RELAT. «El vals final» de Joaquim Ruyra

Amb l’excusa de Tots Sants vull compartir un relat breu de Joaquim Ruyra (1858-1939), un autor no massa conegut que està considerat com un dels millors prosistes del català modern.

De tots els relats que hi ha a Narracions potser el que millor s’adiu per a Tots Sants és el de «La vetlla dels morts», una mica previsible. Per això he preferit compartir «El vals final», perquè està relacionat també amb la mort i sobretot perquè m’ha agradat moltíssim. Els relats de Ruyra, tots ells, són una meravella.

Aquest volum de Narracions conté les seues principals obres: Marina i boscatges de 1903, publicat en català prenormatiu, La parada de 1919 i la nova edició normativa de Marina i boscatges titulada Pinya de rosa de 1920 i un parell de relats més. És un totxo considerable, amb més de sis-centes pàgines, però es llig molt bé. Ruyra té fama de ser un autor molt catòlic, i ho mostra clarament en diversos relats, però alguns dels seus escrits són del millor que podem trobar en literatura fantàstica, rural o d’aventures marineres en la nostra llengua. Aquest inici de curs tan atípic se m’ha fet més suportable gràcies a ell. Com diu Ruyra: «Som al ball i hem de ballar».

El vals final

«Balla que balla… Era un vals ben cansat i que no s’acabava mai. Ni fangant els calls de Mas Oliver, ni batent, enfonsat fins a mig cos dintre les garbes xardoroses en el dia de més calda, ni carretejant per les costes de Bandina, mai per mai l’hereu Rivelles no s’havia fatigat tant com en aquella dansa inacabable. I som al ball i hem de ballar… Volta que volta que voltaràs.

Es trobava en un envelat de poble rural: per tota catifa la terra regada de fresc, per clos una tanca de ramassos, una vela de drap de saques per cobricel, uns quants gresols per lluminària. Hi regnava una fosca que amb prou feines deixava distingir les figures dels balladors. Els gresols eren cremallosos i saltironaven enlaire amb les palpitacions de l’envelat. Més aviat servien per a fer mal a la vista que per a donar claror. I quin garbuix, quines empentes, quin alenar tothom, volta que volta que voltaràs!

LLIBRE. Per a geografia humana, «Los últimos. Voces de la Laponia española» de Paco Cerdà (2017)

Explicar en classe les desigualtats no sempre és fàcil. Sembla la típica mania dels mestres. D’alguna manera els alumnes, sovint tan reivindicatius, solen acceptar el món que els ha tocat viure amb una certa tranquil·litat. Per això el llibre de Los últimos de Paco Cerdà és una visió impactant d’un món diferent però molt pròxim, el dels pobles que desapareixen. En l’actual món postindustrial enormes espais queden fora de les dinàmiques del mercat. La globalització real és la dels mercats, i allò que no és rentable o no dóna beneficis pecuniaris clars no té cap interés (no és competitiu, diuen). Així, grans espais de la península Ibèrica no té futur ni joventut, és un desert humà, i té menys densitat d’habitants que Lapònia. Solen referir-se a aquests territoris com l’Espanya buida o més adient com l’Espanya buidada. Des de les ciutats es veu amb una mena de romanticisme, de nostàlgia bucòlica, de paradís perdut, i justament això és el que no és.

Los últimos del periodista Paco Cerdà és un recorregut personal per aquest territori, com un llarg reportatge, amb dades interessants, però on destaquen les històries personals i els tocs emotius. Aquest territori comença a ser conegut com la Serrania Celtibèrica, gràcies a la dedicació del professor Francisco Burillo, i afecta a 5 comunitats autònomes i 10 províncies.

Una digressió personal: Burillo, a més, és un prehistoriador que ha organitzat durant anys un curs d’estiu d’Arqueologia espacial a Terol. Farà uns vint anys vaig tenir la sort d’assistir i va ser un dels millors cursos que he fet mai, excel·lent. Burillo és una persona entranyable, gens afectat per a ser un professor universitari. Tinc un bon record d’aquella setmana a Terol.

Segurament Los últimos no és el típic llibre de lectura per als alumnes (ni falta que li’n fa), però sí que es podria fer un treball per capítols (n’hi ha 10, un per cada província afectada). De fet, és un recurs interessant per a estudiar les desigualtats en el territori: serveix per a geografia humana de 3r d’ESO i de 2n de BAT, i també per a tractar aquest episodi de la història actual, especialment en 4t d’ESO (migracions, ruralisme, franquisme, pols de desenvolupament, desigualtats, etc.).

Compartisc uns fragments:

RELAT. «Les masies tràgiques» de Prudenci Bertrana (1911)

Prudenci Bertrana (1867-1941)

 

Prudenci Bertrana fou un escriptor català que va viure a cavall entre el segle XIX i el segle XX. És conegut sobretot per la seua novel·la breu Josafat, ambientada en la catedral de Girona, una lectura típica per a estudiants, popular per les escenes passionals i sexuals que conté.

Bertrana està considerat un autor del modernisme literari, un estil que destaca per les descripcions de paisatges i per arguments on està present la lluita de l’individu contra els condicionants de la gent i de l’ambient. Dins d’aquest estil hi ha un corrent ruralista molt marcat que a Catalunya va tenir diversos autors amb obres significatives.

Potser l’obra més coneguda d’aquest estil és Solitud de Caterina Albert, publicada el 1904, coneguda també l’autora pel seu pseudònim masculí Víctor Català. Solitud és una de les meues novel·les favorites. Altres obres que he llegit i he ressenyat a Historiata han estat:  Els sots feréstecs de Raimon Casellas (1901), Les multituds del mateix autor (1906, amb el magnífic relat «La verema de la por»), La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagés (1912), o la extraordinària La tragèdia de cal Pere Llarg d’Eduard Girbal Jaume (1923).

Em faltava llegir Proses bàrbares, un conjunt de relats ruralistes que Prudenci Bertrana va publicar el 1911. Em vaig comprar fa uns mesos la primera edició per uns 8 euros, envellida però encara digna. Una cosa que crida l’atenció de seguida és la llengua: clar, encara no seguia la normativa fabriana, i és molt viva, plena d’expressions i formes orals. Llegir aquesta obra, i desxifrar-la, ha sigut molt divertit.

Proses bàrbares conté tretze relats, a partir d’anècdotes i experiències personals de l’autor. Per exemple: «Primera visió» conta la impressió que li va causar la primera volta que va veure les muntanyes; «Dick» és un relat emotiu sobre el seu gos, company d’excursions; «Les llars d’hostal» és un retrat de personatges que es reuneixen al voltant del foc d’un hostal rural de carretera. Però el que més m’ha agradat ha sigut «Les masies tràgiques», tant que l’he picat per a compartir-lo.

Per als que ens agrada la muntanya, quan fem les excursions, és normal trobar-se cases abandonades en llocs impensats, sovint cases miserables, lluny de tot, mig ensorrades, obertes als dotors. Aquest relat és una descripció bellíssima i tristíssima d’aquestes cases rurals de muntanya.

–

LLIBRE. ¿Feia falta l’epíleg de «Bearn» de Llorenç Villalonga?

La novel·la Bearn o la sala de les nines és un dels clàssics més reconeguts de la literatura catalana del segle XX. Per a l’estudi de la història és útil perquè apareixen diversos fets i aspectes del segle XIX: el rei Ferran VII, el Trienni Liberal, la reina Isabel II, el carlins, la França del Segon Imperi, la Prússia de Bismarck i la guerra francoprussiana, o Roma i el Papat.

També apareixen algunes característiques dels nous temps, com la decadència de la vella aristocràcia terratinent, els nous polítics liberals, o el conflicte entre l’Església i els pensadors il·lustrats (i els seus llibres). Per a un historiador aquesta novel·la és una festa del XIX.

L’argument és conegut: Bearn són les memòries de don Toni de Bearn, narrades per Joan Mayol, capellà i segurament fill il·legítim seu. La primera part, «Sota la influència de Faust», se centra en la passió que sent don Toni per dona Xima, neboda seua, amb qui anirà a passar una temporada al París de Napoleó III, sense la seua dona, amb l’escàndol que açò provoca. La segona part, «La pau regna a Bearn» és un retorn a la vida familiar, potser no tant animada com l’altra vida, però molt més plàcida, i feliç.

Enmig de tot açò està la figura de don Toni, un vell aristòcrata, escèptic, lector de llibres «impius» de la Il·lustració (Voltaire i companyia), enamorat de França, ple de contradiccions, però tolerant, i amb una gran capacitat per a analitzar el present que li ha tocat viure.

És inevitable comparar aquesta novel·la amb El guepard (en italià Il Gattopardo) de Tomasi di Lampedusa (ací la meua ressenya). La de Villalonga és va publicar en castellà en 1956 i va passar sense pena ni glòria. En català la va publicar Club Editor el 1961, mentre que la de Lampedusa és del 1958. Ambdues, cadascuna a la seua manera, són un rèquiem dedicat a la vella aristocràcia rural, com un comiat emotiu, però no idealitzat. La de Villalonga està ambientada a Mallorca; la de Lampedusa, a Sicília. La relació entre ambdues continua perquè Villalonga va traduir Il Gattopardo al català, obra que, segons Joan Fuster «ofereix curiosíssimes coincidències amb Bearn».

Un dels motius per llegir aquesta novel·la, per a mi, ha estat que el professor de literatura Tomàs Llopis, ja jubilat, la reivindicava tothora en les seues memòries Contra les aules. Això em va animar a tenir-la en la llista d’imprescindibles, i li estic agraït per la seua insistència. Em costa imaginar com s’ho faria per a llegir-la en classe. El fet és que que uns llibres ens porten a altres, sense fi.

L’única cosa que trobe que grinyola de Bearn és l’epíleg. De veritat feia falta? Em vaig llegir la novel·la aquest estiu, entusiasmat, passant son. El final de la segona part em va deixar ben satisfet, però… l’epíleg em va enfonsar en la misèria. El cas és que en la primera edició no hi apareixia i va ser en la segona edició, de l’any 1965, quan Villalonga el va afegir. Per a mi, tota la serenitat aristocràtica, escèptica i il·lustrada que et transmet la novel·la es desfà en les últimes deu pàgines. No vull contar res més i per això no m’allargue. Trobe que és un clàssic que es llig molt bé, que m’agradaria tornar-lo a llegir i a rellegir, però evitant-me la decepció del final «final». De vegades és millor deixar algunes coses com estaven, i Bearn està molt bé però la sala de les nines tampoc és per a tant.

–

LLIBRE. «La vida i la mort d’en Jordi Fraginals» de Josep Pous i Pagès (1912)

Alguns del millors moments de l’estiu passat els vaig passar llegint la novel·la La vida i la mort d’en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. És un clàssic, un clàssic del Modernisme i de la narrativa rural, però reconec que no el coneixia fins fa poc. L’he llegit en un exemplar de la col·lecció MOLC (“Les millors obres de la literatura catalana”), la de les tapes grogues. El vaig agafar de la biblioteca de Cocentaina, un lloc molt recomanable, i m’ha agradat tant aquest llibre que he acabat comprant-me’l, de segona mà, en la mateixa edició. 

Publicada el 1912, és l’obra més famosa de Pous i Pagès. És una novel·la sobre una vida, la del jove Jordi Fraginals que vol fer el seu propi camí. Per aconseguir-ho ha de vèncer nombrosos obstacles. El seu pare volia que fos capellà, però ell no té cap vocació i acabarà fugint del seminari. És el relat típic, i molt positiu, sobre la defensa de la força de la voluntat i de la dignitat de l’individu, una lluita contra les tradicions i les rutines. Aquestes idees solen provocar conflictes perquè qüestionen les convencions socials i la preeminència dels poderosos. En classe d’Història parlem contínuament d’aquest tipus de conflictes, per exemple amb els progressistes i els conservadors, i tots els que vulgueu afegir.

És una novel·la que m’agradaria tornar a llegir en uns anys. Té algunes escenes memorables. Vull compartir uns fragments que m’han agradat molt: