Carbonell. Jo només he fet la introducció, les valoracions són d’elles, i recomane llegir-les perquè valen la pena.

Per cert, si voleu veure la llista de lectures que he encomanat aquest curs podeu consultar-les en aquest enllaç (lectures 2018-2019). En 2n de BAT ara mateix estem amb Réquiem por un campesino español de Ramón J. Sender.

Com la revista El Comtat no té els seus articles publicats en Internet (increïble, però cert), compartisc ací la ressenya, per si algú vol llegir-la. També, per si voleu veure la pàgina de la revista, ací teniu la teniu escanejada, en pdf: “Llegim història, llegim la plaça del Diamant“.

Llegim història, llegim “La plaça del Diamant”

AUTORES: Cinthia Alvado, Elena Carbonell i Carla Palací, alumnes de 2n de BAT, i Roderic Ortiz, professor d’història de l’IES Pare Arques, Cocentaina.

ARTICLE
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Pedra de tartera” de Maria Barbal (1985)

pedra-de-tartera_maria_barbal

Resulta que Pedra de tartera, escrita per Maria Barbal (Tremp, 1949), és una novel·la que ha esdevingut un clàssic modern de la literatura catalana, i jo fins fa uns mesos ni idea. Me l’he llegida en dos nits, és una novel·la breu, de no massa pàgines (159 només) i lletra gran, i els capítols són curts.

Narra en primera persona la vida de la Conxa, una dona nascuda a principis del segle XX a un poble de les muntanyes del Pallars. Amb ella repassarem diversos temes i moments històrics, com la vida quotidiana d’aquests pobles, les tasques agrícoles i ramaderes, les relacions humanes, l’amor i el festeig, les dificultats per portar endavant una família, i també l’arribada de la República el 1931, la Guerra Civil, la repressió durant el franquisme i l’abandó final d’aquests pobles i d’aquest tipus de vida. 

Açò va per gustos: a mi m’agrada molt la literatura de temàtica rural, i si és muntanyenca millor, com per exemple Solitud de Caterina Albert (coneguda pel pseudònim Víctor Català), La lluvia amarilla de Julio Llamazares, o més recentment Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll.

Pedra de tartera s’afig a aquest grup de novel·les que retraten la duresa de la vida del camp, sense bucolisme, en un entorn aspre, on les persones són els principals enemics de les persones. Si bé a mi em sembla que peca d’un cert lirisme i intimisme exagerat, per altra banda és un bon repàs de la vida rural, de la vida de les dones, i de la vida durant bona part del segle XX a Espanya. A més a més el llenguatge és molt ric. Això ha fet que Pedra de tartera haja sigut una lectura típica d’institut, cosa que ha disparat les seues edicions i vendes. Per últim, cal assenyalar que va guanyar el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil de 1984 i el premi Joan Crexells 1985. 

Enguany, 2015, s’ha celebrat el 30 aniversari i a Catalunya es veu que s’han fet multitud d’homenatges i la resta de parafernàlia. És una excusa tan bona com qualsevol altra per llegir una novel·la que potser no és per a tant, però que està bé, especialment per a iniciar als joves en aquestes històries.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »