LLIBRE. “Una breu història de gairebé tot” de Bill Bryson (2003)

una-breu-historia-de-gairebe-tot_bill-brysonRESSENYA. Bill Bryson:

“Una breu història de gairebé tot” (2003)

La Magrana, RBA Editors, Barcelona, 2012, 459 pàgines

Títol original: A Short History of Nearly Everything

Enllaç a l’editorial

VERSIÓ JUVENIL. Bill Bryson: “Una història realment breu de gairebé tot“, Molino Editorial, 168 pàgines, enllaç

Ressenya

Una breu història de gairebé tot” és una obra de divulgació de la ciència. Repassa d’una manera entretinguda, i de vegades divertida, les investigacions, les discussions i el nivell de coneixements que els científics actuals tenen sobre algunes qüestions que ens afecten com a éssers vius. Intenta respondre les preguntes eternes que la humanitat s’ha fet des que tenim consciència de la nostra existència, com per exemple: Què és l’Univers? Com va ser el Big Bang? Com es va formar el planeta Terra? Per què és com és? Per què l’aigua del mar és salada? Què és la vida i com es va originar? Per què els humans som humans? S’extingirem?

Bill Bryson, l’autor, no és científic sinó periodista i escriptor, i aquesta mancança esdevé un virtut en aquesta obra, ja que aquest desconeixement li fa ser el primer espectador del que està narrant, i amb la seua prosa periodística ens transmet l’admiració i la passió per la ciència, possiblement millor que si fos científic.

Opinió personal i recomanació: a mi m’ha agradat moltíssim aquest llibre, inclús quan no entenia massa què estava llegint (com quan explica la relativitat, la teoria quàntica o l’estructura de l’ADN). Està molt ben escrit, i els capítols no es fan pesats. Barreja molt bé les anècdotes amb les explicacions més serioses i et manté en un estat de sorpresa i suspens continu.

Crec que és un llibre molt recomanable per a persones curioses, joves (potser a partir de setze anys) i majors, que són capaços de mirar un cuc o el cel nocturn amb una interrogació en la cara, que no es conformen amb una vida plena d’estereotips i prejudicis basats en la ignorància i en la reproducció de la mediocritat.

És un llibre dels que et fan més lliure, i feliç.

Estructura: el llibre està estructurat en sis apartats, amb un total de trenta capítols. També té una introducció (molt bona), i al final té un apartat de notes, una àmplia bibliografia (la gran majoria en anglés), els agraïments i un índex analític molt útil per a fer recerques.

Explicació de les parts de l’obra:

1. A la primera part, “Perduts al cosmos”, explica l’origen de l’univers, del sistema solar, i té un capítol molt bo que explica les supernoves, com a font de creació de la matèria que no siga hidrogen o heli. Us sona la frase “estem fets de pols d’estrelles”? doncs aquí ho explica.

2. La segona part, “La mida de la Terra”, se centra en l’estudi del nostre planeta i en especial destaca l’evolució de la ciència anomenada geologia. Isaac Newton i la seua “Llei de Gravitació Universal” apareixen per aquí.

3. “L’alba d’una nova era” és la tercera part, i s’endinsa en el món d’allò petitíssim, en el món atòmic (“Tot està fet d’àtoms”), un autèntic univers en si mateix amb algunes lleis que semblen que es burlen del sentit comú, com la quasi inintel·ligible teoria quàntica (això de partícules que sembla que poden estar en dos llocs alhora), o també això de la “matèria fosca” de l’univers. També ens aclareix el misteri de l’edat de la Terra (4.550 milions d’anys, + o – 70 milions), descobert per un científic excepcional i quasi desconegut anomenat Claire Patterson, qui després va lluitar tota la seua vida contra l’ús tòxic de plom i de CFC en els automòbils i en la indústria. Per cert, l’edat de l’Univers és de 13.700 milions d’anys, més o menys.

4. “Un planeta perillós” repassa l’evolució del nostre planeta, tornant a la geologia, en especial els fenòmens catastròfics, com per exemple l’estudi de la divisòria KT, un estrat que marca la desaparició dels dinosaures. Una gran descoberta va ser la de trobar vida en zones extremes (de calor, fred, acidesa, etc.), els anomenats extremòfils i hipertermòfils, cosa que dóna pistes sobre l’origen de la vida.

5. “La vida en si” és el nom de l’apartat que analitza l’origen, desenvolupament i diversitat de la vida a la Terra. Repassa les característiques d’aquest planeta, l’únic fins ara que sabem que hi ha vida, la seua atmosfera, la hidrosfera (el món oceànic sobretot), i les diverses interpretacions sobre l’origen de la vida. També explica l’estructura de la vida, les cèl·lules, i sobre la diversitat tenim a Darwin, les seues investigacions i la importància de la seua obra “L’origen de les espècies” (1859), amb les idees de la lluita per la vida, la supervivència del més apte i la selecció natural. Reconec que del capítol 26, sobre els cromosomes, l’ADN, els gens i les proteïnes, no he entés quasi res, i això que té el seu suspens.

6. L’última part d’aquesta obra, “El camí cap a nosaltres”, explica l’evolució humana, des dels temps més remots fins a l’aparició de la nostra espècie, l’Homo sapiens sapiens, amb els debats passionals entre paleontòlegs, antropòlegs i biòlegs, entre d’altres, i amb el greu condicionant de la pobresa de les restes fòssils. Per últim acaba amb un capítol sobre les extincions de les espècies vives des que els humans estem aquí, i en són moltes. En són massa.

A més de contar de molt bé la història dels descobriments científics, si alguna cosa fa bé aquest llibre és dir el que se sap i el que no se sap. També desmunta certeses poc fonamentades científicament però que es reprodueixen als manuals i llibres de text d’abast general. Per exemple, de la famosa Lucy, l’exemplar més ben conservat d’australopitec no se sap amb certesa tant com sembla, ni tan sols se sap el seu sexe. Tampoc se sap del cert què va provocar la gran extinció del Permià (fa 245 milions d’anys), o inclús com realitzen algunes funcions les cèl·lules del nostre cos, o com s’originen les edats glacials. En fi, tenim una barbaritat d’interrogants que fan que la ciència siga més dinàmica que no estàtica, més divertida que no avorrida, i aquest llibre ajuda a fer-la així.

Índex de cites

1. Introducció

2. La immensitat del Sistema Solar

3. L’origen del Sistema Solar, la Terra, la Lluna i la vida

4. La divisió del temps geològic de la Terra

5. Quantes galàxies hi ha a l’Univers?

6. Àtoms i molècules

7. Un planeta perillós

8. Les capes de la Terra

9. Elements químics a la Terra, i al nostre cos

10. La importància de l’atmosfera

11. L’aigua a la Terra

12. L’inici de la vida

13. La vida no té cap objectiu, només vol ser, pàgina 348

14. L’evolució de la vida a la Terra comparada amb un dia (24 hores)

15. Extincions

Cites

1. Introducció, pàgina 11

“Benvinguts. I felicitats. M’alegro molt que ens n’haguem sortit. Arribar aquí no ha estat gens fàcil, ja ho sé. De fet, em fa l’efecte que ha estat una mica més dur que no ens pensem.

Per començar, perquè siguem aquí ara mateix, bilions d’àtoms a la deriva es van haver d’acoblar no se sap ben bé com d’una manera complicada i estranyament servicial per a crear-nos. És una disposició tan especialitzada i particular que no s’ha provat mai abans i només es produirà aquesta vegada. Els propers anys, en un període extens, aquestes partícules diminutes participaran de bon grat en tots els milers de milions d’activitats hàbils i cooperatives necessàries per mantenir-nos intactes i permetre’ns experimentar l’estat summament agradable però sovint no prou valorat que anomenem existència.

Resulta força misteriós, per què els àtoms es prenen tantes penes. El fet de ser un mateix no és una experiència gens gratificant, a escala atòmica. A pesar de tota la curosa dedicació, tant se’ls en dóna, als àtoms, de nosaltres: de fet, ni tan sols saben que correm per aquí. Ni pensen, ni tan sols són vives. (És fascinador pensar que si ens dissequéssim nosaltres mateixos amb unes pinces, un àtom cada vegada, crearíem un monticle de bona pols atòmica, que en cap part no hauria estat mai viva però que en conjunt hauria estat nosaltres.) Però d’alguna manera, durant el període de la nostra existència, obeeixen un únic i rígid impuls: mantenir-nos sent nosaltres.”

2. La immensitat del Sistema Solar, pàgines 36-37

“Cap dels mapes del Sistema Solar que hagi vist mai s’ha dibuixat a escala, ni remotament. […]

Les distàncies són tan grans, de fet, que no és possible, en cap sentit pràctic, dibuixar el Sistema Solar a escala. […] En un diagrama del Sistema Solar a escala, amb la Terra reduïda al diàmetre aproximat d’un pèsol, Júpiter hi seria a més de 300 metres i Plutó a 2 quilòmetres i mig (i tindria si fa no fa la mida d’un bacteri, així que de tota manera no el podríem veure). En la mateixa escala, Proxima Centauri, l’estel més proper a nosaltres, seria a 16.000 quilòmetres. Encara que ho reduíssim tot tant que Júpiter fos tan petit com el punt final d’aquesta frase, i Plutó no fos més gran que una molècula, Plutó encara seria a més de 10 metres.

Així doncs, el Sistema Solar és en realitat enorme. […]

Pel que sabem i podem imaginar raonablement, no hi ha cap possibilitat, ni una, que un ésser humà visiti algun dia el límit del nostre Sistema Solar, mai. És massa lluny, i prou.”

3. L’origen del Sistema Solar, la Terra, la Lluna i la vida, pàgines 50-51

Sol Terra Lluna“El que ara sabem és això: fa uns 4.600 milions d’anys, es va acumular un gran remolí de gas i pols situat a uns 24.000 milions de quilòmetres de l’espai que ara ocupem i es va començar a agregar. Pràcticament tot –un 99,9 per cent de la massa del Sistema Solar– va passar a formar el Sol. Del material surant que va quedar, dos grans microscòpics van surar prou a prop l’un de l’altre perquè els unissin forces electrostàtiques. Va ser el moment en què es va concebre el nostre planeta. El mateix succeïa a tot l’incipient Sistema Solar. Grans de pols xocaven i formaven terrossos cada cop més grans. Finalment, els terrossos adquirien prou mida perquè se’n pogués dir planetesimals. A mesura que aquests xocaven i col·lidien interminablement, es trencaven o es partien o es recominaven en infinites permutacions aleatòries, però en cada trobada hi havia un guanyador, i alguns dels guanyadors creixien prou per dominar l’òrbita al voltant de la qual es desplaçaven.

Tot va anar molt de pressa. Es creu que el pas d’un diminut grup de grans a un planeta nadó d’uns centenars de quilòmetres va ocupar tan sols unes quantes desenes de milers d’anys. En només 200 milions d’anys, potser en menys, es va formar la Terra, per bé que encara era líquida i estava subjecta a un bombardeig constant de tots els detritus que continuaven flotant al voltant.

En aquest punt, ara fa 4.400 milions d’anys, un objecte de la mida de Mart va xocar amb la Terra, i en va fer saltar prou material per formar una esfera acompanyant, la Lluna. Es creu que en qüestió de setmanes, el material arrencat s’havia reagrupat en un únic terròs, i en menys d’un any havia adoptat la forma de roca esfèrica que encara ens acompanya. Es creu que la major part del material lunar provenia de l’escorça terrestre, no del nucli, i és per això que la Lluna té tan poc ferro quan nosaltres en tenim tant [recusos sobre la Lluna]. […]

És probable que, quan la Terra tenia només una tercera part de la seva mida final, ja comencés a formar una atmosfera, sobretot de diòxid de carboni, nitrogen, metà i sofre. No és la mena de matèria que relacionem amb la vida, però a partir d’aquest estofat tòxic es va formar la vida. […]

Durant els següents 500 milions d’anys la jove Terra va continuar patint els incessants impactes de cometes, meteorits i altres detritus galàctics que van portar l’aigua als oceans i els components necessaris per a la formació reeixida de la vida. Era un entorn singularment hostil, i tanmateix la vida es va posar en marxa d’alguna manera. Una diminuta bossa de productes químics es va moure i va cobrar animació. Ja veníem cap aquí.”

4. La divisió del temps geològic de la Terra, pàgina 85

ERES GEOLÒGIQUES cat“Avui en dia, i en línies molt generals, el temps geològic es divideix primer en quatre grans fragments anomenats eres: Precambrià, Paleozoic (provinent de la paraula grega que significa “vida antiga”), Mesozoic (“vida mitjana”) i Cenozoic (“vida recent”). Aquestes quatre grans eres es divideixen al seu torn en un ampli ventall de possibilitats que van de dotze a vint subgrups, de costum anomenats períodes i de vegades sistemes. La majoria són també força ben coneguts: Cretaci, Juràssic, Triàsic, Silurià, etc.

Després vénen les èpoques de Lyell –el Pleistocè, el Miocè, etc.–, que només s’apliquen als 65 milions d’anys més recents (però actius en un sentit paleontològic), i finalment tenim una gran quantitat de subdivisions més matisades anomenades fases o edats. La majoria tenen noms (sovint poc sonors) derivats de llocs: Illinoienc, Desmoinenc, Croixenc, Kimmeridgenc…, i així tota la pesca. Per sort, si no és que fa la carrera de geologia, és poc probable que mai en senti el nom.”

5. Quantes galàxies hi ha a l’Univers? Pàgina 143

“Els astrònoms actuals creuen que hi ha uns 140.000 milions de galàxies a l’univers visible. És una quantitat enorme, molt més gran que no es pot suposar només de llegir-ho. Si les galàxies fossin pèsols congelats, n’hi hauria prou per omplir un gran auditori: l’antic Boston Garden, per exemple, o el Royal Albert Hall [a Londres]. (Un astrofísic anomenat Bruce Gregory ho ha calculat seriosament.)”

6. Àtoms i molècules, pàgina 147

“El gran físic de Caltech [California Institute of Technology] Richard Feynman va observar una vegada que si s’hagués de reduir la història de la ciència a un enunciat important, seria “Tot està fet d’àtoms”. Són pertot arreu i ho constitueixen tot. Mirem al voltant: tot és àtoms. No tan sols els objects sòlids com parets i taules i sofàs, sinó l’aire que hi ha entremig. I hi són en quantitats inconcebibles.

La disposició funcional bàsica dels àtoms és la molècula (de la paraula llatina que significa “massa petita”). Una molècula està formada senzillament per dos o més àtoms que col·laboren en un arranjament més o menys estable: si afegim dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen, obtindrem una molècula d’aigua. Els químics solen pensar a partir de molècules més que d’elements, ben bé com els escriptors pensen a partir de paraules i no de lletres, de manera que són les molècules, el que compten, i el mínim que se’n pot dir és que són nombroses. A nivell del mar, a una temperatura de 0ºC, un centímetre cúbic d’aire (és a dir, un espai si fa no fa de la mida d’un terròs de sucre) contindrà 45.000 milions de milions de molècules. I són en cada centímetre cúbic que es veu al voltant.”

7. Un planeta perillós, pàgina 195

“La història de qualsevol part de la Terra, com la vida d’un soldat, consisteix en llargs períodes d’avorriment i breus períodes de terror.”

Cita de Derek V. Ager, geòleg britànic.

Capes de la Terra8. Les capes de la Terra, pàgina 228

“La majoria dels científics està d’acord que el món de sota nostre es compon de quatre capes: una escorça rocosa externa, un mantell de roca calenta i viscosa, un nucli extern líquid i un nucli intern sòlid.*

[Nota a peu de pàgina] Per als que desitgin una imatge més detallada de l’interior de la Terra, vet aquí les dimensions de les diverses capes, emprant xifres mitjanes: dels 0 als 40 quilòmetres hi ha l’escorça; dels 40 als 400 quilòmetres, el mantell superior; dels 400 als 650 quilòmetres, una zona de transició entre el mantell superior i l’inferior; dels 650 als 2.700 quilòmetres, el mantell inferior; dels 2.700 als 2.890 quilòmetres, la capa “D”; dels 2.890 als 5.150 quilòmetres, el nucli extern; i dels 5.150 als 6.370 quilòmetres, el nucli interior.”

9. Elements químics a la Terra, i al nostre cos, pàgines 262-263

“A la Terra es donen de manera natural noranta-dos elements. […] Un nombre respectable dels elements químics de la Terra és sorprenentment poc conegut. […] Sembla que l’element més rar de tots és el franci, tan infreqüent que tot el nostre planeta en pot contenir, en qualsevol moment, menys de vint àtoms. En conjunt, només una trentena dels elements que es donen de manera natural tenen una presència extensa a la Terra, i amb prou feines mitja dotzena té una importància essencial per a la vida. […]

L’abundància tampoc no té a veure amb la importància. El carboni tan sols és el cinquantè element més comú, i compon només el 0,048 per cent de l’escorça de la Terra, però sense ell no ens en sortiríem. El que singularitza l’àtom de carboni és la seva desvergonyida promiscuïtat. És el tabolaire del món atòmic, i s’enllaça amb molts altres àtoms (incloent-s’hi ell mateix) i es manté ferm, formant congues moleculars d’una força vigorosa: el truc de la natura necessari per construir proteïnes i ADN. Tal com ha escrit Paul Davies: “Si no fos pel carboni, la vida tal com la coneixem seria impossible. Probablement seria impossible qualsevol tipus de vida”. Però el carboni no és ni de bon tros abundant ni tan sols en nosaltres, que en depenem en un grau vital. De cada 200 àtoms del nostre cos, 126 són d’hidrogen, 51 d’oxigen i només 19 de carboni (dels altres quatre, tres són nitrogen, i l’altre està dividit entre tota la resta d’elements.)”

capas_atmosfera10. La importància de l’atmosfera, pàgina 267

“Ja podem donar gràcies per l’atmosfera. Ens conserva l’escalfor. Sense ella, la Terra seria una bola de gel sense vida amb una temperatura mitjana de –50ºC. A més, l’atmosfera absorveix o desvia els eixams de raigs còsmics que hi entren, les partícules carregades, els raigs ultraviolats i coses similars. En conjunt, el farcit gasós de l’atmosfera equival a un gruix de 4,5 metres de formigó protector, i sense ell aquests visitants invisibles de l’espai passarien tallant-nos com dagues diminutes. Les gotes de pluja i tot, ens deixarien estabornits en colpir-nos, si no fos per l’efecte alentidor de l’atmosfera.”

11. L’aigua a la Terra, pàgines 283-284

“A la Terra hi ha 1.300 milions de quilòmetres cúbics d’aigua, i no n’hi haurà més. El sistema és tancat: en un sentit pràctic, no s’hi pot afegir ni sostreure res. L’aigua que bevem fa la tasca des que la Terra era jove. Fa uns 3.800 milions d’anys, els oceans havien assolit (com a mínim més o menys) els seus volums actuals.

Oceà PacíficEl reialme de l’aigua s’anomena hidrosfera, i és oceànic en grau abassegador. El 97 per cent de tota l’aigua de la Terra és als mars, la major part al Pacífic, que és més gran que totes les masses de terra juntes. En conjunt, el Pacífic conté una mica més de la meitat de tota l’aigua oceànica (51,6 per cent); l’Atlàntic en té el 23,6 per cent, i l’Índic, el 21,2 per cent; tota la resta de mars es queda tan sols amb el 3,6 per cent. La profunditat mitjana de l’oceà és de 3,86 quilòmetres, i la del Pacífic és de 300 metres més que la de l’Atlàntic i l’Índic. El 60 per cent de la superfície del planeta és oceà de més de 1,6 quilòmetres de profunditat. Com observa Philip Ball, no hauríem d’anomenar el nostre planeta Terra, sinó Aigua.

Del 3 per cent de l’aigua dolça de la Terra, la major part es troba en capes de gel. Només una part diminuta –0,036 per cent– es troba en llacs, rius i embassaments, i una part encara menor –només un 0,001 per cent– als núvols o en forma de vapor. Gairebé el 90 per cent del gel del planeta és a l’Antàrtida, i gran part de la resta a Grenlàndia. Si fem cap al Pol Sud, serem damunt 3,5 quilòmetres de gel; al Pol Nord, només damunt 5 metres, i això amb prou feines. Només l’Antàrtida té 24 milions de quilòmetres cúbics de gel: suficient per elevar 60 metres el nivell dels oceans si es fongués del tot. Però si tota l’aigua de l’atmosfera caigués en forma de pluja, de manera regular a tot arreu, els oceans pujarien només un parell de centímetres.”

12. L’inici de la vida, pàgines 304-305

“Fos el que fos que va impulsar l’inici de la vida, va succeir una sola vegada. És el fet més extraordinari de la biologia, potser el fet més extraordinari que coneixem. Tot allò que hagi viscut mai, planta o animal, es remunta quant a l’origen a la mateixa estrebada primordial. En algun punt d’un passat inimaginablement llunyà, una petita bossa de substàncies químiques es va remoure fins a cobrar vida. Va absorvir nutrients, va polsar lleument, va tenir una existència breu. Això podia haver succeït abans, potser moltes vegades. Però aquest farcellet ancestral va fer una altra cosa, i una de ben extraordinària: es va partir i va produir un hereu. Un diminut feix de material genètic va passar d’una entitat a viva a una altra, i d’ençà d’aleshores no ha parat de moure’s. Va ser el moment de la creació per a tots nosaltres. […]

“Tota la vida forma una unitat”, escriu Matt Ridley. Tots som resultat d’un sol truc genètic transmès de generació en generació al llarg de gairebé 4.000 milions d’anys.”

13. La vida no té cap objectiu, només vol ser, pàgina 348

“És fàcil perdre de vista el pensament que la vida tan sols és. Com a humans, tendim a creure que la vida ha de tenir un objectiu. Nodrim plans, aspiracions i desitjos. Volem aprofitar en tot moment i a fons l’existència embriagadora que se’ns ha atorgat. Però ¿què és la vida per a liquen? I tanmateix, el seu impuls d’existir, de ser, és igual de fort que el nostre: potser més fort i tot. Si em diguessin que durant dècades he de ser una excrescència peluda en una roca del bosc, crec que perdria la voluntat de tirar endavant. Els líquens no la perden. Igual que pràcticament tots els éssers vius, resisteixen qualsevol rigor, sofreixen qualsevol insult, per un instant d’existència més. La vida, en resum, només vol ser. Però un aspecte interessant és que en gran part tampoc no vol ser massa.”

rellotge - vida a la Terra14. L’evolució de la vida a la Terra comparada amb un dia (24 hores), pàgines 348-349

“Si imaginem els 4.500 milions d’anys de la història de la Terra comprimits en un dia terraqüi estàndard, la vida comença molt d’hora, cap a les 4 de la matinada, amb l’aparició dels primers organismes simples unicel·lulars, però no fa cap avenç durant les següents setze hores. Fins gairebé dos quarts de nou del vespre, quan ja han transcorregut cinc sisenes parts del dia, la Terra només pot mostrar a l’univers una inquieta capa de microbis. Finalment apareixen les primeres plantes aquàtiques, seguides al cap de vint minuts de la primera medusa i l’enigmàtica fauna eudicariana que Reginald Sprigg va ser el primer a veure, a Austràlia. A les 21.04 els trilobits surten a escena, seguits més o menys de seguida pels éssers informes de Burgess Shale [el Cambrià]. Just abans de les 22 h comencen a brotar plantes a la terra. Poc després, quan ja queden menys de dues hores de dia, segueixen els primers éssers terrestres.

Gràcies a uns deu minuts de temps bonancenc, a les 22.24 la Terra es cobreix dels grans boscos carbonífers que amb els seus residus ens donen el carbó, i els primers insectes alats es posen de manifest. Els dinosaures entres feixugament en escena just abans de les 23 h, i la dominen durant uns tres quarts d’hora. Quan falten vint-i-un minuts per mitjanit desapareixen i comença l’era dels mamífers. Els humans sorgeixen un minut i disset segons abans de mitjanit. La totalitat de la nostra història, enregistrada, en aquesta escala, seria de tan sols uns quants segons, una vida humana individual, un instant.

Al llarg d’aquest dia molt accelerat, els continents llisquen i topen amb una embranzida que sembla temerària. Les muntanyes s’alcen i es dissolen, les conques oceàniques van i vénen, els mantells de gel avancen i es retiren. I en tot moment, unes tres vegades cada minut, en algun lloc hi ha flaix lluminós que indica l’impacte d’un meteorit de la mida del de Manson o encara més gran. És una meravella que res pugui sobreviure en aquest entorn tan castigat i inestable. De fet, poques coses duren gaire temps.”

15. Extincions, pàgines 355-356

“La Terra ha presentat cinc grans extincions des que existeix –a l’Ordovicià, el Devonià, el Permià, el Triàsic i el Cretaci, per aquest ordre– i moltes de més petites. La de l’Ordovicià (fa 440 milions d’anys) i la del Devonià (fa 365 milions d’anys) es van endur entre el 80 i el 85 per cent de les espècies. Les extincions del Triàsic (fa 210 milions d’anys) i el Cretàcic (65 milions) van eliminar el 70-75 per cent de les espècies. Però la més grossa de totes va ser l’extinció del Permià, de fa uns 245 milions d’anys, que va preparar l’escena per a la llarga era dels dinosaures. En la del Permià, com a mínim el 95 per cent dels animals coneguts pel registre fòssil se’n va anar per a sempre. Fins i tot una tercera part dels insectes va desaparéixer: l’única vegada que van caure en massa. És el més proper que hi ha hagut a una eliminació total. […]

En gairebé tots els casos, tenim molt poca idea de quina en va ser la causa. […] S’han identificat com a causes o factors principals com a mínim dues dotzenes de possibles responsables, incloent-hi l’escalfament global, el refredament global, les variacions dels nivells de les mars, la disminució d’oxigen als mars (un fenomen que ara s’anomena anòxia), epidèmies, enormes fuites de gas metà des del fons del mar, impactes de meteorits i de cometes, huracans descontrolats del tipus hipercans, enormes afloraments volcànics i catastròfiques erupcions solars.”

Anuncis

3 Responses to LLIBRE. “Una breu història de gairebé tot” de Bill Bryson (2003)

  1. Retroenllaç: DOCUMENTAL. Geologia: “Así se hizo el planeta Tierra” | HISTORIATA

  2. Retroenllaç: LLIBRE. “El somni de Lucreci” de Martí Domínguez (2013), una història de la llibertat del pensament | HISTORIATA

  3. Retroenllaç: CIÈNCIA. Copèrnic i la teoria heliocèntrica | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: