HISTÒRIA. Republicans espanyols a la batalla de Creta

Llegint La batalla de Creta de l’historiador Antony Beevor he trobat referències a una tropa de republicans espanyols que van lluitar al costat dels britànics i dels grecs. Ha estat tota una sorpresa. Què feien a Creta? Com van arribar? Què els va passar?

En la primavera de 1941, durant la Segona Guerra Mundial, el Tercer Reich alemany va conquerir Iugoslàvia i Grècia. Encara que sembla un territori perifèric tenia la seua importància estratègica: per una banda ajudaven al seu aliat italià, i sobretot protegien el flanc sud i culminaven la conquesta de la Mediterrània oriental. En aquells moments els alemanys ja feia un any que havien ocupat França, lluitaven al nord d’Àfrica (amb el conegudíssim Afrika Korps del general Rommel) i es preparaven per a l’atac a la Unió Soviètica.

La batalla de Creta va ser el final de la campanya de Grècia i va consistir en una agosarada acció aerotransportada alemanya. Va acabar en victòria per als alemanys encara que amb moltes baixes, tantes que Hitler va decidir no tornar a utilitzar els paracaigudistes en el que restava de guerra. Creta va ser una altra humiliant retirada dels britànics (com Dunkerque) però també l’inici d’un punt de resistència molt molest per als alemanys. Durant la batalla de Creta, a finals de maig de 1941, els britànics van enviar tropes per a ajudar en l’evacuació i una d’aquestes va ser la d’un grup d’uns 70 republicans espanyols. Al llibre de Beevor trobem referències al capítol 18 i al 19. Al primer, al 18, diu:

«Al norte de donde se encontraban, en Megala Jorión, por encima del desvío de la carretera Canea-Rézimno, una tropa de republicanos españoles del batallón de George Young entró en combate, en lo que fue la primera acción de retaguardia de la Layforce.» [ … ]

«La mayoría de los republicanos españoles, considerando su misión innecesariamente suicida cuando todo el mundo estaba en plena retirada, se replegó hacia Babali Hani, donde se había enviado al batallón de George Young para preparar una nueva línea de defensa.»

La segona referència, al capítol 19 titulat “Rendición”, diu:

«Para los republicanos españoles, la perspectiva de la captura era especialmente triste. Era casi seguro que los alemanes los devolverían a la España de Franco, donde los fusilarían como a los demás republicanos que habían sido entregados, desde milicianos hasta ex ministros del gobierno del Frente Popular. Afortunadamente, el oficial médico del batallón, capitán Cochrane, que había luchado en España con las Brigadas Internacionales, tuvo la luminosa idea de que, cuando los interrogaran, se declararan gibraltareños.»

Buscant, buscant, he trobat un article de l’escriptora María Belmonte titulat “Creta, entre héroes i tumbas“, al web La simiente negra, on explica un viatge a Creta i qui eren aquests republicans espanyols. A Creta no va trobar cap informació. Va ser quan va tornar que ho va descobrir, gràcies als estudis del professor Daniel Arasa, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, en concret en els seus llibres Los españoles de Churchill i Los catalanes de Churchill.

Diu María Belmonte:

POEMA. «Auschwitz» de León Felipe, el poema del violí

Alliberament d’Auschwitz, 27 de gener de 1945.

 

Cap al final de la Segona Guerra Mundial, el 27 de gener de 1945 l’Exèrcit Roig va alliberar el camp de concentració d’Auschwitz. Des de l’any 2005 aquest dia és el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

Referent a aquest fet històric l’any passat vaig compartir el poema «Fuga de mort» de Paul Celan. Enguany, de manera casual, he trobat a Twitter un vídeo de l’actor Víctor Clavijo declamant el poema de León Felipe titulat «Auschwitz», el poema del violí.

Potser m’equivoque però em sembla que qui ha sentit o llegit aquest poema alguna volta se li queda dins. Amb ell aprens que per a parlar d’Auschwitz sobra el soroll, l’estridència.

No puc resistir-me de compartir-lo. Pose també una gravació del propi León Felipe llegint aquest poema (a mi m’agrada més aquesta versió, més sòbria) i més avall el text. Compareu-les, llegiu-lo, si voleu.

«Auschwitz», versió de Víctor Clavijo, 2021

Se cumplen 76 años de la liberación de #Auschwitz . El descubrimiento de tal horror x parte del mundo cambió para siempre la idea de INFIERNO. Así se lo explicaba el poeta LEON FELIPE a Dante en este poema.
En memoria de los millones de asesinados por el nazismo. pic.twitter.com/XGstNpDVRp

— Víctor Clavijo (@VctorClavijo) January 27, 2021

–

MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

–

POEMA. «Fuga de mort» de Paul Celan, sobre Auschwitz

El 27 de gener és el dia dedicat al record a les víctimes de l’Holocaust. D’entre tots els materials que hi ha per a veure-ho en classe, un recurs que a mi m’agrada molt és el poema «Fuga de mort» de Paul Celan (1920-1970).

Aquest poema conté moltes referències sobre la vida (i la mort) en un camp de concentració: la sopa aigualida (“negra llet”), el cabell daurat i el cabell cendrós, els xiulets, els mastins, les tombes a l’aire…

–

FUGA DE MORT

Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret

crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres

i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

–

LLIBRE. El nazisme quotidià segons «Una llibreria a Berlín» de Françoise Frenkel

Françoise Frenkel va ser una polonesa jueva que va tenir una llibreria francesa a Berlín durant els anys vint i trenta del segle XX. Quasi res!

L’estiu de 1939, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, va fugir a França, i quan el 1940 va ser ocupada pels alemanys es va refugiar al sud del país, dins de la zona “lliure” de Vichy. Durant dos anys va viure de manera discreta, amagada, per a que els alemanys i els nombrosos col·laboracionistes francesos no l’arrestaren i la deportaren a un camp de concentració. Amb el temps la seua situació esdevenia cada volta més insostenible. Després de dos temptatives fracassades, a la tercera va poder escapar a Suïssa, on va viure fins al final de la guerra.

El 1945 va publicar un relat sobre aquesta experiència. El va titular Rien où poser sa tête, que vol dir més o menys “Enlloc on deixar caure el cap”, però s’ha publicat en català com Una llibreria a Berlín. De la llibreria i de Berlín només en parla les primeres cinquanta pàgines. La major part del llibre és sobre la seua vida d’emigrada perseguida a França. És un testimoni colpidor; sense caure en el sentimentalisme transmet l’angoixa d’aquella època.

Després d’haver caigut en l’oblit, s’ha tornat a publicar aquest llibre recentment gràcies sobretot a l’escriptor francés Patrick Modiano, qui signa el pròleg. Per a França no ha de ser un llibre còmode, perquè fa memòria històrica i explica les misèries del col·laboracionisme i l’antisemitisme francés durant l’ocupació alemanya, més generalitzat del que podem imaginar. A França i onsevol, sovint els més “patriotes” no són tan patriotes.

Per acabar, compartisc un fragment sobre l’ambient a l’Alemanya nazi: