LLIBRE. L’Odissea i les fórmules

Els professors d’història expliquem els poemes de la Ilíada i de l’Odissea d’Homer quan impartim el tema de l’antiga Grècia. Em sentia un impostor perquè tenia pendent l’Odissea. A més a més he llegit al llarg dels anys molts textos i llibres que parlen d’aquesta obra i de la guerra de Troia, però no l’obra originària. Per això, després de llegir l’enèsim refregit (en concret la novel·la La canción de Aquiles de Madeline Miller) m’he decidit i en poc més d’una setmana ha caigut l’Odissea. En la versió de Joan Francesc Mira, una joia, molt accessible. L’he gaudida com un xiquet de 47 anys, com si descobrira per primera volta la història. Com una novel·la d’aventures.

No explicaré l’Odissea, no és menester ni sabria fer-ho bé. En compte d’això vull compartir una cosa que m’ha cridat l’atenció: les fórmules repetitives que utilitza Homer per a referir-se als diversos personatges. Com diu Jordi Cornudella en el pròleg d’aquesta edició les fórmules són “expressions prefixades que es repeteixen al mateix lloc del vers perquè hi encaixen per l’esquema mètric” [ … ] “algun filòleg ha comptat que, tot al llarg de la Ilíada i l’Odissea —poc menys de 28.000 hexàmetres en total—, hi ha pel cap baix unes 25.000 ocurrències de sintagmes o frases o versos formularis”. 

No les he contades però hi ha tantes fórmules que es repeteixen en aquesta l’Odissea que acaben per convertir-se en un company de la lectura. No molesten en absolut, li donen un toc antic ben atractiu i sobretot reforcen la sensació d’oralitat del poema. Cal recordar que ara llegim l’Odissea, però abans la recitaven els aedes de l’antiga Grècia i per això hi ha fórmules i esquemes narratius que es repeteixen, per a que els oients pogueren seguir fàcilment el fil de la història. Homer, l’autor mític, era un d’aquests aedes.

Apunte les principals. Anem allà.

M’ha encantat les fórmules dels déus, com les de Zeus: l’amunteganúvols, el cruel, el que troba joia en el llamp, el company de tot suplicant respectable, el de núvols ombrívols, portaègida i Cronida (és a dir, fill de Cronos).

Atena, molt present en el poema, és la dea d’ulls grisos (preciós, no?)

Hermes: el déu de la vara daurada o l’Argifontes.

Posidó, també molt present i enemic mortal d’Ulisses, és el que sacsa les terres, sacsaterra o cabells blaus.

Calipso és l’enganyadora, la ben arrissada, deessa temible.

Ares: de regnes daurades.

Hefest: el famós artesà.

Afrodita: de belles garlandes, amant del somriure (que bonic!)

Apol·lo: el senyor, el que actua a distància.

Ino (també anomenada Leucòtea): de bells turmells, la filla de Cadme, la deessa blanca (protectora dels mariners).

Tetis (la mare d’Aquil·les): de peus argentats

– 

ROMA. Alguns llibres sobre Roma

La ciutat de Roma i la seua història em fascina des de ben jove, com a tanta gent. Fa anys que llibre que veig sobre Roma, llibre que compre (o demane a la biblioteca pública). Per a poder visitar-la durant la carrera em vaig enrolar en unes excavacions arqueològiques a Itàlia amb un professor peculiar. També vam visitar Florència i altres llocs, però Roma era el meu objectiu. Era agost de 1995 i recorde que la nit d’abans no podia dormir. Tenia 19 anys. Després, durant tres anys vaig anar unes quantes voltes més, i més tard amb la meua dona quan festejàvem. Ara tocarà anar amb els fills.

Fer una llista de llibres sobre Roma és impossible. Sembla que tots els lletraferits que han passat per allí han publicat les seues impressions. Malgrat això vull compartir una breu llista d’alguns dels llibres que tinc i que he llegit sobre “la meua ciutat”. És una llista desordenada.

1. Història de Roma d’Indro Montanelli. Comence per la gènesi, pel llibre que em va marcar quan era jovenet. Malgrat les reserves que em provoca l’autor continua sent una aproximació molt entretinguda a la Història de Roma. Però no t’has de quedar només en ell. Montanelli i el tabac es poden deixar. Done fe. El vaig ressenyar fa temps: si voleu saber-ne més seguiu l‘enllaç.

2. Historias de Roma d’Enric González. Un llibret molt bonic. La visió d’un corresponsal de premsa que va viure i treballar fa uns vint anys a Roma. Trobes multitud d’anècdotes que trenquen la solemnitat dels típics llocs turístics. També parla molt de menjar i de raconets quasi desconeguts (ara ja no). Si tens pressa és un bon llibre.

3. Roma i nosaltres de Josep Vicent Boira. M’ho vaig passar en gran apuntant tots els llocs que Roma té relacionats amb la Corona d’Aragó. Bona part són de l’època dels Borja, al segle XV, però també podem trobar la petjada dels austriacistes exiliats, de pintors com Mariano Fortuny o capellans com mossèn Junyent. Pot arribar a aclaparar tanta làpida i tanta església, però es llig amb interés. És una altra manera de veure Roma, la nostra Roma.

4. SPQR. Imaginarios contemporáneos en torno a la antigua Roma de Tono Vizcaíno. No puc, no he pogut acabar-lo. He intentar llegir-lo diverses voltes però se’m cau de les mans. Tampoc m’ajuda l’edició tan atrevida i els tipus de lletra. Té molt bona pinta i reflexiona sobre la visió actual que tenim de la ciutat i la seua història, un tema que m’interessa moltíssim, però no sé què em passa que no puc… No obstant això, el tinc pendent i per això parle d’ell. Potser algun dia me’l puga llegir en dos vesprades, qui sap?

5. Roma. Imatges de la memòria de Josep Picó. Editat per Afers. És una joia per a qualsevol enamorat de Roma, de la història i d’Itàlia. Josep Picó ha sigut professor de Sociologia i en aquest llibre fa un recorregut per la Roma moderna i l’antiga, i per la política contemporània i la vida cultural italianes, en especial de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un llibre útil perquè ajuda a entendre com s’ha fet la ciutat viva que veiem actualment (el centre i la perifèria) i no només el decorat superficial per als turistes. És un dels llibres sobre Roma que més m’han agradat. La lletra és gran i té fotografies en color (gràcies).

6. Un cafè a Roma de Josep Maria Fonalleras. L’últim que he llegit fins ara. Un llibret també molt bonic. Sembla el llibre que qualsevol visitant recurrent de Roma podria escriure (si poguera, clar). No és el relat d’un especialista ni les memòries d’algú que va viure allí. Només és una declaració d’amor a una ciutat que Fonalleras ha visitat diverses voltes en els últims quaranta anys. Ell mateix reconeix que si sumara tots els dies que ha passat a Roma no li eixirien més cinc o sis mesos. Malgrat això Un cafè a Roma és un text molt suggestiu, ple de racons que ara mateix vull visitar, o tornar a visitar. Me’ls he apuntat.

LLIBRE. «Àtila», de Mario Bussagli, un nom ple d’evocacions

Per pura casualitat he llegit Àtila de Mario Bussagli. Ha passat per davant de la pila de llibres que tinc pendents, però és que em va captivar només fullejar-lo. El vaig comprar per 3 € aquest Nadal a una papereria, mentre buscava cromos de Pokémon per als meus fills. L’autor, Mario Bussagli (1917-1988), va ser un historiador orientalista italià.

Àtila és una monografia històrica a mitjan camí entre l’estudi erudit i la divulgació, i conté nombroses interpretacions de l’autor, algunes molt divertides. Explica l’origen i evolució del poble hun, i també la crisi baiximperial romana. No és només una biografia, però el nom d’Àtila és un reclam, perquè aquesta paraula ens ompli el cap de ressonàncies bàrbares: Àtila va ser el rei dels huns, va atacar Roma a mitjan segle V dC, quan l’Imperi romà s’ensorrava, va parlamentar amb el papa Lleó I el Gran, en l’últim moment es va retirar, poc després va morir i curiosament amb la seua mort es va esborrar el seu poble.

A més a més tenim la “romàntica” història amb Honòria (interpretada per Sophia Loren en una pel·lícula de 1954), que era la germana de l’emperador Valentinià III, amb qui Àtila es volia casar segons Mario Bussagli, i per la qual com a dot va demanar les Gàl·lies. Siga com siga, els huns van encarnar el terror, però van desaparéixer de la història tan ràpid com van sorgir. D’Àtila hi ha cites i expressions conegudes com «per on passava Àtila no tornava a créixer l’herba», o «Àtila, el flagell de déu» (flagellum Dei). Evoca com pocs el paper de supermalvat en la història.

LLIBRES. Els 5 llibres que em van fer historiador (més o menys)

Vaig a fer una llista de 5 llibres que m’agradaven moltíssim quan era jovenet, i que em van influir tant que vaig acabar estudiant Història. Els llegia i rellegia contínuament, mentre que odiava les lectures obligatòries de l’institut. 

Les llistes de llibres, o del que siga, sempre són incompletes i depenen del moment en què es fan. No obstant això, per a mi tenen la seua gràcia, supose que pel fet d’oferir una informació numerada, és a dir precisa i concreta. En el cas dels llibres (per als que som lectors) sempre trobem en aquestes llistes algun llibre que hem llegit, i això ens provoca una satisfacció íntima, o algun llibre que voldríem llegir, i la llista de pendents creix i creix. Sabem que no donarà temps per a tanta lletra, però la il·lusió és agradable.

Ací està la meua petita llista:

1. Moments estel·lars de la humanitat, d’Stefan Zweig. El teníem a la caseta on passàvem els estius, a la partida de Barxell, prop d’Alcoi. És una edició barata de l’Editorial Juventud, de l’any 1958. Conté dotze relats històrics breus, molt èpics i explicats amb la passió pròpia que tenia Zweig. Els meus favorits quan era jove eren “La conquesta de Bizanci”, “El geni d’una nit” (sobre la composició de la Marsellesa), “El minut universal en Waterloo” o “La lluita pel Pol Sud”. Amb els anys em van anar agradant tots. Ara també es pot trobar en català, en una edició molt bona de Quaderns Crema. Stefan Zweig des d’aleshores és un dels meus autors favorits i sempre torne a ell.

Altres obres seues que he llegit i ressenyat d’Zweig són: El legado de Europa, Petita crònica (amb el magnífic relat “El llibreter Mendel”), Fouché, retrat d’un home polític, Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia (impactant) o la seua recomanadíssima autobiografia El món d’ahir. Memòries d’un europeu. 

–

LLIBRE. «Grecia en el aire» de Pedro Olalla (2015)

A l’igual que Historia menor de Grecia, un llibre que vaig comentar fa un temps, aquest de Grecia en el aire és un assaig històric molt bonic. El seu subtítol és molt clarificador: “Herencias y desafíos de la antigua democràcia ateniense vistos desde la Atenas actual”. És un relat sobre com era la democràcia de l’antiga Atenes, com era el poble que la va fer possible, i per contrast quines mancances tenim en les nostres actuals democràcies (ja sabeu: corrupció, desigualtat, interessos particulars de les elits, mentides, manipulació, repressió). Malauradament tot ben actual.

Grecia en el aire per tant és un llibre sobre història, sobre política i amb molta càrrega ètica, de la que fa pensar. Supose que al parlar del bé comú i defendre els interessos generals pot semblar un llibre didactista, o massa subjectiu, però quin no ho és? El cas és que Pedro Olalla, un hel·lenista que “ha eixit per la tele”, escriu molt bé, amb una calma que és d’agrair, i presenta el seu relat de manera íntima, buscant la complicitat del bon lector. Els seus escrits, treballs i conferències són defenses apassionades sobre l’antiga Grècia i els seus protagonistes. També és un guia de luxe per a recórrer els racons de l’actual i la soterrada Grècia.