LLIBRE. «El diari de la Renia» de Renia Spiegel, una adolescent assassinada pels nazis

El diari de la Renia és un testimoni de la jove Renia Spiegel que va morir assassinada pels nazis als 18 anys. La van trobar amagada amb els pares del seu nóvio, quan els alemanys estaven buidant el gueto de Przemyśl, a Polònia, i els van baixar al carrer i els van pegar un tir. La història és impactant. A més, el subtítol que ha posat l’editorial Quaderns Crema és un ganxo perfecte: L’Holocaust a través dels ulls d’una adolescent. Per si fora poc en alguns mitjans de comunicació parlen d’ella com l'”Anna Frank polonesa”.

Tot apunta a ser una lectura recomanable: nazis i una adolescent contant la seua vida, i amb un final dramàtic. És el còctel perfecte per a tractar la violència de l’extrema dreta i l’empatia amb els alumnes. Però alguna cosa no funciona, i evidentment no és culpa de l’autora, una jove d’entre 15 i 18 anys. Per a començar el llibre té unes 350 pàgines (amb els alumnes més de 100 o 150 és complicat). Però sobretot el que passa és que el testimoni és una adolescent, i no li podem exigir qualitat literària a una jove que comença la vida. És una xica com qualsevol de les nostres alumnes: nerviosa, feliç, o no, exagerada.

Així, la lectura d’aquest diari es fa repetitiva, amb anotacions banals sobre les seues companyes, amb suspicàcies i baralles a tothora. Sovint Renia escriu poemes, però això tampoc ajuda gaire. També apareix contínuament el tema dels xics (que si em vol, que si no em vol…), i l’enamorament amb Zygmunt, el qual serà el seu nóvio i sortosament sobreviurà a l’Holocaust i salvarà el diari. De la guerra hi ha poques dades i superficials. Sí que mostra l’angoixa pel que passarà i la pena per no estar amb sa mare, però el diari sobretot destaca la seua vida social i els seus sentiments íntims, com qualsevol diari d’una adolescent. Però…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. «A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España» de Manuel Chaves Nogales (1937), un llibre contra l’equidistància

A sangre y fuego és un llibre amb 9 relats ambientats en la Guerra Civil espanyola. El seu autor és el periodista sevillà Manuel Chaves Nogales (1897-1944), que es definia a sí mateix com un «pequeño burgués liberal, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Per coses de l’exili el llibre és va publicar per primera volta a Xile, l’any 1937, i va restar oblidat fins que es va recuperar i reeditar 60 anys després.

Quan va esclatar la guerra Chaves Nogales vivia a Madrid i era director del diari Ahora. En novembre de 1936, quan el govern de la República va abandonar la capital, es va exiliar a París. El fets que explica en aquest llibre estan extrets de la realitat, del que va veure i va sentir dir, i del que li va arribar en l’exili francés. En aquella època d’extrems Chaves Nogales era un moderat, un liberal, i sabia que podien afusellar-lo en qualsevol dels dos bàndols. Com diu en el pròleg: «mi única y humilde verdad era un odio insuperable a la estupidez y la crueldad». El pròleg, impactant, es pot llegir sencer en aquest enllaç

Escriu A sangre y fuego amb la impressió dels primers mesos de la Guerra Civil, sense saber que duraria dos anys més. La seua visió és pessimista. És molt lúcid i diu que és una guerra que ningú guanyarà, perquè després de tanta violència dona igual qui la guanye, i que és una guerra molt condicionada per la política internacional (ja sabeu, la pugna entre feixisme i comunisme, i amb les democràcies poregoses). Guanye qui guanye, per a ell, el resultat serà «un gobierno dictatorial que con las armas en la mano obligará a los españoles a trabajar desesperadamente y a pasar hambre sin rechistar durante veinte años, hasta que hayamos pagado la guerra. Rojo o blanco, capitán del ejército o comisario político, fascista o comunista, probablemente ninguna de las dos cosas, o ambas a la vez, el cómitre que nos hará remar a latigazos hasta salir de esta galerna ha de ser igualmente cruel e inhumano.»

Els protagonistes dels relats són agressors i víctimes, dels dos bàndols, amb covards i valents, intel·ligents i estúpids, il·lusionats i neguitosos. Però sobretot destaca l’estupidesa i l’enorme crueltat. Són relats molt ben escrits, i contagien una mena de sensació sòrdida cap a la Guerra Civil. Ve a ser un canyaret, un fer la mà, un desastre, i amb moltíssim dolor i mort. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EXCURSIÓ. València, Il·lustració i franquisme

València és el cap i casal del nostre petit país, la capital de l’actual comunitat autònoma, i està pleníssima de monuments, llocs d’interés i museus. Per això, el passat divendres 22 de març un grup de l’IES Pare Arques de Cocentaina vam fer una excursió per a visitar-la. En total érem 49 alumnes i els 3 professors del Departament de Geografia i Història. Les classes participants vam ser les de 4t A i 4t B d’ESO i 1r BAT B (Humanístic).

Com «València no s’acaba mai» sempre hi ha alguna cosa nova per a veure, en aquesta ocasió un grup va visitar el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM). Els alumnes van poder recórrer l’exposició que mostra com ha canviat el coneixement i l’ús de la raó des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. És un camí ple d’obstacles, però també de grans pensadors i pensadores, i de sòlides voluntats per a millorar el món.

L’altre grup va visitar el Museu Valencià d’Etnologia (MUVAET), que es troba al Centre Cultural La Beneficència. En concret vam veure la interessantíssima exposició temporal de «Prietas las filas», sobre la vida quotidiana al franquisme. És una exposició xicoteta però molt impactant, en especial la part del paper de la dona, o el de l’ús de la religió per al control social, o el de la repressió, amb imatges i objectes d’una fossa comuna de represaliats a Paterna.

Abans vam visitar l’Estació del Nord, exemple d’arquitectura modernista i del ferro i del vidre. Després vam visitar l’edifici de l’Ajuntament, van poder eixir al balcó (eixe on pocs dies abans estaven les falleres…), i també el seu bonic hemicicle. Tot seguit vam veure detalladament la Llotja de la Seda, vam passar per la Plaça Redona, vàrem aprofitar per donar la volta a la Catedral i vam passejar pel Carrer Cavallers fins a les Torres de Quart.

València potser és una visita típica, però sempre hi ha sorpreses per descobrir.

Professors: Alejandro Barber, Roderic Ortiz i Candela Perpiñà.

(Article publicat a la revista El Comtat el mes d’abril de 2019)

Galeria d’imatges (clica damunt per a fer-les més grans)

TREBALL VOLUNTARI. Història del Món Contemporani. 1r de BAT. La crisi actual

 TÍTOL: LA CRISI SENSE NOM. L’ACTUAL CRISI ECONÒMICA, POLÍTICA, SOCIAL I ÈTICA

 Enllaç: Explicació del treball en PDF

INTRODUCCIÓ

Estem en crisi. Una crisi econòmica, una més, amb la típica desocupació, malestar i incertesa pel futur, però també amb anuncis continus de retallades públiques, de notes d’agències de “rating”, amb notícies de regulacions de plantilles laborals pertot arreu o d’ensorraments d’empreses, de dèficits públics, de “primes de risc”, de reformes laborals, de falta de demanda, d’això que es diu “excessiu gasto social”, de baixades de l’IBEX-35, i d’altres conceptes que fins fa uns anys ens eren quasi desconeguts. Conceptes que escoltem amb resignació, amb cansament o potser alguns/nes amb un poc de ràbia.

Sí, estem en crisi. Per això a una assignatura com Història del Món Contemporani no podíem deixar passar aquesta “meravellosa oportunitat” per a analitzar aquest esdeveniment històric de primera magnitud. Si estudiem la crisi de 1929, com no hem de parlar de l’actual crisi? Si estem veent-la, patint-la, forma ja part de la nostra vida.

Sí, estem en crisi, però què sabem d’aquesta crisi?

En primer lloc cal apuntar que és una crisi sense nom. Altres crisis han tingut els seus apel·latius: la crisi del segle III, la crisi del segle XIV, la del segle XVII, la de la dècada de 1870-80, la de 1929 (el crac de 1929), la de 1973 o del petroli, la de 1987, la de 1993, o la del 2001 o crisi de les empreses “punt com”. L’actual ara per ara no té un nom consensuat. Algunes propostes són: la crisi de 2008, la Gran Recessió (així en majúscula), la crisi de les hipoteques “subprime”, o la “crisi ninja”. De moment es referim a ella com “la crisi”. Un nom ben senzill i contundent.

En segon lloc ha quedat ben clar que no és només una crisi econòmica. Es tracta d’una crisi que afecta a tots els aspectes vitals de les persones i de les societats. Evidentment és una crisi econòmica, no cal insistir-hi, però també política i social, ja que, entre altres coses, la política tradicional ha quedat desprestigiada, degut que en general no observem que els líders polítics apliquen mesures adequades que solucionen les causes i els efectes de la crisi econòmica, ja siga per ingnorància o per impotència. Això provoca que la gent estiga descontenta, que hi haja malestar, que els moviments socials tinguen més recolzaments i que es reclame més participació, més democràcia, més solucions directes als problemes reals de la gent. També tenim una crisi ètica, ja que quan els valors que sustenten una societat cauen per terra ens aborden preguntes com aquestes: per a què estudiar i esforçar-se si no hi ha futur? per a què creure en polítics que no compleixen les seues promeses? per a què ser bon ciutadà, honrat i lleial a les institucions del teu país, quan la corrupció està a l’ordre del dia? per a què continuar amb el dia a dia si sembla que no hi ha esperança...?

Sí, estem en crisi, però hi han alternatives, altres solucions, altres veus. Hi ha sobretot esperança. Per això serveix l’estudi de la història, perquè la història no és només el coneixement del passat, la història ha de ser el coneixement del present deduït dels fets del passat, per a poder transformar el present i el futur, si volem.

Aquest treball ha de col·laborar en la difusió d’eixa esperança, amb l’estudi de les possibles alternatives, amb la construcció de coneixement a partir de lectures de textos crítics (textos diferents dels típics discursos que sentim tots els dies). Tot açò amb un optimisme constructiu i laboriós, amb l’estudi de les causes, antecedents, inici, evolució, conseqüències, possibles mesures de solució, i tal vegada els possibles finals d’aquesta “crisi sense nom”.

És un treball voluntari, per això us dic: animeu-vos a fer-lo, contra la crisi!

  

EXPLICACIÓ DEL TREBALL (polseu “read more of this post) Llegeix la resta d’aquesta entrada »

ARTICLE d’opinió: “La extrema derecha económica (EDE)”

La extrema derecha económica (EDE)

Esta ideología se basa en la convicción de que todos somos rehenes de la cultura del dinero.

Per Jordi Muixí Rosset, diari El País, 14 de març de 2012

 

“De lo mucho que se ha hablado hasta ahora de la crisis económica hay dos aspectos que resultan sorprendentes: el tratamiento de la economía como una ciencia pura que no admite discrepancias y su carácter aséptico, desvinculado de cualquier ideología.

Parece como si todo lo que nos está pasando sea irremediable, que nadie sea responsable de nada, que nadie sea dueño de su vida y que todos aceptamos resignadamente las consecuencias deshumanizadoras de una enfermedad que nos destruye como personas y como sociedad y que no somos capaces ni de reconocer.

Se intentan obviar las raíces ideológicas de todo lo que nos sucede, cuando no parece absurdo situar el origen de la crisis actual en los mandatos de Reagan y Thatcher y su acentuación tras la caída del muro de Berlín. Mucha gente celebró el colapso del comunismo, incluyendo buena parte de sus partidarios, decepcionados por la deriva totalitaria del sistema.

Entonces…

– – – Llegeix la resta d’aquesta entrada »