POEMA. «Fuga de mort» de Paul Celan, sobre Auschwitz

El 27 de gener és el dia dedicat al record a les víctimes de l’Holocaust. D’entre tots els materials que hi ha per a veure-ho en classe, un recurs que a mi m’agrada molt és el poema «Fuga de mort» de Paul Celan (1920-1970).

Aquest poema conté moltes referències sobre la vida (i la mort) en un camp de concentració: la sopa aigualida (“negra llet”), el cabell daurat i el cabell cendrós, els xiulets, els mastins, les tombes a l’aire…

FUGA DE MORT

Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret

crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres

i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Legado de Europa», una selecció pòstuma de textos d’Stefan Zweig (1960)


Stefan Zweig és un dels meus autors favorits. Amb els alumnes a voltes hem llegit Moments estel·lars de la humanitat, sense massa èxit, la veritat, però jo continue intentant-ho. Aquest estiu m’he llegit Legado de Europa, un llibre pòstum format per articles, pròlegs, discursos i textos diversos, reunits pel seu editor i amic Richard Friedenthal.
Legado de Europa es va publicar per primera volta el 1960, divuit anys després de la mort d’Zweig. Conté vint-i-sis textos, la majoria sobre personalitats de la seua època que el van marcar. Són breus apunts biogràfics, fets des del punt de vista d’un amic o un admirador, però sense caure en el panegíric coent. Molts d’ells són personatges quasi desconeguts en l’actualitat, o almenys per a mi, la majoria escriptors, com Léon Bazalgette, Edmond Jaloux, Jakob Wassermann, Otto Weininger, Lafcadio Hearn o l’escriptor ruralista suís Ramuz, entre d’altres. Potser encara són un poc coneguts Rainer M. Rilke i Romain Rolland.

El capítol més extens, el més significatiu, és el dedicat a Michel de Montaigne, escrit a Brasil en els dos últims anys de vida d’Zweig, entre 1941 i 1942. Això em fa recordar que tinc pendent els Assaigs.

També hi ha dos capítols sobre polítics: un sobre el socialista francés Jaurès i l’altre sobre Walter Rathenau, ministre de la República de Weimar. Tots dos van morir assassinats.
Els tres últims capítols són uns articles amb reflexions sobre la història, els conflictes humans i el pas del temps. Un d’ells, titulat «És justa la Història?», el vaig compartir fa temps al blog. Parla sobretot de la injustícia de la història per recordar només els grans homes, sovint sense moral, aixecats sobre les vides i el treball de tanta gent anònima. El més curiós és que la resposta directe a aquesta pregunta no la trobem en aquest article, sinó en la seua obra Castellio contra Calvino, on hi ha una cita que diu: «La història no té temps per a ser justa. Com a cronista freda només té en compte els resultats». No m’acaba d’agradar, em sembla massa lapidària.
Però de tots els capítols voldria destacar el que dedica al seu amic Joseph Roth, escriptor i d’origen jueu com ell, autor de la novel·la La marxa Radetzky, ambientada en el final de l’Imperi Austrohongarés. El text publicat a Legado de Europa sobre Joseph Roth és el discurs fúnebre que Zweig li va dedicar, de l’any 1939, quan tot apuntava que Europa se n’anava a fer punyetes. És un text bellíssim. Copie al final d’aquesta entrada un fragment, del final del discurs, molt èpic.
He de llegir alguna cosa de Joseph Roth. Respecte a Stefan Zweig, amb un sentiment de soledat i desesperació enorme, es va suïcidar amb la seua dona el 1942 a Petrópolis (Brasil).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RELAT. L’any 1937 segons Günter Grass, amb Toledo i Guernica

El meu segle de Günter Grass (1927-2015) és una obra amb 100 relats molt breus, un per cada any del segle XX. La majoria són sobre fets històrics d’Alemanya, evident per altra banda, però hi ha un, el de l’any 1937, que m’ha cridat l’atenció. L’acció transcorre a un pati d’escola, on els xiquets alemanys juguen al setge i l’alliberament de l’alcàsser de Toledo, una fet que va esdevindre en els primers dos mesos de la Guerra Civil, entre juliol i setembre de 1936. Segons el relat, a l’Alemanya de Hitler els xiquets s’identificaven amb el bàndol sublevat del general Franco i ho vivien amb passió.

La força del relat de Grass és la seua senzillesa i emotivitat. Rememora de manera efectiva la propaganda que arribava a Alemanya sobre la Guerra Civil. Era ineludible sentir empatia amb la resistència èpica dels sublevats a Toledo, tancats dins d’una antiga fortalesa, atacats per totes bandes pels sanguinaris “rojos”. Però la cosa no acaba ací i al final del relat tenim un altre fet d’aquesta guerra difós per la propaganda: el bombardeig de Guernica del 26 d’abril de 1937. Grass acaba el seu relat amb una sentència colpidora i tota l’èpica de Toledo que hem anat carregant es desfà en un moment: “D’aquí no en podia sortir cap proesa que servís per jugar al pati de l’escola”. 

Compartisc el relat:

Günter Grass (1927-2015)

1937

Els nostres jocs del pati de l’escola no s’acabaven en sonar el timbre, sinó que continuaven d’una pausa a l’altra sota els castanyers d’Índies i davant l’edifici de lavabos d’una sola planta, anomenat pixador. Lluitàvem els uns contra els altres. El pixador enganxat al gimnàs feia d’Alcázar de Toledo. Per més que l’esdeveniment tenia ja un any d’antiguitat, en els nostres somnis escolars la Falange seguia defensant les seves murades amb el mateix heroisme. Els rojos atacaven una vegada i una altra debades. Però el seu fracàs era també atribuïble a la nostra desgana: ni jo ni ningú volia ser dels rojos. Tots els nois es veien lluitant temeràriament al costat del General Franco. A la fi alguns alumnes d’Untersekunda, de quinze o setze anys, ens van repartir per sorteig: amb altres companys de Sexta, de deu i onze anys, vaig treure el color vermell, sense estar en condicions d’intuir el significat posterior d’aquella casualitat; pel que es veu el futur ja s’anuncia als patis de les escoles.

Per tant, assetjàvem el pixador. Eren inevitables els pactes, ja que els mestres encarregats de la vigilància tenien cura que els grups d’alumnes neutrals, així com també els grups de combatents, poguessin almenys buidar l’aigua de les olives [pixar] durant les treves imposades. Un dels punts àlgids dels combats consistia en la conversa telefònica entre el comandant de l’Alcázar, el coronel Moscardó, i el seu fill Luis, que els rojos havien capturat i amenaçaven d’afusellar-lo si la fortalesa no estava disposada a capitular. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «El diario de Anne Frank», molt més que dibuixets

Esgotat pel final del curs i les pròximes oposicions (maleïdes siguen!), he trobat una estona per llegir-me l’adaptació en còmic del diari d’Anna Frank feta per Ari Folman i David Polonsky. D’entrada fa mandra llegir sobre històries que ja coneixem, de tan populars resulten previsibles. Però aquesta versió m’ha semblat molt entretinguda i la posaré en la recomanació de lectures per als alumnes a partir de 4t d’ESO.

La història d’Anna Frank, com deia, és ben coneguda: una xiqueta jueva de 13 anys que durant la Segona Guerra Mundial ha d’amagar-se amb la seua família i uns coneguts en les golfes d’una casa d’Amsterdam. Tots junts hauran de conviure en aquest espai claustrofòbic. Anna escriurà un diari per a passar el temps i deixar constància del que viu. Tenia 13 anys quan va entrar en l’amagatall. Dos anys després els van descobrir i els van enviar als camps de concentració. Només va sobreviure el pare. Quan va tornar va trobar el diari de la seua filla, el va publicar i va esdevenir molt popular.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »