LLIBRE. «El Pati Maleït» d’Ivo Andric (1954), subratllat a Cocentaina

Era un misteri però ja sé per què en l’aparador de novetats de la biblioteca de Cocentaina hi ha llibres subratllats. Solen ser llibres que m’atrauen molt i que de vegades agafe en préstec. Llibres en català, publicats recentment, d’autors i editorials no massa conegudes. El misteri és que estan subratllats, encara que ningú els haja agafat abans que jo. Millor dit estan corregits, plens de símbols de corrector, amb la proposta de millora al marge, sempre en llapis.

El fet és que el divendres passat vaig baixar a aquesta biblioteca amb els xiquets. El meu Joan necessitava un llibre sobre el cos humà (en vam trobar un de magnífic). En l’aparador de novetats estava El Pati Maleït d’Ivo Andric i Els dies maleïts d’un tal Ivan Aleksèievitx Bunin, aquest últim sobre la Revolució Soviètica. Els vaig agafar i sí, estaven plens de correccions i jo era el primer que els agafava en préstec. Qui ho havia fet? Li vaig preguntar a la bibliotecària i em va contar divertida que hi havia un xicon que els donava a la biblioteca regularment. Puc constatar que fa anys que ho fa. No em vaig atrevir a preguntar-li res més sobre ell. Com la bibliotecària i jo ja tenim una edat un “xicon” igual pot tenir vint que cinquanta anys. El cas és que és una persona que viu a Cocentaina o prop, que compra llibres no massa comercials, els llig, s’entreté corregint-los i temps després els dona a la biblioteca, i té un gust meravellós. 

De llibres així, corregits, que recorde ara mateix m’he llegit Tsili, història d’una vida d’Aharon Appelfeld o Les nits blanques de Dostoievski. Ara acabe de llegir-me el de El Pati Maleït d’Ivo Drina. Segons la contraportada del llibre “els escriptors serbis van escollir El Pati Maleït com la seva millor novel·la del segle XX”, i encara que sé que això és un reclam publicitari no em vaig poder resistir. És una novel·la breu, poc més de cent pàgines, sobre un monjo de Bòsnia, fra Petar, que passa un any per error en una presó d’Istanbul que la gent anomena El Pati Maleït. Està ambientada en l’època final de l’Imperi turc. Apareixeran diversos personatges, cadascun amb el seu caràcter i el seu relat. 

A més de fra Petar, destaquen sobretot tres personatges: Karadjoz, el director de la presó, un ésser repulsiu i amable per igual; Haim, un xarraire i fussador molt pesat però gràcies al qual coneixem alguns detalls importants; per últim, Camil, un jove tancat en el seu món d’estudis històrics, inútil per a la vida real a causa de la seua innocència. 

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

MÚSICA. «Mare, me’n vaig a França» de Rusó Sala (2015)

Rusó Sala és una jove cantautora de Roses, a l’Alt Empordà, que fa unes cançons precioses.

Ha publicat de moment tres discos i a l’últim, titulat Fil de coure, del 2015, té una cançó molt bonica, en forma de carta a una mare, sobre la retirada i els deportats als camps de concentració nazis, al final de la Guerra Civil i durant la Segona Guerra Mundial. De l’episodi històric de la retirada també tenim el poema “Corrandes d’exili” de Pere Quart, que van musicar Ovidi Montllor i Lluís Llach, i que vaig compartir fa temps en la versió cantada de Sílvia Pérez Cruz (vegeu “POESIA. “Corrandes d’exili” de Pere Quart, 1939“).

Respecte a Rusó Sala, fa una música tranquil·la, aparentment senzilla, una guitarra o dues i una veu, a partir de diverses influències i amb lletres poètiques. Potser no és una música recomanable per a posar en classe (els adolescents són complicats), però sí per a moments puntuals, per a recomanar-la, o enviar l’enllaç… qui sap?

A més d’aquesta cançó titulada “Mare, me’n vaig a França“, Rusó Sala en té moltes altres, però us recomane que les trobeu vosaltres, al seu canal de YouTube o podeu consultar el seu web: http://rusosala.com/. Encara que voldria assenyalar-ne dos: “La meva terra” i “Mar oberta“, les dos molt boniques, i la segona a més a més forma part del projecte #Planters, per a donar suport a l’organització Proactiva Open Arms, amb la participació de més de 200 xiquets i joves de Figueres i Sant Feliu de Guíxols. 

Tot seguit, el vídeo de “Mare, me’n vaig a França“, amb imatges de la retirada i els camps de concentració francesos i alemanys, i textos de Montserrat Roig, Joaquim Amat-Piniella i Neus Català. Més avall teniu la lletra de la cançó.

 

Lletra de la cançó “Mare, me’n vaig a França”  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «La vida i la mort d’en Jordi Fraginals» de Josep Pous i Pagès (1912)

Alguns del millors moments de l’estiu passat els vaig passar llegint la novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. És un clàssic, un clàssic del Modernisme i de la narrativa rural, però reconec que no el coneixia fins fa poc. L’he llegit en un exemplar de la col·lecció MOLC (“Les millors obres de la literatura catalana”), la de les tapes grogues. El vaig agafar de la biblioteca de Cocentaina, un lloc molt recomanable, i m’ha agradat tant aquest llibre que he acabat comprant-me’l, de segona mà, en la mateixa edició. 

Publicada el 1912, és l’obra més famosa de Pous i Pagès. És una novel·la sobre una vida, la del jove Jordi Fraginals que vol fer el seu propi camí. Per aconseguir-ho ha de vèncer nombrosos obstacles. El seu pare volia que fos capellà, però ell no té cap vocació i acabarà fugint del seminari. És el relat típic, i molt positiu, sobre la defensa de la força de la voluntat i de la dignitat de l’individu, una lluita contra les tradicions i les rutines. Aquestes idees solen provocar conflictes perquè qüestionen les convencions socials i la preeminència dels poderosos. En classe d’Història parlem contínuament d’aquest tipus de conflictes, per exemple amb els progressistes i els conservadors, i tots els que vulgueu afegir.

És una novel·la que m’agradaria tornar a llegir en uns anys. Té algunes escenes memorables. Vull compartir uns fragments que m’han agradat molt:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

BON DIA, ningú ho ha demanat però fa bon dia

Elefant a l’IES Pare Arques de Cocentaina

 

Bon dia! Després d’un any i mig de descans encete una nova etapa a Historiata.

No vaig a calfar-me massa el cap i l’estil i els continguts seran semblants. Aniré fent segons em demane el cos i les meues inquietuds. Supose que compartiré lectures, alguns documentals i pel·lícules, un poc de música, alguns recursos educatius més concrets i potser alguna experiència de l’aula. Torne perquè hi ha coses que vull compartir, per posar-me una mica de disciplina de treball i sobretot perquè m’ho passe bé.

Aquest curs 2018-2019 estaré a l’IES Pare Arques de Cocentaina, a 10 minuts en cotxe de ma casa. Tinc un bon grapat de grups: un 1r ESO de Valors, dos 3r ESO, dos 4t ESO, un 1r BAT d’Història del Món Contemporani i per a rematar-ho un 2n BAT d’Història d’Espanya. Estaré entretingut, i segur que aprendré moltíssim.

El que més m’ha cridat l’atenció d’aquest institut és que tinc una aula matèria per a mi soletes, tota per a mi (i els alumnes, vaja), i estic contentíssim. Té vistes al nord, cap al castell de Cocentaina, la serra de Mariola i la muntanya del Benicadell. Podrem omplir les parets de fulls, imatges, línies del temps, cartolines, etc. Serà com un despatx-aula, perquè les hores que tinc buides no vindrà cap grup i podré treballar tranquil·lament ací. Estic pensant en portar-me una o dos plantes per a donar-li un toc més amable i viu.

Una altra cosa positiva és que tingut la sort de coincidir amb Alejandro Barber, també professor d’Història, que està guiant-me pacientment, i amb qui vaig compartir la carrera d’Història, excavacions arqueològiques i fins i tot l’Erasmus a Itàlia. Casualitats de la vida, vint anys després ens hem retrobat. Qui anava a dir-ho? Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. “Descalces” de Roba Estesa, la bellesa del folk calentó

Roba Estesa és un grup de música del Camp de Tarragona. Està format per 6 xiques i la lletra de les seues cançons són molt reivindicatives. No el coneixia fins ahir, quan un xic que es diu Dani el va recomanar en un comentari que ha fet en l’entrada del passat Dia de la Dona (2017).

Moltes gràcies a Dani, perquè són fantàstiques, m’han agradat moltíssim. La veritat és que estem vivint un moment de gràcia pel que respecta a la música catalana. Això a la meua època no passava… (ai, que em faig major).

Podeu visitar el seu web i descarregar-vos el seu disc “Descalces“: www.somrobaestesa.cat/

Ací tenim la llista de reproducció, per si voleu fer un tast: