RECURS. Qüestionari del llibre «Emergència climàtica» d’Andreu Escrivà

Emergència climàtica és un llibret molt clar, breu i accessible per a estudiar el canvi climàtic en les nostres classes. L’ha editat Bromera, només costa uns onze euros, està molt ben estructurat i té la lletra gran. També té alguns enllaços QR per a ampliar continguts. Per als nivells de 3r i 4t d’ESO i per al Batxillerat és perfecte.

Andreu Escrivà, el seu autor, és un conegut divulgador ambiental, de tant en tant ix en la tele i també és prou actiu en les xarxes. Ha escrit alguns llibres divulgatius com Encara no és tard o I ara jo què faig, però Emergència climàtica està adreçat especialment a l’alumnat de secundària.

Per a traure-li el màxim suc possible a aquest llibre he fet un qüestionari. Sobretot serveix per a que els alumnes no vagen perduts en la lectura. Està estructurat seguint els capítols. Sé que és un recurs típic i un poc àrid, però és una activitat de comprensió que pot servir com a punt de partida per als debats i altres activitats més elaborades i creatives. Recomane Emergència climàtica sense reserves: és un recurs de qualitat i molt útil per a estudiar (i parlar en classe) sobre el canvi climàtic i les seues implicacions, i el que podem fer per a solucionar-lo o almenys frenar-lo.

–

Qüestionari «Emergència climàtica»

1. LA DESCOBERTA DEL CANVI CLIMÀTIC

1. Què deia la notícia d’un periòdic de Nova Zelanda de 1912?
2. Què és la cosmovisió segons A. Escrivà?
3. Quin va ser l’origen de la Petita Edat del Gel d’entre 1450 i 1850?
4. Què va descobrir la científica Eunice Foote el 1856?
5. Què va descobrir l’enginyer Guy Stewart Callendar el 1938?
6. Per què l’augment de CO2 a l’atmosfera no feia pujar les temperatures entre 1940 i 1970?
7. Què va passar amb les temperatures a partir dels anys 80 del segle XX? 

GEOGRAFIA. La fascinació dels núvols

Gràcies a la Guía del observador de nubes de Gavin Pretor-Pinney tinc una nova mania: mirar els núvols i intentar esbrinar quin tipus de núvol és. Primera pista: hi ha núvols alts, mitjans i baixos. Segona pista: la majoria es presenten en forma d’estrats o de cúmuls (o tot junt i es diuen estratocúmuls). A partir d’ací comença el joc.

• Núvols baixos: cúmuls, cumulonimbus, estrats i estratocúmuls.
• Núvols mitjans: altocúmuls, altostrats i nimbostrats.
• Núvols alts: cirrus, cirrocúmuls i cirrostrats.
• Altres núvols: pileus, pannus, velum, tuba, incus, mamma, arcus, virgues, núvols estratosfèrics i mesosfèrics (nacrats i noctilucents), i per últim les esteles de condensació dels avions.

M’ho he passat molt bé llegint aquesta guia. Té molta informació i està plena d’anècdotes, comparacions i exemples pràctics. Supose que els llicenciats en Geografia la trobaran bàsica, però per a un historiador és una magnífica introducció al món dels núvols i dels fenòmens atmosfèrics.

La llàstima és que aquest llibre està descatalogat. Sí que podeu trobar-lo en les biblioteques. L’exemplar que he llegit és de la biblioteca pública de Requena i m’ha aplegat a les mans debades gràcies al préstec interbibliotecari de la XLPV, la Xarxa de Lectura Pública Valenciana.

Buscant, buscant, sí que hi ha altres llibres sobre núvols disponibles. No tardaré en firar-me algun. Vos recomane la lectura de l’article “Libros de nubes” del web tiempo.com, escrit per José Ángel Viñas. Trobareu alguns títols que fan goleta.

LLIBRE. «Si un dit assenyala la lluna» de Toni Pou, revisitant la ciència

Si un dit assenyala la lluna no és el típic llibre de divulgació científica. Toni Pou, físic de formació i periodista de professió, ha esquivat amb elegància les etiquetes literàries i ha fet un llibre personalíssim a mitjan camí entre unes memòries, un assaig i un llibre de viatges, i potser també un llibre de relats. Tot alhora. A més a més, el títol és preciós i molt evocador per a parlar de ciència o d’humanitats, tant se val.

El llibre arranca amb unes paraules d’Italo Calvino, que deia que Galileo Galilei era el millor prosista italià de la història: «aquesta prosa tenia dues virtuts principals: l’elegància i la precisió. Galileu no feia servir la llengua com una eina neutral, sinó amb consciència literària, amb la voluntat de capturar el món i la imaginació amb la màxima expressivitat possible». A partir d’ací la barreja d’humanitats i ciència és imparable. La recerca sobre Galilei comença a Florència i continua al desert d’Atacama, a l’observatori astronòmic de Paranal. El millor potser és que quan el llibre acaba no està tancada la recerca sobre l’origen de la creativitat científica, continua en el nostre cap. Per això he dit que no és el típic llibre de divulgació científica, tan lineals, com un manual entretingut i en certa manera previsibles; aquest és un llibre literari i humanístic. Defensa la ciència com una activitat creativa al mateix nivell que la filosofia, la música, l’art o la literatura. Recupera la visió global de l’estudi de les coses, sense tanta capelleta que separa i categoritza el coneixement en àrees estanques. A l’edat moderna, tant al Renaixement com al barroc, els que ara anomenem científics no feien aquestes separacions i un Newton o un Galileu es consideraven tant hòmens de ciències com de lletres, fins i tot artistes.

Per si fora poc al llarg del llibre trobarem altres històries paral·leles, com petites digressions en forma de relats. Algunes són de vells coneguts, com Darwin o Tesla, però també apareixen per ací les sèries Breaking Bad i Fargo, o l’entranyable David Attenborough i un documental sobre el lleopard de les neus, inclús João Gilberto i l’inici de la bossa nova. Però l’objectiu està clar: el llibre fa una recerca personal del per què de la curiositat humana, revisitant la ciència. Tothom coneix el mètode científic (hipòtesi, experimentació, validació i teoria o no), però Toni Pou destaca el moment previ, l’espurna creativa de tota persona dedicada a la ciència, i el paper fonamental de la divulgació. No esmenta a Lucreci i la seua obra De rerum natura, però d’alguna manera Si un dit assenyala la lluna és una reivindicació del gènere literari científic que va inaugurar aquell escriptor clàssic, un gènere que sembla marginal, com si només la ficció i l’assaig social pogueren considerar-se literatura i no un llibre sobre ciència.

LLIBRE. «Una breu i atzarosa història de la vida» de Joan Anton Català Amigó (2021)

Portada del llibre

 

Vaig descobrir Joan Anton Català gràcies al meu gos Rufo. Cada nit, després d’arreplegar el sopar i gitar els xiquets, pegue l’última volta amb el gos i mentrestant escolte música o algun programa de ràdio. Així vaig aplegar als podcasts de La Terra és plana, una secció del programa dominical El suplement de Catalunya Ràdio. En aquesta secció, d’uns vint minuts, Joan Anton Català explica algun fet o tema científic, en especial sobre el cosmos. És un programa molt amè i ben fet, amb divulgació científica de primera.  

Joan Anton Català és químic i astrofísic, i amb les seues explicacions contagia la seua passió per la ciència i per l’espai, ja siga mitjançant vídeos, ràdio o fins i tot Twitter, al seu compte @estelsiplanetes, del milloret que hi ha a aquesta xarxa. També té un web personal, una mena de repositori on arreplega bona part de la seua activitat (i també ofereix els seus serveis, ningú viu només de l’aire…). D’entre tot el material que podem trobar al seu web destacaria els vídeos que va fer durant el confinament del 2020, titulats “Ciència en confinament“. Llàstima que encara no el coneguera. 

L’últim llibre que ha publicat és Una breu i atzarosa història de la vida, subtitulat Des del moment zero fins al planeta que habitem avui. És un llibre que arreplega bona part de les explicacions que ha anat fent en els últims anys. De fet, una cosa que destaca és la seua oralitat, la capacitat de llegir-ho com si t’ho estiguera explicant per la ràdio. Però potser és una impressió personal per sentir sovint els seus podcasts, qui sap?

Aquest llibre té dos parts ben diferenciades. La primera, titulada “Un univers perfecte”, és la part astrofísica per excel·lència, on explica l’origen de l’univers (d’aquest univers), les seues forces i partícules, la dinàmica de les estreles i moltes coses més. A “Un lloc per a la vida”, la segona part, fa un inventari de les característiques del planeta Terra com el lloc on les “casualitats” van afavorir l’aparició i desenvolupament de la vida: com la ubicació del planeta en una zona d’habitabilitat, l’arribada de l’aigua mitjançant cometes, la creació catastròfica de la Lluna que ens dona estabilitat, l’atmosfera, l’escut magnètic, la tectònica de plaques, el cicle del carboni, etc. Tot un seguit de fets que es van produir i que podien no haver passat perfectament, o de diferent manera. Per a ajudar a entendre-ho millor Joan Anton Català fa comparacions sovint amb les dinàmiques d’altres planetes com Mart o Venus, o fins i tot més enllà, com els exoplanetes. Per això en aquest llibre trobarem repetidament això de les “casualitats” de la vida, i no és només un recurs retòric.

GEOGRAFIA. Exàmens de Geografia per a la PAU (2n de Batxillerat)

Compartisc els exàmens per a la PAU de l’assignatura de Geografia que s’ha posat al País Valencià. Del 2015 al 2021.

• GEOGRAFIA PAU 2021 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2021 06 JUN
• GEOGRAFIA PAU 2020 09 SET
• GEOGRAFIA PAU 2020 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2019 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2019 06 JUN
• GEOGRAFIA PAU 2018 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2018 06 JUN
• GEOGRAFIA PAU 2017 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2017 06 JUN
• GEOGRAFIA PAU 2016 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2016 06 JUN
• GEOGRAFIA PAU 2015 07 JUL
• GEOGRAFIA PAU 2015 06 JUN

Annex: LLISTA TEMES PREGUNTATS PAU 2015-2021