MÚSICA. «No hay tanto pan» de Sílvia Pérez Cruz

Cerca-de-tu-casa-Musica-y-desahucios_silvia_perez_cruz_2016

És que no me la puc traure del cap. La tinc ficada des de fa setmanes, com un corcó que em rosega i em rosega, i quan passege “no hay tanto pan pan pan”, i a la faena “no hay tanto pan pan pan”, i quan un pesat em parla “no hay tanto pan pan pan”, i la taral·lege i la gent em mira, i cada vegada m’emociona.

La compartisc a veure si així me la lleve de damunt, o us contamine d’emoció com m’ha passat a mi. Si algú pot anar a veure la pel·lícula Cerca de tu casa que em conte què tal, perquè em ve fatal anar fins a València per a veure-la, i quan puga la compraré i si està bé la posaré a classe, perquè té bona pinta, i a veure si així entre tots i totes compartim corcons de bondat.

Més coses:

Anuncis

EDUCACIÓ. «Diálogo por la educación», per a una nova i definitiva llei d’educació

08 matilda alegria

Recomane veure el vídeo titulat «Diálogo por la educación» (5 minuts), elaborat per diversos col·lectius com Yo estudié en la pública, Attac-España, Associació de mestres Rosa Sensat, Oxfam Intermón, Juventud Sin Futuro, Ecologistas en Acción, i altres. S’ha publicat en abril de 2016.

És un vídeo que defensa això, un diàleg per l’educació, per a impulsar una nova, consensuada i esperem que definitiva Llei d’Educació, amb tres punts en comú:

DEMOCRÀTICA: elaborada amb la participació de la comunitat educativa i la ciutadania.

ESTABLE: centrada en les necessitats de les persones i no en els interessos dels partits (i d’altres grups de pressió, com per exemple l’Església catòlica).

COMPROMESA: amb un món més just.

Més informació a la plataforma: laeducacionquenosune.org

Més informació i recursos sobre Ensenyament a Historiata:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Curso-urgente-de-política-para-gente-decente-monedero

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

POLÍTICA. Dos vídeos sobre la democràcia, per #Whymaps (2016)

Democracy

M’ho he passat en gran veient dos vídeos d’uns 10 minuts cadascun que acaba de traure #WHYMAPS amb el títol genèric de #WHYDEMOCRACY. Després de l’èxit que van tenir amb el vídeo sobre la crisi de Síria (i que vaig compartir fa uns mesos), ara n’han fet aquests dos sobre què és la democràcia. Així, com uns campions.

El primer vídeo tracta de mostrar que no vivim en autèntiques democràcies, sinó en sistemes polítics representatius, i que açò no s’ha de confondre. El segon vídeo es dedica a construir el concepte de democràcia, basant-se en la democràcia que va existir a l’antiga Grècia, en concret a la ciutat d’Atenes.

Hi ha moltes qüestions que hi apareixen que em semblen difuses o incompletes, i inclús algunes massa agafades pels pèls, però m’ha semblat un recurs molt bo per a suggerir debats sobre la política. Només per això és un grandíssim treball. A més a més estan molt ben fets.

Compartisc els vídeos, per a tenir-los a mà.

1. No veas este video si vas a votar hoy:

2. Qué es REALMENTE la democracia:

Explicació del vídeo per #WHYMAPS: Algunas cosas interesantes sobre #WHYDEMOCRACY, amb el per què, la documentació, les fonts, Rousseau, els partits polítics i les veritats incòmodes [consultat 14/02/2016].

I acabem amb un somriure mafaldià:

mafaldademocracia

LLIBERTAT. Vídeo: #NoPensoCallar

Llibertat_dexpressio

Segurament ja l’heu vist, la secció catalana d’Amnistia Internacional ha fet un vídeo, que ha esdevingut viral, per a publicitar l’exposició d’il·lustracions per la llibertat d’expressió “No Penso Callar“. Dura només quatre minuts i mig.

El compartisc perquè vull guardar-me’l en Historiata.

I tu? Com et sentiries si algú et prohibís fer servir un color?

Més recursos sobre els drets humans:

LLIBRE. “Resum de literatura grega” de Carles Riba (1927), reeditat i amb una antologia de textos impagable

portada-carles-riba-resum-literatura-grega

Resum de literatura grega és un llibre amb unes lliçons de Carles Riba (1893-1959), un reconegut poeta i homenot de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX. Aquestes lliçons les impartia a l’Escola Superior de Bibliotecàries, de 1916 a 1924, en el marc del projecte cultural de la Mancomunitat de Catalunya, ja sabeu, la de Prat de la Riba i companyia.

Aquest llibre es va publicar originalment el 1927, i ara s’ha reeditat per Edicions Cal·lígraf, una editorial de Figueres que no coneixia de res fins que Enric Iborra va recomanar aquest llibre al seu bloc la serp blanca.

Per la meua part em trobe molt còmode llegint sobre els clàssics, encara que reconec que, així, de colp, veure un llibre sobre literatura grega clàssica pot fer un poc de mandra. Per a la majoria és un tema massa culte, elevat, fins i tot un tant hieràtic. Però per a tota persona que tinga una curiositat natural insaciable aquest petit llibre és molt recomanable: serveix com a mapa, per a veure què és això de la literatura grega.

El llibre té tres parts: un pròleg a càrrec d’Eusebi Ayensa, el text original de Carles Riba, de poc més de cinquanta pàgines, molt esquemàtic però amb algunes anotacions, per a mi, molt divertides i suggeridores, i finalment una antologia de textos realitzada també per Eusebi Ayensa.

Crec que és un llibre que sap a poc, no perquè estiga incomplet, sinó perque fa ganes de llegir més sobre l’antiga Grècia, i perquè amb llibres com aquest la solemnitat clàssica desapareix un poc i la seua història esdevé més humana, més acolorida i sobretot més actual. Els grecs no eren només musculats superherois i diletants filòsofs, sinó també homes i dones ben vius que van saber traslladar les seues cabòries, que són les nostres també, a la seua literatura.

Per a complementar aquest llibre recomane la Història dels grecs d’Indro Montanelli, un periodista italià que fou un gran divulgador cultural. Me’l vaig llegir fa temps, i és un dels pocs llibres que he llegit en la llengua original (Storia dei greci). Tinc ganes de tornar-me’l a llegir.

També em va agradar molt Historia menor de Grecia, de Pedro Olalla, farcit d’històries breus i molt significatives. Per a estar sempre rellegint-lo.

Per cert, també hi ha un Resum de literatura latina del mateix Carles Riba, també publicat per Edicions Cal·lígraf, i encara que el vaig demanar farà un parell de mesos, al mateix temps que el resum de la grega, no hi ha manera que me’l porten. De vegades sembla que les distribuïdores fan boicot a les petites llibreries que encara resisteixen a tanta deixadesa. Demà m’escaparé una estona de la faena i tornaré a passar-me per la llibreria que més visite, la Llibreria Llorens al carrer Sant Llorenç d’Alcoi, petita, incòmoda i encantadora, i saludaré als coneguts, els recordaré la comanda i somriuré amb complicitat mentre telefonen al distribuïdor davant de mi per a preguntar-li que què passa amb el meu llibre.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PARTICIPACIÓ. “Projecte per al Departament de Participació Ciutadana i per a fomentar i millorar la democràcia participativa a Alcoi”

campanar des de participació ciutadana alcoi

El campanar de Santa Maria des del Departament de Participació Ciutadana de l’Ajuntament d’Alcoi (Carrer Major, 10, 2a)

 

En aquest apunt d’Historiata compartisc un document molt personal. Es tracta de la meua proposta de projecte per a optar al lloc de “Responsable de Participació Ciutadana” de l’Ajuntament d’Alcoi, on treballe des de fa anys (bases del concurs en pdf). Malauradament no sempre he treballat en faenes tan entretingudes com aquesta. Aquest lloc de treball és de nova creació, si bé fa sis mesos que estic ocupant-lo per adscripció provisional, i confesse que estic passant-m’ho bé, que estic coneixent a persones ben interessants i que estic aprenent moltíssim.

Respecte al projecte, he intentat que siga un document senzill i pràctic. De fet és un miniprojecte, un simple esbós sobre algunes qüestions i algunes activitats per a posar en marxa processos de democràcia participativa a un municipi, en concret a Alcoi. Partia de la limitació d’escriure en lletra Arial de 12 punts i un màxim de 10 pàgines. Però de tota manera he dit coses que volia dir i he fugit d’escriure “lletra morta”, és a dir frases i més frases retòriques, prescindibles i avorridíssimes. Estic raonablement satisfet, encara que cada epígraf que he posat donaria per a escriure un llibre. El pròxim dia 15 d’abril el defendré davant del tribunal.

Ací el teniu:

 

PROJECTE PER AL DEPARTAMENT DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA I PER A FOMENTAR I MILLORAR LA DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA A ALCOI

 Versió per a imprimir en pdf

 ÍNDEX

1. Qüestions fàcils sobre Participació: què, qui, quan, per què

2. Qüestions difícils sobre Participació: com

            2.1. Base legal: el Reglament de Participació Ciutadana

            2.2. Dret a intervenir en sessions públiques

            2.3. Formació en participació

            2.4. Comunicació / Informació

            2.5. Transparència

            2.6. Recolzament a les associacions

            2.7. Participació a les escoles

            2.8. Pressupostos Participatius

            2.9. Canals de queixes

            2.10. Consells ciutadans

            2.11. Festivitats cíviques

            2.12. Altres

3. Materials inspiradors per a la Participació

  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “Nadie es neutral en un tren en marcha” de Howard Zinn (1994), les memòries d’un historiador combatiu

Howard Zinn (1922-2010)

Howard Zinn (1922-2010)

“Nunca en mis clases he ocultado mis ideas políticas, el odio que me inspira la guerra y el militarismo, la indignación que me produce la desigualdad por cuestiones de raza, mi fe en el socialismo democrático, en la distribución racional y justa de las riquezas del mundo”.

M’encanta la claredat. Aquesta afirmació, tan políticament i pedagògicament “incorrecta”, és una de les moltes semblants que es poden trobar en aquest llibre de memòries. Howard Zinn, l’autor, (1922-2010) va ser un historiador i politòleg nord-americà que va destacar pel seu compromís social. Va nàixer dins d’una família humil a Nova York, de jove va treballar en nombroses faenes manuals i va servir en un bombarder durant la II Guerra Mundial. Va arribar a professor de Ciències Socials passats els trenta anys i el primer lloc on va treballar va ser a una escola universitària per a negres a Atlanta, on va topar amb la segregació racial i l’educació tradicional. Posteriorment va ser professor a la Universitat de Boston. Va lluitar sempre a favor dels drets civils dels negres, de les dones i de les minories, contra les injustícies i les desigualtats, i es va oposar públicament a la guerra de Vietnam. Va defendre un activisme optimista, amb sentit de l’humor i fugint de dogmatismes. La seua obra més popular és A People’s History of the United States (1980), publicada també en castellà amb el títol La otra historia de los Estados Unidos (enllaç a l’editorial Hiru), on qüestionava la tradicional història del seu país, basada en un relat d’èxits cap a la llibertat, i denunciava les matances als indígenes, l’explotació social, les desigualtats i la cultura de la violència. La veritat és que va ser una persona fascinant.

 

portada_howard_zinn_nadie_neutral_tren_machaAquest llibre me’l va recomanar fa un temps Marc Ferri, un professor d’història amb qui vaig coincidir a Alzira. Em va dir que “Howard Zinn és el Noam Chomsky dels historiadors”. Vaja que sí, de fet Zinn i Chomsky van ser durant molts anys amics i companys de lluites.

Potser la frase més colpidora del llibre és el mateix títol: “Ningú és neutral en un tren en marxa”. M’agradaria recordar-la sempre. És una frase que l’autor deia als seus alumnes i que explica una idea molt senzilla: ningú, absolutament ningú, pot dir que és neutral (o objectiu), perquè proclamar-se neutral significa deixar-se portar pel corrent, acceptar les injustícies, ser un covard, o com a mínim un pusil·lànime. Aquesta frase sintetitza centenars de pàgines sobre el debat entre l’objectivitat i la subjectivitat en les ciències socials, i en la vida.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “La culpa es de los libros” de Pascual Serrano, un llibre de llibres

La_culpa_es_de_los_libros

La culpa es de los libros és un llibre del periodista Pascual Serrano, publicat el 2014 per l’editorial Icaria, amb el subtítol “Escritos tras mis lecturas”. Està format per dèsset capítols on l’autor comenta breument l’impacte que li han produït les idees d’alguns llibres, recents o antics, i que ell relaciona amb la situació de crisi que estem vivint, de crisi sistèmica.

Aquest llibre és important perquè tal com deia George Orwell, a la seua novel·la 1984, “els millors llibres són els que ens diuen el que ja sabem”. Perquè ens donen les paraules necessàries per a expressar el que sentim o el que intuïm, com en aquest cas.

És un llibre de poc més de cent pàgines que es llig molt fàcilment –jo me l’he llegit en dos sessions (nocturnes)–, té la lletra gran, els capítols són breus, i al ser un llibre sobre llibres ens permet acostar-nos a unes quantes lectures que d’altra manera no arribaríem, sobretot per falta de temps. Evidentment, com a tot refregit de textos, aquest llibre no substitueix l’experiència de llegir les obres que comenta, però sí que ens serveix d’introducció i d’aproximació molt suggeridora, i honesta.

En aquest apunt del bloc només vull reproduir alguns fragments que m’han agradat molt. Per a quan necessite refrescar idees i arguments. Per a qui vulga més informació li recomane la ressenya d’Enric Llopis titulada Los libros… a pesar de todo.

Per cert, Pascual Serrano (València, 1964) és tota una bèstia periodística: és cofundador del web Rebelión.org, col·labora habitualment en Le Monde Diplomatique i altres publicacions, és un reconegut crític sobre la manipulació als mitjans de comunicació, i també és autor d’alguns llibres sobre el tema com Desinformación, Traficantes de información i Contra la neutralidad.

Fragments interessants, ordenats segons el meu interés:

Cap. XVII. Derecho, permiso
Cap. XIV. Clases sociales
Cap. XVI. Cuando gobierna la costumbre
Cap. V. El intelectual y la omertá mediática
Cap. VI. El crimen impune
Cap. XI. El intervencionismo humanitario
Cap. VII. ¿Y si las elecciones no fueran la democracia?
Cap. XIII. En defensa del voto

Cap. XVII. Derecho, permiso. El millor capítol per a mi, el que necessite per a la meua faena actual. (Em recorda un poc la qüestió dels drets positius i els drets negatius de Norberto Bobbio que Alberto Garzón explica al seu llibre La Tercera República)

El polémico y brillante Slavoj Zizek razona en su libro Primero como tragedia, después como farsa (Akal, 2011) en torno a los conceptos derecho y permiso. Para ello recoge la tesis de Jean-Claude Milner (La arrogancia del presente, Manantial, 2010). Dice Zizek que en nuestras sociedades el poder nos presenta como “derechos” algo que no lo son, puesto que se trata solo de “permisos”. Se remonta al mayo del 68 francés:

“Las reclamaciones de nuevos derechos (que hubieran podido significar una verdadera redistribución del poder) fueron concedidas, pero solamente a modo de “permisos”; siendo la “sociedad permisiva” precisamente una sociedad que amplía el ámbito de los que los sujetos están autorizados a hacer, sin darles realmente ningún poder adicional.”

Por su parte, Milner lo expresa de la siguiente forma:

“Aquellos que tienen el poder saben muy bien la diferencia entre un derecho y un permiso. […] Un derecho, en el estricto sentido del término, da acceso al ejercicio de un poder, a expensas de otro poder. Un permiso no disminuye el poder de quien lo otorga; tampoco aumenta el poder de quien lo recibe: hace su vida más fácil, lo que no es nada.”

Zizek presenta como ejemplos el derecho al divorcio, al aborto, al matrimonio homosexual, etc. En su opinión, “todos estos son permisos enmascarados como derechos; de ninguna manera cambian la distribución de los poderes”.

En realidad, el capitalismo no concede derecho alguno, solo permisos. […]

La gran farsa tras la caída del muro de Berlín es que nos han vendido como democracia un sistema que solo nos da permisos, pero no nos garantiza nada ni nos proporciona derechos. Como señalan Zizek y Milner, no nos han dado a los ciudadanos ningún poder, ni los poderosos han disminuido el suyo. De ahí la necesidad de que, cuando oigamos que argumentan algún derecho, pensemos siempre si todos los ciudadanos lo tienen garantizado sin necesitar ninguna condición previa –dinero, por ejemplo–. Si no fuese así, y casi nunca lo es, no estaremos ante un derecho, solo ante un permiso que no nos empodera.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PARTICIPACIÓ CIUTADANA. Comence una nova faena il·lusionant, complicada i “perversa”

gente_normal-300x198

Tinc dos notícies: una bona i l’altra no tan bona. La bona és que he canviat de faena. Des del dilluns 29 de setembre he començat una nova etapa laboral; en concret aniré al Departament de Participació Ciutadana de l’ajuntament del meu poble, Alcoi, al País Valencià.

La notícia no tan bona és que a partir d’ara hauré de deixar de banda una mica el bloc. Historiata ha estat un espai de felicitat els últims dos anys de la meua vida, mentre estava a una faena per a mi horrible i avorridíssima, i per això vull que quede clar que seguiré penjant apunts, però al ritme que puga perquè primer és, evidentment, la família i la faena alimentària. També es complica un poc la meua tornada a la docència, almenys durant un temps.

Per a mi la nova faena és:

  1. Il·lusionant: perquè tinc moltes ganes de canviar de lloc de faena, de sentir-me un poc útil. Sobretot perquè es tracta d’ajudar a crear un autèntic Departament de Participació Ciutadana al meu poble. Els objectius depenen de l’ambició política i de la demanda ciutadana. En principi treballarem en informar, formar i implementar processos per a desenvolupar una democràcia participativa a nivell local. Com per exemple amb els pressupostos participatius vinculants, el seguiment i l’aplicació efectiva de les decisions preses, el suport a les entitats veïnals, la transparència administrativa, el reforç dels canals de comunicació o la col·laboració amb els diversos consells i assemblees consultives. Per a un científic social, i els historiadors ho som, és il·lusionant. És història immediata.
  2. Complicada: sí, és una faena complicada, perquè pot tenir un punt d’abstracció molt elevat. Treballarem amb idees i amb la confrontació d’interessos. Si hi ha voluntat es poden fer moltes coses per al bé comú, si no acabarà sent un departament prescindible, que es dedicarà a les festes dels barris i poca cosa més. Per una banda hi ha molta gent indiferent, que no sap, no vol o no pot participar. El repte és provocar-los interés, que les seues veus es facen sentir. Per una altra banda hi ha gent a qui la participació ciutadana li provoca recels o directament rebuig i menyspreu. El repte és convéncer-los, o si açò és impossible almenys cal evitar que obstaculitzen els processos participatius. Tot açò és complicat, però també és un repte ambiciós que val la pena.
  3. “Perversa”: perquè resulta que és un departament que ha de ser interdepartamental. És a dir, que d’alguna manera toca les competències i funcions de les diferents àrees administratives d’un ajuntament o de qualsevol administració pública. La participació no és, no pot ser, un telèfon més d’un ajuntament. La participació ha de servir per definir col·lectivament el bé comú, i açò es fa, en part, en les decisions que es prenen en la gestió dels recursos públics, més enllà de votar cada quatre anys al partit polític o coloret que més li agrade a cadascú. La participació ha d’incomodar a la gent poderosa acostumada a manar i a gestionar des de despatxos i passadissos plens de racons foscos. Per això, per als poderosos, per als que utilitzen les lleis per al seu profit personal, per als que actuen amb inèrcies de tota la vida, la participació ciutadana és clarament “perversa”.

Partipacio ciutadana quanDe tota manera vull deixar ben clara una cosa: m’han enviat a aquest departament de manera legal, sí, però a dit. El recurs jurídic utilitzat és una adscripció provisional, amb motiu d’urgència, perquè cal començar ja a preparar els pressupostos participatius de l’any que ve. De fet a l’Ajuntament d’Alcoi en aquests moments hi ha 25 adscrits provisionals, i jo seré el número 26. Havia d’haver pres possessió el passat 1 de juny (portem ja quatre mesos de retard). Aquest tipus d’adscripció legalment dura un màxim de sis mesos. En aquest temps s’ha de convocar un concurs per a ocupar la plaça i la intenció és que es convoque. No obstant això, al meu ajuntament hi ha alguns adscrits que porten anys i anys al seu lloc, i ningú els ha dit res, i especialment sempre he vist molt tranquils els sindicats. Per la meua part com no tinc grans padrins ni entre els grans buròcrates del meu ajuntament (amb salaris anuals bruts al voltant de 50.000 €), ni entre els polítics de partits de tota la vida, ni entre els capitosts de la gerontocràcia sindical (una autèntica màfia de gent infeliç), sinó que el recolzament a la meua designació ve per part d’un partit polític minoritari, diguem-li Esquerra Unida, és molt possible que en sis mesos o abans s’haja acabat tot, i que m’envien altra volta a alguna cova a ensobrar paperets o a contar clips. Però la veritat és que estic ben tranquil: si consolide la plaça de participació, bé; si no la consolide, també bé. En aquest moment de la meua vida les meues ambicions personals van per uns altres camins o com diu el nom d’una pàgina del facebook “Me pillas en esa etapa de la vida en la q le vas a vacilar a tu p— madre”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »