DOCUMENTAL. «Una llengua en desús. El paper de l’educació davant l’emergència lingüística» (2021)

SÍ AL VALENCIÀ - ESCOLA VALENCIANA

 

Per si no l’heu vist compartisc el documental titulat Una llengua en desús. El paper de l’educació davant l’emergència lingüística, realitzat per Zaida Beltran com a treball de final de grau en Comunicació Audiovisual. Està fet a partir d’entrevistes a professors, tècnics lingüístics i també un alumne universitari que conta la seua experiència. Potser faltava haver tret algun pare i algun alumne de Secundària. De tota manera el vídeo està molt bé i en només 15 minuts aporta algunes dades molt clarificadores sobre allò que solem anomenar el “conflicte lingüístic”.

Per exemple, explica que la Llei d’ús i ensenyament del valencià de 1983 va ser un gran avanç però que va consistir sobretot en una llista de bones intencions, sense obligacions, i que fins el 2002 no es va obligar a tenir un nivell de valencià per als funcionaris de l’educació (i només de l’educació), i que aquesta obligació no es va posar en pràctica fins 2017… Ara tenim el plurilingüisme, que al vídeo es presenta en positiu, però en alguns llocs com als instituts públics d’Alcoi el que fa és ampliar l’oferta en castellà al 25% de continguts, mentre que no garanteix l’oferta en valencià al 25% en algunes comarques castellanoparlants que estan demanant exempcions i altres martingales. Per cert, una obvietat: els centres educatius privats concertats sempre els trobarem inclinats cap al castellà.

El pitjor de tot és que els que treballem en l’educació i amb joves sabem de sobra que la llengua està en desús, que està convertint-se en una “mania” dels professors. Per això podem dir ben clar i amb serenitat que tots els missatges victimistes dels castellanoparlants a més de ser falsos tenen molta mala bava.

Una última cosa: tots sabem que una llengua no pot existir només en l’àmbit educatiu. Com sol passar, se li demana a l’escola el que el conjunt de la societat no fa (així es lleva remordiments). A l’escola es fa molt per a intentar millorar el món, però no es pot fer tot. Com es diu al vídeo falten per exemple més materials audiovisuals per als joves. Per la nostra part, seguim i seguirem amb les nostres “manies” de professors.

 

LLIBRES. Lectures per a persones «inquietes»

matthias stom 1630 jove llegint amb una candela

Matthias Stom (1600-1652), Jove llegint a la llum d’una candela (sobre 1630), Nationalmuseum de Suècia.

.

Dijous passat van acabar les classes de 2n de Batxillerat. Enguany he tingut dos grups fantàstics: atents, respectuosos i molt pacients amb les manies dels professors.

En aquesta última classe els vaig donar un full amb una llista de llibres que a mi m’agraden. Ho faig des de fa uns cursos i cada any he fet petits canvis. També els he posat algunes pel·lícules. La cosa (l’objectiu) és animar-los a seguir pel seu compte. Sé que la majoria no li faran cas a aquest paperet, però —qui sap?— sempre hi ha algun o alguna alumna que estirarà del fil.

Ací teniu la llista. Quins heu llegit? Quins teniu pendents? I sobretot, quins llibres afegiríeu?

GRAN SELECCIÓ

  • Bertolt Brecht, Històries del senyor Keuner (ressenya)
  • Albert Camus, El primer home
  • Víctor Català, De foc i de sang / Solitud
  • Michael Ende, Momo
  • Gabriel García Márquez, Cien años de soledad
  • William Golding, El senyor de les mosques
  • Ernst H. Gombrich, Breu història del món
  • Marvin Harris, Vacas, cerdos, guerras y brujas (ressenya)
  • Enric Iborra, La serp blanca. Antologia del conte modern
  • Franz Kafka, La metamorfosi (ressenya)
  • K. P. Kavafis, Poemes (traducció de Carles Riba) (ressenya)
  • Rudyard Kipling, El llibre de la jungla
  • Jack London, Relats
  • Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya
  • Enric Valor, Narracions perennes / L’ambició d’Aleix (ressenya “Viatge de Nadal”)
  • Salvador Vendrell (antologia), Joan Fuster per a joves
  • Nigel Warburton, Una petita història de la filosofia
  • Howard Zinn, Nadie es neutral en un tren en marcha (ressenya)
  • Stefan Zweig, Moments estel·lars de la Humanitat ***

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POEMA. «Auschwitz» de León Felipe, el poema del violí

Alliberament d’Auschwitz, 27 de gener de 1945.

 

Cap al final de la Segona Guerra Mundial, el 27 de gener de 1945 l’Exèrcit Roig va alliberar el camp de concentració d’Auschwitz. Des de l’any 2005 aquest dia és el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

Referent a aquest fet històric l’any passat vaig compartir el poema «Fuga de mort» de Paul Celan. Enguany, de manera casual, he trobat a Twitter un vídeo de l’actor Víctor Clavijo declamant el poema de León Felipe titulat «Auschwitz», el poema del violí.

Potser m’equivoque però em sembla que qui ha sentit o llegit aquest poema alguna volta se li queda dins. Amb ell aprens que per a parlar d’Auschwitz sobra el soroll, l’estridència.

No puc resistir-me de compartir-lo. Pose també una gravació del propi León Felipe llegint aquest poema (a mi m’agrada més aquesta versió, més sòbria) i més avall el text. Compareu-les, llegiu-lo, si voleu.

«Auschwitz», versió de Víctor Clavijo, 2021

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «Què és en realitat el feixisme?» de Kalle Johansson i Lena Berggren

És una meravella. L’editorial Takatuka fa uns mesos va publicar en català el còmic Què és en realitat el feixisme? del dibuixant Kalle Johansson i la historiadora Lena Berggren.

D’entre altres recursos de divulgació semblants aquest còmic destaca perquè manté un to descriptiu molt mesurat. Sovint les explicacions sobre el feixisme esdevenen lliçons morals embafadores, i aquest còmic ho evita magistralment: és pura descripció. Tot això sense fugir de mostrar les conseqüències i els actes cruels que aquesta ideologia porta a terme quan té ocasió.

A més, nombroses imatges que hi apareixen són reproduccions de fotografies reals, cosa que enriqueix molt el còmic i defuig les acusacions de parcialitat. Són fotos de l’època, i punt.

Sens dubte és un còmic perfecte per als joves i és una ajuda boníssima per als professors. Per si fora poc, al final trobem diversos recursos: un epíleg de Lena Berggren on explica les característiques de l’actual feixisme, una breu bibliografia i llista de llibres recomanats i una annex amb la informació de les fotos que s’han utilitzat per a fer el còmic. S’agraeix que es facen coses amb tanta cura. Què és en realitat el feixisme? es llig en un bufit. Encomaneu-ne un a la vostra llibreria favorita. El podreu ensenyar en classe ben devanits.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RELAT. «El vals final» de Joaquim Ruyra

Amb l’excusa de Tots Sants vull compartir un relat breu de Joaquim Ruyra (1858-1939), un autor no massa conegut que està considerat com un dels millors prosistes del català modern.

De tots els relats que hi ha a Narracions potser el que millor s’adiu per a Tots Sants és el de «La vetlla dels morts», una mica previsible. Per això he preferit compartir «El vals final», perquè està relacionat també amb la mort i sobretot perquè m’ha agradat moltíssim. Els relats de Ruyra, tots ells, són una meravella.

Aquest volum de Narracions conté les seues principals obres: Marina i boscatges de 1903, publicat en català prenormatiu, La parada de 1919 i la nova edició normativa de Marina i boscatges titulada Pinya de rosa de 1920 i un parell de relats més. És un totxo considerable, amb més de sis-centes pàgines, però es llig molt bé. Ruyra té fama de ser un autor molt catòlic, i ho mostra clarament en diversos relats, però alguns dels seus escrits són del millor que podem trobar en literatura fantàstica, rural o d’aventures marineres en la nostra llengua. Aquest inici de curs tan atípic se m’ha fet més suportable gràcies a ell. Com diu Ruyra: «Som al ball i hem de ballar».

El vals final

«Balla que balla… Era un vals ben cansat i que no s’acabava mai. Ni fangant els calls de Mas Oliver, ni batent, enfonsat fins a mig cos dintre les garbes xardoroses en el dia de més calda, ni carretejant per les costes de Bandina, mai per mai l’hereu Rivelles no s’havia fatigat tant com en aquella dansa inacabable. I som al ball i hem de ballar… Volta que volta que voltaràs.

Es trobava en un envelat de poble rural: per tota catifa la terra regada de fresc, per clos una tanca de ramassos, una vela de drap de saques per cobricel, uns quants gresols per lluminària. Hi regnava una fosca que amb prou feines deixava distingir les figures dels balladors. Els gresols eren cremallosos i saltironaven enlaire amb les palpitacions de l’envelat. Més aviat servien per a fer mal a la vista que per a donar claror. I quin garbuix, quines empentes, quin alenar tothom, volta que volta que voltaràs!

Llegeix la resta d’aquesta entrada »