CÒMIC. «Atado y bien atado. La Transición golpe a golpe (1969-1981)» de Rubén Uceda, posar color sobre gris

El 23 de juliol de 1969 el príncep Joan Carles de Borbó va jurar les Lleis Fonamentals i els principis del Movimiento Nacional i es va convertir en el successor de Franco. En el discurs de Nadal d’eixe any Franco va dir que “todo ha quedado atado, y bien atado”.

La Transició és un tema de la història d’Espanya que em supera. Em fa una mandra terrible perquè és un capítol difícil: ple de noms, sigles, maniobres polítiques fosques i sobretot desil·lusions.

També tinc avorrida la Transició per motius personals: era un xiquet però recorde l’ambient del principi dels vuitanta en ma casa. Per a mi va ser una època grisa, en un Alcoi en perpètua crisi industrial, amb mon pare en l’atur (el paro) i ma mare pintant quadres en casa per a guanyar un poc de diners, amb molta creïlla i tomaca de conserva, amb solars plens de brossa, el riu contaminadíssim pels tints, l’olor a borra humida, el soroll de telers en qualsevol localet de camí a l’escola, el treball en negre, la paraula crisi, la brutícia. Els hiverns eren freds i foscos, però per sort els estius eren lluminosos i polsosos, amb aire calent i sec i aigua fresca, un petit paradís enmig de tanta lletjor. En aquella època es mantenia ben viu entre els majors allò que anys després vaig saber que es deia franquisme sociològic (silenci, por, submissió, menyspreu, grosseria, violència, hipocresia, corrupció, classisme, catolicisme, manipulació del passat, etc). I això es transmet.

El còmic Atado y bien atado de Rubén Uceda amplia i aprofundeix en la complexitat de la Transició. Sobretot trenca la visió oficial idíl·lica, quasi impecable, que trobem a molts llibres i manuals d’història. Potser en la Transició es va fer el que es va poder, però s’ha de contar sencer el conte, perquè si no la història és incompleta, és a dir una història falsa i interessada.

Atado y bien atado és un còmic dens, amb capítols breus que tracten nombrosos aspectes d’aquella època. Resulta un poc aclaparador perquè la quantitat d’informació i d’estímuls és considerable. Així i tot està organitzat en diversos fils que expliquen l’evolució de la Transició, com per exemple el dels “pretorians” quan parla dels militars o el d'”atado y bien atado” quan parla del rei i els polítics.

CANÇÓ. «No s’apaguen les estreles»

Cartell de la pel·lícula

 

Després de sentir-la diverses voltes necessite posar en el blog la cançó «No s’apaguen les estreles» de Xavi Sarrià. Forma part de la banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem, sobre els fets que envoltaren l’assassinat del jove Guillem Agulló en la matinada de l’11 d’abril de 1993.

Va ser un assassinat polític, que va ser ràpidament manipulat per la premsa i en l’infame judici als seus assassins, per a que semblara una simple baralla entre joves i on van presentar la víctima com el violent. Va ser tot un exercici de cinisme per part del poder establert després de la “modèlica” Transició, eixa que ens va portar un rei corrupte, una autonomia aigualida, una impunitat per al feixisme més que evident i tantes misèries més. Però la memòria és tossuda, i la generació que vam quedar marcada per aquests fets tornem una vegada i una altra per a reivindicar la figura de Guillem, per a nosaltres un record de joventut i una ràbia encara present. No sé com ho veuran els que han vingut després: potser un símbol mític?

Fet i fet, sobre Guillem Agulló ja vaig ressenyar dos llibres coneguts: La mort de Guillem de Jaume Fuster, que em va colpir profundament, i el més recent Guillem de Núria Cadenes. La pel·lícula la tinc pendent, per poc temps.

Sí que tenim ja la cançó «No s’apaguen les estreles», una cançó que m’ha sorprès i m’ha encantat perquè més enllà dels himnes de joventut («No tingues por») la lletra d’aquesta cançó fa un repàs de nombroses lluites socials del nostre petit país. És com un índex d’il·lusions i té una utilitat històrica claríssima.

Pose la cançó i la lletra i una llista d’aspectes que valdria la pena tenir en compte. De fet, treballar a classe totes les referències que hi apareixen seria un magnífic exercici sobre memòria històrica valenciana. Potser…

–

Algunes referències en «No s’apaguen les estreles»:

1. Qui és Vicent Martí? Busca informació sobre ell i algun vídeo on intervinga.
2. A què fa referència quan diu «t’estime, t’estimo, t’estim amb La Gossa»?
3. Què és això de «Malaguenyes»? I l’u d’Aielo? Qui és el Botifarra?
4. En quin poema de Vicent Andrés Estellés apareix «l’ama del carrer, la flor de la parra, i del taronger»? Sobre què tracta eixe poema?
5. Qui era Al-Azraq?
6. Qui eren els maulets?
7. Què era la «Nova Planta» (decrets de Nova Planta)?
8. A què creus que fa referència quan parla de «la mort, l’exili i la pena, els camps d’extermini»?
9. Busca informació sobre les «fosses de Paterna» de la repressió franquista.
10. Qui eren «les mestres d’escola que mai claudicaren»? Busca informació sobre la mestra Marifé Arroyo.
11. Què era el maquis? Busca informació sobre el maqui «La Pastora».
12. Busca informació sobre Alejandra Soler. Per què es refereix a ella amb el «puny alçat»?
13. Qui era Carme Miquel? Per què diu que tenia un «etern somriure»?
14. Busca informació sobre Vicent Torrent i les seues cançons.

–

LLIBRE. «Franquismo S.A.» d’Antonio Maestre, un esborrany de reportatge sobre el franquisme dels diners

Franquismo S.A. no és un llibre d’història, ni ho pretén l’autor, el periodista Antonio Maestre, sinó una mena de reportatge llarg en el qual hi ha dos idees que apareixen de manera recurrent. La primera idea és que que bona part de l’actual poder econòmic a Espanya es va crear o es va desenvolupar durant el franquisme. Només cal mirar la història de la majoria de les empreses de l’IBEX-35.

La segona idea és que la meritocràcia que defensen els hereus d’aquesta oligarquia simplement és una mentida, pura hipocresia social, perquè cap d’ells i elles han aplegat al seu estatus privilegiat pels seus propis mèrits, sinó per ser fills de qui són.

Els negocis que han enriquit aquestes dinasties s’han fet en bona mesura gràcies a la corrupció, els contactes privilegiats i fins i tot robatoris. Només per això, per posar obvietats en negre sobre blanc, ja és un llibre interessant.

Els capítols repassen diversos sectors econòmics, i les empreses i els protagonistes (i els hereus) que van recolzar el franquisme i gràcies a això van augmentar la seua riquesa. Per això a Espanya en compte d’un liberalisme econòmic clàssic —amb la iniciativa privada, la lliure empresa i les lleis del mercat— el que ha predominat en les altes esferes ha sigut un ús continu de pràctiques monopolístiques i corruptes, de la mà d’un Estat que per a algunes famílies té un caràcter patrimonial (l’Estat és seu, d’ells). Per a aquestes famílies la política serveix per a mantenir la seua situació privilegiada, i ampliar-la, i acompanyada d’una doble moral: en públic, una mena de mos maiorum (moral tradicional) basada en la meritocràcia; en privat, amiguisme i corrupció. Són la dreta de sempre, la de la gente bien. Evident, no?

LLIBRE. «A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España» de Manuel Chaves Nogales (1937), un llibre contra l’equidistància

A sangre y fuego és un llibre amb 9 relats ambientats en la Guerra Civil espanyola. El seu autor és el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que es definia a sí mateix com un «pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Per coses de l’exili el llibre és va publicar per primera volta a Xile, l’any 1937, i va restar oblidat fins que es va recuperar i reeditar 60 anys després.

Quan va esclatar la guerra Chaves Nogales vivia a Madrid i era director del diari Ahora. En novembre de 1936, quan el govern de la República va abandonar la capital, es va exiliar a París. El fets que explica en aquest llibre estan extrets de la realitat, del que va veure i va sentir dir, i del que li va arribar en l’exili francés. En aquella època d’extrems Chaves Nogales era un moderat, un liberal, i sabia que podien afusellar-lo en qualsevol dels dos bàndols. Com diu en el pròleg: «mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y la crueldad». El pròleg, impactant, es pot llegir sencer en aquest enllaç. 

Escriu A sangre y fuego amb la impressió dels primers mesos de la Guerra Civil, sense saber que duraria dos anys més. La seua visió és pessimista. És molt lúcid i diu que és una guerra que ningú guanyarà, perquè després de tanta violència dona igual qui la guanye, i que és una guerra molt condicionada per la política internacional (ja sabeu, la pugna entre feixisme i comunisme, i amb les democràcies poregoses). Guanye qui guanye, per a ell, el resultat serà «un gobierno dictatorial que con las armas en la mano obligará a los españoles a trabajar desesperadamente y a pasar hambre sin rechistar durante veinte años, hasta que hayamos pagado la guerra. Rojo o blanco, capitán del ejército o comisario político, fascista o comunista, probablemente ninguna de las dos cosas, o ambas a la vez, el cómitre que nos hará remar a latigazos hasta salir de esta galerna ha de ser igualmente cruel e inhumano.»

Els protagonistes dels relats són agressors i víctimes, dels dos bàndols, amb covards i valents, intel·ligents i estúpids, il·lusionats i neguitosos. Però sobretot destaca l’estupidesa i l’enorme crueltat. Són relats molt ben escrits, i contagien una mena de sensació sòrdida cap a la Guerra Civil. Ve a ser un canyaret, un fer la mà, un desastre, i amb moltíssim dolor i mort.

CÒMIC. «La Guerra Civil espanyola» de Preston i García

M’haguera agradat molt tenir aquest còmic quan tenia 17 o 18 anys. Acostumat a Clásicos ilustrados i a Hazañas bélicas, segur que l’haguera llegit més d’una volta. És un llibre molt recomanable, per a iniciar-se en l’estudi de la Guerra Civil o per a repassar-la. Té l’estil incisiu de Paul Preston i els dibuixos són austers però precisos, fets per José Pablo García. No és una novel·la, ni un relat, sinó l’adaptació en còmic de l’obra del mateix nom de Preston.

Les primeres setanta pàgines tracten els precedents, des de la crisi de la Restauració a la Segona República. Però prompte el llibre s’endinsa en els aspectes del conflicte. Hi ha diverses polèmiques obertes sobre la Guerra Civil, i Preston participa en elles sense embuts: la guerra llarga que volia Franco per a “netejar” a poc a poc el país, les diferències entre la repressió republicana i la repressió dels sublevats, la qüestió del comunisme en la República, les misèries de la política internacional, o el paper de l’Església justificant la violència i el terror. Res de nou, però són qüestions que cal anar recordant davant les intoxicacions i mentides deliberades de tants pseudohistoriadors, i ara també dels nostàlgics de la intolerància feixista que van a cara destapada.

La llàstima és que en aquesta versió s’han deixat pel camí coses com l’índex general (té 10 capítols), i també haguera estat fantàstic si hagueren afegit un índex onomàstic, un breu índex cronològic, un senzill glossari, i ja que estem demanant una mínima proposta de lectures per a ampliar continguts. Però això són millores. L’obra en si està molt bé.

El llibre està en castellà per Debate i en català editat per Base, al mateix preu.