CONTINUARÀ. “El temps de marxar ja ha arribat”

No sé com dir-ho: vaig a parar una temporada de penjar coses en Historiata. Han estat 5 anys bonics, he aprés moltes coses i he pogut descobrir i conéixer gent interessantíssima, però ja està, crec que he fet prou i massa.

El blog quedarà congelat, no vaig a esborrar-lo, amb l’estructura i els recursos que ja té. Potser algun dia, més avant, tornaré a agafar-lo.

El temps és escassíssim i tinc ganes de fer altres coses. Això és tot.

Moltes gràcies i fins prompte.

Roderic

I acabe amb una cançó, faltaria més! Del fantàstic grup Atzembla.

“Els nostres camins ens separen,
el temps de marxar ja ha arribat,
tan sols vull donar-te les gràcies
i dir-te que ens veurem aviat.”

LLIBRE. «Grecia en el aire» de Pedro Olalla (2015)

A l’igual que Historia menor de Grecia, un llibre que vaig comentar fa un temps, aquest de Grecia en el aire és un assaig històric molt bonic. El seu subtítol és molt clarificador: “Herencias y desafíos de la antigua democràcia ateniense vistos desde la Atenas actual”. És un relat sobre com era la democràcia de l’antiga Atenes, com era el poble que la va fer possible, i per contrast quines mancances tenim en les nostres actuals democràcies (ja sabeu: corrupció, desigualtat, interessos particulars de les elits, mentides, manipulació, repressió). Malauradament tot ben actual.

Grecia en el aire per tant és un llibre sobre història, sobre política i amb molta càrrega ètica, de la que fa pensar. Supose que al parlar del bé comú i defendre els interessos generals pot semblar un llibre didactista, o massa subjectiu, però quin no ho és? El cas és que Pedro Olalla, un hel·lenista que “ha eixit per la tele”, escriu molt bé, amb una calma que és d’agrair, i presenta el seu relat de manera íntima, buscant la complicitat del bon lector. Els seus escrits, treballs i conferències són defenses apassionades sobre l’antiga Grècia i els seus protagonistes. També és un guia de luxe per a recórrer els racons de l’actual i la soterrada Grècia.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DONA. Sobre la ciència i les dones

 

Amb motiu del Dia de la Dona.

Per a saber l’origen històric d’aquesta diada podeu consultar el dossier “8 de març. Dia Internacional de la Dona“.

Per a enguany, patapum! Compartisc una bona garrotada sobre la hipotètica dificultat femenina cap a les ciències. Neil DeGrasse Tyson ho deixa ben clar davant de les rialletes d’un grup de senyors ben educats i ben blanquets. Són quatre minuts de glòria. M’encanta aquest negre!

 

Per cert, parlem de llibres: tinc moltes ganes de llegir-me La subjugació de les dones de John Stuart Mill, un pensador i polític liberal anglés del segle XIX que em cau molt bé. Té molt bona pinta, i a més a més els llibres d’Edicions Ela Geminada estan editats amb molta cura.

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen i a qui se li prohibeix pintar, per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga pintar. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. L’obediència i el deure els tenim en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen, està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), expressionista, amb simpaties nazis però a qui se li va prohibir pintar, i que realment es deia Emil Nansen (mira que estava fàcil). No ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor. Crec que val la pena donar-li una ullada a les pintures d’aquest artista abans de llegir la novel·la, perquè les descripcions que fa de pintures m’han resultat un poc pesades, i si haguera tingut al cap alguns exemples tal volta hagueren fluït més, però tampoc estic segur. Al final d’aquesta entrada he penjat algunes pintures de Nolde.

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més informació de l’argument i de l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar la pàgina web del llibre, a l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, em matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, perquè sí, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOCUMENTAL. «Kurdistan, guerra de dones» (2016)

ypj_dones_kurdistan_guerra

Feia temps que sentia coses interessants sobre el Kurdistan. Resulta que els kurds són un poble repartit entre diversos estats (Turquia, Síria, Irak i Iran), mantenen una notable resistència al voltant d’un partit d’alliberament nacional, amb ideari socialista i amb una guerrilla pròpia (el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan), i les dones kurdes són molt reconegudes en la seua societat, fins al punt de tenir el seu propi exèrcit. Per acabar-ho d’adobar als kurds només els faltava veure’s afectats per l’actual desastre d’Irak, de Síria i per l’Estat Islàmic. Tenen la seua èpica.

Per això no m’ho he pensat massa quan he vist que la revista Mientras Tanto compartia un documental titulat «Kurdistan, guerra de dones». Està produït per França i Alemanya, i és recent, del 2016.

És un documental que ens trenca multitud de prejudicis. Veient-lo descobrim un poble amb una resistència cultural i social molt rica, on lluiten per la igualtat entre homes i dones, per la democràcia, també per l’ecologisme (!). Evidentment també per la independència del seu país, el Kurdistan, però el que més crida l’atenció és aquest vessant social i igualitari. Al documental hi ha manifestacions on la gent coreja el lema “Dona, vida, llibertat!“. Sobre tot açò als nostres mitjans de comunicació, poqueta cosa i malament (ja sabeu, terrorisme, violència i poc més). Per a veure’l només fa falta un poc de curiositat i cinquanta minuts tranquils. Per cert, està en versió original subtitulada.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »