LLIBRE. «Poemes» de K. P. Kavafis, traduïts per Carles Riba

Sens dubte: Poemes de Kavafis publicat per l’editorial Cal·lígraf és el millor llibre que llegit durant l’estiu passat. Dels 154 poemes canònics d’aquest autor grec, el llibre recull els 66 poemes que Carles Riba va traduir. També hi ha un pròleg i unes notes complementàries finals d’Eusebi Ayensa, que són com un segon llibre, i permeten traure el màxim de suc a cada poema. S’ha de llegir amb dos marcapàgines.

Bona part dels poemes de Kavafis estan ambientats en la història de Grècia, sobretot en l’època hel·lenística (els regnes hel·lènics posteriors a Alexandre Magne), i en menor mesura en el baix Imperi romà i en l’època bizantina. M’han cridat l’atenció els poemes dedicats a l’emperador Julià l’Apòstata (361-363 dC), molt crítics i negatius. Es veu que Kavafis era creient i no suportava la idea d’un emperador que volia tornar al paganisme. Siga com siga, els seus poemes històrics són un goig per a qualsevol historiador.

Kavafis sobretot és conegut gràcies al seu poema «Ítaca», que Lluís Llach va adaptar i va musicar. Quan jo era jovenet m’encantava i me’l sabia de memòria. De tant popular que n’és ha esdevingut un poema fossilitzat, típic en lectures d’institut o d’autoajuda. De fet, l’any passat me’l vaig trobar en una activitat de recuperació de l’assignatura de Valors de 2n d’ESO a Valls (l’Alt Camp), juntament amb «Palabras para Julia» de José Agustín Goytisolo i «Si» («If») de Rudyard Kipling. Aquest llibre permet superar aquesta visió tan reduïda.

Els poemes de Kavafis es poden agrupar temàticament en tres conjunts: els eròtics, els existencials i els històrics. Carles Riba en va seleccionar aquells que més li van agradar, va descartar-ne alguns per massa eròtics i d’altres que tenien una visió massa pessimista de la vida. Per això no va traduir el magnífic poema «Troians», ni «Un vell» (d’aquest últim Lluís Llach va fer la cançó «A la taverna del mar»).

Hi ha més aspectes interessants (Ulisses, Egipte, sexe, homosexualitat, vellesa, decadència, hel·lenisme, els poemes inèdits, la traducció de Carles Riba, etc.), però ho deixe estar perquè qualsevol explicació al capdavall és un mal resum. És un llibre que val la pena.

Vull compartir alguns poemes, per a tenir-los a mà en el blog.

La ciutat

Has dit: «Me n’aniré en una altra terra,
me n’aniré en una altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una sentència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l’esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i he fet destrossa».

Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t’envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n’has fet la destrossa.

En tant que puguis

I si doncs no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l’abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.

No, no l’abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis,
fins que es torni com una forastera enfadosa.

Talment he contemplat…

La bellesa, talment l’he contemplada
que tinc la vista plena de bellesa.

Línies del cos. Llavis vermells. Membres voluptuosos.
Cabells talment d’estàtues gregues presos:
que sempre feien goig, fins que no els pentinaven,
i queien, una mica, per damunt dels fronts blancs.
Cares d’amor, com les volia
la meva poesia:
en les nits de la meva jovenesa,
secretes en les meves nits, quan anava a trobar-les.

Al port d’escala *

Jove —vint-i-un anys— en un vaixell de Tenos
arribà en aquest port d’escala, a Síria,
Emis, amb propòsit d’aprendre la perfumeria.
Però va emmalaltir durant el viatge. I a penes
desembarcat, morí. L’enterrament, pobríssim,
va fer-se aquí. Unes poques hores
abans que ja finés, murmurà alguna cosa
de «casa» i d’uns «pares molt vells».
Però qui eren ells no ho sabia ningú,
ni quin el seu país dins el gran món dispers que és Grècia.

Millor. Perquè així, mentre ell
jeu difunt en aquest portet d’escala,
aniran els seus pares sempre esperant que és viu.

(*Aquest poema també és coneix com «Ítaca del jove nàufrag»)

Julià, veient negligència

«Vist, doncs, que entre nosaltres molta és la negligència
que envers els déus hi ha» —diu amb un aire greu.
Negligència. Però ¿què esperava, si no?
Que treballés tant com volgués en una reforma dels cultes,
que tant com volgués escrivís al gran pontífex de Galàcia
o a d’altres semblants personatges, exhortant i guiant.
Els seus amics no eren cristians:
això era positiu. Però ben poc podien
jugar com feia ell (cristià pels seus hàbits)
amb el muntatge d’una nova església,
tan ridícula en el concepte com en l’aplicament.
Eren grecs, a la fi. Re d’excessos, August.

Un vell *

Dins un cafè ple de brogit, en un racó,
inclinat sobre la taula, seu un vell,
amb un diari al davant, sense companyia.

I en el desengany de la vellesa miserable,
pensà que fruí molt poc dels seus anys,
llavors que tenia força, eloqüència, bellesa.

Sap que ha envellit molt. Se n’adona, ho comprèn.
I el temps en què era jove li sembla com ahir.
Quin interval tan curt, quin interval tan curt!

I pensa: la Saviesa, ah, com es burlava d’ell,
com hi va confiar sempre, quina follia!
Ella, mesquina, li deia: «Demà. Tens molt de temps».

Recorda els impulsos que va haver de refrenar i tantes
alegries sacrificades. Ara, cada bona ocasió perduda
es mofa de la seva prudència insensata.

Però a força d’haver reflexionat i recordar tantes coses,
el vell ha quedat ben atordit. I s’adorm
recolzant el cap sobre la taula del cafè.

(*Escrit el 1897, no forma part del cànon. Publicat després de la mort de Kavafis i traduït per Alexis Eudald Solà)

Segona Odissea *

Odissea segona i gran,
més gran tal vegada que la primera, però ai!,
sense Homer, sense hexàmetres.

Era petit el seu casal patern,
era petita la seva ciutat natal
i tota la seva Ítaca era petita.

L’amor de Telèmac, la fidelitat
de Penèlope, la vellesa del pare,
els seus antics amics,
l’estimació del poble abnegat,
el feliç repòs a casa,
entraren com raigs de joia
en el cor del navegant.

I com raigs van apagar-se.

La set
de mar es desvetllà dins seu.
Odiava l’aire de la terra.
De nit, torbaven el seu somni
els fantasmes d’Hespèria.
S’emparà d’ell la nostàlgia
dels viatges i de les arribades
matinals a ports, on,
amb quina joia!, entres per primer cop.

L’amor de Telèmac, la fidelitat
de Penèlope, la vellesa del pare,
els seus antics amics,
l’estimació del poble abnegat,
la pau i el repòs a casa,
tot ho va avorrir.

I va marxar

A mesura que les ribes d’Ítaca
s’esvaïen gradualment davant seu
i navegava a tota vela cap a ponent,
cap als Ibers, cap a les Columnes d’Hèracles,
ben lluny del mar Egeu—,
s’adonava que tornava a viure,
que es treia del damunt els lligams
de les coses conegudes i familiars.
I el seu cor aventurer
gaudia fredament, buit d’amor.

(*Escrit el 1894, no forma part del cànon. Publicat després de la mort de Kavafis i traduït per Eusebi Ayensa. És un poema inspirat en l’Ulisses de Dant Alighieri. Per a més informació: «Segona Odissea: Ítaca en la literatura grega moderna», dins Revista de Girona, núm. 171 (juliol-agost de 1995), p. 109-111. En pdf.)

Troians *

Són els nostres, esforços de desventurats,
són els nostres esforços com els dels Troians.
Així que una mica d’èxit ens arriba,
així que ens redrecem una mica,
ja comencem a tenir coratge i belles esperances.
Però sempre surt alguna cosa que ens detura.
Aquil·les al fossat es dreça davant nostre
i a grans crits ens intimida.

Són els nostres esforços com els dels Troians.
creiem ardits que amb decisió i audàcia
canviarem l’animositat de la fortuna
i restem a fora per tal de combatre.
Més quan arriba el moment crític,
La decisió i l’audàcia ens abandonen;
la nostra ànima es torba, es paralitza;
i correm tot el llarg de les muralles
cercant la nostra salvació en la fuga.
No obstant és certa la nostra caiguda.
A dalt, als murs, ja s’inicia el plany.
Els records i els sentiments dels nostres dies ploren.
Amargament Príam i Hècuba ploren per nosaltres.

(*«Troians» forma part del cànon de Kavafis però Carles Riba no el va traduir i per això no apareix en aquest llibre. Aquesta traducció és d’Alexis Eudald Solà. Enric Iborra, en el seu blog La serp blanca, va fer una comparació molt interessant amb el poema «Ítaca». Podeu consultar-la en aquest enllaç.)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: