CONTINUARÀ. “El temps de marxar ja ha arribat”

No sé com dir-ho: vaig a parar una temporada de penjar coses en Historiata. Han estat 5 anys bonics, he aprés moltes coses i he pogut descobrir i conéixer gent interessantíssima, però ja està, crec que he fet prou i massa.

El blog quedarà congelat, no vaig a esborrar-lo, amb l’estructura i els recursos que ja té. Potser algun dia, més avant, tornaré a agafar-lo.

El temps és escassíssim i tinc ganes de fer altres coses. Això és tot.

Moltes gràcies i fins prompte.

Roderic

I acabe amb una cançó, faltaria més! Del fantàstic grup Atzembla.

“Els nostres camins ens separen,
el temps de marxar ja ha arribat,
tan sols vull donar-te les gràcies
i dir-te que ens veurem aviat.”

Anuncis

LLIBRE. «Grecia en el aire» de Pedro Olalla (2015)

A l’igual que Historia menor de Grecia, un llibre que vaig comentar fa un temps, aquest de Grecia en el aire és un assaig històric molt bonic. El seu subtítol és molt clarificador: “Herencias y desafíos de la antigua democràcia ateniense vistos desde la Atenas actual”. És un relat sobre com era la democràcia de l’antiga Atenes, com era el poble que la va fer possible, i per contrast quines mancances tenim en les nostres actuals democràcies (ja sabeu: corrupció, desigualtat, interessos particulars de les elits, mentides, manipulació, repressió). Malauradament tot ben actual.

Grecia en el aire per tant és un llibre sobre història, sobre política i amb molta càrrega ètica, de la que fa pensar. Supose que al parlar del bé comú i defendre els interessos generals pot semblar un llibre didactista, o massa subjectiu, però quin no ho és? El cas és que Pedro Olalla, un hel·lenista que “ha eixit per la tele”, escriu molt bé, amb una calma que és d’agrair, i presenta el seu relat de manera íntima, buscant la complicitat del bon lector. Els seus escrits, treballs i conferències són defenses apassionades sobre l’antiga Grècia i els seus protagonistes. També és un guia de luxe per a recórrer els racons de l’actual i la soterrada Grècia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DONA. Sobre la ciència i les dones

 

Amb motiu del Dia de la Dona.

Per a saber l’origen històric d’aquesta diada podeu consultar el dossier “8 de març. Dia Internacional de la Dona“.

Per a enguany, patapum! Compartisc una bona garrotada sobre la hipotètica dificultat femenina cap a les ciències. Neil DeGrasse Tyson ho deixa ben clar davant de les rialletes d’un grup de senyors ben educats i ben blanquets. Són quatre minuts de glòria. M’encanta aquest negre!

 

Per cert, parlem de llibres: tinc moltes ganes de llegir-me La subjugació de les dones de John Stuart Mill, un pensador i polític liberal anglés del segle XIX que em cau molt bé. Té molt bona pinta, i a més a més els llibres d’Edicions Ela Geminada estan editats amb molta cura.

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE. «La Revolució Russa i nosaltres» per Josep Fontana (1917-2017)

lenin_1917_revolucio_russa

Comencem el 2017 i enguany se celebra el primer centenari de la Revolució Russa. No serà una efemèride massa popular, ja que malgrat totes les barbaritats posteriors en aquell moment va ser un intent molt seriós de millorar el món, de crear una societat més igualitària i solidària, i sí, aquell intent va fracassar.

No obstant això, val la pena recordar-ho, i per això vull compartir un text molt recomanable. Es tracta de la conferència que l’historiador Josep Fontana va realitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el passat 24 d’octubre de 2016 al marc de les jornades sobre la Revolució Russa organitzades per la Comissió del Centenari de la Revolució Russa.

Del professor Fontana ja hem compartit altres textos a Historiata, com per exemple la ressenya de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, o els articles Després de la crisi i l’entranyable Demasiados retrocesos (sobre la Història Contemporània d’Espanya). Ara repassem la importància història de la Revolució Russa. Impecable.

Font d’informació: fundacioalternativa.cat, 08/11/2016 [consultat l’01/01/2017]

 

Article «La Revolució Russa i nosaltres»:

«Cap a 1890 els partits socialistes europeus, agrupats en la Segona Internacional, havien abandonat la il·lusió revolucionària i defensaven una via reformista que els havia de dur a integrar-se en els parlaments burgesos, confiant en què un dia podrien accedir al poder a través de les eleccions i que des d’allí procedirien a transformar la societat. D’aquesta manera els partits socialistes alemany, italià, espanyol, el francès, que mantenia encara el nom de Secció francesa de la Internacional Obrera, o el laborisme britànic van optar per una política reformista, encara que conservessin la retòrica revolucionària del marxisme per tal de no desconcertar els seus seguidors obrers, que havien de seguir creient que els seus partits lluitaven per una transformació total de la societat.

La contradicció entre retòrica i praxis va esclatar amb motiu de la proximitat de la Gran guerra de 1914. Al congrés que la Internacional socialista va celebrar a Basilea en novembre de 1912 es va proclamar  que “era el deure de les classes obreres i dels seus representants parlamentaris (…) realitzar tots els esforços possibles per tal de prevenir l’inici de la guerra” i que, si aquesta finalment començava, havien d’intervenir perquè acabés ràpidament i “utilitzar la crisi econòmica i política causada per la guerra per revoltar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. El congrés proclamava, a més, la seva satisfacció davant de “la completa unanimitat dels partits socialistes i dels sindicats de tots els països en la guerra contra la guerra”, i cridava “els treballadors de tots els països a oposar el poder de la solidaritat internacional del proletariat a l’imperialisme capitalista”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ALEGRIA. Arribem a les 500.000 visites

 

Jas, coca! Hem arribat a les 500.000 visites. Sé que remarcar açò és pura vanitat i petulància, i que la majoria de visites són de pas i només busquen un esquema, un mapa, una imatge o un vídeo i au. Però és bonic veure com creix el xiquet i volia compartir-ho.

Promet que la pròxima entrada serà menys banal, i que no tornaré a donar la tabarra fins arribar al milió de visites, d’ací uns anys.

Salut i que puguem veure-ho!

vietnam_500000_dong

(No tinc temps per a més. La cosa era posar una imatge amb el número 500.000 i aquesta m’ha fet gràcia. A que mola el bitllet, eh?)

NOVEMBRE. Parlem de coses boniques

El Cavall Verd, a la Vall de Laguar (la Marina Alta, País Valencià).

El Cavall Verd, a la Vall de Laguar (la Marina Alta, País Valencià).

 

El passat divendres 25 de novembre en 2n d’ESO uns quants alumnes i jo ens vam emocionar molt mentre llegíem un text i els explicava l’expulsió dels moriscos valencians, allà per l’any 1609. El text tractava sobre els fets de la serra del Cavall Verd, a la Vall de Laguar, prop de Dènia, on un nombrós grup de moriscos, famílies senceres, es van resistir a l’expulsió. Va ser un moment molt bonic.

De quan en quan en classe ens trobem amb moments com aquest. Açò m’ha donat la idea de compartir algunes experiències que estic vivint en els últims dos mesos. No són grans projectes pedagògics, ni cap activitat extraordinària. Són petites accions que bàsicament m’alegren el dia, i de vegades també a alguns alumnes. Cal tenir en compte que les classes d’Història i Geografia solen ser prou lineals (o avorrides, parlem clar), i que es basen en tres tipus d’activitats: 1. subratllar el llibre de text i fer explicacions; 2. exercicis senzillets; 3. examen, i tornem a començar ad nauseam. El que sol variar d’un professor a un altre és el caliu amb l’alumnat, no massa el procediment pedagògic, ja que continuem donant classe per matèries en compte de per competències, amb tota una estructura administrativa molt rígida i tradicional. Total, que ningú espera de nosaltres que siguem uns Montessori. Potser algun dia siga possible, per mi encantat.

Però anem als exemples bonics. En posaré cinc, un per cada nivell on done classe:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

BONDAT. Carles Capdevila i l’ús de la llibertat de premsa

carles_capdevila

Vull compartir (i guardar-me) el discurs que Carles Capdevila ha fet a l’arreplegar el Premi Nacional de Comunicació (2016). Parla de diverses coses i destaca el tema de la llibertat de premsa, de l’ús que els periodistes en fan i de les pressions del poder, i també parla de la bondat, de les persones que ajuden a persones.

El motiu de compartir-lo és perquè en 1r de BAT estem veient la Revolució Francesa i tot això dels Drets de l’Home i el Ciutadà, el rotllo de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i també la importància del quart poder, el de la premsa i la informació. La veritat és que m’agradaria que llegirem aquest text en classe, mentre veiem el vídeo. Si no passa res, ho farem el pròxim dilluns (de vegades mola manar i ser el profe).

Unes notes de la persona: Carles Capdevila i Plandiura és llicenciat en filosofia i periodista. Ha treballat a diversos mitjans de comunicació. Últimament ha sigut director-fundador del diari ARA i professor de Comunicació a la Universitat de Barcelona. També és conegut per les seues conferències sobre l’educació dels fills (és pare de quatre, sí, quatre). Enllaç al seu web: http://www.carlescapdevila.com/

Els recursos:

Discurs per a imprimir (en pdf)

– Font original: Discurs a l’ara.cat

– Vídeo del discurs:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La nova educació. Els reptes i desafiaments d’un mestre d’avui» de César Bona (2016)

La nova educacio OK.indd

César Bona no necessita presentació perquè ha eixit per la tele. Fa uns mesos va ser un personatge molt “mediàtic”, per ser un professor innovador, creatiu i empàtic, i per estar nominat a un premi internacional. Després va publicar aquest llibre, La nova educació, supose que aprofitant el tiró. Me’l vaig comprar el passat mes de maig, per intentar alegrar un dia que recorde que estava molt enfadat per algun assumpte burocràtic. Me l’he llegit aquesta setmana i m’agradaria apuntar unes notes que trobe interessants i que poden servir-me aquest curs (potser són òbvies, però per això mateix…):

 

  1. “Recordem que si alguna cosa els agrada, als nens, és sentir-se investigadors“. Idea: no explicar tant i deixar que ho troben ells, amb més activitats d’indagació.
  2. “La paraula clau és «actitud». Cada dia sóc conscient que no puc ser mestre sense passió, i és amb passió que he d’intentar contagiar els meus estudiants tant com pugui: una actitud positiva, actitud d’esforç, d’il·lusió per allò que faig.” Idea: somriure més i bufar menys.
  3. “Hem d’ensenyar-los, sobretot, a ser crítics amb allò que llegeixen i, una cosa fonamental: a referenciar la font.” Idea: citar.
  4. “Per a mi és inadmissible començar a ensenyar coses a algú que ni tan sols coneixes. L’educació és molt més que introduir dades dins del cap.” Idea: fer excursions amb cada grup en els primers mesos del curs (setembre-octubre), amb una excusa pedagògica, però amb objectiu real de conéixer-nos un poc millor, per a conviure fora de les quatre parets de l’aula.
  5. “No puc consentir que els meus nens no sàpiguen parlar en públic. […] Ensenyar a parlar en públic davant dels companys serveix per poder expressar les pròpies emocions, compartir els pensaments, defensar arguments…”. Idea: callar i donar-los més la veu, i preparar activitats expositives.
  6. Alguns càrrecs a l’aula (per a educar en responsabilitat): historiador/a, encarregat/ada de la llista blanca dels altruistes, el capitost dels sublevats, el curiós/a, la comissió periodística, l’equip de reciclatge, l’encarregat/ada de la llista negra, l’advocat/ada, etc. Idea: repartir responsabilitats.
  7. Sobre la nova biblioteca: “el fet d’atreure els nens no és missió exclusiva dels llibre; cal crear espais que captivin, que convidin la mainada a estirar-s’hi i perdre’s en les seves històries.” Idea: fer espais habitables i bonics, sempre que puguem.
  8. “M’obligaven a llegir i ho detestava profundament” (jo també). Idea: no obligar mai a llegir. Recomanar sempre llibres i oferir les lectures com a treballs voluntaris.
  9. Tècnica per a preparar una xerrada: la pizza amb calaixos. “Es tracta de preparar xerrades d’un minut de durada, i resulta molt útil per estructurar la informació i recordar-la amb facilitat.” Es fa de la següent manera: es dibuixa un cercle, es divideix en 4 parts i cada part són 15 segons. S’escriu un tema o títol en cada part i la persona ha de fer una xerrada d’un minut en total tocant cada assumpte. És com un mapa conceptual, però per a practicar els discursos.
  10. “Un heroi o heroïna és, simplement, algú que intenta que els éssers que l’envolten siguin feliços”. Quasi res.
  11. “Hem d’aturar-nos i baixar el ritme vertiginós a què ens sotmetem i al qual sotmetem, també, els nens, i fer-los preguntes. […] És curiós, no m’ho negareu, que pretenguem ensenyar continguts a éssers dels quals no sabem res.” Idea: no tingues tanta pressa, respira, parla a poc a poc i mira més al teu voltant.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »