VÍDEOS. Col·laborem amb els Pressupostos Participatius de Cocentaina (2018)

Imatge de l’anterior campanya dels Pressupostos Participatius de Cocentaina.

 

Per si a algú li serveix d’exemple per al seu poble, l’Ajuntament de Cocentaina ha convocat el I Concurs de curts “Influencer de Participació Ciutadana” per a la campanya de Pressupostos Participatius. La idea és que els alumnes d’aquest poble presenten vídeos que expliquen en què consisteix aquest procés participatiu. El vídeo guanyador s’utilitzarà en la pròxima campanya. D’aquesta manera aconsegueixes dos coses: la primera, un vídeo “debades”, i la segona, que aquesta campanya arribe a més gent (professors, alumnes, famílies), que siga més participativa. 

Com la intenció és bona he comboiat els meus alumnes de tres classes per a que es presenten. En 3r d’ESO estem veient el tema de Geografia Política, i açò ens serveix com a exemple de democràcia directa (més o menys), i en 4t d’ESO estem veient la Revolució Francesa, i açò ens serveix com una mena de pràctica d’Assemblea Nacional i de “cahiers” del Tercer Estat. Evidentment tenen recompensa en forma de nota de part de l’examen. Això quasi sempre els agrada. En compte de fer un examen sobre 10 el faran sobre 5. Els altres 5 punts són dels treballs que fem… si volen.

Aquests treballs solen ser prou laboriosos per als professors, hem d’estar repetint cinquanta voltes les normes, donar exemples, indicacions, enviar correus electrònics (que després no lligen), revisar el treball de cada equip, perquè han de fer-ho en equips de tres, dos o fins i tot d’un alumne (no m’agrada obligar a tenir companyia si algú no vol). Les classes són sorolloses.

No pare de repetir que tenen un guió mínim (explicar la campanya), i que tenen tota la llibertat per a donar-li forma al vídeo. Avaluarem la qualitat del so i de les imatges, el contingut mínim, i especialment la “creativitat”, és a dir que el vídeo siga entretingut, dinàmic, un poc original i si pot ser divertit. “Com si fóreu el Rubius o algun d’eixos” els dic, i això sempre els fa gràcia. Són només 2 minuts i almenys ha d’enganxar.

Ací teniu les bases del concurs: Concurs Cocentaina 2018.

Tot seguit compartisc les indicacions bàsiques que he donat als meus alumnes:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

TEXT HISTÒRIC. «Per què ens batem els catalans» de Josep Pous i Pagès (1938)

Josep Pous i Pagès, l’autor de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, va escriure un editorial a la Revista de Catalunya l’any 1938 (núm. 83), en plena Guerra Civil. En aquella època Pous i Pagès era el director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al final de la guerra es va haver d’exiliar, a l’igual que la majoria d’intel·lectuals catalans.

Un fragment d’aquest editorial, el seu inici, em va impactar molt quan el vaig llegir reproduït al blog La serp blanca d’Enric Iborra, en l’entrada «Revista de Catalunya, 1938». Pose l’enllaç i cite la font (noblesse oblige), però vull compartir-lo també ací, per a tenir-lo més a mà i per a utilitzar-lo com a text històric quan donem aquest episodi de la història contemporània. No vaig a comentar-lo ara, no toca. Però com diu Enric Iborra: «resulta, tants anys després, dolorosament impressionant.»

– – – Llegeix la resta d’aquesta entrada »

MÚSICA. «No hay tanto pan» de Sílvia Pérez Cruz

Cerca-de-tu-casa-Musica-y-desahucios_silvia_perez_cruz_2016

És que no me la puc traure del cap. La tinc ficada des de fa setmanes, com un corcó que em rosega i em rosega, i quan passege “no hay tanto pan pan pan”, i a la faena “no hay tanto pan pan pan”, i quan un pesat em parla “no hay tanto pan pan pan”, i la taral·lege i la gent em mira, i cada vegada m’emociona.

La compartisc a veure si així me la lleve de damunt, o us contamine d’emoció com m’ha passat a mi. Si algú pot anar a veure la pel·lícula Cerca de tu casa que em conte què tal, perquè em ve fatal anar fins a València per a veure-la, i quan puga la compraré i si està bé la posaré a classe, perquè té bona pinta, i a veure si així entre tots i totes compartim corcons de bondat.

Més coses:

EDUCACIÓ. «Diálogo por la educación», per a una nova i definitiva llei d’educació

08 matilda alegria

Recomane veure el vídeo titulat «Diálogo por la educación» (5 minuts), elaborat per diversos col·lectius com Yo estudié en la pública, Attac-España, Associació de mestres Rosa Sensat, Oxfam Intermón, Juventud Sin Futuro, Ecologistas en Acción, i altres. S’ha publicat en abril de 2016.

És un vídeo que defensa això, un diàleg per l’educació, per a impulsar una nova, consensuada i esperem que definitiva Llei d’Educació, amb tres punts en comú:

DEMOCRÀTICA: elaborada amb la participació de la comunitat educativa i la ciutadania.

ESTABLE: centrada en les necessitats de les persones i no en els interessos dels partits (i d’altres grups de pressió, com per exemple l’Església catòlica).

COMPROMESA: amb un món més just.

Més informació a la plataforma: laeducacionquenosune.org

Més informació i recursos sobre Ensenyament a Historiata:  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «Curso urgente de política para gente decente», de Juan Carlos Monedero (2013)

Curso-urgente-de-política-para-gente-decente-monedero

Un llibre que en la primera pàgina posa coses com que “Hay que agitar el discurso como quien lanza un panal de avispas dentro de un confesionario” és un llibre atractiu. També quan, un poc més avant, diu “Vivimos un tiempo en el que la gente decente anda perpleja, y los canallas, envalentonados”.

Aquest és un llibre perfecte per a llegir en Setmana Santa: clar, accessible, i recomanable tant per a indignats com per a qualsevol persona que vulga aprofundir un poc en això de la “nova política”, i no quedar-se en titulars simplistes i generalment malintencionats. El millor que puc dir és que llegint-lo amb atenció aprens molt de teoria política, i sovint amb un somriure.

Juan Carlos Monedero, el seu autor, ara és “famós”, conegut com a cofundador de Podemos, un partit que a les eleccions de desembre de 2015 va aconseguir 69 diputats, però al 2013, quan va publicar aquest llibre, només era una mosca collonera. Era un més del grup heterogeni de crítics amb el poder establert i amb la gestió de la crisi econòmica, i en el seu cas va aconseguir una mena de notorietat en determinats mitjans d’Internet. Podies trobar articles seus reproduïts a llocs com Iniciativa Debate, Democracia Real Ya, Attac, i especialment al seu bloc Comiendo tierra, que apareix al diari Público.

Si, per exemple, Vicenç Navarro i Juan Torres són especialistes en l’estat del benestar o l’economia social, o Alberto Garzón és l’exemple de jove indignat molt format (amb veu al Congrés dels Diputats des de 2011), Juan Carlos Monedero és un dels politòlegs crítics per excel·lència, i amb una sòlida base acadèmica malgrat els rabiosos atacs de la “caverna” mediàtica (no oblidem que és professor de la Universitat Complutense de Madrid).

Monedero destaca perquè escriu molt bé, amb explicacions molt belles, i el seu estil és inconfusible: un tant poètic, amb metàfores cridaneres, visuals, jocs de paraules fàcils i enginyosos, i sobretot emoció, amb una estranya capacitat per a parlar de política sense perdre de vista la gent, les persones sense rostre, i alhora individualitzar-los i donar-los color, sempre amb la complicitat del “nosaltres” de fons. És un mestre en equilibrar la tensió descriptiva.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »