LLIBRE. «Si un dit assenyala la lluna» de Toni Pou, revisitant la ciència

toni pou si un dit assenyala la lluna

Si un dit assenyala la lluna no és el típic llibre de divulgació científica. Toni Pou, físic de formació i periodista de professió, ha esquivat amb elegància les etiquetes literàries i ha fet un llibre personalíssim a mitjan camí entre unes memòries, un assaig i un llibre de viatges, i potser també un llibre de relats. Tot alhora. A més a més, el títol és preciós i molt evocador per a parlar de ciència o d’humanitats, tant se val.

El llibre arranca amb unes paraules d’Italo Calvino, que deia que Galileo Galilei era el millor prosista italià de la història: «aquesta prosa tenia dues virtuts principals: l’elegància i la precisió. Galileu no feia servir la llengua com una eina neutral, sinó amb consciència literària, amb la voluntat de capturar el món i la imaginació amb la màxima expressivitat possible». A partir d’ací la barreja d’humanitats i ciència és imparable. La recerca sobre Galilei comença a Florència i continua al desert d’Atacama, a l’observatori astronòmic de Paranal. El millor potser és que quan el llibre acaba no està tancada la recerca sobre l’origen de la creativitat científica, continua en el nostre cap. Per això he dit que no és el típic llibre de divulgació científica, tan lineals, com un manual entretingut i en certa manera previsibles; aquest és un llibre literari i humanístic. Defensa la ciència com una activitat creativa al mateix nivell que la filosofia, la música, l’art o la literatura. Recupera la visió global de l’estudi de les coses, sense tanta capelleta que separa i categoritza el coneixement en àrees estanques. A l’edat moderna, tant al Renaixement com al barroc, els que ara anomenem científics no feien aquestes separacions i un Newton o un Galileu es consideraven tant hòmens de ciències com de lletres, fins i tot artistes.

Per si fora poc al llarg del llibre trobarem altres històries paral·leles, com petites digressions en forma de relats. Algunes són de vells coneguts, com Darwin o Tesla, però també apareixen per ací les sèries Breaking Bad i Fargo, o l’entranyable David Attenborough i un documental sobre el lleopard de les neus, inclús João Gilberto i l’inici de la bossa nova. Però l’objectiu està clar: el llibre fa una recerca personal del per què de la curiositat humana, revisitant la ciència. Tothom coneix el mètode científic (hipòtesi, experimentació, validació i teoria o no), però Toni Pou destaca el moment previ, l’espurna creativa de tota persona dedicada a la ciència, i el paper fonamental de la divulgació. No esmenta a Lucreci i la seua obra De rerum natura, però d’alguna manera Si un dit assenyala la lluna és una reivindicació del gènere literari científic que va inaugurar aquell escriptor clàssic, un gènere que sembla marginal, com si només la ficció i l’assaig social pogueren considerar-se literatura i no un llibre sobre ciència.

Un altre exemple d’aquesta barreja entre ciències i humanitats que m’ha captivat el trobem quan parla de Tolstoi i la seua teoria de la història. Diu Toni Pou: «Tolstoi també sostenia que la història del món és la història de les persones petites. El comte Lev Nikolàievitx criticava els historiadors com a simples adoradors d’herois amb una tendència lamentable a la simplificació». Està clar que Tolstoi no havia de fer classe en un institut, on simplifiquem tantíssim la història, perquè sense voler caiem en estereotips per a explicar la complexitat. Sovint ni així aconseguim un coneixement bàsic de les èpoques històriques entre els alumnes. Però això és una altra història. Continuem amb Tolstoi: «Tolstoi defensava exactament el contrari: que els reis són esclaus de la història i que l’eixam inconscient que és la humanitat utilitza a cada moment la vida d’un rei com a instrument per als seus propòsits. [ … ] No hi ha dubte que Tolstoi basava la seva interpretació en el càlcul diferencial desenvolupat per Newton i Leibniz al segle XVII, una eina matemàtica que permet conèixer l’evolució d’un sistema a partir d’una suma d’infinits canvis infinitament petits. En lloc de sumar grans esdeveniments per interpretar la història, Tolstoi intentava reflectir la complexitat del món en una suma d’infinites causes infinitament petites. [ … ] I aquesta visió de la història, transformada en tècnica literària, és un dels pilars sobre els quals se sustenta la monumental Guerra i pau.» He tret dos conclusions: Tolstoi té una visió científica (matemàtica) de la història, i la segona és que estic tardant en llegir Guerra i pau.

Vaig comprar Si un dit assenyala la lluna a la llibreria Ona del carrer Pau Claris de Barcelona fa un parell de setmanes. Estava d’excursió de fi de curs amb els alumnes de 4t d’ESO i tenia 15 minuts abans de sopar en un restaurant que estava prop. Em vaig escapar per a visitar-la i vaig trobar diversos llibres exposats que m’interessen i que tinc en una “llista de desitjos” virtual. Els tenia davant de mi, era irresistible. Vaig fullejar uns quants, en vaig agafar cinc o sis, estaven a punt de tancar i la xica del mostrador no parava de bufar. Al final me’n vaig quedar dos i vaig eixir cap al sopar més content que un gínjol. De l’altre llibre potser en uns dies diga alguna cosa. M’ho vaig passar molt bé en el viatge amb els alumnes per Barcelona. 

– – –

Annex: pose una breu llista de llibres de divulgació científica he ressenyat i que m’han agradat molt.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: