LLIBRE. «Set lliçons breus de física» per a un club de lectura

Em sembla que Set lliçons breus de física de Carlo Rovelli és un llibre perfecte per a un club de lectura. Ho té pràcticament tot a favor: és breu i barat (importantíssim), parla d’assumptes transcendents, manté la tensió i fa una mescla brillant de ciència, història i filosofia, i no, no és ficció.

Vaig saber d’ell perquè Toni Pou l’esmenta a Si un dit assenyala la lluna, i poc després el vaig trobar recomanat en un altre lloc. Com que és tan breu me’l volia comprar en la llengua original, en italià, per a refrescar l’idioma. Els ho vaig preguntar als xicons de la llibreria Detroit d’Alcoi i van complir, com sempre.

Sette brevi lezioni di fisica fa un repàs de les principals aportacions de la física durant el segle XX. Comença amb la relativitat general d’Einstein, “la più belle delle teorie”, la que ens va mostrar que “lo spazio non è piu qualcosa di diverso dalla materia: è una delle componenti «materiali» del mondo”. Després passa a la quàntica, la “meccanica quantistica”, on “nessun oggetto ha una posizione definitiva”, amb Max Planck, altra volta Einstein, Niels Bohr i Heisenberg. Una teoria que s’ha desenvolupat entre dubtes.

La tercera lliçó és “L’architettura del cosmo”, potser la més accessible, on explica les diferents visions de l’univers que han tingut els humans al llarg del temps: des de la terra plana fins a l’espai corbat i el Big Bang, passant per Copèrnic i Hubble entre d’altres. La quarta explica les partícules de la matèria i el “modello standard de particelle elementari”, el qual “non sarà elegantissimo, ma funziona benissimo”. A la cinquena trobem l’intent de superar la contradicció entre la relativitat i la quàntica, a partir de la gravitat quàntica i més coses.

La sisena lliçó parla de la probabilitat, el temps i la calor, és a dir, la fletxa del temps: “La differenza fra passato e futuro esiste solo quando c’è calore. Il fenomeno fondamentale che distingue il futuro del passato è il fatto che il calore va dalle cose più calde alle cose più fredde”. A mi això em fascina: el temps segons la física és un simple moviment de calor entre la matèria que fa que passen coses, que hi haja temps. Acaba aquesta lliçó amb un postulat intrigant: “Il calore dei buchi neri è una Stele di Rosetta, scritta a cavallo di tre lingue —Quanti, Gravità e Termodinamica—, che attende di essere decifrata, per dirci cosa sia davvero lo scorrere del tempo”. Intrigant i bellíssim. 

El llibre acaba amb “noi”, nosaltres, què som nosaltres? Potser és la lliçó més filosòfica, la més transcendent, i en algun moment la més previsible: “Noi siamo fatti della stessa polvere di stelle di cui sono fatte le cose”. Però també potser la més bonica, com quan cita Lucreci i que no em puc resistir a compartir:

… siamo tutti natti dal seme celeste;

tutti abbiamo lo stesso padre,

da cui la terra, la madre che ci alimenta,

riceve limpide gocce di pioggia,

e quindi produce il luminoso frumento,

e gli alberi rigogliosi,

e la razza umana,

e le stirpi delle fiere,

offrendo i cibi con cui tutti nutrono i corpi,

per condurre una vita dolce

e generare la prole…

(II, 991-997)

Igual em maten, però estic convençut que és un llibre perfecte per a un club de lectura d’un institut de secundària.

–