BON DIA, ningú ho ha demanat però fa bon dia

Elefant a l’IES Pare Arques de Cocentaina

 

Bon dia! Després d’un any i mig de descans encete una nova etapa a Historiata.

No vaig a calfar-me massa el cap i l’estil i els continguts seran semblants. Aniré fent segons em demane el cos i les meues inquietuds. Supose que compartiré lectures, alguns documentals i pel·lícules, un poc de música, alguns recursos educatius més concrets i potser alguna experiència de l’aula. Torne perquè hi ha coses que vull compartir, per posar-me una mica de disciplina de treball i sobretot perquè m’ho passe bé.

Aquest curs 2018-2019 estaré a l’IES Pare Arques de Cocentaina, a 10 minuts en cotxe de ma casa. Tinc un bon grapat de grups: un 1r ESO de Valors, dos 3r ESO, dos 4t ESO, un 1r BAT d’Història del Món Contemporani i per a rematar-ho un 2n BAT d’Història d’Espanya. Estaré entretingut, i segur que aprendré moltíssim.

El que més m’ha cridat l’atenció d’aquest institut és que tinc una aula matèria per a mi soletes, tota per a mi (i els alumnes, vaja), i estic contentíssim. Té vistes al nord, cap al castell de Cocentaina, la serra de Mariola i la muntanya del Benicadell. Podrem omplir les parets de fulls, imatges, línies del temps, cartolines, etc. Serà com un despatx-aula, perquè les hores que tinc buides no vindrà cap grup i podré treballar tranquil·lament ací. Estic pensant en portar-me una o dos plantes per a donar-li un toc més amable i viu.

Una altra cosa positiva és que tingut la sort de coincidir amb Alejandro Barber, també professor d’Història, que està guiant-me pacientment, i amb qui vaig compartir la carrera d’Història, excavacions arqueològiques i fins i tot l’Erasmus a Itàlia. Casualitats de la vida, vint anys després ens hem retrobat. Qui anava a dir-ho? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. “Descalces” de Roba Estesa, la bellesa del folk calentó

Roba Estesa és un grup de música del Camp de Tarragona. Està format per 6 xiques i la lletra de les seues cançons són molt reivindicatives. No el coneixia fins ahir, quan un xic que es diu Dani el va recomanar en un comentari que ha fet en l’entrada del passat Dia de la Dona (2017).

Moltes gràcies a Dani, perquè són fantàstiques, m’han agradat moltíssim. La veritat és que estem vivint un moment de gràcia pel que respecta a la música catalana. Això a la meua època no passava… (ai, que em faig major).

Podeu visitar el seu web i descarregar-vos el seu disc “Descalces“: www.somrobaestesa.cat/

Ací tenim la llista de reproducció, per si voleu fer un tast:

 

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva.

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

NOVEMBRE. Parlem de coses boniques

El Cavall Verd, a la Vall de Laguar (la Marina Alta, País Valencià).

El Cavall Verd, a la Vall de Laguar (la Marina Alta, País Valencià).

 

El passat divendres 25 de novembre en 2n d’ESO uns quants alumnes i jo ens vam emocionar molt mentre llegíem un text i els explicava l’expulsió dels moriscos valencians, allà per l’any 1609. El text tractava sobre els fets de la serra del Cavall Verd, a la Vall de Laguar, prop de Dènia, on un nombrós grup de moriscos, famílies senceres, es van resistir a l’expulsió. Va ser un moment molt bonic.

De quan en quan en classe ens trobem amb moments com aquest. Açò m’ha donat la idea de compartir algunes experiències que estic vivint en els últims dos mesos. No són grans projectes pedagògics, ni cap activitat extraordinària. Són petites accions que bàsicament m’alegren el dia, i de vegades també a alguns alumnes. Cal tenir en compte que les classes d’Història i Geografia solen ser prou lineals (o avorrides, parlem clar), i que es basen en tres tipus d’activitats: 1. subratllar el llibre de text i fer explicacions; 2. exercicis senzillets; 3. examen, i tornem a començar ad nauseam. El que sol variar d’un professor a un altre és el caliu amb l’alumnat, no massa el procediment pedagògic, ja que continuem donant classe per matèries en compte de per competències, amb tota una estructura administrativa molt rígida i tradicional. Total, que ningú espera de nosaltres que siguem uns Montessori. Potser algun dia siga possible, per mi encantat.

Però anem als exemples bonics. En posaré cinc, un per cada nivell on done classe:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »