LLIBRE. “Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia” d’Stefan Zweig (1936), una història èpica

  • Editorial Acantilado, Barcelona, 2010 (edició original 1936)
  • 252 pàgines, introducció i set capítols.
  • Traducció de Berta Vias Mahou.
  • Títol original: “Castellio gegen Calvin”.

Ressenya

Primer que res una confessió: Stefan Zweig és un dels meus autors favorits. Per això aquesta ressenya, més que una ressenya, és un sentit homenatge a una de les personalitats més interessants i lúcides que va viure durant l’era del “suïcidi” d’Europa, tal com ell deia, a les primeres dècades del segle XX.

Després de la ressenya hi ha unes recomanacions breus per a l’aplicació didàctica de l’obra, una selecció de textos del llibre i uns enllaços recomanables per a qui vulga ampliar la informació.


Portraitfotografie von Stefan Zweig, aufgenommen im Hotel PaysanStefan Zweig va nàixer a la Viena de 1881, a l’època de l’Imperi Austrohongarés, sota el regnat de l’emperador Francesc Josep, i va esdevenir un escriptor molt popular a la primera meitat del segle XX, tant com a assagista i biògraf com a novel·lista. El seu estil i la seua capacitat narrativa potser ara resulta un poc antiga, però resulta captivadora i fascinant, amb les paraules justes i l’acció molt ben dosificada. Algunes obres conegudes seues són l’assaig històric Moments estel·lars de la Humanitat; les novel·les Novel·la d’escacs, Carta d’una desconeguda, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona; les biografies Fouché: retrat d’un home polític, Erasmus i Tres mestres: Balzac, Dickens i Dostoievski; i el seu llibre de memòries publicat pòstumament El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Zweig va ser un pacifista i un europeista convençut. D’origen jueu, va haver d’exiliar-se d’Àustria després de l’annexió d’aquest país (1938) per part de l’Alemanya totalitària de Hitler. Després de recórrer diversos països, va acabar recalant en Brasil, on es va suïcidar junt a la seua esposa el 22 de febrer de 1942, als seixanta anys d’edat. Va deixar escrit:

“Les meues forces estan esgotades per llargs anys de peregrinació sense pàtria. Així, jutge millor posar fi, a temps i sense humiliació, a una vida en la qual el treball espiritual i intel·lectual ha sigut font de gaudi i la llibertat personal la meua possessió més preuada.

Salude als meus amics! Potser ells visquen per a veure l’alba després de la llarga nit. Jo estic massa impacient i partisc a soles.”

Castellio contra Calví. Consciència contra violència és un llibre a meitat camí entre la biografia i l’assaig. Zweig el va publicar el 1936 i suposa una amarga i oberta crítica al nazisme, a la seua brutalitat i irracionalitat.

Els fets són els següents: a la primera meitat del segle XVI Europa es troba trasbalsada per una sèrie de moviments de reforma contra l’església catòlica, la qual era acusada de greus delictes de corrupció. A Anglaterra es va produir un cisma, una separació, de la mà del rei Enric VIII. A Alemanya trobem la figura de Martí Luter (1483-1546), qui va aconseguir el recolzament d’uns quants prínceps alemanys, els quals van aprofitar l’ocasió per a oposar-se al poder de l’emperador Carles V, i així no va acabar executat com altres reformistes anteriors. A Suïssa tenim al francés Joan Calví (1509-1564), qui amb la seua doctrina de la predestinació va crear a Ginebra una nova societat, de base religiosa, i en la qual ell manava de manera totalitària en la vida pública i privada de la ciutat.

Allà fou, a la Ginebra de meitat del segle XVI, on es va produir els fets que es narren al llibre. Joan Calví, en la cúspide del seu poder, va fer processar i sentenciar a mort en la foguera, al també reformista Miguel Servet, per les seues idees contra el dogma de la Santíssima Trinitat.

El motiu és prou clar. En els debats religiosos de l’època es mesclaven qüestions doctrinals, místiques, però també terrenals, de poder. A un dogma s’oposava un altre dogma. Miguel Servet (1511-1553) fou un humanista aragonés, conegut per ser el descobridor de la circulació de la sang, però també va fer aportacions al debat religiós, i es va enfrontar directament tant a l’església catòlica com a les idees de l’església reformada de Calví. Pagà la perseverança en les seues idees amb una mort horrorosa.

Però aquí s’inicia un dels capítols més èpics de la Història en la defensa de la tolerància. Sebastià Castellio (1515-1563), un humanista, biblista i teòleg francés molt reconegut va eixir en defensa de Servet, i va criticar públicament el seu processament i mort, la qual cosa equivalia a oposar-se a Calví. Servet fou cremat viu el 1553, i un any després un tal Martinus Bellius (pseudònim de Castellio), va publicar De haereticis an sint persequendi et omnino quomodo sit cum eis agendum multorum tum veterum tum recentiorum sententiae. És a dir, si els heretges han de ser perseguits i com s’ha de procedir amb ells, tenint en compte l’opinió de molts autors, tant antics com nous. És un llibret a penes, en el qual atacava la tesi segons la qual els heretges han de ser executats:

“Matar un home no es defendre una doctrina, sinó matar un home”

Sebastià Castellio (1515-1563)

Amb aquesta frase Sebastià Castellio va desmuntar tot l’aparell ideològic i retòric que Calví va presentar per a defendre la condemna a mort en la foguera de Miguel Servet. En aquest llibret Castellio (Martinus Bellius) presentava moltes fonts bíbliques i de pares i autoritats de l’església que rebutjaven les execucions per motius de consciència. L’astúcia més enginyosa, la millor cita que trobem, la ironia més cruel del cas, és que el propi Calví apareix en el fullet, amb una tesi que va escriure en l’època en que ell mateix era un perseguit, i que diu així: “Perseguir amb les armes als que són expulsats per l’Església i negar-los els drets humans, és anticristià”. Calví dixit.

Com es podrà entendre va ser tan escandalós i va desmuntar de tal manera els arguments de Calví, que aquest i els seus seguidors no van tenir altre recurs que el que ja havien utilitzat, el de la coacció, el de la violència. Per a un poderós si no es té la força de la raó, sempre es pot utilitzar la raó de la força, i així van iniciar una persecució difamatòria contra Castellio, que va durar uns quants anys, amb humiliacions contínues, i que hauria pogut acabar de mala manera si aquest no haguera mort el 1563, abans de l’atac final de Calví i els seus sequaços.

El que queda al final d’aquest llibre de Zweig és un amor total a la tolerància, a la força de la raó, a la coherència vital i a la justícia, i un respecte absolut a la llibertat de consciència. Quan Zweig el va publicar feia tres anys que els nazis havien arribat al poder a Alemanya, estaven a punt d’annexionar-se la regió dels Sudets i Àustria, estaven rearmant-se, i perseguien, empresonaven i assassinaven els seus opositors polítics, així com poc després els jueus.

Què va pensar Zweig quan escrivia aquest llibre? Com una persona sensible podia observar l’irracionalitat que l’envoltava? De quina manera va patir al veure que Europa s’abocava a un altre “suïcidi”? El que està clar és que Zweig no era un heroi, només era un escriptor, famós, popular, però un escriptor. Una de les poques veus que alertaven del perill que s’acostava, i amb el testimoni i la persecució de Castellio, un intel·lectual solitari com ell, va poder plasmar tot l’horror del món de la intolerància, i ens va deixar una exposició claríssima de les tàctiques del totalitarisme, de la força bruta quan actua contra la llibertat de consciència.

Per tot això, llegir “Castellio contra Calví” és un exercici de reforçament de l’autoestima contra el fanatisme, és a dir per a reforçar la capacitat humana d’autovaloració, essencial per a la supervivència psicològica. Com el famós “Venceréis pero no convenceréis” de Miguel de Unamuno. Per a saber que de vegades, encara que el mal pot triomfar momentàniament, les veus crítiques es poden fer sentir i deixen un testimoni impagable de bondat per a un futur millor, i per a vergonya dels hipòcrites i cínics. Si Castellio és un heroi, Zweig al capdavall també va ser un heroi, al rescatar aquest testimoni de tolerància en una època de tanta violència, i ho fou fins al final voluntari de la seua vida.

APLICACIÓ DIDÀCTICA

– L’Humanisme. Reformes religioses del segle XVI. Joan Calví i el calvinisme.

– Totalitarismes. Fanatismes. La por a la llibertat. El poder.

– La defensa de la tolerància, llibertat de consciència, coherència, honestedat, valor, bondat, bellesa, i especialment de les quatre grans virtuds de la tradició clàssica: la fortalesa, la justícia, la prudència i la perseverança.

– Castellio: un model de vida ètica, èpica i estètica.

ÍNDEX DE CITES

1. L’actualitat de Castellio com a exemple de defensa de la tolerància. Pàgina 13

2. Les dictadures dels idealistes i les reaccions alliberadores. Pàgina 15-17

3. Castellio: “Matar un home no es defendre una doctrina, sinó matar un home”. Pàgines 19-20

4. La dictadura de Calví sobre Ginebra (analogia amb el nazisme). Pàgines 69-75

5. Sentència i mort en la foguera de Miguel Servet. Pàgines 144-149

6. Fragments del capítol “El manifest en defensa de la tolerància”. Pàgines 151 i següents.

7. L’esperança: sempre hi haurà un Castellio que s’alce contra qualsevol Calví. Pàgina 252

CITES

(Traducció pròpia)

1. L’actualitat de Castellio com a exemple de defensa de la tolerància. Pàgina 13

“El desafiament de Castellio contra Calví hauria de ser recordat per tot home d’esperit. Però també en el que es refereix a l’actitud interna davant el problema, aquesta discussió històrica sobrepassa amb escreix les circumstàncies de l’època, doncs no es tracta d’una simple qüestió teològica, ni únicament de l’home Servet, com tampoc de la crisi decisiva entre el protestantisme liberal i l’ortodox. Aquesta decidida polèmica suscita una qüestió molt més ampla, una qüestió intemporal: nostra res agitur [traducció: és un problema nostre]. Queda així oberta una lluita que haurà de ser sempre renovada, sota nous noms i noves formes. […] No importa com es vulga denominar els extrems d’aquesta tensió permanent –tolerància contra intolerància, llibertat contra tutela, humanisme contra fanatismes, individualisme contra mecanització, consciència contra violència-, tots aquests noms expressen una opció que en última instància és al més personal i la més íntima, la que per a tot individu resulta de major importància: allò humà i allò polític, l’ètica o la raó, l’individu o la comunitat.”

2. Les dictadures dels idealistes i les reaccions alliberadores. Pàgina 15-17

Jean Cauvin o Joan Calví (1509-1564)

Eixa maledicció de totes les ideologies religioses i polítiques que degeneren en tirania en quant es transformen en dictadures es renoven constantment. Des del moment en que un clergue no confia en el poder inherent a la seua veritat, sinó que tira mà de la força bruta, declara la guerra a la llibertat humana. No importa de quina idea es tracte: totes i cadascuna d’elles, des de l’instant en el qual recorren al terror per a uniformar i reglamentar les opinions alienes, deixen el terreny de les coses ideals per a entrar en el de la brutalitat. Fins i tot la més legítima de les veritats, si es imposada a d’altres per mitjà de la violència, es converteix en un pecat contra l’esperit. […]

No obstant això, amb cada repressió augmenta la capacitat de reacció, i justament quan és aixafat i comprimit esdevé un material incendiari, explosiu. Tota repressió condueix tard o d’hora a la revolta, doncs la independència moral de la humanitat resulta –etern consol aquest!- indestructible. […]

Sempre hi hauran esperits independents que s’aixequen contra aquestes violacions de la llibertat del ser humà: els objectors de consciència, els que amb decisió s’insubordinen enfront de qualsevol coacció exercida sobre la consciència. Cap època ha pogut ser tan bàrbara, cap tirania tan sistemàtica com per a que alguns individus no aconseguiren escapar a la violència exercida sobre les masses i defendre el dret a una opinió personal contra els violents monomaníacs i a la seua veritat única.”

3. Castellio: “Matar un home no es defendre una doctrina, sinó matar un home”. Pàgines 19-20

Sebastià Castellio va pagar el seu heroisme moral fins amb l’última gota de les seues forces. Resulta impactant com aquest herald de la no violència, que no va voler servir-se de més armes que les purament espirituals, és sufocat per la força bruta. Una i altra volta es descobreix que, quan un individu, sense més autoritat que la del dret moral, es defén enfront d’una organització tancada, la lluita no té eixida. Quan una doctrina aconsegueix fer-se amb l’aparell de l’Estat i amb tots els seus mitjans de pressió, posa en marxa sense el menor escrúpol la màquina del terror.”

4. La dictadura de Calví sobre Ginebra (analogia amb el nazisme). Pàgines 69-75

Ginebra al segle XVI

Calví teixeix un xarxa de prohibicions tan densa, tan espessa que resulta impossible escapar a ella o mantenir-se lliure. Intencionadament, amuntega les prohibicions precisament en el que es refereix a menudeses i mesquineses, amb la qual cosa qualsevol individu se sent en tot moment culpable i es produeix un estat de por permanent enfront de l’autoritat omnipotent i omniscient. […] Basta fullejar les actes del Consell per a apreciar el refinament del mètode d’intimidació. A un ciutadà que s’ha rigut durant un bateig: tres dies de presó. Un altre que, esgotat per la calor estiuenca, s’ha dormit durant el sermó: a la presó. Uns treballadors que han pres empanada en el desdejuni: tres dies a pa i aigua. Dos ciutadans que han jugat a bitlles: a la presó. Uns altres dos, als daus, prenent un quart de vi: a la presó. Un home s’ha negat a batejar el seu fill amb el nom d’Abraham: a la presó. Un violinista cec ha ballat mentre tocava: és expulsat de la ciutat. […] I així successivament, sense pausa. […]

És inevitable que un terror com aquest, sempre vigilant, acabe per trencar la dignitat interna i la força de l’individu i de la massa. Quan en un Estat cada ciutadà ha de tenir en compte en tot moment amb que pot ser interrogat, examinat o jutjat, quan sap que sobre cadascuna de les seues accions i de les seues paraules aguaita constantment una invisible mirada escrutadora, quan, tant de dia com de nit, la porta de sa casa pot obrir-se inesperadament per a un brusc registre, aleshores els nervis s’estoven progressivament i es produeix la por en massa, a la qual per contagi sucumbeixen els més valents. Tota voluntat d’autoafirmació en una lluita tan infructuosa havia d’acabar per defallir. I gràcies al seu sistema de subordinació, gràcies a eixa discipline, la ciutat de Ginebra prompte es va tornar tal com Calví volia. Devota, apocada, desapassionada i sotmesa sense resistència a una única voluntat. La seua.”

5. Sentència i mort en la foguera de Miguel Servet. Pàgines 144-149

Miguel Servet (1509-1553)

“La mort en la foguera a foc lent és el més horrible martiri entre totes les classes de suplici. Inclús durant l’Edat Mitja, tristament cèlebre per la seua crueltat, només es va utilitzar amb tota la seua atroç morositat en casos extraordinaris. La major part de les voltes, els condemnats eren estrangulats o narcotitzats abans. No obstant això, precisament aquesta manera de morir, la més terrible, la més cruel, és la que li va ser destinada a la primera víctima d’heretgia del protestantisme. […]

[A Servet se li ofereix una mort menys dolorosa a canvi de reconéixer que estava equivocat i que Calví tenia raó, però declina l’oferta]

Servet sap el preu que ha de pagar. L’obstinació s’enfronta aquí a l’obstinació, el fanatisme al fanatisme. És preferible morir enmig d’inexpressables turments que una mort menys cruel a costa de reconéixer els dogmes del mestre Calví; preferible patir durant mitja hora d’una manera horrible, però guanyar la glòria del martiri espiritual i, alhora, carregar a l’adversari eternament amb l’odi provocat per la seua inhumanitat. Indiferent, Servet rebutja l’oferta i es prepara per a pagar el preu de la seua obstinació amb tots els suplicis imaginables.

La resta és espantosa. El 27 d’octubre [de 1553] a les onze del matí, el presoner, vestit amb els seus parracs, és tret del calabós. […] Immòbil des de fa setmanes, és incapaç de caminar. Amb el cap inclinat, ha d’escoltar la sentència que el síndic anuncia al poble convocat davant d’ell i que termina amb aquestes paraules: “Et condemnem, Miguel Servet, a ser conduït encadenat fins a Champel i a ser cremat viu en la foguera, i amb tu tant el manuscrit del teu llibre com aquest llibre imprés, fins que el teu cos s’haja reduït a cendres. Així has d’acabar els teus dies, per a donar exemple a tots aquells que s’atrevisquin a cometre un delicte semblant.” Estremit i gelat de fred, ha escoltat la sentència. […]

[Se li torna a oferir a Servet una mort menys dolorosa a canvi de retractar-se de les seues idees]

Servet rebutja de nou el tracte que se li ofereix, decidit a complir la paraula que va donar en altre temps: que per les seues idees estava disposat a suportar-ho tot.

Així que no queda mes que el tràgic passeig. […]

[En el lloc del suplici] han començat els atroços preparatius. Ja han amuntegat la fusta al voltant del pal. Ja sonen les cadenes de ferro amb les quals haurà de ser penjat Servet. El botxí ha lligat ja les mans al condemnat. […] Servet, extenuat, és suspés amb una cadena de ferro i lligat amb quatre o cinc voltes de corda. Entre el seu cos encara viu i la soga que li talla d’una manera horrible, els mossos del botxí fiquen a pressió el llibre i el manuscrit que Servet enviara a Calví sub sigillo secreti, demanant-li la seua fraternal opinió. Finalment, li encasqueten al cap una odiosa corona de passió, impregnada de sofre. Amb aquests terribles preparatius acaba el treball del botxí. Només falta encendre el munt de llenya, i amb això comença l’assassinat.

Quan les flames s’eleven pertot arreu, el torturat llança un crit tan horrible que per un moment els homes que estan al seu voltant s’aparten estremits per l’espant. Prompte, el fum i el foc envolten el cos que s’arqueja enmig del turment, però del foc que devora lentament la carn sorgeixen sense cessar i de manera cada volta més penetrant els alarits de dolor del que pateix de manera increïble i, a la fi, estrident, l’últim crit demanant ajuda amb unció: “Jesús, Fill de Déu, tingues pietat de mi!” Aquesta lluita amb la mort, espantosa i indescriptible, dura una mitja hora. Només després s’extingeixen les saciades flames, el fum s’esvaeix i al pal recremat, de la cadena al roig viu, penja una massa negra, fumejant i reduïda a carbó, una horrorosa gelatina que no recorda res humà. El que una volta va ser una criatura pensant i terrestre, que amb passió aspirava a l’eternitat, ha quedat reduït a tan atroç excrement, a una massa tan repugnant i pudent, que la seua vista durant només un instant potser haguera alliçonat a Calví sobre la inhumanitat de la seua arrogant gosadia a l’erigir-se en jutge i assassí d’una altra persona.”

6. Fragments del capítol “El manifest en defensa de la tolerància”. Pàgines 151 i següents.

“Immediatament, la crema de Servet és considerada per tots els contemporanis com una desviació de la Reforma, encara que, de per sí, l’execució d’un sol home no va ser res sorprenent en aquell segle violent. Des de les coses espanyoles fins el mar del Nord i les Illes Britàniques, incomptables heretges cremen en eixa època per a major glòria de Crist. En nom de les diverses esglésies i sectes que es consideren les úniques vertaderes, milers i milers d’homes indefensos són vexats, cremats, decapitats, estrangulats o ofegats en el cadafal. “Si hagueren sigut, no dic cavalls, sinó simplement porcs els que allí van morir –diu Castellio en el seu heterodox escrit- qualsevol príncep ho haguera considerat com una gran pèrdua.” Però es tracta senzillament de sers humans que són exterminats, i per això ningú es preocupa de comptar les víctimes. “No sé –es lamenta Castellio desesperat- si alguna volta, en qualsevol altra època, es va vessar tanta sang com en la nostra”. […]

I és que l’execució de Servet –per a utilitzar les paraules de Voltaire– és el primer “assassinat religiós” que es porta a terme dins de la Reforma. […] Amb memorable concisió, [Luter] diu: “Els heretges no poden ser reprimits o continguts per mitjà de la violència externa, sinó només combatuts amb la paraula de Déu, doncs l’heretgia és una qüestió espiritual que no pot ser netejada per cap foc, per cap aigua d’aquest món”. […]

Però, prompte, la nova doctrina, que mentrestant s’ha convertit també en “Església”, ha de reconéixer el que la vella fa molt que sabia: que amb el temps, l’autoritat no es pot conservar sense violència. […]

El pas decisiu, el lliurament al botxí dels que pensen de manera diferent i dels que pensen lliurement, no s’atreveix a donar-lo cap dels dirigents de l’Església reformada. […]

Aquest pas històric el dóna Calví amb la crema de Servet. D’un sol tall, acaba amb el dret a la llibertat dels cristians pel que va lluitar la Reforma. […]

El gran professor de Dret de l’època, Pierre Boudin, emet públicament el judici decisiu. “La meua opinió és que Calví no tenia dret a organitzar una persecució repressiva per una qüestió de controvèrsia religiosa”. Però no només estan horroritzats i indignats els humanistes lliurepensadors de tota Europa, també dins dels cercles eclesiàstics protestants augmenta el desacord. […] I prompte reconeixerà Calví que amb el seu sacrifici Servet s’ha tornat per a ell molt més perillós del que va ser en vida i amb els seus escrits. […]

Amb menyspreu, Castellio constata l’estat dels fets: “Les teues primeres exhortacions van ser insults. La segona, la presó. Per a Servet no va haver més alternativa que la de ser arrossegat a la foguera i ser cremat viu”. […]

La qüestió decisiva és la de si es pot matar o manar matar a algú que pensa d’una manera distinta. […] Calví declara que exterminar als heretges és un “deure sagrat”. […]

I per a que ningú impugne tan sanguinària tesis, Calví tira mà del seu últim i més benvolgut argument: el terror. Declara que qui defenga o disculpe a un heretge és igualment culpable d’heretgia i ha de ser castigat. Com Calví no suporta la rèplica, vol intimidar per endavant a qualsevol oponent, amenaçant-lo amb el destí de Servet: bé callar i obeir o bé acabar també en la foguera. […]

Les naturaleses benèvoles es resignen sempre massa de pressa i amb això faciliten el joc als violents. Callen i continuen callats, els humanistes, els clergues, els savis. Uns, perquè els repugna els aldarulls en veu alta. Altres, per por a que se’ls considere també sospitosos d’heretgia si no enalteixen hipòcritament l’execució de Servet com un acte lloable. […] Quan de sobte s’aixeca una veu molt coneguda i odiada per Calví, per a, en nom de la humanitat ultratjada, denunciar públicament el crim comés contra Miguel Servet: la clara veu de Castellio, qui mai s’ha sentit intimidat per una amenaça del dèspota de Ginebra i qui, decidit, exposa la seua vida, per a salvar la de molts altres. […]

Amb veu alta i clara, cal demostrar al món ara, en l’últim moment, que tota intolerància actua de manera anticristiana i que quan es tira mà del terror, actua de manera inhumana. Amb veu alta i clara, tots ho senten així, cal utilitzar la paraula en favor dels perseguits i en contra de la persecució.

Amb veu alta i clara… Però, com fer-ho en aquell moment? […]

Un manifest en defensa de la tolerància, una crida a la humanitat, tal com tenen projectat, seria confiscat per la dictadura eclesiàstica només sortir. Al poder només se li pot tractar amb astúcia. En la portada, en nom de l’editor és totalment inventat, Martinus Bellius, i el lloc d’impressió que apareix és fals: Magdeburg, en lloc de Basilea. Però sobretot, la crida en socors dels innocents perseguits haurà d’emmascarar-se en el text com si fóra una obra científica i teològica. Ha de donar la impressió que només els eclesiàstics molt doctes, i cap altra autoritat, discuteixen la qüestió des d’un punt de vista per complet acadèmic: De haereticis an sint persequendi et omnino quomodo sit cum eis agendum multorum tum veterum tum recentiorum sententiae. És a dir, si els heretges han de ser perseguits i com s’ha de procedir amb ells, tenint en compte l’opinió de molts autors, tant antics com nous. […] L’astúcia més enginyosa, l’única maldat del llibre en el fons terriblement seriós, consisteix en que, entre tots els citats, entre tots els que aquí repliquen a Calví, es troba un amb una tesi que ha de resultar-li especialment irritable, i que no és altre que Calví. […] Amb les seues pròpies paraules, l’assassí inflexible de Servet, el propi Calví, ha de ser considerat per Calví com anticristià, doncs aquí apareixen impreses i subscrites amb el seu nom les següents paraules: “Perseguir amb les armes als que són expulsats per l’Església i negar-los els drets humans, és anticristià.” […]

Però un llibre sempre li dóna valor la idea que ell apareix desenvolupada, i no l’opinió oculta, encoberta. [A la dedicatòria preliminar] encara que només es tracta d’una dotzena de pàgines, són les primeres amb les quals la llibertat de consciència reclama carta de naturalesa a Europa. Escrites en aquell moment únicament en favor dels heretges, són alhora un desgreuge per a tots aquells que posteriorment hagen de patir persecució per part d’altres dictadures a causa de la seua independència política o ideològica. Per a sempre, ha obert aquí la lluita contra l’enemic jurat de la justícia espiritual, contra el fanatisme estret de mires que pretén reprimir qualsevol opinió que no siga la del seu propi partit, una lluita que, triomfant, s’enfronta a ell amb eixa idea que és l’única que pot acabar amb tota la hostilitat sobre la terra: la de la tolerància. […]

Així, Castellio aplega a la seua formulació última i més atrevida: “Al reflexionar sobre el que en definitiva és un heretge, no puc sinó concloure que anomenem heretges a aquells que no estan d’acord amb la nostra opinió”. […]

El culpable, l’etern culpable del deliri assassí i de la confusió salvatge del nostre món, és per a Castellio el fanatisme, la intolerància dels ideòlegs, que només volen reconéixer la seua idea, la seua religió, la seua ideologia. […]

Castellio ha calat a Calví en tota la seua duresa quan proclama: “I sent aquests fets tan atroços, els seus autors encara cometen un pecat major quan intenten cobrir aquests crims amb les robes de Crist i pretenen que amb això feien la seua voluntat.” […] No, Miguel Servet no va ser cremat per ordre de Crist, sinó per ordre de Calví. […]

“Sense cap dubte, no dic res –afegeix el modest Calví- que altres no hagen dit ja. Però mai resulta superflu repetir allò que és cert i just fins que es fa valdre.” I com la violència es renova adquirint noves formes en cada època, també la lluita contra ella ha de ser renovada constantment pels homes d’esperit.”

7. L’esperança: sempre hi haurà un Castellio que s’alce contra qualsevol Calví. Pàgina 252

“Tots els despotismes envelleixen o es refreden en poc temps. Totes les ideologies i els seus triomfs temporals acaben amb la seua època. Només la idea de llibertat espiritual, idea de totes les idees, que per això no es rendeix davant cap altra, resorgeix eternament, perquè és eterna com l’esperit. Si exteriorment i durant un temps se li lleva la paraula, es refugia en el més profund de les consciències, inabastable per a qualsevol opressió. Per això és inútil que els governants creguen que han vençut a l’esperit lliure per haver-li tancat els llavis, doncs amb cada home naix una nova consciència i sempre hi haurà algú que recordarà l’obligació espiritual de reprendre la vella lluita pels inalienables drets de l’humanisme i de la tolerància. Sempre hi haurà algun Castellio que s’alce contra qualsevol Calví, defenent la independència sobirana de l’opinió davant tota violència exercida des del poder.”

MÉS INFORMACIÓ – ENLLAÇOS RECOMANABLES

1. Pàgina de l’editorial Acantilado, amb informació bàsica sobre aquest llibre.

2. Casa Stefan Zweig: web de la casa-museu i centre d’estudis de la vida i l’obra d’Stefan Zweig, a Brasil, amb tot tipus de materials sobre aquest autor. Llengües: portugués, anglés i alemany. [El portugués escrit s’entén prou bé]. De regal: article de premsa sobre l’obertura d’aquesta casa-museu (30/07/2012).

3. Crítica a El País, El mosquito y el elefante, Luis F. Moreno Claros, 21/09/2002.

Fragment destacat: “Los dos hombres [Castellio i Calví] entablaron una lucha que el propio Castellio comparó con aquella que librase “un mosquito contra un elefante”, pero que no es otra que el trasunto de la eterna batalla entre la razón y la sinrazón, la honestidad y la hipocresía; de la sempiterna confrontación entre el individuo singular y el poder fanatizado”.

4. Crítica molt bona de “Castellio contra Calvino” de Martín Casariego a Letras Libres.

Fragment destacat: “Alguna vez me han preguntado qué tipo de libros, en mi opinión, deberían ser obligatorios en las escuelas: ¿La Celestina o El guardián entre el centeno? Solía contestar que ambos. Si alguien me hace esa pregunta ahora, respondería: Castellio contra Calvino. Y por supuesto, también para los profesores.”

5. Dossier “El hereje” II. El calvinismo o la reforma radical”. Amb materials sobre el calvinisme, l’assassinat de Servet i amb una ressenya del llibre de Zweig “Castellio contra Calvino”.

6. Ressenya i textos de “Castellio contra Calvino” al web tierradenadie.

6 Responses to LLIBRE. “Castellio contra Calvino. Conciencia contra violencia” d’Stefan Zweig (1936), una història èpica

  1. Retroenllaç: RESSENYA. Zweig, Stefan: El món d’ahir. Memòries d’un europeu (1944) « HISTORIATA

  2. Retroenllaç: TEMA. El naixement del món modern. La monarquia autoritària. L’humanisme. Els descobriments geogràfics | HISTORIATA

  3. Retroenllaç: PEL·LÍCULA. “Sophie Scholl: los últimos días” (2005) | HISTORIATA

  4. Retroenllaç: LLIBRE. “Fouché. Retrat d’un home polític” d’Stefan Zweig (1929) | HISTORIATA

  5. Retroenllaç: PARTICIPACIÓ. “Projecte per al Departament de Participació Ciutadana i per a fomentar i millorar la democràcia participativa a Alcoi” | HISTORIATA

  6. Retroenllaç: LLIBRE. «Mendel el dels llibres» d’Stefan Zweig (1929) | HISTORIATA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: