CÒMIC. «Atado y bien atado. La Transición golpe a golpe (1969-1981)» de Rubén Uceda, posar color sobre gris

El 23 de juliol de 1969 el príncep Joan Carles de Borbó va jurar les Lleis Fonamentals i els principis del Movimiento Nacional i es va convertir en el successor de Franco. En el discurs de Nadal d’eixe any Franco va dir que “todo ha quedado atado, y bien atado”.

La Transició és un tema de la història d’Espanya que em supera. Em fa una mandra terrible perquè és un capítol difícil: ple de noms, sigles, maniobres polítiques fosques i sobretot desil·lusions.

També tinc avorrida la Transició per motius personals: era un xiquet però recorde l’ambient del principi dels vuitanta en ma casa. Per a mi va ser una època grisa, en un Alcoi en perpètua crisi industrial, amb mon pare en l’atur (el paro) i ma mare pintant quadres en casa per a guanyar un poc de diners, amb molta creïlla i tomaca de conserva, amb solars plens de brossa, el riu contaminadíssim pels tints, l’olor a borra humida, el soroll de telers en qualsevol localet de camí a l’escola, el treball en negre, la paraula crisi, la brutícia. Els hiverns eren freds i foscos, però per sort els estius eren lluminosos i polsosos, amb aire calent i sec i aigua fresca, un petit paradís enmig de tanta lletjor. En aquella època es mantenia ben viu entre els majors allò que anys després vaig saber que es deia franquisme sociològic (silenci, por, submissió, menyspreu, grosseria, violència, hipocresia, corrupció, classisme, catolicisme, manipulació del passat, etc). I això es transmet.

El còmic Atado y bien atado de Rubén Uceda amplia i aprofundeix en la complexitat de la Transició. Sobretot trenca la visió oficial idíl·lica, quasi impecable, que trobem a molts llibres i manuals d’història. Potser en la Transició es va fer el que es va poder, però s’ha de contar sencer el conte, perquè si no la història és incompleta, és a dir una història falsa i interessada.

Atado y bien atado és un còmic dens, amb capítols breus que tracten nombrosos aspectes d’aquella època. Resulta un poc aclaparador perquè la quantitat d’informació i d’estímuls és considerable. Així i tot està organitzat en diversos fils que expliquen l’evolució de la Transició, com per exemple el dels “pretorians” quan parla dels militars o el d'”atado y bien atado” quan parla del rei i els polítics.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CÒMIC. «Què és en realitat el feixisme?» de Kalle Johansson i Lena Berggren

És una meravella. L’editorial Takatuka fa uns mesos va publicar en català el còmic Què és en realitat el feixisme? del dibuixant Kalle Johansson i la historiadora Lena Berggren.

D’entre altres recursos de divulgació semblants aquest còmic destaca perquè manté un to descriptiu molt mesurat. Sovint les explicacions sobre el feixisme esdevenen lliçons morals embafadores, i aquest còmic ho evita magistralment: és pura descripció. Tot això sense fugir de mostrar les conseqüències i els actes cruels que aquesta ideologia porta a terme quan té ocasió.

A més, nombroses imatges que hi apareixen són reproduccions de fotografies reals, cosa que enriqueix molt el còmic i defuig les acusacions de parcialitat. Són fotos de l’època, i punt.

Sens dubte és un còmic perfecte per als joves i és una ajuda boníssima per als professors. Per si fora poc, al final trobem diversos recursos: un epíleg de Lena Berggren on explica les característiques de l’actual feixisme, una breu bibliografia i llista de llibres recomanats i una annex amb la informació de les fotos que s’han utilitzat per a fer el còmic. S’agraeix que es facen coses amb tanta cura. Què és en realitat el feixisme? es llig en un bufit. Encomaneu-ne un a la vostra llibreria favorita. El podreu ensenyar en classe ben devanits.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «El diari de la Renia» de Renia Spiegel, una adolescent assassinada pels nazis

El diari de la Renia és un testimoni de la jove Renia Spiegel que va morir assassinada pels nazis als 18 anys. La van trobar amagada amb els pares del seu nóvio, quan els alemanys estaven buidant el gueto de Przemyśl, a Polònia, i els van baixar al carrer i els van pegar un tir. La història és impactant. A més, el subtítol que ha posat l’editorial Quaderns Crema és un ganxo perfecte: L’Holocaust a través dels ulls d’una adolescent. Per si fora poc en alguns mitjans de comunicació parlen d’ella com l'”Anna Frank polonesa”.

Tot apunta a ser una lectura recomanable: nazis i una adolescent contant la seua vida, i amb un final dramàtic. És el còctel perfecte per a tractar la violència de l’extrema dreta i l’empatia amb els alumnes. Però alguna cosa no funciona, i evidentment no és culpa de l’autora, una jove d’entre 15 i 18 anys. Per a començar el llibre té unes 350 pàgines (amb els alumnes més de 100 o 150 és complicat). Però sobretot el que passa és que el testimoni és una adolescent, i no li podem exigir qualitat literària a una jove que comença la vida. És una xica com qualsevol de les nostres alumnes: nerviosa, feliç, o no, exagerada.

Així, la lectura d’aquest diari es fa repetitiva, amb anotacions banals sobre les seues companyes, amb suspicàcies i baralles a tothora. Sovint Renia escriu poemes, però això tampoc ajuda gaire. També apareix contínuament el tema dels xics (que si em vol, que si no em vol…), i l’enamorament amb Zygmunt, el qual serà el seu nóvio i sortosament sobreviurà a l’Holocaust i salvarà el diari. De la guerra hi ha poques dades i superficials. Sí que mostra l’angoixa pel que passarà i la pena per no estar amb sa mare, però el diari sobretot destaca la seua vida social i els seus sentiments íntims, com qualsevol diari d’una adolescent. Però…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España» de Manuel Chaves Nogales (1937), un llibre contra l’equidistància

A sangre y fuego és un llibre amb 9 relats ambientats en la Guerra Civil espanyola. El seu autor és el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que es definia a sí mateix com un «pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Per coses de l’exili el llibre és va publicar per primera volta a Xile, l’any 1937, i va restar oblidat fins que es va recuperar i reeditar 60 anys després.

Quan va esclatar la guerra Chaves Nogales vivia a Madrid i era director del diari Ahora. En novembre de 1936, quan el govern de la República va abandonar la capital, es va exiliar a París. El fets que explica en aquest llibre estan extrets de la realitat, del que va veure i va sentir dir, i del que li va arribar en l’exili francés. En aquella època d’extrems Chaves Nogales era un moderat, un liberal, i sabia que podien afusellar-lo en qualsevol dels dos bàndols. Com diu en el pròleg: «mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y la crueldad». El pròleg, impactant, es pot llegir sencer en aquest enllaç

Escriu A sangre y fuego amb la impressió dels primers mesos de la Guerra Civil, sense saber que duraria dos anys més. La seua visió és pessimista. És molt lúcid i diu que és una guerra que ningú guanyarà, perquè després de tanta violència dona igual qui la guanye, i que és una guerra molt condicionada per la política internacional (ja sabeu, la pugna entre feixisme i comunisme, i amb les democràcies poregoses). Guanye qui guanye, per a ell, el resultat serà «un gobierno dictatorial que con las armas en la mano obligará a los españoles a trabajar desesperadamente y a pasar hambre sin rechistar durante veinte años, hasta que hayamos pagado la guerra. Rojo o blanco, capitán del ejército o comisario político, fascista o comunista, probablemente ninguna de las dos cosas, o ambas a la vez, el cómitre que nos hará remar a latigazos hasta salir de esta galerna ha de ser igualmente cruel e inhumano.»

Els protagonistes dels relats són agressors i víctimes, dels dos bàndols, amb covards i valents, intel·ligents i estúpids, il·lusionats i neguitosos. Però sobretot destaca l’estupidesa i l’enorme crueltat. Són relats molt ben escrits, i contagien una mena de sensació sòrdida cap a la Guerra Civil. Ve a ser un canyaret, un fer la mà, un desastre, i amb moltíssim dolor i mort. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EXCURSIÓ. València, Il·lustració i franquisme

València és el cap i casal del nostre petit país, la capital de l’actual comunitat autònoma, i està pleníssima de monuments, llocs d’interés i museus. Per això, el passat divendres 22 de març un grup de l’IES Pare Arques de Cocentaina vam fer una excursió per a visitar-la. En total érem 49 alumnes i els 3 professors del Departament de Geografia i Història. Les classes participants vam ser les de 4t A i 4t B d’ESO i 1r BAT B (Humanístic).

Com «València no s’acaba mai» sempre hi ha alguna cosa nova per a veure, en aquesta ocasió un grup va visitar el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM). Els alumnes van poder recórrer l’exposició que mostra com ha canviat el coneixement i l’ús de la raó des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. És un camí ple d’obstacles, però també de grans pensadors i pensadores, i de sòlides voluntats per a millorar el món.

L’altre grup va visitar el Museu Valencià d’Etnologia (MUVAET), que es troba al Centre Cultural La Beneficència. En concret vam veure la interessantíssima exposició temporal de «Prietas las filas», sobre la vida quotidiana al franquisme. És una exposició xicoteta però molt impactant, en especial la part del paper de la dona, o el de l’ús de la religió per al control social, o el de la repressió, amb imatges i objectes d’una fossa comuna de represaliats a Paterna.

Abans vam visitar l’Estació del Nord, exemple d’arquitectura modernista i del ferro i del vidre. Després vam visitar l’edifici de l’Ajuntament, van poder eixir al balcó (eixe on pocs dies abans estaven les falleres…), i també el seu bonic hemicicle. Tot seguit vam veure detalladament la Llotja de la Seda, vam passar per la Plaça Redona, vàrem aprofitar per donar la volta a la Catedral i vam passejar pel Carrer Cavallers fins a les Torres de Quart.

València potser és una visita típica, però sempre hi ha sorpreses per descobrir.

Professors: Alejandro Barber, Roderic Ortiz i Candela Perpiñà.

(Article publicat a la revista El Comtat el mes d’abril de 2019)

Galeria d’imatges (clica damunt per a fer-les més grans)