LLIBRE. «Si un dit assenyala la lluna» de Toni Pou, revisitant la ciència

toni pou si un dit assenyala la lluna

Si un dit assenyala la lluna no és el típic llibre de divulgació científica. Toni Pou, físic de formació i periodista de professió, ha esquivat amb elegància les etiquetes literàries i ha fet un llibre personalíssim a mitjan camí entre unes memòries, un assaig i un llibre de viatges, i potser també un llibre de relats. Tot alhora. A més a més, el títol és preciós i molt evocador per a parlar de ciència o d’humanitats, tant se val.

El llibre arranca amb unes paraules d’Italo Calvino, que deia que Galileo Galilei era el millor prosista italià de la història: «aquesta prosa tenia dues virtuts principals: l’elegància i la precisió. Galileu no feia servir la llengua com una eina neutral, sinó amb consciència literària, amb la voluntat de capturar el món i la imaginació amb la màxima expressivitat possible». A partir d’ací la barreja d’humanitats i ciència és imparable. La recerca sobre Galilei comença a Florència i continua al desert d’Atacama, a l’observatori astronòmic de Paranal. El millor potser és que quan el llibre acaba no està tancada la recerca sobre l’origen de la creativitat científica, continua en el nostre cap. Per això he dit que no és el típic llibre de divulgació científica, tan lineals, com un manual entretingut i en certa manera previsibles; aquest és un llibre literari i humanístic. Defensa la ciència com una activitat creativa al mateix nivell que la filosofia, la música, l’art o la literatura. Recupera la visió global de l’estudi de les coses, sense tanta capelleta que separa i categoritza el coneixement en àrees estanques. A l’edat moderna, tant al Renaixement com al barroc, els que ara anomenem científics no feien aquestes separacions i un Newton o un Galileu es consideraven tant hòmens de ciències com de lletres, fins i tot artistes.

Per si fora poc al llarg del llibre trobarem altres històries paral·leles, com petites digressions en forma de relats. Algunes són de vells coneguts, com Darwin o Tesla, però també apareixen per ací les sèries Breaking Bad i Fargo, o l’entranyable David Attenborough i un documental sobre el lleopard de les neus, inclús João Gilberto i l’inici de la bossa nova. Però l’objectiu està clar: el llibre fa una recerca personal del per què de la curiositat humana, revisitant la ciència. Tothom coneix el mètode científic (hipòtesi, experimentació, validació i teoria o no), però Toni Pou destaca el moment previ, l’espurna creativa de tota persona dedicada a la ciència, i el paper fonamental de la divulgació. No esmenta a Lucreci i la seua obra De rerum natura, però d’alguna manera Si un dit assenyala la lluna és una reivindicació del gènere literari científic que va inaugurar aquell escriptor clàssic, un gènere que sembla marginal, com si només la ficció i l’assaig social pogueren considerar-se literatura i no un llibre sobre ciència.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »