Les crisis industrials, Alcoi i “Los lunes al sol”

Article publicat en Les Muntanyes el mes de març de 2024, publicació mensual d’Alcoi i comarques pròximes.

Autors: Alumnat de 2n BAT A de l’IES Pare Vitòria

“En l’IES Pare Vitòria hem vist en classe de Geografia la pel·lícula “Los lunes al sol”, per a ampliar el tema del sector secundari, en concret sobre l’època de les crisis i reestructuracions industrials dels anys 70, 80 i 90 del segle passat. És un tema normalet en el llibre, un poc avorrit, però en la pel·lícula aquesta època sembla que va ser conflictiva, prou sòrdida però també plena d’emocions per als que la van viure.

Després de veure la pel·lícula hem fet ressenyes, aquest article és un breu resum. En general l’alumnat ha coincidit en la descripció: “Los lunes al sol” és una pel·lícula del 2002 dirigida per Fernando León de Aranoa, protagonitzada per Javier Bardem i Luis Tosar entre d’altres, ambientada en la ria de Vigo, quan es van tancar les drassanes, es va reconvertir el sector industrial a Espanya i això va provocar conflictivitat social però sobretot desocupació i empobriment per a milers de famílies. El context està clar: és quan Occident va patir les crisis dels anys 70, quan Espanya va entrar en la Comunitat Europea, quan en el nou món globalitzat l’anterior model industrial havia esdevingut obsolet, ineficaç, no rentable. I els treballadors/es? Que es reciclen. Business is business.

L’alumnat continua coincidint en la importància dels protagonistes, una colla d’aturats que passen els dies sense esperança. Són Santa, interpretat per un rabiós Javier Bardem, l’orgull del proletariat; Jose, un contingut Luis Tosar, preocupat per la relació amb la seua dona, Ana, explotada laboralment en una conservera; Reina, que ara és vigilant (un treball sense ofici, sense dignitat); Lino, l’oficinista que intenta dissimular; Rico, que van muntar el bar amb els diners de la indemnització i va tirant; i Amador, alcoholitzat, abandonat pel seu entorn i en caiguda directa cap a la marginació. Les xarrades en el bar d’aquest grupet són impagables, són la consciència del moment, uns diàlegs que fan el relat que no apareix als llibres tan formals de Geografia o d’Història. En aquest bar trobem allò que Balzac deia de la literatura, “és la història privada de les nacions”, allò que no es conta en llocs oficials, que no apareix en les estadístiques. Açò no és “Full Monty”, ni “Billy Elliot”, ací no riu ningú.

Després cada alumne/a ha analitzat la pel·lícula com ha sabut i pogut, tot interessant: que si la reconversió, que si viuen en un món de “formigues i xitxarres” (en referència al conte…), que si haurien de moure’s i fer alguna cosa, que si és una injustícia, que si la idea d’anar a Austràlia (lluny, més lluny), que si el neocapitalisme o la globalització, i més i més. Així fins al final de la pel·lícula, i apleguem al mateix no-res en el qual vam començar, al vaixell “Lady España” (quina metàfora!), un transbordador aturat enmig de la ria gallega. Com l’Alcoi dels anys 70-80-90 del segle XX, ple de fàbriques tancades i la gent… Continua la lliçó. Passem al següent tema.”

RECURS. Qüestionari del llibre «Emergència climàtica» d’Andreu Escrivà

Emergència climàtica és un llibret molt clar, breu i accessible per a estudiar el canvi climàtic en les nostres classes. L’ha editat Bromera, només costa uns onze euros, està molt ben estructurat i té la lletra gran. També té alguns enllaços QR per a ampliar continguts. Per als nivells de 3r i 4t d’ESO i per al Batxillerat és perfecte.

Andreu Escrivà, el seu autor, és un conegut divulgador ambiental, de tant en tant ix en la tele i també és prou actiu en les xarxes. Ha escrit alguns llibres divulgatius com Encara no és tard o I ara jo què faig, però Emergència climàtica està adreçat especialment a l’alumnat de secundària.

Per a traure-li el màxim suc possible a aquest llibre he fet un qüestionari. Sobretot serveix per a que els alumnes no vagen perduts en la lectura. Està estructurat seguint els capítols. Sé que és un recurs típic i un poc àrid, però és una activitat de comprensió que pot servir com a punt de partida per als debats i altres activitats més elaborades i creatives. Recomane Emergència climàtica sense reserves: és un recurs de qualitat i molt útil per a estudiar (i parlar en classe) sobre el canvi climàtic i les seues implicacions, i el que podem fer per a solucionar-lo o almenys frenar-lo.

–

Qüestionari «Emergència climàtica»

1. LA DESCOBERTA DEL CANVI CLIMÀTIC

1. Què deia la notícia d’un periòdic de Nova Zelanda de 1912?
2. Què és la cosmovisió segons A. Escrivà?
3. Quin va ser l’origen de la Petita Edat del Gel d’entre 1450 i 1850?
4. Què va descobrir la científica Eunice Foote el 1856?
5. Què va descobrir l’enginyer Guy Stewart Callendar el 1938?
6. Per què l’augment de CO2 a l’atmosfera no feia pujar les temperatures entre 1940 i 1970?
7. Què va passar amb les temperatures a partir dels anys 80 del segle XX? 

GEOGRAFIA. Exàmens de Geografia per a la PAU (2n de Batxillerat)

Compartisc els exàmens per a la PAU de l’assignatura de Geografia que s’ha posat al País Valencià. Del 2015 al 2021.

• GEOGRAFIA PAU 2021 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2021 06 JUN
• GEOGRAFIA PAU 2020 09 SET
• GEOGRAFIA PAU 2020 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2019 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2019 06 JUN
• GEOGRAFIA PAU 2018 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2018 06 JUN
• GEOGRAFIA PAU 2017 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2017 06 JUN
• GEOGRAFIA PAU 2016 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2016 06 JUN
• GEOGRAFIA PAU 2015 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2015 06 JUN

Annex: LLISTA TEMES PREGUNTATS PAU 2015-2021

LLIBRE. Per a geografia humana, «Los últimos. Voces de la Laponia española» de Paco Cerdà (2017)

Explicar en classe les desigualtats no sempre és fàcil. Sembla la típica mania dels mestres. D’alguna manera els alumnes, sovint tan reivindicatius, solen acceptar el món que els ha tocat viure amb una certa tranquil·litat. Per això el llibre de Los últimos de Paco Cerdà és una visió impactant d’un món diferent però molt pròxim, el dels pobles que desapareixen. En l’actual món postindustrial enormes espais queden fora de les dinàmiques del mercat. La globalització real és la dels mercats, i allò que no és rentable o no dóna beneficis pecuniaris clars no té cap interés (no és competitiu, diuen). Així, grans espais de la península Ibèrica no té futur ni joventut, és un desert humà, i té menys densitat d’habitants que Lapònia. Solen referir-se a aquests territoris com l’Espanya buida o més adient com l’Espanya buidada. Des de les ciutats es veu amb una mena de romanticisme, de nostàlgia bucòlica, de paradís perdut, i justament això és el que no és.

Los últimos del periodista Paco Cerdà és un recorregut personal per aquest territori, com un llarg reportatge, amb dades interessants, però on destaquen les històries personals i els tocs emotius. Aquest territori comença a ser conegut com la Serrania Celtibèrica, gràcies a la dedicació del professor Francisco Burillo, i afecta a 5 comunitats autònomes i 10 províncies.

Una digressió personal: Burillo, a més, és un prehistoriador que ha organitzat durant anys un curs d’estiu d’Arqueologia espacial a Terol. Farà uns vint anys vaig tenir la sort d’assistir i va ser un dels millors cursos que he fet mai, excel·lent. Burillo és una persona entranyable, gens afectat per a ser un professor universitari. Tinc un bon record d’aquella setmana a Terol.

Segurament Los últimos no és el típic llibre de lectura per als alumnes (ni falta que li’n fa), però sí que es podria fer un treball per capítols (n’hi ha 10, un per cada província afectada). De fet, és un recurs interessant per a estudiar les desigualtats en el territori: serveix per a geografia humana de 3r d’ESO i de 2n de BAT, i també per a tractar aquest episodi de la història actual, especialment en 4t d’ESO (migracions, ruralisme, franquisme, pols de desenvolupament, desigualtats, etc.).

Compartisc uns fragments:

FOTOGRAFIES. «El País Valenciano» de Joan Fuster

L’any 1962 va ser un bon any per a Joan Fuster: va publicar l’assaig Nosaltres, els valencians, l’estudi Qüestió de noms, i El País Valenciano. Aquesta última, en castellà, era un encàrrec de l’Editorial Destino. Es tracta d’una voluminosa guia de viatge, amb nombroses fotografies, i on Fuster va afegir algunes consideracions sobre la manera de ser i la identitat valenciana.

El més curiós és que El País Valenciano va ser més conflictiu que Nosaltres, els valencians en el seu moment. El motiu és perquè formava part d’una col·lecció on escrivien personalitats de cada territori, com Josep Pla a Catalunya o Pío Baroja al País Basc, i per tant, ser-ne l’autor d’un volum donava prestància. A València que Fuster fora l’autor triat va provocar suspicàcies i enveges per part del sector “cultural” del moment, sobretot per part del periodista José Ombuena, un nom oblidat hui en dia, però que en aquell moment volia ser el referent cultural del país. Després de la publicació va començar una campanya contra Fuster, cosa que no va ser gens agradable però que li va donar més difusió i rellevància.

Siga com siga, El País Valenciano és una obra estranya dins del conjunt fusterià. Per començar és un recorregut per les diverses comarques i pobles del País Valencià, amb anotacions paisatgístiques, etnogràfiques, culturals i fins i tot econòmiques, com un cicerone amable, i un poquet pedant. Malgrat això Fuster és Fuster i no pot evitar soltar alguna de les seues, com quan parla dels Borja o del provincialisme de la ciutat d’Alacant (més avall he posat una selecció de textos).

Sobretot el que crida l’atenció d’aquest llibre és el seu estil en castellà, que és tremendament embafador. No sembla que ho haja escrit Fuster. Però açò és un recurs deliberat que ell mateix reconeixia: 

El meu castellà és més «espectacular» que el meu català (…) perquè és més «postís» (…) Escric un castellà fals (…) Algunes pàgines meves, redactades directament en castellà, es caracteritzen per un preciosisme banal —i deliberat (CE 1965, 48-49).

(Extret de Josep Iborra, Llengua i estil en l’obra de Joan Fuster)

Aquest estil sembla copiat de Gabriel Miró i Azorín, però a mi em recorda en concret els llibres que escrivien en castellà els “erudits locals” de cada poble. Per exemple, al meu poble, Alcoi, hi havia durant el franquisme tota una indústria de “personalitats” que reforçaven el localisme amb llibres molt florits, com Rafael Coloma, don Julio Berenguer, Antonio Revert, Adrián Espí, Antonio Calero, Adrián Miró, Rogelio Sanchís, etc. En el seu moment van ser referents indiscutibles; hui en dia són una curiositat de bibliòfil, quan no directament cendra. Cada poble en tindrà els seus.

Però el que acaba d’arredonir aquest llibre són les fotografies de Ramón Dimas, d’una qualitat extraordinària, tot un testimoni del passat, bellíssimes, que fan que aquesta obra siga una preciositat i que la seua lectura siga més lleu. Una activitat que se m’ocorre amb els alumnes seria reproduir algunes fotografies del llibre en l’actualitat, per a veure els canvis, i fer una petita exposició. Fins i tot es podria fer entre diversos instituts. Qui sap?, potser algun dia.

Volia compartir quatre o cinc fotografies, però m’he entusiasmat i al final en posaré quasi cinquanta. Més avall de les fotos hi ha una selecció de textos.