LLIBRE. «El peón» de Paco Cerdà

El peón de Paco Cerdà és un llibre que segueix el fil d’una partida d’escacs, i està ple d’històries del franquisme i de la Guerra Freda, sovint presentades com a contrapunts, com una mena de moments estel·lars. Els peons són les víctimes i, evidentment, la història els passa per damunt. La partida que és l’eix del llibre és la que els escaquistes Arturo Pomar i Bobby Fischer van jugar l’any 1962, en un campionat a Estocolm.

Cada capítol del llibre és un dels 77 moviments d’aquesta partida i podem reproduir-la en un tauler mentre el llegim; així el llibre interactua amb el lector, passa a ser un joc. Les figures de Pomar i Fischer són molt atractives: ambdós van ser xiquets prodigis; ambdós van esdevenir símbols dels seus països i dels seus règims (Pomar a l’Espanya de la dictadura de Franco / Fischer als Estats Units, líder del bloc capitalista); ambdós tenen partides mítiques: la de Pomar quan tenia 12 anys contra el campió Alekhine, i Fischer amb la seua “immortal” i sobretot la partida contra el campió rus Spassky l’any 1972; per últim, ambdós van acabar relegats.

Llegint aquest llibre te n’adones de la barbaritat de coses que van passar l’any 1962. D’alguna manera això ens fa suposar que cada any, estudiat amb deteniment, pot ser una mina d’arguments. Però és que realment aquest any va estar sembrat: la detenció de Julián Grimau, el famós intercanvi de presoners a un pont de Berlín, el “Contuberni” de Munich, la figura heterodoxa de Dionisio Ridruejo, la crisi dels míssils a Cuba, una conferència de Marcos Ana a Londres, la mort de Diego Martínez Barrio (president de la Segona República a l’exili), l’inici del Concili del Vaticà II, el “happy birthday” de Marilyn Monroe a Kennedy, i més i més coses. Pel que fa als valencians, en aquest any de 1962 va esdevindre la publicació de El País Valenciano i, especialment, de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, però això no apareix al llibre.

Tots aquests fets al voltant de l’any 1962 acompanyen els escacs, amb apunts sobre el paper dels peons en aquest joc: la seua utilitat, els seus moviments, tan humils, sense possibilitat de retrocedir o rectificar, i també la il·lusió quasi impossible d’arribar a coronar i esdevenir dama. En contrapunt amb les altres peces més importants, els peons ens semblen peces sacrificables, quasi prescindibles, víctimes dels interessos d’altres. Són tota una al·legoria vital. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

RELAT. «Les masies tràgiques» de Prudenci Bertrana (1911)

Prudenci Bertrana (1867-1941)

 

Prudenci Bertrana fou un escriptor català que va viure a cavall entre el segle XIX i el segle XX. És conegut sobretot per la seua novel·la breu Josafat, ambientada en la catedral de Girona, una lectura típica per a estudiants, popular per les escenes passionals i sexuals que conté.

Bertrana està considerat un autor del modernisme literari, un estil que destaca per les descripcions de paisatges i per arguments on està present la lluita de l’individu contra els condicionants de la gent i de l’ambient. Dins d’aquest estil hi ha un corrent ruralista molt marcat que a Catalunya va tenir diversos autors amb obres significatives.

Potser l’obra més coneguda d’aquest estil és Solitud de Caterina Albert, publicada el 1904, coneguda també l’autora pel seu pseudònim masculí Víctor Català. Solitud és una de les meues novel·les favorites. Altres obres que he llegit i he ressenyat a Historiata han estat:  Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1901), Les multituds del mateix autor (1906, amb el magnífic relat «La verema de la por»), La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagés (1912), o la extraordinària La tragèdia de cal Pere Llarg d’Eduard Girbal Jaume (1923).

Em faltava llegir Proses bàrbares, un conjunt de relats ruralistes que Prudenci Bertrana va publicar el 1911. Em vaig comprar fa uns mesos la primera edició per uns 8 euros, envellida però encara digna. Una cosa que crida l’atenció de seguida és la llengua: clar, encara no seguia la normativa fabriana, i és molt viva, plena d’expressions i formes orals. Llegir aquesta obra, i desxifrar-la, ha sigut molt divertit.

Proses bàrbares conté tretze relats, a partir d’anècdotes i experiències personals de l’autor. Per exemple: «Primera visió» conta la impressió que li va causar la primera volta que va veure les muntanyes; «Dick» és un relat emotiu sobre el seu gos, company d’excursions; «Les llars d’hostal» és un retrat de personatges que es reuneixen al voltant del foc d’un hostal rural de carretera. Però el que més m’ha agradat ha sigut «Les masies tràgiques», tant que l’he picat per a compartir-lo.

Per als que ens agrada la muntanya, quan fem les excursions, és normal trobar-se cases abandonades en llocs impensats, sovint cases miserables, lluny de tot, mig ensorrades, obertes als dotors. Aquest relat és una descripció bellíssima i tristíssima d’aquestes cases rurals de muntanya.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DOSSIER. Veure, sentir i llegir a Albert Camus, més enllà de «La Pesta»

Albert Camus (1913-1960) va ser un escriptor francès vinculat al corrent de l’existencialisme de postguerra.

A les seues obres trobem personatges que tracten d’esbrinar el sentit de la vida, i també que intenten donar resposta als reptes que de l’època que li va tocar viure.

M’agrada tant aquest autor que vull compartir uns recursos i unes anotacions:

1. Per a veure: el documental Albert Camus, la tragèdia de la felicitat, de l’any 1999, 55 minuts.

2. Per a sentir: el programa de ràdio Albert Camus: un hombre solo, del programa Documentos RNE, de l’any 2013, 56 minuts.

3. Per a llegir: diverses obres.

D’entre les obres de teatre, he llegit Calígula (molt exagerada i bèstia) i Els justos. Aquesta última va ser una recomanació d’Emilio Laparra, un dels millors professors que vaig tenir a la Universitat d’Alacant, el qual recomanava sovint obres literàries per a entendre la història contemporània. Els justos tracta el dilema entre els objectius i els mitjans, en concret el de si val la pena matar per a assolir un objectiu noble.

També està la novel·la L’estrany, potser la més coneguda, la que sempre s’esmenta per a parlar de l’absurd i de l’existencialisme. O La caiguda, pràcticament un monòleg breu (que a mi se’m va fer llarg) en el qual continua incidint en l’absurditat de la vida. Un altra obra no tan coneguda és L’exili i el regne, un llibre amb sis relats que vaig ressenyar fa temps (ací la ressenya). Un d’aquests relats, titulat «L’hoste», va inspirar la interessant pel·lícula Lluny dels homes.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Clarissa» d’Stefan Zweig, sobre les altres vides

Com que han retardat les oposicions m’he posat a llegir el que vull, i no el que dec, sense gaire remordiments. No obstant això, aquests dies de confinament, tan estranys, el temps s’esgola ràpidament i tinc la sensació que no avance res. D’entre el poc que he pogut acabar ha estat la novel·la breu Clarissa d’Stefan Zweig, i quina felicitat.

Clarissa és una novel·la sobre la vida d’una jove austríaca, amb una infantesa difícil, que s’enamora d’un socialista francés durant un congrés de pedagogia a Suïssa, dies abans de començar la Primera Guerra Mundial. Viuran unes setmanes molt felices però acabaran separant-se. Clarissa està embarassada, i malgrat els seus dubtes tindrà el fill d’un «enemic». Un problema afegit és que és òrfena de mare de naixement, i el seu pare és un maniàtic oficial de l’exèrcit austríac, amb poquíssima capacitat d’empatia. A més a més la guerra fa camí, el seu germà mori en el front i ella treballa d’infermera durant els mesos inicials. Per a amagar la seua situació es casa amb un soldat que ha ingressat a l’hospital, i que es fa passar per boig per a no tornar a les trinxeres.

És un relat amb uns protagonistes esclafats pels esdeveniments, ple de decepcions. Amb la contínua sensació d’enyorar les altres vides que hauríem pogut tenir i que mai no tindrem. És a dir, la típica insatisfacció vital.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. Una «banda sonora» del confinament, per Jesús Martínez Vargas

Vull compartir les recomanacions musicals que Jesús Martínez Vargas està penjant al seu mur de facebook des que estem confinats per la COVID-19. Jesús és professor de música, ara també director de l’IES Andreu Sempere d’Alcoi, i li he demanat permís. Des del dia 17 de març penja una proposta musical diària, i la veritat és que estic gaudint-les moltíssim, per la qualitat, la varietat i la novetat. A més de compartir la peça musical també pose els seus textos introductoris, ben interessants.

La cosa és que el facebook és una xarxa social molt útil i immediata, però evanescent (o «líquida» que en diria Zygmunt Bauman), és a dir que veus una cosa i en una estona desapareix de la teua vida. Per això, faig aquesta entrada, per a fixar o «solidificar» aquestes recomanacions i que no desapareguen en el no-res. En passar aquest confinament, passats mesos i anys, serà una mena de record amable d’aquests dies tan estranys que estem vivint. Com una mena de «banda sonora» del confinament.

NOTA: he tancat aquesta entrada el 30 d’abril de 2020, perquè la part dura del confinament d’alguna manera s’ha acabat. A partir del dissabte 2 de maig comença una “desescalada” i per exemple ja podrem eixir a fer esport unes hores. La sensació general és que ja hem passat el pitjor, encara que la normalitat tardarà en aplegar, i serà una normalitat diferent. Com recordarem aquests dies?

Tot seguit teniu la llista de reproducció amb els vídeos que Jesús Martínez va anar posant durant els dies que estàvem tancats en casa. En són trenta-quatre, amb música molt diversa. Després, més avall, trobareu l’explicació de cada vídeo (estan ordenats de més recent a més antic).

Espere que gaudiu d’aquesta extraordinària «banda sonora del confinament».


Llegeix la resta d’aquesta entrada »