LLIBRE. «Set lliçons breus de física» per a un club de lectura

Em sembla que Set lliçons breus de física de Carlo Rovelli és un llibre perfecte per a un club de lectura. Ho té pràcticament tot a favor: és breu i barat (importantíssim), parla d’assumptes transcendents, manté la tensió i fa una mescla brillant de ciència, història i filosofia, i no, no és ficció.

Vaig saber d’ell perquè Toni Pou l’esmenta a Si un dit assenyala la lluna, i poc després el vaig trobar recomanat en un altre lloc. Com que és tan breu me’l volia comprar en la llengua original, en italià, per a refrescar l’idioma. Els ho vaig preguntar als xicons de la llibreria Detroit d’Alcoi i van complir, com sempre.

Sette brevi lezioni di fisica fa un repàs de les principals aportacions de la física durant el segle XX. Comença amb la relativitat general d’Einstein, “la più belle delle teorie”, la que ens va mostrar que “lo spazio non è piu qualcosa di diverso dalla materia: è una delle componenti «materiali» del mondo”. Després passa a la quàntica, la “meccanica quantistica”, on “nessun oggetto ha una posizione definitiva”, amb Max Planck, altra volta Einstein, Niels Bohr i Heisenberg. Una teoria que s’ha desenvolupat entre dubtes.

La tercera lliçó és “L’architettura del cosmo”, potser la més accessible, on explica les diferents visions de l’univers que han tingut els humans al llarg del temps: des de la terra plana fins a l’espai corbat i el Big Bang, passant per Copèrnic i Hubble entre d’altres. La quarta explica les partícules de la matèria i el “modello standard de particelle elementari”, el qual “non sarà elegantissimo, ma funziona benissimo”. A la cinquena trobem l’intent de superar la contradicció entre la relativitat i la quàntica, a partir de la gravitat quàntica i més coses.

La sisena lliçó parla de la probabilitat, el temps i la calor, és a dir, la fletxa del temps: “La differenza fra passato e futuro esiste solo quando c’è calore. Il fenomeno fondamentale che distingue il futuro del passato è il fatto che il calore va dalle cose più calde alle cose più fredde”. A mi això em fascina: el temps segons la física és un simple moviment de calor entre la matèria que fa que passen coses, que hi haja temps. Acaba aquesta lliçó amb un postulat intrigant: “Il calore dei buchi neri è una Stele di Rosetta, scritta a cavallo di tre lingue —Quanti, Gravità e Termodinamica—, che attende di essere decifrata, per dirci cosa sia davvero lo scorrere del tempo”. Intrigant i bellíssim. 

LLIBRE. «Si un dit assenyala la lluna» de Toni Pou, revisitant la ciència

Si un dit assenyala la lluna no és el típic llibre de divulgació científica. Toni Pou, físic de formació i periodista de professió, ha esquivat amb elegància les etiquetes literàries i ha fet un llibre personalíssim a mitjan camí entre unes memòries, un assaig i un llibre de viatges, i potser també un llibre de relats. Tot alhora. A més a més, el títol és preciós i molt evocador per a parlar de ciència o d’humanitats, tant se val.

El llibre arranca amb unes paraules d’Italo Calvino, que deia que Galileo Galilei era el millor prosista italià de la història: «aquesta prosa tenia dues virtuts principals: l’elegància i la precisió. Galileu no feia servir la llengua com una eina neutral, sinó amb consciència literària, amb la voluntat de capturar el món i la imaginació amb la màxima expressivitat possible». A partir d’ací la barreja d’humanitats i ciència és imparable. La recerca sobre Galilei comença a Florència i continua al desert d’Atacama, a l’observatori astronòmic de Paranal. El millor potser és que quan el llibre acaba no està tancada la recerca sobre l’origen de la creativitat científica, continua en el nostre cap. Per això he dit que no és el típic llibre de divulgació científica, tan lineals, com un manual entretingut i en certa manera previsibles; aquest és un llibre literari i humanístic. Defensa la ciència com una activitat creativa al mateix nivell que la filosofia, la música, l’art o la literatura. Recupera la visió global de l’estudi de les coses, sense tanta capelleta que separa i categoritza el coneixement en àrees estanques. A l’edat moderna, tant al Renaixement com al barroc, els que ara anomenem científics no feien aquestes separacions i un Newton o un Galileu es consideraven tant hòmens de ciències com de lletres, fins i tot artistes.

Per si fora poc al llarg del llibre trobarem altres històries paral·leles, com petites digressions en forma de relats. Algunes són de vells coneguts, com Darwin o Tesla, però també apareixen per ací les sèries Breaking Bad i Fargo, o l’entranyable David Attenborough i un documental sobre el lleopard de les neus, inclús João Gilberto i l’inici de la bossa nova. Però l’objectiu està clar: el llibre fa una recerca personal del per què de la curiositat humana, revisitant la ciència. Tothom coneix el mètode científic (hipòtesi, experimentació, validació i teoria o no), però Toni Pou destaca el moment previ, l’espurna creativa de tota persona dedicada a la ciència, i el paper fonamental de la divulgació. No esmenta a Lucreci i la seua obra De rerum natura, però d’alguna manera Si un dit assenyala la lluna és una reivindicació del gènere literari científic que va inaugurar aquell escriptor clàssic, un gènere que sembla marginal, com si només la ficció i l’assaig social pogueren considerar-se literatura i no un llibre sobre ciència.

LLIBRE. «Una breu i atzarosa història de la vida» de Joan Anton Català Amigó (2021)

Portada del llibre

 

Vaig descobrir Joan Anton Català gràcies al meu gos Rufo. Cada nit, després d’arreplegar el sopar i gitar els xiquets, pegue l’última volta amb el gos i mentrestant escolte música o algun programa de ràdio. Així vaig aplegar als podcasts de La Terra és plana, una secció del programa dominical El suplement de Catalunya Ràdio. En aquesta secció, d’uns vint minuts, Joan Anton Català explica algun fet o tema científic, en especial sobre el cosmos. És un programa molt amè i ben fet, amb divulgació científica de primera.  

Joan Anton Català és químic i astrofísic, i amb les seues explicacions contagia la seua passió per la ciència i per l’espai, ja siga mitjançant vídeos, ràdio o fins i tot Twitter, al seu compte @estelsiplanetes, del milloret que hi ha a aquesta xarxa. També té un web personal, una mena de repositori on arreplega bona part de la seua activitat (i també ofereix els seus serveis, ningú viu només de l’aire…). D’entre tot el material que podem trobar al seu web destacaria els vídeos que va fer durant el confinament del 2020, titulats “Ciència en confinament“. Llàstima que encara no el coneguera. 

L’últim llibre que ha publicat és Una breu i atzarosa història de la vida, subtitulat Des del moment zero fins al planeta que habitem avui. És un llibre que arreplega bona part de les explicacions que ha anat fent en els últims anys. De fet, una cosa que destaca és la seua oralitat, la capacitat de llegir-ho com si t’ho estiguera explicant per la ràdio. Però potser és una impressió personal per sentir sovint els seus podcasts, qui sap?

Aquest llibre té dos parts ben diferenciades. La primera, titulada “Un univers perfecte”, és la part astrofísica per excel·lència, on explica l’origen de l’univers (d’aquest univers), les seues forces i partícules, la dinàmica de les estreles i moltes coses més. A “Un lloc per a la vida”, la segona part, fa un inventari de les característiques del planeta Terra com el lloc on les “casualitats” van afavorir l’aparició i desenvolupament de la vida: com la ubicació del planeta en una zona d’habitabilitat, l’arribada de l’aigua mitjançant cometes, la creació catastròfica de la Lluna que ens dona estabilitat, l’atmosfera, l’escut magnètic, la tectònica de plaques, el cicle del carboni, etc. Tot un seguit de fets que es van produir i que podien no haver passat perfectament, o de diferent manera. Per a ajudar a entendre-ho millor Joan Anton Català fa comparacions sovint amb les dinàmiques d’altres planetes com Mart o Venus, o fins i tot més enllà, com els exoplanetes. Per això en aquest llibre trobarem repetidament això de les “casualitats” de la vida, i no és només un recurs retòric.

PEL·LÍCULA. Veure sis voltes «El nom de la rosa»

Com a activitat final per als temes de l’Europa feudal i la crisi baixmedieval vam veure en classe la pel·lícula El nom de la rosa. Com enguany tinc 6 grups de 2n d’ESO la vaig veure 6 voltes, i va ser tota una experiència per a mi comparar com reaccionaven els diversos grups. La vam veure la setmana del 9 al 13 de desembre, a final del trimestre, en tres sessions. Va ser curiós perquè els dos grups més «bons» es van portar malament, i molts no em vam lliurar el qüestionari que havien de fer, mentre que els grups més «roïns» van seguir la història i em sembla que van aprofitar l’activitat. Van trencar tots els prejudicis. Sobretot es va notar en la posada en comú que vam fer després de veure la pel·lícula.

Posar pel·lícules en classe sempre és problemàtic. Hi ha grups que no les aguanten. Per això, vaig estar a punt de posar Robin Hood, príncipe de ladrones, però vaig recapacitar a temps. Malgrat que El nom de la rosa és una pel·lícula un poc antiga (1986), amb una cosmovisió molt allunyada dels nostres alumnes, sense efectes digitals ni grans escarafalls, la veritat és que m’encanta i no en conec cap altra que tracte tan bé tants temes de l’edat mitjana, i també alguns encara vigents. En general els alumnes es van portar bé.

LLIBRE. Dos polèmiques i més llibres pendents gràcies a «Vida, la gran historia», de Juan Luis Arsuaga

Per a mi, poques coses desembafen tant com llegir un llibre de divulgació científica. De sobte tot és relatiu. Per això, quan vaig veure que Juan Luis Arsuaga havia tret un nou llibre el vaig encomanar i me’l vaig reservar per a l’estiu.

Arsuaga és un famós paleontòleg, «el d’Atapuerca», un dels pares de l’Homo antecessor, i a més és un divulgador ameníssim, un galant canós (ara ja més majoret), i té una personalitat magnètica. Vaig tenir la sort d’assistir a un curs sobre evolució humana que impartia ell soles. Cinc dies sencers. Això va ser en l’estiu de l’any 2000. El curs es va fer en el Palau de la Magdalena de Santander i Arsuaga, potser en el zenit de la seua fama, tots els dies ens explicava diversos aspectes sobre «Cómo nos hicimos humanos» (era el títol del curs). Recorde també el dia que vaig passar en el tren camí de Santander, i que vaig poder anar-hi perquè em van donar una beca, perquè en aquella època no tenia ni un clau.

Per això li tinc una estima especial a Arsuaga. Em van agradar molt els seus llibres que m’he llegit, El collar del Neandertal i sobretot El reloj de Mr. Darwin, i em van portar a altres lectures.

Vida, la gran historia és un assaig voluminós, quasi 600 pàgines, estructurat en 15 capítols («jornades» posa en el llibre), amb una primera part sobre l’origen i l’evolució de la vida, i sobre l’evolució humana en la segona. Aprens una barbaritat de teories i de paraules científiques, i no només de biologia i geologia, perquè també hi ha molta reflexió humanística, i això fa que el llibre siga molt proper per a qualsevol persona amb inquietuds. A més a més Arsuaga és molt honest i en tot moment et diu el que se sap i el que no se sap encara, i les hipòtesis i polèmiques actuals.

En especial destaquen dos polèmiques: la primera enfronta els que defenen un origen diví per a la vida (sí, encara, com per exemple els defensors del «gran dissenyador») i els que defenen una visió científica, basada en hipòtesis i teories. És a dir, en la matèria i el seu comportament segons les condicions ambientals. A Europa, per sort, els primers són quasi inexistents, però a Amèrica, i en concret als Estats Units, són nombrosos i tenen influència. Com a bons integristes, ni fan ni deixen fer.

La segona polèmica és un poc més subtil. Dins dels científics hi ha dos corrents principals per a interpretar l’origen i evolució de la vida. Per una banda estan els que diuen que va ser i és un fet casual, erràtic, molt rar, perquè s’han de donar massa condicions per a esdevinga. Per una altra banda estan els que diuen que era i és un fet inevitable, direccional, que hi ha una certa «predestinació» a la vida. Dels primers tenim com a científic destacat a Simpson i dels segons tenim a Morris. Com si foren dos equips, amb els seus seguidors i fins i tot els seus hooligans el llibre d’Arsuaga repassa els arguments de les dos tendències. Cal apuntar que són arguments molt seriosos, que basculen entre «l’atzar» i la «necessitat».