LLIBRE. Laertes, el millor personatge de l’Odissea

Trobada d’Ulisses i Laertes. Theodoor van Thulden (1606-1669)

 

A més de les aventures d’Ulisses per a tornar a casa, l’Odissea està plena d’elements que criden l’atenció. Cadascú pot triar els seus. A mi m’han agradat molts detalls, com per exemple que el metall que més s’esmenta és el bronze, perquè encara estem en l’era micènica, a les portes de l’edat del ferro i del col·lapse cultural que es produirà a la Mediterrània oriental amb els anomenats pobles del mar. Una història fascinant i encara hui en dia poc coneguda.

Un altre element que es repeteix molt és la carn torrada. Es nota que són aristòcrates els que sentien el poema perquè a tothora hi ha algú torrant. Com diu Enric Iborra al seu blog La serp blanca “l’olor de carn a la brasa que recorre tot el poema”. 

Un altra cosa: els plors, vinga a plorar tot Cristo, per alegria o pena, tant se val, els personatges ploren i ploren, per haver salvat la vida in extremis o per recordar temps millors, però quan més tocaria plorar, quan Ulisses i Penélope es retroben després de vint anys, l’esperat happy end, aleshores no res, impassibilitat i tensió dramàtica. Ni una llàgrima. Una meravella que no es pot contar i que s’ha de llegir. 

Però el que més m’ha sorprés de l’Odissea, perquè no m’ho esperava, ha sigut un personatge secundari que m’ha fascinat: el pare d’Ulisses, Laertes l’heroi. Tots sabem que Ulisses és rei d’Ítaca, fins ací res nou, però com és rei si son pare està viu? Per què Laertes no és el rei? Això no ho he trobat explicat en cap lloc. Mentre Ulisses va a la guerra de Troia i torna, vint anys en total, Laertes està a Ítaca, en un discret segon pla. Però ell no és qualsevol personatge. Homer l’esmenta com “Laertes l’heroi”, segurament perquè de jove va ser un dels famosos argonautes i també perquè va participar en la cacera del senglar de Calidó. Després es va casar amb Anticlea, la mare d’Ulisses, i va ser rei d’Ítaca. Però en l’Odissea només és un vell fet pols que viu retirat al camp, amb una criada siciliana i el seu home i els seus fills, mentre Penèlope i Telèmac s’han d’apanyar a soles en el palau reial amb els pretendents desvergonyits. D’ell diuen que ja és major, molt major, que ja no està per a res i intenten evitar-li disgustos. La seua dona va faltar fa anys de pena per la desaparició d’Ulisses. A Laertes només li queda desfogar-se en el treball de la terra. Tindrà protagonisme al final, en el cant XXIV, quan Ulisses ja ho ha fet tot, ha recuperat el seu lloc en Ítaca i va a buscar-lo per a avisar-lo que ha tornat. També per a preparar-se per a la venjança dels familiars dels pretendents. Se’l trobarà treballant, és la part més rústica de l’Odissea (XXIV, 226-231): 

 

“En un bancal molt ben treballat va trobar el seu pare

que entrecavava les plantes, vestit amb camisa molt bruta

i apedaçada, indecent, i al voltant de les cames portava 

unes gamberes de cuiro per tal d’evitar arrapades.

Per les espines, portava en les mans guants de pell, i es cobria

amb una gorra de cabra pel cap, que donava més pena.”

Ulisses encara no vol descobrir-se i l’aborda de la següent manera (XXIV, 244-250):

“Vell, no pareix que treballes la terra de l’hort sense cura,

sinó que fas molt atent la faena, i no hi ha cap planta,

cap cep de vinya o cap arbre, olivera, figuera o perera,

mal treballada al teu hort, ni tampoc cap bancal de verdures.

Una cosa et diré, tanmateix, però tu no t’enfades:

veig que no tens bona cura del teu propi cos, que suportes

una vellesa penosa i vas brut i amb vestits miserables.”

Ulisses i Laertes per James Fittler (1758-1835)

Tot seguit Ulisses es presenta com una altra persona, per a veure què pensa son pare, i quan comprova que l’enyora se li revelarà (XXIV, 321-323):

“Pare, sóc jo! Sóc aquell, el mateix per qui tu preguntaves,

i que després de vint anys ha tornat a la terra paterna.

Deixa per tant els gemecs, i atura aquests planys llagrimosos.”

El fill perdut ha tornat. Però Laertes no es fia i vol proves de que l’home que té al davant és qui diu que és. “Ulisses, ple sempre d’idees” li mostra la cicatriu que té en la cama i que li va fer un senglar quan era jove. Després li explica els arbres que té en la finca que son pare li va donar. És una altra escena rústica, quasi fa olor a bancal (336-344):

“Et descriuré també els arbres que vares donar-me en la finca

ben treballada, i jo et preguntava per tots aleshores

quan et seguia per l’hort sent encara un infant: caminàvem

entre els plantons i tu anaves dient-me el nom de cada arbre.

Tretze pereres em vares donar, i també deu pomeres

i unes quaranta figueres; i vas assignar-me cinquanta

files de ceps per a mi, on no es fa una sola verema

—perquè el raïm de la vinya pertany a moltíssimes classes—

quan des de dalt, entre estiu i tardor, el gran Zeus els carrega.”

Ara sí. Laertes reconeix al seu fill i tot és alegria i plors. No obstant això, encara queda una cosa: evitar la venjança dels familiars dels pretendents. Però no passa res, estem en l’Odissea i primer toca menjar carn torrada i beure vi negre mesclat. Després, gràcies a la intervenció d’Atena, es produirà la transformació de Laertes (XXIV, 365-369):

“La siciliana, criada fidel del magnànim Laertes,

el va banyar mentrestant dins de casa, el fregà tot amb oli,

i li posà per damunt una capa molt bella. I Atena

se li acostà, reforçà el cos sencer del pastor del seu poble,

i li donà un aspecte robust i més gran de com era.”

Els familiars amb ganes de venjança s’acosten al mas de Laertes, liderats per Eupites, el pare d’Antínous, líder dels pretendents i assassinat per Ulisses. Sembla que hi haurà un conflicte ben gros. Laertes, rejovenit i armat amb bronze, serà el protagonista èpic per un moment (XXIV, 522-525):

 “va disparar una llança, ombrallarga, després de brandar-la,

que colpejà Eupites al casc de galteres de bronze.  

No s’aturà la llançada, i el bronze va entrar dins la cara:

va caure fent un colp sord, i damunt ressonaren les armes.”

Ara el cercle es tanca definitivament. Ulisses i Laertes han matat fill i pare respectivament. El conflicte s’atura per intervenció divina i ací pau i allà glòria. Prou de lluites a Ítaca. Ulisses ha tornat i tindrà una vellesa llarga i rica. De Laertes no en sabem res més, ha tingut el seu epíleg gloriós.

El que em fascina és l’aparent mediocritat de Laertes al llarg del poema, treballant el camp i plorant per les amargures de la vida. És més real que tanta mar, tanta aventura i tanta intervenció divina centrada en Ulisses. És cert que al final recupera part de la “glòria” en l’última batussa, però no deixa de ser un personatge agropecuari, quotidià, banal i per això creïble, identificable en algun conegut, tant per als que sentien el poema fa més de dos mil cinc-cents anys com per a nosaltres. Al contrari que el Càndid de Voltaire, que acaba també cultivant un hort com el súmmum de la felicitat d’un urbanita ignorant, Laertes és un vell que sap de la terra, s’arrapa i sua. Qui ho va escriure coneixia el treball del camp. I és que algú ha de treballar i viure sense èpica, per a que els herois es passegen pel món i visquen desgràcies, i que algú puga fer poemes èpics.

LLIBRE. L’Odissea i les fórmules

Els professors d’història expliquem els poemes de la Ilíada i de l’Odissea d’Homer quan impartim el tema de l’antiga Grècia. Em sentia un impostor perquè tenia pendent l’Odissea. A més a més he llegit al llarg dels anys molts textos i llibres que parlen d’aquesta obra i de la guerra de Troia, però no l’obra originària. Per això, després de llegir l’enèsim refregit (en concret la novel·la La canción de Aquiles de Madeline Miller) m’he decidit i en poc més d’una setmana ha caigut l’Odissea. En la versió de Joan Francesc Mira, una joia, molt accessible. L’he gaudida com un xiquet de 47 anys, com si descobrira per primera volta la història. Com una novel·la d’aventures.

No explicaré l’Odissea, no és menester ni sabria fer-ho bé. En compte d’això vull compartir una cosa que m’ha cridat l’atenció: les fórmules repetitives que utilitza Homer per a referir-se als diversos personatges. Com diu Jordi Cornudella en el pròleg d’aquesta edició les fórmules són “expressions prefixades que es repeteixen al mateix lloc del vers perquè hi encaixen per l’esquema mètric” [ … ] “algun filòleg ha comptat que, tot al llarg de la Ilíada i l’Odissea —poc menys de 28.000 hexàmetres en total—, hi ha pel cap baix unes 25.000 ocurrències de sintagmes o frases o versos formularis”. 

No les he contades però hi ha tantes fórmules que es repeteixen en aquesta l’Odissea que acaben per convertir-se en un company de la lectura. No molesten en absolut, li donen un toc antic ben atractiu i sobretot reforcen la sensació d’oralitat del poema. Cal recordar que ara llegim l’Odissea, però abans la recitaven els aedes de l’antiga Grècia i per això hi ha fórmules i esquemes narratius que es repeteixen, per a que els oients pogueren seguir fàcilment el fil de la història. Homer, l’autor mític, era un d’aquests aedes.

Apunte les principals. Anem allà.

M’ha encantat les fórmules dels déus, com les de Zeus: l’amunteganúvols, el cruel, el que troba joia en el llamp, el company de tot suplicant respectable, el de núvols ombrívols, portaègida i Cronida (és a dir, fill de Cronos).

Atena, molt present en el poema, és la dea d’ulls grisos (preciós, no?)

Hermes: el déu de la vara daurada o l’Argifontes.

Posidó, també molt present i enemic mortal d’Ulisses, és el que sacsa les terres, sacsaterra o cabells blaus.

Calipso és l’enganyadora, la ben arrissada, deessa temible.

Ares: de regnes daurades.

Hefest: el famós artesà.

Afrodita: de belles garlandes, amant del somriure (que bonic!)

Apol·lo: el senyor, el que actua a distància.

Ino (també anomenada Leucòtea): de bells turmells, la filla de Cadme, la deessa blanca (protectora dels mariners).

Tetis (la mare d’Aquil·les): de peus argentats

– 

TEXT. «El darrer enterrament turc a Réthimno»

Al llibre Crònica d’una ciutat de Pandelís Prevelakis hi ha una discreta nota a peu de pàgina que conté una història molt tràgica: la del darrer enterrament turc a la ciutat de Réthimno, a la costa nord de l’illa de Creta. 

Explica un fet que va passar l’any 1923, quan es va produir un intercanvi forçat de poblacions entre Turquia i Grècia. Aquest moviment de poblacions es va acordar en el Tractat de Lausana, el qual va posar fi a la Guerra greco-turca (1919-1922), que va ser una derrota humiliant per als grecs. Per aquest tractat la gran majoria dels turcs que habitaven en territori grec van haver d’anar a Turquia i a l’inrevés, els grecs que vivien en territori turc van haver d’assentar-se dins de les fronteres de Grècia. Va afectar al voltant de mig milió de turcs i un milió i mig de grecs. El resultat va ser un gran ressentiment entre els dos països i també una major homogeneïtat ètnica i religiosa en aquests països. Però en aquell moment fou un drama, una solució dràstica planificada des de despatxos diplomàtics, que va fer que poblacions senceres hagueren d’abandonar les seues cases i terres i emigrar per força.

Pandelís Prevelakis, escriptor grec nascut el 1909, va evocar l’època de la seua infantesa i joventut a la petita ciutat de Réthimno, en la costa nord de Creta, en la seua obra Crònica d’una ciutat. Els lectors en català tenim la sort que aquest llibre està traduït per Eusebi Ayensa, reconegut hel·lenista i que, entre altres coses, va editar fa uns anys la meravella dels Poemes de Kavafis a l’editorial Cal·lígraf. Tot són indicis positius. Crònica d’una ciutat és un llibret molt bonic, ple d’històries, carregat de nostàlgia, amb anècdotes molt entretingudes, però també amb episodis tan colpidors com el de l’expulsió dels turcs cretencs.

Compartisc la nota que es troba a la pàgina 102. És la reproducció d’un article publicat en un periòdic, que conté part del discurs que va fer Prevelakis el 1977, amb motiu del quaranté aniversari de la publicació de Crònica d’una ciutat, titulat «El darrer enterrament turc a Réthimno»:

«Els vaixells que van arribar per endur-se els musulmans  estaven ancorats a mitja milla davant de Réthimno des de feia tres dies i tres nits. Van carregar els homes, les dones i els nens amb tots els seus bagatges i van omplir a vessar les bodegues i les cobertes, tant que no hi cabia ni una agulla, fins que, en rebre l’ordre de salpar, van llevar àncores i van fer sonar tres cops la sirena. Els cristians esguardaven des de terra aquell ramat de gent colpit per l’infortuni i el planyien. L’espectacle els va fer recular per un moment segles enrere, a l’època de les mítiques emigracions de pobles sencers. De sobte, però, alguna cosa va fer que un dels vaixells es quedés aturat, com petrificat. Es disposava a salpar —així ho donava entenent el fum que sortia de la xemeneia—, però allí estava, sense moure’s ni un pam. Van fer baixar una barca i un home a dins va començar a remar cap al port. A mesura que s’hi acostava, els cristians començaren a distingir una dona turca, amb el rostre tapat amb el vel, que duia damunt dels genolls un nadó, talment la Mare de Déu amb l’Infant a l’Epitafi. No els costà gaire adonar-se que el nadó havia mort en el vaixell. El capità estava disposat a llençar el cadàver a l’aigua amb un llast als peus, tal com estipula la normativa que regeix la vida marinera, però la mare, agenollada davant seu, li va suplicar desconsoladament que no ho fes, de manera que el capità li va concedir el favor d’anar a enterrar-lo a terra ferma. Així doncs, la dona turca desembarca amb el nadó mort en braços. La capitania del port, que n’estava informada, la deixa passar. Com que duu el rostre cobert, ningú no sap qui és, però quan s’apropa a la seva casa solitària, alguns la reconeixen i de boca en boca va corrent la veu que la vídua de Khassanis ha perdut el seu únic fill i que ara ha desembarcat per enterrar-lo, després de guarnir-lo convenientment a casa. Moltes dones cristianes del barri hi acudeixen a correcuita per fer-li costat, per plorar amb ella i per colpir-se el pit. A una d’elles, la vídua de Khassanis li encarrega que vagi cada dia a la tomba del seu fill i que tingui encesa la llar de foc a casa seva durant nou dies i nou nits, tal com estableixen els preceptes de la religió musulmana. La dona, senyant-se, li promet que així ho farà. Quina altra cosa podia fer? Coneix prou bé la seva religió. Llavors, agafen l’infant, embolcallat amb un llençol net que ha dut una altra veïna, i el porten a enterrar a Mezària, al cementeri musulmà. Però quin sentit té parlar de cementiri musulmà o cristià, quan la mort d’aquella criatura els havia unit per sempre! Les dones cristianes obren una fossa a terra, hi dipositen amb cura la despulla, la cobreixen de terra, hi basteixen al damunt un petit túmul i acomiaden l’infant, que enfila així el camí cap a la vida eterna. La mare s’esgarrapa les galtes mentre les dones cristianes es persignen. Com un cor, posen enmig seu aquella dona, que semblava una morta en vida, i l’acompanyen fins al moll. Allí li besen els ulls xops de llàgrimes i li prometen un cop més que tindran cura de l’infant com si fos el seu fill. De fet, han començat ja a estimar la innocent criatura, que ha pagat un preu tan alt per l’odi dels adults i el cos de la qual es consumirà ara en terra estrangera, una terra que en altre temps havia estat també la seva.»

–

LLIBRE. Uns fragments de «L’eternitat enamorada», el dietari quasi pòstum de Josep Igual

Josep Igual va ser un escriptor i músic de Benicarló que va faltar l’any 2021. Vivia a Amposta, a les Terres de l’Ebre, un territori a cavall entre “lo Regne” i el Principat. Era un autor d’això que en diuen els màrgens, la perifèria, poc conegut. Va escriure poesia, narrativa i dietaris. L’any 2019 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig per L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017. Fa anys me’l vaig trobar a Twitter per una casualitat afortunada i vaig començar a seguir-lo. No era estrident i m’interessava el que compartia. Li agradava molt Joan Fuster, entre d’altres. Vaig lamentar la seua mort i tenia pendent llegir el seu últim dietari.

L’eternitat enamorada no defrauda, té apunts molt bonics: amb aforismes intercalats, alguns fragments plens de lirisme, excursions, la faena de músic itinerant, observacions quotidianes, també sobre la política i el país (recordem que els anys 2016 i 2017 el procés estava en el seu punt àlgid), comentaris sobre autors/es que admirava (sovint perquè havien faltat, com una necrològica), la companyia del seu gos… Sense data, només apunts, un assaig obert, lliure, personal, engrescador, com ha de ser.

No vull repetir el que ja està dit. Per a saber més d’aquest dietari i de Josep Igual recomane un article bellíssim de Xavier Aliaga que va publicar en El Temps en setembre del 2020 titulat “Declaració d’amor etern al dietarisme“.

Sí que vull compartir uns quants fragments per a que vegeu de què estic parlant:

* * *

Necessita poc adob, l’esperança, per a enfilar-se ufanosa. Així de fràgils i volubles som.

* * *

Escrivim contra el temps, sabent que és impossible cap mínim guany. Escriure és, tant si es vol com si es dissimula, ensenyar els plomalls, i que un o altre s’ofenga per qualsevol raó, desraó o insospitada interpretació conscientment o inconscientment esbiaixada. Necessitem escriure; i escriure és escriure, i avall, que fa baixada. Escriure, pensar a escriure, fer la carta a la família híbrida que l’atzar ens ha donat. Agafar l’anguila d’una intuïda per la cua, ficant la mà nua al bassal fosc. Les paraules no aturen res, no regiren cap mecanisme fonamental del món, però ens permeten intentar l’articulació d’un cert ordre davant el corrent fugaç. Pensant escrivim, i escrivint podem arribar a comprendre una mica, o comprendre que no comprenem prou —que ja és suficient resultat. Aqueixa és l’aposta, aqueix és el pacte. Costa la pell i no, no garanteix cap resultat. Però ens hi posem, hi tornem. Contra el temps, amb el temps, a destemps, compassats, descompassats, que tot s’esdevé en la seriositat de no deixar de jugar, potser guanyant, de tard en tard, en destreses i fondàries.

LLIBRE. «Azucre», la història dels esclaus gallecs

És molt bèstia la història dels gallecs que van ser contractats a mitjan segle XIX per a treballar en plantacions de canya de sucre a Cuba. El llibre Azucre de Bibiana Candia és un relat literari molt emotiu d’aquests fets.

La cosa va anar així: l’any 1853 hi havia molts esclaus negres a Cuba però era menester més mà d’obra i la compra d’esclaus començava a no ser rentable. Un potentat gallec va contractar més de 1700 joves gallecs per a treballar en l’illa. Semblava que les condicions eren bones: trasllat pagat, roba, temps d’aclimatació, faena a canvi d’un salari, un contracte per a cinc anys i el retorn a Galícia també pagat. La realitat va ser terrible: la faena era molt penosa, amb jornades llarguíssimes, poc menjar, el salari era quatre voltes més baix que el que cobrava un negre alliberat, patien malalties tropicals, els habitatges eren infames i també rebien càstigs personals si no complien amb la faena. Més de tres-cents d’aquests joves van morir en els primers mesos. Alguns van escapar i es van refugiar en les muntanyes, on vivien esclaus negres fugats i es van convertir en “cimarrones blancos”. Uns pocs van poder enviar cartes a casa i van contar la situació que patien. Es va produir un escàndol i els contractats al final van ser alliberats de les seues condicions, però el promotor de l’empresa, Urbano Feijóo de Sotomayor, va quedar impune del cas, no va ser processat i fins i tot va aplegar a ser diputat diverses voltes.

Azucre és una novel·la breu que relata aquests fets a partir de les experiències d’un grup de joves gallecs que van anar en el primer vaixell. Hi ha tres parts: la primera és el recorregut dels joves des dels seus pobles de Galícia fins al port de la Corunya; la segona és la travessia per l’Atlàntic, com si foren una càrrega de mercaderies; la tercera es localitza a Cuba, on els reben les autoritats amb solemnitat i en poc temps descobreixen el seu destí.