ADEU SANT VICENT: una memòria informal del curs 2019-2020

Com a recordatori, compartisc una llista d’activitats destacades que he fet aquest curs amb els alumnes de l’IES Maria Blasco de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí).

Enguany he tingut 6 grups i només 1 assignatura, 2n d’ESO, amb un total de 153 alumnes, encara que cada grup (i cada alumne) tenia diferents capacitats. A més m’ha tocat fer les classes només en castellà i hem viscut la pandèmia de la COVID-19. No cal insistir que ha estat un curs raríssim.

2n d’ESO

1. PRIMERA AVALUACIÓ

– Dossier de mapes (llista de relleus).

Treball de làpides i epitafis de protagonistes de l’edat mitjana i moderna, i posterior exposició als corredors de l’institut.

– Treballet sobre Pesta Negra i el masclisme, a partir del relat de «Nastagio degli Onesti» del Decameró de Boccaccio i els quadres que va pintar Botticelli.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. La ràbia que fa llegir «Guillem» de Núria Cadenes (2020)

Sense misericòrdia, Guillem de Núria Cadenes és una puntada a la panxa, un llibre que indigna, que provoca ràbia i tristesa per igual. Per als que tenim més de quaranta anys és un llibre que ens recorda la nostra joventut, quan a València hi havien (hi havien?) feixistes violents que actuaven amb impunitat,  i que anaven (anaven?) del bracet de la policia, de la justícia i d’un sector del periodisme valencià, molt caspós i bel·ligerant tot plegat. De la dreta, vaja.

Van matar a Guillem Agulló, amb divuit anys que tenia, i el judici va ser una estafa, una funció macabra on van presentar la víctima com si fóra l’agressor, i al final només va estar 4 anys a la presó un dels assassins, sense penedir-se. Actualment continua sent un feixista, i no passa res.

Reconec que he llegit aquest llibre amb suspicàcies, perquè tinc un record molt emotiu de La mort de Guillem de Jaume Fuster, i no podia evitar comparar-los. Del llibre de Fuster ja en vaig fer el meu harakiri emocional i vaig fer una ressenya fa temps (ací la meua ressenya); del de Cadenes puc dir que és una aportació molt interessant, una actualització d’aquest episodi tan trist de la història valenciana contemporània, fet amb la perspectiva que donen els quasi trenta anys que han passat (trenta anys!). En alguns moments m’ha semblat que està adreçat als que ja coneixem el cas «Guillem Agulló», però això seria massa simplista.

Guillem és un llibre que se sosté per si mateix, amb moments magnífics, i ens conta la història del jove Guillem Agulló des de diferents punts de vista, en breus apunts: la seua família, la vida de Guillem, l’excursió a Montanejos, el seu assassinat en la matinada de l’11 d’abril de 1993, els feixistes del barri de Marxalenes, les repercussions del cas, la ràpida llavada de cara dels assassins, el trist paper de la premsa, la justícia tendenciosa, la policia barroera que no sap ni escriure bé el nom de la víctima, les persones que ho van viure, que ho van patir, la impunitat dels violents, el sentiment d’injustícia, “para ofrendar nuevas glorias a España”…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MAUTHAUSEN. Un còmic, un documental i un llibre imprescindibles

Mauthausen té la trista fama de ser el camp de concentració alemany on més republicans espanyols van morir assassinats o per les condicions infrahumanes que van patir allí.

Des de desembre de 1940 fins a l’alliberament del camp el maig de 1945 van parar allí uns 9300 republicans espanyols, dels quals un 5500 no van sobreviure, uns dos terços del total. No era pròpiament un camp d’extermini, però si va ser un camp que tenia la classificació III, la més alta, on els presos estaven destinats a morir per extenuació i fam.

Sobre la història d’aquest camp hi ha nombrosos materials i recursos per a veure-ho en classe. Jo n’he triat tres: un còmic, un documental recent i un llibre que em sembla que no té el suficient reconeixement. Els presente breument:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix» de Frederick Douglass (original de 1845)

Per una alegre casualitat m’ha arribat a les mans Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix, de Frederick Douglass, un relat magnífic que també serveix per a l’estudi de la història i per a les classes de valors.

Tal com diu el títol, es tracta d’una narració en primera persona. Explica la vida de l’autor, un esclau negre des que va nàixer fins que es va escapar a un estat no esclavista i va aconseguir la llibertat. Les penalitats i misèries del sistema esclavista són contínues, així com la violència i la por, però també hi ha moments d’esperança i de fortalesa.

La història de Frederick Douglass es va publicar el 1845 i acaba bé (el típic «happy end» ), però manté un punt amarg perquè l’esclavitud encara continuava ben viva als estats del sud dels Estats Units. Va ser un llibre circumstancial, per a fer propaganda de l’abolicionisme, i ara és un testimoni ben interessant d’aquella explotació humana. Evidentment també ens ajuda a conéixer l’origen de la desigualtat i el racisme actual, i els motius històrics de la lluita per la igualtat als Estats Units. Posa en perspectiva fets històrics estructurals, de llarga durada, com la violència social i policial contra la població negra en eixe país.

El llibre de Douglass és llig molt bé, com una novel·la d’aventures, plena de fets i d’exemples d’explotació, i amb el motiu recurrent de l’ànsia de llibertat de l’autor. Com a barbaritats extremes explica dos assassinats de negres que va veure, amb total impunitat per als seus amos, i els càstigs corporals són habituals, un fet quotidià, una cosa «normal». 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RELAT. «Les masies tràgiques» de Prudenci Bertrana (1911)

Prudenci Bertrana (1867-1941)

 

Prudenci Bertrana fou un escriptor català que va viure a cavall entre el segle XIX i el segle XX. És conegut sobretot per la seua novel·la breu Josafat, ambientada en la catedral de Girona, una lectura típica per a estudiants, popular per les escenes passionals i sexuals que conté.

Bertrana està considerat un autor del modernisme literari, un estil que destaca per les descripcions de paisatges i per arguments on està present la lluita de l’individu contra els condicionants de la gent i de l’ambient. Dins d’aquest estil hi ha un corrent ruralista molt marcat que a Catalunya va tenir diversos autors amb obres significatives.

Potser l’obra més coneguda d’aquest estil és Solitud de Caterina Albert, publicada el 1904, coneguda també l’autora pel seu pseudònim masculí Víctor Català. Solitud és una de les meues novel·les favorites. Altres obres que he llegit i he ressenyat a Historiata han estat:  Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1901), Les multituds del mateix autor (1906, amb el magnífic relat «La verema de la por»), La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagés (1912), o la extraordinària La tragèdia de cal Pere Llarg d’Eduard Girbal Jaume (1923).

Em faltava llegir Proses bàrbares, un conjunt de relats ruralistes que Prudenci Bertrana va publicar el 1911. Em vaig comprar fa uns mesos la primera edició per uns 8 euros, envellida però encara digna. Una cosa que crida l’atenció de seguida és la llengua: clar, encara no seguia la normativa fabriana, i és molt viva, plena d’expressions i formes orals. Llegir aquesta obra, i desxifrar-la, ha sigut molt divertit.

Proses bàrbares conté tretze relats, a partir d’anècdotes i experiències personals de l’autor. Per exemple: «Primera visió» conta la impressió que li va causar la primera volta que va veure les muntanyes; «Dick» és un relat emotiu sobre el seu gos, company d’excursions; «Les llars d’hostal» és un retrat de personatges que es reuneixen al voltant del foc d’un hostal rural de carretera. Però el que més m’ha agradat ha sigut «Les masies tràgiques», tant que l’he picat per a compartir-lo.

Per als que ens agrada la muntanya, quan fem les excursions, és normal trobar-se cases abandonades en llocs impensats, sovint cases miserables, lluny de tot, mig ensorrades, obertes als dotors. Aquest relat és una descripció bellíssima i tristíssima d’aquestes cases rurals de muntanya.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »