LLIBRE. La ràbia que fa llegir «Guillem» de Núria Cadenes (2020)

Sense misericòrdia, Guillem de Núria Cadenes és una puntada a la panxa, un llibre que indigna, que provoca ràbia i tristesa per igual. Per als que tenim més de quaranta anys és un llibre que ens recorda la nostra joventut, quan a València hi havien (hi havien?) feixistes violents que actuaven amb impunitat,  i que anaven (anaven?) del bracet de la policia, de la justícia i d’un sector del periodisme valencià, molt caspós i bel·ligerant tot plegat. De la dreta, vaja.

Van matar a Guillem Agulló, amb divuit anys que tenia, i el judici va ser una estafa, una funció macabra on van presentar la víctima com si fóra l’agressor, i al final només va estar 4 anys a la presó un dels assassins, sense penedir-se. Actualment continua sent un feixista, i no passa res.

Reconec que he llegit aquest llibre amb suspicàcies, perquè tinc un record molt emotiu de La mort de Guillem de Jaume Fuster, i no podia evitar comparar-los. Del llibre de Fuster ja en vaig fer el meu harakiri emocional i vaig fer una ressenya fa temps (ací la meua ressenya); del de Cadenes puc dir que és una aportació molt interessant, una actualització d’aquest episodi tan trist de la història valenciana contemporània, fet amb la perspectiva que donen els quasi trenta anys que han passat (trenta anys!). En alguns moments m’ha semblat que està adreçat als que ja coneixem el cas «Guillem Agulló», però això seria massa simplista.

Guillem és un llibre que se sosté per si mateix, amb moments magnífics, i ens conta la història del jove Guillem Agulló des de diferents punts de vista, en breus apunts: la seua família, la vida de Guillem, l’excursió a Montanejos, el seu assassinat en la matinada de l’11 d’abril de 1993, els feixistes del barri de Marxalenes, les repercussions del cas, la ràpida llavada de cara dels assassins, el trist paper de la premsa, la justícia tendenciosa, la policia barroera que no sap ni escriure bé el nom de la víctima, les persones que ho van viure, que ho van patir, la impunitat dels violents, el sentiment d’injustícia, “para ofrendar nuevas glorias a España”…

Res de nou i tot de nou. És un llibre per als que volem llegir i rellegir aquesta història, i ampliar el que sabem gràcies a una cançó d’Obrint Pas («No tingues por»), d’alguns vídeos a YouTube, d’alguna imatge icònica, dissecada pel temps. Perquè com diu Núria Cadenes «Guillem Agulló ha esdevingut un símbol de llibertat».

Passa el temps i per a mi pensar en Guillem Agulló ha evolucionat d’una ràbia de jove a una sentida preocupació de pare. Guillem tenia només un any més que jo; enguany en faria 46 anys, però es va quedar en els 18, com un record fixe, obsessiu.


Compartisc un fragment, el de l’Home 6:

«El diari ha quedat obert per la secció de cartes al director, a sobre de la taula de la cuina: “Si teniu por, que no hi vagen, però aneu-hi vosaltres” *.

És un home normalment circumspecte que, segons tota la família i els amics, i els coneguts, i els companys de feina, i els veïns, no sembla valencià. Amb prou feines si toca la gent, detesta això que considera una proliferació excessiva de festivitat desbocada, siguin les falles, moros i cristians o la Setmana Santa marinera, li importa un rave si la paella porta mandonguilles o cigrons, les traques li semblen un daltabaix, la pilota, un galimaties, i no, no s’emociona quan sona la dolçaina. De fet, no s’emociona gairebé mai. Quan va néixer el seu fill, potser.

Potser.

No és que no tingui sentiments: és tan sols que, per a l’Home 6, tot necessita una mesura. Diu que la vida són glops petits i evita les estridències. Perquè troba (sí, què passa?) que ja patírem prou. Ho repeteix sovint: Ja patírem prou. I s’ho pren com una afirmació general i extensiva en el nosaltres i en el temps: als anys vuitanta, als setanta, després de la guerra, i abans també. Ara reclama tranquil·litat, per tant. Perquè se la mereix. Ja va anar a alguna manifestació, quan n’era l’època, aquella tan gran de l’Estatut, de quin parlem, del 77? Però després tot es va embolicar: violència, bombes, bogeria. I ell detesta els crits. Els cops. Les coses que passaven i que se li barrejaven dins del cap. I va prendre aquella actitud de sí, bé, ja m’avisareu quan tot això s’haja calmat.

Però no ha sentit cap avís. I la vida ha anat passant. Se li ha consolidat. La dona, el fill, la universitat. Pujar al Penyagolosa, al Montcabrer. Li agrada el silenci i les olors i conèixer el nom de les plantes. I dels llocs. Benicadell. Bèrnia. A Montanejos no hi ha estat. No hi ha estat. No.

Ja és davant la porta del seu fill. Es diu Joan. Per la Joan Baez. En fi.

L’Home 6 s’ha mogut per una espècie d’impuls que se li ha manifestat sense estridència. Deixar el diari a sobre de la taula, alçar-se lentament. Els gestos són aquosos, gairebé, de diumenge de matí que tothom dorm i que et lleves perquè diu que ho fan els anys, això, que ja no aguantes tantes hores de son i et poses la bata i t’escalfes el cafè i hi suques pa com feia l’avi, al cassó mateix que ningú no et veu i t’ho pots permetre, fulleges diaris vells, vas passant lentament les pàgines, notícies antigues, desmentides pels dies que han vingut després, repetides, i aquesta carta. [ … ]

Fins que l’Home 6 s’ha alçat per aquell impuls que et deia i ha anat avançant per arribar on és ara, que obre amb cura la porta de l’habitació del fill i no sent l’aire carregat ni nota el desordre de vambes i mitjons i papers per terra, discos, pòsters: només es mira l’adolescent que dorm con si hagués caigut del sostre, un braç fora del llit i els peus també, els cabells rulls i despentinats, i, sobretot, la caixa toràcica com puja i com baixa, rítmicament, tranquil·líssimament.

Respira. Era això, només, que volia: veure el seu fill com respira.»

* Fragment de la carta que Carme, la mare de Guillem, va publicar als diaris, titulada Contra la por. En ella animava els pares a anar a les manifestacions que estaven fent-se per a reivindicar justícia per l’assassinat del seu fill. Es pot trobar al llibre La mort de Guillem de Jaume Fuster (enllaç). 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: