LLIBRE. «Una breu i atzarosa història de la vida» de Joan Anton Català Amigó (2021)

Una-breu-i-atzarosa

Portada del llibre

 

Vaig descobrir Joan Anton Català gràcies al meu gos Rufo. Cada nit, després d’arreplegar el sopar i gitar els xiquets, pegue l’última volta amb el gos i mentrestant escolte música o algun programa de ràdio. Així vaig aplegar als podcasts de La Terra és plana, una secció del programa dominical El suplement de Catalunya Ràdio. En aquesta secció, d’uns vint minuts, Joan Anton Català explica algun fet o tema científic, en especial sobre el cosmos. És un programa molt amè i ben fet, amb divulgació científica de primera.  

Joan Anton Català és químic i astrofísic, i amb les seues explicacions contagia la seua passió per la ciència i per l’espai, ja siga mitjançant vídeos, ràdio o fins i tot Twitter, al seu compte @estelsiplanetes, del milloret que hi ha a aquesta xarxa. També té un web personal, una mena de repositori on arreplega bona part de la seua activitat (i també ofereix els seus serveis, ningú viu només de l’aire…). D’entre tot el material que podem trobar al seu web destacaria els vídeos que va fer durant el confinament del 2020, titulats “Ciència en confinament“. Llàstima que encara no el coneguera. 

L’últim llibre que ha publicat és Una breu i atzarosa història de la vida, subtitulat Des del moment zero fins al planeta que habitem avui. És un llibre que arreplega bona part de les explicacions que ha anat fent en els últims anys. De fet, una cosa que destaca és la seua oralitat, la capacitat de llegir-ho com si t’ho estiguera explicant per la ràdio. Però potser és una impressió personal per sentir sovint els seus podcasts, qui sap?

Aquest llibre té dos parts ben diferenciades. La primera, titulada “Un univers perfecte”, és la part astrofísica per excel·lència, on explica l’origen de l’univers (d’aquest univers), les seues forces i partícules, la dinàmica de les estreles i moltes coses més. A “Un lloc per a la vida”, la segona part, fa un inventari de les característiques del planeta Terra com el lloc on les “casualitats” van afavorir l’aparició i desenvolupament de la vida: com la ubicació del planeta en una zona d’habitabilitat, l’arribada de l’aigua mitjançant cometes, la creació catastròfica de la Lluna que ens dona estabilitat, l’atmosfera, l’escut magnètic, la tectònica de plaques, el cicle del carboni, etc. Tot un seguit de fets que es van produir i que podien no haver passat perfectament, o de diferent manera. Per a ajudar a entendre-ho millor Joan Anton Català fa comparacions sovint amb les dinàmiques d’altres planetes com Mart o Venus, o fins i tot més enllà, com els exoplanetes. Per això en aquest llibre trobarem repetidament això de les “casualitats” de la vida, i no és només un recurs retòric.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

PEL·LÍCULA. Veure sis voltes «El nom de la rosa»

Com a activitat final per als temes de l’Europa feudal i la crisi baixmedieval vam veure en classe la pel·lícula El nom de la rosa. Com enguany tinc 6 grups de 2n d’ESO la vaig veure 6 voltes, i va ser tota una experiència per a mi comparar com reaccionaven els diversos grups. La vam veure la setmana del 9 al 13 de desembre, a final del trimestre, en tres sessions. Va ser curiós perquè els dos grups més «bons» es van portar malament, i molts no em vam lliurar el qüestionari que havien de fer, mentre que els grups més «roïns» van seguir la història i em sembla que van aprofitar l’activitat. Van trencar tots els prejudicis. Sobretot es va notar en la posada en comú que vam fer després de veure la pel·lícula.

Posar pel·lícules en classe sempre és problemàtic. Hi ha grups que no les aguanten. Per això, vaig estar a punt de posar Robin Hood, príncipe de ladrones, però vaig recapacitar a temps. Malgrat que El nom de la rosa és una pel·lícula un poc antiga (1986), amb una cosmovisió molt allunyada dels nostres alumnes, sense efectes digitals ni grans escarafalls, la veritat és que m’encanta i no en conec cap altra que tracte tan bé tants temes de l’edat mitjana, i també alguns encara vigents. En general els alumnes es van portar bé.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

LLIBRE. Dos polèmiques i més llibres pendents gràcies a «Vida, la gran historia», de Juan Luis Arsuaga

Per a mi, poques coses desembafen tant com llegir un llibre de divulgació científica. De sobte tot és relatiu. Per això, quan vaig veure que Juan Luis Arsuaga havia tret un nou llibre el vaig encomanar i me’l vaig reservar per a l’estiu.

Arsuaga és un famós paleontòleg, «el d’Atapuerca», un dels pares de l’Homo antecessor, i a més és un divulgador ameníssim, un galant canós (ara ja més majoret), i té una personalitat magnètica. Vaig tenir la sort d’assistir a un curs sobre evolució humana que impartia ell soles. Cinc dies sencers. Això va ser en l’estiu de l’any 2000. El curs es va fer en el Palau de la Magdalena de Santander i Arsuaga, potser en el zenit de la seua fama, tots els dies ens explicava diversos aspectes sobre «Cómo nos hicimos humanos» (era el títol del curs). Recorde també el dia que vaig passar en el tren camí de Santander, i que vaig poder anar-hi perquè em van donar una beca, perquè en aquella època no tenia ni un clau.

Per això li tinc una estima especial a Arsuaga. Em van agradar molt els seus llibres que m’he llegit, El collar del Neandertal i sobretot El reloj de Mr. Darwin, i em van portar a altres lectures.

Vida, la gran historia és un assaig voluminós, quasi 600 pàgines, estructurat en 15 capítols («jornades» posa en el llibre), amb una primera part sobre l’origen i l’evolució de la vida, i sobre l’evolució humana en la segona. Aprens una barbaritat de teories i de paraules científiques, i no només de biologia i geologia, perquè també hi ha molta reflexió humanística, i això fa que el llibre siga molt proper per a qualsevol persona amb inquietuds. A més a més Arsuaga és molt honest i en tot moment et diu el que se sap i el que no se sap encara, i les hipòtesis i polèmiques actuals.

En especial destaquen dos polèmiques: la primera enfronta els que defenen un origen diví per a la vida (sí, encara, com per exemple els defensors del «gran dissenyador») i els que defenen una visió científica, basada en hipòtesis i teories. És a dir, en la matèria i el seu comportament segons les condicions ambientals. A Europa, per sort, els primers són quasi inexistents, però a Amèrica, i en concret als Estats Units, són nombrosos i tenen influència. Com a bons integristes, ni fan ni deixen fer.

La segona polèmica és un poc més subtil. Dins dels científics hi ha dos corrents principals per a interpretar l’origen i evolució de la vida. Per una banda estan els que diuen que va ser i és un fet casual, erràtic, molt rar, perquè s’han de donar massa condicions per a esdevinga. Per una altra banda estan els que diuen que era i és un fet inevitable, direccional, que hi ha una certa «predestinació» a la vida. Dels primers tenim com a científic destacat a Simpson i dels segons tenim a Morris. Com si foren dos equips, amb els seus seguidors i fins i tot els seus hooligans el llibre d’Arsuaga repassa els arguments de les dos tendències. Cal apuntar que són arguments molt seriosos, que basculen entre «l’atzar» i la «necessitat».

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

TREBALL. Epitafis il·lustrats, per a 4t d’ESO

Aquest curs tinc dos grups de 4t d’ESO. El temari és enorme: comença al segle XVIII i arriba fins al present. Ens toca veure el final de l’Antic Règim i tota la Història Contemporània, tant la universal (diguem-ne occidental) com la espanyola i valenciana. Quasi res!

Per a treballar el punt de la Il·lustració, a més a més de les explicacions i de llegir un text extret de la Breu història del món de Gombrich, vaig encomanar als alumnes un treballet per parelles, i em sembla que els ha agradat prou. La veritat és que mai saps si el que proposes en classe eixirà bé o serà un desastre. Havien de fer una làpida, sí, sí, una làpida, amb un epitafi, per a un protagonista de la Il·lustració (un pensador o un rei “il·lustrat”). A la làpida s’havia de veure molt clar el nom, els anys de naixement i mort, una foto, una breu biografia, algunes de les obres que va escriure i alguna cita bonica. Vam utilitzar dos sessions en classe per a que els alumnes pogueren anar fent i jo els poguera ajudar. Havien de portar ells el material i també la informació de cada “mort”. Total, és el típic treball sobre una biografia però amb el morbo de fer una làpida, de penjar-la en una exposició i que tot el món la puga veure (i comparar). En principi, l’exposició estarà fins a Tots Sants.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

CIÈNCIA. Copèrnic i la teoria heliocèntrica

"Copèrnic" per Bertel Thorvaldsen, a Varsòvia

“Copèrnic” per Bertel Thorvaldsen, a Varsòvia

 

Per als que som fans de la ciència, i en especial de les revolucions científiques, resulta que avui fa 473 anys que va faltar el gran Nicolau Copèrnic, el de la teoria heliocèntrica. Va viure a cavall entre el segles XV i XVI, quan dir que la Terra no era el centre de l’univers et podia costar un disgust.

Total, que he trobat uns recursos molt guapets que vull compartir.

Nota: “Copèrnic és considerat el fundador de l’astronomia moderna. Va ser ell qui, observant i defensant que la Terra gira sobre el seu eix de rotació –fet que explicaria el dia i la nit–, i que fa una volta al sol cada any, va establir les bases que després van permetre a Galileu i a Isaac Newton culminar la revolució astronòmica.” (Font: catorze.cat)

1. Vídeo animat “Copernicus“, 1 minut, com a introducció:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »