LLIBRE. “El somni de Lucreci” de Martí Domínguez (2013), una història de la llibertat del pensament

Si no volem que se’ns eixugue el cervell amb tòpics hem de llegir llibres i, a més a més, llibres diferents dels que llegim normalment. Per això m’he llegit amb molt de gust aquesta “història de la llibertat del pensament” de Martí Domínguez titulada El somni de Lucreci, un assaig sobre l’evolució del pensament científic, i contra el dogmatisme i el fanatisme religiós.

Aquesta obra és un homenatge a l’escriptor romà Titus Lucretius Caro, que va viure el segle I aC i que és conegut per la seua obra De rerum natura (“Sobre la naturalesa”), un llarg poema que difon idees materialistes, científiques, precursores de l’evolucionisme i que ataca directament l’existència dels deus, i que ho fa mantenint la bellesa poètica. Sobretot és un assaig sobre la història del lliurepensament i els atacs que va haver de patir fins al present. Destaquen els capítols sobre la redescoberta de Lucreci durant el Renaixement (magnífic Botticelli), així com els atacs a Galileu, la influència lucreciana en els pensadors de la Il·lustració (atractiu Diderot) i la seua petjada en l’evolucionisme (imprescindibles els dos Darwin, Erasmus i Charles, l’avi i el seu famós nét).

Tal com diu Domínguez: “Lucreci, tot i transcorregut més de vint segles, se’ns mostra com una veu sorprenentment actual, tocada d’una visió melancòlica, profunda i desenganyada. (…) Fou el gran enemic a combatre pels Pares de l’Església, perquè la seua filosofia representava una visió lúcida de l’univers, amb l’objectiu últim d’instruir els homes i alliberar-los del jou de la religió. (…) El llibre De la natura va substituir les velles cosmogonies, poblades de mites i de supersticions, per una història racional del món que tan sols atenia a les dades positives de la naturalesa.” (p. 29)

Martí Domínguez és un intel·lectual valencià dels que en tenim poquets, que combina la seua faceta científica (és doctor en Biologia i professor) amb la seua faceta divulgativa, com a director de la revista científica Mètode, escriptor a diversos mitjans de comunicació i autor d’un grapat de novel·les que cal tenir en compte, com El secret de Goethe, El retorn de Voltaire o El fracassat. També, de Martí Domínguez vaig llegir fa anys la seua novel·la Les confidències del comte de Buffon, sobre el famós botànic francés del segle XVIII, autor d’una monumental Història natural, molt ben escrita, i que va rivalitzar amb el suec Carl von Linné per classificar el món natural, i que, com ja sabem tots, va perdre, ja que el sistema binari de Linné, amb el nom del génere i l’espècie en llatí per a cada èsser viu és el que es va imposar al món científic. Uns anys més tard vaig fer un viatge a París amb la meua dona, i més que la torre Eiffel o el Louvre volia visitar els Jardins des Plantes, i vaig ser molt feliç quan, després d’insistir molt, ho vaig aconseguir. Això és el que passa si barreges la literatura i la vida, que els viatges són més interessants.

Per acabar vull remarcar que El somni de Lucreci està ple de reflexions i cites molt interessants. No vull afusellar-lo però sí que vull apuntar-ne algunes, a tall d’exemple:

1. Ignacio de Loyola i els dogmàtics:
2. Immanuel Kant i “Què és la Il·lustració?”
3. Buffon i l’art d’escriure
4. Voltaire, Rousseau, Diderot
5. La concepció lucreciana, Darwin i la genètica

–

1. Ignacio de Loyola i el dogmatisme

“Ja Ignacio de Loyola indicava als seus acòlits quin mètode calia emprar per a encertar sempre: “Debemos tener este principio para en todo acertar, “creer que lo blanco que veo es negro” si la Iglesia jerárquica así lo determina.” Una actitud dogmàtica i pusil·lànime, del tot allunyada de l’esperit de la ciència.” (p. 106-107)

–

2. Immanuel Kant i “Què és la Il·lustració?”

“Buffon encarna l’home de les llums i el precepte kantià del “sapere aude”. Immanuel Kant, al seu opuscle titulat Què és la Il·lustració? (1784), resumeix aquest moviment amb aquesta fòrmula, que ens diu què significa: “Atreveix-te a veure les coses tal com són i no com te les han ensenyat o com les pensa la majoria; busca i defensa la veritat que tu, personalment i individualment, has trobat; confie en les forces del teu enteniment i passa pel sedàs de l’experiència i de la crítica tot el que et proposen els atres que penses i faces”. La Il·lustració orbita sobre aquest dret al lliurepensament, a passar els fets pel sedàs de l’experiència i a refutar tot allò que no s’haja confirmat d’una manera empírica.” (p. 134)

–

3. Buffon i l’art d’escriure

“Buffon era –i n’era ben conscient– un gran escriptor. (…) Després de l’èxit dels seus primers volums de la Història natural, Buffon fou elegit acadèmic, i en el discurs de recepció va evitar dissertar sobre un tema de contingut científic, com potser haguera estat el més habitual, i es va decantar per una matèria que per força havia d’interessar tots els acadèmics, però que alhora reclamava tot el seu esforç: l’art d’escriure. (…)

Es tracta d’un dels textos més interessants del segle XVIII. Buffon, al davant dels acadèmics (Fontenelle, Marivaux, Montesquieu, Diderot…), els va explicar el seu mètode literari:

L’estil no és més que l’ordre i el moviment que hom posa als pensaments. Si els encadenem estretament, si els premem, l’estil es torna clos, nerviós i concís; si els deixem anar lentament i no s’ajunten més que per la gràcia dels mots, per molt elegants que siguen, l’estil serà difús, pobre i engavanyat.

Escriure és ordre, claredat, estructurar amb correcció el text. Cal posar la mateixa dedicació en totes les parts del text, evitar les pàgines irregulars, la manca d’unitat estilística. (…)

No es pot escriure com es parla (una clara al·lusió a Diderot). Ni tampoc es pot crear des de l’atzar: l’estil requereix disciplina, seguir els passos establerts, ser fidel a allò que es volia dir. (…)

Escriure bé requereix ser senzill en la forma, humil, evitar un to petulant, posar-ho tot per resultar clar. Aquest comentari sembla dirigit a Jean-Jacques Rousseau, que abusa de les exclamacions, dels apòstrofs, del to encès, de les interjeccions. (…)

La Il·lustració, doncs, no sols és aquest sapere aude, no sols és aquest pas del sedàs de l’experiència i de la crítica, sinó que també duu aparellada una forma, una publicitat, una actitud pública i, en alguns casos, de combat ideològic. És la unió de la ciència i de la literatura per a fer publicitat d’una idea justa i gosar canviar el món. És, al capdavall, el vell mètode de Lucreci, la fèrtil simbiosi de la forma i del fons.” (p. 144-147)

–

4. Voltaire, Rousseau, Diderot

“Voltaire creia en la ciència, però no acceptava que aquesta poguera arribar a esbrinar què era l’home; per contra, Rousseau defugia els refinats homes de ciència, i conreava la botànica com a entreteniment, com a teràpia mental. Però Diderot era el més modern: estava convençut que la ciència podia explicar-ho tot, entre altres coses l’origen dels éssers vius i de l’home.”

–

5. La concepció lucreciana, Darwin i la genètica

“La concepció lucreciana de la natura, com un domini del tot independent i lliure de la jurisdicció dels Déus, ha estat una de les gran forces directives de la gran revolució científica que va viure Europa durant els darrers tres-cents anys. I aquesta nova unió de l’estudi dels gens amb el darwinisme produirà els resultats més fecunds de la història natural.” (p. 314)

–

Més informació

ARTICLE. “La llum de Lucreci, de Martí Domínguez i de Ramon Folch”, Vilaweb, Montserrat Serra, 10/03/2014

EDITORIAL. El somni de Lucreci, Martí Domínguez, Editorial Proa, 2013

LLIBRE. Una breu història de gairebé tot, de Bill Bryson, 2003

LLIBRE. El reloj de Mr. Darwin, de Juan Luis Arsuaga, 2009

LLIBRE. Autobiografia i cartes des del Beagle, de Charles Darwin, 2009

DOCUMENTAL. Charles Darwin i l’arbre de la vida, BBC, 51 minuts, 2009

DOCUMENTAL. Així es va fer el planeta Terra, History Channel, 25 minuts, 2007

DOCUMENTAL. La història del món en dos hores, History Channel, 1 h 28 min, 2011

–