MÚSICA. La mascletà final d’«Els Jóvens»

Anit vaig ser un dels afortunats que vaig anar a l’últim concert del grup Els Jóvens que curiosament es va fer al meu poble, a Alcoi, al Teatre Calderón. Com va dir un amic, semblava que tot el País Valencià estava allí.

Aquest concert va ser una festa en tota regla, amb molta emoció, i amb la sorpresa final d’Al Tall en l’escenari. La cosa és que Els Jóvens són un grup valencià, del sud, amb una música diferent que en poc temps ens ha enamorat, i ara van i es desfan, els cabrons.

Tenen 1 disc, 11 cançons, cada una amb el seu to sentimental, humorístic i irònic tot barrejat. Amb bandúrria, molta bandúrria i percussió, i guitarra, són una rondalla eclèctica. El coret del grup el formen Pep Mirambell i René Macone, dos xicots de Sant Vicent del Raspeig, que estan acompanyats d’altres músics de llocs com Alcoi, Bocairent, Picassent o Manises.

Els Jóvens són una bellíssima excepció del sud valencià, el d’Alacant i més enllà, un testimoni preciós del valencià en una zona en la que pràcticament s’ha perdut la llengua. La substitució lingüística ha estat brutal en apenes dos generacions. Els meus alumnes de Sant Vicent del Raspeig, tots de 2n d’ESO, castellanoparlants i hostils al valencià, no coneixen ni han sentit cap cançó d’Els Jóvens. No obstant això, com el propi Pep Mirambell va dir en el concert, són un grup per a minories, però unes minories “tan, tan, tan boniques”.

El concert va acabar amb molta pena perquè era l’últim, però també amb molta emoció i alegria. Esperant que tornen algun dia, quan vulguen, que ací estarem esperant-los, al sud. 

Algunes fotografies del concert del 2 de novembre de 2019, a Alcoi:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España» de Manuel Chaves Nogales (1937), un llibre contra l’equidistància

A sangre y fuego és un llibre amb 9 relats ambientats en la Guerra Civil espanyola. El seu autor és el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que es definia a sí mateix com un «pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Per coses de l’exili el llibre és va publicar per primera volta a Xile, l’any 1937, i va restar oblidat fins que es va recuperar i reeditar 60 anys després.

Quan va esclatar la guerra Chaves Nogales vivia a Madrid i era director del diari Ahora. En novembre de 1936, quan el govern de la República va abandonar la capital, es va exiliar a París. El fets que explica en aquest llibre estan extrets de la realitat, del que va veure i va sentir dir, i del que li va arribar en l’exili francés. En aquella època d’extrems Chaves Nogales era un moderat, un liberal, i sabia que podien afusellar-lo en qualsevol dels dos bàndols. Com diu en el pròleg: «mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y la crueldad». El pròleg, impactant, es pot llegir sencer en aquest enllaç

Escriu A sangre y fuego amb la impressió dels primers mesos de la Guerra Civil, sense saber que duraria dos anys més. La seua visió és pessimista. És molt lúcid i diu que és una guerra que ningú guanyarà, perquè després de tanta violència dona igual qui la guanye, i que és una guerra molt condicionada per la política internacional (ja sabeu, la pugna entre feixisme i comunisme, i amb les democràcies poregoses). Guanye qui guanye, per a ell, el resultat serà «un gobierno dictatorial que con las armas en la mano obligará a los españoles a trabajar desesperadamente y a pasar hambre sin rechistar durante veinte años, hasta que hayamos pagado la guerra. Rojo o blanco, capitán del ejército o comisario político, fascista o comunista, probablemente ninguna de las dos cosas, o ambas a la vez, el cómitre que nos hará remar a latigazos hasta salir de esta galerna ha de ser igualmente cruel e inhumano.»

Els protagonistes dels relats són agressors i víctimes, dels dos bàndols, amb covards i valents, intel·ligents i estúpids, il·lusionats i neguitosos. Però sobretot destaca l’estupidesa i l’enorme crueltat. Són relats molt ben escrits, i contagien una mena de sensació sòrdida cap a la Guerra Civil. Ve a ser un canyaret, un fer la mà, un desastre, i amb moltíssim dolor i mort. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

9 D’OCTUBRE. «València, eres una puta»

Tot just ahir, el Departament de valencià de l’Escola Oficial d’Idiomes de València va compartir un enllaç a una llista en Spotify titulada Cançons d’amor per al 9 d’octubre. La llista és molt completa i variada, amb cantants i grups de tota l’àrea lingüística. El motiu era que el 9 d’octubre també és el dia dels enamorats al País Valencià, o almenys a la ciutat de València, la festa de Sant Dionís.

Però a mi em faltava una cançó, la cançó més bonica que conec dedicada a la ciutat de València, que és «València, eres una puta» de Senior. Des de fa anys la taral·lege de vegades sense adornar-me’n, i la recomane, i quan ho dic generalment la gent em mira estranyada.

Que ningú s’ofenga, per favor. El títol (i la lletra) és molt bèstia, però no conec cap altra cançó que de manera tan clara mostre com és la ciutat de València realment, tan hostil, tan lletja i alhora tan estimada.

Bona diada del 9 d’octubre!

LLIBRE. «Poemes» de K. P. Kavafis, traduïts per Carles Riba

Sens dubte: Poemes de Kavafis publicat per l’editorial Cal·lígraf és el millor llibre que llegit durant l’estiu passat. Dels 154 poemes canònics d’aquest autor grec, el llibre recull els 66 poemes que Carles Riba va traduir. També hi ha un pròleg i unes notes complementàries finals d’Eusebi Ayensa, que són com un segon llibre, i permeten traure el màxim de suc a cada poema. S’ha de llegir amb dos marcapàgines.

Bona part dels poemes de Kavafis estan ambientats en la història de Grècia, sobretot en l’època hel·lenística (els regnes hel·lènics posteriors a Alexandre Magne), i en menor mesura en el baix Imperi romà i en l’època bizantina. M’han cridat l’atenció els poemes dedicats a l’emperador Julià l’Apòstata (361-363 dC), molt crítics i negatius. Es veu que Kavafis era creient i no suportava la idea d’un emperador que volia tornar al paganisme. Siga com siga, els seus poemes històrics són un goig per a qualsevol historiador.

Kavafis sobretot és conegut gràcies al seu poema «Ítaca», que Lluís Llach va adaptar i va musicar. Quan jo era jovenet m’encantava i me’l sabia de memòria. De tant popular que n’és ha esdevingut un poema fossilitzat, típic en lectures d’institut o d’autoajuda. De fet, l’any passat me’l vaig trobar en una activitat de recuperació de l’assignatura de Valors de 2n d’ESO a Valls (l’Alt Camp), juntament amb «Palabras para Julia» de José Agustín Goytisolo i «Si» («If») de Rudyard Kipling. Aquest llibre permet superar aquesta visió tan reduïda.

Els poemes de Kavafis es poden agrupar temàticament en tres conjunts: els eròtics, els existencials i els històrics. Carles Riba en va seleccionar aquells que més li van agradar, va descartar-ne alguns per massa eròtics i d’altres que tenien una visió massa pessimista de la vida. Per això no va traduir el magnífic poema «Troians», ni «Un vell» (d’aquest últim Lluís Llach va fer la cançó «A la taverna del mar»).

Hi ha més aspectes interessants (Ulisses, Egipte, sexe, homosexualitat, vellesa, decadència, hel·lenisme, els poemes inèdits, la traducció de Carles Riba, etc.), però ho deixe estar perquè qualsevol explicació al capdavall és un mal resum. És un llibre que val la pena.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

DIADA. «Venim del nord, venim del sud»

Manifestació de l’11 de setembre de 2019 a Barcelona. Fotografia de @Josep_Barbera

 

Tornant a casa aquest migdia, atalbat pels alumnes, anava sentint en el cotxe un programa gravat d’iCatfolk de Catalunya Ràdio.

En el comiat han posat la cançó “Venim del nord, venim del sud” de Lluís Llach, en una adaptació de Pau Barbet. Es tracta d’una versió coral, i la primera veu que ha sonat ha estat la veu inconfusible de Miquel Gil, ara més popular gràcies al programa de televisió “Bambant per casa” d’Àpunt. 

M’ha costat un poc de trobar al YouTube, perquè resulta que aquesta versió apareix a un documental que es va fer l’any 2012, titulat “Quatre d’onze”, dirigit per Anna Mollet, sobre l’actual embranzida de l’independentisme a Catalunya.

Quan he arribat a casa me n’he adonat que hui és l’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Com si fos un mecanisme exacte, on tot encaixa a la perfecció: he de compartir aquesta cançó.

Bona Diada!

Lletra de la cançó: “Venim del nord, venim del sud”.
Lluís Llach, 1978.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »