PEL·LÍCULA. Veure sis voltes «El nom de la rosa»

Com a activitat final per als temes de l’Europa feudal i la crisi baixmedieval vam veure en classe la pel·lícula El nom de la rosa. Com enguany tinc 6 grups de 2n d’ESO la vaig veure 6 voltes, i va ser tota una experiència per a mi comparar com reaccionaven els diversos grups. La vam veure la setmana del 9 al 13 de desembre, a final del trimestre, en tres sessions. Va ser curiós perquè els dos grups més «bons» es van portar malament, i molts no em vam lliurar el qüestionari que havien de fer, mentre que els grups més «roïns» van seguir la història i em sembla que van aprofitar l’activitat. Van trencar tots els prejudicis. Sobretot es va notar en la posada en comú que vam fer després de veure la pel·lícula.

Posar pel·lícules en classe sempre és problemàtic. Hi ha grups que no les aguanten. Per això, vaig estar a punt de posar Robin Hood, príncipe de ladrones, però vaig recapacitar a temps. Malgrat que El nom de la rosa és una pel·lícula un poc antiga (1986), amb una cosmovisió molt allunyada dels nostres alumnes, sense efectes digitals ni grans escarafalls, la veritat és que m’encanta i no en conec cap altra que tracte tan bé tants temes de l’edat mitjana, i també alguns encara vigents. En general els alumnes es van portar bé.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Dos polèmiques i més llibres pendents gràcies a «Vida, la gran historia», de Juan Luis Arsuaga

Per a mi, poques coses desembafen tant com llegir un llibre de divulgació científica. De sobte tot és relatiu. Per això, quan vaig veure que Juan Luis Arsuaga havia tret un nou llibre el vaig encomanar i me’l vaig reservar per a l’estiu.

Arsuaga és un famós paleontòleg, «el d’Atapuerca», un dels pares de l’Homo antecessor, i a més és un divulgador ameníssim, un galant canós (ara ja més majoret), i té una personalitat magnètica. Vaig tenir la sort d’assistir a un curs sobre evolució humana que impartia ell soles. Cinc dies sencers. Això va ser en l’estiu de l’any 2000. El curs es va fer en el Palau de la Magdalena de Santander i Arsuaga, potser en el zenit de la seua fama, tots els dies ens explicava diversos aspectes sobre «Cómo nos hicimos humanos» (era el títol del curs). Recorde també el dia que vaig passar en el tren camí de Santander, i que vaig poder anar-hi perquè em van donar una beca, perquè en aquella època no tenia ni un clau.

Per això li tinc una estima especial a Arsuaga. Em van agradar molt els seus llibres que m’he llegit, El collar del Neandertal i sobretot El reloj de Mr. Darwin, i em van portar a altres lectures.

Vida, la gran historia és un assaig voluminós, quasi 600 pàgines, estructurat en 15 capítols («jornades» posa en el llibre), amb una primera part sobre l’origen i l’evolució de la vida, i sobre l’evolució humana en la segona. Aprens una barbaritat de teories i de paraules científiques, i no només de biologia i geologia, perquè també hi ha molta reflexió humanística, i això fa que el llibre siga molt proper per a qualsevol persona amb inquietuds. A més a més Arsuaga és molt honest i en tot moment et diu el que se sap i el que no se sap encara, i les hipòtesis i polèmiques actuals.

En especial destaquen dos polèmiques: la primera enfronta els que defenen un origen diví per a la vida (sí, encara, com per exemple els defensors del «gran dissenyador») i els que defenen una visió científica, basada en hipòtesis i teories. És a dir, en la matèria i el seu comportament segons les condicions ambientals. A Europa, per sort, els primers són quasi inexistents, però a Amèrica, i en concret als Estats Units, són nombrosos i tenen influència. Com a bons integristes, ni fan ni deixen fer.

La segona polèmica és un poc més subtil. Dins dels científics hi ha dos corrents principals per a interpretar l’origen i evolució de la vida. Per una banda estan els que diuen que va ser i és un fet casual, erràtic, molt rar, perquè s’han de donar massa condicions per a esdevinga. Per una altra banda estan els que diuen que era i és un fet inevitable, direccional, que hi ha una certa «predestinació» a la vida. Dels primers tenim com a científic destacat a Simpson i dels segons tenim a Morris. Com si foren dos equips, amb els seus seguidors i fins i tot els seus hooligans el llibre d’Arsuaga repassa els arguments de les dos tendències. Cal apuntar que són arguments molt seriosos, que basculen entre «l’atzar» i la «necessitat».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TREBALL. Epitafis il·lustrats, per a 4t d’ESO

Aquest curs tinc dos grups de 4t d’ESO. El temari és enorme: comença al segle XVIII i arriba fins al present. Ens toca veure el final de l’Antic Règim i tota la Història Contemporània, tant la universal (diguem-ne occidental) com la espanyola i valenciana. Quasi res!

Per a treballar el punt de la Il·lustració, a més a més de les explicacions i de llegir un text extret de la Breu història del món de Gombrich, vaig encomanar als alumnes un treballet per parelles, i em sembla que els ha agradat prou. La veritat és que mai saps si el que proposes en classe eixirà bé o serà un desastre. Havien de fer una làpida, sí, sí, una làpida, amb un epitafi, per a un protagonista de la Il·lustració (un pensador o un rei “il·lustrat”). A la làpida s’havia de veure molt clar el nom, els anys de naixement i mort, una foto, una breu biografia, algunes de les obres que va escriure i alguna cita bonica. Vam utilitzar dos sessions en classe per a que els alumnes pogueren anar fent i jo els poguera ajudar. Havien de portar ells el material i també la informació de cada “mort”. Total, és el típic treball sobre una biografia però amb el morbo de fer una làpida, de penjar-la en una exposició i que tot el món la puga veure (i comparar). En principi, l’exposició estarà fins a Tots Sants.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CIÈNCIA. Copèrnic i la teoria heliocèntrica

"Copèrnic" per Bertel Thorvaldsen, a Varsòvia

“Copèrnic” per Bertel Thorvaldsen, a Varsòvia

 

Per als que som fans de la ciència, i en especial de les revolucions científiques, resulta que avui fa 473 anys que va faltar el gran Nicolau Copèrnic, el de la teoria heliocèntrica. Va viure a cavall entre el segles XV i XVI, quan dir que la Terra no era el centre de l’univers et podia costar un disgust.

Total, que he trobat uns recursos molt guapets que vull compartir.

Nota: “Copèrnic és considerat el fundador de l’astronomia moderna. Va ser ell qui, observant i defensant que la Terra gira sobre el seu eix de rotació –fet que explicaria el dia i la nit–, i que fa una volta al sol cada any, va establir les bases que després van permetre a Galileu i a Isaac Newton culminar la revolució astronòmica.” (Font: catorze.cat)

1. Vídeo animat “Copernicus“, 1 minut, com a introducció:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. “El somni de Lucreci” de Martí Domínguez (2013), una història de la llibertat del pensament

el-somni-de-lucreci_marti_dominguez

Si no volem que se’ns eixugue el cervell amb tòpics hem de llegir llibres i, a més a més, llibres diferents dels que llegim normalment. Per això m’he llegit amb molt de gust aquesta “història de la llibertat del pensament” de Martí Domínguez titulada El somni de Lucreci, un assaig sobre l’evolució del pensament científic, i contra el dogmatisme i el fanatisme religiós.

Aquesta obra és un homenatge a l’escriptor romà Titus Lucretius Caro, que va viure el segle I aC i que és conegut per la seua obra De rerum natura (“Sobre la naturalesa”), un llarg poema que difon idees materialistes, científiques, precursores de l’evolucionisme i que ataca directament l’existència dels deus, i que ho fa mantenint la bellesa poètica. Sobretot és un assaig sobre la història del lliurepensament i els atacs que va haver de patir fins al present. Destaquen els capítols sobre la redescoberta de Lucreci durant el Renaixement (magnífic Botticelli), així com els atacs a Galileu, la influència lucreciana en els pensadors de la Il·lustració (atractiu Diderot) i la seua petjada en l’evolucionisme (imprescindibles els dos Darwin, Erasmus i Charles, l’avi i el seu famós nét).

Tal com diu Domínguez: “Lucreci, tot i transcorregut més de vint segles, se’ns mostra com una veu sorprenentment actual, tocada d’una visió melancòlica, profunda i desenganyada. (…) Fou el gran enemic a combatre pels Pares de l’Església, perquè la seua filosofia representava una visió lúcida de l’univers, amb l’objectiu últim d’instruir els homes i alliberar-los del jou de la religió. (…) El llibre De la natura va substituir les velles cosmogonies, poblades de mites i de supersticions, per una història racional del món que tan sols atenia a les dades positives de la naturalesa.” (p. 29)

Martí Domínguez és un intel·lectual valencià dels que en tenim poquets, que combina la seua faceta científica (és doctor en Biologia i professor) amb la seua faceta divulgativa, com a director de la revista científica Mètode, escriptor a diversos mitjans de comunicació i autor d’un grapat de novel·les que cal tenir en compte, com El secret de Goethe, El retorn de Voltaire o El fracassat. També, de Martí Domínguez vaig llegir fa anys la seua novel·la Les confidències del comte de Buffon, sobre el famós botànic francés del segle XVIII, autor d’una monumental Història natural, molt ben escrita, i que va rivalitzar amb el suec Carl von Linné per classificar el món natural, i que, com ja sabem tots, va perdre, ja que el sistema binari de Linné, amb el nom del génere i l’espècie en llatí per a cada èsser viu és el que es va imposar al món científic. Uns anys més tard vaig fer un viatge a París amb la meua dona, i més que la torre Eiffel o el Louvre volia visitar els Jardins des Plantes, i vaig ser molt feliç quan, després d’insistir molt, ho vaig aconseguir. Això és el que passa si barreges la literatura i la vida, que els viatges són més interessants.

Per acabar vull remarcar que El somni de Lucreci està ple de reflexions i cites molt interessants. No vull afusellar-lo però sí que vull apuntar-ne algunes, a tall d’exemple:

  1. Ignacio de Loyola i els dogmàtics:
  2. Immanuel Kant i “Què és la Il·lustració?”
  3. Buffon i l’art d’escriure
  4. Voltaire, Rousseau, Diderot
  5. La concepció lucreciana, Darwin i la genètica


Llegeix la resta d’aquesta entrada »