LLIBRE. L’Odissea i les fórmules

Els professors d’història expliquem els poemes de la Ilíada i de l’Odissea d’Homer quan impartim el tema de l’antiga Grècia. Em sentia un impostor perquè tenia pendent l’Odissea. A més a més he llegit al llarg dels anys molts textos i llibres que parlen d’aquesta obra i de la guerra de Troia, però no l’obra originària. Per això, després de llegir l’enèsim refregit (en concret la novel·la La canción de Aquiles de Madeline Miller) m’he decidit i en poc més d’una setmana ha caigut l’Odissea. En la versió de Joan Francesc Mira, una joia, molt accessible. L’he gaudida com un xiquet de 47 anys, com si descobrira per primera volta la història. Com una novel·la d’aventures.

No explicaré l’Odissea, no és menester ni sabria fer-ho bé. En compte d’això vull compartir una cosa que m’ha cridat l’atenció: les fórmules repetitives que utilitza Homer per a referir-se als diversos personatges. Com diu Jordi Cornudella en el pròleg d’aquesta edició les fórmules són “expressions prefixades que es repeteixen al mateix lloc del vers perquè hi encaixen per l’esquema mètric” [ … ] “algun filòleg ha comptat que, tot al llarg de la Ilíada i l’Odissea —poc menys de 28.000 hexàmetres en total—, hi ha pel cap baix unes 25.000 ocurrències de sintagmes o frases o versos formularis”. 

No les he contades però hi ha tantes fórmules que es repeteixen en aquesta l’Odissea que acaben per convertir-se en un company de la lectura. No molesten en absolut, li donen un toc antic ben atractiu i sobretot reforcen la sensació d’oralitat del poema. Cal recordar que ara llegim l’Odissea, però abans la recitaven els aedes de l’antiga Grècia i per això hi ha fórmules i esquemes narratius que es repeteixen, per a que els oients pogueren seguir fàcilment el fil de la història. Homer, l’autor mític, era un d’aquests aedes.

Apunte les principals. Anem allà.

M’ha encantat les fórmules dels déus, com les de Zeus: l’amunteganúvols, el cruel, el que troba joia en el llamp, el company de tot suplicant respectable, el de núvols ombrívols, portaègida i Cronida (és a dir, fill de Cronos).

Atena, molt present en el poema, és la dea d’ulls grisos (preciós, no?)

Hermes: el déu de la vara daurada o l’Argifontes.

Posidó, també molt present i enemic mortal d’Ulisses, és el que sacsa les terres, sacsaterra o cabells blaus.

Calipso és l’enganyadora, la ben arrissada, deessa temible.

Ares: de regnes daurades.

Hefest: el famós artesà.

Afrodita: de belles garlandes, amant del somriure (que bonic!)

Apol·lo: el senyor, el que actua a distància.

Ino (també anomenada Leucòtea): de bells turmells, la filla de Cadme, la deessa blanca (protectora dels mariners).

Tetis (la mare d’Aquil·les): de peus argentats

– 

Dels personatges humans de l’Odissea tenim en primer lloc al protagonista principal, Ulisses: el savi, el d’ànima forta, el gran, coratjós i pacient, l’intrèpid, l’insigne, el noble, destructor de ciutats, el molt temerari, “Fills de Laertes, llinatge de Zeus, habilíssim Ulisses” (un vers que es repeteix moltes voltes en la segona meitat del poema), el que tot ho suporta. Les fórmules d’Ulisses reforcen el seu caràcter valent, astut i pacient. 

Menelau: el ros Menelau, el de crit de guerra, el de llança famosa.

Nèstor: el bon domador de cavalls.

Helena: al poema trobem destacada la seua bellesa però en un moment diu “Helena la de cara de gossa”. (?)

Agamèmnon: pastor del seu poble, l’Atrida (fill d’Atreu, igual que Menelau).

Nausica: de braços blancs, de braços blanquíssims (això dels braços blancs apareix en diverses dones, però on més es repeteix és amb Nausica, la filla dels rei dels feacis).

Alcínous (el rei dels feacis): el magnànim, de cor generós, de força sagrada.

Laertes (el pare d’Ulisses): l’heroi.

Haliterses Mastòrida: un vell guerrer, que sabia mirar endavant i endarrere (bellíssim!)

–

Altres fórmules que es repeteixen sovint: 

– “Quan es mostrà, amb dits de rosa, l’Aurora, la filla de l’alba”. Quina manera més bonica de dir que comença un nou dia. 

– “Troia, que cria bons poltres”.

– Sobre la mar: “la infecunda mar”, “la mar com el vi”, “blava fosca”.

– “paraules com fletxes que volen”, per a dir que una persona parla o respon ràpidament.

– “quan van haver satisfet el desig de menjar i beure”. A l’Odissea es menja molt i després es parla o es fan coses. Així, sense destorbar, ben fet. 

– Sobre la son: “un son dolç”, “un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles, / un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.” A l’Odissea a més de grans aventures es fan coses quotidianes de manera recurrent, com menjar o dormir. 

– “qui ets i d’on?, on es troben la teua ciutat i els teus pares?” És a dir, i tu de qui eres?

 Etc.

Per acabar vos anime a que llegiu l‘Odissea. No feu com jo i eviteu els refregits, perquè és perdre el temps i no n’hi ha cap que supere el poema original que comença amb els celebèrrims versos: 

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges

quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia…

–