MÚSICA. “Descalces” de Roba Estesa, la bellesa del folk calentó

Roba Estesa és un grup de música del Camp de Tarragona. Està format per 6 xiques i la lletra de les seues cançons són molt reivindicatives. No el coneixia fins ahir, quan un xic que es diu Dani el va recomanar en un comentari que ha fet en l’entrada del passat Dia de la Dona (2017).

Moltes gràcies a Dani, perquè són fantàstiques, m’han agradat moltíssim. La veritat és que estem vivint un moment de gràcia pel que respecta a la música catalana. Això a la meua època no passava… (ai, que em faig major).

Podeu visitar el seu web i descarregar-vos el seu disc “Descalces“: www.somrobaestesa.cat/

Ací tenim la llista de reproducció, per si voleu fer un tast:

 

Anuncis

LLIBRE. «Lliçó d’alemany» de Siegfried Lenz (1968), sobre la cultura de l’obediència

63_llico_dalemany_siegfred_lenz

Un dels llibres que he pogut llegir-me fa poc ha estat Lliçó d’alemany, de Siegfred Lenz (1926-2014). M’ha agradat molt per diversos motius. En diré tres:

1. Nazis: està ambientat en l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i els anys posteriors, però en cap moment apareix la paraula nazi. No és una novel·la típica, lineal i previsible. Sí que apareix, i molt, la paraula obediència, i també deure. Més que buscar la llàgrima fàcil es tracta de fer-nos veure un ambient, una cultura de l’obediència que va permetre el que va passar i tots sabem. No busqueu batalletes, ni falta que en fan.

2. El paisatge: l’acció transcorre quasi plenament en un poblet costaner del nord d’Alemanya, en la regió de Frísia, a l’estat d’Slesvig-Holstein. El mar, el vent, els núvols, la llum somorta, les torberes, els canals, els molins, les marees fortes, els camins rurals. El paisatge no ambienta, és un protagonista més.

3. El pintor: a la novel·la hi ha un pintor que es diu Max Ludwig Nansen, a qui se li ha prohibit pintar per no seguir els dictats de l’art oficial. Com a bon artista farà el possible per a desobeir aquesta ordre, mentre el policia local farà el possible per a que no puga fer-ho. Siggi Jepsen, el fill del policia local es trobarà enmig dels dos. El conflicte entre la llibertat i l’obediència el trobem en un exemple quasi banal, però amb unes connotacions universals. Respecte al pintor Nansen cal dir que està inspirat en Emil Nolde (1867-1956), un artista famós del corrent expressionista, estranyament amb simpaties nazis, però a qui malgrat això se li va prohibir pintar. De fet el seu nom era Emil Nansen (mira que estava fàcil). Disculpeu l’spoiler, no ho sabia fins que no he llegit el postfaci del traductor, però em sembla que no canvia en res la lectura de la novel·la. Al final d’aquesta entrada trobareu una petita selecció de pintures de Nansen (el de veritat).

I ja està, només volia fer aquests apunts. No fa falta que diga més perquè a Internet podeu trobar enllaços a crítiques i ressenyes professionals, amb més spoilers de l’argument i més informació sobre l’autor (a qui per cert relacionen amb Günter Grass). Per exemple podeu visitar el web de l’editorial Club Editor.

També vull dir que no crec que siga una novel·la per a recomanar de manera general als alumnes (són quasi cinc-centes pàgines, ens matarien). No obstant això, sí que es pot utilitzar per a il·lustrar alguns fets històrics, i per a citar-la, com un estímul més dels que tot professor llança en una classe. De vegades sembla impossible, però sempre hi ha algun jove a qui aquestes coses se li queden per dins, i mai se sap fins a on poden créixer.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TEATRE. “Per què no vaig al teatre” de Quim Monzó

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva.

No, no és un hivernacle, és el Gran Teatre de Xàtiva (la Costera, País Valencià)

 

A qui no li agrada el teatre? Recorde vivament les primeres dos obres que vaig veure de jovenet: el Lazarillo de Tormes interpretat per Rafael Álvarez “El Brujo” i Las guerras de nuestros antepasados de Delibes, amb un grandíssim José Sacristán. M’agrada molt el teatre, però reconec que no acabe de trobar-me còmode. Com sóc prou tímid el fet d’estar entre molta gent em posa nerviós, i també estan les xarrades banals mentre esperes que comence, i especialment m’irriten les interpretacions exagerades, sobreactuades.

Dic açò perquè resulta que aquest matí he anat al teatre. Hem vist una adaptació de L’Espill de Jaume Roig, portat a escena per la companyia valenciana Crit. Ser actor ha de ser dificilíssim i la parella que estava sobre l’escenari ha treballat de valent, amb un text completíssim, molt ben lligat. Era un espectacle dirigit especialment als alumnes, en aquest cas de 1r de Batxillerat.

Em van avisar el dilluns que havia d’anar, justament en dos hores lliures que tinc, mira quina gràcia. L’organització ha sigut un poc caòtica perquè donava la sensació que ningú sabia res d’on anàvem ni per què, ni professors ni alumnes. En teoria estava organitzat pel Departament de Valencià però tampoc sabien massa de què anava la cosa. Total, que no hi havia res treballat amb anterioritat: és tractava d’anar, seure, assistir a la representació i au, cap a l’institut de nou. Pagava l’Ajuntament de Xàtiva, crec. Els alumnes, contents, és clar, són dos hores sense classe. Els professors, perplexos i contents, és clar, són dos hores sense classe (menys jo, que eren dos hores lliures, punyeta!). Els actors, contents, supose, treballant i donant la vida en l’escenari, fent allò que els agrada, se’ls notava, o ho dissimulaven molt bé que per això són actors. L’encarregat de la calefacció, contentíssim, perquè no l’ha encesa i, malgrat estar a la càlida Xàtiva, feia un fred de mil dimonis allà dins, i hem acabat tots amb els peus glaçats.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

NOVEMBRE. Parlem de coses boniques

El Cavall Verd, a la Vall de Laguar (la Marina Alta, País Valencià).

El Cavall Verd, a la Vall de Laguar (la Marina Alta, País Valencià).

 

El passat divendres 25 de novembre en 2n d’ESO uns quants alumnes i jo ens vam emocionar molt mentre llegíem un text i els explicava l’expulsió dels moriscos valencians, allà per l’any 1609. El text tractava sobre els fets de la serra del Cavall Verd, a la Vall de Laguar, prop de Dènia, on un nombrós grup de moriscos, famílies senceres, es van resistir a l’expulsió. Va ser un moment molt bonic.

De quan en quan en classe ens trobem amb moments com aquest. Açò m’ha donat la idea de compartir algunes experiències que estic vivint en els últims dos mesos. No són grans projectes pedagògics, ni cap activitat extraordinària. Són petites accions que bàsicament m’alegren el dia, i de vegades també a alguns alumnes. Cal tenir en compte que les classes d’Història i Geografia solen ser prou lineals (o avorrides, parlem clar), i que es basen en tres tipus d’activitats: 1. subratllar el llibre de text i fer explicacions; 2. exercicis senzillets; 3. examen, i tornem a començar ad nauseam. El que sol variar d’un professor a un altre és el caliu amb l’alumnat, no massa el procediment pedagògic, ja que continuem donant classe per matèries en compte de per competències, amb tota una estructura administrativa molt rígida i tradicional. Total, que ningú espera de nosaltres que siguem uns Montessori. Potser algun dia siga possible, per mi encantat.

Però anem als exemples bonics. En posaré cinc, un per cada nivell on done classe:
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

BELLESA. Documentals de “Planet Earth II”

david_attenborough

Com que sóc un fan de David Attenborough i dels documentals sobre el món natural de la BBC vull compartir uns vídeos que m’han encantat. Es tracta del trailer de Planet Earth II, i també el vídeo viral de la iguana fugint d’un grup de serps, i de regal unes imatges del lleopard de les neus, un dels meus animals favorits. Vull tenir-los sempre a la mà.

Per què? En primer lloc ja ho he dit, perquè m’agraden molt els vídeos bonics, i en segon lloc perquè de vegades necessite alimentar-me de bellesa, encara que sone cursi.

De fet, enguany en l’última hora dels dijous i dels divendres em toca classe amb els dos grups que tinc de 1r d’ESO, i que són molt molt molt vius. Una manera de poder acabar amb un poc de dignitat aquestes sessions és la promesa que faig als alumnes de veure un vídeo bonic al final de classe si es porten bé, i de moment em funciona. Podem estar una bona mitja hora fent classe “normal”, i en acabant veiem un vídeo o dos, i així se n’anem tots ben contents a casa. La setmana que ve els posaré els vídeo de les serps i estic segur que els encantarà, com a mi. No tot ha de ser pissarra i clarió… 😉

Vídeo 1: trailer de Planet Earth II

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

SETEMBRE. Nou curs i de professor a Xàtiva

ies-jose-de-ribera-xativa-2016

IES José de Ribera, a Xàtiva

 

No és broma. Després de quatre anys torne a l’ensenyament. Aquest curs estaré a l’IES José de Ribera, a Xàtiva (la Costera), i pel que sembla estaré ben divertit.

M’han assignat 7 grups i 5 nivells o assignatures diferents. A veure: tinc dos primers, un segon i un tercer d’ESO, un primer de Batxillerat i dos de Cultura Clàssica de segon. Això és una “tafarrà”, però ho agafe amb ganes i bon humor.

Per tant, abandone la faena de “Responsable” de Participació Ciutadana a l’Ajuntament d’Alcoi. Ho deixe perquè estava cansat de pegar-me cabotades contra la paret, perquè m’esgota la burocràcia i la sordidesa dels jocs de poder, i perquè tenia ganes de tornar a l’ensenyament. També m’ha convençut el fet que necessite punts per a aconseguir la plaça de professor: en les oposicions de fa dos mesos vaig traure un digne 7,55 en la part teòrica però em va enfonsar la falta de punts. Són les regles del joc, tal com hem deia un amic.

Així, aquest dilluns he començat la nova faena, he conegut a un bon grapat de companys (bellíssimes persones), he tingut les meues primeres classes i he gaudit de la tremolor del primer dia. Fins i tot he enviat a dos alumnes a passejar. També he suat com un campió (Xàtiva i la calor, no és un tòpic). Els pròxims dies seran interessants.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. «No hay tanto pan» de Sílvia Pérez Cruz

Cerca-de-tu-casa-Musica-y-desahucios_silvia_perez_cruz_2016

És que no me la puc traure del cap. La tinc ficada des de fa setmanes, com un corcó que em rosega i em rosega, i quan passege “no hay tanto pan pan pan”, i a la faena “no hay tanto pan pan pan”, i quan un pesat em parla “no hay tanto pan pan pan”, i la taral·lege i la gent em mira, i cada vegada m’emociona.

La compartisc a veure si així me la lleve de damunt, o us contamine d’emoció com m’ha passat a mi. Si algú pot anar a veure la pel·lícula Cerca de tu casa que em conte què tal, perquè em ve fatal anar fins a València per a veure-la, i quan puga la compraré i si està bé la posaré a classe, perquè té bona pinta, i a veure si així entre tots i totes compartim corcons de bondat.

Més coses:

VALENCIÀ. El discurs de Karlos Bernabé a Oriola (30-06-2016)

sí_al_valencià_gran

El passat 30 de juny de 2016 vam coexistir amb la creació d’un dels documents més importants per al País Valencià dels últims anys, des del punt de vista històric i sociolingüístic. Es tracta, com no, del discurs que Karlos Bernabé, un regidor de Cambiemos Orihuela, va realitzar contra la moció presentada al plenari municipal pel Partit Popular d’Oriola i que s’anomenava “Moción sobre el uso impositivo del valenciano”.

És un discurs redó, que desmunta multitud de prejudicis lingüístics i classistes, i també xenòfobs. Ataca al centre de la demagògia més barata que podem trobar amb relació a la coexistència de llengües, però que funciona entre sectors molts amplis de la població i té la seua recompensa política.

He volgut compartir-lo perquè el temps passa i vull conservar-lo, per a veure’l de tant en tant, perquè en aquest discurs tenim arguments preciosos, amb paraules que hem de cuidar, que serveixen per a rearmar-nos contra tanta intolerància, tant de cinisme, i sobretot contra tanta estupidesa.

Algun dia aquest discurs estarà en algun llibre de text o material docent. Malament, si no.

Més informació:

DOCUMENT. Enllaç a la moció del PP: “Moción contra el uso impositivo del valenciano

ARTICLE. “Karlos Bernabé: Cómo saltar a la fama defendiendo el valenciano en Orihuela frente a los ataques del PP“, eldiario.es, 12/07/2016.

ARTICLE. “Karlos Bernabé: un exemple de dignitat i de valencianisme“, per Josep Miquel Bausset, a La Veu, 15/07/2016.

DONA. el Diluvi canta “I tu, sols tu”

dia_de_la_dona_8_març

El pròxim 8 de març és el Dia de la Dona. A Historiata hi ha alguns recursos per a treballar aquesta diada reivindicativa a l’aula, i fora d’ella.

Enguany vull afegir la cançó I tu, sols tu. És una cançó d’un grup valencià que m’agrada molt, de Castalla, i que es diuen el Diluvi.

Baix del vídeo trobareu enllaços a altres recursos i també la lletra d’aquesta cançó.

Bona diada!

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Noches sin dormir” d’Elvira Lindo (2015), per a canviar d’aires

noches-sin-dormir-elvina-lindo-nova-york

No he pogut evitar llegir l’últim llibre d’Elvira Lindo i encara que sé que no té cap relació clara amb un bloc d’història com aquest, vull compartir unes notes perquè és un llibre que posa de bon humor, i perquè tenia ganes de fer aquesta digressió.

El vaig comprar per ràbia, poc abans de Nadal. Li’l vaig regalar a Llúcia, la meua dona, perquè sabia que li agradaria i per a superar un cert sentiment de culpabilitat del tipus “amb la de coses que tinc per llegir”. Em trobava a la Llibreria Llorens d’Alcoi, arreplegant dos llibres seriosos que tenia encomanats, i una senyora d’uns cinquanta anys, en perfecte castellà d’Alcoi i amb la perfecta impertinència dels bufanúvols li demanava a Vero, la dependenta vivaç que em cau molt bé, “libros sobre Alcoy, ¿qué tienes sobre Alcoy?”, i el típic “no, no, sólo sobre Alcoy”. Evidentment eren per a regalar, per a quedar bé de la manera més grisa possible, i per a alimentar el sòrdid provincianisme de les petites ciutats que es pensen que són el melic del món. Al meu poble els llibres sobre temes locals són, diguem-ne, una tradició per a decorar les prestatgeries dels menjadors. Tanta ràbia tenia de l’escena i de com li parlava la “imbècil” a Vero que em vaig girar i quan vaig veure damunt d’un expositor aquest llibre sobre Nova York el vaig agafar.

Noches sin dormir. Último invierno en Nueva York és un diari de la popular escriptora i periodista Elvira Lindo, sobre l’últim hivern que va passar a Nova York, una ciutat que coneix bé per haver viscut més de deu hiverns allí amb la seua parella, l’escriptor Antonio Muñoz Molina.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »