CÒMIC. «El diario de Anne Frank», molt més que dibuixets

Esgotat pel final del curs i les pròximes oposicions (maleïdes siguen!), he trobat una estona per llegir-me l’adaptació en còmic del diari d’Anna Frank feta per Ari Folman i David Polonsky. D’entrada fa mandra llegir sobre històries que ja coneixem, de tan populars resulten previsibles. Però aquesta versió m’ha semblat molt entretinguda i la posaré en la recomanació de lectures per als alumnes a partir de 4t d’ESO.

La història d’Anna Frank, com deia, és ben coneguda: una xiqueta jueva de 13 anys que durant la Segona Guerra Mundial ha d’amagar-se amb la seua família i uns coneguts en les golfes d’una casa d’Amsterdam. Tots junts hauran de conviure en aquest espai claustrofòbic. Anna escriurà un diari per a passar el temps i deixar constància del que viu. Tenia 13 anys quan va entrar en l’amagatall. Dos anys després els van descobrir i els van enviar als camps de concentració. Només va sobreviure el pare. Quan va tornar va trobar el diari de la seua filla, el va publicar i va esdevenir molt popular.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

VÍDEOS. Els alumnes de 1r de BAT fan vídeos sobre les revolucions liberals i nacionals (1789-1871)

 

Enguany tinc 16 alumnes en Història del Món Contemporani de 1r de BAT. Per a donar-li vida a l’assignatura han preparat uns vídeos sobre els diversos apartats del tema de les revolucions liberals i nacionals, des de la Revolució Francesa (1789) fins a les unificacions d’Itàlia i Alemanya (1871). Estaven motivats perquè he qualificat aquest treball sobre 5 punts, i així l’examen només serà sobre altres 5 punts. Si el vídeo està bé, si es deixa veure i el contingut té un mínim de qualitat la nota és alta. 

He creat un canal de YouTube per a penjar-los, i l’he batejat VASB, és a dir “Vídeos d’Alumnes de Secundària i Batxillerat”. En aquest canal ells són els protagonistes. La veritat és que no sé si amb açò aprenen molt o poc, però em sembla que s’ho passen la mar de bé i els vídeos tenen la seua gràcia. Mireu-los:

Llista de reproducció: 1r BAT – Els moviments liberals i nacionals (1789-1871)

Vídeo a vídeo (si teniu poc temps vos recomane almenys el vídeo núm. 4)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Sobre la lectura de “Michael Kohlhaas”

michael-kohlhaas

El professor Enric Iborra està impartint un curs de literatura a València, al Centre Cultural Octubre. D’entre la llista de lectures que proposa està la novel·la breu Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist (1777-1811).

Seguint en la distància aquest curs, me la vaig llegir farà un parell de setmanes. Després, per correu electrònic, li vaig comentar a Enric el que m’havia semblat i li vaig fer un petit retret per la seua ressenya, perquè explica tot l’argument.

D’aquest intercanvi d’impressions, totalment amistós, compartisc pel seu interés els dos articles que ha publicat Enric al seu bloc La serp blanca:

– Ressenya (atenció, amb spoilers): «Michael Kohlhaas»: l’àngel de l’apocalipsi contra el desordre del món (01/02/2016)

– Resposta: Sobre els spoilers quan es comenta un llibre (a propòsit de l’entrada sobre «Michael Kohlhaas») (03/02/2016)

Per cert, la història de Michael Kohlhaas està basada en fets reals. Al segle XVI, als territoris que avui en dia formen part d’Alemanya, en el context històric de la Reforma luterana, va existir un tal Hans Kohlhase, el qual va protagonitzar una revolta semblant a la que es conta en la novel·la. Heinrich von Kleist es va basar en ell.

POESIA. “Devocionari domèstic” de Bertolt Brecht, una passió estranya

bertolt_brecht_devocionari_domèstic

Bertolt Brecht (1898-1956), va ser un autor del corrent literari expressionista alemany, de la complicada època d’entreguerres. També és conegut com el pare del Verfremdung, l’efecte dramàtic de l’estranyament o distanciament, que mostra les contradiccions de la vida quotidiana, per a que el públic del teatre jutge el que passa a l’escenari sense l’ajuda de l’autor, almenys en teoria.

A més de teatre va escriure relats breus i poesia. Dels relats breus li tinc una estima especial a Històries del senyor Keuner, un llibre d’aforismes i situacions exemplars que em va regalar el meu germà Amand quan vaig complir els divuit anys, i que m’agrada molt rellegir.

Respecte a la seua poesia, no havia llegit res d’ell fins que fa uns dies va arribar a les meues mans Devocionari domèstic, recomanat per Enric Iborra al seu bloc la serp blanca. És el primer llibre de poemes que va publicar, al 1927, amb el títol original de Hauspostille. L’experiència de la seua lectura ha sigut “estranya”, que és una manera de dir que no sé si m’ha agradat o no. Com sol passar en un llibre de poemes: alguns m’han agradat molt, d’altres menys, i n’hi ha molts que encara no he entés, però, això sí, en aquest cas cap m’ha deixat indiferent. L’editorial Adesiara ha publicat aquesta primera edició bilingüe, en català i en alemany, traduïda per Feliu Formosa, i amb la “Guia per a l’ús de les diverses lliçons” del mateix autor i que comença d’una manera ben directa:

“Aquest Devocionari domèstic és destinat a l’ús dels lectors. No ha de ser devorat sense discerniment.”

El llibre s’estructura en aquestes lliçons que porten títols tan suggeridors com “Rogatives”, “Exercicis espirituals”, “Cròniques” o “Els petits precs quotidians dels difunts”. Respecte a la forma reproduisc un text ben il·lustratiu de Walter Benjamin, que Enric Iborra ha compartit a la serp blanca:

“Com va assenyalar Walter Benjamin, Brecht recorre a les formes poètiques més del gust de la classe burgesa per desemmascarar els mecanismes amb què exerceix el poder: «el coral, amb què es pretén edificar la comunitat de creients; la cançó popular, amb què es vol fer callar el poble; la balada patriòtica, que acompanya el soldat a l’escorxador; la cançó amorosa, que promet el consol més barat».”

Així, els seus poemes són un joc entre una forma que reprodueix la solemnitat lírica de gust burgés i un contingut amb forta crítica social, concisa i descarnada.

Bertolt Brecht (1898-1956)

Bertolt Brecht (1898-1956)

El que més m’ha agradat del Brecht poeta és que els seus poemes no són artificiosos, sinó que amb paraules d’ús corrent construeix poemes gens previsibles. L’efectisme barat o la retòrica buida m’avorreix molt. Bertolt Brecht pot resultar aspre, diferent, mordaç, i per això mateix ens captiva, almenys a mi. La lectura d’aquest llibre ha sigut una experiència intensa, agradable, i que m’ha servit per alliberar-me durant unes estones de la quotidianitat, sempre tan aclaparadora. El posaré al costat del de Històries del Senyor Keuner, i aniré rellegint-lo.

Per acabar, compartisc tres poemes que m’han agradat molt:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »