XIFRA. Historiata arriba a 1.000.000 de visites

Ahir dilluns el blog va arribar a la xifra d’un milió de visites. Només és una xifra, però és tan redona i tan rotunda que necessitava compartir-ho. 

Vaig començar el blog allà per febrer del 2012 i no pensava que duraria tant de temps. Els que saben d’açò diuen que els blogs estan obsolets, que amb les xarxes socials i els fils de Twitter ja n’hi ha prou. Però jo continue trobant-li la gràcia.

Per una banda Historiata funciona com un web típic, amb una part més estàtica que conté els recursos per a les assignatures de Geografia i Història de Secundària i Batxillerat, organitzats per temes. Per una altra banda és un blog personal on compartisc impressions sobre les meues coses: sobretot lectures, però també documentals, música, activitats educatives, etc.

Cara al futur immediat continuaré publicant entrades, perquè em divertisc i també perquè m’ajuda a pensar i a ordenar les idees, i a escriure un poc millor, o almenys a intentar-ho. Sempre de manera tranquil·la: vull que Historiata siga un blog tranquil, on poder fugir del frenesí i descansar una estona…

Salutacions i avant!

(Galeria d’imatges per a celebrar tranquil·lament el milió de visites. Lletres posades per l’amic Ximo Murillo, pinturata)

MÚSICA. La mascletà final d’«Els Jóvens»

Anit vaig ser un dels afortunats que vaig anar a l’últim concert del grup Els Jóvens que curiosament es va fer al meu poble, a Alcoi, al Teatre Calderón. Com va dir un amic, semblava que tot el País Valencià estava allí.

Aquest concert va ser una festa en tota regla, amb molta emoció, i amb la sorpresa final d’Al Tall en l’escenari. La cosa és que Els Jóvens són un grup valencià, del sud, amb una música diferent que en poc temps ens ha enamorat, i ara van i es desfan, els cabrons.

Tenen 1 disc, 11 cançons, cada una amb el seu to sentimental, humorístic i irònic tot barrejat. Amb bandúrria, molta bandúrria i percussió, i guitarra, són una rondalla eclèctica. El coret del grup el formen Pep Mirambell i René Macone, dos xicots de Sant Vicent del Raspeig, que estan acompanyats d’altres músics de llocs com Alcoi, Bocairent, Picassent o Manises.

Els Jóvens són una bellíssima excepció del sud valencià, el d’Alacant i més enllà, un testimoni preciós del valencià en una zona en la que pràcticament s’ha perdut la llengua. La substitució lingüística ha estat brutal en apenes dos generacions. Els meus alumnes de Sant Vicent del Raspeig, tots de 2n d’ESO, castellanoparlants i hostils al valencià, no coneixen ni han sentit cap cançó d’Els Jóvens. No obstant això, com el propi Pep Mirambell va dir en el concert, són un grup per a minories, però unes minories “tan, tan, tan boniques”.

El concert va acabar amb molta pena perquè era l’últim, però també amb molta emoció i alegria. Esperant que tornen algun dia, quan vulguen, que ací estarem esperant-los, al sud. 

Algunes fotografies del concert del 2 de novembre de 2019, a Alcoi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «La Guerra Civil espanyola» de Preston i García

M’haguera agradat molt tenir aquest còmic quan tenia 17 o 18 anys. Acostumat a Clásicos ilustrados i a Hazañas bélicas, segur que l’haguera llegit més d’una volta. És un llibre molt recomanable, per a iniciar-se en l’estudi de la Guerra Civil o per a repassar-la. Té l’estil incisiu de Paul Preston i els dibuixos són austers però precisos, fets per José Pablo García. No és una novel·la, ni un relat, sinó l’adaptació en còmic de l’obra del mateix nom de Preston.

La llàstima és que en aquesta versió s’han deixat pel camí coses com l’índex general (té 10 capítols), i també haguera estat fantàstic si hagueren afegit un índex onomàstic, un breu índex cronològic, un senzill glossari, i ja que estem demanant una mínima proposta de lectures per a ampliar continguts. Però això són millores. L’obra en si està molt bé.

Les primeres setanta pàgines tracten els precedents, des de la crisi de la Restauració a la Segona República. Però prompte el llibre s’endinsa en els aspectes del conflicte. Hi ha diverses polèmiques obertes sobre la Guerra Civil, i Preston participa en elles sense embuts: la guerra llarga que volia Franco per a “netejar” a poc a poc el país, les diferències entre la repressió republicana i la repressió dels sublevats, la qüestió del comunisme en la República, les misèries de la política internacional, o el paper de l’Església justificant la violència i el terror. Res de nou, però són qüestions que cal anar recordant davant les intoxicacions i mentides deliberades de tants pseudohistoriadors, i ara també dels nostàlgics de la intolerància feixista que van a cara destapada.

El llibre està en castellà per Debate i en català editat per Base, al mateix preu.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

9 D’OCTUBRE. «València, eres una puta»

Tot just ahir, el Departament de valencià de l’Escola Oficial d’Idiomes de València va compartir un enllaç a una llista en Spotify titulada Cançons d’amor per al 9 d’octubre. La llista és molt completa i variada, amb cantants i grups de tota l’àrea lingüística. El motiu era que el 9 d’octubre també és el dia dels enamorats al País Valencià, o almenys a la ciutat de València, la festa de Sant Dionís.

Però a mi em faltava una cançó, la cançó més bonica que conec dedicada a la ciutat de València, que és «València, eres una puta» de Senior. Des de fa anys la taral·lege de vegades sense adornar-me’n, i la recomane, i quan ho dic generalment la gent em mira estranyada.

Que ningú s’ofenga, per favor. El títol (i la lletra) és molt bèstia, però no conec cap altra cançó que de manera tan clara mostre com és la ciutat de València realment, tan hostil, tan lletja i alhora tan estimada.

Bona diada del 9 d’octubre!

LLIBRE. «Legado de Europa», una selecció pòstuma de textos d’Stefan Zweig (1960)


Stefan Zweig és un dels meus autors favorits. Amb els alumnes a voltes hem llegit Moments estel·lars de la humanitat, sense massa èxit, la veritat, però jo continue intentant-ho. Aquest estiu m’he llegit Legado de Europa, un llibre pòstum format per articles, pròlegs, discursos i textos diversos, reunits pel seu editor i amic Richard Friedenthal.
Legado de Europa es va publicar per primera volta el 1960, divuit anys després de la mort d’Zweig. Conté vint-i-sis textos, la majoria sobre personalitats de la seua època que el van marcar. Són breus apunts biogràfics, fets des del punt de vista d’un amic o un admirador, però sense caure en el panegíric coent. Molts d’ells són personatges quasi desconeguts en l’actualitat, o almenys per a mi, la majoria escriptors, com Léon Bazalgette, Edmond Jaloux, Jakob Wassermann, Otto Weininger, Lafcadio Hearn o l’escriptor ruralista suís Ramuz, entre d’altres. Potser encara són un poc coneguts Rainer M. Rilke i Romain Rolland.

El capítol més extens, el més significatiu, és el dedicat a Michel de Montaigne, escrit a Brasil en els dos últims anys de vida d’Zweig, entre 1941 i 1942. Això em fa recordar que tinc pendent els Assaigs.

També hi ha dos capítols sobre polítics: un sobre el socialista francés Jaurès i l’altre sobre Walter Rathenau, ministre de la República de Weimar. Tots dos van morir assassinats.
Els tres últims capítols són uns articles amb reflexions sobre la història, els conflictes humans i el pas del temps. Un d’ells, titulat «És justa la Història?», el vaig compartir fa temps al blog. Parla sobretot de la injustícia de la història per recordar només els grans homes, sovint sense moral, aixecats sobre les vides i el treball de tanta gent anònima. El més curiós és que la resposta directe a aquesta pregunta no la trobem en aquest article, sinó en la seua obra Castellio contra Calvino, on hi ha una cita que diu: «La història no té temps per a ser justa. Com a cronista freda només té en compte els resultats». No m’acaba d’agradar, em sembla massa lapidària.
Però de tots els capítols voldria destacar el que dedica al seu amic Joseph Roth, escriptor i d’origen jueu com ell, autor de la novel·la La marxa Radetzky, ambientada en el final de l’Imperi Austrohongarés. El text publicat a Legado de Europa sobre Joseph Roth és el discurs fúnebre que Zweig li va dedicar, de l’any 1939, quan tot apuntava que Europa se n’anava a fer punyetes. És un text bellíssim. Copie al final d’aquesta entrada un fragment, del final del discurs, molt èpic.
He de llegir alguna cosa de Joseph Roth. Respecte a Stefan Zweig, amb un sentiment de soledat i desesperació enorme, es va suïcidar amb la seua dona el 1942 a Petrópolis (Brasil).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »